Altafulla amb tota la il·lusió

28/12/10

El nostre condol al cap de colla Arturo

0 comentaris
El nostre condol al cap de colla Arturo i a tot el seu entorn familiar en la mort del seu pare, el psicòleg professor universitari de la URV Juan Carlos Palavecino, de 73 anys, el mateix dia de Nadal.

En directe pel canal 24 hores hem pogut sentir com la representant d'Izquierda Unida a la Comissió Antitransfuguisme anunciava que passava a la Comissió d'Experts Jano Francino que amb el seu vot i gestions decisives féu alcalde J. M. Pérez. Sembla que finalment serà el número 2 d'Ideal, un cop el PSC ja no és marca guanyadora per a les seves ambicions.

Excel·lents formes de traspàs de poder: Montilla posa la medalla d'or de president a Mas (Maragall no la rebé de Pujol) i el president de la Generalitat acompanya Montilla fins al seu cotxe.


Al País setmanal Especial 2010 Lluís Bassets ens explica el panorama europeu amb aquestes anàlisis:
"No ens van millor les coses. No tenim el Tea Party, aquest moviment populista que encén els instints conservadors i religiosos de l'Amèrica profunda, contra els impostos, contra la intervenció de l'Estat i contra els immigrants. Però tenim coses semblants o pitjors. El principal símptoma de la decadència occidental, manifestat en forma d'angoixa política, el proporciona aquesta ebullició de partits xenòfobs que triomfen a les urnes, condicionen governs i marquen agendes polítiques amb l'espantall de la immigració islàmica, convertida en amenaça existencial i en competència deslleial per als seus treballadors.
El poder està també canviant de forma a Europa, on l'obligada reforma de l'Estat del benestar i els retalls dràstics imposats per la crisi estan destroçant el que queda de la socialdemocràcia. Les vagues i els enrenous socials i estudiantils que han començat aquest anys en tot el continent semblen només el preàmbul del que succeirà quan la poda social sigui encara més dura. Fàcilment la crisi dels deutes sobirans i de l'euro desemboca en crisis socials i després polítiques.
Aquestes guspires salten precisament l'any en què la UE havia de sentir-se més còmode amb les seves estrenades noves regles de joc. Aquest 2010 n'és el primer del Tractat de Lisboa, que entrà en vigor el desembre de 2009, necessitant tota una dècada de gestació. Tenim tractat per a molts anys, tal vegada dècades, sense noves i tedioses reformes, com les escaigudes els darrers 20 anys, es deien molts dirigents. Però l'estrena no podia arribar en moment més atziac, en plenes dificultats per a la moneda única europea, que posa en evidència la modèstia del tractat pel que fa a coordinació de política econòmica i monetària.
L'euro que entrà en circulació el gener de 2001 i ara complirà deu anys, travessà feliçment la dècada sencera sense problemes fins a entrebancar-se amb aquesta crisi econòmica i financera. Ara al pànic per l'euro s'fageix el cansament reformador, dificultant de bell nou la resolució d'una crisi que exigirà de canviar els tractats per a donar a Europa el govern econòmic i la coordinació de polítiques fiscals i pressupostàries imprescindibles per a salvar la unió monetària.
Únic consol: vorejant l'abisme i amb un euroescepticisme rampant fins i tot als països fins ara més europeistes, aquest any de crisis i de pessimisme europeu s'ha fet moltes més passes per a la governança econòmica i monetària europea que als deu anys de vida plàcida de la moneda única. Per obligàció, no per gust o vocació europeista. Si aquesta crisi no ens mata, fins i tot pot engreixar-nos. Però caldrà saber aprofitar-la. Xina, que ho sap, és qui de debò ho està fent".

Joaquín Estefania a Miedo y mercados ens exposa aquesta lúcida, crua i inquietant lliçó de balanç de balanços de 2010:
" En aquest any s'ha escaigut una desavinença fonamental entre els principals països del món sobre quina és la política econòmica necessària per a sortir de la crisi. Si primer cal establitzar els comptes públics per a tornar al camí del creixement o sí cal crèixer abans que ajustar. Mentre, els ciutadans s'instal·len a una mena d'economia de la por: la por a les dificultats durant molt de temps, a que en surtim empobrits i a que els fills ens vagi pitjor que els pares. Aquestes són 10 tendències:
1. Durant 2010, la Gran Recessió entrà al seu quart any de durada. Arrancà l'estiu de 2007 amb l'esclat de la bombolla immobiliària a EEUU a través de les hipoteques d'alt risc (subprime); continuà el 2008 amb les grans dificultats del sistema financer mundial; es contagià el 2009 a l'economia real en foram d'atur i empobriment de les classes mitjanes, i es multiplicà en l'exercici que ara acaba, afectant els estats que van posar diners per a superar la caiguda de la indústria, dels bancs i de l'economia dels ciutadans.
2. Cap d'aquelles patologies s'han arrenjat, però ara el concepte negatiu per excel·lència és el d'endeutament. I malgrat que els deutes són superiors al sector privat que al públic, 2010 ha sigut l'any on han reventat els deutes sobirans i els dèficits pressupostaris dels distints països del món.
3. Aquesta paradoxa ha sigut lamentada per alguns dels homes públics que han de soportar-la. L'expresident de la Comissió Europea, Jacques Delors, declarà: "Ara els mercats adverteixen que si no redueixes el dèficit et van a atacar. Però com que les polítiques de reducció del dèficit provoquen una caiguda del creixement, llavors et diuen: T'atacarem per no crèixer el suficient". El president ZP digué melancòlic: "Creiem que aniríem a reformar els mercats i són ells els qui ens estan reformant a nosaltres".
4. Aquesta confluència de factors negatius (en la construcció de vivendes, a les finances de els empreses, en la liquiditat de les entitats financeres, als preus i escassedat de les matèries primes i del petroli, els llocs de treball i a les rendes disponibles de les persones, en la mortaldat de centenars de miliuers de societats, etc) ha configurat un món diferent, caracteritzat per l’escassetat, pels dubtes respecte el futur. Un món estancat on prima tot el relacionat amb l'austeritat, convertida en una forma de vida.
5. En les primeres fases de la Gran Recessió semblava que haver-se assolit un sentit comú compartit per tots; per a sortir de les dificultats calia sanejar el sistema financer, qualificat com el rec sanguini de l'economia, i a continuació, substituir l'acció de la inversió privada, que estava anèmica i dimitida, pel diner públic com a única metodologia possible per a sostenir el consum, la feina i l'activitat. S'insistí més en la primera etapa que en la segona, amb el que suposà de desigualtat en el repartiment de la crisi. Per exemple entre 2008 i setembre de 2010, els països europeus van posar a disposició dels establiments bancaris ajuts d'Estat per valor de 4,5 milions d'e. (un 38% del PIB europeu) en garanties, nacionalitzacions, compres d'actius i injeccions de liquiditat; als EEUU, les entitats financeres van rebre l'equivalent a 2,5 bilions d'e. entre finals de 2007 i juliol de 2010, en el marc de sis programes creats per a tal finalitat per la Reserva Federal. Malgrat això, el problema no s'ha resolt, i el FMI, a la seva assemblea de tardor de 2010, qualificà el sistema financer com el taló d'Aquil·les de la recuperació. José Viñals, la seva màxima autoritat en aquest sector, digué que havia augmentat la possibilitat que es produís un coincidència nefasta entre la contracció del crèdit a les empreses i a les famílies, la desacceleració del creixement econòmic i el debilitament dels balanços de les entitats financeres.
6. Tants ajuts públics, els més importants als bancs i altres molt més modestes per a polítiques d'estímul a l'economia real, cal pagar-les. Trencaven l'ortodoxia de la política tradicional dels equilibris macroeconòmics i significaven la translació del deute a les generacions futures. Llavors s'esdevingué una desavinença en aquest sentit comú de la nostra època: uns països, fonamentalment els europeus liderats per Alemanya, es van espantar davant la magnitud del deute creat i entengueren que havien de canviar d'èmfasi: havia arribat l'hora de tornar a sirgar i estabilitzar les economies com a condició necessària per tornar al camí del creixement, altres països, com EEUU, Japó i els principals emergents, van creure que el camí era un altre: primer calia assegurar el creixement, i una vegada assolit, estabilitzar les finances públiques. En aquests termes es manifestà el debat dins el club del G-20, que en les seves dues reunions a Toronto i Seül es dividí: estabilitzar per crèixer o crèixer per estabilitzar. Els resultats al curt termini dóna més raó a uns que als altres: el 2010 s'ha rescabalat de la bancarrota països con Grècia o Irlanda, però el creixement de la UE és notablement inferior al d'EEUU, Japó o els països emergents (Xina, India, Brasil), i a més hem de consignar més de 23 milions d'aturats al cor de la vella Europa. Cal esperar una mic més per a determinar qui tenia la raó en aquesta polèmica.
7. Existeix a més un altre desequilibri: els ajustaments s'escauen a diferent ritme. Segons les normes, els països europeus estan obligats a retornar a l'ortodòxia fiscal - 3% del PIB de dèficit màxim - el 2013 (tret d'Irlanda que, amb un dèficit públic del 32% del seu PIB, hi haurà d'arribar al 2105), el que significarà l'aplicació de fortíssims plans d'austeritat a les seves poblacions. Tant mateix, aquesta rigidesa s'oblida quan es tracta de regular el sistema financer, causant primer de la Gran Recessió, de manera que els seus establiments no tornin a repetir en el futur els mateixos abusos, errors o irregularitats del passat. Per a ells ja gestió del temps és més flexible: sis anys més que els estats, el 2019 els bancs europeus han de complir noves condicions en matèria de capital mínim. Fins el 2011 no aclariran la llistat dels bancs considerats sistèmics, amb capacitat com el fallit Lehman Brothers que les seves dificultatsde generin problemes globals. Tampoc tenim acord per establir un impost als bancs que supleixi el diner públic en cas de fallida, ni una taxa per a les transaccions financeres que financiï els Objectius de Desenvolupament del Mil·lenni (reduir la meitat de la pobresa del món el 2015) o les conseqüències del canvi climàtic.
8. Mentre s'ha instal·lat entre els ciutadans del món el que en diem economia de la por: la por a perdre el lloc de treball, a la inseguretat econòmica, a quedar-se enrere en la distribució de la renda i la riquesa cada cop més regressiva, al que ve de fora a competir per la migrada feina i per un Estat del benestar al que s'exigeix més, a que els nostres fills visquin pitjor que nosaltres... i també la por que els nostres representants polítics, lliurement elegits, tinguin escassa capacitat pera resoldre els afers que estan cada cop més en mans del mercat. Avui ens preguntem si sobreviurà la democràcia, tal i com l'entenem ara, envers l'excepcional i permanent poder fàctic al que diem mercats.
9. Davant d'aquest panorama, el to vital del ciutadans és molt baix. Segon l'INE, el 2010 han baixat boi un 3% els ingressos en relació 2009; el 37% de les llars afirmen no tenir capacitat per afrontar despeses extraordinàries, i tres de cada quatre llars manifesten arribar a final de mes amb molta dificultat.
10. S'escau un problema de reducció general del consum per empobriment i de reducció de la renda disponible per l'augment de l'atur (20% de la població activa i més del 40% dels menors de 25 anys) i per la sequera del crèdit malgrat els ajuts als bancs. Sense consum no s'escau creixement. Vivim una sensació d'amargura per la injustícia en el repartiment de les càrregues de la Gran Recessió. El pitjor és que pocs s'atreveixen a vaticinar que a finals del 2011, en un balanç semblant, la situació hagi canviat qualitativament.

27/12/10

0 comentaris
Mor als 46 anys, el dissenyador i melomen Antonio Pérez (1964-2010), l'autor dels cartell del lluminós cartell la FM de sant Martí 2008. Habitual del tren, treballava a l'àrea de comunicació de l'Ajuntament de Gavà. Deixa un excepcional fonoteca i sempre restarà la seva veu viva, gravada com a Altafullenc divers, a la nostra 107.4. Alt, primíssim, la seva figura inseparable de la seva gàngil treient-la a passeig.
En la cerimònia de la tarda de vigília de Nadal al Tanatori de TGN vam poder donar el pèsam a la vídua Céline. Com fons als parlaments, i per expressa voluntat de l'Antonio Pérez, vam seguir la peça de Caetano Veloso “Onde andarás”:
"Onde andarás nesta tarde vazia --- Tao clara e sem fin --- Enquanto o mar bate azul em Ipanema --- Em que bar, em que cinema te esqueces de nim? --- Eu sei, meu endereço apagaste do teu coraçao --- A cigarra do apartamento --- o chao de cimento existem em vao --- Nao serva pra nada a escada, o levador ---- Já nao serve para nada a janela --- A cortina amarela, perdi meu amor --- E é per isso que eu saio pra rua --- Sem saber pra que --- Na esperança talvez de que o acaso --- Por mero descanso me leve a voce --- Na esperança talvez de que o acaso --- Per mero dsecando --- Me leve.... eu sei".
Les seves cendres resten espargides en la immensitat del seu estimat mar. Un poema dedicat a Céline, a la seva mare, i a tots els qui sentim la seva morta ens deixa testimoni de la seva exquisida sensiblitat:
"Recuérdame cuando haya marchado
Lejos en la Tierra Silenciosa;
Cuando mi mano ya no puedas sostener,
Ni yo dudando en partit, queriendo permanecer.
Sólo recuérdame, bien lo sabes,
Cuando sea tarde para pregarias o consuelos
Y aunque debas olvidarme por un momento
Para luego evocarme, no lo lamentes:
Pues la oscuridad y la pena dejan
Un vestigio de los pensamientos que tuve:
Es mejor el olvido de tu sonrisa
Que la tristeza ahogada en tu recuerdo"


Dissabte 8 de gener al migdia proclamaren Maria Porter filla adoptiva d'Altafulla
. Autora i ànima de les publicacions dels Estudis Altafullencs la darrera dècada i presidenta també del Centre d'Estudis, gerent del Patronat de Cultura de la sisena i setena legislatura, autora del text del Museu Etnogràfic a la pallissa de l'Era del Senyor, coautora de la Història d'Altafulla de Cossetània, com a aportacions a Altafulla, on des de principis dels 70's viu al segon xalet del camí de l'Ermita, plantant un bell i plural jardí / bosc mediterrani. Hereva de la sensacional biblioteca i piano dels Porter Moix. Reblant l'elegit vincle amb Altafulla, tant el seu pare el llibreter i colombòfil Josep com el seu germà el cinèfil i catedràtic universitari Miquel resten enterrats al nostre cementiri, motiu d'orgull per als altafullencs amadors de la cultura, ben a prop de les restes - a la capella - del Dr. Joaquim Balcells.
Maria Porter és una reconeguda arqueòloga del període romànic català, autora de dues guies. Dins la monumental Catalunya romànica, és l'autora al primer tom d'Introducció general de l'inventari bibliogràfic. Fou organitzadora del servei de patrimoni bibliogràfic de la Generalitat Privisional de Tarradelles.
Ferma defensora de l'etimologia llatina del nom Altafulla, envers les tesis arabistes i l’existència d'una primitiva església romànica a Altafulla ens ha fet adonar que els jardins dels xalets de la vella muntanya de garrofers de sant Antoni ens han elevat a la biodiversitat. Maria Porter és independentista de socarrel. És llicenciada en Història, més que gran lectora i membre activa dels Amics de l'Art Romànic i del Centre d'Estudis d'Altafulla.
Si la voleu fer feliç amb un regal sorpresa..., regaleu-li, a la Maria Porter, una peça amb motiu d'òliba; de la figura de la saviesa, que sap veure en la foscor, en té una infinita col·lecció...


El parlamentari per la circumscripció de TGN Xavier Sabaté un dels tres portanveus adjunt del grup del PSC. Amb la vallenca Laia Bonet i el gironí Joaquin Nadal signa el pacte d'abstenció en la investidura de Mas.


Luis R.Aizpeolea a Una investidura que mueve el tablero: " La Moncloa i l'Executiva Federal del PSOE no han influït per a res en la decisió del PSC de facilitar la investidura de Mas, demostrant el respecte a les decisions dels socialistes catalans. Però encenien candeles per tal que succeís.
Des de la Moncloa interpreten que la col·laboració del PSC amb CiU, en base a un lluita contra recessió econòmica i amb un to catalanista moderat, centrarà la política a Catalunya i en desplaçarà els extrems. La decisió de CiU i del PSC té, també, un efecte transcendent a la política estatal. El vicepresident primer, Alfredo P.Rubalcaba, no dissimulà la seva satisfacció i n'apuntà com a primera conseqüència l'acostament de CiU al Govern, enfortint-ne l'estabilitat parlamentària de ZP, que en part ja tenia garantida amb el suport de PNB i CCanària, que s'estrenà amb els pressupostos de 2011.
Rajoy a qui ha descol·locat l'acord entre CiU i el PSC a Catalunya, té por de quedar-se sol en la seva política de fer de la recessió l'element clau del seu estil d'oposició".

Joaquín Estefania: " Des de 1996, amb Aznar, Espanya està perdent productivitat respecte el nostre entorn. Mentre augmentàvem la productivitat a un ritme anual del 0,4% amb els governs del PP i a un 0,6% amb les del PSOE, Europa ho feia al 1,7 i EEUU al 2,2% anual.
Per a recuperar el terreny perdut, l'economia espanyola necessitarà ajustar-se durant cinc anys al menys. La qual cosa reclamarà l'acord de les grans forces polítiques. La gran pegunta un cop se'n conegui el full de ruta (estabilitat fiscal a llarg termini, flexibilització de les institucions laborals, eliminació de rigideses administratives i unificació d'exigències autonòmiques a les empreses, pacte energètic i consolidació de l'Estat del benestar) és quan s'escaurà creixement econòmic i creació massiva de feina. Si no es donen aquests factors, Espanya travessarà un llarg període d'estancament i la forma de sortida de la crisi serà la d'una U amb una base temporal molt ampla. Boi el pitjor dels escenaris"

23/12/10

Nadal 2010: Programa mínim de Nadal, Cap d'Any i Reis

0 comentaris
A partir de 2/4 d'una de l'U del vinent 2011, ball a la Violeta (amb orquestra contractada en l'etapa del nostre regidor) i coca de xocolata obsequi del Racó del Patxet
Diumenge 2, al migdia: Patge reial recollint les cartes de la mainada altafullenca.
Dia de Reis, Cavalgada tradicional pel trajecte més que tradicional.
(No tindrem cap concert de Nadal?)


El Centre d'Esports d'Altafulla guanya a Roda de Berà amb tres gols d'Imanol i ja té 10 punts: dues victòries a fora i quatre empats a casa.


Programa del Concert de Nadal de l'Escola de Música d'Altafulla:
Grup d'arpes: Jingle bells (tradicional)
Grup d'arpes i flautes: El noi de la mare ( popular catalana)
Grup de guitarres de l'escola: Santa nit (popular)
Grup de guitarres (grans): Desiderata ( Mª Linnemann)
Orquestra (petits): Libby's lullaby i Sophie's square dance ( S.Nelson); El trineu ( tradicional nord-americana)
Grup de corda: The frog galliard ( T.Moreley), Merche (G.F.Händel), Pastorale (A.Corelli)
Alumnes de coral (1r i 2n) i alumnes de percussió: A Betlem me'n vull anar, Ball rodó, La pastora Caterina, Les dotze van tocant.
Alumnes de coral (3r i 4t): Tutiramai (amb alumnes de violoncel i flauta), Ator, ator (amb percussionistes)
Orquestra grans: La pavana (Fauré), The Indiana Jones theme (J.Williams), El cant dels ocells i Boig per tu ( amb coralistes de 3r i 4t)
0 comentaris
L'analista financer i catedràtic de l'Autónoma de Madrid Emilio Ontiveros a "Europa al pie de los mercados":

" La singularitat d'aquesta crisi no deriva únicament de l'efecte contagi que des de finals dels 80's està present a totes les crisis de la generació desreguladora i d'intensa integració financera, sinó de la coexistència amb un mercados distantes del ideal. Les hipòtesi d'eficiència que formulà Eugen Fama, les que atribueixen capacitat de processament d'informació considerada rellevant ha quedat tan seriosament qüestionada en aqueata crisi com el propi capteniment racional dels seus operadors.
"I davant mercats que no compleixen aquesta idealitzada funció d'ajustament automàtic, que falla, en defintiva, les autoritats han d'intervenir. En aquest aspecte el contrast entre EEUU i la zona euro són tan evidents com en les *compensacions a l'ensulsíada de la demanda agregada (preocupant-se només en la reducció del dèficit i el deute públics)* i en l'accés al finançament de les empreses: les errades de mercat no mereixen el mateix activisme de les autoritats.
"Les conseqüències de la inacció, o directament de la mala gestió de la crisi, poden esdevenir molt severes: poden malbaratar dècades d'enfortiment de la dinàmica de la integracióeuropea. Europa no ha funcionat en aquesta primera gran crisi de la zona monetària comú. La crisi aquí és una crisi on la seva dimensió política és rellevant. Els operadors al mercats cotitzen i aprofiten la confusió, la incapacitat per a resoldre amb la mateixa disposició i unitat de criteri que implementa l'economia d'EEUU: els atacs al deute sobirà de l'eurozona no s'assenten el riscos immediats d'insolvència. Els problemes suscitats per les falsedats en la comptabilitat grega o els derivats de l'excepocional i unilateral garantia del Govenr irlandès a un sistema bancari manifestament danyat no són generalitzables.
"Impedir que els mercats de bonus siguin atacant els Governs de l'eurozona, posant en perill el benestar dels ciutadans, és la primera exigència. En una perspectiva de mitjà termini és del toto punt raonable adoptar ja decisions que assenyalin les intensions de reducció d'aquesta assimetria ente una unió monetària completa i una unió econòmica boi buida. Completar la unió econòmica significa significa avui avançar en la federalització fiscal. La renovada proposta d'emissió de bonus europeus del president de l'Eurogrup ( el luxemburgués Jean-Claude Junker) és bàsicament correcta. Cal disposar d'aproximacions comunes que impedeixin les topades intraeuropees fins ara exhibides i comprenguin situacions sistèmiques, no individuals.
"No és fàcil liquidar la integració monetària d'Europa, però pot derivar-se en llur fragmentació si persisteix aquesta pedagogia germànica de "la letra con sangre entra" i la alimentación de la incertidumbre política. Amb més raó si considerem que les economies a les que vols aplicar-se, com a l'espanyola, no tenen unes finances públiques massa distants dels compromisos europeus com la pròpia Alemanya.
"Si a la sincronia de *polítiques procícliques* per tots els països afegim l'absència de protecció als mercats del deute públic, el resultat no serà pecisament la millora de les condicions de vida a l'eurozona, incloses França i Alemanya".

El dimarts 21 de desembre, primer tren de mercaderies del port BCN fins a Lió, amb les vies d'ample europeu i passant pel túnel de Le Perthus (Figueres-Perpinyà). Reduexin sis hores de t3emsp, guanyen 300 tones de càrrega i de llargària del convoi (ara de 750 metres). Quatre trens setmanals connectaran BCN-Lió-Milà. S'hi ha invertit 387 milions d'euros.

Joan Majó proposa tres reformes que plantin cara als tres perills per a garantir l'Estat del Benestar:
"El primer perill és de caràcter conceptual. No és possible d'interpretar l'Estat del benestar entenent que el nostre benestar personal sigui proporcionat per l'Estat. El benestar de cadascú depèn que l'Estat asseguri a tots els mateixos drets i les mateixes oportunitats ( sobretot en educació), però el benestar que cadascú assoleixi dependrà en gran part del seu esforç i del seu encert. L'Estat ha d'assegurar que quan fallin un o altre, s'escaigui una xarxa de seguretat que impedeixi caure en siutacions de total desprotecció i pobresa. Això vol dir que, malgrat l'Estat del Benestar sigui finançat entre tots, les seves prestacions i serveis no tenen perquè tenir caràcter universal: poden estar modulats en funció de la distintes possibilitats econòmiques de cadascú. Les dificultats de finançament no harien de fer baixar les prestacions, sinó produir una restricció de l'extensió al seu dret per a un part de la població que ja gaudeix de benestar...¿És lògic que les famílies d'alts nivells de rendes tinguen dret a la gratuïtat dels productes farmacèutics només per haver arribat a una certa edat? ¿És lògic que les famílies amb ingressos alts tinguin subvencionats el 80% de les despeses universitàries dels seus fills? És lògic si tenim recursos suficients, però no sempre.
El segon perill és d'abús. Són ben conegudes les situacions de frau clar. Persones que compaginen el subsidi per desocupació amb el traball submergit. Persones que, amb la complicitat de l'empresari, simulen un comiat improcedent quan es tracta d'una sortida del tot voluntària. Persones que, amb la complicitat del metge, practiquen l'absentisme laboral pagat. Persones que s'arriben, i avegades col·lapsen, els serveis d'urgències sanitàries sense necessitat real. Formen part de la "normalitat" però cal desterrar-les ja que inestabilitzen el sistema.
El tercer és de caràcter quasi matemàtic. Els últims 20 anys hem assolit situar el nostre Estat del Benestar al nivell de la UE. Mentre, alhora, hem anat reduint quan no suprimint, alguns impostos (patrimoni, sucessions, rendes de capital...). Per altre part, hem fet molt poc per assolir reduir de forma important el frau fiscal. Defraudar també forma part de la "normalitat". Per tot plegat, per bé que hem millorat els serveis fins a la mitjana europea, seguim quasi 10 punts per sota de la mitjana europea de pressió fiscal. Ja es comprèn que així no surten els comptes. Aquest "miracle" s'ha esdevingut mercès les transferències fons de l aUE i als ingressos fiscals extraordianris derivats de la bombolla immobiliària on hem viscut. Tant una cosa com l'altra s'ha acabat. N'urgeix la revisió comptable a la vista de les noves realitats. Cal assegurar l'Estat del benestar per la via de la reforma fiscal".


Francesc-Marc Álvaro: " En política, les idees que mouen un projecte estan soldades a la personaliat de qui les dirigeix ,els interpreta i les converteix en decisions. Per la qual cosa és absurd de plantejar una discusió sobre els camins a seguir per PSC i ERC al marge la discusió sobre el perfil dels qui els han d'encapçalar. El lideratge no és la cirereta que corona un projecte polític escrit al marge del seu principal valedor, sinó un suma de voluntat, visió i conceptes".


Miguel Ángel Aguilar: " Per una vegada tots en treva, desplaçant-se a velocitats properes al 300 km/h. Allò (el pimer viatge e nAVE Madrid-València) podia donar la impressió que era un país on tots sumàvem en la direcció convenient per a resoldre els problemes i guanyar un horitzó de sortida de la crisi. Exactament el contrari del que veiem cada dia quan el Govern sembla encantat de tenir davant la pitjor de les oposicions possibles, convençut que aquest capteniment li retornarà el vot alienat pels seus errors, i quan l'oposició juga al quant pitjor, millor. Com si l'empitjorament de totes les nostres constants vitals i de la nostra estima exterior accelerés el relleu i els garantís l'accés a la Moncloa"

20/12/10

0 comentaris
El testimoni autobiogràfic del nostre regidor figurarà al Banc Audiovisual de la Memorial Democràtic (1957-1980); aquest dijous al vespre, fou entrevistat / gravat a la seu de CCOO de TGN pels recercadors Miquel Burillo i Isabel Graupera, per la qual cosa no pogué assistir a les comissions de Territori i al Sectorial d'Ensenyament, i l'endemà - astènic - no va poder compartir el dinar de l'equip d'Altafulla ràdio on des de la seva fundació entrevista "Altafullencs diversos"...

L'Escola de Música omple dels respectius pares el tradicional concert de Nadal.

Els regidors Francesc Ferré i el de PAU, acompanyats de les seves mullers, assisteixen al concert de Nadal de la Diputació al teatre Fortuny. L'orquestra Camara Musicae i la coral de la URV interpreten el Magnificat de J.S.Bach i estrenen la Suite nadalenca d'Albert Guinovart; dirigits per Tomàs Grau l'orquestra ens fa descobrir el conte de Nadal Tuttifänchen de Paul Hindemith.


Ignacio Sánchez-Cuenca a "¿Habrá siempre democracia?:
"Els Governs han d'actuar dins els estrets marges que els deixen TCs, BCs independents, les agències reguladores i les institucions supranacionals a qui deuen obediència. I han de respondre a més a les pressions materials dels mercats i els poders econòmics. En aquests moments de crisi, per exemple, els governants dels països democràtics semblen de contentar-se amb no ofegar-se dins la tempesta financera, treient el cap per sobre de l’aigua, però sense consciència de la direcció on els empeny.
És molt preocupant que a l'esfera pública qualli la impressió que el bon governant, l'home d'Estat, és aquell que abandona els compromisos adquirits amb la ciutadania i adopti, per "responsabilitat", mesures impopulars. Sembla com si el certificat de bona conducta del governant s'expedís en funció del grau d'impopularitat de la política desplegada.
La crisi ens assenyala, de forma molt crua, quina és la tendència dominant: una malfiança creixent vers el poder representatiu en benefici d'institucions i centres de poder sense legitimació democràtica. El principi d'autogovern pel qual les decisions col·lectives són fruit de les preferències ciutadanes està en franca retirada. El pes dels experts i de les instàncies de poder no representatives, el prestigi de les decisions impopulars i la desconfiança envers els polítics posen en serioses dificultats l'autogovern.
Al futur s'escaurà una cosa semblant a un Estat de dret, a escala supranacional probablement, que garanteixi tant el drets individuals com l'entramat institucional que reclama un economia capitalista global. En aquest marc, la influència ciutadana es desplegarà sobretot a l'àmbit local, on podrien expressar-se formes democràtiques més pures que les actuals però sense que els canvis locals transcendeixin en canvis socials de major abast.
El futur no crec que passi per Governs despòtics o autoritaris. Si, tan mateix, el formes de dominació difuses i tecnocràtiques, compatibles amb l'exercici de la llibertat individual. Serà un triomf del liberalisme, de la igualtat política, que sempre ha mantingut una relació incòmoda amb el principi democràtic de l'autogovern.

Francesc Valls als "Paisajes catalanes de Wikileaks":
" Els papers evidencien la fràgil divisió de poders de les democràcies consolidades. per una vegada donen tota la raó a aquell Alfonso Guerra profètic que anunciava la mort de Montesquieu. Els despatxos i la realitat encaixen i mostren capteniments de dubtosa factura per part de fiscals i ministres. Així ha succeït a Espnaya amb els vols secrets de la CIA o amb la cerca dels responsables de l'assassinat de José Couso. Resta a la vista de tots la fragilitat conjuntural d'aquestes parets sobre les que s'erigeix l'Estat de dret.
La mentida emparda per la raó d'estat, campa per on vol. És ací on s'escau el paper fiscalitzador i crític del periodisme respecte el poder. L'exposició a la llum d'aquests cables secrets no debilita únicament els EEUU, sinó que també arriba als governs o administracions de tots els colors que cedeixen a les seves pressions. Robert Gates, secretari de defensa, assegura cruament: "Els governs del món no tracten amb nosaltres perquè els agradem; uns ho fan perquè ens temen, altres perquè ens respecten, però la majoria perquè ens necessiten".





Esther Vega proposa l'actualització de la socialdemocràcia per a plantar cara a la Crisi i a la Globalització:

" Les transformacions social han estat més ràpides que l'adaptació política de l'esquerra, que ha perdut connexió amb els ciutadans. la classe obrera deixà fa molt de temps de ser el seu filó electoral i les classes mitjanes deserten quan no perceben respostes a les seves incerteses i pors creixents.
En un món que es transforma semblant més petit però més hostil, els electors són cada cop més flexibles, menys ideològics i valoren pitjor els dogmatismes. Mentre, l'esquerra manté idees i estructures que els bloqueja l'adaptació als temps i a la clientela electoral.
La socialdemocràcia catalana com la dels països europeus, també ha regalat a la dreta les polítiques de seguretat i immigració i ha permès que se les identifiqui incapaç de liderar el creixement econòmic. Negar el debat permet que els altres se'l facin seu.
La socialdemocràcia, ja sigui a Catalunya, a Espanya, França o la Gran Beretanya, ha d'establir unes noves relacions amb els mercats. Si no volen restar fora de l'alternança política, l'esquerra ha de reformular la seva dimensió d'Estat. L'esquerra ha de quadrar el cercle demostrant alhora respecte pels mercats i la defensa d'uns serveis públics adaptats a unes arques públiques buides. Ha d'acceptar i defensar la reforma de l'Estat del benestar pera empetitir-lo i fer-lo més eficient, la qual cosa assolirà restablint-ne prioritats. No s'escaurà Estat del benestar sense reforma i sense situar com a principal prioritat que funcioni l'escensor social. Cal que creixi l'economia i que restablir les prioritats de despesa social amb l'educació com a màxima prioritat i la sanitat universal com un valor extraordinari que preservar"


El convilatà Carles Castro, a l'anàlisi del 8 de desembre a La Vangurdia "(CiU) De aquí a la eternidad", qualifica el PSC del "rival caigut":
"La magnitud de la derrota ha deixat el PSC inhabilitat durant mot de temps per a competir amb CiU. El resultats confirmen el final de cicle socialista a Catalunya, o més exactament del Partit dels Socialistes. El PSC com a marca local del PSOE en les eleccions generals pot subsistir a compte del temor que encara suscita un PP (això sí, molt per sota dels resultats de 2004 o el 2008). Però el PSC com a força hegemònica municipalista catalana ha d'acarar ara un horitzó tan imprevisible com ombrívol. Serveixi com a símbol i resum la caiguda d'onze punts (17 des de 2007) al Baix Llobregat, amb una insòlita derrota davant CiU que despulla els esquinços al seu teixit electoral. Per bé que la zigazaguejant estratègia anticrisi de ZP ha trinxat la seva imatge històrica, els resultats fa evident també un problema de lideratge públic. L'eficaç aparell de control intern s'ha mostrat incapaç de generar líders amb l'autenticitat i la frescor necessàries per a posar en valor el discurs del PSC. Sense paraules que arribin a les ments i als cors dels votants, els serà impossible reconstruir una coalició electoral entre les classes treballadores i les classes mitjanes assalariades, sobre la base d'un catalanisme de mínim comú denominador". Prou que el nostre regidor en la seva carta al Reis demanaria d'encapçalar aquest equip de lideratge autèntic - del tot - i fresc - no tant - arraconant els qui han fet alcalde Pérez, nodreixen la deriva independentista i construeixen xarxa clientelar...


Al capítol primer els "reptes de nacionalisme" ens fa avinent Carles Castro:
"Set anys d'oposició han rejovenit CiU i els han tornat a la casella de sortida: un resultat millor qu eel 1999, però ara sense rivals de relleu i amb distints socis possibles per a evitar errades del passat. ¿I per què no un resultat aplastant com el del 88, que registrà similar participació? Doncs perquè la febrada independentista ha arribat per quedar-se i molt del se'n van anar de la casa gran del catalanisme a partir de 1999, ja no han tornat ni tornaran. Aquesta absència té un avantatge: ancora CiU a un ampli territori central que li permet afrontar des del pragmatisme els desafiaments d'aquest petit gran país que com Catalunya (o sigui identitat, cohesió social, seguretat i educació), Al cap i a la fi, la durada del nou cicle d'hegemonia nacionalista dependrà del seu encert per a definir una política de centre que doni resposta a aquests reptes. Durarà prou temps? Possiblement com per permetre que Artur Mas compleixi el seu compromís de de retirar-se e l2022. La crisi econòmica pot condicionar el seu futur, però afectarà més els partits estatals.
Així titlla Carles Castro ICV (el principal partit d'esquerres municipal a Altafulla):
"ICV s'ha beneficiat d'un doctrinarisme que connecta amb la sensibilitat dels seus votants, però que resulta letal per als seus socis. La seva retòrica ha convertit en caricatura l'obra de govern en devaluar mesures que es podrien defensar millor des del sentit comú. Aquesta deriva dificultarà la reconstrucció des de l'esquerra d'una coalició alternativa al centre, si és que realment pot escaure's una majoria d'esquerres en l'univers autonòmic català".¿Calcat l'anàlisi per a Altafulla, on l'espai és patrimoni d'AA / Alternativa Alonso...?
Pel que fa al PP, els seus excel·lents resultats només han d'inquietar el PSOE no a CiU. "Es tracta d'un èxit lligat a l'ona de canvi general, que després pot evaporar-se a Catalunya com succeí el 1999 després del rècord de 1995. El discurs del populars segueix condemnant-los a un paper subaltern a Catalunya (tret que les municipals els ofereixin claus decisives), i el seu avenç és sobretot el de Rajoy cap a la Moncloa. És veritat que el 1995 van restar a 11 punts dels socialistes i ara només a 6. Però el PP català segueix per sota del sostre definit abans de la victòria mínima d'Aznar, i la causa n'és la mancança d'un projecte autònom i diferenciat de la resta d'Espanya (com si demostren, per bé que sembli un contrasentit, C's, on trionfa al medi urbà). La principal aportació del PP català s'ha cenyit a assajar un bel·licós discurs sobre la immigració, tot i que la seva agitació ha beneficiat el lepenisme català, que el guanya en algunes comarques".


Al conjunt de l'Estat el deute públic arriba al 57,7 % del PIB: 3,7 dels ajuntaments + 10,2 de les CCAA + 44,1 de l'Administració Central. Les empreses públiques, el 5: 2,6 de les de l'Administració Central + 1,4 de les de les CCAA i un 0,8 de les dels ajuntaments.

Catalunya deu 30.304 milers de milions (15,4% del propi PIB) però n'ha aturat el creixement interanual al 22,85%. Encapçalem la llista de xifra absoluta i som segons en la de % del PIB, en el grup de País Valencia ( 16% i 16.364 e.), Ses Illes ( 15,2 i 4.023 ), Castella la Manxa ( 15,1 i 5.326). Galícia: 10,6 i 5.809. Amb 8 i 2.624 l'Aragó. Andalucia: 7,9 i 11.384. Madrid: 6,6 i 12.582. El País Basc és el menys endeutat en relació al PIB propi (6,2) amb 4.105, però el que l'ha incrementat més en el darrer any: 144%.
Les empreses públiques de Catalunya deuen 7.752 e. (3,9 del propi PIB); el 46 % del conjunt autonòmic estatal.


Obama pacta amb l'oposició prorrogar per dos anys les rabaixes fiscals de l'era Busch (- 544.300 milions de dolars;mitjana de 3 mil dòlars per família), retallar el finançament de les pensions en impostos als sous ( - 112 mil milions) a canvi d'extendre 13 mesos l'ajut d'emergència a 2 milions aturats (+ 57 mil milions). Augmentaran els impostos de succesions (+ 68 mil milions d'euros).


L'epistemòleg Jorge Wagensberg assaja la identitat del Barça del Pep Guardiola:
"A qualsevol col·lectiu, com el blaugrana, coexisteixen dues identitats distintes: la individual i la col·lectiva. En el fons es tarcta d'una profunda qüestió de la psicologia, l'etologia i la sociologia: assolir l'harmonia entre les identitats individuals i (cadascuna la seva) i una identitat col·lectiva (una comuna per a tots). és tan tràgic que la identitat col·lectiva sigui dèbil per defecte de cohesió entre individus ( cas en el qual l'individu es diu asocial i va perdut i indefens per la incertesa) com tràgic és que la identitat col·lectiva xafi la identitat individual per una excessiva cohesió social que l'individu no por suportar. La qüestió és delicadíssima per una raó: només existeix una situació d'harmonia entre infinites que no en són. Localitzar i tenir cura és punt fràgil i màgic, crucial per a la convivència de jugadors dins d'un equip. Aquesta qüestió podria dir-se'n la de la sobreconvivència. És la qüestió fonamental en un superorganisme d'organismes. Brillants jugadors com Ronaldinho, Eto'o i Ibrahimovic no van assimilar del tot aquest bé aquest detall essencial. La història de la humanitat també es comprèn en aquesta clau: individus anul·lats per col·lectius massa rígids o desorientats per col·lectius massa fluixos. La bona harmonia entre els individus i els seus col·lectius en la sobreconvivència política està en algun punt fràgil i delicat entre l'anarquia i el totalitarisme.
Com assoleix aquest Barça la seva harmonia entre la identitat de cada jugador i la identitat de l'equip? Això s'obté ¡amb un líder! Un líder no és qui redueix les hores de conversa o qui parla abans d'escoltar. No és qui té habilitat per dosificar el premi i el càstig. No és qui malbarata lleialtat que ningú no li exigeix (cap amunt) i que exigeix lleialtat que ningú no dóna per sí mateix (cap avall). Un líder no és qui espanta ( preferentment cap avall) i qui adula (preferentment cap amunt). No és qui amaga i raciona informació privilegiada. Un líder n'és segons la seva saviesa. Un líder és qui assoleix que les persones actuïn amb la convicció del que han comprès. Un líder, és, senzillament, de qui s'aprèn, Qui és un líder? Per exemple, Pep Guardiola.

Del gran cronista de ciclisme del País Carlos Arriba: "El sistema de dopatge organitzat en tots els seus extrems conforma un sistema de funcionament del segle passat dins una societat del segle XX que ha canviat la seva mirada, per saturació de novetats tecnològiques, que ha perdut la seva fascinació per la part científico-tècnica del rendiment i dóna més valor a la història de vida, a l'emoció del gest esportiu".



La caiguda de la pressió fiscal entre 2007 i 2009 és a Espanya la més dràstica entre els paísos avançats: - 6,6 punts percentuals sobre el PIB: del 37,3% al 30,7 ; per 33,3 el 2008. A Alemanya ha pujat 1 punt situant-se al 37% del PIB de pressió fiscal mantingut del 2008. A França, - 1,6 per un 41,9. A Itàlia, es manté entorn del 43,5, pujant 0,1.
L'explicació de la devallada rècord (seguida per Islàndia / - 6,5; Xile / - 5,8 , Israel / -4,9) cal buscar-la en l'esclat de la bombolla immobiliària i els retalls d'ingressos (400 e. de deducció de l'IRPF, baixa de l'impsot de societats a les pymes i devolucions a l'Iva); alhora, el pla d'estímul neokeynesià ( a un país) de l'economia fou el més ambiciós de la UE, amb el 2,3% del PIB.



Joschka Fischer, exlíder dels Verds ministre d'Exterior alemany 1998-2005: " L'eurozona reclama una mena de Schmidt/Giscard 2.0. Merkel haurà d'explicar als alemanys la veritat incòmoda que el preu de tenir l'euro és inevitablement una transferència i una unió econòmica, i el Sarkozy haurà de deixar ben clar als francesos el preu d'una vertadera unió econòmica i de l'estabilitat. El risc polític per a ambdós no serà petit, però l'alternativa - el fracàs de l'euro - els és inacceptable. Perdre aquesta iniciativa històrica, en comparació amb una maniobra tàctica pussil·lànime, augmentaria substancialment les possibilitats dels polítics de ser reelegits més endavant".


X.Vidal Folch exposa les receptes per a trencar la paràlisi de liquiditat i evitar la debacle de l'euro:
"Unes farceixen el Fons de rescat (triennal). És gegantí (750 mil milions d'e) però ha de crèixer més per atemorir els jugadors (ha de mantenir la seva alta qualificació AAA, pel que garanteix el que avala, al 120%). Ho suggerí amb encert el falcó del Bundesbang, Axel Weber; oferí fins a duplicar-lo als 1,5 bilions el director gerent del FMI, Dominique Strauss-Kahn. Altres, com Espanya o la presidència belga, siggereixen que el fons sigui preventiu, comprant bonus de països sofridors o els bestregui préstecs a curt termini, alliberant així e lBCE d'aquestes feines, poc ortodoxes.
"Una altra recepta és que el BCE multipliqui les compres de bonus, ja augemntades per Jean-Claude Trichet els pitjors dies (2.667 milions la setmana passada, un 37,5% més que l'anterior). Fet meritri donat l'entorn taliban; però mínim (un 10% més/menys) comparat amb la liquiditat que injecta la Reserva Federal d'EEUU.
"La tercera és emetre bonus europeus. Pot fer-ho el Fons de rescat o el BEd'Inversions, com proposa el professor delorsià Stuart Holland. El BEI ha quadruplicat els préstecs fins els 80 mil milions; podria fins i tot duplicar-los fins a assolir un Pla Marshall.
"Tot depèn de la voluntat / velocitat política"


La primera de les receptés sí que és acordada pel Consell de caps d'Estat del 16 de desembre: des de juny de 2013 funcionarà un Fons de rescat permanent (Mecanisme Europeu d'Estabilitat) que suposa afegir un paràgraf a l'art.136 del Tractat de Lisboa. Substituirà l'actual, temporal, format per tres components que sumen 750 mil milions: : els socis de l'eurozona aporten 440 mil milions per al Fons Europeu de Facilitat Financera (del qual s'ha gastat el 4%) + 250 compromesos pel FMI + 60 mil de la Comissió.
El BCE amplia capital duplicant-lo (de 5.760 a 10.760 milions d'euros) per a comprar bonus de països vulnerables (Grècia, Irlanda)
Sòcrates i Berlusconi sols en la defensa d'emissió d'eurobonus..., proposta estrella del PSE presidit per Poul Nyrup Rasmussen. ZP se n'absté per evitar qualsevol gest que fes entendre que Espanya aniria després de Grècia i Irlanda. Reforma de pensions i reestructurtació de les caixes com a compromisos espanyols de consolidació fiscal per enfortir l'euro envers els atacs especulatius.

Enric Juliana: "En plena debacle als sondejos, el Govern s'ha vist obligat a oferir noves garanties de pagament als mercats i al Directori Europeu (ens que no està a l'organigrama, però que existeix: és la relació de forces resultant del predomini alemany i la seva actual influència sobre França, el Benelux i el districte industrial del nord d'Itàlia). S'han eliminat els ajuts als parats sense assegurança, es posaran a lavenda les dues joies de la logística espanyola: l'explotació dels aeroports de Narajas i el Prat, i el retall de les pensions del futur - la principal exigència alemanya el maig passat - s'aprovarà abans de les autonòmiques i municipals. El primer triemstre de 2011 serà d'una gran cruesa. En tan atziaca cincumstància, el cinisme social i la imperícia dels controladors aeris ha posat en mans del PSOE la bandera de l'ordre públic".


13/12/10

Fira de Nadal

1 comentaris
Un nou puntet al sarró de cuers del nostres futbolistes del desemparat Estadi Joan Pijuan. Empat a 1 amb l'Escola de Futbol de Valls.
Quan tornaran els dos focus fosos de la torre d'il·luminació del còrner més allunyat?
Quan arrebossaran el sòcol de les grades del gol?
Per cert, al camp del Catllar, on jugàvem com a titulars contra La Riera, s'hi presentà el candidat a l'alcaldia per AA prometen al president del club un futur camp de gespa. Viure per veure; quant de cinisme de polític professional el d'aquell ja metamorfositzat Fèlix Alonso... El poder transformador del canvi de muda, de tanta corbata, de tant de marbre i catifa a la direcció general?


Increïble nombre de parades a la Fira de Nadal d'enguany. El gruix de pares acompanyant els seus fills de l'escola de Música cantant a la plaça del Pou crea un ambient de calia col·lectiu com per creure en el goig de la vida en comunitat.
La Little Schole posa a la venda llibres en anglès de segona mà. Parades d'entitats: l'Esplai, el grup de Solidaritat, la Parròquia, Lluita contra el càncer, Ajuts a l'Àfrica (Sergi Puig Albero) i els de 4t de Secundària.
El to estètic l'aporta la parada de la Mamba negra, del dissenyador Antonio Latre (i la pianista Helena P.Arzola). Dos calendaris a l'oferta: el de l'escola de Música sempre dibuixat per la seva directora Núria Riambau i el de Mamba negra amb fotografies de Ferran Pons de motius altafullencs lleugerament retocats.
Vam trametre a la regidora de Festes la felicitació per l'èxit de paradistes, comparat amb els del anys que anava al davant el nostre regidor.
Mai no hi falta la parada exquisida de Carbonell de pastisseria nadalenca. També parades altafullenques, les de plantes de Nadal de l'Araceli, els productes de la Perla amb Anna Ramírez al davant i els folrats de paper preciosos de Montse Blanch i Guasch.
Fins a 50 infants s'engresquen amb els vilafranquins de Rovell d'ou (700 e. d'oferta de catxet) amb el seu espectacle de cançó tradicional amb arranjaments roquers per acabar fent-los cagar el tió.

Sopar de Nadal del Ple al restaurant Gran claustre (30 euros pagats particularment per cada comensal). Hi van anar amb parella el tercer alcalde, la regidora Eva Martínez i el regidor Juan Alberto Spuch; no van poder participar-hi, per malaltia, les regidores Marisa Méndez-Vigo, Puri Miró i, per viatge, el regidor J.M.Alasà.


Javier Pérez Royo a "Autonomía personal y libertad":
"La llibertat és l'exercici de l'autonomia personal amb el límit de la voluntat general. L'exercici de l'autonomia personal sense el complement de la voluntat general no és llibertat, ja que esdevé un exercici mutilat, mancat d'un dels elements més preuats, si no el que més, per a qualsevol ser humà en quant animal social: el reconeixement dels altres. Som lliures quan la societat reconeix l'exercici de la nostra autonomia personal.
La present redacció arranca de la informació que el tenor Hugues Cuénod, acabat de morir als 108 anys, es casà amb 105 anys, només entrar en vigor la llei que autoritzava a Suïssa els matrimonis homosexuals, amb el que havia estat el seu company durant dues dècades, el funcionari suís retirat Alfred Agustin.
Un ciutadà suís, amb una trajectòria ininterrompuda de 66 anys com a tenor, del que no únicament es té notícia que hagi infringit cap norma sinó que ha enriquit els seus conciutadans i als qui no en són. ja que actuà pràcticament arreu del món, ha tingut autonomia personal per a viure una relació de parella, però ha hagut d'esperar a tenir 105 anys per tal que la seva autonomia personal assolís l'estatus de llibertat".

Joan Subirats: "En un país convertit en una societat de propietaris, mal acostumats a anys de xeflis i bon viure, el que projecta la classe mitjana hegemònica és: "Volem tornar als bons temps". I el vot, amb matisos diversos, crec que reflecteix aquest missatge, lliurant a CiU el regal enverinat d'assolir-lo"

Valentí Puig: "El perdurable de Joan Maragall és que li importava la veritat. Vicens Vives digué que Jovellanos representava per a l'Espanya de començaments del segle XIX el que Maragall significà per a Catalunya cent anys més tard".

Antonio Muñoz Molina a Memoria de Tony Judt: " Hay personas que pasan sin dificultad del dogmatismo de izquierda al de derecha, de creer que la Historia tiene una dirección indudable que lleva a la sociedad comunista perfecta a creer que a donde lleva es a esa dirección es una sociedad capitalista perfecta. Tony Judt que pudo llegar a la universidad de Cambridge gracias a los avances igualitarios traídos por el laborismo de posguerra, fue toda su vida un defensor de la socialdemocracia europea. Se definía a sí mismo como un "socialdemócrata universalista" (...)
"Nadie menos pomposo o palabrero, menos gurú a la manera francesa que Tony Judt. (...)
" Sobre su conocimiento de ese corazón de Europa (Txèquia) segregado por la guerra fría Tony Judt levantó el mayor de sus libros, el de más amplitud y riqueza, Postwar, la narración formidable de la historia del continente que resurgió de sus ruinas a partir de 1945: el despegue económico y el ajuste de cuentas o la acomodación con el pasado innombrable; la voluntad gradual de ir estableciendo una unión europea; la desgracia de los países que nada más librarse del nazismo cayeron en manos de los ocupantes soviéticos; la irrupción de imposible el 1989, la caída del muro de Berlín y de un orden internacional que parecía establecido para siempre".

Milagros Pérez Oliva: " El que la filtració de Wikileaks ha demostrat és que el rei està despullat i la imatge de la seva nuesa vola pel ciberespai sense que ningú el pugui tapar. A partir d'ara, tots saben que tot el que facin o diguin pot ser un dia de domini públic en tota la seva nuesa".


Francisco G.Basterra. " Asistim a una apassionant batalla pel control d'Internet, pel domini de la informació, de la qual es consideren propietaris els Governs, per la llibertat total a la xarxa, i a una redefinició de la diplomàcia, del concepte de secret i de privacitat.
"Les filtracions de Wikileaks demostren com està canviant el món. Amb el naixement d'organitzacions universals el web subversiu d'Assange, replicat en distints continents per centenars de milers de miralls clons, impedint aíxí el control per Estats nacionals, sense direcció centralitzada, blindat per a assegurar la confidencialitat als filtradors que hi dipositen informació reservada de Governs, bancs, empreses i organitzacions de tota mena. Aquesta batalla de caire llibertari és cosa, sobretot, de joves i es desplega a la Xarxa. La premsa escrita de referència mundial, amb El País a primera línia, actua com un una presa de desaiguat i posada en context i explicació del tsunami de les dades en brut obtinguts, de manera no legal, per Wikileaks.(...)
"Ens sorprèn el naixement d'una esfera pública global, a la qual EEUU, por motius de seguretat nacional, vol controlar. La Biblioteca de Congrés d'EEUU bloqueja l'accés a Wikileaks. Hillary Clinton, en un discurs el passat gener, lloava la llibertat d'Internet, però precisava que "alguns Governs estan identificant com a blancs pensadors independents que empren aquestes eines". Pensava en Iran i Xina, règims repressors que ara pdoen tornar en passiva a Occident la frase de la secretària d'Estat. (...)
" No saben com acabarà aquesta guerra. De moment, Wikileaks ha evitat el seu tancament. El diari The Guardian qüestiona en una editorial si la dentenció d'Assange a Londres és el principi o el final, i recorda que aquesta en fou la pregunta que es féu Oscar Wilde en ser detingut el 1985, acusat d'homosexualitat".


Manolo Martínez, llançador de pes i capità espanyol d'atletisme: "Levantarse cada mañana y estar dispuesto a darlo todo para ser un poco mejor".
"Mi opinión personal se la comentaré a Marta cuando me la encuentre, cuando pueda hablar con ella y preguntarle cosas".
"Vivim en un país de rumors. Eren simples rumors. Si ens en fiéssim no podríem viure. El 90% dels rumors, i més a Espanya, són exageracions i la majoria de cops són mentides".
"Hem d'estar tots units. Volem un futur per a les noves generacions, amb una ètica esportiva com cal. Ja està. Si ens posem a dir que l'esport és dolent, que és una merda, que és un fàstic... això és justament el contrari del que vull transmetre del meu esport. Sería alta traición a mi mundo, a donde quiero vivir y a donde tengo puesto todo mi corazón".


Joan Golobart a "Necessito pensar que Marta és innocent":
"L'atleta mereix un respecte per la seva trajectòria. Només un jutge ha de judicar-la. El periodisme ha d'informar, però no judicar. Podríem pensar que marta mereix el mateix respecte que qualsevol altra persona i jo penso que no és així. Per la seva magnífica i llarga trajectòria ha de ser encara més respectada. No pot ser que immediatament, pel fet d'estar encausada, admetem que s'ha pogut drogar o sigui un camell d'anabolitzants.
Marta té al seu davant la cursa més bonica de la seva vida. Serà mare dins d'uns mesos i per aquest motiu deixem que la justícia faci el seu paper i mentre deixem-la tranquil·la. "Si un dia es determina que realment es dopà o que ha traficat amb substàncies nocives, que li caigui to el pes de la llei. Però fins que es demostri el contrari és innocent i com a tal ha de viure el seu embaràs.
"Però crec que ens hem de preguntar què ens està passant. Perquè està clar que el dopatge s'està convertint en un greu problema. En esports col·lectius uns poden passar millors o pitjors èpoques, perquè a vegades l'equip emmascara lasituació si un baixa prestacions. A més, els contractes tenen com a mínim tres o quatre anys de duració, per la qual cosa el neguit del dia següent no existeix. Altrament, en altres esports, com l'atletisme, les beques, els patrocinadors, els premis són tan directament proporcionals a l'èxit que el dopatge es torna massa atractiu. A més, ¿com saber si el teu rival ha optat o no per fer trampes? Si no ho fa, segurament et veuràs rellegat a segona posició.
"Crec que tos som bastant hipòcrites en aquest aspecte. Exigim netedat i honradesa, però alhora només idolatrem el campió, al potent, a l'exuberant.. Quan surten aquests temes del dopatge sempre penso tinc la sensació que la societat és culpable i pregunto als meus interlocutors el següent: Si a BCN es celebressin els JJOO dels esportistes nets i també els dels dopats, ¿a quin estadi aniries? I la gran majoria em respon que els dopats, perquè segur que són més espectaculars".

7/12/10

0 comentaris
"Como un arbol caído -- Como un pájaro herido -- Como un hombre cualquiera".
Una humil i molt elegant placa, obra de la ceramista Berta Baixeres, recorda els darrers estius de J.A.Labordeta a la casa nova familiar del carrer de Baix.
El nostre regidor, finalment, no s'hi va apuntar, a l'homenatge encapçalat per col·legues de Ple amb qui no pot compartir - per gat escaldat - el "Canto a la libertad" vers la Terra Lliure (d'oportunismes...). Està llegint, immers en l'atmosfera creada per Àngela Labordeta, la seva novel·la en 9 parts i XXXVIII capítols "Bombones de licor" ( Xordica editorial, Saragossa, 2000-2010).
Heus-ne ací un fragments: " - Abuela, ¿cómo es una guerra?
-¡¡ Quién hubiera imaginado, después de tantos años, que volvería a nombrarlo!! Pero cómo olvidar ese tiempo bajo ruido sordo de la metralla, cuando recogí la sangre y no podía ni llorar. Eso es una guerra, Sara; partirte de tristeza, reventar de odio, desear la muerte. La guerra debilita y roba las entrañas; la vida. Qué no haría por salvarte a ti; a él no pude... ¿Cómo es una guerra?, preguntas. Mira a tu alrededor; esto es lo hay tras una guerra.
Miré a mi abuela; su casa, y recuerdo que pensé que la guerra era negra. Negra y blanca; no de color como la vida. (...)" (cap.II, pàg.31)

"La enfermedad de mamá hizo que todos los habitantes del Buen Pastor nos prestasen más atención. Alicia y yo (Sara) ya no éramos dos entrometidas que todo querían saberlo; éramos dos niñas a punto de quedarse sin madre, dos niñas desvalidas que inspiraban en las gentes del barrio una sincera mirada de compasión. A mí me gustaba esa sensación. Ahora no era necesario pedir las cosas a gritos; ahora un fino hilo de voz servía para llamar la atención de la abuela, que nada más escuchar ese tímido sonido giraba su rostro y decía:
- ¿Pasa algo?
-¿Cuando vendrá mama? - preguntábamos. A pesar de todos los nuevos privilegios seguíamos echando de menos ese minuto del día perfecto y risueño al que llamábamos MaMà". (cap.XV, pàg. 136-137)

Les emocions viscudes escoltant el "Canto la libertad" de J.A.Labordeta

Si una cançó posa en l'ànima sencera, radicalment commoguda i transparent, tot el ventall de relacions amb un Món / Societat Millor cap com la que té per tornada: "Vendrà un día en que todos al levantar la vista veremos una tierra que ponga Libertad".
Sap plantejar-nos com cap cap l'Esperança; l'Esperança en una millor convivència col·lectiva i des de les arrels de cada plenitud personal (la Libertat).
De les tres desiderates ideals de la Revolució Democràtica Francesa, Labordeta ni tria la Igualtat, ni la Fraternitat sinó la Llibertat. La més indefinida, la més sorgida des de cadascú; per tant la més interioritzable, dins la consciència, la memòria.
Però la Llibertat es projecta i es troba - doncs - afavorida, empesa o obstaculitzada, anorreada per les circumstàncies, sobretot les politiques, com a reflex de les mentalitats imperants (que dilaten o contrauen la Llibertat, l'Esperança).
Raó per provocar tot un ventall de reaccions emotives l'escoltar la llarg del temps, en diferents situacions / circumstàncies polítocosocials, el Canto a la Libertad de J.A.Labordeta. És un termòmetre perfecte per saber com vas d'amplitud, de constricció, de desolació envers l'Esperança de Transformació Social.
La formació del Tripartit amb Maragall ha estat, amb democràcia, l'unic període que he escoltat Labordeta i el seu Canto a la Libertad, amb eufòria, amb el cor ample, esponjat, lluminós. Vaig escoltar-lo en directe, a la plaça del Mercadal de Reus, en un recital gratuït, aquell juliol de 2004. Amb el retorn, amb ZP, del PSOE al govern del pol federal a Madrid.
Abans, escoltar-lo, em feia venir els plors fàcilment. Per l'acumulació de desengany polítics: a Catalunya, no cal dir-ho; sempre soportant el Presidencialisme populista de Jordi Pujol, tot i reconèixer-ne conselleries com les d'Ensenyament, Sanitat i Urbanisme prou socialdemòcrates, posant oportunitats i garanties per a la Llibertat. D'Altafulla, no vull ni parlar-ne..., ni de Vilafranca.
A Espanya, l'era de Felipe, havia representat suportar la soledat moral per culpa del moviments en contra de les vagues generals i de la vaga d'ensenyament reaccionat contra la LOGSE de Maravall, durant els mesos finals del curs 1987- 1988.
Però encara més: el terrible desengany d'haver de reconèixer que el PSC després de Sitges 1994 ja no podia ser casa meva; convertit en una agència de col·locació de carnets, de sectarisme cínic; això sí, mantenint amistats i mitomanies ( Xavi Sabaté; Raimon Obiols, Isidre Molas, Marta Mata, Pasqual Maragall, Antoni Castells; Enrique Barón, Pérez Rubalcaba).
Potser per no desfer-me en plors al peu de la casa del carrer de Baix, o per no haver d'abraonar-me contra el primer i tercer alcalde ("protagonistes" de l'acte), amb qui tant ens allunya la praxis i l'esperança de la Llibertat - i que dins la rivalitat al Ple m'han volgut fer mal de veritat -, doncs m'he quedat a casa descansant mentre es desplegava l'"homenatge". M'he fet un fart de somiar..., recordo que glossava Labordeta a una classe a Vila i ni les més delicades i amatents em feien cas... Recordo que un fals intel·lectual, a qui anaven llepant cargols, parlava de la influència de Dalí en Labordeta...
"En Altafulla, con el mar como huida de la pesada carga terrícola", així ens la qualifica a l'epíleg de les seves "Memorias de un beduíno en el Congreso de los Diputados". On es mostra també ferotge contra el ministre Maravall, motiu d'una conversa on certament no vam coincidir: la nostra idea de Llibertat a l'ensenyament no deuria ser la mateixa. "Alfredo Pérez Rubalcaba tuvo que poner orden en el desorden de aquel soñador que quiso compararnos con los británicos. La enseñanza estaba al borde del caos y él apechugó con el desastre de aquel momento poniendo las cosas en su sitio, o más cerca de su sitio". Potser el reformador Maravall també podria engaltar a Labordeta la mateixa frase que li digué Felipe: "Coincidimos en la cafetería del hemiciclo. Me presenté. "Claro que te conozco -me dijo-, soy fan tuyo, cosa que tú nunca has sido de mí". Bajé la mirada. Tenía razón".
Quanta noblesa baturra, oi?

Fonxo Blanc / lector i xerrairecompulsiu


Les subvencions obtingudes durant 2008-2009-2010: 556.728 e. de la Generaliat del Tripartit + 77.618 e. de la Diputació + 38.012 e. del Consell Comarcal. Total: 672.358 e. Pràcticament per a despesa corrent: 47.281, el 2008 + 233.442, el 2009 + 391.635 e., el 2010.

L'establiment d'una plaça laboral de suport a l'àrea d'Intervenció, per a gestió de factures i centralització de subvencions, establerta durant l'etapa del Govern Gené i per impuls del nostre regidor, llavors d'Hisenda permet un perfecta informació sobre subvencions rebudes. Ens estat lliurades, per l'actual Govern, a cada regidor del Ple i ens plau reproduir-les:
2008: de la Generalitat, 26.880 e.: Cultura (Festivals i Concerts): 13 mil e. + Acció Social (Centre Obert): 10.300 e. + Justícia (Jutjat de Pau): 3.580 e.
de la Diputació, 13.370 e.: Cultura (Festivals i Concerts): 11 mil e.; l'única demanada pel Govern Farré + Premsa (emissora 107.4): 2.370 e.
del Consell Comarcal: 7.031 e: Ensenyament (Escola d'adults + Escola de Música curs 2008-2009): 1.500 e. + 5.531 e.
Total de 2008: 47.281e.
2009: de la Generalitat, 209.402 e.: Educació (Llars d'Infants Hort de Pau i Francesc Blanch): 109.800 e. + 70.200 e.= 180 mil e. + Acció Social (Centre Obert): 15 mil e. + Joventut (PIJ): 8 mil e. + Justícia (Jutjat de Pau): 3.580e. + CC de l'Esport: 1.627,5 e. + Protecció Civil: 1.125 e.
de la Diputació, 16.909 e. Medi Ambient (Agenda 21+ Educació ambiental): 4.904 e. + 2.806 e. + Cultura (Festivals i Concerts): 4 mil e. + Festes (Cavalgada de reis): 3 mil e. + Premsa (emissora 107.4): 2.200 e.
del Consell Comarcal: 7.131 e.: Ensenyament: 5.531 e. + 1.600 e.
Total 2009: 233.442 e. Totes demanades pel Govern Gené, la majoria entre febrer i abril,
2010: de la Generalitat, 320.446 e.: Educació: Llar d'Infants de l'Hort de Pau, 124.200 e. + Llar d'infants Francesc Blanch, 57.600 e. + Escola de Música 2009-2010, 81 mil e.
Joventut: activitats, 18.769 e. + inversions, 10.178 e.
Medi ambient: tancament d'abocadors: 13.397 e. + Cultura: Festivals i Concerts, 11 mil e. + intercanvi escola de Música, 652 e. + Justícia: jutjat de pau: 3.650 e.
de la Diputació: Cultura / E catàleg: 4.440 e.( Camera Musicae, 3 mil e. + Coral santa Rosalia, 600 e. + La Fanfara, 840 e.) + Festivals i Concerts, 2.600 e. + Mobles de la biblioteca, 1.994 e.
Salut pública: seguretat de les platges, 12 mil e. + parcs infantils, 11 mil e. +
Turisme: promoció, 4.450 e. + contra el mosquit tigre, 4.321 e.
Medi ambient: educació ambiental, 2.729 e. + Premsa: 107.4: 1.810 e.
Programa Artic d'informàtica: 1.995 e.
del Consell Comarcal: 23.850 e.
PUOSC: 21.549,83 e. + desfilada de moda de Botigues de mar, mil e. + Fira d'artesans; 1.300 e.
Total 2010: 391.635 e. Pràcticament també demanades durant el Govern Gené.

El balcó del nostre Ajuntament orfe de bandera constitucional i de senyera catalana aquest dilluns, Dia de la CE de 1978 que fundà l'Estat Social i Democràtic (i Autonòmic) de Dret mijtancant aprovació en referèndum aquell 6 de desembre.

Rafael Argullol: " Aquest ha estat el gran triomf de Berlusconi: la seva contrarevolució de la sensibilitat"
Veié amb clarividència fa tres dècades que no valia la pena fer-se amb el poder polític si no podia apoderar-se alhora de l'ànima de la societat italiana. Així començà aquesta peculiar història de mefistotelisme de massas que, per bé que arriba a tot els països, a Itàlia esdevé extraordinàriament transparent. Un cop obtingué el pràctic monopoli de la comunicació, el nostre grotesc Mefisto ja estigué en condicions de donar el cop de gràcia que ha arruïnat la vida pública d'Itàlia en el decurs dels anys. Es pot resumir en poques paraules: no tenim alternativa a la feliç banalitat de Berlusconi perque vosaltres, italians, tal i com us mostra la meva televisió, també aspireu a una feliç banalitat".


Pepiño Blanco, ministre de Foment: "En democràcia, per defensar els privilegis d'uns no es poden atacar els drets de tots. Estic segur que no valoraren adequadament la situació on ens han conduït. (Els controladors aeris) han desplegat un xantatge sense precedent en la nostra democràcìa i per això hem pres mesures contundents.
Espero que la lliçó hagi estat definitiva per a tots plegats i, evidentment el Govern seguirà actuant amb determinació i amb convicció. No consentirem ni privilegis ni xantatges. Sempre s'escau un espai per al diàleg i l'entesa dins de la llei. Però no farem marxa enrera en una llei que respon a més a un sentiment ciutadà molt clar, en contra d'abusos i de privilegis que han estat bastant exagerats durant massa temps.
Aquest vesper és conseqüència d'un conveni aprovat el 1999 per Álvarez Cascos. Crec que la reforma estructural era necessària per a buscar competitivitat i eficiència. No només no me'n penedeixo sinó que calia fer-ho; és veritat que la mesura vam haver d'adoptar pot entendre's com a dolorosa per als qui els ha suposat cobrar la meitat o més en alguns casos del seu sou, però crec que una persona que segueix cobrant entorn de 200 mil euros, més de 32 milions de les antigues pessetes, segueix sent una persona privilegiada i no té dret a sotmetre el conjunt del paìs i els seus ciutadans a aquest xantatge".
( El teló de fons del conflicte és el decret / llei aprovats el 5 febrer / 15 d'abril que feia passar la jornada laboral ordinària de 1.200 hores (+ 600 d'extraordinàries) a 1.670 (+ 80 extraordinàries). Fent abaixar el sou anual mitjà dels controladors de 350 mil a 200 mil euros. La guspira final que encengué el caos el divendres 3 de desembre fou el decret que descomputa en la suma d'hores anuals els permisos sindicals, les guàrdies localitzades i les llicències o absències laborals; el ministre Blanco,justifica la necessitat del decret que també preveu la possibilitat de militaritzar el servei feta finalment efectiva dins l'estat d'alarma per calamitat, perquè "El que féu el Govern fou regular sabent que si no ho feia, el que havia començat sent un problema de còmput d'hores a Santiago, negant-se a treballar per haver-les excedides, s'hauria extès arreu i calia, doncs, clarificar per tal que no continués una interpretació esbiaixada i manipulada contra l'esperit i la lletra de la llei".
Val a dir, que el conflicte també és herència d'anys de partida sempre guanyada pels controladors)

Patxo Unzueta: " L'exministre Erenst Lluch, de l'assassinat del qual per ETA s'escauen deu anys, sostenia que la discusió sobre el dèficit fiscal és inseparable de la del superàvit comercial: el saldo entre el que Catalunya exporta a altres comunitats i el que els compra. Aquest saldo esdemsotra favorable a Catalunya des que existeixen estadístiques i cresqué un 44% entre 1995 i 2006. El 2009, Catalunya vengué per un import de boi 52 mil milions d'euros, que duplicava el de les seves compres. El saldo compensa àmpliament el dèficit fiscal ( uns 18 mil milions, segons Artur Mas), i serveix, deia Lluch, per a financer feina a Catalunya.
Catalunya aporta el 15,9% de la població espanyola i el 18,5 del PIB, mentre que absorbeix el 25% del total del comerç interregional (suma d'exportacions i importacions), la qual cosa indica puixança econòmica però alhora una forta dependència del mercat espanyol. De la qual cosa es dedueix que l'aportació catalana a l'anivellament de serveis i cohesió social amb menor renda és tant una despesa com també una inversió en favor del propi progrés".


Kemal Davis, ex ministre turc d'economia: "Quan manes, has de tenir el teu relat del que està passant i repetir-ho cada dia fins que assoleixes que tots sàpiguen el que estàs fent: els teus votants, als qui demanes paciència; als empresaris, als qui demanes iniciativa i complicitat; els treballadors, a qui demanaràs sacrificis; els teus funcionaris, als qui demanes obediència, i als inversors estrangers. Des de la mestressa de casa fins el banquer de Wall Street han d'estar assabentats que el ministre està treballant contra la crisi i de quina manera".
" Davant de situacions crítiques, la nostra reacció animal és la de simplificar les dades i esquematitzar les anàlisi per a poder decidir més ràpid... Així que per la urgència reduïm problemes complexos a dues frases fins a barrejar els problemes d'uns països amb els d'un altre. Per això els inversors confonen Irlanda, en ple pànic, amb Grècia, amb Espanya i amb Portugal o Bèlgica...Però en realitat són diferents! Si fessin una anàlisi racional, freda, curosa, comprovarien que tenen problemes, sí, però de diversa índole. Irlanda sofreix un crac bancari i, en canvi, a Espanya el gran llast de tot el sistema ha estat l'excessiu pes de la construcció i les seves repercussions. No servirà de res estalviar i retallar si Espanya no creix. Han de maldar per trobar un altre model per a seguir creixent; només si el troben, milloraran les xifres de l'atur i amb elles la foto espanyola als mercats. Mentre, confiïn en la UE, que sortirà enfortida de la crisi: ja disposa de mecanismes per a reaccionar i els anirà afinant".

J.Carlos Díez, economista en cap d'Intermoney recomana que els irlandeos copiïn el model d'intervenció del Banc d'Espanya: "El nostre esport nacional és l'autoflagelació però el lector ha de saber que els xinesos també somien a simular el nostre model bancari. Franco ens deixà un sistema bancari en fallida i ineficient que costà de sanejar amb el 6% del PIB durant la crisi bancària de 1979. El sistema anà millorant i el 1993 haguérem de salvar Banesto, una entitat ara sanejada i eficient. 30 anys després tenim el Santander i el BBVA, els líders mundials en banca minorista i en beneficis.
Com dia sant Agustí "quan m'analitzo em deprimeixo, però quan em comparo m'analteixo". Si sumes a la Caixa, unes de les entitats amb majors ratios de solvència i menor morositat del món, sumen el 50% del nostre sistema bancari. Per tant, els dubtes sobre la solvència del nostre sistema bancari no són infundades sinó que són una ofensa a la intel·ligència. Tot i així, el Govern i el Banc d'Espanya van decidir estressar to el nostre sistema el juliol. El resultat és que el 75% passarà la pitjor crisi financera des de la Gran Depressió sense ajuts públiques, alguna cosa que no poden dir els alemanys, americans o britànics. L'altra 25% del sistema té capitalització dèbil i han reclamat ajuts públiques que han ascendit al 1% del nostre PIB, versus el 8% del Regne Unit o el 3% d'Alemanya.
Tot i així, el Banc d'Espanya fa bé en accelerar els processos de fusió i sanejament de les entitats que han apel·lat al FROB i en exigir transparència en les carteres immobiliàries de totes les entitats, principal temor dels inversors. Els mercats sempre acaben cotitzant els foanmentals i algun dia l'estigma passarà. Mentre, com la dona del Cèsar, a més de ser-ne semblar-ne".
Així descriu la crisi bancària irlandesa: "Què ha succeït amb el tigre Celta? Irlanda ha estat governada per una casta de liberals talibans que es creien aquesta camama de la mà invisible i dels mercats lliures. La liberalització els funcionà bé en la majoria dels casos i mercès a això han pogut multiplicar per sis la seva renda per habitant des de 1980 però en el seu sistema bancari el resultat ha estat desastrós. Irlanda era un paradís fiscal dins de l aUE i ha esdevingut la seu del sistema bancari a l'ombra en aquest costat de l'Atlàntic. Això explica que el seu balanç hagi arribat a un tamany de 10 vegades el PIB. la meitat d'aquest balanç és de bancs anglesos, americans i alemanys per això Merkel i Cameron han acudit prest a ajudar-los, a diferència del cas grec. Però, el principal problema està en l'altra meitat del balanç irlandès que pertany a bancs domèstics. Per a no perdre el sentit de la magnitud i per a comparar-la amb la nostra estimada Espanya, Irlanda té 4,5 milions d'habitants, el PIB registra una caiguda del 10% i el que li resta, el preu de la vivenda s'ha desplomat el 50%, la inversió en vivenda i el seu sistema bancari explicaven el 25% del seu PIB i tenen 400 mil vivendes noves sense vendre. Per tant, estem parlant de la més gran bombolla immobiliària després de la del Japó.
La crisi bancària japonesa li costà al contribuent el 14% del seu PIB. Irlanda només amb una entitat, el Anglo Irish Bank, ja s'ha gastat el 20% del PIB. El problema és que ara ha de salvar les dues grans entitats Allied Irish bank i Bank of Ireland i cadascun té un tamany equiparable al PIB iralndés, o sia serien l'equivalent a Espanya al Santander i el BBVA. Aquest bancs irlandesos tenen un 70% de les seves carteres de préstecs en hipoteques i crèdits promotor però a més feren banca d'actius, la qual cosa complica els problemes de solvència i sobretot de liquiditat".



Ramon Aymerich a "País para viejos" reclama la legalització de les dones immigrades que tenen cura de nostres les llars: "El cas espanyol i el català és el més semblant a una tempesta perfecta. La natalitat està entre les més baixes d'Occident. La immigració femenina ha acompanyat al vertiginós procés de la incorporació de la dona al treball. Qualsevol moviment o canvi de política en aquesta direcció tindrà efectes immediats sobre la manera de conduir-se l'economia. i tan mateix, legalitzar tot aquest treball és una altra de les maneres de contribuir al creixement".
"Són centenars en cara àrea residencial, en cada barri d'aquest país. Però llur univers laboral és tan estret - i llur economia tan precària, la majoria no ha assolit encara un contracte - que segueixen sent un misteri legal. Abunden els qui pensen que moltes acabaran per marxar. Potser se'n vagin els marits o els fills. Perquè no els mateix treballar en la construcció o en la indústria que en la casa d'algú... Però elles no se n'aniran, perquè el treball per al que foren cridades segueixen fent molta flata. és més, aquest treball és consubstancial al model d'economia familiar escollit per molts europeus. I en especial ací, des de sempre el país més tolerant amb aquesta extensa zona gris en què mouen la seva activitat".


Xavier Batalla el savi de política exterior de la Vanguardia, valora els tractats signats el 2 de novembre entre Londres i París (que estableix per al pròxim mig segle la col·laboració nuclear, l'establiment d'una força expedicionària conjunta de 10 mil soldats, la coordinació dels portaavions i el desenvolupament conjunt d'equipaments i tecnologies): "¿Què significa l'acord franco-britànic per a l'Europa de la defensa? Els francesos tradicionalment sospitosos de debilitar l'OTAN, han retornat a l'estructura militar del club atlàntic. I els britànics, sempre sospitosos de boicotejar tot projecte europeu ambiciós, han acceptar de comparit mitjans amb els francesos. es tracta, doncs, d'una altra prova de com està canviant el món. Però, ¿Europa se'n beneficiarà, d'aquests dos tractats?".

L'enfosament electoral del PSC a debat

Esther Vera: "El PSC pot quedar-se noquejat com restà CiU després del seu fracàs durant llarg temps, anar a la deriva i esperar el xoc de trens a les municipals i les generals o intentar de sortir de la depressió i fer una sincera, descarnada i útil lectura dels errors comesos.
La crisi dels socialistes catalans és ideològica, de projecte i de lideratge, que pot tancar-se en fals si s'actua precipitadament. Però escudar-se en el formalisme que un Congrés cal convocar-lo quatre mesos abans i dilatar en el temps una reacció al misssatge ciutadà passa per donar per perduda l'alcaldia de BCN, som es donà per perduda la Generalitat abans de la campanya.
La crisi econòmica i les incapacitats del Govern no han estat l'únic factor de desgast. L'aprovació de l'estaut i la sentència del TC han ampliat la base sobiranista de Catalunya i la percepció que no disposem d'interlocutors per als qui defensen la visió federal d'Espanya. El president Montilla no podia liderar la Catalunya postrior a l manifestació de juliol després de demostrar la falta de lideratge i de condicionar el PSOE.
Els socialistes catalans han de buscar ara el seu Milliband i aclarir si volen ser com Carme Chacón, amb el seu Felipe i la seva visió optimista de l'Estatut respallat, o com Tura o Castells; o com cap d'ells i pensar que si donen una oportunitat real als seus joves quadres o els fan servir un cop més com a cartell electoral; si defensen posicions econòmiques pròximes als sindicats o al seu sector més lliberal; si renoven o es dilueixen en la irrelevància a Catalunya; si s'encasellen a cada cop menys municipis o opten per al Govern del país; si en realitat tenen alguna capacitat de lideratge per a influir al PSOE o es resigna al paper de comparsa mentre a Ferraz respiren il·lusament alleujats".

Francesc Valls: " S'acosten temps de catarsi i d'abstinència de poder" "És hora de pensar el futur, no escatimatar debats i buscar un lideratge com el que al seu dia encarnà Pasqual Maragall, qui demostrà que a Catalunya el PSC era capaç d'obtenir en unes eleccions autonòmiques més vots que CiU.
L'esquerra catalana vol disputar el poder al partit-nació(CiU) no han de limitar-se a vigilar la seva petita parcel·la. I l'aritmètica ensenya que ha d'anar unida.
Ara més que mai l'esquerra se sent interpel·lada a donar respostes davant la voracitat d'una crisi que exigeix cada dia d'una crisi queexigeix cada dia nous i imporvitzats sacrificis al Déu mercat. ¿Pot un govern d'esquerres anar amb el cap alt pel carrer de la política quan retalla els 426 e. de subsidi per als parats de llarga durada? ¿O donant llum verda a una reforma laboral que, per exemple, a Catalunya, no consegueix crear més que temporalitat? Estem davant d'una espiral especialment destructiva per a l'esquerra. En termes de mercat: molts del potencials compradors del producte esquerra - la catalana també - no troben al·licients que els incitin al vot. L'esquerra espera molt de la política: per això el potencial de decepció és superior al de la dreta. Quan la política es revela impotent per a capejar el temporal, poc pot esperar-se de la reacció de les urnes. I Catalunya no és una excepció".
Així, a la darrera enquesta de Metroscopia per al País, només el 66% del PSOE prefereixen que guanyi ZP i només el 14 creuen que els guanyaran; mentre que el 94% i el 89 % dels votants del PP prefereixen i creuen que les guanyarà Rajoy.

Fusió, fisió o indefinició del PSC

0 comentaris
Resta obert, després que Montilla assumís els resultats del 28-N i plegués del Parlament i obrís la successió a la secretari primera, un procés cap a un nou grup dirigent del PSC que visualitzi / posi veu i credibilitat a un nou projecte i a un nou partit. Cal insistir en la necessitat d’aparèixer com a Nou PSC, per la qual cosa caldrà algun arraconament i sobretot la configuració d'un nou nucli dur dirigent. Aquest pot representar cadascuna de les tres sortides: la pitjor, la fisió entre sensibilitats i generacions; la intermitja, la indefinició ajornant decidir que podem (no el que volem) ser en el present i el futur un cop escaldats del passat; la positiva, justa i necessària de fusió entre totes les variables de projecte, pertinença, ideologia, interessos, generacions, gèneres i territoris.
Anem en aquesta direcció de fusió. Que ha de quedar reflectida en el nucli dur dirigent i públic, tan nacional, com a en cada regió / vegueria, com en cada ciutat o vila del teixir urbà català. Un nucli dur amb un exercicis espirituals de debat / negociació / acord que reconegui unificadament un únic projecte del PSC. Projecte que ha de tenir la humilitat i la lucidesa de saber que pot representar com a màxim el 60% de la societat i sempre sumant dins una esquerra plural, on el PSC representa el soci majoritari i aportant la Presidència de la Generalitat. Per tant, mai més aspirar a la centralitat única en la representació de la complexa, plural i madura societat catalana i mai més aspirar a governar sols. El narcisisme / sectarisme ha de desaparèixer per sempre dins el PSC i per això alguns alts dirigents que l'han representat caldria que seguissin l'exemple de Montilla (penso en Miquel Iceta i Ernest Maragall, sobretot).
Si el PSC ha de buscar una identitat específica dins el sistema de partits de Catalunya (on amb CiU compartirà centralitats, dins una figura en el·lipse, amb dos focus; mai en un cercle amb sol centre, tan cobejat com imaginari) aquesta rau en el nostre paper de fer més "ponts" que platejar "pols". Primer pont: entre pertinences internes de la ciutadania catalana: som els que hem de fondre amb el Federalisme (d'Autogovern a la Generaliat mes alhora de Participació / Intervencionisme al Congrés i Senat i al Govern del pol "federal" - que ja no és el del "centra" - sempre dins el PSOE, sense l'obstinat tòpic del grup propi...) el bloc dels qui es senten tant catalans com espanyols amb els qui ens sentim més catalans que espanyols; és la nostra aportació a la unitat civil de la ciutadania catalana. I a la permanent estabilitat dinàmica del sistema constitucional espanyol, on som el PSC(PSC-PSOE) és a dir el segon pont: entre Catalunya i Espanya on som i serem dins.
Del Federalisme polític també en podem dir Catalanisme social, quan definim la nostra ideologia com a socialdemòcrata, garantia dels interessos de les classes i capes socials constructores i beneficiàries de l'Estat del Benestar (amb la universalitat de l'accés a l'ensenyament, la sanitat, la protecció social, la vivenda) mitjançant els impostos i certs copagaments a concretar. En aquesta afirmació també representem un tercer pont: entre els qui els triem de gestió pública i els qui el trien de gestió concertada.
El quart pont, del tot intern, cal bastir-lo entre generacions i gèneres dins els aspirants / qualificats a esdevenir o continuar com a nucli dirigent amb noms i cognoms, veus capdaventeres i mirall de fidelització, lideratges - que si no els presentes, te'ls presenten i en versions més populistes / simplificadors i marcant sempre polsos més que ponts. Dels veterans (nascuts entre 1940-1955) semblen imprescindibles Castells i Corbacho, que tenen discurs sense papers, interiorizats; dels madurs / experimentats (nascuts entre 1956-1971) tenim sobretot la benjamina Carme Chacon, el tan fiable Daniel Fernández i un ventall d'alcaldes; dels joves sobradament preparats i amb consciència política (nascuts després de 1972 i de més de 25 anys) destaquen també dues dones: l'economista Rocio Mtez. Sempere i l'administrativista Laia Bonet Rull).
Resti expressat com una esquelet de diagnòstic i propostes, amb la convicció de fer sempre cas a dos lemes de Raimon Obiols en temps de crisi: Venim de molt lluny i anem més lluny; ni a dreta ni a esquerra, sinó cap endavant!