Altafulla amb tota la il·lusió

28/10/09

0 comentaris
Mor als 59 anys, víctima d’un càncer molt cruel Anton de Martí Puigmartí, l’hereu de l’arxiu Martí Franquès, que per la seva expresa voluntat i gestió fou traslladat de TGN a la nostra seu municipal. El nostre condol a l’extensa família, especialment a la muller, les tres filles i el seu fill petit.

Seguí la tradició paterna d’advocat, especialitzant-se en dret urbanístic. Com a particular impulsà la transformació urbanística del sector conegut com a PP5; la seva propietat, últim reducte del que fou gran patrimoni familiar amb la Casa Gran com a emblema, basteix els preciosos jardins i la magnífica casa restaurada de l’Hort de Pau (on conserva l’arc de l’antic ajuntament al c/ Major de la Vila Closa). De maneres i gusts molt elegant, estimava les arts i la literatura (autor d’una novel•la històrica inèdita), les hipòtesi d’història d’Altafulla i sobretot la caça i la conversa infinita.
El seu despatx personal a Altafulla s’ubica a les senyorials golfes de l’esmentada casa patrimonial. D’ideologia monàrquia liberal conservadora participà molt activament en la fundació de la tan plural i triomfant UPA i hi continuà la seva versió més homogènia com a AUPA. Recuperà el català en el seu tracte col•loquial; molt cvoherent amb el seu tarannà afable i de gentil i irònic conversador.
L’última actuació professional destacada el portà a les terres granadines de Guadix.
Tot i el gran caliu familiar de suport i la sòlida assistència mèdica ens ha deixat massa prematurament, massa.

El company regidor de Serveis ens garanteix que abans d’acabar l’any estaran reformats els pendents dels ressalts que ho reclamin a la segona fase de Marquès de Tamarit.

Retirem la modificació de crèdit 21 per al pagament i el reconeixement extrajudicial 3 de factures pendents de la Llar d’Infants de l’Hort de Pau. Finalment tampoc hem retornat la fiança a l’empresa constructura ja que no podem acceptar-ne la recepció d’obra fins que les negociacions amb l’arquitecte projectista i director de l’obra i la pròpia empresa permetin al solució satisfactòria a les actuals deficiències d’acabat.
0 comentaris
Joan Tapia descriu i analitza “El PNB i CiU davant els pressupostos” generals de l’Estat per al 2010:

“Per què el PNB va salvar el PSOE, que fa poc el va fer fora del Govern basc tot i ser-ne la força més votada? CiU i ERC diuen que perquè li interessa. És clar. Però per què? Primer perquè han obtingut una cosa que el PNB, el PSE i el PP basc creuen bona per a Euskadi i que Madrid no acceptava ( ja comentat en aquest blog, en article de J.P.Royo). Però el PNB també creu que no va enlloc afegint una crisi política a la crisi econòmica. ¿Què pot esperar d’uens eleccions anticipades? Que guanyi ZP sense majoria? Seria tornar al que ja hi ha. I es perdrien molt mesos. ¿Que guanyi Rajoy? El PNB no hi veu avantatges. Si passa ja negociarà.
Per què CiU vota diferent del PNB? Primer creu que no governa a Catalunya perquè ZP no va imposar a Montilla la gran coalició. Segon, prioritza la seva creença que els pressupostos són dolents i, al revés que PNB acaricia les eleccions anticipades. Potser creu que li donarien més joc i no exclou un altre Majéstic. És legítim però no casa amb amb la prioritat que Mas i Duran donen a afrontar la crisi. Tercer, perquè vol anar a les eleccions catalanes sense cap compromísa amb Zapatero. Respectable. Però és curiós que el pNB no tingui manies. Els bascos creuen que un Zapatero feble està obligat a a pagar un lat preu pel seu suport. És la teoria roquista que que ara CiU ha abandonat. ¿Frustració o radicalitat per haver perdut el govern? No, al PNB li passa el mateix. Però el PNB creu que perdre Euskadi el força a ser decisu a Madrid. CiU creu que al perdre Catalunya, ha de mostar el mal humor a Espanya.”

Com a conseqüència, a més del blindatge el concert i els 450 milions d’e. per Araba, el PNB també ha espigolat 145 M d’e. compartint esmenes amb el PSOE; orientades a millorar el finançament ( castigat al projecte) de I+D+i : la meitat; 70 M. directament per a Euskadi; altres15, per a distints projectes també bascos.
Coalición Canaria també conjuntament amb el PSOE assoleix 40 M. adicinals: 3, per al Institut d’Astrofísica.

El PSC també aporta esmenes per valor de 19,4 M. al projecte de pressuposts generals, mitjançant l’encara grup parlamentari únic socialista: 5,4 M. per a I+D+i , 3,6 M. per a la Casa de les Llengües. Bravo, companys!

27/10/09

La regidora i l’àrea tècnica d’Urbanisme assoleixen una magnífica concreció del conveni per a l’arrenjament del pàrquing de la Piscina:

0 comentaris
El promotor del futur hotel a Ca Buyreu hi esmerçarà 84 mil e. i el total de places passarà de 48 a 62 cotxes aparcats.
Les obres començaran passada la FM de sant Martí. L’asfaltat general per a tota la intervenció es coordinarà amb les actuacions a via pública ( c/ Mn.Miquel Amorós + Camí del Prat, entre Marquès de Tamarit i Hort de Pau) aplicant, finalment, el préstec d’inversions per valor de 43 mil e..

Vam haver de reclamar els canvis necessaris als ressalts actuals...

En la presentació pel regidor de Serveis de les propostes vam haver d’insistir en els canvis als ressalts actuals, ja que només n’exposava de nous oblidant la revisió dels actuals, alguns tan abruptes pel pendent desproporcionat. La regidora d’Urbanisme reconegué, davant la nostra insistència, les queixes del servei d’ambulàncies a l’hora de superar els obstacles de la gimcana de ressalts. Lògicament l’autora intel·lectual de les transcendentals errades i la sempre a l’aguait de posar-se al davant de queixes dels “veïns del poble” van replicar-nos.
Els nous ressalts s’ubicaran a la tercera fase de Marquès de Tamarit, dos: un a la Via Augusta, a l’alçada del Canal; i el quart previst, a la Ronda d’Altafulla, en començar el seguit de primeres vivendes de protecció social.
De feia setmanes que la proposta d’inversions a via pública havien de ser presentades dins les reunions de Govern. Van ser lliurades a tota la comissió d’Urbanisme, sense complir aquell promès criteri.
Certament, les Comissions d’Hisenda i d’Urbanisme d’aquest octubre ens han desenganyat en dos punts molt sensibles. Comparats amb la crisi dins del PP pel control de Caja Madrid, vivim en una bassa d’oli.

Presentada finalment la proposta d’actuació en reparació de voreres a Baix a Mar i a Dalt el poble:

Al passeig del Fortí, al voral esquerre, tram entre l’entrada a la Vil·la romana Patrimoni de la Humanitat i la cruílla de santa Marta. Al camí de Prat, voral esquerre, tram comprès entre c/ de la Fassina i c/ dels Joncs; continuació entre Joncs i Via Augusta.

En el conjunt d’actuacions, als dos darrers mesos de l’any!, esmerçarem tant aquella inversió a préstec com la partida de via pública, augmentada per ajustar-se a necessitats reals dins el PEI / Pressupost de 2009, encara no executada.

25/10/09

0 comentaris
La tarda del dissabte 24 doblet dels equips de futbol: finalment guanyem a l’estadi Joan Pijuan (C.D.Altafulla, 2 – Escola Valls,1) i al Palau d’Esports, al primer partit com a locals: F.S.Altafulla, 6 – Berga, 2. Al Morell, el segon equip assoleix un 1-9.

En la nit de l’esport de Tarragonès, al Catllar divendre nit 23, el C.D.Altafulla és premiat pels seus 75 anys d’hsitòria. El regidor Manel Ciércoles lliurà el reconeixement al nou president del Club Ignasi Marquès Carreño. L’endemà a la nit moria als 91 anys, i a casa, el pare del regidor d’Esports i Joventut. L’acompanyarem en el dol al funeral de dilluns.
0 comentaris
El primer ministre d’Economia i Hisenda dels governs socialistes Miguel Boyer ens fa una classe de punyent i radical keynesianisme: “Una major despesa pública, ben elegida, estimula el creixement i fins i tot, paradoxalment, pot reduir el dèficit” + el multiplicador de la despesa pública té mes afecte que que el contractiu d’una pujada d’impostos.”

“ (…) Per al FMI i la OCDE és massa aviat per a què els Governs relaxin llurs esforços per a restablir la salut del sistema financer i el suport a la demanda global amb polítiques d’expansió macroeconòmica. Malgrat dels amplis dèficits i del deute creixent a molts països, els estímuls pressupostaris han de ser sostinguts, fins que la recuperació tingui base sòlida.
Les recomanacions davant les perspectives d’una recuperació probablement lenta i dèbil no poden ser més clares i plenes de lògica econòmica. En el cas de l’economia espanyola, les dificultats són més grans per la dimensió de les caigudes del sector de la construcció i de la feina. Malgrat això, les previsions del FIM per a Espanya no pinten tan malament com les interpretacions de certs analistes i aficionats, ja que la xifra, de la caiguda interanual del PIB per a 2009, és inferior a la mitjana de la UEM i a la de països com Alemanya, Itàlia i Regne Unit. (…) El 2014, segons el Fons, Espanya estarà creixent al mateix ritme que EEUU, per sobre d’Alemanya i Itàlia.
Entre els dilemes de política econòmica que es presenten ara als Governs, l’espanyol ha optat per uns Pressupostos de l’estat que frenen ratlles de despesa i es dirigeixen a contenir el ritme de creixement del dèficit, amb pujades tributàries que tindran impacte a mitjans de 2010. És una opció respectable, perquè representa una decisió valenta per impopular, que ha rebut el suport del Banc d’Espanya.
La meva opinió personal fa costat a les recomanacions del FMI i la OCDE, que he ressenyat abans. Reforçar l’expansió és la recepta major, tant per a contribuir a la reabsorció del dèficit com a per a combatre l’atur. És un lloc comú, des de la teoria keynesina, que les economies no són, ni funcionen, com les llars, ni tan sols com les empreses. Una major despesa pública, ben elegida, estimula el creixement i pot reduir el dèficit, en lloc d’agrandar-lo. Per això països com EEUU ( amb un dèficit previst del 13,5%) i el Regne Unit ( amb un altre del 14,5%), i malgrat acumular endeutaments del 87% i del 75% - molt majors que les d’Espnaya (53% del PIB, sobre la mitjana europea del 78%) no estan paralitzats per la “histèria del dèficit” con escriu Brittan, al Financial Times.
Un suplement d’ingressos de l’ordre de 6.400 milions d’e., com preveu de recaptar el Govern amb la pujada d’impostos podria finançar-se amb emissió del deute públic sense grans problemes. (…)
La pujada d’impostos en conjuntura de recuperació incipient serà – al meu judici – contraproduent si només serveix per a reduir el dèficit, i tant més quan afecta les famílies de renda mitjanes i baixes, de major propensió al consum. Però si es destina a sostenir els estímuls a la demanda global i a la feina, podria ser adequada, ya que el multiplicador de la despesa pública té més afecte que el contractiu d’una pujada d’impostos.

MB: Calen dos tipus de contractes – un d’indefinit i un altre per un temps determinat – i no la cantarella de “abaratar el despido para crear empleo”

“La recomanació d’abaratir l’acomiadament “para crear empleo” erra en el timing i en l’objectiu. Primer, desconeix la impossibilitat d’un Govern de plantejar aquesta reforma mentre cada mes cauen en l’atur milers de treballadors. Els sindicats ho prendreien com una provocació i reaccionarien asprament. Però, després, cal que ens adonem que la fòrmula no és un remei infalible en mig d’una crisi, segons ens presenta el suat eslògan.
El molt seriós problema de les amplíssimes fluctuacions del nivell de feina al nostre país, amb fenomenals creacions de llocs de treball en períodes d’embranzida, seguides de caigudes de l’ocupació i augments de l’atur*, també extraordinaris, no és causat perquè oferim més dies per any treballat, en les indemnitzacions per acomiadaments, que als altres països. Ho demostra a més d’una anàlisi de causa i efecte. El cas d’Irlanda, que amb una flexibilitat total als contractes laborals ha tingut una experiència semblant a l’espanyola.
Les excessives fluctuacions en l’ocupació tenen causes molt més profundes que el cost de l’acomiadament. El factor fonamental és el gran pes de la inversió en la construcció. El 2007, el 15,7% del PIB a Espanya, el 15,6% a a Irlanda, comparable amb el 9% a EEUU, Alemanya, França, Regne Unit i Itàlia.
Quan minvi aquest pes de la construcció – que a més reclama inevitablement plantilles en gran part temporals – disminuiran substancialment els enormes vaivens de l’ocupació que hem experimentat als noranta del segle XX i en la crisi actual.
Amb les lliçons que aprendran els Governs i el bancs centrals del tràngol actual, mantindran – quan passi la depressió – els tipus d’interès als nivells suficientment alts per a no engendrar bombolles immobiliàries, al temps que els bancs augmentaran la prudència en la concessió de crèdits. La construcció seguirà sent important a Espanya, per bé que es reduirà a la meitat ( uns 4,5 al PIB) la residencial, i la inversió total seguirà sent – en % del PIB – bastant superior a la mitjana de l’Eurozona. Aquest canvi de patró de creixement ajudarà a reduir el dèficit de la balança de pagaments, el deute extern i la temporalitat dels contractes.
El més difícil d’aquest canvi serà expandir el sector de serveis per a mantenir un creixement suficient del PIB i de l‘ocupació. Això reclama, a mitjà i llarg termini, una forta inversió en tots els trams educatius i modificar els contractes laborals per a contribuir també a l’excessiva temporalitat actual, que fa mal a la formació professional dels treballadors, la productivitat i la innovació a les empreses. Aquesta és una finalitat abastable amb només dos tipus de contractes – un indefinit i l’altre per un període determinat – i no la cantarella de “abaratar el despido para crear empleo”.
La tasca no és fàcil, però es necessària si no volem perllongar l’extraordinari èxit d’una economia que ha multiplicat per vuit el seu PIB per càpita des de 1950 i que ha convergit ja molt amb les dels països més desenvolupats.

(*) Les terribles xifres d’atur: 17,93% de la població activa:
17,75 % homes vs. 18,16% dones.
16,12% espanyols
27,51% extrangers
Canàries: 25,99%. // Andalusia: 25,64% // País Valencià: 21,96% // Extremadura: 19,09% // Castella- la Manxa: 18,34% // Catalunya: 15,95% // Ses Illes: 14,82% // Madrid: 14,37% // Astúries: 13,42% // Galiza: 12,35% // Aragó: 12,02% // País Basc: 11,55%.

L’evolució de la població activa (EPA) a Espanya i Catalunya els tercers trimestres dels darrers tres anys:

2007: 20 milions 510.000 ocupats + 1 milió 791.500 aturats // 3 milions 525.300 ocupats + 255.700 aturats
2008: 20 milions 346.100 ocupats + 2 milions 598.800 aturats // 3 milions 495.300 ocupats + 343.700 aturats
2009 : 18 milions 870.200 ocupats + 4 milions 123.300 aturats // 3 milions 199.200 ocupats + 607.200 aturats
2009 : 9 milions 535.400 llars amb tots els seus membres ocupats ( - 946 mil que l’any passat) + 1,28 milions amb un membre treballant + 1 milió 136.500 cases sense cap membre que pugui treballar ( + 498.400 que l’any passat

Josep Oliver, catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB ens promet: “Amb l’actual tendència és difícil que l’economia espanyola arribi a un ataxa d’atur del 20%”.
La tendència és que durant aquest 2009 l’EPA demostra que baixen els actius potencials (el màxim històric de 23 milions 101.500 mil el primer trimestre a 108 mil menys el 3r, a Espanya; a Catalunya: del cim de 3 milions 854.800 d’actius el 4r trimestre de 2008 a – 48.300 aquest tercer).


El perenne alcalde populista de El Ejido / 90 mil veïns : xenofòbia, majoria absoluta i corrupció; sempre indestriables. Destinació final: la presó!

Sempre al costat de la xenofòbia de la massa, barrant la integració dels immigrants mà d’obra dels immensos hivernacles, amb incendiaris discursos de pagesot nou ric. Alcalde des de 1991. Fins el 2005 al PP; quan va decidir expulsar-lo va crear el PAL, fins ara al govern de la Diputació d’Almeria… del PSOE. Guanyà amb 14 dels regidors electes.
El dimarts 20 ha estat detingut, al costat de la seva dona, filla i cunyat i de l’interventor accidental municipal, dona i fill, dins la xarxa d’un total de 20 implicats en la malversació de 150 M d’e dels cabals públics municipals. Han ingressat a presó, sense fiança, el divendres 23: l’alcalde Juan Enciso, l’interventor José Alemán. La resta de familiars han pagat una fiança de 50 mil e.
Van constituir una empresa mixta de serveis municipals (Elsur) presidida per l’alcalde (30% de participació de l’Ajuntament) amb l’interventor com a gerent. Gestionen aigua, clavegueres, enllumenat i parcs ( 40% del pressupost municipal). Subcontractava, a preus inflats de factures i amb tràfic d’influències, a empreses vinculades a socis de l’alcalde mitjançant testaferros i familiars ( les pròpies dones d’alcalde i interventor / gerent) particularment la ubicada a Madrid amb el nom Gestora Ejidense s.l. El soci de l’alcalde en aquesta societat, Ambrosio Cuesta, també ha ingressat a presó.
Com a conseqüència de la sobrefacturació El Ejido fa pagar, amb plena acceptació de la majoria absoluta de la massa electoral, les taxes i impostos més elevats d’Almeria. Les perles de les factures inflades són el 3 mil e. per canviar una bombeta i també els 2.134 e. per reposar una lloseta de marbre blanc d’un metre quadrat a la Plaça Major. Detall de la darrera factura: 27 hores de dos peons ordinaris, un d‘especial, dos oficials de primera i dos de segona + 35 kg. de formigó, 250 m. de cinta senyalitzadora; dues retroexcavadores, una furgoneta i un camió basculant.
Mercès a un escrit anònim de tres folis enviant des dins d’Elsur adreçat a l’Agència Tributària van ser exposades les irregularitats.
Remarquem que els tres mals, vet ací el moral ( xenofòbia), el polític ( populisme i vot gregari) i l’econòmic (malversament i tràfic d’influències) representen tres dimensions indestriables d’un mateix cos perillosíssim (L’Alcaldia Perenne Populista en un poble de 80 mil habitants; doblats en menys de 20 anys; amb 80 sucursals bancàries; de 25 mil emigrats segregats entre el mar d’hivernacles que va permetre facturar 924 milions d’e de fruites i hortalisses).
La seva frase més significativa, arran de l’ona racista de febrer de 2000: “A las ocho de la mañana todos los inmigrantes son pocos; a las ocho de la tarde, sobran todos” (sic). Es diu Juan Enciso Ruíz, de 60 anys
Avís per a navegants?

Manuel Vicent (valencià n.1936 ), el gran escriptor supervivent de la gran generació dels 50, el columnista dominical del País compara la diferent transcendència de la corrupció política segons la moral religiosa sigui protestant o catòlica. Magistral. “La culpa”:

“En el protestantismo la relación del creyente con Dios se desarrolla de forma íntima i personal; por el contrario, en el catolicismo ese contacto se establece siempre a través de un intermediario ineludible., que es el cura.
Si el protestante comete un grave pecado, la culpa y el perdón se convertirán en una neurosis instalada en su nuca como la mordedura de la serpiente hasta la muerte; en cambio un católico puede matar, robar, violar y seguir llevando tan campante una vida de crápula, porque si en plena agonía un cura le absuelve, será recibido en el reino de los cielos por un coro de ángeles como si no hubiese pasado nada. (…)
Si esta situación religiosa particular se traslada a la vida pública, la actitud frente a la corrupción política también es distinta según se trate de un país católico o de un país luterano.
El control del presupuesto del Estado es el origen de la democracia, adoptada como un sistema de derechos y al mismo tiempo de mutua sospecha de la debilidad humana.
La democracia es una máquina de sacar basura a la superficie mediante la libertad de expresión. No hay que escandalizarse. Sólo hay que felicitarse si las bombas de achique funcionan.
El luterano es consciente de que el ser humano tiene la mano muy larga y tarde o temprano intentará meterla en la caja, de modo que hay que organizar el presupuesto de modo que sea extremadamente difícil robar. Cualquier político en el poder siempre tiene dos adversarios enfrente vigilando el dinero público. Si te pillan, caerás fulminado, quedarás aniquilado para siempre y después allá te las entiendas con Dios.
No sucede lo mismo en un país católico, donde el ciudadano tiene la íntima convicción, nacida de mil años de confesionario, de que cualquier tropelía puede ser perdonada con un mínima penitencia. Ahora mismo en la católica España campan por la vida pública, como muertos vivientes, unos políticos abrasados por la corrupción, que esperan ser absueltos por las urnas para volver al gobierno entre aplausos, como el cura católico que en plena agonía confiesa al creyente de cualquier crimen para que pueda entrar en el cielo con un jamón en la mano.”


Un dels nostre periodistes econòmics més seguit, X.Vidal-Folch ( El País, cada dijous) ens fa rebla l’actualitat de “Los bancos que no hacen banca”:

“El problema és d’oferta de crèdit suficient dels bancs. O de les seves dures condicions, com acusà el 65% de les empreses en la darrera enquesta del Banc d’Espanya. N’és també de solvència de la demanda. Per bé que no està de moda subratllar-ho. Ara per donar diners la banca exigeix garanties personals sobre el capital prestat entorn del 30%; fa un any, n’era un 10%. Juga sobre segur. Però també molts empresaris, com gat escaldat, fugen de posar el seu patrimoni en garantia de la seva empresa.
Entre els uns i els altres, ¿on resta l’assumpció del risc responsable, característica del “tipus ideal d’empresari capitalista” – hostil al “tipus vulgar” del capitalista nou / ric - , que es caracteritza per odiar l’ostentació i el luxe inútil” i es sadolla per “la satisfacció del deure acomplert”, el model que pregonava Max Weber a “L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme”

Com que disposem del confort i companyia d’una bona biblioteca (també de personal) on retrobar l’esmentat assaig de 1905, ens plau de citar: “ A l’oripell i a l’ostentació de la pompa cavalleresca, que muntada damunt d’una base econòmica frèvola prefereix l’elegància tronada a la sòbria senzillesa, el quàquer hi contraposa el confort clar i net de la llar burgesa”.
Estàndard de vida per a tots els seus ciutadans, objectius permanents de l’Estat del Benestar trenat entre cristians socials i socialdemòcrates a l’espai europeu :

Felipe González, rememora la nit que telefonà H.Khol i W.Brandt, perquè queia el mur de Berlín:

“ Sentí la emoción del momento y la sorpresa, como todos – incluidos los que afirman que lo habían previsto -. Antes de cerrar la noche llamé a Kohl y a Brandt, los dos amigos más representativos de aquella Alemania que había llegado a conocer a través de ellos. (…)
Ahora, como entonces, estas palabras son de solidaridad y respeto con el hombre (Kohl) que quería una Alemania europea, no una Europa alemana.”

El catedràtic de Contemporània de la UPBasc, J.L.de la Granja Sanz, argumenta el sentit del 25 d’octubre com a futura festa oficial d’Euzkadi:

“Aquest diumenge s’escau el trentè aniversari de l’aprovació en referèndum de l’Estatut de Gernika per la ciutadania basca. Després de negar-se a la celebrar-la pels Governs d’Ibarretxe en el darrer decenni, el Govern socialista de Patxi López ha decidit no només commemorar l’esmentada efemèride, sinó també convertir-la en el futur en la festa oficial del CA del PBasc. (…) Els partits constitucionalistes ho van proposar el 1997 al Parlament de Vitòria, però el PNB s’hi oposà.
Tan mateix, el 25 d’octubre representa una data rellevant en la història d’Euzkadi, no únicament per data del referèndum autonòmic de 1979, sinó també per que coincideix amb la de la famosa i controvertida Llei de 25 d’octubre de 1839, que confirmà els Furs vascs i navarresos “sense pejudici de la unitat constitucional de la Monarquía”. (…)
L’Estatut de Gernika suposà la restauració de les institucions forals, abolides per Cánovas el 1877, i la recuperació del Concert econòmic de Gipuzkoa i Biskaia, derogada per Franco el 1937.
L’etapa actual és l’única en la història d’Euzkadi on han confluït l’autonomia, la foralitat i el règim fiscal concertat. (…)
La realitat històrica és que Euzkadi com a entitat jurídico-política nasqué l’octubre de 1936, en plena Guerra Civil, amb el primer Estatut i el primer Govern basc de coalició PNB / Front Popular, que només tingué jurisdicció en la pràctica sobre Bizkaia durant nou mesos mal comptats.
Tret d’aquest efímer precedent, Euzkadi només ha existit institucionalment des de l’aprovació de l’Estatut de Gernika el 25 d’octubre de 1979, que és la seva autèntica acta fundacional. (…)
De tots els Estatuts refrendats a les urnes a l’Espanya de les autonomies, el de Gernika n’ha estat el que assolí més suport popular, superant fins i tot el català, que fou ratificat el mateix dia amb un abstenció similar al basc: el 40%.
Des d’aleshores Euzkadi ha desplegat un ampli autogovern, com mai no tingué en la seva història. » (El País, dijous 22 d’octubre)

21/10/09

Inversió de resultats en la votació del dictamen d’una modificació de crèdit proposat pel regidor d’Hisenda

0 comentaris
Els tres regidors que es queden sols són el representant del PSC, Jano Francino i el propi regidor del Govern.

Així culmina la constant crítica de tres regidors, reunió rera reunió, reunió rera reunió del Govern, a la política de despeses de Cultura i Festes per sobre de la tan insuficient dotació; prou explicada en aquest òrgan de transparència de la nostra gestió dins el Govern que vam constituir i del que dormarem fins a final de legislatura.
La modificació de crèdit arribà a la comissió d’Hisenda d’aquest dimarts, després d’una llarga elaboració i instada per decret de l’Alcalde, amb informe argumental del regidor alhora de Culura, Festes i Hisenda i amb el vistiplau (sense cap objecció) de l’interventor.
Dotava amb 16 mil e. la partida de protocol general per tal de poder accelerar els pagaments de publicitat, petites despeses, factures petites d’acolliments i menjars d’actes culturals i festius sense partida a la pròpia (immodificable), reportatges fotogràfics artístics d’Elba Ruz; també el dinar d’agermananament de Roviano. Alhora garantia que en el proper pressupost s’hi mantindria, restant els posssibles futurs 20 mil e. dels 84 + 62 mil previstos Cultura i Festes per al 2010 segons el Pla Econòmic triennal.
L’aval de l’alcaldia, la proposta del regidor titulat del propi govern i la conformitat de l’interventor no han convençut els tres regidors que han trancat la unitat del govern en la votació del dictamen. Tampoc han aplicat la lògica del Pacte de Govern que estableix que es vota dins el Govern i el resultat majoritari ens implica a tots. Senzillament, els dos regidors havien marxat abruptament de la reunió presidida per l’alcalde J.M.Gené. Així la votació prèvia s’ha fet impossible.
Evidentment en fracassar el dictamen de la modificació de crèdit a la Comissió d’Hisenda no serà presentat al Ple. Així ens estalvierem de representar l’espectacle públic oficial de l’esquerda consolidada al Govern.
Com que les esquerdes són tan espectaculars com poc perilloses, l’edifici de l‘estabilitat governamental de l’Ajuntament d’Altafulla no ens ha de fer patir portes enfora; n´hi haurà prou amb els que estem disposats a seguir aguantant, des de dins i fins al final.
La fòrmula és molt fàcil: aplicar l’esmentat pacte.
El que afeixuga més encara és que l’ofensiva crítica, continuada, ja esmentada no es correspon amb la presentació dins el propi govern dels projectes d’inversions amb disponibilitats de préstec bancari des de començaments d’estiu. Si no ens hi posem les piles, acabarem incomplint el programa d’inversions a préstec del pressupost (reforma dels ressalts de l’era Marisa, rehabilitació de voreres, etc).
Una satisfacció, que ens plau també esmentat i reconèixer. Un seguit d’arbres han estat reposats o implantats, a banda i banda, al passeig més ampli d’amplada del conjunt de Marquès de Tamarit. Ens complau, tot i que com a regidor de barri no en vaig tenir delicada informació prèvia. Com en la col·locació de prohibidors de jocs de la canalla a la Plaça del Pou, que tant de mal em fa als ulls i al cor. S’hi va aplicar un referèndum entre els veïns de la plaça…

19/10/09

L’altafullenca Marian Blanch Morrisey bronze a la prova de martell, categoria cadet, dels campionats d’Espanya celebrats al Prat.

0 comentaris
També formant part del Club Atlètic Catalunya guanyà els campionat espanyol per equips. Aportà el màxim de punts en quedar primera a la prova de martell.

El CD Altafulla es fa amb el primer punt a la classificació, després d’empatar a casa 2-2 amb el sant Jaume dels Domenys en la quarta jornada

En l’última jugada del partit els visitants van igualar. Tots els gols van entrar en la porteria de costat que dona al poble: els del 2-0 de la primera part i els de 0-2 de la segona. Com sempre que no es rebla el resultat s’acabà perdent 2 punts. En relació a la temporada passada, a més de la nova junta i entrenador, no juguen el porter Aaron ( ha tornat Tudela) i l’emblemàtic David Recasens, Pollo; tampoc el tàndem Martí Inglés + Xus Mata transmeten per ràdio els partits des de l’Estadi Joan Pijuan, en haver-se traslladat als dissabtes tarda.
Dels 18 punts possibles hem sumat el 1r. Portem 3 gols a favor i 20 en contra… a l’habitual grup 3r de la Segona regional

Altrament, les dues seccions sèniors del futbol sala han guanyat els dos primers partits (els masculins, a fora)

La jornada de portes obertes de diumenge al Palau d’Esports Muncipal obre als convilatans la programació d’activitats dirigides (matins i tardes) i del nou gimnàs (en horaris de lleure de vespre).
La fluïdesa de relació entre el tan implicat nou regidor d’Esports Manel Ciércoles i l’empresa concessionària de la gestió n’ha permès accelerar aquesta nova oferta. Lamentablement, dins d’Esports Flaix, la setmana d’alcaldia accidental d’aquest final de juliol passat i com a conseqüència de brusques exigències per a la firma d’un contracte ruïnós per a ells van partir peres els dos socis fundadors. Qui en resta al capdavant ha invertit 15 mil euros en estris de musculació, tan didàcticament mostrats en el seu ús pel sempre gerent d’Esports Jano Francino Sr. (ja amb quatre regidors distints).
Precisament la renúncia final de l’anterior regidora d’Esports fou provocada pel seu entestament a donar l’externalització en la gestió del pavelló a tota altra empresa que no fos Esports Flaix, provocant l’emboscada d’un innecessari concurset (consensuat i obert) i amb unes ofertes contractuals que es van demostrar inviables perquè els drets de cobraments de taxes, pels concessionaris obligats a invertir 25 mil e.!, només començaven un cop ingressada aquesta xifra directament pel propi Ajuntament d’acord amb el pressupost d’ingressos. Finalment, la fórmula de transició serà la de prorrogar (a partir de juny fins a final d’any) el contracte de 25.000 e. anuals de pagament públic municipal per la gestió externalitzada del pavelló. Les taxes per activitats dirigides aniran directament a la concessionària i les mensualiats de 20 e. d’abonament al gimnàs a ingressos municipals.
També l’entrada del nou regidor d’Esports ha suposat la imminent col·locació de dues cistelles mòbils de minibàsquet, 14 mesos després de la recepció del Palau.
Definitivament el regidor del PSC només assumirà exactament les mateixes funcions que la seva companya dimitida. La proposta de també seguir treballant a Festes i com a regidor titular, que li pertocava per la seva tasca tan directa i compromesa com a gerent del nostre regidor, fou explícitament plantejada dins el govern. Però com a resposta, fou tramat un intent a tres més profund de reorganització del Cartipàs on Festes passaria al PP i Hisenda a Ideal (sic). La mateixa terna ha vetat, i abans de presentar-ne la proposta el nostre regidor titular de Festes, la incorporció d’Estevi Giralde Rubio a la coordinació estricte de les dues Festes Majors.

0 comentaris
El nostre politòleg de referència, J.Pérez Royo, ens fa avinent que el País Basc, per primera vegada, acorda unàniment que les Corts Generals i el Tribunal Constitucional siguin garants del seu Règim Foral.

El fet és que per l’acord PSOE + PNB, de divendres 16 d’octubre, resta acceptat el blindatge del Concert basc i a canvi el mateix PNB desplaçat pel PSE al govern basc votarà, amb CC, els pressupostos de 2010. Caldrà modificar dues lleis orgàniques per tal que les normes fiscals de les Juntes Generals de Biscaia, Guipúscoa i Araba ( per a canviar els tipus i les exempcions ) només puguin ser recorregudes exclusivament davant el Constitucional i només pel Govern o per 50 parlamentaris espanyols. Fins ara podria recòrrer tota persona física o jurídica (autonomies veïnes). Amb el blindatge del Concert, la fiscalitat de l3 Juntes resta homologada amb la dels Parlaments autonòmics, on també només aquells 2 òrgans del poder central o pol federal poden recórrer els tributs o trams competències autonòmiques.

L’acord, per a JPR, suposa una Rectificación en toda regla, ja que: “Des de la firma del Pacte de Lizarra al final de la primera legislatura del govern del PP i, sobre tot, des del resultat de les eleccions basques de 2001 – que desmuntà les expectatives de JaimeMayor Oreja i de N icolás Redondo Terreros d’enviar el PNB a l’oposició i, alhora, van portar a la reafirmació d’Ibarretxe com a un lehendakari amb un pes específic propi – l’agenda política del País basc estigué dominada per un discurs nacionalista. (…)
El discurs del nacionalisme basc no questionava la CE en sí mateixa, sinó que n’excepcionava la seva vigència al País Basc, negant la legitimitat de les Corts Generals i del Tribunal Constitucional per a decidir qüestions que afectesin un pretès dret a decidir del poble basc. (…)
Malgrat que el resultat de les darreres eleccions basques havien certificat el fracàs del seu discurs, no s’havia escaigut encara una rectificació per part del PNB. Ha succeït els darrers mesos quan s´ha encetat una rectificació, que s’ha expressat de manera solemne aquesta setmana amb la presència de tots els partits polítics bascos al Congrés del Diputats per assistir a la sessió que tractaria de les garanties per al blindatge del Concert.
Per primera vegada des de l’entrada en vigor de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia s’ha arribat a un acord per unanimitat al País Basc per a convertir les Corts Generals i el Tribunal Constitucional en els garants dels fet diferencial de l’exercici del dret a a l’autonomia del País Basc. Perquè el blindatge del Concert no significa res més que això.
Envers el discurs de la manca de legitimitat de les Corts i del Constitucional, que ha migpartit el País Basc, s’ha imposat un discurs de reconeixement d’ambós òrgans constitucionals de l’Estat com a garantia de l’autonomia basca, unificant-ne tots els partits entorn del nou criteri. La qual no succeí ni en el decurs del procés constituent. (…)”

Gregorio Morán glossa la figura de George Orwell: “xocà amb el seu sentit de la decència que les diferències polítiques es convertissin en calúmnies”.

En la seva Sabatina intempestiva del 17 d’octubre a La Vanguardia afirma: “ Estem davant d’un tipus difícil, amb una acusada personalitat que vorejava l’atrabiliari, la principal obsessió i ambició del qual fou la literària. I a ella dedicaria la seva vida, interrompuda sempre per l’obligació de la decència. Així Orwell mereix la consideració de paradigma del compromís polític, en el seu sentit genuí de compromís amb la veritat.
I a què proclamo obligacions de la decència? Doncs a afers tan evidents com apuntar-se per a defensar la República espanyola contra el feixime que l’amenaçava. Quina altra decisió pdria prendre un home decent? Que després arribés a Barcelona i es trobés amb uns republicans dividits i enfrontats, i que comprovés in situ que cap d’ells tenia interès per la democràcia, era una altra qüestió que no negava la major: com a revolucionari la seva obligació estava a Espanya i contra el franquisme. I ara ja entrem en el terreny pròpiamnet orwel·lià (…) El cert és que marxa al front amb els del POUM i per més que refusi llurs propostes i estigui molt més a prop de Negrín i els comunistes, s’adona d’una actitud que xoca amb el seu sentit de la decència: que les diferències polítiques es transformin en calúmnies. L’acusació estaliniana que els del POUM eren agents emboscats del feixisme i havien de ser exterminats, com succí amb Andreu Nin ente altres, serà transcendental per marcar les coordenades polítiques d’Orwell.
Pocs escriptors han convertit en eix de la seva trajectòria la convicció que la veritat és revolucionària en sí mateixa, i que la lliberttat per expressar constitueix la mesura d’una civilització.Orwell convertirà la seva literatura en una permament reflexió sobre la veritat i en un brillant exercici paròdic de la mentida en les seves infinites variants, socials i polítiques. (…)
Amb quin criteri podem valorar l’obra d’Orwell? Ell es fonamentà en la seva experiència espanyola durant la Guerra Civil de pràctica de les calúmnies als adversaris fins a convèncer-se’n que el règim soviètic era una gran mentida. Mentre la classe obrera no desterrés el mite de la revolució russa no s’obririra cap possibilitat d’un socialisme que no fos una sinistra dictadura. ¿ Qui, amb el que ja sabem ara, pot retreure-li?

El mite del socialisme real / dictadura política de Rússia, i sobretot de la “revolució cubana” té a Altafulla un sector encara creient? Sí, els mateixos que en cada lliurament del seu butlletí, tan ben compaginadet, converteixen en calúmnies les diferències polítiques ( per experiència, fins i tot quan PAU compartia amb ells govern: full rera full, obsessivament aspirant a la mort civil del “disident”).

17/10/09

Per primera vegada, el Ple no haurà d’acordar modificacions d’ordenances fiscals.

0 comentaris
Encara no podem baixar el tipus municipal de l’IBI, on aplicarem el quart tram de revisió de la base cadastral d’Hisenda. L’impost de vehicles, i les taxes ( inclosa la d’escombreries ) congelades, corregint el Pla Econòmic perquè el 5% d’inflació previst no s’ha escaigut, joiosament.



L’alberg d’Altafulla ens situa en la xarxa de les Rutes i camins per Catalunya, a peu (16) o en bicicleta de muntanya (25)

L’itinerari a peu enllaça TGN amb Vilanova pasant pels albergs d’Altafulla i Coma-ruga. El de bicicleta de muntanya es perllonga a BC- El Masnou – Cabrera de Mar – Canyamars. Aquesta ruta costanera en rep dues d’interiors: la Lleida – L’Espluga de Francolí – Altafulla; i la Manresa – Castellbell i el Vilar – Vallvidrera - BCN.

En la reacció i resolució de conflictes, 6 en són les estils (actituds i mètodes):

A ) El del tauró, que competeix. Egoista en el seus interessos, només i sempre mira de guanyar el màxim al seu favor. Només tanca el conflicte quan ha assolit tot el que volia.
B) El del Mussol, que col·labora. Busca la manera de conciliar objectius, resolent el conflicte amb la mútua satisfacció de les parts.
C) La de la Guineu, que busca solucions de compromís. Proposa de repartir guanys i pèrdues a cada part litigant fins que finalment assoleixen part dels seus objectius i perden en la resta.
D) La de la tortuga, amagada dins la closca. Ignorant el problema plantejat el creu així tancat.
E) L’ós, acomodatici. Cediex totalment a les posicions i objectius de la part contrària.
(Quan actuem de fotocòpia i eco / lloro de les queixes sense passar pel filtre de la fiabilitat i dels propis criteris i perspectives davant el conflicte. Del perillosíssim creuament híbridador de taurons i óssos neixen els populismes demagògics: AUPA; o els oportunismes: AA… en el conflicte del Cadastre / IBI)

Tipologia establerta a la Guia de mediació escolar per M.Carme Boqué.
0 comentaris
Joan Tapia ens recorda que el pessimisme / catastrofisme agreuja la crisi: el – 8,6% del consum i el + 87 % d’estalvis és un gir massa brusc en un any: passem del consumir per vici a estalviar per terror.

“Un problema afegit d’Espanya és la tendència a interpretar en clau catastròfica totes les dades econòmiques, incloses els bones, que alguna ens afavoreix. Un exemplé són les valoracions de l’IPC.
La inflació sempre era superior a la de la UE. Malament, perquè perdíem competitivitat. Fa només un any, el setembre del 2008, la nostra taxa actual era del 4,6% davat del 3,6% de la zona euro. Teníem un diferencial negatiu d’un punt i perdíem ganxo exportador.
Ara està en el – 1%, i la mitjana de la zona euro, en el – 0,3%. Tenim un diferencial favorable de 0,7 punts i guanyem en competivitat. Quan ancorats en la zona euro, ja no podem recórrer a la devaluació, que era el recurs tradicional per abaixar els nostres preus i salaris comparatius amb altres països. El descens de l’IPC dóna un gruix de seguretat a les famílies perquè incrementa el seu poder de compra.
Doncs no, aquestes dades i consequències bones no són remarcades. Quan els preus pujaven més que a la UE es deia – amb raó – que era una errada de la nostra economia. Ara – incoherentment – es pregona que el descens moderat de l’IPC ens col·loca davant el risc d’una perillosa deflació. No és veritat. Set mesos de caiguda és prou poc temps i, a més, aquí els preus baixen més per la nostra dependència superior del petroli, ja que la inflació subjacent ( sense energia i sense aliments no elaborats ) és positiva.
El catastrofisme agreuja la crisi. A causa del fort augment de l’atur, els treballadors van guanyar en el segon trimestre d’enguany el 3% menys que fa un any. Però les famílies van ingressar el 4,3% més pels anomenats estabilitzadors automàtics ( + 14 % en els pensions i l’assegurança en l’atur, - 13% de l’IRPF i les cotitzacions socials).Però la crisi i la por al futur van fer que, malgrat ingressar més, els espanyols consumien el - 8,6 %. Aquesta caiguda tan forta castiga el PIB. Però té el revers bo. Les famílies estalvien + 87% que fa un any i la quota d’estalvi ha passat de l’11% al 17,5% de la renda familiar, una dada per sobre de la mitjana de la UE.
Fins fa poc els espanyols consumien compulsivament. S’havia de frenar el consum i recuperar l’estalvi. Però una caiguda del consum del 8% i un augment de l’estalvi del 87% és un gir molt brusc. És passar de consumir per vici a a estalviar per terror. Hi ha un excés de pessimisme. (…) ”

16/10/09

0 comentaris
El grup infantil i juvenil de percussió de l’escola de Música i Arts de Bielefeld (Westfàlia del nord) actuà a la Violeta i a la plaça dels Vents.

Fins el diumenge 22, d’aquest octubre, romandran de vacances i assajos a Altafulla, on les famílies han llogat un seguit d’apartaments a Europe Service. Actuaran també a TGN, Salou, Sitges, Coma-ruga, etc. L’impulsor de la iniciativa turístico-cultural i de pedagogia musical n’ha estat el director del grup “Bi-cussion” (Germanys biggest Percussion-Xylophon-Marimbaphon Drum-Ensemble) de la Musik- und Kunstschule Bielefeld. Jörg Prigniltz s’atençà fa un temps a l’Escola de Música on fou atès pel nostre alcalde (estudiant de cello) i la directora, Núria Rimbau, prou coneixedora de l’alemany; del contacte en nasqué el projecte d’estada finalment tan ben reexit. L’ànima del grup de percussionistes i xilofonistes, de petit, s’hostatjà amb la seva família en un apartament de primera línia Baix a Mar; també en recorda els pollastres a l’ast del “Francesco”.
La tarda de l’esmentat darrer dia de la seva estada altafullenca, diumenge 22, a partir de els 6 de la tarda, un concert / pica-pica culminarà les seves vacances de música, sol i platja.

Al ple de setembre fou notificat l’expedient de crèdit nº 17 / 2009 de majors ingressos a Turisme, Joventut i MM de Comunicació

Acordat per decret d’alcaldia el 28 d’agost, aplica majors ingressos mercès que se n’han registrat provinents de nous ingressos per sobra dels pressupostats. En total fins a 32.749 e., per bé que només se’n destinen a ampliació de crèdits 29.050 e.
En detall, dels 3 mil procedents de Turisme de la Torre per l’ús del trenet + els 9.950 assolits de la Diputació, mercès a les gestions del regidor Jano Francino, en són destinats a ATECA per a la despesa altafullenca del trenet turístic 9.350 e.; així el pressupost final de la partida 751- 48900 arriba als 13.851 e. Per a actes de l’agermanament de Roviano, les donacions de particulars assolides per valor de 1.800 e. resten aplicades a la partida 751 – 22609.
La D.G de Joventut de la Generalitat ens ha subvencionat amb 8.000 e. finalistes per al PIJ, que en permet sumar-ne 13.000 e. per a la seva partida específica de despeses 463 – 22608.
En l’àmbit de l’àrea de Mitjans de Comunicació els ja anunciats majors ingressos en taxes de publicitat ( 4.087 e. a l’emissora 107,4 FM + 5.912 e. a la revista Plaça del Pou) han estat incorporats per a garantir-ne la mensualitat del butlletí municipal ( 6.900 e., partida 521 – 22709 acumulant 21.900 e.) i altres despeses externalitzades de l’àrea ( 3.000 e. a la 521 – 22711; fins arribar als 8 mil e.)

Com cada octubre, el Nou Govern assumeix el pagament definitiu dels deutes arrossegats d’anys anteriors: 62.011 e. de tancament de la construcció del Jardí d’Infància de l’Hort de Pau + 68.994 e.

En el cas de l’equipament inaugurat la primavera de 2007, proposarem a la Comissió d’Hisenda, el seu dictamen, i al Ple, l’acord definitiu, per a l’aprovació del reconeixement extrajudicial de crèdits del total de 13 factures dels extres, datades el novembre de 2007… Aquesta decisió ha estat precedida pel retorn de la quantitat dipositada per l’empresa Gulinves s.l. en concepte de fiança, la qual cosa representava el implícitament l’acceptació municipal definitiva de les obres. Significa el reconeixement extrajudicial de crèdits 03 / 2009 (factures impagades) i el de modificació de crèdits 21 / 2009 ( incorporació d’assignació)
Els 62.011 e. s’aplicaran a la partida d’inversions 432 – 62210 i procediran donant-los de baixa de la 442 – 46503 pressupostada per al pagament del servei de recollida d’escombraries al Consell Comarcal, que amb el canvi de sistema de facturació figura com a despesa extrapressupostària, alliberant-ne l’assignació prevista.
També d’aquesta font de romanent de tresoreria bestret, hi pouem 62.144 e., que es justifiquen en… i es distribueixen per…:
Expedient en aprovació i comptabilització extrajudicial de crèdits nº 2 per un total de 68.993, 88 e. // modificació de crèdits nº 20, sumant aquells necessaris 62 mil i escaig:
A) 9.695 e. d’IVA d’escriptura de cessió pis d’Incasol al c) Boga // 15 mil e. a la partida 121 – 225
B) 13.801 e. d’educació ambiental de Limonium, factura de gener de 2007 + 18.119 e. per projectes de remodelació de voreres de 9 carrers de Baix a Mar facturades per l’enginyer Rafael Cabré // 20 mil e. a la 121 – 22706
C) Per la vigilància del pavelló l’agost de 2008 a Vicsan, 4.273 e. // 6 mil a la 432 – 22709
D) 8.645 e. de resta pendent de l’alarma al pavelló a Chubb Iberia s.a. + projecte de legalització del pavelló per Vicsan, 13.340 // 21.144 e. incorporats a la partida 432 – 62 208
E) Per l’estudi topogràfic previ a la rehabilitació del camp de futbol, d’agost de 2007, 719 e. facturats per Excavacions J.M.Sanz s.l. // ja disponible a la 432 – 63221
F) A l’Ateneu Cultural de Dones d’Altafulla, pels espectacles de sant martí de 2008 : 400 e. // també disponibles a la 454 – 22607.

El nou president d’ADARCA mitjançant un escrit s’adreça a l’Alcalde i a la Comissió de Govern per a “vengo a instarle que sin más dilación y al recibo de la presente”:

“1. Inicie todas las actuaciones pertinentes y apropiadas desde su Ayuntamiento con la finalidad que la Dirección General del Cadastro del Ministerio de Hacienda proceda a dejar sin efecto la subida del IBI que se viene aplicando a los vecinos de Altafulla a partir del ejercicio de 2006. (Comentari: de l’IBI, el seu “tipus” és competència municipal; des del 2008 situat en el 0,09 i que per al 2010 no hem pogut baixar per no comprometre l’equilibri pressupostari ; la “base” aplicable de valoració cadastral sí que pertoca al Ministeri d’Hisenda. Per cert, el primer tram de les deu anualitats fins a computar el total de la base cadastral l’hem pogut aplicar el 2007; el 2006, l’esmentada D.Gral. n’aprovà les polèmiques noves valoracions amb radical independència de criteris i de competència, sense cap participació municipal, que només en reclamà la revisió, antiquada procedent del 1989).

2. Que asimismo sus actuaciones alcancen a que dicha D.G. del Cadastro proceda a revisar las bases por la cuales se fijaron finalmente las cuantías impositivas sobre los bienes de los ciudadanos afectados (Efectivament en té la competència i l’Ajuntament té la potestat de demanar-ne altre cop la revisió, però dins del terminis establerts: després dels primers cinc anys: el 2011, electora… L’IBI s’aplica al propietari titular…, no al ciutadà en general)

3. Que asimimismo y sobre la parte del impuesto que el Ayuntamiento tenga capacidad de disposición, se proceda a dejar sin efecto la misma, volviendo a la situación anterior y ello sin perjuicio que en el interín se mantengan cuantas reuniones sena necesarias con la asociación que presido con la finalidad de acordar un punto aceptable para todos en las presentes circunstancias. (Suposem que vol dir que tornem al tipus del 0,085… La interlocució negociadora bàsica s’escau a la Comissió d’Hisenda i al Ple, entre els regidors dels grups electes… Una associació, amb la seva presidència, actua com a grup de pressió / lobby d’interessos, però mai al mateix nivell de legitimitat i facultats legals que els membres del Ple Municipal, protagonistes de la Democràcia Representativa, els quals podem evidentment vehicular les posicions, arguments i protestes associatives “particularistes”, en llenguatge d’Ortega y Gasset).

4. Que informa de sus gestiones a esta asociación y nos convoque al objeto indicado anteriormente. (Ja queda dit qui ha de ser cadascú…)

Acaba el president d’ADARCA amb el “suplica” demanant el “abriendo una mesa de diálogo con la representaciónde ADARCA con la finalidad de alcanzar un acuerdo aceptable para todos”.
Tant en l’entrada com en la cloenda de l’escrit qualifica la “la subida actual de IBI” amb “resultado CONFISCATORIO y exorbitante”. Pel que se’ns exposà, per part de l’advocat d’ADARCA, aquest caràcter confiscatori de l’IBI, amb les noves bases cadastrals, resultava de la següent previsió de futur a llarg termini: calculant el pagament (mantenint el tipus; amb la base íntegra de 2016) durant 20-25 anys seguits, per tant del 2016 al 2036 0 2041: la multiplicació resultant IBI al 2016 x 20 o 25 donava com la valoració del propi pis. El seu preu de l’havia fet pagar, sumant els 20 – 25 anys, l’IBI municipal. Sembla un escenari exagerat quan no apocalíptic, que desenfoca el que de fet ens preocupa: el % del pressupost familiar, destinat anualment al pagament de l’IBI.

A títol personal del regidor de PAU, sense comprometre o suposar les opinions de la resta de membres del Nou Govern, no pot callar-se que el registre lingüístic del text traspua mentalitat encara per adaptar als codis de perspectiva i expressió de l’Estat Social, Democràtic i de Dret, i de les Autonomies per al ventall de les tres nacionalitats i les regions encetat per la Constitució. El castellà després del ministre Fernández Ordóñez, instaurador de la fiscalitat durant la Transició, i negociador sobre les bases americanes sense abandonar-lo per l’ús de l’anglès, s’expressa en prosa forense no tan anacrònica… oi?

11/10/09

0 comentaris

X.Vidal-Folch, el gran periodista proUE denuncia els “Xantatges a l’economia europea”:

“Europa porta 10 anys donant tombs en el debat sobre les seves regles, procediments i institucions. Y bastants menys escarrassant-se en les seves ambicions. (…) L’energia aplicada als enfrontamens institucionals podria haver-se dedicat a una major harmonització fiscal, a construir un mercat energètic comú, al canvi climàtic, a la milllora de la competitivitat, la supervisió financera…
Una potència econòmica declina si no es dota de poder polític eficaç. Així que proliferen els pronòstic segons els quals, en tres decennis, la UE passarà de representatr un cinquè de l’economia mundial a una vint-i-cinquena part.
L’apoteosi de la paràlisi sobrevé quan certs Estats membres empren el xantatge. Davant cada gran ampliació de la Unió cal una reforma que l’aprofundeixi i la reordeni. Per unanimitat. I aleshores, aquests Governs prenen l’ampliació, i també la pròpia supervivència del mercat interior i de l’euro, com a hostatges. No ratifiquen la reforma en procés, per així rebaixar-la, per “rebentada” ideològic soberanista: el president xec, o la dreta britància. O per incapacitat o desídia a l’hora de convèncer la seva ciutadania en referèndum: Irlanda per dos cops, però abans França, Holanda o Dinamarca. O, aprofitant el seu resultat negatiu buscant compensacions a la pròrroga.
El xantatge resulta gratis per al seu autor, però la Unió paga una pesada factura en termes de costos d’oportunitat, prestigi internacional i credibilitat als mercats. I per acabar d’adobar-ho, a vegades, el xantatgista rep els carinyosos acaronaments guanyats com a fill pròdig que torna a cas. Irritant.
Sobretot en casos com el d’Irlanda, que no ha fet sinó treure’n profit de la seva integracióa la Unió, pasant de l’últim furgó a la seva avantguarda. En 10 anys, de 1986 a 1996, va rebre una mitjana anual d’ajuts estructurals i de cohesió superior al 4% del seu PIB, quan per a Espanya fou a prop de l’1. Se li ha permès una competència fiscal deslleial, amb un impost de societat al 12,5%, quan la mitjana n’és del 19,4%. Privilegi que combinat amb el seu accés a l’euro ( com a revers anglòfil del Regne Unit), li ha permès d’atraure les grans multinacionals tecnològiques d’EEUU. Passant, en definitiva, de pobre a opulent. De pujar d’una renda pròxima al 60% de a mitjana comunitària el 1973, quan s’hi integra, al 149,6% el 2007, només darrera de Luxemburg. Això, abans que la crisi i el vertigen de la soledat, que els ha fet tornar a la cleda comunitària després d’un xantatge objectiu, independent de la voluntat dels seus líders.
L’exorbitant i desagraït egoisme d’aquest i altees casos, hauria al menys de provocar reaccions per a evitar llur repetició. Per exemple, que els nous tractats es ratifiquin per la consabuda unanimitat o, de no reexir-hi, automàticament ja en assolir-se els 4/5 del nombre d’Estats membres, a títol de la prevista cooperació reforçada. N’hi hauria prou amb una decisió política.” (El País, 8 d’octubre)

El descrit per a la més macropolítica on votem ( la UE) també pot ser del tot rellevant, com a possibilitat, en la més micropolítica (Ajuntament). Imaginem-nos un govern, com el nostre actual, tan i tantíssim plural, on calgués decidir per unanimitat, on algun soci ( sobretot dels qui només podien entrar al govern amb les esquerres tan incompatibles entre sí, que és el cas d’Altafulla) pogués vetar decisions transcendentals ( per exemple la futura gran inversió en la gran ampliació de la biblioteca municipal…); o. circumstància més probable de suposar, on la incapacitat d’exposició, d’argumentació de les iniciatives innovadores ( i per tant “polèmiques”) n’impedeixi el seu acord i aplicació.
Les rebentades ideològiques, per força, acaben esclatant, sobretot quan no controles el que voldries amb sobiranisme personalista, presidencialista o pseudocaciquil.. El mèrit és que no han esdevingut xantatges sinó equànims solucions de compromís. Pero els qui érem “companys” de govern, en algun cas, de xoc de personalitats, potser ja només som « socis » dins un mateix govern fins el final de legislatura; i amb no prou ganes de reeditar-ne tan transcendental vincle...
Els xantatges, com endevines, afecten Cultura ( més enllà de l’agenda de les entitats; sense les Belles Arts, de Veus i Concerts, de Cartellística ) i de Festes ( on encara valen més les « donacions » de particulars, sobretot si tu pots exhibir-te com el principal, que la dotació de pressupost suficient..., com s’escau en una comunitat políticament organitzada…)


No eren “auditories de seguretat”... sinó… Investigació de l’adversari…

Així ens ho descobreix el consultor Xavier Roig, el cap de campanya electoral de Pasqual Maragall, la primera vegada, contra Pujol, quan també el guanyà en vots:

“El que encarregà el director general del Barcelona és quelcom d’imprescindible en una campanya electoral ben organitzada. És una acció que es coneix en el vocabulari propi dels consultors electorals com opposition research, o, podríem traduir, investigació de l’adversari. (…)
S’ha dit que l’objectiu de l’oppossition research és d’arribar a saber tant de l’adversari com, amb tota probablitat, l’adversari sap sobre el nostre candidat. Es tracta, en definitiva, d’obtenir la màxima informació sobre els punts forts i dèbils de l’adversari o possible adversari: dades de la seva biografia pública que poden esdevenir rellevants durant la campanya, contradiccions entre els seus principis i la realitat de les seves accions, possibles conflictes d’interesos, detalls dels seus posicionaments públics en relació a afers significatius, canvis sospitosos en la seva situació patrimonial…
La informació que proporciona la investigació de l’adversari és fonamental per a la determinació d’una estratègia pròpia i, especialment, per al preparació de possibles atacs en el moment que la campanya s’enceta.”

La investigació amb criteris acurats, professionals, ja veiem que es centra en les contradicions entre el dir i el fer, és a dir en la fiabilitat del candidat adversari;: en els interesos que l’avalen i que poden impedir que vetlli pels més públic o generals; en els seus criteris en qüestions importants de l’agenda política, i (ai!) en la possibilitat que imiti les trames de corrupció que han dut alcaldes i regidors a la presó, com a Marbella i Estepona, i de tots els colors polítics… Lògicament, si l’adversari remena interessos directament vinculats a les decisions municipals la investigació rutlla sola, però amb més calúmnia que dada fefaent. Quan l’adversari no destaca per la seva ambició patrimonial, o la representació d’interessos massa concrets, llavors el tema d’intoxicació és el seu “temperament” i actuacions públiques; on l’intoxicat hi posa la fama mentre que els intoxicadors carden la llana…
Potser que la investigació sigui d’entrada sobre un mateix, sobre el propi candidat… Potser fóra fins i tot el guió de presentació de les pròpies candidatures, i en sentit autocrític. Si s’escau, ho practicarem. Promès!

L’exministre Joan Majó ens ressalta la diferència entre legalitat i honestadat. Lliçó d’Ètica:

“ No es pot actuar a partir del principi que tot el que no és il·legal és bo. Una cosa és que quelcom sigui il·legal i una altra de molt diferent que sigui immoral, il·legítima o no ètica o deshonesta. L’exerxici de les llibertats no ve únicament limitat per les lleis. Sortosament, ja que, si fos així, o bé estaríem en un Estat tirànic o bé la convivència fóra impossible. No tot el que no és delicte és bo. Moltes actuacions sense estar tipìficades com a delictes són socialment inacceptables i per tant provoquen el refús social.
En l’actualitat recent espanyola i catalana tenim un seguit d’actuacions que ens han de fer preguntar. És legal que un banc privat pacti amb un seu ejecutiu una jubilació de 53 milions d’euros? Evidentment, sí. Cap llei els ho prohibeix. És legal que una fundació privada (Palau de la Música) lliuri a una altra fundació privada (Trías Fargas de CDC) unes subvencions amb finalitats culturals? També n’és, si restem en la superfície de l’actuació. És legal que un càrrec polític accepti i rebi regals?. Per tant, en tots aquest casos i altres més, els jutges no han ni poden actuar, a no ser que la seva investigació preliminar descobreixi altres implicacions que les converteixin en il·legalitats.
Però les responsabiltats no acaben amb les responsabilitats legals, ja que s’escau un àmbit fonamental en les realcions socials que és l’àmbit de l’honestedat, de l’ètica, de la legitimitat, que va més enllà i sense la seva vigència no fóra possible la vida social.
L’aspecte més preocupant rau en la probabilitat que en l’opinió pública es generi i s’acreixi la consciència que « dins de la llei, tot s’hi val ». Aquesta consciència és enormement perillosa no únicament en els àmbits polítics i econòmics, sinó en activitats molt més corrents com la convivència veïnal, l’ús de l’espai públic o la utilització de servesi col·lectius.
Crec que, per estalviar efectes negatiusen l’educació dels hàbits socials, cal desterrar del molt pòlític algunes pràctiques habituals, com són les d’emprar l’argument de la legalitat en la defensa de comportaments irregulars i la de lligar les exigències de dimissions de càrrecs, tant econòmic com a polítics, a l’evidència d’una imputació o una condemna. La justícia actua amb lentitud ( un gran inconvenient) i amb prudència, una gran sort per a la seguretat jurídica. Per aixó, les situacions de prescripció o d’inconsistència de proves són freqüents, per la qual cosa la no inculpació no sempre és garantia de conducta correcta.
L’assignatura de civisme, de la qual estic tan a favor en contrra d’alguns sectors, ha de reforçar-se amb amb actuacions que reivindiquin, a més de la legalitat, els comportaments honestos.”

Aquest immarcesible article, d’aquest dissabte 10 del X, demostra la seva vinculació / mestratge dins l’Ètica Cristiana. De sempre, Joan Majó ha tingut conseller espiritual, en la persona del gran teòleg cristià català J.M.Rovira Belloso.

Bengt Holmstrom, economista finès, càtedra Samuelson del MIT, conseller de Nokia explica les causes de la crisi financera i ens recomana que l’aprofitem per incentivar la creativitat:

No n’hi ha prou amb culpar el pilot ( els delinqüents de guants blancs de Wall Street) de la caiguda d’un avió ( el colapse financer). Cal estudiar i analitzar on s’escaigué l’errada a l’aparell i a tot el sistema aeri.
L’origen de la crisi de liquiditat rau en l’excés de liquiditat: els gegantins volums de capital acumulat amb l’embranzida asiàtica i el creixement mundial. Tot aquest capital viatjà durant anys al lloc que semblava més segur: EEUU. Trillons de dòlars d’asseguradores o institucions asiàtiques es refugiaren en shadow banking ( bans a l’ombra), la banca d’inversió com Lehman, les Fannie anb Freddie. Van crear productes secundaris estructurats amb hipoteques; hipoteques de diferents seguretats en la devolució, però hipoteques barates, un vell somni polític, afavorit per Bush que obligava a garantir els dipòsist nonés en vivenda i que alhora amb els seves subvencions propicià les hipoteques subprime.
Finalment una circumstància externa al sistema financer, la vivenda (la garantia), després de 40 anys pujant – va perdre el 30% del seu valor. Llavors el fonaments de la liquidat fou posada a prova: els dipòsits i les seves garanties eren acceptades perquè els bancaris havien de decidir en minuts i ningú – ningú – analitzada amb precisió aquestes garanties; però quan no et tornen els teus dipòsits i t’has d’acabar convertint en propietari de les garanties, de les hipoteques, llavors sí que vols analitzar-les amb calma. I leshores passem de la informació simètrica entre les parts, basada en la mútua confiança, ignorant dels continguts concrets, oblidant-se de la transperència, a la malfiança generalitzada. Lehman féu fallida ara farà un any, perquè uns quants dels seus dipositaris gegantins van exigir-los que els retornessin els seus dipòsits, no van saber respondre’ls i el mercat es congelà per primera vegada en 70 anys.
Sort que des de fa 70 anys, des de la Gran Depressió, que el sistema bancari gaudeix de la garantia estatal dels dipòsits fins a una quantitat… Garantia estatal de dipòstis que ha tornat a funcionar durant aquesta crisi. Però, ¿com garantir la solidesa dels dipòsits gegantins que creuen el món a la velocitat del byte?
De tota crisi financera, la banca en surt reforçada. I a més com que l’opulència narcotitza l’enginy, doncs la crisi incentiva la creativitat. Aprofitem-la »

5/10/09

Fem sisens, amb la clàssica de set, al Gran Concur-Set de la Torre

0 comentaris
Sortim de la Trobada biennal de la Torre amb un regust agredolç. La fel, per no arrodonir l’actuació amb el nou de trinca 3 de 7 amb el pilar (o l’agulla); que havien acabat d’estrenar la nostra colla rival, el Nois de la Torre, els qui mercès a aquesta fita castellera han assolit el quart lloc. La mel perquè som una sòlida / tècnica colla de set, que ja en portem 6 de consecutius descarregats aquesta temporada: quatre 3 de 7 i dos 4 de 7; i l’equip del pilar n’ha completar el seu desè.
D’acord amb el comentari del membre del jurat, J.E.Ocaña, al nou castell decisiu els castellers de tronc no van donat el suport suficient al respectiu pis del pilar que s’hi havia d’agafar, precipitar-se a deixar-lo net. Precisament el pilar es trencà pel pis de quarts. Val a dir també que l’agulla / pilar només mantenia el segon Marc Capdevila com a titulat regular…
Hem qualificat de Gran el Concur-Set d’aquest 2009. Per ritme de rondes i de construccions, per emoció i per la millora general de nivell en relació a edicions anteriors. En la primera, una colla desapareguda i que la guanyà, la Colla Nova del Vendrell ( convidada a les primers Fires d’Artesans) s’inventà el 3 de 7 amb el pilar que ha estat el castell descarregat per les cinc primeres colles d’enguany. A més, les tres que han compartit el primer lloc, també han descarregat el seu respectiu 5 de 7. Així el rogencs Minyons de l’Arboç, a priori favorits a revalidar títol, han vist com els empataven els seus veïns a plaça, els grocs torrats de Badalona, i també els verds de Cerdanyola. Davant dels nostres Castellers d’Altafulla, a més dels “torreros” ( cosa que pica i molt ), s’han classificat els del Poble Sec.
Sigui per demostrar la vitalitat del fet casteller en aquest sisè esglaó ( després de les colles amb gammes extres, les de nou folrades, de les amb el 2 de 8 folrat, de les de vuit..., de les de 2 de7 ) tant per qualitat tècnica, com per camises i samarretes que apleguen, com sobretot per la seva diversitat territorial, tant de les àrees tradicionals del Camp i el Penedès (Arboç, la Torre, Altafulla : places de nou consolidades) com de la regió metropolitana ( Badalona, Cerdanyola, barri genuí el Poble Sec).
Dins el rànquing casteller, Badalona venia amb el 31è lloc; l’Arboç amb el 32, Cerdanyola, amb el 34; el Nois de la Torre, amb el 40; els del Poble Sec, amb el 35è i les nostres camises amb el 38è.

4/10/09

0 comentaris
Només 10 dels 36 pisos d’Habitage de Protecció Oficial (HPO), d’Edigsa de la Generalitat als dos edificis de l’urbanització de l’Hort de Pau 2, ja tenen propietaris efectius. L’acte de lliurament de claus s’escaigué el passat 17 de setembre.
Sap greu constatar que fins a 24 dels convilatans que tenint-ne dret per condicions d’accés ja en sabien el que els corresponia, assignat per sorteig, han de veure frustrades les seves espectatives perquè no han pogut assolit el préstec financer privat; abans tan a l’abast ara tant restrictiu. Ja en el moment de les adjudicacions d’aquest gener, 2 no van tenir possible propietari.
L’estoc de 26 pisos de propietat i els 10 de lloguer, encara per a gent gran, han de provocar l’elaboració de nous criteris d’accés, prèviament negociats amb Habitatge / Edigsa de la Generalitat, per tal que siguin posats efectivament a l’abast dins d’una politica social d’habitatge públic.
4 dels pisos amb propietari definitiu pertanyen a l’edifici de 12 unitats d’Hort de Pau, 61; i 6 al de c) del Vinyet, 5, que n’ofertava fins a 24.
Renunciem a detallar la llista nominal, en no poder esmentar més dels 2/3 dels esperançats des de principis d’any.

2/10/09

0 comentaris
Més d’un milio d’euros d’inversions executades per l’empresa municipal mixta d’aigües aquest 2009:
197 mil e. als pluvials dels c) Senna i Via Hercúlea, dins el Fons Estatal (pla Zapatero)
900 mil de les inversions adscrites a tarifa: al clavegueram i pluvials de Baix a Mar, 455 mil e. + a xarxes d’aigua, 445 mil e., preferentment també a Baix a Mar / Els Munts; posant el rendiment de la xarxa del 50 al 76%.
Executat el 60% del Pla Director.


Anem a pams. Comencem per l’aportació externa de l’Estat dins les mesures d’obres públiques anticrisis. Als c) Senna –Via Hercúlea fins a la Rasa hem pogut soterrar una xarxa de recollida d’aigües pluvials, amb tres trams de canonades fins a totalitzar 341 m lineals: a les meitats del c) Senna, la primera amb tubs de 400 mm. de diàmetre; a la segona, de 500; des de la cruïlla amb Ponç d’Icart a la Rasa, soterrat a la Via Hercúlea, de fins a 800 mm.
Obra completament nova de trinca que incorpora a més 20 embornals, una a cada parcel·la construïda.
En total, 197 mil euros del Fons Estatal.
Ha permès d’anul·lar el abocava a Via Hercúlea les avingudes d’aigua que baixaven per Ponç d’Icart, i que provocava els grans tolls entorn dels ponts sota la via de l’Hort de Gatell.
El diferencial de 20.450 e., entre el preu d’adjudicació i el de certificació final s’incorpora a futures inversions de l’empresa mixta d’aigües en residuals.

En aquest mateix tram, dins de les inversions adscrites a a nova tarifa, ha estat renovada la xarxa d’aigües residuals o clavegueram, doblant el diàmetre de les tuberies ( de 200 a 400 mm), i situant-les més enclotades i amb 12 noves escomeses.
S’hi han invertit 116.812 e.
Així doncs, en l’actuació integral ( de pluvials i residuals) als boi 350 m. dels c) Senna i Via Hercúlea, fins a la Rasa, s’hi han esmerçat 313.812 e.!

El Nou Govern fa nou de trinca tots els serveis del c) Jaume I

Al C) Jaume I, entre les cruïlles amb les dues Vies de record Romà ( l’Augusta i l’Hercúlea), el tan i més afectat de dècades per inundacions, han estat introduïdes soterrades en un trajecte de boi 200 m.:
-) la xarxa separativa simètrica de residuals o clavegueram, totalment renovada doncs (desdoblada en una tuberia de 400 mm. de diàmetre i l’altra de 315). Amb tantes noves escomeses noves com parcel·les; fins a 14.
+ la xarxa de pluvials, a l’eix del conjunt, amb un diàmetre de 650 mm., que s’eixample a 800, en la perllongació dins la Via Hercúlea fins arribar al col·lector; hi han estat introduïts 16 embornals i arquetes de registre independents per a cada parcel·la.
La inversió, que ha superat la primera prova de pluges intenses de la matinada del darrer dia de setembre, ha sumat 240.482 euros

Per a detallar el que resta fins a aplegar les inversions de 455 mil e. hem d’esmentar el 75.703 e. en la renovació del tamís i altres actuacions a l’EBAR (Estació de Bombeig d’Aigües Residuals de Baix a Mar) i la renovació de la canonada de clavegueres a Via Augusta per 23 mil e.
En conclusió, ens restarà d’executar del Pla Director d’inversions en claveguerams, xifrat en mig milió d’euros, només 45 mil e. – als quals sumarem aquells 20.450…
Per arrodonir la intervenció al c) Jaume I ha estat renovat també el paviment i les voreres.
Però no s’acaba aquí, ja que posats a fer rases també hem renovat la xarxa de conducció d’agua potable (neta!). També en dues tuberies als extrems simètrics: de 110 mm i de politil·lè, suplint les de fibrociment.

600 m. de nova tuberia en la nova connexió de la xarxa cap Els Munts

Desglossarem el 445.684 e. invertits en instal·lacions d’aigua potable,vet ací el 44,6% del pressuposat al Pla Director per valor d’un milió d’euros:
71.774 mil e. en noves tuberies de la xarxa d’aigua potable. Bàsicament a Baix a Mar, com acabem de ressenyar; però també a un petit tram de sant Martí – Barceloneta. El Decret 140 / 2003 obliga a la progressiva introducció de la xarxa amb el nou material i diàmetre ja aplicat al c) Jaume I, per la qual cosa el Pla Director d’Inversions en té pressupostats fins a 310 mil e. L’ara executat, en representa el 23 %.
114.054 e. per la nova connexió als sector dels Munts: fins a 600 m. lineals amb tuberies de 200 mm. de diàmetre de politil·lè. En la zona d’entrada principal de la xarxa general a Baix a Mar, que segueix tot el c) de la Fassina i s’endinsa Via Hercúlea enllà.
37.314 e. en noves vàlvules reguladores de pressió en aquest tram essencial, que han permès baixar 2 kg, de pressió el fluïd ( de 8 a 6).
55.207 e. per a la renovació de comptadors i per a la de les vàlvules de tall 14.573 e.
Per a la prèvia localització de les fugues, 21.587 e.

Adequats els dipòsits al Comunidor i sant Antoni amb 58.803 e. + 28.138 e. i instal·lats tamissats a Brises del Mar per valor de 39.688 e.






1/10/09

0 comentaris
Després del Sí d’Irlanda reprenem la construcció política de la UE:

El 2005 francesos i holandesos van refusar la Constitució Europea. Com a sortida nasqué el Tractat de Lisboa, el juny fa un any perdedor al referèndum irlandès, que ara han rectificat; això sí, després que un annex els garantís dues “identitats aïllacionistes” ( mai ni avortament ni matrimonis homosexuals; mai implicar-se internacionalment en cap missió de defensa…)
El Tractat estableix 8 institucionalitzacions noves de vertebració europeista:
a) President de la UE, per dos anys i mig.
b) Alt Representant per a la Política Exterior. Al capdavant d’un servei diplomàtic europeu.
c) El Parlament s’iguala al Consell. La codecisió s’amplia a l’aprovació de totes les despeses del pressupost; al control de fronteres, asil, immigració; a la cooperació judicial i criminal. S’acaba la unanimitat en la presa d’acords; que esdevindrà per majoria qualificada. Fins i tot per a l’elecció de President de la Comissió, fins ara per majoria simple.
d) La Comissió Europea s’alleugereix, però garantint un comissari a cada Estat membre.
e) El principi de subsidiarietat ( o de proximitat) millorarà la implicació dels parlaments dels membres en els processos legislatius.
f) Al sistema de vot la minoria de bloqueig reclamarà un mínim de quatre estats. Pel nou sistema de doble majoria, tota normativa haurà d’aplegar l’acord del 55% dels Estats que representen un mínim del 65% de la UE.
g) La Carta dels Drets Fonamentals assoleix el mateix valor jurídic que el Tractat. Restarà aplicada en tota institució de la UE i en tota la legislació dels Estats quan apliquen dret europeu.
h) Un milió de ciutadans poden signar propostes legislatives a presentar a la Comissió.


La darrera enquesta de Metroscopía per al País revela el punt de vista profundament “ideològic” / esbiaixat de la percepció de la realitat econòmica i política, i, molt menys, la personal: com demostren els diferències en les respostes entre votants del PP i del PSOE:

Situació econòmica molt dolenta: + 39 punts %
Situació política molt dolenta: + 47
No justificable pujar impostos: + 48
Desaprova les mesures anticrisi: + 54
ZP improvisa: + 27
Rajoy també improvisa - 41
ZP inspira confiança - 51
Rajoy inspira confiança + 46
Falta temps per sortir-se’n + 17
Pròxims mesos amb optimisme : - 13
Situació familiar bona : - 7
Situació familiar regular: + 4
Situació familiar dolenta: - 1