Altafulla amb tota la il·lusió

28/6/10

0 comentaris
Tots els regidors del Ple, tret de tres, acompanyem a BCN el dol de Francesc Farré en el traspàs de la seva mare Maria Camps Borja als 90 anys. Fins al darrer moment escoltà la ràdio, llegí el diari i un llibre. En una cerimònia laica molt acurada i plena de sensibilitat cultural ( amb soprano i piano) el fill i esposa i un nét l'acomiaden, en sengles parlaments, a una sala de Sancho de Ávila. Les banderes republicana i l'estelada lluïen al bell taüt d'una dona d'infància i jubilació feliç - d'acord amb l'esplèndida i sentida glossa del seu fill a qui fem tot i tant costat.

La moció de PAU és rebutjada pels vots en contra del regidor de via pública i tota l'oposició (ABG / AA, AUPA, ERC). El Govern s'hi absté (alcalde, regidora d'Urbanisme, regidor de Turisme) o vota a favor ( regidor d'esports i joventut i PAU). Per tant l'únic regidor del Govern d'Altafulla que ens votà en contra seguiex pactant amb l'oposició (que no dins al Govern) la política de via pública.



El propi regidor d'Ideal presentà una moció expressa perquè l'àrea de cultura i festes s'hagués de cenyir al pressupost anual, sense possibilitat d'alguna extrajudicial per assolir objectius mínims; ell que inverteix a principis de l'exercici següent per exhibir romanents. En la seva moció el nostre regidor, que s'hi abstingué, es quedà ben solet. "No baixaré del meu cavall per pujar al vostre ase", els engaltà, o un nou episodi de Gulliver als país dels lil•liputencs... En aquest episodi funciona l'entente populista (Ideal, AUPA) a qui fan nosa les Belles Arts que no poden valorar, ni controlen + els greuges pendents de les esquerres sense cultura de govern que perdé la moció de censura (ABG /AA, ERC) + gregarisme adaptadís (al populisme ambiental de la sala) de la resta del Govern (PSC, PPC, regidor de Turisme). El de CiU no va poder ser al Ple, per justificats motius professionals.

 
L'aplicació per imperatiu legal de descomptes - des d'aquest juny fins desembre - als sous dels nostres funcionaris i treballadors ha suposat un estalvi d'uns 70 mil e., així distribuïts en impacte segons categoria:

Als 5 del grup A.1., la rebaixa ha estat del 7%. El màxim perjuducat n'és el secretari que veurà disminuïda la seva mensualitat una mitjana de 271,43 e.

Als 17, de l'A.2: - 5,8%. Menys 207 e. mensuals

Als 16 del C.1: - 4,5%. 85,7 e. menys cada mes.

Als 43 de C.2: - 2,8-3%. La mateixa reducció que les C.1...

Als 34 de C.2: - 2,5% . - 35,7 e. mensuals de reducció.

Del personal temporal d'estiu pressupost també hem reduït: en dos mesos l'informador(a) turístic(a) - només per a 3 mesos. El personal de reforç de brigada en un mes: ara, solament 3 mesos. Els dos vigilants d'estiu, suprimits. El policia municipal substitut s'incorporarà de setembre a desembre.

Volem que la massa salarial estalviada serveixi per descongelar les plantilles en aplicació el PEF, cobrint els nous llocs de treball ja plantejats assignat-los romanent.

Per ara, sí que resten confirmats: (a) els contracte anual de dos membres de la brigada que haurien anat a l'atur en reintegrar-se els qui substituïen. (b) les anualitats del dos empleats en gestió directe municipal del Poliesportiu. (c) el segon semestres del tècnic de suport informàtic.

PAU proposarà com a mínim contractar la persona que en garanteixi dues constants a despatx d'alcaldia i suport de gestió de Cultura i Festes. Així com la brigada d'intervenció immediata...

 
El dimarts 22 de juny BASE / gestió tributària delegada ens carregà a favor 805.448 e corresponents a padró actualitzat pendent de pagar els darrers quatre anys. Per al del pressupost d'ingressos de 2011, se'n pot suposar l'increment consolidat de padró d'un 35%: aproximadament 300 mil e. adicionals. Actualització que, segons expressà l'alcalde al Ple apunta a poder passar a un nou tipus de l'IBI del 0,8%.

ERC presenta una moció queixant-se del greuge comparatiu que suposa la sanció de 2.100 e. al coordinador de l'associació Altafulla Decideix, imposada pel Departament d'Interior. Saltant-se el conducte reglamentari del nivell superior d'autoritat política (regidor i alcaldia) la policia municipal va cursar denúncia unilateral per no disposar del permís d'Interior per al concert del passat 26 de març de 2010. Zel de procediment que no ha estat aplicat a cap acte desplegat a la Violeta.

El nostre regidor, assistent al concert, es queixà del rigor general actual de la policia municipal i acusà la denúncia de llei de l'embut, de "va de retro ideològic" i de deslleialtat dels uniformats al poder polític democràtic pel qual calia reconvernir-los. Altrament, l'alcalde es decantà del tot per l'actuació i versió policial demanant infructuosament la retirada de la moció.

En la votació per unanimitat es consensuà el deplegament de gestions envers Interior per esbrinar-ne les causes i el contingut de l'expedient sancionador demanant que no tingués cap consequència de multa.

Al torn de la ciutadania, l'exregidor Muntades (membre del PSC impulsor de la consulta...!?) aclarí que, a l'organització del concert prosobiranisme, el permís municipal d'ús de la Violeta els adreçà erròniament a Governació - no a Interior de la Generalitat...

 
La factura total medioambiental amb el CCTGNès del 2009 pujà 665.789 e. Les taxes liquidades sumen 726.896 e. (+ 41.896 sobre el pressupostat), dels quals hem recaptat 674.069 e. (pendents de cobrament: 52.826 e.).

En depassar el 10% del recursos corrents calgué l'aprovació de la despesa total pel Ple.

S'hi abstingué ABG/AA. Es desglossa en 528.278 e. per recollida i eliminació de la brossa + 103.731 e. per amortització anual de les illes de contenidors + 33.780 e. per ús de la deixalleria ubicada a la Torre.

Del pressupost de 2009 vam pagar les factures pendents de 2008: un total de 374 mil e. Deixant un romanent (formal / fictici) de 180 mil e.

L'estudi de l'equibri taxes / despeses al servei determinarà la nova taxa per al 2011...





0 comentaris
Xavier Batalla, el gran comentarista d'internacional de La Vanguardia exposa la construcció, el reajustament i díficil manteniment de l'Estat del benestar a Anglaterra / Europa: "Del bressol a la tomba":

"El laborista Clement Attlee construí l'Estat del benestar britànic a la postguerra. Com una força tranquil•la i íntegra. L'herència de la guerra fou extremadament dura per a ells: mig milió de cases derruïdes, un terç de les reserves en or foses i un deute extern de dimensions ciclòpies. Però Attle, amb el atecisme de Keynes sota el braç, dirigí la represa econòmica, donà un impuls a la cultura del públic i edifica un Welfare Estate. Churchill digué en un rampell que els seus conciutadans estaven protegits "des del bressol a la tomba".

G.Osborne, ministre del Tresor britànic, ha presentat aquesta setmana el pressupost més dur en una generació. I els britànics estan convençuts que la tesi de Churchill ja és història. El model ja sofrí un reajustament amb M.Tatcher, pr bé que no reexir-lo a tronar-lo més com el d'EEUU. Però - afirma X.Batalla - el model pateix ara mals semblants al que afligeixen el model europeu.

Europa, que volia canviar el món, està essent canviada per un món que no cessa de canviar. I el seu model - per a XB - no sembla sostenible. Però, ¿ en té la culpa l'Estat del benestar que ha fornit estabilitat i progrés? Bàsicament, (ell enumera) s'escauen quatre culpables:

- la globalització, que fa més més productius sistemes per als quals allò social és subversiu...

- la pèrdua d'embranzida del projecte europeu, que des de la caiguda el mur de Berlín s'ha deixat endur per la inèrcia ,sense aplicar el promès.

- el canvi demogràfic i l'envelliment que reclama immigrants.

- com a punxada definitiva, l'actual crisi, de conseqüències paradoxals: vet ací que la cobdícia portà els bancs a jugar amb foc i a cremar-s'hi; després, l'Estat féu de bomber amb diner públic,i, finalment el mercat, que segueix com si no hagués passat res, acusa ara l'Estat de malbaratador i diu que la solució és retallar les despeses socials. Caldrà veure en què queda la reforma financera a EEUU aprovada aquesta setmana, que pretén posar ordre i limitar la impunitat dels bancs, el que, segons Obama, "pot protegir totes les nacions".

Pel que a la circumstància nostra, l'Estat del benestar té molt més en contra: per exemple, els informes pagats amb diners públics que no serveixen per a res; les obres faraòniques finançades amb diner públic que estan abandonades o infrautilitzades; les comissions per obres públiques i les requalificacions que són inqualificables"



Josep Ramoneda vindica L'honor de la política: "Els escàndols de corrupció, el punt de mira apunta als polítics, oblidant quelcom fonamental: no tenim corrupte sense corruptor. En paral•lel a aquesta extensió de la sospita als polítics, es celebren els capteniments cada cop més laxos dels poders econòmics, com si el sacrifici del polític fos el ritual compensatori del principi "tot està permès" que regeix el món dels diners.

Una conseqüència d'aquest clima és cada cop menys gent amb sentit de la responsabilitat i talent vol incorporar-se a la política.

Cal defensar l'honor de la política i dels polítics responsables, que són molts, precisament per tal que no quedin impunes els polítics corruptes".



Alexander Stille: "Norman Mailer vaticinà que Kennedy guanyaria Nixon, perquè semblava disfrutar més de la vida. En aquell moment semblà superficial, però el cert és que de des d'aleshores guanyen els candidats que més agraden. La televisió ha imposat els canvis: el carisma ha desplaçat la competència"

Joan Tapia otorga un 6 a Elena Salgado perquè el dèficit públic baixa el 5,7% entre gener i maig: "La confiança a Espanya no es consolida malgrat el pla de retallades, la reforma laboral i el vistiplau de la UE, Barack Obama i l'FMI. Però en un món sacsejat per la falta de lideratge en l'euro, les desavinences entre Europa i EUA ) alerta al G-20 d'aquest cap de setmana) i la histèria dels mercats davant el deute dels estats, la vicepresidenta Elena Salgado va fent els seus deures.

El premier conservador diu que reduir el dèficit exigeix tallar despeses i apujar impostos. Ha apujat l'IVA del 17,5 al 20% ( + 2 que ací). I expeditivament l'impost sobre l'estalvi s'eleva + 10: del 18 al 28%. Mariano Rajoy i Josep Antoni Duran Lleida xiulen i miren cap a un altre costat".

26/6/10

0 comentaris
Se’ns ha mort Josep Sala i Llorens, als 81 anys. Fill adoptiu del poble, des de 1993, la seva obra pictòrica li reportà èxit de públic, econòmic i gran reconeixement artístic.

Durant anys i anys cedí una obra per al sopar del Centre d’Estudis. Un paisatge (inacabat) de prespectiva d’Altafulla presideix el despatx d’Alcaldia. Autor sempre disposat a aportar la seva obra i disseny publicitari (la seva primera feina d’èxit) a tota iniciativa municipal o d’entitats del poble, la seva mort – anunciada, sobrevisquent a la de la seva estimadíssima muller Amanda – conmociona i deixa un buit que la seva tan transcendat i exitosa obra anirà soplin en les postres sensibilitats d’altafullencs amateurs de les Bells Arts.


Moció per al Ple ordinari del mes de juny presentada pel grup municipal de PAU per tal que sigui aplicat literalment l’acord d’inversions de rebaixar ressalts a l’antiga N-340, avui vial al c/ Marquès de Tamarit (consietudinàriament c/ del Migdia), així com proposant l’aprovació de la restauració del dret als jocs dels infants fins a 12 anys fets a la tradicional Plaça del Pou.



Atès que s’han afegit tres ressalts més als ja existents,

Atès que només se n’han rebaixat insuficientment alguns d’ells i a posteriori,

Atès que en la partida d’inversió a préstec especificava el rebaixar ressalts,

Atès que s’han agreujat totes les circumstàncies que en van motivar aquest acord del tot incomplert i sobretot capgirat: les tot seguit enumerades:

- obstacles a l’accés / dret adquirit dels convilatans i serveis regular d’autobusos, d’urgències d’ambulàncies i de bombers.

- desperfectes a rodes, suspensions i aparells d’audició de prou vehicles.

- malestar per a conductors amb cervicals sensibles

- pèrdua de clientela abans fidelitzada a certs establiments per estalviar-se aital gimcana inèdita entre TGN i Vilafranca ja que n’acumulem més de la meitat dels ressalts dins el 50 km de l’antiga N-340 avui ja desviada.

- causa de riota entre pobles veïns. “Saltafulla”, Altafulla baden banden”

Atès que les actuacions no han anat precedides dels corresponents projectes amb els dibuixos exactes de les dimensions dels ressalts finalment executats i ampliats,

Atès que en cap moment el regidor de barri ha pogut participar en el procés de decisió ja que mai fou acomplerta la promesa de presentació i debat previ a l’equip de govern,

El grup municipal de PAU, representat pel seu regidor electe, proposem l’acord següent:

* Amb carácter immediat: rebaixar tots els ressalts suavitzant-los radicalment a partir de projecte (i dibuixos tècnics qualificats oficials) presentat i argumentat, doncs, per un arquitecte municipal: en comissió extraordinària de Via Pública dins la de Territori. Suprimir els ressalts a l’entrada de giratoris / rotondes i els nous contraris a la lletra de la inversió a ejecutar.


Atès que el dret consuetudinari dels infants a jugar a la Plaça del Pou fou una alcaldada accidental, sense acord previ de l’equip de govern, quan com a regidor de barri en vaig demanar el debat i criteri,


El grup municipal de PAU proposa que el Ple en restauri l’esmentat dret, per als infants de fins a 12 anys fets. Desant, doncs, al magatzem els senyals de prohibició que tant fereixen les millors sensibilitats.



Altafulla, 19 de juny de 2010-06-19



Signa : Francesc Blanc i Canyelles, regidor electe de Pau, aplicant l’acord del trimvirat dirigent de l’agrupació d’electors format pel pediatre Adolfo Gómez Papí, el convilatà implicat i empresari Esteban Giralde Rubio i qui n’exerceix el deure democràtic de representar els sòlids segments del poble d’Altafulla que en reclamen els acords de rectificació esmentats.

0 comentaris
Joan Majó: "Millet i Montrull han d'estar a la presó seguramente per estafa i robatori, però no per indicis de tràfic d'influencies. És indignant veure el tractament que la premsa ha fet sobre la citació de la jutgessa De Rosa, com a testimoni, al conseller Castells i l'esment a Xavier Trias, i encara més indignant que la utilització acusatòria d'aquest fet per part de l'advocat defensor de Montrull, que acaba posant tots al mateix sac ple de porqueria però que només alguns han contribuït a omplir"

Decret de reforma laboral provisional convalidat amb els 168 vots dels socialistes i els 8 nos d'ERC (3), IU (1), IC (1), NaBai (1), Bloque Galego (2):

- Flexibilitat interna: les empreses en dificultats podran pactar ( en 15 dies) amb llurs treballadors despenjar-se dels augments de sou fixats al conveni sectorial. En cas de desacord, poden reclamar dictat arbitral d'obligat compliment.

- Model alemany de reducció de jornada: com alternativa als acomiadaments, les empreses podran acordar ( en 15 dies) de reduir entre 10-70% la jornada de llurs empleats; que serà cobrada de l'atur.

- Model austríac ( des de gener de 2012): un fons de capitalització abonarà un part, a decidir, de l'acomiadament dels treballadors. Si no el consumeixen, els assalariats podran emportar-se'ls en canviar d'empresa, en despeses de formació o recuperant-lo en forma de pensió al final de la seva vida laboral.

- Contractació temporal: fins a un màxim de tres anys, més un quart subjecte a negociació col•lectiva, als contractes d'obra i serveis. A partir de 2012, la indemnització pujarà progressivament de 8 a 12 dies.

- ETT: també a la construcció i administracions públiques. També en la intermediació laboral podran intervenir les agències amb ànim de lucre; abans exclusiva dels serveis públics de feina.

- Contracte i comiat: Universalització del contracte amb comiat més barat ( de 33 dies, quan fins ara eren 45). Facilitació del comiat per causes econòmiques ( a 20 dies d'indemnització per any treballat).


La nova estratègia de ZP: assumir la responsabilitat d'assumir mesures impopulars i intentar fer recaure la càrrega de la prova al PP perquè no té alternativa concreta:

"Sí, cambié de opinión por las circunstancias, no por convicciones" (la segona setmana de maig: quan passà de descartar majors retalls de la despesa pública a accelerar les reduccions del dèficit, no per imposició dels socis de la UE sinó per la crisi dels mercats financers i l'escalada dels interessos del deute): "Cambié de opinión porque cuando tuvimos una crisis tan grave hubo que reaccionar. Por eso tuve que traer aquí ese programa duro y difícil, que por supuesto no contó con su apoyo porque era un ejrcicio de responsabilidad"

"Siempre oponiéndose a cualquier cosa, pero no ha dicho: en vez de esta política para reducir el dèficit, haga esta otra cosa; eso es lo que es incapaz de hacer".

 
Al seu article d'Economia de cada dijous, X.Vidal-Folch recomana retocs / modulacions a la política d'austeritat a seques:

- més selecció a l'hora de reduir la despesa pública; diferenciant-ne el consuntiu de la inversió productiva que genera inversió privada; tant com la quantitat del dèficit n'importa la qualitat.

- compensar l'estratègia de dèficit zeo de cadascun dels 27, amb una política expansiva a cura de la UE, mitjançant un presupost potent i mecanismes com emissió de deute públic comunitari per a multiplicar infraestructures (físiques i intangibles), segons la menystinguda recepta de Jacques Delors al primers noranta.

- convèncer els països emergents que tirin del carro de la demanda.

Més que caminar a la pota coixa (de l'austeritat) cal caminar amb el dos peus (també amb del creixement).


Esther Vera:" Com al seu dia Aznar, el TC pot ser una fàbrica d'independentistes malgrat que l'Espanya democràtica aprovà un text que un tribunal en precari ahora desautoritza, amb l'aportació dels patriotes".

22/6/10

Estiu cultural

0 comentaris
La llançadora cadet Marian Blanch Morrisey, campiona catalana a Vic de disc i pes. Anirà a Pamplona als estatals.



Caps de setmana de gran oferta cultural:

diumenge, 13: a la Violeta marató folklòrica: fins a les set de la tarda passades el Xè Aplec de Sardanes "Vila d'Altafulla" i al pati de les set columnes el recital de la sacaire Rosalia Sumoy. Al matí sis sardanes de tirades acombliades per la cobla Reus Jove; a la tarda, alternant amb la Cossitània, fins a 13 de 7 tirades amb una conjunta de 10. "Altafulla" d'Isabel Medina Cantón. El concert de RoSaclia, preparatori per a la homologació oficial, oferí un ventall de balls, tocs, danses, boleros i jotes d'arreu del Principat i Ses Illes. En l'actuació conjunta amb el grup tarragoní de sacs de gemecs, la interpretació del Ball de noces tal vegada ens transportà als moments més sublims de les audicions musicals a l'amateur de les Belles Arts Altafulla (potser a l'alçada dels motets de Bach dels Scholars Barroque Ensemble, Els Camps Elisis de Gluck interpretats per Claudi Arimany, o el Clar de lluna per Hèctor Sàez-Ortuño).

Dijous, la representació juvenil del Somni d'una nit d'estiu pel grup de 3r i 1r de l'Institut.

Divendres, 18, sopar i mostres de tallers de sevillanes i balls (show) de l'Ateneu de Dones. Tornà l'emissió regular de la nostra 107.4

Diumenge, concert de final de curs de l'escola de Música. Avançant el Dia de la Música: Violeta pleníssima, lliurament de 15 diplomes d'elemental; actuacions dels grups d'arpes, de guitarres petites, grans i en conjunt; del grup de vent; del de corda petits i grans; del de percussió i els 30 components de l'orquestra, dirigits per Josep Marín amb cinc precioses peces finals.

La complicada conjuntura econòmica: antologia ordenada dels referents magistrals habituals...

0 comentaris
(I) Joan Tapia segueix valorant ZP com el principals personatge dues setmanes seguides de les seves Notes al Periòdico dominical: la passada, per haver assumit mesures impopulars. Aquest 20 de juny perquè durant la setmana ha guanyat quatre batalles:

- El ferm suport de tota Europa i del FMI als seus plans.

- Ha parit la reforma laboral, un brau amb molta mala bava, amb fòrceps i dificultats. I amb l'ajut de Celestino Corbacho com a llevadora tot terreny.

- Mas la votarà a favor.

- Torna la confiança als mercats: el diferencial amb el bons alemany baixà el 20% del divendres 18 d ejuny. Els darrers quinze dis l'Ibex ha pujat el 15%, tota una meitat de les pèrdues de l'any.

"El cadàver (Duran dixit) ha derrotat l'exèrcit de cendrosos. Repeteix nota. Per a pujar-la ha d'aprovar els pressupostos amb el PNB, ja que el setembre CiU votarà en contra. I convèncer, com li demana George Lakoff, que les seves últimes mesures "no són contràries als principis morals que defensa".



(II) Ajustar o reactivar (editorial del País, 19 de juny)

"Mentre el president del FMI donava suport a la solvència espanyola, Obama expressava les seves temences sobre la recuperació mundial en una carta adreçada als països del G-20. S'hi plany de la debilitat de la demanda interna als països rics, insisteix que el iuan xinès ha de ser devaluat, reclama dels països emergents que també augmentin llur consum intern i exhibeix la seva intenció de promoure una reforma financera de gran abast i profunditat. Però introdueix una precisió important: en la seva opinió, cal evitar marrades del passat i n'esmenta la retirada de mesures d'estímul econòmic amb massa rapidesa.

Obama apunta directament a Europa. Recorda que no pocs economistes, a un i altre riba de l'Atlàntic, sostenen que les polítiques d'austeritat concentrades alhora a tots els països de la mateixa àrea econòmica actuaran com un fre a tota recuperació. És més, encara que que Obama no en fa esment explícit, sembla prou evident que cap país de l'euro pot compatir amb l'eficàcia de l'ajustament alemany: així doncs, cap economia millora la seva competitivitat relativa amb Alemanya a base d'austeritat. Aquest debat econòmic no pot oferir una solució unívoca.

Una part dels països europeus, entre ells Espanya, estan sotmesos a les exigències de llurs creditors financers (els mercats) i només pot respondre amb retalls de despesa davant l'amenaça d'una fallida de la solvència pública: aquest peu forçat prou que redueix la seva capacitat de recuperació.

Aquest cercle pervers només pot trencar-se si es compleixen dues condicions: que un autoritat supranacional moduli la intensitat de cada ajustament i que plantat cara els mercats s'hi erigeixi un poder polític igual o superior.

Cap d'aquestes condicions avui s'esdevenen.


(III)L'embaixador Carlos Carnero reivindica i ens fa evinent l'Europa, 3- xacals, 0, fruits dels recents acords del Consell d'Europa de dijous 17 de juny de 2010:

Primer gol: els fonaments de la unió econòmica que maximalitzarà els èxits de l'euro i el mercat únic: amb els acords sobre Estratègia de Creixement i Feina 2020 i el reforç de la de la coordinació de polítiques econòmiques i pressupostàries; que se sumen a la solidaritat amb Grècia el febrer o la creació del Mecanisme d'estabilitat Financera (del 9-10 de maig), dotat amb 750 mil milions d'e.

Segon gol: S'establirà un impost sobre la banca i es proposarà a la reunió del G-20 a Toronto una taxa sobre les transaccions financeres internacionals, en un cas i l'altre per a evitar en el futur que les irresponsabilitats d'alguns les acabem pagant tots en forma de dèficit i deute. Les pròximes setmanes es posarà en marxa el paquet de supervisió financera decidit el 2009. Finalment, es publicaran les proves de resistència dels bancs europeus, en les quals, per cert, vàries entitats espanyoles n'encapçalen la solvència.

Tercer gol: el suport explícit dels líders europeus a les mesures del Govern espanyol (doloroses i difícils per a un Executiu progressista) per a equilibrar els comptes públics i promoure el creixement i la feina.

La UE ha desplegat a llarg de les darreres setmanes actuacions impensables fa només uns mesos o que, en altres circumstàncies, haurien reclamat anys. Fins it ot ha pres decisions que semblaven anatemes, com que el BCE adquirís deute sobirà dels països membres (fet, tan sovintejat i intens per a la Reserva Federal d'EEUU o el Banc d'Anglaterra).

Causes: Europa està començant a funcionar com a unió política que és mercès al Tractat de Lisboa, Constitució Europea, que impedeix que l'intergovernamentalitat depassi el mètode comunitari. L'impuls de la Comissió Europea esdevé decisiu, tot i haver començat tard (el març) per raons alienes a la seva voluntat.

La presidència espanyola de la UE ha treballat molt i bé al llarg d'aquest sis mesos, acomplint el seu ambiciós programa boi al 100%. Cal reconèixer-lo, per a saber que aquest país segueix estant al cor de la UE, aquesta unió de valors per a garantir-nos drets a la quals ens vam unir fa 25 anys".



(IV) Magister màxim Joan Tapìa la comenta com a "Noces de plata amargues":


"Del 1962 al 1985, Europa va ser per a la gran majoria dels espanyols la terra promesa. Un destí comú per a gent de diferents idees polítiques, nacionalitats i classes socials. Europa era l'oportunitat per enganxar la trista Espanya que venia de la guerra civil, la dictadura i el desarrollismo autoritari a un projecte de llibertat, prosperitat i progrés social. Sense aquest horitzó la transició i el pacte constitucional del 1978 haurien estat difícils.

Han passat 25 anys. Avui sabem que Europa ens ha aportat molt però no és el paradís. Va liquidar moralment l'involucionisme. La desaparició de les barreres aranzelàries va fer les empreses més competitives. I els fons de cohesió - aconseguits per Felipe González - van transformar les infraestructures. Però el miracle va arribar amb l'euro.

La moneda única, pactada al tractat de Maastricht, la disciplina econòmica a la qual va forçar, i la seva entrada en vigor el 1999 van eliminar l'etern coll d'ampolla de l'economia espanyola: l'expansió comportava la inflació, que feia perdre competitivitat ("c"). Amb l'objectiu de combatre-la, i defensar la pesseta, el Banc d'Espanya elevava els tipus d'interès i jugulava així l'activitat. I al final s'havia de devaluar.

Amb l'euro la política monetària l'ha fixada el BCE en funció de la mitjana de la inflació europea i les empreses i els particulars han pogut invertir i consumir sense el malson de tipus d'interès alts (recordem aquell 17%) i les brusques frenades. Però al final del cicle expansiu (1993 -2007), encara que la inflació ha estat més baixa, s'imposa corregir la pèrdua de "c" acumulada. A la UE dels 27 ja no som un país per sota de la mitjana que pugui aspirar a un tracte de favor i s'ha d'afrontar la pèrdua de "c" sense devaluar.

Paul Krugman, premi Nobel neokeynesià que se situa a l'esquerra de Barak Obama, diu que Espanya ha de fer una "devaluació interna" ( rebaixa comparativa de preus i de salaris) de l'ordre del 15%. I que és una assignatura dura. Miguel Boyer, el superministre econòmic de González és més optimista. El problema és la reconversió del sector de la construcció, però, afegeix, en la indústria la productivitat és alta i la prova és que Espanya és - juntament amb Alemanya - un dels països amb més dinamisme exportador.

Les expectatives econòmiques s'ha enfosquit. L'atur ha passat en dos anys del 8% (mínim històric) al 20% i ZP ha hagut d'assumir que el keynesianisme a un sol país (que l'Estat aguanti l'activitat amb dèficit públic) té límits. L'ajustament, en aquest moment més dur per l'euro ( ja que ni en podem sortir-ne i devaluar sense augmentar autpmàticament el nostre deure ), està fent que Europa es comenci apercebre no ja com una terra de promissió, sinó com un internat de disciplina germànica.

Europa ja no és una aposta on es guanya sempre, sinó el marc en què la flexibilitat (laboral) i el rigor pressupostari poden poden canviar el hàbits de vida. Per exemple, retallant els beneficis d'un incipient Estat del benestar, alegre i poc exigent. I la crisi mundial del 2008 s'ha traslladat ara- ajudada per les mentides gregues - a una desconfiança en l'euro i en el deute dels països llatins. Espanya, si no vol abandonar l'euro o ser expulsada, ha d'adoptar mesures antipàtiques. S'ha de reparar la pèrdua de "c" acumulada. Amb dolor.

Així el desencís creixerà. No tot és culpa nostra. A mitjà termini, l'euro exigia la creació d'un banc central únic i poderós i una mica semblant a un Estat. Els EEUU tenen el doble de dèficit públic (el 12%) que la mitjana europea, però no hi ha desconfiança en el seu dèficit. La reserva Federal acuta amb decisió i darrera el dòlar trobem Amèrica. Però a Europa el camí cap a la unió es va paralitzar. Els governs eren reticents a cedir sobirania, l'ampliació a 27 es féu pensant més en un deure històric que el que desitjaven les opinions públiques, i les pobles (el francès i l'holandès) van dir no als referèndums sobre la CE.

Ara, en la pitjor crisi des del 1929, la moneda única no està emparada per un Estat poderós, sinó per 27 estats amb cultures econòmiques diferents. El pitjor és que les grans potències europees - Alemanya i França - no s'entenen. Per plantejaments divergents davant la crisi i perquè els seus líders - Angela Mekel i Nicolas Sarkozy - són europeistes menys decidits que Helmut Kohl i François Mitterrand al 80 i 90.

Ha arribar la factura i Europa genera menys entusiasmes. Sense Europa estaríem pitjor. Però això ens estalvia passar per caixa".



(V) Claudi Pérez ens explica el per què "Merkel com a problema":

"Alemanya és la Xina d'Europa: estalvia molt, la seva economia és exportadora, amb un voluminós superàvit comercial. I trasllada aquest desequilibris a la resta (els altres han de tenir dèficits). Els organismes internacionals apuntaven que per sortir de la crisi Alemany havia d'incentivar la seva demanda interna per tal que Europa sencera sortís del pou. Arribada l'hora de la veritat, Berlín fa justament el contrari. Obligant tota la resta a haver de pendre la seva mateixa medecina si no volen tastar el fuet dels mercats.

La nostàlgia pel vell marc. Els traumes del passat. La disciplina, el rigor, l'estabilitat, el culte per l'austeritat, el fetixisme del dèficit. Tot un plegat de raons per explicar el cop de mà d'Alemanya: un sever retall de la despesa pública en plena crisi, en ple maresme de dubtes sobre el futur de l'euro. Totes resumides en una: ortodòxia. La constitució alemanya prohibeix el dèficit en una país que té sempre present - sempre - que els alemanys van perdre tots els seus estalvis dues vegades al s.XXè, i l'únic que fa la cancellera Àngela Merkel (l'estranya sembança de la qual amb Margaret Thatcher comença a ser no només física) és de complir inexorablement la norma.

A quin preu?

Amb aquesta jugada - lícita: al cap i a la fi la resta fa el mateix - amenaça amb condemnar Europa a una recaiguda en la recessió, a un llarg estancament: pot estroncar de socarrel un una recuperació incipient. És una vella errada el reduir la despesa i pujar impostos abans que l'economia surti de la crisi. És contraproduent. Però els vells errors tenen el mal costum de tornar.

Una vegada més, Europa té un problema amb Alemanya, el país més beneficiat amb l'euro i el que més profit ha pogut treure del projecte europeu els darrers anys. Una vegada arribada la crisi ( i no qualsevulla crisi), aquest darrer gest posa de relleu que els interessos nacionals segueixen primant. Tota la resta paraules. Grècia, Portugal, Irlanda i Espanya han aprovat plans d'austeritat per obligació: els mercats manen, els Governs obeeixen, aquesta és la crua realitat quan un pais ha viscut per damunt de les seves possibilitats, quan la política econòmica és tan discutible.

Però el cas alemany és diferent. Alemanya s'ha beneficiat de la crisi fiscal de la perifèria d'Europa. Els seus tipus d'interès del deute estan en mínims històrics (dilluns: 7: el bonus espanyols a 4,59%, mentre que els alemanys a 2,56%). La seva posició fiscal no reclamava aquest tipus de medecina. Amb aquesta decisió, els seus interessos encara baixaran més, posant més pressió sobre el deute dels altres.

Merkel condemna la resta de dirigents polítics a aprovar nous - i dolorosos - plans de retalls de la despesa, a accelerar reformes estructurals semblants a les alemanyes si no volen els seus riscs país encara més elevats. L'àrea euro convertida en àrea marc. Menys despesa pública, menys sous per als funcionaris, menys inversions. Que no solen ser una catifa vermella per a la recuperació.



(VI) X.Vidal Folch ens desvela que la banca alemanya està pitjor que l'espanyola per la qual cosa bancs i empreses europeus porten dos mesos sense emissions internacionals, després de la fallida - de setembre del 2008 - de Lehman Brithers el període de sequera de préstecs fou de fins a cinc mesos, però alhora també la premsa intoxica i el Deutsche Banc ataca la solvència espanyola pública i de les grans empreses: el Financial Times / Deutschland i el Frankfurter Allgemeine Zeitung van difondre el rumor que Espanya s'hauria d'acollir al fons de rescat i aquell gran banc gestiona apostes baixistes per 500 milions d'e. contra el BBVA, Ferrovial, Popular, Gamesa y Grífols.

Per corroborar-ho ens reproduiex al seu article habitual del dijous (17 de juny) l'anotació de l'explicació d'un aalta autoritat europea: "La valoració dels actius de la banca espanyola és de les més riguroses d'Europa: les fa el banc emissor, mentre que a Alemanya les valoracions les fan els propis bancs i les beneixien els auditors"...

Per això, com lloa Joan Tàpia amb un 8 a M.A.Fdez.Ordóñez:, Espanya publicarà els reservats stress test del grans bancs encarregada per Europa, on Santander i BBVA esdeven els bancs més solvents; informació que ha neutralitzat els rumors malignes, que ha frenat les intencionades falsedats d'alguna premsa alemanya.



(VII) Anton Costas avisa que els qui no valoren les conseqüències socials i polítiques d'una recessió i d'un atur perllongats estan Jugant amb foc. Estan jugant amb l'euro i amb la pròpia unió política europea. Per tres raons no se n'adonen:

- no valoren l'efecte de l'austeritat sobre la incertesa de la gent davant el futur. La por al futur porta l'anorèxia del consum i a l'avarícia de l'estalvi. Però, si com dugué Adam Smith, "el consum és l'única finalitat i propòsit de tota producció", sense consum no produïm, i sense producció no tenim feina.

- confonen la recessió actual amb anteriors. Les crisis dels anys 70, 80 i 90 les provocà un excés de demanda de consum que incrementà la inflació i en desequilibrà l'economia. Els remeis foren restringir el crèdit i l'augment d'impostos per a reduir la despesa privada, i també el retall de despesa pública. Però la crisi actual és originada per la punxada de l'enorme bombolla immobiliària especulativa, que en explotar ha produït per sí mateixa la caiguda de preus dels actius, ensulsiada del consum, recessió i atur. Com que la malaltia és diferent, la medecina no pot ser la mateixa.

- no consideren la situació de "deflació del deute" (Irving Fisher, anys 30) que acompanya aquesta crisi i, que per sí sola, n'accentua la recessió. Imaginem que comprem un pis de 300 mil e. i que l'hem financat amb un préstec del mateix import. Per bé que està endeutat, el seu balanç és equilibrat. Imaginem que els preus d'aqueixos actius es desplomen el 30% per efecte de la forat crisi. Ara el valor del seu pis és de 210 mil e. però el deute segueix en els 300 mil. Tècnicament estem en fallida. Alguna inquietud se'ns sobrevindrà i decidirà de disminuir el consum. La cosa encara se'ns pot complicar més quan la caiguda dels preus (eflació) augmenta el valor real del deute, reclamant un esforç suplementari per a pagar-la.

Els bancs europeus, i en particular als països on la bombolla immobiliària fou més inflada , estan visquent amb especial intensitat les conseqüències de la deflació del deute. Els descapitalitza, i això els porta a embassar la liquiditat que els subministra el BCE i restringir-ne el crèdit, especialment el minorista.

El món ha canviat amb la crisi financera de 2008, però les idees sobre les polítiques han quedat ancorades en el món que fou. El pla d'austeritat de la cancellera Ángela Merkel*és una mala notícia per a l'economia europea i per a la pròpia Alemanya. No tant pel seu contingut com perla filosofia econòmica que la sustenta: la idea que l'austeritat és en sí mateixa una bona política en qualsevol circumstància i lloc. L'austeritat alemanya funcionà abans de la crisi perquè amb l'estalvi alemany els altres europeus consumíem productes que els compràvem. Però ara que els altres hem de ser austers i exportar, la política de Merkel pot fer que l'economia europea acabi com el rosari de l'aurora"



* "Cornelia Pieper una de esas mujeres venidas del Este comunista, como Angela Merkel o Marianne Birthler, que parecen poseer la determinación de un toro" (Lola Huete Machado)



El gran comentarista José Sámano (El País) ens exposa la mentalitat inflexible, rígida, agressora de l'arbitratge (autoritarisme multisecular) hispànic:


"Undiano y el peso de la ley, nada de contemplaciones o ese templar gaitas que distingue a otros colegas arbitrales más conciliadores. El español mantuvo el listón y, com mazo judicial en alto, alguien tenía que ser condenado. A golpe de reglamento, a la calle. Nada de un poco de flexibilidad cuando no hay canalladas de por medio. Así es el arbitraje español - Undiano mostró nueva amarillas y una roja, el mayor número de tarjetas en un partido de este Mundial"

8/6/10

0 comentaris
Cap de setmana més que cultural: dissabte, a la biblioteca, segona conferència del cicle del Centre d'Estudis. Diumenge: al matí /migdia el gran Aplec sardanista al Comunidor; a les 7 de la tarda: concert de gaites al pati de la Violeta. A les 8 h., piscolabis d'agraïment a tots els implicats en el Camí de la Creu, dins de la sala de la Violeta.



L'atleta altafullenca del club torrenc Marian Blanch Morrisey campiona cadets d'equips autonòmics i tercera en disc. Fou seleccionada catalana a les competicions de Lloret interautonòmiques organitzades pel Consejo Superior de Deportes.



La regidora d'Urbanisme lliura al de Cultura les claus del definitivament acabat Centre d'Entitats. La Junta de Govern del 3 de juny n'aprova definitivament el projecte d'activitat. Caldran els imminents futurs convenis per retornar o entrar als espais pactats.



També aprovem els plec de clàusules administratives per a la contractació del col•lector, cofinançat amb el PUOSC, de les pluvials dels c) Onze de Setembre - de l'Alzina - de Tamarit i de la Ronda. Caldrà estar acabat abans del darrer dia de l'any.
0 comentaris
Xavier Vidal-Folch, economista magister de cada dijous (com a sucessor definitiu d'Ernest Lluch) ens reclama d'anar a "Contra la corriente". Ja Joan Tàpia, el diumenge havia lloat les aportacions clarificadores / autoafirmadores a les Jornades del Cercle d'Economia a Sitges de dues autèntiques primeres espases: en Nin de la Caixa i Miguel Boyer. Els qualificà respectivament d'antidepressiu i de fàrmac que fa pensar.

"Només les ànimes servils aplaudeixen els miratges dominants. Com aquest àcid olor de funeral per l'economia espanyola que nodreix el cavalcant augment del riesgo país. Contra aquesta misèria s'escuria una vacuna, per bé que només esdevé eficaç si s'empra adientment, i amb bravura: els nombres.

El qui associaren el mal tremp de la nostra economia al de Grècia i altres pigs van començar criticant l'excessiu endeutament públic. El Govern reaccionà tard, recordant fins fer-se pesat que el deute públic era el 2009 només del 55,2% del PIB, 20 punts menys que la mitjana del veïns europeus.

Llavors, fase dos, s'adduí que el pitjor no era el deute sinó la velocitat del seu increment: el dèficit. Del 11,2 - just per sota del Regne Unit. La rèplica fou que malgrat tot, no creixeria més enllà del 75% (el nivell comú) en cinc anys.

Al tercer acte s'adonaren que el flanc dèbil no era el deute públic, sinó el deute-país. O sia la suma de l'endeutament de les administracions, famílies, empreses i bancs.

Aquí van saber mossegar. El deute total boi que quadriplicava la producció d'una any. O sia, ascendia a uns 3,9 bilions d'euros, entorn a un 390% del PIB. Esgarrifós.

Algú havia de desagregar d'aquestes xifres els deutes creuats entre distins sectors. Amb dades homogènies del servei d'estudis que dirigeix Jordi Gual, el director general de La Caixa, Joan Maria Nin, donà la campanada a la jornada anual del Cercle d'Economia, a Sitges. El deute-país global espanyol és només del 289% del PIB (Regne Unit, el 286%; HIlanada, el 284%), sostingué.

Dins d'ella, el deute privat espanyol és del 227% (Regen Unit, 217%; Holanda, 209%). El deute públic, segons Eurostat, del 53,2% a Espanya (Regne Unit, 68,1%; Holanda, 60,9%).L'exterior, del 165% (Regne Unit, 405%; Holanda, 170%).

La comparació amb un i altre país resulta morbosa. El Regne Unit marca els estàndars i n'estableix referències. Holanda és el copilot d'Alemanya a la creuada per l'ortodòxia pressupostària europea. Doncs bé, les dades objectives, fredament contemplades situen Espanya còmodament al costat d'aquest dos socis, a qui mai ni ningú posen al peu dels cavalls.

"Què amaga aquest endeutament, només un fons de comerç discutible o al darrera trobaríem inversions reals?", concluïa Nin. "El problema és que no sabem explicar de forma coherent l'economia espanyola", reblava. Ens manca un relat vigorós, una espina dorsal explicativa, tots hi coincidien.

Si s'assoleix superar el tercer acte, és a dir, relativitzar l'endeutament global, arribarà el quart. De fet, ja el tenim aquí. L'argument serà que l'atur i la dèbil densitat empresarial espanyola prefigura una recuperació astènica, insuficient per a afrontar els deutes. Tal vegada.

Remant també contra corrent, Miguel Boyer adduí que les exportacions reals en bens i serveis entre 1996 y 2005 van créixer a la campiona Alemanya un 7,6 acumulatiu; seguida d'Espanya (6,7%); França i Regne Unit (5,1%); EEUU (4,1%) iItàlia (2,4%).

Espanya guanyà quota. I va recuperant el 2010.

Val, dirà Don Pèssim, però exporta poc en relació al seu PIB. Un altre miratge. Només Alemanya, on les seves exportacions suposen el 47,2% del PIB (dades del BM per al 2008), els altres anem a la par: Regne Unit, 28,9%; Itàlia, 288,8%; França i Espanya, 26,4%.

De manera que les xifres perfilen una situació menys tràgica que la que s'entesten a divulgar els mercats. Una altra cosa és que els polític defensin bé els seus els números, o que siguin creïbles quan ho intenten. Quan fallen, els miratges es reflecteixen en la concavitat deformadora dels miralls.

També amb ànim de molestar, associem aquests noms que posen els focus a l'altra cara de la lluna, el president d'Abertis i del Cercle, Salvador Alemany. Tancà Sitges amb un discurs a retenir per a la reforma fiscal pendent:"La imposició directa no pot estar tan esbiaixada en perjudici de les rendes salarials en relació a un altre tipus de rendes, protegides per la dificultat del seu control o la por a la deslocalització". Perquè finalment, aquest biaix antisous "constitueix una major pressió fiscal sobre el teixit productiu". No ho proclama un pelacanyes, sinó un executiu de to.


Joaquín Estefanía sosté: "Les dificultats econòmiques d'Espanya són, en bona part, les d'Europa. La UE té en aquest moments tres problemes connexos: un, d'objectiu, que ja ha esclatat, i que és Grècia ( i des del passat divendres, Hongria, en una extensió que encara es desconeix); un segon problema que són els països de mala reputació pels desequibris de les seves finances públiques (fruit en bona part dels plans de rescat dels bancs i de les mesures d'estímul per sortir de la recessió), entre els quals figura Espanya; i una tercera incògnita, que és la qualificació de l'euro com a moneda fiable, donada la inestabilitat de la construcció europea (el propi president del BCE, J-C Trichet acaba de demandar una "federació pressupostària" a Europa).

Els mercats estan pressionant Espanya, les darreres setmanes, amb una discriminació negativa.(La prima de risc està 196 punts bàsics, 4 de juny, el passat amb relació als bonus alemanys) ".

Les causes per a Jq. Estefania són del tot objectivables, sense deformacions dels mercats: l'alta taxa d'atur afecta la morositat; els mercats es posen histèrics pel nivell de risc immobiliari als budells de les entitats financeres i que encara no ha emergit; i - ep! - la debilitat política de l'Executiu que fa qüestionar-se, per exemple la viabilitat dels pressupostos de 2011, que hauran d'accentuar-ne l'austeritat. En aquest sentit, la incomparecència de l'oposició, a diferència de l'entorn, no ajuda sinó que enerva la posició objectiva del país.

Al capdavant de les exigències europees figura, sobretot, Alemanya. El país germànic és administrat per una generació de polítics de centre-dreta que s'han tret de cop els complexos de la postguerra i que volen tornar a manar a Europa.

"El desenlace de las crisis mayores, con alto grado de peligrosidad como la que estamos viviendo, depende de la capacidad de las élites políticas y financieras para responder de manera rápida, enérgica y coordinada, sí como de la capacidad que los ciudadanos depositen en esas respuestas" (Joaquín Estefanía)



Andrés Trapiello: "Nadie quería una España liberal, moderada y laica, porque le había llegado la hora a una España que, más que republicana y demócrata, tenía que ser fascista o comunista. (...) Las posiciones de unos y de otros fueron cada día más inequívocas, y ante hechos tan graves como la Revolución de Octubre de 1934, los españoles comenzaron a aceptar como inevitable el drama de la guerra. O ellos o nosotros, se dijeron todos, porque sabían que el triunfo de cualquiera de los bandos implicaba la aniquilación del contrario: com en Rusia, como en Italia y Alemania. (...) ¿Qué distinguía a unos de los otros, puesto que sabemos que todos eran tan distintos? Por desgracia, más que ideas, incluso más que el corazón, iban a decidir en muchas ocasiones sobre la vida y fortuna de las personas, las apariencias: el mono azul, la corbata, las alpargatas... Como decía Moreno Villa: todo el mundo se fijaba en los zapatos" ("Las armas y las letras. Literatura y guerra civil (1936-1939)", edició revisada i ampliada)

5/6/10

0 comentaris
Biblioteca: dissabte, a 2/4 de 8 primera conferència del cicle del Centre d'Estudis:Cristòfor Colom..., català? per Francesc Albardaner, president del Centre d'Estudis Colombí.


"Nova mirada", la darrera pintura de Marta Balañà, a la sala dels Trinitaris de Vilafranca. Inauguració, dijous 10 a les 8 del vespre

A les vuit del vespre de dijous 10 de juny arriba l'exposició d'una pintora arrelada a Altafulla que en el decurs de la seva primera dècada de creació ja ha exposat dues vegades al cobejat pati central de la Diputació de Tarragona, per bé que la seu dels seus èxits de públic i vendes s'ha escaigut a la desapareguda Delta Arte de Donosti, durant quatre setembres seguits.
Amb el títol de Nova mirada presenta en la sala municipal del tan cultural carrer de la Font un total de vint-i-set quadre, alguns de gran format com els colors en erupció d'uns enlluernadors tomàquets o un més que vigurós Paisatge en vermell. Les marines de sempre han inspirat Marta Balañà; així de les més llunyanes pintades n'exposa dos Cops de mar cantàbrics- d'or vell i negre; la sèrie del port de Sòller presidint pels cimals de la serra de Tramuntana, en tons foscos de "s'hora baixa", d'evidents ressons del seu admirat Cezanne obsedit en la muntanya de santa Victòria d'Aix en Provence.
El retrat representa el fruit més tardà en la pintura de Marta Balañà, com a repte plantejat dins les sesions amb model natural al Cercle Artístic d'Altafulla que ella presideix des de la seva fundació. Entre els sis que ens colpiran, tres de la sèrie primerenca d'autoretrats, el d'Homenatge al Vell i el mar d'E. Hemingway, el de la seva parella el pediatre Adolfo Gómez Papí i també, en gran format, el de l'amic i mentor el professor de l'Eugeni d'Ors, Fonxo Blanc, que presentarà l'exposició i que en la seva condició de regidor de Cultura promogué l'adquisició com a fons municipal públic de tres extraordinaries marines d'inspiració mediterrania altafullenca.
Marta Balañà situa la seva pintura en la frontera de confluència des de l'impressionisme vers l'abstracte. A ple aire només elabora l'esquelet de la composició, el que ella anomena "encaix"; no pot completar-lo ni cenyir-se a la reproducció imitativa detallada perquè el propi tema de paisatge confessa la cohibeix. En la solitud íntima del seu estudi culmina cada obra; sempre acompanyada de música - que li obre i desboca l'emotivitat, particularment les composicions d'Antonio Flores. Hi reconeixem tothora un deix d'inacabats, més propera la seva pintura a les formes que volen que a les que pesen.
Els colors de Monet prou que l'han influïda, però l'idol de Marta Balañà, el seu referent explícit, per la genial plasmació etèria del moviment - en una atmosfera de complexos de llums - és el preromàntic anglès W. Turner - el pintor del temperament sublim de la Natura per a l'esteta Ruskin; gruixos de publicacions de reproduccions sempre acompanyant-la al seu Estudi - sempre a Altafulla: primer, al carrer de Baix; durant els darrers anys a la plaça dedicada al gran ceramista Martí Royo i finalment al carrer de Mar, davant per davant del xalet familiar de tres germans Manel Roig.
0 comentaris
Els companys del PSC, l'historiador Joaquim Coll i el gran congressista Dani Fernández resumeixen les tesis del seu imprescindible llibre "A favor de España i del catalanisme"(edhasa) a la Cuarta pàgina del País del 3 de juny:"Les dificultats del PSOE per a combatre el nacionalisme espanyol del PP són similars a les del PSC envers el Nacionalisme / sobiranisme de CiU
"Al nostre judici, el procés de reforma de l'estatut català ha catalitzat els dos corrents regressius envers el pacte constituent de 1978: el neocentralisme i el sobiranisme. Ambdós expressió d'un procés (que es retroalimenta) de polarització i centrifugació.
Si el sobiranisme pretenia queel nou Estatut fos una mena de Constitució catalana al marge de la realitat espanyola, el neocentralisme ha fet de la catalanofòbia, i de la defensa doctrinària del caràcter uninacional d'Espanya (negant sempre la intel•ligent fòrmula de "nación de naciones") el seu cavall de batalla en una desaforada campanya de descrèdit personal contra el president del Govern. En un context d'enormes tensions i dificultats, cal remarcar amb goig com ha validat la seva solidesa el vincle federal entre el socialisme català i el conjunt del socialisme espanyol, la fractura del qual, desitjada per tants, hauria esberlat tant la reforma estatuària com la globalitat del projecte de l'Espanya plural.
Malgrat tot, en la nostra opinió, el balanç del procés, a cops extenuant, és objectivament positiu. La segona generació d'Estatuts suposa un avenç substancial del model autonòmic, el qual, a més, s'ha vist acompanyat d'altres inciatives de coordinació i cooperació interinstitucionals del tot imprescindibles.
Respecte a Catalunya, l'Estatut de 2006 permet d'assolir el nivell d'autogovern més alt dins de l'actual marc constitucional, acompanyat com va d'un nou finançament autonòmic i d'unes imprescindibles inversions a infraestructures.
L'oportunitat per a l'Espanya plural segueix vigent avui en dia. Cal treballar-la en dues direccions, paral•leles:
(1) Guanyant el debat cultural i polític al dos corrents que articulen / retroalimenten la regressió. Mitjançant el catalanisme que jugui a fon sla seva dimensió hispànica, fora de tota ambigüitat (Catalunya no és una nació desprovista d'Estat com alguns insisteixen a formular). Alhora la cultura política espanyola majoritària ha d'acceptar la normalitat la seva dimensió catalana i la propia catalanitat.
(2) Desenvolupant totes les possibilitats de la segona generació d'Estatuts, amb el català al capdavant, i l'aprofundiment del model autonòmic amb el reconeixement de la diversitat lingüística i cultural d'Espanya. Com una idea acceptada i assumida per la centralitat de la cultura política espanyola"

Què ens "motiva" a assumir grans reptes?: (1) l'impuls lliure de la pròpia autonomia + (2) el mestratge al nostre ofici i vocacions + (3) el propòsit al servei comunitari. Ludens + faber + social.
Segons Dan Pink a l'article de Màrius Carol "Teoria de la motivació": Mou estimula l'autonomia del barcelonisme per demostrar que les seves provocacions no els posaran nerviosos, esperona a no baixar el nivell d'excel•lència pera deixar clar que el model culer funciona sense haver de gastar el que no té, i encoratja a ser millors perquè l'afició se senti orgullosa".