Joan Domènech
al Periódico. “El Barça ha guanyat les seves quatre Champions amb
mandats el PSOE (Wembley 92 amb Felipe; París 2006, Roma 2008 i
Wembley 2011 amb ZP), les tres últimes del Real Madrid, amb Aznar
(Amsterdam, 98; París 2000; Glasgow 2002). El Madrid ja a 6 punts
del Barça...
Anàlisis
del 20-N:
Fidelidad y
fuga (El País): “El PP hauria captat en les recentment celebrades
eleccions fins a 1,2 M dels vots anteriorment socialistes. La
fidelitat del vot del PSOE restà finalment al 60% i la del PP entorn
el 90. IU absorbeix 700 mil vots socialistes i UPyD
confirma el seu caràcter de partit frontissa en el terreny ideològic
captant boi tant de vot popular (entorn a 350 mil) com socialista
(450 mil). Boi un milió d’exvotants socialistes resten en
l’abstenció i 900 mil als vots en blancs i a petites candidatures.
130 mil vots del PSC el 2008 cap a CiU aquest 2011.
La divisòria entre populars i
socialistes sembla tornar-se més tènue i porosa, la qual cosa
convida a pensar que d’ara endavant els transvasaments de votants
d’un i altre costat poder arribar a ser més habituals i més
significatius numèricament”
Ramon
Jáuregui, ministre de presidència en funcions, entrevistat
al País (26 de nov.): “El
resultado electoral final era el horizonte més negativo, pero no me
sorprendió porque porque los últimos días de la campanya
estuvieron marcados por las turbulencias financieras y la sensación
de que la victoria del PP era inevitable. Con las circunstancias
económicas que hemos vivido era prácticamente inevitable. Quizás
teníamos que haber defendido lo que estaba haciendo el Gobierno con
más convicción, con más artillería y más fuerza”.
“Alfredo ha hecho una campaña
formidable en las circunstancias que estábamos”
“Pretendo que el PSOE no pierda su
esencia de gran partido nacional como lo hicimos en tres grandes
monetos de la historia. Los Pactos de la Moncloa, la consolidación
de la democracia tras el intento de golpe de Estado y la oferta de
pacto antiterrorista a Aznar. Son tres momentos que marcan el ADN de
un gra npartido que piensa en España y estoy seguro que lo
seguiremos haciendo”.
“Queremos asentar en España la
cultura de la grandeza del tránsito de un Gobierno a otro”.
“Sigo pensando que en el eje central
del abanico identitario vasco hay un 65% de población que hace
compatible el sentimiento vasco con el español. Cuando la sociedad
vasca se impregna de libertad, las expresiones constitucionalistas
adquirirán más fuerza. Pero para eso hace falta que los ciudadanos
pierdan esa tela de araña que ha modificado artificialmente la
sociología del país, haciendo nacionalista a la gente para quedar
bién”.
Javier Pérez
Royo a Herencia recibida: “Cap Govern pot deixar en
aquest moment un herència bona al seu successor. L’opció que
tenia el president del Govern sortint era de deixar una herència
dolenta o deixar-ne una altra de pitjor. Deixar un estat d’alarma o
haver precipitat el país directament a l’estat d’excepció (...)
Quan un Estat té el tamany d’EEUU.
El marge de maniobra del Govern envers els mercats capitals és més
gran. També el tindria la UE si fos un Estat i no una confederació
d’Estats. Però no n’és. El marge de maniobra de cadascun dels
Estats europeus és molt reduït, per bé que per als uns més que
per als altres. El nostre és del més reduïts”
Antonio
Franco: Una Catalunya nova i diferent (després del 20-N)
“Tot fa pensar que a escala
espanyola probablement s’escau una simple alternança, encara que
més rotunda que altres cops. Si la crisi econòmica i la rebaixa de
qualitat de vida persisteixen, les pròximes generals poden ser molt
diputades.
El succeït a Catalunya, altrament,
sembla molt més profund. La decisió dels socialistes catalans de
governar mitjançant el tripartit, i especialment la forma poc
convincent d’encapçalar-lo, desfigurà la seva pròpia identitat
sense conferir-los un perfil nou. Fa quatre anys ho governaven
pràcticament tot i s’han quedat sense res.
Els socialistes, dins del seu descens
regular i de mica en mica, ara han perdut molst més vots que els
guanyats pels convergents: 772.300 envers 231.378. I amb formes
pròpies d’una ensulsiada. El PSC ha engreixat els sacs de totes
les altres formacions (amb l’excepció de l’altre gran tocat pel
tripartit, ERC). Ha dispersat vots en totes direccions: a la dreta, a
l’esquerra, al sobiranisme, a l’espanyolisme i, previsiblement, a
l’abstenció.
L’electorat ha castigat de forma
particular el PSC per la irresponsabilitat d’haver ajornat en ple
moment d’urgències el debat intern i la renovació de líders des
de la derrota del tripartit. Després de la traumàtica convivència
amb ERC, fou temerari aparcar la discussió sobre les relacions amb
Espanya, sobre com solucionar l’atur, sobre el que és essencial o
no de l’Estat del benestar, sobre la desafecció de la política,
sobre els relacions del PSC amb el socialistes espanyols, sobre la
manca de qualitat de la democràcia espanyola i catalana.
CiU ha assolit les dues fites
polítiques més importants. La seva victòria prova que la majoria
de l’electorat accepta o es resigna als retalls socials derivats de
la crisi, si més no de moment. El triomf de Duran Lleida prova que
d’una forma o altra la seva reclamació d’un fals concert
econòmic o d’un finançament més just per a Catalunya j ha
esdevingut un tema-consigna pera una part molt àmplia de la població
catalana. En marcarà les relacions amb Rajoy.
L’ascens substancial d’IC avisa
seriosament els socialistes que llurs indefinicions reobren de debò
un alternativa per l’esquerra”.
Joan Tapia:
“El discurs d’Artur Mas davant la crisi i el missatge ampli de la
coalició (Duran) ha sintonitzat més que un PSC en desarrelament”.
Anton Losada:
“El PSOE hauria d’aprende algunes lliçons.La primera i més
important ensenya que el discurs socialdemòcrata conforma el seu
millor actiu. Ara no té altra feina més urgent i important que
reconstruir-lo”.