Xavier
Sabaté, nou president del grup parlamentari del PSC al Parlament de
Catalunya! Com a delegat de Govern al Camp, fou decisiu en
l’aprovació de la requalificació de les Esplanes per al
EcoRessort i l’agilització de les subvencions per al Palau
d’Esports.
Transcendental
6-IX-12 per a l’eurozona!
J.I.Torreblanca
a El efecto del abismo: “Pas a pas, per bé que sempre
tard, a desgrat i de manera matussera i parcial, la UE s’ha anat
dotant dels mecanismes i institucions que li han permès de
sobreviure a aquesta crisi i, eventualment, sortir-ne reforçada.
Així s’esdevingué ahir, un cop més, amb l’acció
de comprar deute sobirà per las països en dificultats (
fonamentalment Espanya i Itàlia) per part del BCE, una
mesura molt contestada dins Alemanya perquè, repliquen els crítics,
no únicament és il·legal i està expressament prohibida pels
Tractats de la Unió, sinó perquè posa la llavor de la conversió
de la UE en una federació a l’estil d’EEUU. L’essencial no és
per tant que aquest programa del BCE impliqui condicionalitat per a
Espanya i altres ( de quina altra manera podria escaure’s?), sinó
que amb la mesura el BCE hagi demostrat que està irreversiblement
compromesa amb la supervivència de l’euro i que farà el que
calgui per assegurar-ne la supervivència”
Santiago
Carbó Valverde a El ‘gran changer’: “ Després de
més tres anys, la burocràcia europea s’ha mostrat incapaç
d’oferir solucions per a fer possible l’equilibri entre els qui
exigeixen una rígida disciplina fiscal i els qui demanen un suport o
garantia comuna per al seu deute. Però
arribà Mario Draghi i canvià les regles del joc.
El
president del BCE primer s’esmerçà a fer veure que si eren
precises les facilitats de liquiditat, ell les aportaria com ningú
i, de fet, va irrompre el desembre de 2011 i el febrer de 2012 dos
programes de refinançament a llarg termini de singular envergadura
(...) Per altra banda, el BCE ha donat finalment un astut pas cap
endavant imposant a l’Eurozona una agenda que els seus líders es
mostraven refractaris a aplicar.
El BCE
assumí ahir una acció arriscada, però més coherent del que molts
s’entesten a assumir. Ara alguns recorden que al principi de
l’estiu Draghi afirmà que faria el que fos necessari per a l’euro.
La realitat és que ho ha fet, per a obligar a uns i altres a
acceptar la necessària condicionalitat – per España serà un nou
rescat (precautori) – i, a altres, a acceptar que sense solidaritat
financera no s’escau futur per a ningú dins de l’eurozona. (...)
Amb les
passes marcades, la conseqüència inicial, si les coses es fan bé,
serà una ratificació creïble de l’euro i, per altra banda, una
probable reducció de les despeses de finançament per als països
vulnerables, condicions necessàries però no suficients per tal que
la confiança inversora torni a països com a Espanya. A canvi, el
nostre país haurà d’assumir compromisos que inclouran un major
completitud de les seves reformes. El procés de recuperació serà
sent progressiu, perllongada en el temps, però sobre bases
monetàries i financeres més sòlides que les actuals. Tot això sí
l’execució de l’oportunitat que s’ha brindat no s’espatlla.
Començant perquè Espanya ha de sol·licitar aquest rescat
(precautori) amb l’adequada responsabilitat. La qual cosa no és
trivial perquè el nostre país es convertirà involuntàriament en
el fixador que que l’euro reclama, entre altres coses perquè els
especuladors pretenen que la tela de la moneda única comenci a
esquinçar-se pel sud. Després vindrà Itàlia, que no escaparà
d’aquesta i que també haurà de respondre.
Molt
per endavant en definitiva, però, encara que pugui semblar
optimista, aquest pot ser el començament de
la fi de l’agonia”.