Altafulla amb tota la il·lusió

27/5/09

El Ple ratificarà els acords del Consell d’Administració de les Aigües sobre aplicació i nou cànon municipal

0 comentaris
S’escaigué el 17 de desembre de l’any passat i d’entrada a l’hora de conèixer els comptes hagué de decidir d’aplicar els cànons que corresponien d’ingressar al municipi dels anys 2006 i 2007 als actius de l’empresa mixta d’aigües. Suposen un total de 64.424,11 e ( 34.520,39 e. del de 2008). Mercès a aquest traspàs el resultat d’exercici a desembre de 2008 fou de -94.456 e., enlloc dels -173.807e. que acumulàvem a octubre, amb tarifes congelades; xifra de dèficit corrent que despassant els -152.771 e., de la meitat del capital social, marcava situació de fallida!.
L’aportació municipal lògicament compensava aquella congelació de les nostres tarifes de l’aigua, massa llargament mantinguda entre gener de 2006 i octubre de 2008.
Així podem desglossar el patrimoni net i passiu a desembre de 2008:
Fons propis = 120.200 e. de capital + ( - 307.389 e. de resultats d’exercicis anteriors ) + ( - 94.456 e. de resultat de l’exercici de 2008) = - 281.645.
Mercès a un préstec participatiu de 400 mil e. els fons sumen 118.355 e.; descomposats en 60.100 e. de capital i 58.255 e. de fons propis.
Els resultats dels exercicis de 2006 i 2007 van ser de – 141.714 e. i – 165.675 e. Sense l’aportació municipals del drets de canon de 2007 i 2008, els resultat de 2008 hauria mantingut – 158.880 e. Durant tota la vida de l’empresa el soci ha mantingut la tresoreria per als pagaments corrents amb operacions els interessos dels quals només ella ha assumit.

El nou cànon municipal, sobre el 3% del facturat per l’empresa

Durant la vigència de les tarifes congelades en rebíem 0,05 e. per cada m3 facturat. Com que la nova tarifa elimina els consums mínims i per tant rebaixa el cubicatge facturat, el nou canon per a la nova tarifa l’hem situat, per acord del consell d’administració del 17 de desembre al 3% dels ingressos de l’Empresa Mixta ( per tarifes de consums, per noves contractacions, per futures urbanitzacions).
Per a demostrar la idoneïtat del nou criteri comparem els resultats del canon vell i del nou sobre la previsió de 376.681 m3 facturats l’any 2008. Els 0,05 e / m3 suposarien 18.834 e. Els ingressos per tarifes noves previstos en 1.128.049 e., en aplicar-los el 3% ens han de donar 33.841,47 e. de nou canon ( + 15.007,42 e. sobre el vell ).


El pacte per l’empresa mixta d’aigües

Amb càrrec a tarifes,120 mil e. d’amortització durant 25 anys per als 3 milions d’euros de drets d’ús de la xarxa, gran paquet d’inversions prou remarcat quan l’hem anat aplicat. Els interessos ( uns 210 mil e.) només assumits pel soci. Si busquem el % d’aquest fix d’amortització sobre aquella previsió per noves tarifes arribem al 10,63%. No podem resistir de comparar aquells dèficits de cada exercici restant-ne l’amortització anual...

25/5/09

Modificacions de crèdits al ple de maig

0 comentaris
Nou mètode de pagament del servei de brosses al Consell Comarcal

Un cop aprovada per la Comissió Especial de Comptes la liquidació de l’any passat toca posar-se al dia d’immediat amb l’provació de factures pendents, i el mètode per a pagar-les, enderrerides de l’any ja tancat amb càrreg al nou.
Quan una factura no ha tingut partida de despesa al pressupost de l’any corresponent doncs llavors es converteix en “extrajudicial de crèdit”. Precisament les més significativa de les heredades de 2008, perquè també en tenim de 2007 amb l’empresa constructora de la Llar d’Infant de l’Hort de Pau pendent de tancar la recepció d’obra definitiva, correspon a les factures del servei d’escombraries a cura del Consell Comarcal (CCT) dels mesos de juliol, agost i setembre ( 64.922 e. + 72.615,8 e + 53.368,9 e.) que sumen 190.906,92 e. La comissió d’Hisenda del tercer dimarts d’aquest maig les hem reconegut per unanimitat.
Però sense que li assignessim la lògica modificació de crèdit d’ingressos per assumir-la, com vam haver d’aplicar a les altres factures pendents i a les sobrevingudes a començaments d’aeusts 2009. El motiu no és d’altre que el sistema de pagaments del servei de recollida de brosses pel CCT ha canviat radicalment: hem passat de rebre factures mensuals amb molt retards ( encara no han arribat le dels mesos d’ocotubre a desembre de 2008) a haver de pagar cada trimestre de 2009 , a compte, el 80% del facturat al període corresponent de 2008. El 20 d’abril, el 20 de juliol, el 20 d’octubre i el primer de 2010 la liquidació definitiva de l’any 2009. Per una xifres aproximades de 135 mil euros trimestrals. Fou un acord del Consell d’Alcaldes del CCT el febrer passat.
Aquests nous pagaments trimestrals seran comptabilitzats amb caràcter extrapressupostari ( un sumant trascendent per al càlcul del romanent de tresoreria a final de l’any) per la qual cosa totes les factures de 2008, les ara reconegudes de juliol a setembre i les que vinguin dels mesos restants, seran pagades des de la partida de despeses 442-46503 per a les brosses de 2009.

Esplet de modificacions de credit de detall

Anem ja a les modificacions de crèdit pròpiament dites:
02/09: dins les partides 222, donar de baixa per anul·lació de la -214 ( de manteniment de material de transport ) 3.248 e. dels 6 mil inicials per tal de traspassar-los com a crèdit extraordinari a la d’inversions -62400 per tal de comprar dues motos que supliran el vell cotxe Toledo que l’any passat va reclamar 4 mil e. de reparacions. Les dues àgils i d’intervenció immediata noves motos s’afegeixen als dos cotxes Peugeot, a renting a 4 anys. D’acord amb les explicacions donades pel regidor del servei, el primer tinent d’alcalde J.Mª.Pérez Roigé, a la resta de membres de la comissió d’Hisenda.
03/09: dins de les partides de turisme 751, traslladar 16.500 e. de la -22709 amb crèdit inicial de 21 mil e. a la de transferències -46508 i -46700 per tal d’assumir els convennis turístics dels Castellsde Baix Gaià (10 mil e.) i de la Tarraco Romana (6.500 e.). Dins el darrer Consell Sectorial el regidor Jano Francino ja ens ho bestreié.
04/09: dins les partides de cultura 451 donar de baixa de les -22607 (amb partida inicial de 26.100 e.) i -22608 ( inicial de 3.100 e.) respectivament les quantitats de 8.250 e i 2.500 e. per tal de sumar-ne els 10.750 e. destinats a les transferències de la -48900 ( incial de 1.700 e.). Aquests 10.750 e. estan íntegrament destinats a les entitats culturals amb qui hem signat convenis per garantir-ne el mínim d’actes i el màxim de diligència en el pagament.
05/09: aplicar 4.200 e. del romanent de tresoreria heredat de l’any passat per a la partida 111-48900, de transferència a entitats sense ànim de lucre, per tal de poder pagar les subvencions de 3 mil e.per al sopar popular d’estiu de Brises del Mar i els 1.200 e. pel dinar de l’esplai de Jubilats per sant Martí.
06/09: la dissortada factura de despeses per l’enterrament de la Mª del Mar ha reclamat aplicar 3.013,39 e. del romanent heredat de 2008 per assignar-lo a atencions protocolàries dels òrgans de govern, per acord unànim del Ple aplicat amb tota cura per l’Alcaldia.
07/09: aplicar 5 mil e., del romanent traspassat de 2008 a 2009, a la partida d’inversions de la brigada d’obres i serveis 432-63302 per tal d’assumir el pagament de l’equip de so exclusiu per a actes de màxima oficialitat proveït per l’empresa Electriciat Monclús de la Riera per valor de 4.688,43 e.
08/09: aplicar 1.600 e. del romanent per a la partida de despeses 121-852 per tal d’aportar idèntica quantitat com a aportació del 51% a la creació de l’empresa mixta de Serveis Socials vers la Residència dels Munts.

Per a la pòlissa d’operació de tresoreria de 900 mil e.

09/09: aplicar del romanent 15 mil e. per tal d’aplicar-los a les partides 611-330 i 611-331 assumint 12.750 e. de pagament dels interessos + 2.250 e. per la formalització de la comissió d’obertura de l’operació signada aquest darrer dimarts de maig. Decidida per Decret de l’Alcaldia de 15 de maig, per tal de neutralitzar “el desacompassament en la recaptació dels ingressos i el pagament de les despeses (que) determina una manca de liquiditat a tresoreria. A més, de fer efectius els pagaments ineludibles programats”.
Pel termini de 12 mesos, per aquell import de 900 mil e., amb interès Euríbor + 1% revisat trimestralment, liquidant interessos cada trimestre, concertada amb el Banc BilbaoVizcayaArgentaria.
L’esmentat desacompensament esclatà el 2007 quan, recordem-ho, vam reconèixer com a drets a ingressar fins a menys 500 mil dels pressupostats corrents. I a finals de 2008 ens devien 650 mil e. del propi any + 880 mil dels anteriors!

Cap de setmana fotogràfic a la Sala de Plens

0 comentaris
El dissabte, al l’habitual sessió de les 7 de la tarda, la jove fotògrafa vilafranquina Laia Solà Miró projectà la seva primerenca obra. En destaquen quatre temes altafullencs que procurarem d’incloure el més aviat possible ( dos enquadraments originalíssims de dos fanals: del mig la pujada del carrer del Forn, del que fa cantonada dalt de l’accés a l’aparcament de l’era de l’Hospital; une nítides gotes de pluja sobre una fulla verdíssima; les ratlles concèntriques del tronc de pi al peu de la paret, encara per restaurar, del pas peatonal cap a l’estació de RENFE).
El diumenge, anunciat per un artístic cartell de col·leccionista que podem recollir al taulell de recepció de la Casa de la Vila, tot l’aplec de participants al Camí de la Creu, com a prèvia al pica pica tradicional, vam admirar la mostra fotogràfica / pictòrica d’Elba Ruz, altafullenca dels Munts. Molt focalitzada en l’expressionisme plàstic de Crist i els apòstols més pròxims, en la força cromàtica de les natures mortes i vestuaris, fou projectada amb fons musical de Serge Mühle expressament composat per al Camí de la Creu, que estrenarem l’any vinent del primer Xè aniversari.

La plaça Martí Royo, castellera de migdia de primavera

Mercès als del Serrallo fins i tot plaça de set. Amb bona presència de públic ben repartit antre els seients de les terrasses dels bars i de les escales on senyoreyen les agulles de la ceràmica de Martí Royo. Al final la temeritat dels Nois de la Torre, forçant un segon intent de cinc de sis amb cordons / pinya de les altres dues colles, reclamà l’assistència dels serveis d’ambulància.
Els Castellers d’Altafulla continuem amb uns tronc sòlids, un pom de dalt milllorant com per plantar elegants tres i quatres de sis ( amb pilar) però encara verd com per fer l’aleta del dos de sis que sí van descarregar els de Serrallo però també els torreros, que estan un esgraó per sota nostre. La tarda de Sant Joan a Baix a Mar de la Torre ens hi espera per a igualar-los.
A destacar que entre el públic vam reconèixer els veterans turistes del càmping Tamarit portant expressament a la diada pel seu servei d’animació.
Creiem que l’espectacle casteller a la plaça Martí Royo ha encetat prou bé com per a quallar ben aviat.

Som els millors del Baix Gaià a segona regional

Amb el 0-3 al camp de la Riera per segona temporada consecutiva som l’equip que suma més punts als partits entre clubs del Baix Gaià. L’any passat fins i tot vam guanyar tots els sis punts a la Torre que enguany és dels punters del seu grup de primera regional, en pujar de categoria.
Els autors del gols: Buba, el juvenil Bernat fill de la directora de l’IES i el tan altafullenc i fill de jugador Jordi Quixalós.
Ens va plaure a la tarda, durant el pica pica a la plaça del Pou del Camí de la Creu, adonar-nos de l’emocionada conversa entre el juvenil defensa golejador ( encara amb xandall del C.E.Altafulla) i el seu mentor l’entrenador Àlex Cañas; casteller al tronc al migdia.

Els defectes i virtuts de l’elecció del Parlament europeu

Tornem a les anàlisis magistrals de Javier Pérez Royo, cada dissabte al País: “ No ocupa dins del sistema polític europeu , el lloc que ocupen els Parlaments estatals als seus sistemes polítics. El Parlament estatal és el centre de legitimitat del sistema polític estatal. El Parlament Europeu no n’és. Cap de les tres funcions que defineixen la naturalesa de la institució parlamentària, la potestat legislativa, la potestat pressupostària i la del control governamental són exercides en puritat pel Parlament Europeu. Per això resulta difícil que els ciutadans es sentin concernits de manera immediata i directa pel que representen les eleccions europees i, per això, no resulta legítim interpretar els resultats d’unes eleccions europees en clau de legitimitat interna. (...)
“A la resta d’eleccions decidim qui o quins governaran i qui o quins han a estar a l’oposició ( estatal, autonòmica o municipal). A les eleccions europees no es decideix res de semblant.”
En contrast amb les seves mancances de poder legislatiu clàssic Andreu Missé, al País d’aquest diumenge, valora el parlament com “Un poder cada cop més irritant”: incomoda els Governs i la Comissió pr la seva creixent influència influència política i causa desafecció entre els ciutadans.
Com a prova del seu poder emergent, els 15 mil lobbystes ( empreses, sindicats, ONG, advocats, mitjancers de tota mena d’interessos) que volen influir a Brusel·les; prop dels 17 mil que actuen a la capital federal Washington...
Com a intervencions sonades del darrer Parlament Europeu (2004-2009) se’ns destaquen:
(a) el refús d’un comissari per a Justícia, un italià homòfob i defensor dels rols de gènere tradicionals a la família.
(b) la denúncia dels vols secrets de la CIA fent servir euroports i l’espai aeri europeu. Van ser els primers a demanar el tancament del centre de tortures a Guantánamo.
(c) la iniciativa per a l’anul·lació judicial de la recopilació de dades confidencials ( raça, religió, partit polític) dels passagers aeris.
(d) eliminar a la directiva de serveis liberalitzats que els treballadors tinguessin les condicions laborals dels país d’origen i no la de la destinació contractant.
(e) obligar els fabricants a registrar i demostrar la seguretat de més de 30 mil de les 100 mil substàncies químiques.
(f) impedir l’establiment de la setmana laboral màxima de 65 hores, en lloc de les 48 vigents des de 1993. Per bé que britànics i cinc estats més i onze sectors l’apliquen a contractes individuals.
(g) advertiment dels riscos de la falta de regulació financera.
Ha representat la taca més negre d’un Parlament amb majoria conservadora la “directiva de la vergonya sobre el retorn d’emigrants”: els sense papers poden ser internats fins a 18 mesos, tot i no tenir acusacions de delictes. Els menors sols poden ser repatriats a països distints del d’origen.

Ignacio Sánchez-Cuenca s’explaia sobre “La derechización de los intelectuales españoles”.

“Su incompresnsión y desconcierto ante la generación socialdemócrata en el poder salen a relucir a diario. Que se trata de una cuestión generacional queda meridianamente claro por el tono de riña i suficiencia que se emplea para realizar lo que debería ser la crítica razonable al Gobierno y su presidente. Esa falta de entendimiento generacional explica también, según me parece, la deriva liberal-derechista de tantos intelectuales, que, sin embargo, se identificaron, con mayor o menor entusiasmo, con los gobiernos socialdemócratas de Felipe González.
Este abandono de la izquierda ha provocado una creciente hegemonia de las ideas liberal-conservadoras, que son hoy las dominantes en peródicos, revistas de debate y ensayo, libros y otros elementos que componen la esfera pública. Los centros de agitación intelectual están hoy en la derecha. En la izquierda no extrema no hay nada parecido a un debatre desde hace mucho timepo, como atestigua la facilidad con la que se propalan en España tópicos exagerados y sin fundamento sobre el catastrófico estado de la educación, el desastre del sistema autonómico, o la cuestión de los derechos lingüísticos.”
T’atreveixes a fer l’inventari dels “tòpics exagerats i sense fonament” sobre l’estat dels serveis municipals, sobre la competència dels regidors al govern, sobre la revisió del Cadastre / IBI, etc de les aprenents d’oradores als Plens?











20/5/09

Gran respostes a les convocatòries de teatre i de la Festa de l’Olla

0 comentaris
Més de cent espectadors, amb majoria d’altafullenques, van demostrar l’interès actiu per l’oferta de teatre foraster, omplint les butaques disposades a la Violeta per a l’escenificació i representació del grup dirigit per J.Ruiz ( succesor del de fa poc traspassat J.Lluís Chalé). Del paper femení de l’obra, en tingué cura la convilatana de caps de setmana i vacances Vicky de Lucas, cosina del gerent de Cultura. Els seus també tan reeixits companys de repartiment foren dos Alberts (Pierres, com a Ferran; Capel com a Carles) i Josep Artola, fent d’Enric.
Els quadres del decorat de la saleta escenari únic de l’obra van ser cedits per a l’ocasió per Salvador Ferré i Andreu. La resta de mobiliari procedia de la Casa de la Vila.
L’èxit de públic i sobretot l’artístic ha quallat en la promesa, feta pública en la presentació de l’obra, de portar La Teatral cada vegada que tornin a estrenar. Així tres companyies programaran a La Violeta: la local de l’Ateneu, la del Catllar i la dels empleats de “la Caixa”.
L’endemà al migdia, vam fer exactament just d’Olla. Calgué afegir posts sobre cavallets, com a taules col·lectives, per acabar d’endreçar el repartiment dels 300 comensals.
Des de dos quarts de nou l’equip de voluntariat desplegà la seva tasca comunitària amb la participació puntual i remunerada del servei de brigada muntant i desmuntant el parament de taules i cadires. Com ja ha quedat demostrat tant a la Cavalgada de Reis com a la Rua de Carnaval els voluntariat és nodrit pel gruix actiu de l’Ateneu de Dones ( Joaquina, Pilar, Engràcia, la nova presidenta Carme) colze a colze amb el grup de Baix a Mar / Ideal ( Rafa Luque, Leo i família, etc); s’hi han incorporat al capdevant les regidores Conxita i Cristina – amb la seva mare i l’Ignasi Marquès de la brigada; com sempre, el que fou regidor de serveis de 1995-1999 ( el socialista Pep Bordes) ha seguit al peu del canó. Jordi Cuscó ja assentat com a oficial de megafonia municipals també féu d’espícker de l’acte.
Com l’any passat, l’alcalde i la majoria variopinta de regidors de govern vam compartir taula; també el grup més compactat dels d’ABG féu ranxo a part ( Fèlix Alonso i J.L.S.Tejerina van seure de costat). Aquest cop hem trobat a faltar la regidora i un exregidora d’Aupa i també el d’ERC.
L’any vinent quan el Comunidor aculli la Festa de l’Olla ja disposarem de les comoditats del Centre d’Entitats, que començarà a edificar-se a partir del mes vinent.

18/5/09

Agenda de cap de setmana

0 comentaris

Dissabte, 16 de maig:
matinal al Palau d’Esports del Roquissar de la fase final de futbol sala dels Jocs Esportius del Consell Comarcal a infantils, cadets i juvenils. Ens ha portat aquest esdeveniment del Tarragonès, que comença a convertit Altafulla en capital esportiva, la consellera comarcal i regidora del Nou Govern Cristina Magriñà.
A partir de les 7 de la tarda, a l aVilleta, la companyia La Teatral, d’antics empleats de “la Caixa” ens representarà el gran èxit mundial de Jordi Galceran “El Mètode Grönholm”. Entrada per 3 euros. N’ha tingut cura dels contactes i de la producció el gerent de Cultura Manel Ciércoles, amb el suport del tècnic en megafonies múltiples Jordi Cuscó.

Diumenge, 17 de maig, al parc municipal del Comunidor, Tradicional Festa de l’Olla. Des de les 12 ballada de sardanes. A partir de les dues, menjar comunitari al preu de 4 e. el tiquet. Organitza el grup de voluntariat – amb especial presència activa de l’Ateneu de Dones i les fèminesdel govern - coordinats i amb filantròpica aportació del restaurador i regidor del Nou Gover Josep Maria Pérez Roigé.
Tarda-vespre de celebració de la culerada amb caravana de clàxons i eufòries pirotècniques. Si el Vila-reial ens torna els que “ens va furtar al darrer minut” ja s’haurà escaigut la vigília mercès al resultat al Madrigal sense esperar al de Son Moix mallorquí. Jornada decisiva doncs d’àmbit dels Països Catalans... ( de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, des de l’expansió de Jaume I)

Anton Costas ens aconsella el com impulsar reformes en plena crisi (El País del dimarts 12 de maig)

“Contràriament al que hom suposa, la crisi actual dificulta, més que n’afavoreix, les reformes. La raó rau en el ressentiment de les classes populars i la classe mitjana contra la corrupció i la mala fe als negocis i la concentració de la renda i de la riquesa esdevingudes.En aquest context, quan enormes quantitats de fons públics s’esmercen a salvar bancs i empreses, les reformes socials, com ara les del mercat de treball i de les pensions, són valorades per a molts ciutadans com una manera d’afegir injúria al dolor de la crisi.
“Per a vèncer el ressentiment i la resistència, les reformes en un àmbit concret han d’enquadrar-se en el marc més general d’un política que demostri capacitat de reconstruir el bé comú i generar confiança en un futur compartit.
(Ambdues idees- força, la del Bé Comú dels serveis públics sostenibles i la del Futur Compartit mercès la solidesa, transparència i qualitat de la Institució Ajuntament, puc garantir que van fonamentar les reformes més doloroses del Pla Econòmic i Financer: taxes de cost de les brosses, pràctica congelació de sous i de plantilla).
“A les democràcies avançades com la nostra, el marc institucional general, que regula drets i deures i les relacions entre els distints actors socials, està consolidat i acceptat. Per tant no calen grans reformes, sinó imaginació per a innovar diins de cadascuna de les institucions existents.
“El que necessita una democràcia com l’espanyola per a millorar el funcionament de les institucions no són ja gran operacions de cirugia reformadora. Necessita medecina homeopàtica que indueixi el canvi des de cada institució. ¿S’imaginen el que hauria pogut succeir a la SEAT de BCN si s’haguessin imposat des de fora les regles de flexibilitat i moderació salarial lliurament negociades i acceptades pels propis treballadors afectats? Aquest és el camí.
“Els reformadors espanyols no poden refugiar-se al fàcil expedient de reclamar la intervenció del Govern perquè faci el treball brut de la reforma. És contradictori de voler flexibilitzar les institucions mitjançant l’intervencionisme de l’Estat. Ha d’investigar-se com incentivar el lideratge i la imaginació institucional, ja sia al món laboral, l’ensenyament o les pensions.”

I també el com canviar o millorar el model econòmic ( El País Negocios, 17 de maig)

“Més que canviar de model, que no se sap el què vol dir, hem de posar-nos a millorar les prestacions del que tenim. Veiem-ne un exemple.
La construcció és un sector madur, però no podrit. En el seu estat actual és minifundista, segmentat, amb despeses elevades, mancat d’innovació i amb la qualitat de servei dolenta. És la conseqüència de com funciona a Espanya.
Ha de fer com el sector de l’automòbil: transformar-se en indústria. Ara cadascú va al seu aire: l’urbanista legisla, l’empresari promou, l’arquitecte dissenya, el constructor generalista coordina el projecte, l’enginyer o el constructor executen una part del projecte i el fabricant subministra productes i materials. El resultat són unes despeses elevades, una baixa qualitat productiva i una mala qualitat del producte i del servei. La solució no és despreciar la construcció, sinó innovar i fomentar la col·laboració entre tots els actors implicats.
Igualment per al turisme. Sorprèn que el país més turístic del món tingui tan poca cura dels recursos que el fonamenten i no millori la capacitat d’innovació del sector.
¿Com assolir de millorar la innovació i la productivitat del model que tenim? El problema de cap manera són els sous. Una economia on més del 40% dels empleats guanyen menys de mil euros no té un problema salarial. Tampoc la solució rau en els ajuts públics. Gastem molt en bonificacions a la contractació i massa poc en la formació de treballadors.
El camí no és tampoc que els poders públics decideixin quin ha de ser el nou model de creixement. El camí està en millorar els resultats del model que tenim, mitjançant un compromís entre empreses, treballadors i Governs que enforteixi la col·laboració i la confiança mútues sobre la base d’uns objectius i mesures compartides. El nou model sorgirà del vell mitjançant la innovació i el canvi gradual i continuat.” Com Darwin s’adonà que succeïa a la Natura?

Prèviament, per agafar autoconfiança per assumir-ho i assolir-ho, ens ha valorat les causes de l’espectacular transformació als darrers quinze anys espanyols:

“Un país acomplexat, socialment atrassat, exportador d’emigrants, acostumat a viure forts desequilibris econòmics i incapaç de competir a l’exterior s’ha transformat en un país amb una economia estable, empresariat dinàmic i socialment refiant de la seva capacitat de competir. No només a l’economia, sinó a l’esport, a l’arquitectura a les arts.
Quina fou l’espoleta d’aquesta explosió de dinamisme i de creativitat? Sens dubte, hi influí l’entrada a l’euro i el diner barat i abundós. Però calgué més. Un factor psicològic poc valorat: una nova generació d’espanyols confiada en sí mateixa, sense el complex d’inferioritat que limità les generacions nascudes durant el franquisme.”

Al mateix El País d’aquest diumenge el políticament correcte ministre d’Indústria, Turisme i Comerç...

Ens oferia l’article implecable sobre el Canvi de model: triplement sostenible ( econòmic, social i medioambiental):
“El Gobierno está impulsando y reforzando planes de ahorro energético y desarrollando el marco adecuado para el despliegue y potenciación de las empresas de servicios energéticos como fuente de creación de empleo, especialmente el excedentario del sector de la construcción.
La actual crisis, la peor desde la Segunda Guerra Mundial, ha obligado a los gobiernos a embarcarse en fuertes programas de expansión del gasto público. Estos programas tienen como objetico fundamental suavizar la recesión económica y preservar el empleo. Es el objetivo y la prioridad más inmediata. Pero también brindan la oportunidad de construir un modelo económico diferente. En este sentido, el Fondo para la Economia Sostenible y el Fondo de Inversión Local, dotados con 20 mil y 5 mil millones de euros respectivamente y la Ley por la Economia Sostenible son las palancas que el Gobierno pondrá a disposición de empresarios y trabajadores para conseguir esta nueva economía que buscamos.
La vivienda ha sido el motor de la economía española en los últimos 10 años, pero por sus excesos ha generado importantes desequilibrios en la economía de este país. La deducción para la compra de la vivienda fue el emblema de ese modelo de crecimiento y acabó por convertirse en una trampa de la que ha sido muy difícil salir.”

Les sèries de salts anuals de l’economia del totxo espanyoles:

1995 1999 2003 2006 2008
Vivendes començades 234.583 lliures + 67.874 protegides // 453.114 + 58.740 // 550.465 + 72.619 // 664.924 + 95.255 // 269.098 + 90.946
% Pes del sector al PIB 6,8 7,27 9,1 10,86 10,12

(Resta pendent de comparar-les amb les municipals... Ens hi comprometem!)

Joaquín Estefanía ens consola sobre les causes del nostre cronificat sobrepuig d’atur a cada crisi:

“ Les contestà el president del Govern amb una tesi alternativa: no és causat per la legislació laboral sinó pel model de creixement, que té tres característiques: l’augment continuat de la població activa ( els immigrants), el pes superior de la construcció ( molt elàstica a la conjuntura, i on es concentren les màximes quantitats de contractes temprals) i la incorporació de la dona al mercat, en molt menys temps que a altres països.”

Va de grans líders conservadors veïns...

Sobre J.M.Aznar López: “Té una vanitat boi nfantil. És simplement la necessitat d’autoafirmar-se constantment. Això ve del dolor que li provocà descobrir que el seu país no se l’estimava com ell creia de merèixer.
Un que coneix el personatge de més lluny diu: ”Aznar ha sigut tota la vida un nen, un jove, un adult reprimit. Pel tipus d’educació rebuda, sempre fou disciplinat, obedient, reprimit. I al govern tampoc es podia desmelenar, per responsabilitat i per a guanyar eleccions. Però ara està fent i dient exactament el que li dóna la gana, i ningú pot renyar-lo. Està encisat amb sí mateix, se li nota. I el paper de dolent és el seu preferit, sempre el fou.”

Sobre Sarkozy: “L’egocràcia és el règim polític de Narcís: jo. mi, me, amb mi. Però monarquia, despotisme, tirania o dictadura no són les paraules que millor s’ajusten per a definir una forma de poder on un sol home en solitari ho decideix tot, mitjançant una frase transformadora que acostuma a encapçalar moltes de les llargues paragrafades: “Jo vull...” L’expressió és obra d’un destacat polític francès,candidat centrista el 2007 i també home de lletres, Françoise Bayrou, al seu llibre “Abús de poder”, acabat de sortir de la imprempta i edicat integrament a aigualir-li a Nicolas Sarkozy l’aniversari dels seus dos anys a la presidència de la República.
“Pocs discuteixen avui a França aquestes tesis, ni tampoc Sarkozy, que mai no ha amagat el seu neguitós protagonsime. Bayrou sosté que per a l’egòcrata no és un obstacle que se’l reconegui com a tal. Altrament: se n’aprofita “per a fer por a qui ha de tenir por”. Però “darrera d’aquesta pràctica descobrim la derrota de la nostra idea francesa de democràcia i de República”, fins ara regides per, segons l’autor, per la meritocràcia del funcionariat de l’Estat, que dóna càrrecs als millors, i no per l’”spoil system” a l’americana, que situa tots els càrrecs públics els seguidors del guanyador.”
(Lluís Bassets, El País, 14 de maig)
( També estàs pensant en els Advocats Presidencialistes que durant els darres vuit anys van governar a una banda i altre del Gaià?)

Rosa Aguilar es retracte... després de la nova ubicació al Govern Andalú...

“A veces hacemos daño inncesariamente en la política. Hace ya mucho tiempo que me di cuenta de que a veces lo que en la política puede ser un titular de gran dimensión causa daño a un ser humana.”
(Llegit el darrer Full d’ABG sembla que estiguin demant també l’entrada a l’espai de centralitat governamental sociata. La Marisa M. V. fa temps que no ho dissimula...)

12/5/09

0 comentaris
ALTAFULLA. BIBLIOTECA
Resum de la primera reunió de seguiment de l’Avantprojecte.

Dia: 06/05/2009, de 16:30 a 18:15 h., aproximadament
Lloc: Local actual de la Biblioteca Pública d’Altafulla


Objecte de la reunió.-

Començar i coordinar el procés de seguiment del projecte arquitectònic de la Biblioteca d’Altafulla.


Assistents.-

Sr. Fonxo Blanc, Regidor de Cultura, Xavier Mercadé, arquitecte municipal autor del projecte, Sra. Helena Cobos, directora de la biblioteca, i Sres. Carme Fernandez, arquitecte dels Serveis Territorials, Neus Martorell i M. Dolors Comas, bibliotecàries de la Central de Biblioteques de Tarragona.


Temes tractats.-

1. S’exposa la necessitat de tenir el projecte executiu finalitzat i amb el vist-i-plau del Servei abans del 31 de juliol, perquè es preveu que durant l’estiu es publicarà la següent anualitat del PEB i per tant, es necessitarà el Projecte Executiu per poder optar a la subvenció de construcció de la biblioteca. Per tant, el projecte hauria d’estar finalitzat durant dins de la primera quinzena de juliol per obtenir el vist-i-plau del Servei, i posteriorment ser aprovat per l’Ajuntament (Ple o Junta de Govern).

A continuació, es passa a analitzar l’esborrany d’avantprojecte. Encara no hi ha l’avantprojecte definitiu, perquè s’està pendent de rebre el topogràfic de la parcel·la. No obstant això, per avançar feina, s’estudia l’esborrany actual, perquè serà molt similar al definitiu.


. Vestíbul i àrea d’accés

Instal·lar-hi només un arc anti-furts a la primera porta d’accés al vestíbul.
Cal buscar una ubicació per ubicar el Directori.
La bústia de retorn de documents se situarà a l’exterior, prop de l’entrada.
A l’entrada, prop de l’àrea dels diaris, s’hi hauria de col·locar la fotocopiadora.
Cal preveure un espai per aparcar els cotxets infantils.


. Circulacions
El taulell d’informació està molt ben ubicat perquè permet una gestió clara de totes les àrees.
S’hauria d’instal·lar un tancament en el corredor d’accés a la sala polivalent, abans dels lavabos, perquè la sala polivalent pugui tenir un funcionament independent, i la biblioteca quedi aïllada..

També cal que la primera porta d’accés a la sala polivalent –la porta del costat dels lavabos--, i la porta d’accés al Centre d’Estudis, tinguin algun sistema de restricció (pany i clau, targeta magnètica, codi numèric, etc...).


. Informàtica i Comunicacions
La biblioteca disposarà de xarxa wi-fi.
Se suggereix instal·lar megafonia per tot l’equipament.
Caldria preveure 2 punts de consulta del catàleg (opac):1 a l’àrea general i l a la infantil.


. Àrea Infantil
· Se suggereix incloure-hi un taulell d’atenció, que podria ser simplement una taula amb un ordinador.
· Es recomana pensar en algun tipus de tancament de la sala (per exemple amb vidre), per obtenir un aïllament acústic de l’espai.
· Cal pensar en una redistribució de l’àrea:
§ incloure-hi un espai de petits lectors, amb elements tous i bucs baixos
§ canviar la ubicació dels ordinadors per donar flexibilitat a l’espai.
.

. Àrea general
Per millorar la gestió de l’espai, se suggereix instal·lar una porta de vidre que comuniqui el despatx de direcció amb la sala.
Es recomana reconsiderar la ubicació dels ordinadors de la sala general. La ubicació actual resta flexibilitat a futures redistribucions de l’espai.
Caldria pensar en la redistribució de l’espai que divideix l’àrea infantil i l’àrea general, just darrera del taulell d’informació.


. Altres
· Lavabos:
§ Preveure un canviador de bolquers en algun dels lavabos.
§ Pensar en adequar un dels lavabos pels infants.
· Espai de treball en grup (espai de suport) i aula de formació: tot i que ambdós espais tenen els m2 de Programa Funcional, es recomana ampliar-los una mica, guanyant espai del jardí adjacent.
· Magatzem: la Directora de la biblioteca suggereix instal·lar-hi prestatgeries compactes. També es recomana instal·lar-hi un punt informàtic i una porta d’accés directe des del carrer, per descarregar materials.
· Espais interns (espai de descans i espai de treball): tot i que no es va dir en el moment de la reunió, estudiat amb més deteniment el plànol, potser seria més operatiu intercanviar ambdós espais, de tal manera que l’espai de treball intern estigués adjacent al magatzem i no caldria cap element de separació fixe entre ambdós (s’hi podria instal·lar alguna porta corredera de vidre, etc...).
· Metres lineals de prestatgeria: cal comptar els metres lineals finals de prestatgeria perquè puguin encabir el documents finals de la biblioteca. El Programa funcional detalla els metres necessaris.

El projecte preveurà la possibilitat d’una ampliació futura, mitjançant la construcció d’una planta (de 250 a 300 m2) a tota la franja posterior de la biblioteca.


Acords.-

El Sr. Xavier Mercadé enviarà l’esborrany actual en pdf. També enviarà els plànols de l’avantprojecte, que recolliran els suggeriments de la reunió, en el mateix format. La Central, en coordinació amb el Servei, estudiarà els nous plànols i enviarà les recomanacions per correu-e. Quan el projecte estigui pràcticament finalitzat, celebrarem una reunió presencial per tancar-lo, a la qual es convidarà a la Cap de Secció de Planificació, Sra. Assumpta Carbonell..


M. Dolors Comas
Cap de la Central de Biblioteques de Tarragona


Tarragona, 06 de maig de 2009.

11/5/09

Els juvenils Pol i George s’estenen com a golejadors del CE.Altafulla

0 comentaris
També va jugar tot el partit Bernat (el fill de l’Imma directora de l’IES). I al darrer quart va saltar al camp Moha. Pol i George van marcar els gols parells contra El Perafort: als minuts 17 i 73. El gol de Pol (Pol i gol constitueixen parònims) fou cantat per a Altafulla ràdio pel seu pare Martí Inglés, històric porter del club, ex-àrbitre i el fundador de l’elocució i els programes esportius a la municipal 107.4. David Casa (“Pollo”) va marcar els gols imparells i va donar fet el de George; el primer fou una vaselina des del mig camp del Perafort.
L’Altafulla del camp de terra regat, a l’espera del definitiu de gespa, també ha estrenat aquest diumenge (de visita arquebisbal a la parròquia) la gestió de logística d’Sport Flab.
A la classificació ocupa la zona templadíssima amb 39 punts en 31 partits; 53 gols a favor i 67 en contra; 11 partits guanyats (6 a casa i 5 a fora); sis d’empatats (4 i 2) i fins a 14 derrotes (6 a casa i 8 a fora).
A la sortida de vestidors vam adonar-nos com el tan tècnic i compromès Balas portava el regal dels seus companys celebrant el naixement de la seva filla Anna. Enhorabona.
Vam trobar a faltar al camp, Joaquín com a recullapilotes i, l’ara passant un tràngol tan penós, Joan Benaiges, l’utiller de l’equip. El Joaquín féu costat el seu germà Pedro a la partida de dominó per parelles a Calafell que van perdre.
Entre els migrats i patriòtics espectadors altafullencs vam coincidir amb els diables Dani Rich i Pep Sabaté; els pares del jove veterà Freixes (també exjugador del club) i del juvenil Bernat; i les parelles del Jordi Araus i del David, ambdós joves pares.
Al final el president Brendan va convidar a un frugal vermut els exjugadors / ràdiotransmissors Martí I. Torres i Xus de la Mata.
Felicitem al futbolista del Cambrils / diable / entrenador Àlex Cañas i a l’informàtic / coach Toni Rodríguez per la seva respectiva tasca a juvenils i primer equip... quan van deixant de representar el germà pobre del futbol altafullenc.


Gora Patxi Lehendakari!

Així posa al dia, laic i democràtic, la fòrmula solemne de presa de possessió: “ De pie en tierra vasca, bajo el árbol de Gernika, ante vosotros, representantes de la ciudadanía, en recuerdo de los antepasados, desde el respeto a la Ley, prometo desempeñar fielmente mi mandato”. Des del primer president basc contemporani, J.A.Aguirre, el 1936, que la fòrmula fou així de preliberal carlina: “Ante Dios humillado, en pie sobre la tierra vasca, en recuerdo de los antepasados, bajo el árbol de Gernika, juro desempeñar fielmente mi mandato”. Sort que el 1984 Carlos Garaikoetxea hi inserí “ante los representantes de la soberanía popular”. També ens plau de recollir els poetes llegits pel nostre lehendakari socialista vasquista del PSE-EE; el basc Kirmen Uribe i la polonesa premi Nobel Wislawa Szymborska. Que significatiu de fe en l’esperança el fragment que podem reproduir:” Res no succeeix dos cops (..) Cap dia no es repeteix, ni dues nits són les mateixes, ni dues besades semblants, ni dues citacions similars. Entre somriures i abraçades, veuràs que la pau és forjada, per bé que siguem diferents, com dues gotes d’aigua”. Prometé sobre el text de l’Estatut, substituint el de la Bíblia.

Al seu primer article ja com a lehendakari, publicat al País intitulat “Una Euskadi per a tots” podem llegir-hi:
” La pau, la convivència, superar la cris econòmica, invertir en talent i coneixement, i avançar cap un model de desenvolupament sostenible pensant en les generacions futures són les fites per les quals val la pena de lluitar.
“El Govern que presideixo vol empènyer un projecte de canvi que faci visible l’Euskadi ciutadana, l’Euskadi de la igualtat i del pluralisme, l’Euskadi del diàleg i de l’acord. L’Euskadi que integra tots i no exclou ningú. Un país unit en defensa de les llibertats i en contra del terrorisme totalitari; que es posi d’acord, amb diàleg polític i social, per a sortir de la crisi econòmica; que reforça per consens el seu autogovern per a posar-lo al servei del benestar de la societat basca. (...)
“El meu propòsit és deixar enrera les polítiques frontistes i de superar, amb pedagogia democràtica, les seqüeles de totalitarisme que ens ha llegat la pràctica terrorista d’ETA. Treballaré sense descans per a veure, més aviat que tard, el final de la violència terrorista i per acompanyar-lo amb la necessària desligitimació política i social del terrorisme i dels falsos arguments amb què alguns han basat l’ús polític de la violència en aquest país durant anys.
“Aquest és el repte. Fer que els diferents sentiments de pertinença dels qui componem la societat basca convisquin compartint un projecte de país, el futur del qual construïm entre nosaltres. Com ara Josu Jon Imaz, jo també “crec en una Euskadi on la voluntat democràtica dels seus ciutadans sigui la base de la mútua convivència i on els acords amplis entre diferents serveixen per a fer front als reptes del futur. Un país pensant en els nostres fills, on trobin les millor oportunitats per desplegar-se com a persones en la seva integritat”. Per aqueixa Euskadi vaig a treballar sense descans i amb il·lusió. Euskadi s´ho mereix.”

També volem transcriure les sempre analítiques / lúcides / logicistes/ magistrals idees del polítòleg J.Pérez Royo que la titlla d’”Investidura anòmala”:“El que no podem formular-li cap retret de legitimitat, no vol dir que es puguin desconèixer les circumstàncies que han fet possible que existís la majoria parlamentària que ha investit Patxi López lehendakari. Si s’haguessin traduït en escons els 100 mil vots nuls de l’esquerra abertzale, el PSOE i el PP no haurien assolit la majoria per a la investidura del candidat socialista.(..)
“Si a aquesta circumstància afegim que la majoria d’investidura és un majoria antinatural, constituïda per dos partits que tenen una trajectòria i un present d’enfrontaments que van més enllà del que és usual a les democràcies parlamentàries europees, hem de convenir que estem davant d’una investidura anòmala, que no s’explica sinó per la paràlisi amb què s’havia instal·lat el subsistema polític basc des del dissortat Pacte de Lizarra i la seva continuïtat d’alguna manera en les diverses formulacions del Pla Ibarretxe i que no poden tenir més objectiu que superar l’esmentada paràlisi. (...)
“ La investidura de Patxi López és una investidura anòmala, que únicament s’explica per l’anomalia en què s’havia instal·lat la coexistència més que convivència política al País Basc i que únicament pot tenir com a objectiu posar fi a l’esmentada anomalia i fer possible que existeixi realment una autèntica convivència, on despareixi la línia divisòria entre els qui estan amenaçats per ETA i els qui no en són.
En tot cas, cal recordar que el nacionalisme basc forma part de la constitució material d’Espanya i que no és possible de trobar una fòrmula genuïna de govern on aquest nacionalisme no trobi el seu lloc. Com més aviat s’assoleixi, tant millor per a tots.”

El francès Jacques Attali , el britànic Timothy Garton Ash i la italiana Loretta Napoleoni analitzen les causes de la Crisi:

A la Vanguardia, secció dominical Dinero, en resum del seu llibre “Y després de la crisi què...?” per Justo Barranco:
Per a Jacques Attali, assessor de Mitterrand i ara de Sarkozy: “ gran part del problema ha radicat en la incapacitat de la societat d’EEUU per a oferir salaris decents a les classes mitjanes. Durant els darrers vint anys, i particularment als EEUU, substituint la incapacitat de millorar el repartiment de la renda, desenvolupà i impulsà la demanda el recurs a l’endeutament; un endeutament que era garantit amb els valors del béns adquirits amb el propi endeutament. Per a mantenir la màquina en funcionament, el banc central americà anava baixant els tipus d’interès. La major part de la riquesa així produïda se l’emportaven les institucions financeres i els experts que monopolitzen la informació, sense cap mena de riscos mercès a mecanismes de garantia i de titulació extremadament complexos que transferien el perill a altres agents que a cops ni comprenien el que compraven. Mecanisme que convertia els beneficiaris en els més interessats a mantenir l’augment de l’endeutament, els seus marges de guany anaven creixent com més s’adonaven que s’esgotava el model. Finalment esclata el pànic i hem de descobrir que el sistema és extremadament corrupte; remunera generosament a qui els controla i avalua negligentment, i distribueix uns indecents beneficis entre els propis responsables dels desastres.”

Per a l’europeista intel·lectual i periodista amb pàgina setmanal al dominical del País T.Garton Asn:
“ El que ens ficà en l’actual embolic fou el comportament d’uns éssers humans concrets, i és el comportament dels éssers humans el que ha de canviar, a més de l’estructuració dels sistemes. Resulta evident, sobre tot, en el cas dels banquers, però no hem de creure que es limiti a ells. La conducta dels banquers que ens han estampit al fang – no tos els banquers, però sí uns quants – potser no fou il·legal, però fou egoista, irresponsable i immoral. Any rera any, obtenien enormes beneficis personals a partir d’uns actius la vertadera naturalesa i perspectives no comprenien i ignoraven plens de cinisme. Justificaven els seus sous i les seves primes, desproporcionades per a les sumes que boi tota la resta guanyava al seu entorn, perquè estaven “relacionades amb el rendiment”, però aquest “rendiment” era mesurat amb indicadors insuficients i en el decurs d’un termini massa curt. La remuneració dels alts càrrecs es basava en la necessitat de marcar uns punts de referència competitius amb els rivals, i s’escoltava algun cap gros queixar-se que un altre estava guanyant sis milions d’euros a l’any quan ell només en guanyava cinc. I sortien tan feliços del seus bancs.
“La City s’ha portat molt bé amb mi”, era l’eufemisme típicament anglès amb què definien aquest barroc procés d’enriquiment. Com ja havia succeït en altres àmbits, els novel·listes ( com Tom Wolfe) i els cineastes ( com Oliver Stone al seu “Wall Stree”, protagonitzxada pel personatge de Gordon Gekko) s’avançaren a economistes i politòlegs en el diagnòstic del problema.
“La justificació clàssica de per què els capitalistes guanyen tant diners és pel risc que corren, però en aquest cas ni tan sols van arriscar. Vam ser nosaltres. Quan estallà la bombolla, nosaltres els contribuents, ens hem hagut de fer càrrec del factura, i tant nosaltres com els nostres fills seguirem pagant-la durant dècades ( M.King, el governador del Banc d’Anglaterra, ha dit que els grans bancs privats actuals són globals en la vida però nacionals en la mort).
Però no podem culpar-los de tot. Cada britànic o estatunidenc corrent que va gastar uns diners que no tenia, alentat pels altíssims preus de la vivenda, la laxitud dels préstecs hipotecaris i la publicitat seductora, tenen part de responsabilitat. Com també la tenen, encara que sembla estrany, els superfrugals xinesos, els enormes estalvis del quals foren reciclats per a permetre – i fins i tot estimular de forma indirecta – el malbaratament occidental.
“Fa més de 30 anys, Daniel Bell examinà al seu llibre “Cultural contradictions of capitalism” la paradoxa que el dinamisme del capitalisme depèn que els individus visquin seguint valors antagònics segons produeixin o consumeixin: la faceta productiva es basa en què les persones es regeixin per valors com l’esforç, la puntualitat, la disciplina i la voluntat d’acceptar una gratificació ajornada. Altrament, la faceta consumidora es basa en què siguin expansives i donades a permetre capricis, buscar el plaer i viure el moment. (...)
“ Això provoca no únicament un interrogant estructural, sinó un repte personal per a cadascú de nosaltres. Un repte que consisteix a trobar un nou equilibri a les nostres vides com a productors i consumidors i, a l’hora, contribuir de forma conscient, a una sèrie més àmplia de nous equilibris internacionals entre economia i medi ambient, un orient superestalviador i un occident supergastador, un nord ric i un sud pobre.
“A això em refereixo quan parlo d’una economia social de mercat que sigui sostenible.”

L’especialista en economia de les xarxes terroristes proclama l’ “Adiós a la Dama de Hierro” (El País, 9 de maig) i reclama una nova teoria econòmica que funcioni durant els pròxims 30 anys, fins a la pròxima crisis

“L’economia que fins el passat setembre ha tingut el marc de la nostra vida quotidiana es sustentava en l’economia de mercat professada i proclamada durant un decenni pel Govern de la Dama de Ferro ( nascut amb la seva elecció el 3 de maig de 1979).
“En un Regne Unit trencat per les polítiques assistencials del Partit Laborista, la doctrina neoliberal alena la iniciativa privada. Com bolets una nit de pluja, sorgeixen les petites empreses. Un ressorgir facilitat per la demolició de les quotes fiscals, les més elevada de les quals quedà reduïda al 40% i per la privatització de béns estatals.
“Durant un seguit d’anys, el Regne Unit ven les seves joies: escoles, parcs, hospitals, i fins i tot els transports i la telefonia acaba en mans privades. Les caixes de l’Estat s’inflen i la política monetària es converteix en un exercici comptable, tal i com havia suggerit el gurú del neoliberalisme, Milton Friedman, l’economista més admirat per la Dama de Ferro.
“Havia acabat l’era en què s’imprimia paper moneda perquè tirés del vagó de l’Estat, i amb ella les onejades d’inflació galopant.
“Però si algú es beneficià majorment de la noves polítiques aquest fou el sector financer. Amb el seu Bing Bang, Margaret Thatcher obre les portes de la City de Londres als banquers europeus i americans. Un seguit de desgravacions fiscals, d’incentius monetaris i de relaxació de controls transforma la capital britànica en el centre de negocis més dinàmic i cobejat del món. És l’inici de la desregulació.
“El cavall de batalla del nou sistema econòmic passa a ser la privatització, un virus sencer i vertader. Des de Londres, els bancs internacionals guien el seu contagi embutxacant-se xifres de vertigen mitjançant llurs assessories.
“El model thatcherià es presenta com l’esquema econòmic de la globalització, un model que, tan mateix, funciona només en alguns països i que no resisteix la prova del temps. A Rússia crea la casta dels oligarques; als EEUU dóna vida als abusos financers que han arrossegat l’economia mundial a la recessió. I àdhuc a Regne Unit l’herència de Thatcher representa el caos econòmic.
“Quina és la nova solució? No pot ser la rentada de cara que tots els governs semblen preferir: elevació de quotes fiscals, creació partir de res de més paper moneda, nacionalitzacions i potenciació del sistema social.(...)”




7/5/09

Balanç econòmic dels serveis d’Ensenyament

0 comentaris
Balanç econòmic dels serveis d’Ensenyament a la liquidació de 2008: aportació municipal de 402 mil e.

Pel que fa als Jardins o Llars d’infància el personal qualificat que en té cura del servei representa un cost total de 375.889 e.
El seus serveis de neteja 69.092 e. del personal de plantilla municipal + 2.986 e.de l’externalització = 72.078 e.
El servei de càtering fornit per una empresa externa: 36.497 e.
Total de despeses bàsiques: 484.464 e.
Pel que fa a ingressos per taxes, pagades per cada família usària del servei, sumen 217.963 e.
Hi hem d’afegir la subvenció de la Generalitat per valor de 156.600 e.
Vet ací doncs que hem ingressat 374.563 e.
Per la qual cosa la diferència entre despeses (d’ensenyament / 77,6% + neteja / 14,9 % + càtering / 7,5% ) i ingressos mesura l’aportació municipal bàsica = 109.901 e.
Per tant, excloses energies, telefonies i manteniments podem donar aquest repartiment de fonts d’ingressos: taxes, el 45% + subvenció de la Generalitat, el 32,3 % + Ajuntament, el 22,7%.
En definitiva doncs, les institucions públiques financen el 55% de les despeses bàsiques de les Llars d’Infants d’Altafulla ( Francesc Blanc i Hort de Pau)

L’Escola de Música reclama unes despeses en personal qualificat de 123.101 e.
El de neteja externalitzar suposa 2.476 e.
Despeses bàsiques totals doncs de 125.577 e.
Les taxes ingressades per les famílies usuàries del servei educatiu extraescolar, a manca de subvenció de la Generalitat, sumen 70.917 e.
L’Escola de Música necessita doncs per al seu equilibri pressupostari bàsic l’aportació municipal de 54.660 e., que cal rebaixar en uns 3.500 e. d’una una petita subvenció de la Dipùtació.
Per tant la institucions públiques col·laboren amb el 43,5% de les despeses bàsiques de l’Escola de Música de la Violeta.

L’Escola d’Adults representa 11.318 e. en despeses de personal + 1.733 e. en neteja externalitzada = 13.051 e.
Les taxes ingressades en la liquidació de 2008 pugen 7.552 e.
La Diputació subvenciona uns 1.500 e., així que l’Ajuntament hi aporta 4 mil e. ( el 30,6%)

Resumint, les aportacions municipals bàsiques als serveis educatius creats en el decurs de les accions dels distints governs municipals es desglossen en:
109.901 e. / 22,7% per a les Llars d’Infants
+ 52 mil e. per a l’Escola de Música ( 41,4%)
+ 4 mil e. per a l’Escola d’Adults ( 30,6%).
Total, de 165.901 e. Arrodonint, 166 mil e.

Les competències municipals en ensenyament infantil i primària es cenyeixen, en personal, al servei de bidells i de neteja. La despesa en bidells al pressupost liquidat de 2008 suma 48.130 e.. La de neteja: 69.393 e. en personal municipal + 45.819 e. externalitzat = 115.212 e.
Heus ací que representen 163.342 e. en despesa de personal d’aportació municipal: el 70,5 % en neteja.

Cal que detallem la resta d’aportacions municipals als serveis d’ensenyament: a la subfunció del pressupost de despeses 422 de 2008, fins a 34.823 e. ( 5.607 e. en energies + 2.915 e. en telefonia + 26.301 e. en manteniments.)

I en la subfunció 422 de despeses d’ensenyament ( on consta com a partida 22710, el càtering de les Llars d’Infants que ja hem computat) encara cal ressenyar 48.788 e.
D’elles la més important és la de despeses del servei de bus escolar per als batxillers que suma 13.831; però hi hem de restar les taxes, pagades per les famílies usuàries, per valor de 10.508. Ergo, 3.323 e. d’aportació municipal al transport escolar dels batxillers altafullencs a La Torre.
El despeses diverses ( partida 22608) comptem 18.897 e.
En subvencions a les AMPAs, (partida 48901) només 9 mil e.
En mobiliari, 4.078 e.
Aportem doncs en un quart bloc d’ensenyament fins a 38.280 e.
Si tens paciència de sumar-la amb els altres tres anteriors ( 166 mil e. per ensenyament d’oferta municipal + 163 mil per bidells i neteja dels dos CEIPs + 35 mil en la subfunció 422 ) arribes als 402.346 e. que xifren l’aportació municipal de 2008 als serveis d’ensenyament per als altafullencs.
Pots comparar-los amb la destinada a Kultura ( 62.005 e. / 58,12% ), Festes ( 64.390 e. / 100%) i Esports ( 92.288 e. / 86,5%).

Si les acabem sumant tindrem que per la qualitat de vida Escolar, Cultural, Festiva i Esportiva vam destinar el 2008 fins a 620.929 e.
Amb quins impostos directes, indirectes o transferències vols comparar-los?
Doncs representa el 26,3 de l’IBI o el 119% de plusvàlues; el 78,8 de participació als tributs a l’Estat. Oi que aquesta darrera referència és la que li correspon com a més adient i escaient?

Perles

Josep Ramoneda critica els lideratges carismàtics, al País 5 de maig. Ja era hora...
(Per tal que se n’adonin els encara “presidencialistes” o “redemptoristes” al món local altafullenc actual, o passat que vol retornar per arrasar... Especialment si són advocats, empresariat o Quixot de Fuenteovejuna)

“ ¿Podem oblidar les lliçons de la història que ens mostren que, tot sovint, els líders carismàtics destrueixen les organitzacions que els han creat i coneixen una fi tràgica? (...) A les escoles de negocis la doctrina del lideratge és tot un tòpic. La cultura que operà com a brou de conreu de la crisi fou impregnada del discurs del lideratge, que folrà d’or tots els alts executius que convencien llurs accionistes que eren portadors d’un destí de possibilitats sense límits. Entre aquests líders, als qui ni auditors ni reguladors gosaven a replicar, comptem noms con Jeff Skill, que es carregar la totpoderosa Enron, i el seductor Madoff. I no vull fer la llista dels líders del sector immobiliari espanyol que eren convidats com a miralls exemplars d’emprenedors imbatibles a les millors tribunes, no fa més que un parell d’anys, i que avui viuen en ple naufragi. Parafrasejant Marx, a cops sembla que “ la bruixa no és capaç de controlar els poders demoníacs que ha encetat amb els seus encanteris”. Però poc pas que provoca rectificacions. El tòpic del lideratge segueix repetint-se en escoles i reunions selectes, per bé que certa sensació de buidor i cansament envaeixen poc a poc el concepte.
“¿Què significa aquesta regressió al poder carismàtic? Max Weber situava aquesta forma d’autoritat basada en la màgia de l’home providencial com a pròpia de societats de baix nivell tècnic i educatiu, d’escàs desenvolupament social. Però en les societats avançades del segle XXI, en què el nivell de formació dels ciutadans ha assolit cotes desconegudes, ¿hem de seguir suportant l’imperi del visionari i del seductor per sobre de l’autoritat dels arguments i de les raons? ¿O més aviat ha arribat l’hora definitiva dels projectes compartits, fruit de les aportacions de molts acotds, els qui han de traçar els camins a seguir?
“(...) Tinc la impressió que la cultura del lideratge forma part natural d’una cultura de la dominació que té com a categoria ideològica central la competitivitat. (...) El discurs de la competitivitat es situa en un marc cultural meritocràtic, que apel·la sempre a la recuperació del goig pel treball ben fet, per la disciplina i pel respecte jeràrquic. I que ofereix com a esquer a la ciutadania una quimera: que qualsevol pot triomfar. Però el treball ben fet reclama una autonomia, una capacitat de pensar i decidir per qui fa la feina... que és difícilment compatible amb la cultura de la submisió incondicioanl al líder visionari. (...)
“Lideratge, competitivitat, desregulació, consum, campen acríticament en mig de la crisi, com si la moderniatt hagués perdut el més consubstancial dels seus valors: la capacitat de passar-ho tot pel sedàs de la crítica.”

4/5/09

Cursa atlètica, castells... i 2 a 6

0 comentaris
Gran matinal atlètica a Altafulla pel 2n. 1r de maig de Cursa de primavera

Felicitem entusiàsticament els atletes d’Altafulla, col·laboradors i a la regidora d’esports per la transformació del paisatge dels carrers d’Altafulla de Dalt mercès al seguit de curses atlètiques currulles de participació. Van començar els menuts amb pluja i van acabar els grans amb un sol que es regalà a l’acte esportiu tan brillant.
Actuà en tot moment d’espíquer el també president de Link Guille Alonso Cantorné, que anà nomenant el seguit de components dels pòdiums segons categoria. Van anar pujant com a lliuradors dels trofeus el professorat de gimnàs de les escoles i de l’IES que tan han estimulat la participació dels seus alumnes, així com la presidenta de la Penya Ciclista, l’altafullenc de la UDT d’Atletisme; correspongué a l’alcalde premiar els més veterans; a la regidora Cristina Magriñà els màsters i finalment els sèniors reberen copa, cava i ram de flors del prsident dels atletes d’Altafulla, l’investigador d’enginyeria química de Ses Celades i jove pare Ricard Garcia ( qui restà amb l’alcohol de l’atletà català d’origen magribí guanyador absolut )
Els atletes minis van córrer 200 m.; els infantils, fins al km; els juvenils 1.800 m. Els d’’Open van completar 5 km. de circuit urbà preciós.
Heus ací els pòdiums:
Nascuts entre 2005 i 2007: nens / mini: Aleix Roberto Mestres; Miquel Ribaldo; Pol Fornos. Nenes / mini: Lià Alba; Tonyi Iglesias; Carla Tusquets.
Nascuts entre 2003-04: nens: Pol del Castillo; Marc Grau; Pau García. Nenes: Mireia Font (d’Olivella); Mariona Magi; Elena Sanz (d’Alcañiz).
Nascuts el 2001-02: nens: Víctor Ribé; David Sanz ( “ ); Gerard Coll. Nenes: Anna Terron, Marta Ros, Salima Dahmani.
Benjamins, nascuts el 1999-2000: nens: Pol Silva; Khisam Farets; J.M Fernández. Nenes: Andrea Trapé; Laura Perpinyà; Patrícia LaRosa.
Infantils, nascuts 1997-98: nens: Pol Bertran; Raül La Rosa; dorsal 464. Nenes: Alèxia Viladot; Marc Vicent; Ariadna Gómez.
Juvenils, nascuts el 1995-1996: Roger Gil; Piixa Garroux; Joan Oria. Nenes: Irene Alonso; Marian Blanc, Lorena Galí.
Veterans: masculí: Manuel Torres Alcázar (3r classificat absolut); Albert Gómez Dios; Enric Rovirosa. Femení: Gemma Solé; Sílvia Antuna (de Donosti) i Ana Maria Juste.
Màsters: masculí: Carles Gibert; Diego Muñoz Gallego; José Francesco López. Femení: M. del Carmen Felipe, Rosario Ramírez.
Super màsters: masculí: Josep Torres Mtez; Salvador Gayur Marco; Tito Griñán. Femení: Laura Panedell; M. del Carme Casanova; Maria Granados.
Sèniors: masculí: primer classificat de la cursa Open de 5 km., Mohssen El Haddad ( en tenim el seu manuscrit, per fixar-ne la transliteració exacta); Daniel Alonso ( de 30 anys, amb llargues rastes, guanyador de l’any passat, el més gran de la tercera generació de la saga dels Alonso; fill del germà gran, German; nebot del Guille i cosí de la Irene); Víctor Peña Cortés, quart classificat absolut.
Femení: Laura García Arena; Gemma García.
Entre els samarretes dels participans destacaven les que duien les inscripcions d’aquests missatges: “Triomf és masculí” els atletes i les atletes “Victòria és femení”. Certament, en les curses Open, obertes, sempre arriben abans els millors d’ells, que per tant triomfen (envers els rivals); elles, han de confrontar-se amb els seus propis objectius ( de victòria personal). El masculí triomf és simbolitzat pel llorer en forma de corona, mentre que la femenina victòria per una palma. Per bé que les nikés gregues, alades als mascarons de proa dels vaixells, han donat nom a la marca de prendes d’esport, amb l’estilitzadíssim logo que remotament s’inspira en una ala ( de la niké / victòria grega tan coronant monumnets urbans de triomfs, com a Munich, Vilafranca, etc)

Com van anunciar en la cloenda de la matinat: per a l’any vinent, el dissabte 1r de maig de 2010 3a Cursa de Primavera. No ens la perdrem! Entremig, maldarem perquè torni a l’agost d’enguany, la Milla del Passeig de Botigues de Mar, que PAU havíem pactat, sense aplicació, a l’acord d’aquell govern de progrés que no en fou...

Els Castellers d’Altafulla han començat la temporada a la plaça del Pou.

Històricament s’anaven estrenant, cada diumenge vinculat a Sant Jordi, a la FM d’Ardenya. Tota una tradició que cada any esperàvem. Estroncada la diada ja l’any passat, enguany han decidit esdevenir-ne colla amfitriona i així instaurar el nostre propi sant Jordi Casteller a la inigualable plaça del Pou. Que s’ha escaigut el darrer diumenge d’abril, el dia 26.
Finalment vam ser a plaça dues colles. Ens vam acompanyar els Tirallongues de Manresa, una colla sòlida de set, de la nostra categoria, amb la característica que només pugen noies i nenes al tronc, a partir de terços i a tot el pom de dalt; tret del pilar de cinc on el terç és mascle.
Ens tractar-se dels primers intents de la temporada, les dues primeres rondes van haver de repertir-se: quatre i tres de sis, de cada colla. Els de Manresa van poder acabar amb un dos de sis i l’esmentat pilar mentre que els amfitrions no van poder culminar el pilar dins del quatre, amb la tan atractiva / desentrenada Núria sobre el segon Albert.
Pel vist a plaça, se’ns presenta una temporada difícil, de molta feina nova als assajos dirigits pel cap de colla, l’experimentat Manolín García. El gran segon del pilar de cinc de l’any passat ( fins a l’ermita de sant Antonmi l’Onze de setembre!) el pare de família nombrosa Marc Capdevila – tres cops a punt de ser elegit casteller Sangre de Toro – potser no sembla a punt de reeditar gestes que mai no oblidarem; per bé que coratjós i implicat amb la colla torna a assajar L’Anna, la nena enxeneta ens ha crescut i per tot plegat se’ns gira més feina que administració de l’herència.
Seguirem amb puntualitat les actuacions de la nostra colla de set nascuda el 1973, amfitriona de la històrica plaça de gamma extra del Baix Gaià, condició conquerida el novembre de 1999.

Els premiats de les escoles i l’IES d’Altafulla al Certamen Literari de sant Jordi

Coordina els Consells Sectorials d’Ensenyament i de Cultura per una vegada a l’any.
El jurant d’enguany aplegà els mateixos regidors de l’any passat, tot i que ja no comparteixen govern ( el de PAU, de Cultura i la d’AUPA, que en fou d’ensenyament entre abril i cotubre de 2008); i les tres directores, caps d’estudis i representants de les AMPAs dels centres educatius de la Generalitat a Altafulla ( de la Portalada: Pepa Astillero, J.L.Pagés i Ester Ramírez; del Roquissar: Àngels Egerique; Maribel Ciscar; Margarita Mardonés; de l’IES: Imma Reguant; J.L.Alabau; M.Jesús Ayuso).
Ens plau de doanr els noms dels escolars i estudiants de secundària premiats:
Del CEIP La Portalada: Paula Bonet i Jairo Mongil (1r); Laura , Anna Martínez i Quim Solà (2n); Dana Serra i Eva Altés (3r); Míriam Sanz Blanc, Maria Gallego i Jaumet Garcés Torres (4t); Marta Ortiz i Ariadna Fernández (5è); Marc Bo i Irene Cabello Mestres (6è).
Del CEIP El Roquissar: Martí Polo (1r); Diana (2n); Laia Virgili (3r); Cristina Del Águila (4t); Adriana (5è); Rachida El Bouziuanni (6è).
De l’IES Altafulla: Yoeh Crashaw; Mireia Estruga, Ahmend Dahmani (accessit) i Ernest Muntané (1r); Arnau Folch i Núria Ortiz ( 2n).


Manual de criteris progressistes del lingüista Lakoff

George Lakoff a “No pienses en un elefante” (primavera 2007) ens compara progressistes amb conservadors (a EEUU) amb deu paraules:

América (més ) forta vs. Defensa (o Seguretat) forta
Àmplia prosperitat vs Mercats lliures
Futur millor vs Impostos baixos
Govern eficaç vs Menys govern
Responsabilitat compartida vs. Valors familiars

“Una América (més) forta no es refereix únicament a la defensa sinó a totes les dimensions de la força: a l’eficàcia al món; a l’economia; als sistemes educatius i de salut; a les nostres famílies i comunitats, al nostre entorn, etc.
“Àmplia prosperitat és l’efecte que, sembla, han de produir els mercats. Però tots els mercats són construïts en benefici d’algú; cap mercat és completament lliure. Els mercats s’haurien de construir perquè la prosperitat s’extengui el més possible, però no ha succeït així.
“Els americans volen i es mereixen un futur millor – econòmic, educatiu, medioambiental i en tots els ordres de la vida- per a ells i per als seus fills. Baixar impostos, sobre tot, per a l’èlit super-rica, ha tingut com a consequència deixar de finançar programes que farien possible un futur millor en totes aquestes àrees. El vertader objectiu és un futur millor per a tots els americans.
“Menys impostos, en la propaganda conservadora, significa reduir despeses. De fet, es tracta d’eliminar programes socials.
“Govern eficaç és el que necessitem que faci realitat el nostre govern per a crear un futur millor.
“Els valors de la família conservadora són els de la família del pare estricte – autoritari, jeràrquic, predicador del cadascú a la seva – i basats en la disciplina i el càstig. Els progressistes viuen d’acord amb els millors valors familiars i comunitaris: d’acord amb la responsabilitat compartida, que implica autoritat, és igualitària, opera en les dues direccions i es fonamenta en la preocupació social i la responsabilitat ( tan individual com social) a més de la fortalesa.
“El veritablement notable és el molt que els progressistes comparteixen. Precisament el que els sol preocupar més als progresssites són els nostres valors, els nostres principis i la direcció cap on volem portar la nació.
“Jo crec que els valors progessistes són els valors tradicionals americans, que les principis progresistes són els principis americans fonamentals i que les direccions progressistes de la política ens indiquen els camins per on vol que vagi el nostre país la majoria dels americans. La tasca d’unir els progressistes és, de fet, la tasca d’unir el nostre país entorn dels seus valors tradicionalment més admirables.”

(Efectivament, Obama partint de Lincoln... A “L’audàcia de l’esperança” llegim:” Com aquells que ens han precedit, hem de preguntar-nos quines polítiques ens conduiran cap a un lliure mercat dinàmic en que predomini la seguretat econòmica, la innovació empresarial i la mobilitat social ascendent. I en aquest procés ens pot guiar la senzilla màxima de Lincoln: que farem col·lectivament, mitjançant el nostre govern, només aquelles coses que no puguem fer tan bé, o no poguem fer en absolut, individualment i privadament.”)

En el cas altafullenc clarament el progressisme – transversal per cert, dins la coalició tan plural majoritària al Ple – manté fermament el Govern eficaç ( de serveis i regulació urbanística) per un Futur millor contra els embats populistes que centrant-se en la defensa de la família com a esfera social boi única, només reclama menys impostos per a un govern ínfim.
També del llibret de G.Lakoff, al capítol final en què ofereix un argumentari de respostes a les preguntes més freqüents al debat polític, manllevem aquest diàleg, prou impossible a Altafulla, amb els obsecats per mesquinesa, per populisme o per oportunisme contra l’actualització del Cadastre / gran impost directe de l’IBI i de la taxa de les brosses:
“ Pregunta: Parlar d’alleujament fiscal no és una cosa natural quan parlem d’impostos? Jo sóc progressista, però he de reconèixer que, a vegades, em resulten una càrrega força pesada.
“Resposta: ( Per als més “classes mitjanes partidàries de l’esforç”) Les tasques escolars també són pesades, però, si vols aprendre, has de fer-les. L’exercici físic és pesat, però per a mentenir-te en forma, has de fer-ho. (...)
(Per als més idelistes...): “Té sentit considerar els impostos com el pagament del teu deute amb un país on pots esdevenir feliç perquè et garanteix llibertat i confiança”.
El tou de confiança que ens garanteixen els recursos socials de l’Estat del Benestar, gaudint de l’accés i el benefici dels serveis públics bàsics ( des de clavegueres, aigua de boca, fins a la seguretat, l’ensenyament i la sanitat públiques, amb graus d’habitatge també d’oferta pública) i a les proteccions socials ( d’atur, de jubilació). La llibertat, tan laica, d’elegir la pròpia trajectòria vida: mercès a les igualtats d’oportunitats de l’Estat del Benestar i a la seguretat jurídica de l’Estat de Dret.

En el panorama europeu i espanyol baixar impostos en època de crisi no és senzill. Així el nou president gallec, Núñez Feijoo del PP, ha ajornat fins al retorn del cicle de creixement la disminució del tram autonòmic de l’Irpf i l’eliminació de l’impost de societats, promeses fiscals d’eleccions. No pot despendre’s del 200 milions d’euros que aporten.
Només Rajoy manté criteris liberals i, paradoxalment, en contra dels seus socis europeus efectivament al govern. Arribà a reconèixer, en privat, que ell en lloc de dotar amb els 8 mil milions els Ajuntaments per reactivar-ne la feina i dotar d’equipaments públics, doncs hauria baixat aquesta quantitat en impostos per a així, segons la caducada ortodòxia neoliberal, dinamitzar l’economia. Per cert, la baixada d’impostos de ZP del 2006 ( baixant el tipus màxim del 45 al 42%), segons la seva astúcia que baixar impostos és d’esquerra, ha beneficiat al 1% de contribuents mésrics que se n’ha endut el 33% dels efectes de la mesura. Obama i Brown els volen pujar als més rics i baixar-los als altres.
Tan Sarkozy com Merkel han implementat agosarades mesures intervencionistes de diners públics injectats a les respectives economies: 26 mil milions d’euros a França, 32 mil milions, a Alemanya unificada


Potser que també li copiem els sis tipus de progressismes, que com a científic cognitiu Lakoff centra en sis maneres de pensar diferents:
1) Els progressistes socioeconòmics pensen que tot és qüestió de diners i de classe, i que totes les solucions són, en definitiva, solucions econòmiques i de classe social.
2) Els progressites de la política identitària pensen que ha arribat l’hora que el seu grup oprimit es rescabali, tingui la seva part del pastís.
3) Els ecologistes, pensen en termes de sostenibilitat de la Terra, de sacralitat de la Terra i de protecció als pobles autòctens.
4) Els progressistes de les llibertats civils valen mantenir-les enfront tantes amenaces.
5) Els progressistes espiritualistes viuen una forma nodridora de religió o d’espiritualitat; la seva experiència espiritual es centra en les relacions amb els altres i amb el món, i llur pràctica espiritual es centra en el servei als altres i a la seva pròpia comunitat. Els progressistes espiritualistes ocupen un ampli espectre que va dels catòlics i protestants als jueus, els musulmans, els budistes, els adoradors de la Deessa i els membres pagans de l’esoterisme.
6) Els antiautoritaris diuen que el món és ple de tota mena de formes il·legítimes d’autoritat i que hem de lluitar contra elles, es tracte de les grans corporacions o altres institucions.”



Els millors articles immediats glossant el 2-6 del Barça a la meca del Bernabeu

(A l’oncle Joan, culer de culers, in memoriam)


Sergi Pàmies: “Inapel·lable obra mestra”, La Vanguardia

“L’equip es reafirma amb un gol del capità, marcat amb el coratge, l’orgull i l’estirp que, fins ahir, el Madrid deia monopolitzar. El tercer, el de Messi, és el gol de la diferència: talent pur i missatge solidari a la samarreta (...)
“Proactiu i reactiu, generós i concentrat, el Barça exhibí el seu millor joc, sense enganyar ningú, ni tan sols a sí mateix. (...)
“Al Bernabeu, el bon joc propi del Barça desactiva qualsevulga temptació tramposa aliena: hauria resultat massa escandalosa (...)
“Tal vegada la madriditis, el canguelo, el cagòmetro i el chorreo hagin estimulat el caràcter, l’atreviment i la creativitat del Barça.
“Guanyà el millor, el futbol de toc, velocitat de pilota i creació d’espais davant una estructura tàctica de forats negres (i blancs) dissenyada per Juande Ramos.
“A les setmanes prèvies (extenuants, amb aquesta lluita mediàtica que tant abusa de la guerra psicològica), s’ha parlat amb lapidària alegria d’un combat entre èpica (Madrid) i estètica (Barça). A nit, en un partit que perdurarà en la nostra memòria més enllà de les nostres cendres, el Barça fou èpicament estètic i estèticament èpic. Senyors jugadors, senyor entrenador (i col·laboradors), gràcies.”

Joan Golobart: Desestructurar el partit

“El Madrid ha encadenat una barbaritat de victòries mitjançant el mecanisme de trencar els partits. És a dir: portar el partit aquella situació en què sembla que el centre del camp no existeix, on després d’un atac en ve un altre, en la seguretat que la seva capacitat golejadora supera la del rival. Però el Barça no és un rival més, com prou bé s’adonà Hiddink. El Madrid volgué que el camp tingués espais i en això el Barça és de matrícula d’honor. Sorprengué que no tinguessin pla B en posar-se per davant, i en canvi van ser capaços de regalar aquest gran espai a Messi i Henry. Aquesta filosofia li podia otorgar al Madrid la capacitat de marcar gols. Però donà la sensació que per cada gol que assolissin els merengues, els culers en marcarien tres.”


Pep Riera: “El club de la felicitat”, a El 9

“ A vegades la justícia i el futbol es troben. I a vegades la història hi assisteix per registrar-ho. El 2-6 del Barça ahir al Bernabeu és un acte de justícia futbolística. Un monument que els blaugrana van erigir per situar el seu futbol en el lloc que li correspon i per fer feliços els seus aficionats, però també per enviar un missatge al planeta futbol: jugar en positiu és el millor camí cap a la felicitat. Sense que s’hagi acabat la temporada, el Barça ja és l’equip dels qui estimen el futbol per sobre de fanatismes. (...)
“Guardiola va desafiar la lògica conservacionista d’un sector del barcelonisme i també va desafir, subtilment els seus jugadors. (...)
El Barça tenia altres maneres de ser campió de lliga, però ha triat el camí de la grandesa.”

Ramiro Martín-Llanos: “El capità i l’aprenent”, a El 9

“Un veterà amb comptes pendents i un aprenent amb fusta per fer història. Tots dos defenses el club de la seva ànima. I ahir, van viure, possiblement, el dia més feliç de la seva vida com a barcelonistes.”

Carlos Méndez: “Impòtència (i reconeixença) blanca”, a l’Avui

“Tenia el Madrid dues opcions al prepartit, esperar i ajuntar línies per intentar caçar el Barça a la contra, o buscar acorralar el rival amb agressivitat. Però Juande es va quedar al mig, ni una cosa ni l’altra. El seu equip va buscar la pilotada mirant de guanyar l’esquena de la defensa blaugrana sense resultat, i tant Lass com Gago van quedar a mercè d’aquest centre del camp culer de treure’s el barret, que va fer del Madrid una joguina. “Quan jugues contra un corró con el Barcelona no pots fer res”, manifestava Casillas que no veia cap sentit demanar perdó a l’afició per la nit patida. El reconeixement no va ser únic, els 60 mil espectadors que encara seguien el partit amb el 2-5 van acomiadar amb ovació Iniesta i la gradera també va tenir detalls de gust amb Xavi.”

Isaac Lluch: “Del cagòmetro al bavòmetre”, a l’Avui

“D’estètica, tota. Però igualment va ser èpic, el Barcelona. Va remuntar el primer gol d’Higuaín quan més forts sonaven els timbals de guerra al Bernabeu i va impulsar-se cap a la victòria amb els vius gestos dels herois: Puyol, que venia de la suplència, va celebrar el segon gol traint-se el braçal de capità, petonejant-lo, enlairant els colors de la senyera, mostrant-los a una grada que feia poc havia cantat Que viva España.
“Una imatge d’èpica per embolcallar l’estètica del partit: un barret d’Henry a Ramos, una croqueta d’Iniesta a Cannavaro, una pissarra, la de Guardiola, que va confeccionar un triangle màgic, entre línies amb Xavi, Iniesta i Messi que va desmuntar el Madrid, un rondo monumental de tot l’equip, un gols de totes les arts i menes per arrodonir tots els rècords: el de punts (85), el de millor visitant (13 triomfs), el de fer més gols que mai al Bernabeu (6) o en tota una campanya en totes les competicions (146)... Una lliçó en el millor escenari. Una obra mestra.”

Ramon Besa: “Apoteósico”, al País

“ Els dos grans no s’assemblen en res, i bé que s‘aprecià anit al Bernabeu. Al Madrid l’avala la contundència i la seva capacitat de sorpresa, sobre tot perquè els seus millors jugadors són indetectables. Juga de forma directa, senzilla i concreta. Així cantà els seus gols, de cap, després de dos centres laterals.
“Res a veure amb el futbol d’elaboració del Barça. Els moviments dels jugadors blaugranes són nets i elegants, de claqué, respectuosos amb la pilota, solidaris als distints sectors del camp. Marca tan bé els temps de la jugada que funciona com un rellotge per precís, exacte i puntual. Ningú no ha interpretat millor el rondo de Cruyff que Guardiola. Viatja la pilota a la velocitat de la llum, de manera que les ocasions es succeixen com a conseqüència d’un futbol de combinació: els central i els mitjos toquen, els volants aprofundeixen i els devanters tiren de la desmarcada i apunten el porter. Piqué - Xavi - Iniesta – Messi foren el fil conductor d’una nit memorable per al barcelonisme.
“Benignes per naturalesa, als blaugranes només els falta a cops malícia per expressar al marcador la seva abrumadora superioritat al camp. Ahir, tan mateix, no era el cas, malgrat que Casillas s’entestà en dissimular-ho amb les seves intervencions. Ha estat el Madrid qui ha discutit la jerarquia del Barça i és l’equip blanc qui ha sofert el major càstig quan s’imposava de marcar les diferències.
“El Madrid fou un simple espectador de la funció del Barça. Mai no arribà a temps d’atacar la pilota, de trampejar el partit o de rebolcar l’adversari. No era fàcil repetir el partit que ja plantejà al Camp Nou ni tampoc jugar com el Chelsea. El Madrid no va poder viure de les concessions del contrari (...)
“Triomfà el Barça el dia assenyalat, al moment precís, contra el rival exprés, en l’escenari preferit, com demandava la seva excel·lent trajectòria a la Lliga. Res de millor que el gol 100 per a celebrar un èxit apoteòsic.
Valent Barça.”

Cayetano Ros: “Cuatro lecciones de Xavi”, a El País

“Dictó una lección sobre cómo y para qué hay que dejar correr el balón. Y otra sobre el control orientado. A todos sus recursos habituales añadió otro: la presión justa sobre el cogote del contrario para robarle el balón. Así le quitó la pelota a Lass antes de entregarle el cuero a Messi para que marcara el tercer gol. Antes, ya de falta, había servido templado a Puyol el segundo tanto azulgrana. Xavi, de paso, puso en evidencia las cualidades defensivas de Lass. No contento con eso, Xavi mató el encuentro cuando sirvió a Henty el cuarto gol azulgrana. Ni siquiera así se sintió satisfecho. Y le concedió otro regalo a Messi, su gran beneficiado anoche en Chamartín”