Altafulla amb tota la il·lusió

31/1/11

0 comentaris
Els Castellers d'Altafulla plantem el nostre pilar de cinc a la plaça del Blat, en el multitudinari i maratonià aplec de colles dels PPCC per commemorar les Decennals de la Candela a la ciutat bressol dels castells. L'equip del pilar s'acosta a la trentena...
Vam actuar a la plaça Vella del Vendrell, ara a la plaça del Blat i els castellers de Vilafranca ens volen convidar per les Fires de Maig a la plaça de la Vila, "la més castellera".


CiU ens dóna suport, AUPA s'absté i la resta de grup (inclosos ERC i ABG...) voten en contra de la restitució del nom de carrer de l'Hostal
al carrer que segueix commemorant com a sant Antoni Abat l'entrada del Cuerpo de Ejército Marroquí el 17 de gener de 2010.
Reyes Mate: "A diferencia de la justícia de la historia que se sustancia en una explicación de los hechos, la justicia memorial / anamnética no puede descansar mientras haya un injusticia no reparada".


Al Ple de gener aprovem i felicitem el Govern (i en especial a l'actual tercer alcalde) pels convenis amb la Rectoria de la Parròquia i amb EMATSA en pactes de cessions d'usos
: per a municipi de la zona verda i la torre del telégraf de sant Antoni pagarem 9.500 e. anuals durant 15 anys (abans 2.500 per lloguer dels ermitans); per depuradora del Mèdol a l'empresa d'aigües de TGN, durant 10 anys, rebrem 28 mil e. anuals (abans 12 mil i suport a la brigada en servei d'aigües).
El pacte amb la Parròquia li garanteix els retorn dels préstecs per les obres de rehabilitació de les taulades de l'església i el santíssim, del nostre comú patrimoni monumental, on ha hagut d'invertir fins a mig milió d'euros. Hi voten en contra els grups menjacapellans ERC i ABG.
El conveni renovat amb EMATSA equival a rebren el 7% de la facturació del servei de depuració al Mèdol. ABG segueix votant en contra i també CiU.

Governança: "L'art o manera de governar que es proposa com a objectiu assolir un desenvolupament econòmic, social i institucional durador, promovent un sa equibri entre l'Estat, la societat civil i el mercat de l'economia"

També vam felicitar les regidories de Festes i Cultura per la programació de cinema a la Violeta durant el proper febrer.
Era un projecte, que en voler vincular-lo a l'esplai de jubilats, no va reeixir durant les etapes del nostre regidor. ABG, per boca de Ferré, es queixa per no haver consultar el seu cine-club de Link, provocant la nostra acusació de "controladors".
Aquest actitud rebla la tesi que ABG té un model de govern municipal de monopoli, de control, segons els cànons de les seves arrels leninistes (militants d'EUA): amb el Consell de Participació i amb Link; inexistents mentre eren absolutistes i calumniadors al primer Govern. Per cert, el seu candidat ja va assolir la fotografia al despatx de regidors a l'oposició, per publicar-la al seu Full (de fums); despatx també inexistent mentre Ferré era alcalde i Alonso director general a la Generalitat.

AUPA s'absté en la renovació del conveni d'Assistència Social (uns 30 mil e.) i vota en contra del calendari fiscal.

El Govern en minoria no informa, ni tan sols de la carta al Cadastre demanant-ne una nova revisió total, però respon escrupolosament tota la nostra bateria de preguntes:
Hisenda
: paguem a 50 dies. Al prope Ple informaran de les dades demanades.
Benestar Social: Tots els pisos públics de propietat han estat atorgats, per bé que alguns encara estan en tràmit hipotecaris o poden renunciar; als de lloguer, en resten lliures 4 per renúncia i 2 han de completar tràmits.
Només ha calgut la cinquena dels ajuts d'urgència (6 mil e.). A Càritas, en ajut humanitari, foren 1.500 e. el 2010.
Ensenyament: Una comissió, a la qual finalment vindrà inspecció de la Generalitat, elabora el règim de l'Escola Municipal de Música. La setmana vinent, eligiran Consell escolar.
Esports: Els dos dies del Torneig de Nadal de Futsal van reclamar una aportació municipal de 16.303 e. Van reclamar que calia haver convocat un Consell per repartir, també amb subvencions als clubs, el romanent de 24 mil e, per a activitats no realitzades.
Turisme: Les dietes a FITUR han passat de 1.100 e. a 300. Van demanar el regidor de turisme que les passi també enguany; l'any passat l'acompanyà l'alcalde Gené.
Els convenis turístics d'aquest 2011 sumen fins a 36 mil e (28 per la Tarraco Romana i 8.500 per Baix Gaià).
0 comentaris
Lluís Bassets: "La recepta d'Obama, en cinc punts, val per a EEUU i val per a Europa: 1. Guanyar el futur immediat mitjançant la innovació, en biomedecina, en tecnologies de la informació i en energies netes. ¿No val per a Espanya, a l'igual que el seu mix energètic que inclou les centrals nuclears?
2.- Invertir en educació i sobretot en educadors, "constructors de la nació", segons els sudcoreans.
3.- Millorar les infraestructures: transports i telecomunicacions sobretot.
4.- Atacar dràsticament el dèficit públic, per a no quedar enterrats en una muntanya de deute".
5.- Reformar el Govern. Les duplicitats, el solapament de competències i l'absència de responsabilitats clares afecta tots els Governs, des del nivell més local fins el nivell local , el G-20, on no hi ha manera que cadascú assumeixi les seves responsabilitats, passant pel nivell europeu, on flata una crisi del deute sobirà per tal que els Governs comencin a fer els seus deures. Obama fou molt precís i subtil en la seva anàlisi: "Ja sabem que tenim països sense aquests problemes. Si el Govern central vol un tren, no importa quantes vivendes siguin destruïdes. Si no vols una història negativa a un diari també ho aconsegueixen".

Miquel Roca Junyent: "L'anticatalà torna a estar de moda. Com una constant en la història, aquest és un fenomen que apareix i desapareix en funció dels criteris i moments més diversos.
No podem deixar-nos arrossegar per aquest fenomen. No convé a ningú; ni als propis artífex de la campanya que, a llarga, acaben desdint-se de les seves pròpies acusacions. Però, sobretot, no li convé a Catalunya. Nosaltres, a la nostra. A lluitar per a sortir de la crisi; a defensar-ne la identitat tan treballosament recuperada. Mirar cap endavant, sense nostàlgies ni reivindicacions relacionades amb el passat. No interessa d'alimentar un debat que només satisfà a qui el provoca; no convé de crear una espiral absurda de llenguatge insultant, agre i sense sentit. Ara, no toca. Seugurament, no hauria de tocar mai"
BCN, amb 1milió 630 mil habitants estabilitza població des de 2006 i torna al nivell de 1991, després de devallar el 1996 i el 2001 cent mil habitants. Llavors, la població d'origen estranger suposava l'1,4% i ara el 18,1% (la meitat europeus). Llavors les llars d'una sola persona era la meitat de l'actual: el 30,6%, amb només un 13,4% amb quatre estadants censats.
Per districtes aquesta és la població en milers:
Eixample: 267,6 + sant Martí: 232,2 + Sants-Monjuïc: 184,3 + Horta-Guinardó: 171 + Nou Barris: 169 + sant Andreu: 147,4 + Sarrià-sant Gervasi: 145,5 + Gràcia: 123,2 + Ciutat Vella: 106,9 (amb el 42,5% de la població d'origen estranger) + Les Corts: 83,2 milers de persones censades.


Javier Rojo, president del Senat (PSE-PSOE): "Si alguna cosa falta a l'Estat de les autonomies és, d'un banda, una gran dosis de lleialtat, de cooperació i col·laboració, ta li com s'entén als Estat federals, i la conseqüent assumpció de responsabilitat de cadascú al seu àmbit, i de l'altra, la reforma i adequació d'algunes institucions estatals, el Senat el primer, a la realitat de l'Espanya autonòmica d'avui i del futur. N'assumeixo la crítica i exigeixo que le reforma arribi, el seu ajornament no es justifica. Molts dels problemes tindrien un marc institucional més participatiu, transparent, serè i democràtic per a ser resolts. Sense alarmismes, sense estridències que no porten més que a justificar el victimisme nacionalista".

Enric Company: "La Presidència de la Generalitat toran a ser en aquesta legislatura, com en els vells temps de Pujol, la poderosa oficina que ho decideix tot. El primer avís en fou la reubicació a Presidència de tres de gestió tan sensibles políticament com la contractació d'obres i serveis, la relació amb els mitjans de comunicació i l'elaboració de sondeigs d'opinió".

Jordi Vaquer, director del CIDOB: "Els règims totalitaris àrabs no són simples titelles, sinó que tenen importants bases de poder teixides a partir d'una combinació entre xarxes clientelars i de repressió on participen milers de persones. L'opressió, com a l'Espanya de Franco, no únicament va de l'Estat a la població, sinó que en molts casos ho fa un marit sobre la seva dona, entre veïns, la majoria contra les minories religioses, de orientació sexual o culturals. Fins i tot, l'opressió de l'Estat es tolera com a mal menor per a l'opressió personal (com a dona, com a cristià, com a xiïta, per exemple) que temerien de sofrir en un hipotètic règim polític alternatiu.
Les elits dels països àrabs han contribuït a construir aquests règims ineficients però duradors no per al profit de potències estrangeres, sinó per al propi, per a enriquir-se i acte seguit expatriar el capital a altres latituds més previsibles.
La caiguda de Ben Alí no la provocà la pèrdua de favor d'Occident, sinó la combinació entre els fracàs de les xarxes clientelars per l'excessiva avarícia de la cúpula, la pèrdua de la por que està en la base del sistema repressiu, l'abandonament d'actors claus ( com l'Exèrcit) i una guspira inicial que no prengué instantàniament, sinó després de setmanes de coratge i sofriments als carrers, a les comissaries i les famílies. Però fins aquest dia, no ho oblidem, la xarxa primordial que mantenia Ben Alí al poder estava a Tunis, no a Parós, Washington o Roma ( on no li faltaren evidentment, amics".

L'evolució del comptes de la Hisenda de l'Estat, en % del PIB (1995-2010): negatives entre 1995-2004. i 2008-2010. Positives el trienni 2005-2007 ( 0,18 // 0,51 // 1,15); sempre amb ZP / Solves.
El 2008, amb - 2,82 torna als nivells de 1997. Màxim negatiu el 2009: -9,41 % del PIB; el - 5,1 de 2010 retorna al - 5,59 de 1995. El quart pitjor dèficit fou el - 3,81 de 1996 i la tendència anà rebaixant-se: - 2,71 // - 2,57 el 1997 i 98; durant el 1999-2003 passà del -1,25 al -0,46; repuntà el 2004: - 1,27.
Segons l'última estimació del FMI, els retalls a la despesa permetran que el 2011, el dèficit sigui del 6,6 - per al Govern, la xifra objectiu és la del - 6% del PIB.
Elena Salgado: "La presión del mercado ya ha cedido algo, y tras las reformas lo va a seguir haciendo".

Jesús Caldera. "El pacto social recupera un modo de hacer política que ha sido muy beneficioso para nuestro pais. Cuando los cambios se producen tras una negociación constructiva todos ganamos. Esa es la fuerza del diálogo social que los socialistas siempre hemos defendido, que ha presidido los períodes de mejoras simultáneas en el ámbito de la eficiencia económica y la equidad social.
Con este acuerdo todos ganamos. El Gobierno se garantiza que las reformas serán efectivas y más rápidas porque se aplicarán en el día a día con la complicidad de empresarios y trabajadores; los agentes sociales ganan legitimidad social porque demuestran su compromiso con la transformación socioeconómica que precisa nuestro país y la sociedad gana en su conjunto porque el gran pacto social reducirá las incertidumbres que no venían acosando y supone un paso más hacia la recuperación económica.
Desde 1919, cuando nace el sistema de pensiones en España, 22 millones de pensionistas se han beneficiado de él. En los próximos 35 años nuestro sistema afrontará la necesidad de dar cobertura a otros 22 millones, con la diferencia de que van a vivir el doble y con una pensión mucho mejor. Esta reforma* garantiza que el sistema público de pensiones podrá responder a este desafío y seguirá proporcionando bienestar a los mayores de este país.
El año pasado terminó con dudas sobre la solvencia económica de nuestro país y con un clima poco constructivo de enfrentamiento social y político. Sin embargo, este año ha comenzado mucho mejor. Los últimos datos disponibles demuestran que el dèficit público está bajo control, el déficit exterior sigue cayendo, la producción industrial se está recuperando y algunos de los sectores que deberán protagonizar el nuevo modelo económico ya están despuntando. Esta senda positiva se verá reforzada por el pacto social alcanzado. y será la demostración de que la salida a la crisis srá aún más sólida si se hace reforzando nuestro modelo de binestar".

(*) Per a cobrar el 100% de la pensió caldrà haver cotizat 38,5 anys si volem jubilar-nos als 65 o 66 anys (des dels 26 o 27 i mig); en la nova edat general de jubilació progressiva* als 67 se'n reclamen una mica menys: 37 anys de cotització (des dels 30 d'edat). Fins ara, la jubilació als 65 anys reclamava 35 anys de cotització per a cobrar-la màxima.
El període càlcul de la pensió als 67 anys passa dels 15 per als 65 als 25 anys des d'ara.
Per als sindicats és tot un triomf que l'excedència per mater/paternitat i les beques del titulats arribin a considerar-se fins a un màxim de dos anys de cotització.
Per a les prejubilacions caldrà tenir 63 anys o 61 quan és causada per una crisi de l'empresa.
És el tercer sistema de pensions des de la Democràcia. El de maig de 1985 provocà una vaga general contra el govern de Felipe, que féu passà el període de càlcul dels abusius 2 als 8 anys que van ser pujats a 15, el juliol de 1997, en un pacte del PP amb CCOO i UGT.
Per als aturats sense cobertura finalment es garanteix un ajut vinculat a la formació de 400 euros!.

(*) No serà fins el 2027 que entrarà en vigor l'acord en les seves definitives exigències. I la progressió començarà per als jubilats el 2013: 65 anys i un mes computant 16 anys de cotització. El 2021 l'edat de jubilació haurà arribat al 66 anys amb un còmput de 24 anys. Els 25 definitius s'escauran des de 2023.

26/1/11

0 comentaris
L'ofici de 19 de gener de la gerent territorial del Cadastre de la delegació d'economia i hisenda a Tarragona desmunta els arguments i n'adverteix de les conseqüències de la sol·licitada nova ponència de valors total del Cadastre per a aquest 2011. La mesura fou presentada el 12 de gener de 2011, a partir d'un escrit d'alcaldia de 27 de desembre de 2010; un procés i petició del qual de temps PAU ens hem desmarcat: per desacord amb les formes - desbordament corrosiu del Ple - i el fons - mesquinesa contribuent i enveges igualitàries - d'un qualificat a l'escrit de "conflicte social" que per a PAU és un "conflicte de classes mitjanes insolidàries".
En reproduïm, traduït al català, els paràgrafs més esclaridors de la tan fonamentada rèplica i doctrina de la pacient / preparadíssima gerent territorial M.Nieves Montero López:
" (...) Analitzats els valors declarats en la transmissió de vivendes durant el període de l'1 de gener de 2007 a meitat de novembre de 2010, la primera conclusió que se n'obté és que els valors cadastrals actuals en cap cas superen el valor de mercat
(contraargumentat el text d'alcaldia, seguint el de la Comissió:
"ja que el preu per m2 construït de les mostres que són superiors al doble del valor cadastral - calculat sobre la superfície privativa de la vivenda, és a dir sense incloure la superfície d'elements comuns - repartides per diverses zones de valor, en cap cas pot considerar-se com el preu més probable pel que prodria vendre's... en resultar uns preus que van de 192 a 1.308 e/m2 construït, amb un mitjana de 650,22 e/m2 construït, molt per sota del preu per m2 de la vivenda usada que han facilitat de distints portals immobiliaris.
"En les 53 mostres que citen (al text d'alcaldia) amb un rang entre 60,33 i 410,46 , la mitjana de totes elles és de 1.360,78 e/,2 construït.
" En tot cas, i com a requisit previ a la formulació de conclusions raonables, caldria fer sobre les mostres els ajustaments necessaris per a poder comparar el valor de transmissió declarat amb el valor cadastral, ajustaments derivats, per exemple, de fets declarat de divisió horitzontal, d'obra nova... no incorporats a cadastre, o transmissions que no afecten el 100% de l'immoble. (...)
" Per últim i amb la finalitat que siguin valorades per l'Ajuntament, cal adonar-se'n de les repercussions que representen, com a mínim, l'aprovació d'una nova ponència *abans d'haver transcorregut el període de reducció de l'anterior* (els deu anys d'aplicació progressiva, suposem) i la valoració posterior de cada immoble en la base imposable i liquidable d'impostos com l'IBI, fonamentalment:
"El valor catastral actual de cada inmueble, con la entrada en vigor de la nueva ponencia*, es convertiria automàticament, amb les excepcions regulades per la Llei d'Hisendes locals, en valor base
" (Així) Als immobles el valor cadastral del quals disminueixi, la reducció en la base imposable desapareixeria per la qual cosa la base liquidable seria igual a la imposable; aleshores, si el valor cadastral nou resultant fos superior a la base imposable que correspon al sisè any (per al 2012) d'aplicació de la ponència anterior podria escaure's que el valor cadastral tot i baixar però l'import de liquidació de l'impost pugés.
"Als immobles el valors cadastrals dels quals augmentés, entraria de cop a formar part de la base imposable de tot valor cadastral actual més la diferència positiva entre el nou i l'actual multiplicat ple coeficient reductor 0,9 del primer any.
Afegim que de desplegar-se la reclamada per Alcaldia i la Comissió Nova ponència de valors totals del cadastre caldria aprovar-se per un Ple format pels regidors d'ambdues legislatures, la que acaba el juny i la comença el juny de l'actual 2011, any de revisió sol·licitat, perquè en fa el cinquè de l'entrada en vigor de l'actual Cadastre.
Lògicament, li ha faltat temps a ADARCA per a insistir en la pretensió pròpia...


0 comentaris
Soledat Gallego-Díaz: "El 43,6% dels joves espanyols d'entre 18 i 25 anys ni estudia ni treballa. Per a un sector important de la ciutadania adulta fóra més fàcil d'assumir la reforma de les pensions i la pròpia crisi si existís la convicció que que l'esforç permetés realment d'ajudar les generacions més joves, que són les que estan sofrint, increïblement callades i apàtiques, el cop més brutal d'aquesta ferotge crisi"


Piquenbauer de Shakira: " L'equip mantingué una regularitat fantàstica. Si ho vam fer una vegada, som capços de repertir-ho". Pep Guardiola: "Hem demostrar que som capços de fer-ho. Sabem que podem, però haver-ho fet no garanteix res". Víctor Valdés: "Del passat, no se'n viu".

Manuel Vicent: "Somos seis millones de humanidad. La mitad está sentada mirando cómo la otra mitad hace el payaso. Y así sucesivamente se va llenando el desván de nuestro cerebro de iconos. Mirar, callar y teclear, de todo, de nada.
El pensamiento ya no es una fuente de creación ni de rebeldía. Frente a nuestros ojos discurre ahora una cinta perenne de imágenes, cada una más excitante que la anterior, más directa, más luminosa".

John Carlin: " El secret del carisma consisteix en tenir plena consciència, molt més allà de l'arrogància (que sempre amaga complexos) que realment ets especial, que ets gran, i que seràs admirat per tots. I que qui no t'admira és un imbècil".

J.Pérez-Royo: " La societat espanyola ha protagonitzat processos constituents, però no processos de reforma constitucional. Amb la CE de 1978 hem aprovat boi la totalitat de les assignatures que teníem pendents de la nostra història constitucional anterior, però no aquesta.
Aquesta patologia és la que s'expressa en la dificultat de la renovació d'òrgans constitucionals per als quals s'exigeix la mateixa majoria que per a la reforma de la CE: TJ, CGPJ i Defensor del Poble.
La impossibilitat de la reforma constitucional per la incapacitat política a'arribar a un acord es projecta inevitablement en la renovació del TC, a qui es converteix en guardià d'una norma petrificada. És un problema que ve arrossegant-se, d'una o altra manera, la societat espanyola des que en començà el seu procés de constitucionalització".

Belén Barreiro: "La crispació és una estratègia que consisteix en l'escenificació diària del desacord polític. En contextos de crispació, la confrontació sempre és selectiva. No es tracta d'oposar-se a tot, sinó d'elegir aquells aquells assumptes on el xoc frontal per met de debilitar-ne el contrari. Es busca d'exagerar-ne el desacord. Per obtenir que a Espanya es parli més d'allò que li convé, el PP necessita desplegar discursos crispats. De política territorial o de capacitat del president se'n pot parlar sense odi. Tant mateix, la cripació permet als partits assolir el suport d'aquells grups mediàtics, socials o econòmics amb posicions més extremes. Aquests activistes compten amb una capacitat de mobilització espectacular, que difícilment posarien al servei de discrusos atemparats. De la mobilització neix l'apassionament per la política, la fèrria disciplina en la defensa d'un projecte i, en última instància, l'assistència massiva a les urnes. No és casual que a les eleccions de 2008, l'augment de vot al PP s'escaigués on crescé la participació electoral".

Fernando Vallespín: "El president del Govern, en un tardà gir des d'ètica de la convicció a l'ètica de la responsabilitat, ha interioritzat ja el cost electoral de les polítiques d'ajustament i està disposat a immolar-se en nom dels grans interessos de l'Estat. Com aquells fusibles fosos per a salvar la integritat de tot el sistema elèctric, el seu sacrifici no únicament té una dimensió de defensa del que s'entén que està en l'interès del país entès com un tot, sinó també de les mateixes possibilitats d'evitar la debacle electroal del seu partit. La seva figura ha transitat així, per valdre'ns d'alguns dels qualificatius que han adornar la seva trajectòria, des del "buenismo incial" i el posterior fred calculador política - amb bambi anb banyes - fins el seu postrer rol d'home d'Estat. Conserva, tan mateix, aquesta capacitat de triler que també se li ha imputat sempre, i que ara possiblement exercirà tapant i destapant cartes segons les circumstàncies".
"Ara que sabem que la disputa a la Moncloa no està decidida, el principal enemig d'ambdós contendents és la por mateixa, en no caure al vertigen de la victòria o de la derrota".

Santos Julià: "La pregunta qué ha pasado aquí, a nuestros vecinos, a nuestros abuelos, sustituyó la pregunta qué ha pasado en la sociedad, en el Estado, en la cultura, en España".
"La historia como militancia, tan en boga en los años sesenta y setenta, pretendía que conocer el pasado era instrumento de transformación del mundo. Eso se acabó cuando la carga profética de los relatos históricos hizo agua. Pero algo hay en la pasión por el pasado que resucita una y otra vez es pretensión y, puesto que la capacidad subversiva de la historia sucumbe, su lugar debe ocuparlo la memoria. Es lo que defienden los que practican la memoria como memoria cultural de los pueblos: recuperar la capacidad de subversión del orden establecido por la afirmación ritualizada de que el pasado no pase. En el pasado, no en el futuro, es donde radicaría la fuerza de negación del presente. Puede sonar a fantasía reaccionaria, o oclusión del futuro, pero ¿quién sabe?".

Anxo Lugulde, corresponsal de La Vanguardia a Lisboa a "Dos caras del alma portuguesa": "El poeta Alegre nasqué el 1936 prop de Coimbra i l'economista Cavaco, el 1939 a l'Algarve. Representen dues imatges contraposades de la història recent. Alegre va combatre la dictadura, estigué pres i exiliat. Després fou un veterà diputat, sense experiència executiva. L'actual president Cavaco, un aplicat estudiant i un tecnòcrata, que ja fou ministre de Finances el 1979 i primer ministre entre 1985 i 1995, que coincidí amb el més accelat creixement econòmic però també amb la instaració d'un model que ara reventa".

Xavier Batalla: "Tuníssia té molt en comú amb els seus veïns: corrupció, atur i cap futur per a milers de joves. Però Tuníssia és distinta. No fou una colònia sinó un protectorat francès, la qual cosa facilità la formació d'una classe mitjana laica. A Algèria, altrament, el colonialisme desestructurà la societat. Tuníssia també és diferent d'Egipte, la potència clau al món àrab. A l arevolta tinissiana han participat activament la classe mitjana laica que, en un país sense petroli i gas, és qui ha creat la riquesa després expoliada pel règim de Ben Ali. Això explica que, com diu l'historiador E.Todd, "els islamistes semblen estar fora de joc". A Egipte, la classe mitjana viu de l'Estat, el que subministra oxigen a Mubarak. I al golf Pèrsic o Aràbig, l'elit viu del petroli, i la classe mitjana, del contracte asocial pel qual els regims reparteixen subvencions a canvi de passivitat política.
A Tuníssia, que és el país àrab amb la taxa de natalitat més baixa (dos fills per dona) i una alfabetització pràcticament total (94,3%), es vol construir una democràcia parlamentària, sense adjectius: ni la cleptocràcia laica ni el radicalisme islamista".

Lluís Bassets: "El mèrit és ara exclusiu dels tunisians. Res no ens deuen als europeus. Però estem en deute amb els pobles àrabs, que mereixen la llibertat com tots els pobles. De la revolució tunesiana haria de sortir-ne, al menys, una nova exigència als Governs que pugin el llistó dels drets humans en les seves relacions amb la resta del món".

Josep Ramoneda: " L'hegemonia ideològica dels mercats i tot el que hi emana és tan forta que qualsevol argument que apel·li a l'austeritat té recorregut i resignada acceptació ciutadana. Presentar les autonomies com a portadores genètiques del malbaratament és un recurs demagògic que pot ser eficaç per a desvetllar els eterns recels contra les autonomies amb consciència nacional, la catalana principalment.
L'onada restauradora d'Espanya propiciada pel PP li va com anell al dit al Govern català. És l'acompanyament ideal de la política d'austeritat que ha posat en marxa. Una nova topada amb Madrid és la millor manera de mantenir les banderes ben altes sense fer cap endavant ni un. Ens escanyen i a més volen fer-nos passar per culpables. Heus ací l'aliment ideològic per al nacinalisme català per a vàries temporades, mentre el Govern conservador compleix religiosamente totes les obligacions econòmqiues que se l'imposen. Inevitable sensació de dejà vu, d'eterna repetició del mateix espectacle".

Lluís Bassets: "El PP no és l'únic que vol aprofitar la crisi per a recuperar un certa idea d'Espanya. Cadscú fa el que pot en aquest capítol. Les crisis són l'oportunitat per als qui sempre esperen alguna cosa definitiva i general. Els uns, tancar l'Estat aitonòmic i acabar d'una vegada amb els xantages, le regateig, el victimisme i els "pinganillos". Per als altres, passar pàgina a l'autonomisme i sortir-se de l'Estat. Ambdós d'acord que l'Estat autonòmic és inviable. El xoc de tren, vaja".

Joaquín Estefania: "A Espanya, la cartografia del sector financer s'apresta a canviar de cara de manera revolucionària. Abans de la crisi, les caixes d'estalvis ocupaven el 50% del sistema. Avui, després de fusions fredes, el nombre de caixes s'ha reduït a una tercera part i moltes de les resistents (si no totes), canviaran de naturalesa jurídica i es convertiran en bancs. Els bancs requeriran accionistes i per tal que entrin en el capital de les noves entitats abans caldrà fer-les atractives i col·locar-les en situació de solvència.
Les caixes d'estalvis tenen problemes d'actius immobiliaris que valen molt poc (i que foren la garantia de les hipoteques que concediren), de morositat creixent (un 5,7% i sense aparença de baixar amb una taxa d'atur del 20%, que no cediex) i de la seva participació a la guerra del passiu. Moltes caixes requeriran pràviament del diner públic (nacionalització) abans de ser adquirides (posterior privatizació).
Els banc amb problemes seran comprats per altres bancs, la qual cosa també significarà un procés de concentració de marques. Però, en conjunt, després del terratrèmol, els bancs hauran guanyat la batalla històrica al sector de les caixes d'estalvis. Ho buscaven de fa molt de temps. Abans que es parlés de la Gran Recesió".

21/1/11

Preguntes al Ple ordinari de gener del regidor del grup municipal de PAU

0 comentaris
Hisenda:
1) Informació dels drets reconeguts en xifres absolutes a plusvàlues, icios i IBIs a l'exercici de 2010 així com els % de liquidació efectiva. Sempre comparat amb dades pressupostades.
2) Compliments i calendaris de futur de les inversions heretades i previstes al 2010 (especialment a equipaments sanitaris, via pública i PUOSC)
3) Despesa municipal i ingrés efectiu per / de cada regidor del Ple durant el 2010, especificat en dobles xifres totals i nom complet de cada càrrec electe.


Benestar Social:
1) Exposició detallada dels pisos pendents d'assignació a l'Hort de Pau (en propietat i lloguer) i perspectives d'ocupació...
2) Balanç dels ajust d'urgència durant 2010.


Ensenyament:
Estat del projecte de text municipal per al regiment de l'Escola de Música

Cultura (Consell Sectorial, dijous i Ple divendres)
1) Criteris de convenis amb el seguit d'entitats del Consell Sectorial ja signats el 2010 i incorporació del Centre d'estudis i Cercle Artístic dins la partida de 20 mil euros total
2) Criteris de programació de Festivals de Veus i Concerts dins les limitacions pressupostàries heretades de les quals el nostre regidor és plenament responsable.
(Petició d'exposició, per part del nostre regidor, al Consell Sectorial del detall de despeses i aportacions municipalsa Cultura el 2010 i al conjunt de legislatura)

Serveis Municipals:
1) Possible ordenança de sanció de les pintades vandàliques
2) Estat de la comissió mixta per a redreçament de rotondes
3) Actuacions contra vandalisme puntual sobre patrimoni municipal

Esports:
1) Informació sobre les quantitats de les subvencions als clubs del Consell Sectorial durant els darrers anys.
2) Informació sobre l'aportació municipal del Torneig de Nadal de Futbol Sala.
3) Possible Pla econòmic, de rehabilitacions, d'assistència als partits per a la sostenibilitat del degà Centre d'Esports Altafulla

Turisme:
1) Informació de despeses i dietes als FITURs a Madrid del 2010 i 2011. Avaluació del seu efecte retorn.
2) Informació d'aportacions municipals durant la legislatura als convenis dins la Tarraco Romana i els Castells del Baix Gaià i avaluació dels beneficis de retorn per a Altafulla.

Mitjans de Comunicació:
1) Estat de la normalització del contracte de Carla Gómez com a periodista amb títol de llicenciatura.
2) ¿Per què el regidor delegat de l'àrea, a la darrera Plaça del Pou, en lloc d'informar de la seva actuació continua amb la fòbia contra la candidatura que li donà l'acta de regidor?

Signat: Francesc Blanc Canyelles, regidor electe pel grup municipal de PAU
Altafulla, 20 de gener de 2011

0 comentaris
Rècord el 2010 en la recaptació contra el frau fiscal: +25% que el 2009, amb 10 mil milions d'e., és a dir l'1% del PIB. Les xifres anterios: 6.227 mM, el 2006; 7.434 mM, el 2007; 8.054, el 2008; 8.119, el 2009. Les quantitats ingressades directament pel control en són sempre la majoria ja que les regulatitzacions voluntàries després de la investigació es mouen fins a un màxim de 1.536 mM d'e.


La cúpula del TC serà progressista i federalitzant amb el valencià Pasqual Sala a presidència i Eugeni Gay a vicepresidència.

Josep Ramoneda. " En moments de crisi, els partits acostumen a sofrir l'efecte camp dels rivals. En lloc de repensar-sea sí mateixos, pensen que la solució està en assemblar-se al contrincant. És hegemònic aquell que assoleix que els altres es vegin obligats a seguir el seu model".

J.Ll.Cleries, conseller de Benestar Social: "Que em diguin com es fa això d'obligar a integrar-se. Tenim la llei d'acollida, el pacte nacional d'immigració i l'aplicarem"

Joan Majó a "Nissan alarga su vida": "Se'n garanteixen 3 mil llocs de treball directes i més del doble d'indirectes. M'uneixo a la satisfacció però no puc deixar de fer algunes reflexions:
Espanya és un dels majors productors del món de vehicles i el que fabrica més vehicles sense tenir-ne ni una marca pròpia* (...) Al món de l'automòbil la innovació i el valor afegit no estan en l'operació de montatge final, sinó en el disseny i la fabricació dels components. El muntatge implica bones tecnologies de producció i suposa, per bé que cada cop més robotitzat, un important càrrega de mà d'obra. Per això aquestes plantes són tan sensibles als costos salarials i a la productivitat. El fenomen de deslocalització pot retardar-se amb esforços passius (menys sous i més hores de treball), però és imparable i irreversible. Les plantes de muntatge construïdes a Espanya els setanta i els vuitanta acabaran marxant pel mateix motiu que van arribar.
Al costat d'aquesta política de retardar-les al màxim, que aplaudeixo, és imprescindible una política basada, entre altres aspectes, en la potenciació dels centres de disseny que ja tenim a algunes de les plantes, i en una gran atenció a les empreses de components per tal que, aprofitant el canvi tecnològic de la reconversió, poden acollir posicions en el desenvolupament, per exemple, d'elements per al motor elèctric, o en nous sistemes electrònics de conducció i seguretat. Canviaria el valor de la nostra indústria al sector i amés contribuiria a retenir-ne les plantes de muntatge, ja que garanteix aventatges de proximitat als llocs de generació d'I+D.
(*) En xifres de fabricació de gener a novembre de 2010: Martorell / Seat: 320.604
Barcelona; BCN / Nissan: 82.485; Iveco: 244. Saragossa / General Motors: 354.213. Almussafes / Ford: 239.963. Pamplona / Volkswagen: 315.847. Vigo / Citroën: 371.659. Palencia / Renault: 245.217. Sámano / Mercedes Benz: 66.089. Madrid / Citröen: 119.110; Iveco / 7.282. Iveco / Valladolid: 15.018. Àvila / Nissan: 12.264. Linares / Santana: 769.

Paul Krugman, premi Nobel d'economia 2008 a "¿Tiene salvación Europa?" proposa quatre vies de remissió de la crisi europea*:
1ª) Resistir: s'escau que tal vegada les economies europees poden tranquil·litzar els creditors mostrant voluntat suficient per a suportar el dolor i evitar l'impagament i la devaluació. Els models de conducta em aquest cas són els països bàltics, que han estat disposats a suportar una austeritat fiscal molt dura mentre els salaris es redueixen poc a poc amb l'esperança de restaurar la competitiviat (un procés conegut com a "devaluació interna").
Fins a cert punt, els països bàltics han tranquil·litzar els mercats, que ara els consideren menys arriscats que Irlanda i ja no diguem Grècia. Però tots els indicis apunten que passaran molts anys abans no recuperi el terreny perdut.
2ª) Reestructuració del deute: Els inversors no esperen que Gràcia i Irlanda acabin de pagar completament els seus deutes. N'esperen alguna reestructuració, encara que no acabi amb els seus sofriments. Però podria acabar amb el cercle viciós de la caiguda de la confiança i la pujada dels costos per interessos.
3ª) L'estratègia argentina: caldria deixar de pagar el deute extern i abandonar el vincle amb el dòlar, quan els països europeus ja no tenen moneda pròpia. La insinuació d'abandonar l'eurozona desencadenaria una devastadora massiva retirada dels bancs...
4ª) Europeisme revificat: A principis de desembre, J.C.Juncker i Giulio Trementoni van provocar una tempesta amb la seva proposta de crear eurobons que serien emesos per un organisme del deute europeu a instàncies de països europeus individuals. Garantits per la UE en conjunt, brindaria a les economies en problemes una manera d'evitar els cercles visiosos del decliu de la confiança i més cost dels préstecs. Per altre part, aquests bonus podrien exposar uns Governs a ldeutes d'un altre (com han advertit els furiosos funcionaris alemanys). Defensen amb fermesa que Europa no ha de convertir-se en una "unió de transferències" on els Giverns i països més forts proporcionin ajuts sistemàtics als més dèbils. Però EEUU funciona com a un aunió monetària en gran part precisament perquè també és un unió de transferències, en la qual els Estats que no han fet fallida ajuden els que sí. I resulta difícil endevinar un euro funcionant si Europa no actua similarment. (EEUU té una unió monetària que funciona, i sabem per què funciona: perquè coincideix amb un país: un país amb un Govern centarl gran, un idiom acomú i un aculura comuna. Europa no té cap d'aquestes condicions, per això les perspectives d'una moneda única han estat incertes des del principi).
(*) "Encara es parla de la crisi mundial de 2008 com si fos fabricada als EEUU. Però Europa ha de carregar amb la seva responsabilitat. Nosaltres teníem els nostres préstecs d'alt risc, que decidiren firmar hipoteques massa elevades per a llurs ingressos o van ser enganyats a fer-ho; els europeus tenen les seves economies perifèriques que, de manera similar, van agafar en préstec més diners del que realment podien permetre's retornar. A mesura que els tipus d'interès convergien a tota Europa, els que iabans els tenien elevatses van deixar endur, com era de preveure, pel frenesí del préstec. Finançat per bancs alemanys i altres de països amb tipus d'interès ja tradicionalment baixos, per aquesta raó els actuals deutes de la perifèria europea són també un gran problema per al sistema bancari europeu al seu conjunt.

El senador socialista català per TGN, exalcalde Falset, Ramon Aleu estrena l'ús d'una llengua cooficial en una moció al Ple del Senat, aquest històric dimarts 18 de gener. Des de 1994 s'empraven també en les comunicacions escrites i al debat de l'estat de les autonomies. Des de 2005, amb el suport de PP, a les sessions de la comissió de CCAA; a proposta del Tripartit al Senat, l'Entesa, el juliol fou aprovat el nou règim d'usos, que es cenyeix a les mocions, no a les proposicions de lleis i de cap manera a les preguntes al Govern. La traducció es serveix en auriculars en la versió castellana, mitjançant set traductors que suposen una depesa de 250 mil e. a sumar als 100 mil de les traduccions en comissions.

Iniesta / Dn.Andrés: "Trabajamos para disfrutar jugando y, sobre todo, para hacer disfrutar a la gente".

Raúl Morodo: "¿Tuvo Tierno frustración política? Aunque con ciertas dudas, creo qu no: su cultura no era cultura del poder, sí de transgresión y de avanzar. Como admirador de Spinoza, quería abrir caminos y combinar ética de convivencia tolerante con un singular horizonte utópico. Y buen conocedor de los clásicos, sus mejors amigos, sabia muy bien que "los precursores y anticipadores nunca administran el poder"".

Jorge Edwards: "¿En qué radica la vigencia, la proyección de un escritura que se desarrolla en el ritmo de lo cotidiano? ¿Cómo entra en juego con la ficción pura, con el pensamiento abstracto, con la reflexión filosófica? Por ahora, solo podemos comporbar un fenómeno importante: el viejo maestro ((F.Mauriac) se la jugaba en cada página, en cada linia, sin atención al género que cultivaba: novela, ensayo, correspodencia, crónica. Lo que lo salvaba y lo mantenía vivo eran lostemas. Era una conciencia literaria apasionada, rigurosa, exigente. Por ahí comenzaba todo.
François Mauriac estuvo cerca de juagarse la vida en sus columnas a Le Figaro sobre la relación de Francia con las ex colonias, en momentos de nacionalismo exacerbado"

Juan José Tamayo, teòleg amb càtedra a la Universitat Carlos III de Madrid: "El proceso de desmitificación del Nuevo Testamento tiene lugar en la Ilustración y llega a su zénit con la conferencia pronunciada por el teólogo Bultmann en 1941 sobre Nuevo Testamento y mitología, en la que propone un ambicioso programa cuya idea central es la existencia de una distancia abismal entre nuestra concepción del mundo, que es científica, y l aque ofrece el Nuevo Testamento que es mítica. Es esa imagen la que hay que desmitificar, cree Bultmann, para que emerja el mensaje central del Evangelio, que es palabra viva de salvación para la humanidad. Este programa, asumido por los teólogos cristianos en diálogo con la modernidad, toca de lleno la linia de flotación de los dogmas del cielo, el infierno y, por supuesto, el purgatorio, cuya existencia fue megada por Lutero por carecer de base bíblica. ¿En qué quedan, entonces, los premios que prometían los castigos con que amenazaban los predicadores de los Novísimos en nuestra infancia nacional-católica? ¿Es pura "creación de literatura fantástica"? (segons la resposat de Borges a Sábato sobre Déu: "Lo que imaginaron Wells, Kafka o Poe, no es nada comparado con lo que imaginó la teologia".

Magister Manuel Vicent a la columna del diumenge al País (16 de gener):
"De pronto uno se descubre con horror a sí mismo. El río de Heráclito trae revueltos todos los días de tu vida y uno puede verse en la escuela con la pizarra y el mapa de España a la pared, la bicicleta en la playa, en el baile de una verbena. Con un libro de Derecho bajo el brazo atraviesas el ojo del puente, vuelves el rostro y te observas de espaldas aguas abajo hacia el mar sin conocer la ribera. Mientras tu imagen se aleja, te espanta pensar que también ya eres otro. Todo fluye. La vida. La historia. Los sueños. Todo cambia o se hunde. Ahora desde el puente de descubres frente al televisor buscando la CNN y sala Gran Hermano".

18/1/11

Moció al Ple ordinari de mes de gener de 2011, presentat pel grup de PAU:

0 comentaris
Proposta com punt d'ordre del dia: Aprovació de la restitució del nom tradicional de carrer de l'Hostal al vial perpendicular comprès entre els carrers de Dalt i Marquès de Tamarit, el qual encara amb el nom de carrer de sant Antoni Abad, commemora aquell 17 de gener de 1939, dia de l'entrada del Cuerpo de Ejército Marroquí al poble d'Altafulla.

Exposició de motius:

Atès que al cens més vell conservat a l'Arxiu Municipal, " Los moradores que hay en este pueblo de Altafulla" amb data de 1846, ja s'esmenta "calle del Hostal" fins i tot per als actuals carrers Marquès de Tamarit i de Mar. Per la qual cosa tant la casa dels Buyreu (Josep, Jaume, Engràcia i Antònia) futur hotel i la casa pairal dels Manel Roig ( Manel Roig, la seva germana Antònia amb el seu marit Ramon Blanch i les nebodes Teresa i Maria Blanch Roig) constava al carrer de l'Hostal.

Atès que al Padró de Cèl·lules personals de 1937, íntegrament escrit en català durant el període la primera Generalitat contemporània, i signat per l'alcalde electe Lluís Punsoda i el secretari Lluís Amill, consta explícitament l'actual tram i cases encara amb el nom sant Antoni Abad (17 de gener) com a pertanyents al carrer de l'Hostal (70 empadronats i 13 infants; 15 pagesos i 6 jornalers; 3 pescadors i 3 ferrers, 2 ferrers, un fuster, el carter i un corredor de comerç).

Atès que entre els empadronats de 1937 consten dos morts de la Guerra Civil: els cosins germans Joaquim Ramon Bové ( de 18 anys) - mort al front - i amb la cèdula nª 271 Pau Ramon Ramon (de 48 anys) - afusellat a Altafulla el 18 de gener de 1939 i encara en soterrament desconegut: és l'única víctima civil a Altafulla perquè el govern de l'alcalde republicà Lluís Punsoda garantí totes el vides de la reraguarda a Altafulla; inclosa la de l'avi del regidor que signa la moció, Cisco Blanch Vergés, primer alcalde de la Dictadura de Primo de Rivera.

Atès que la data del 17 de gener recorda encara l'entrada del Cuerpo de Ejército Marroquí que provocà l'esmetat crim sobre un veí del carrer de l'Hostal, com a dirigent del Sindicat agrícola altafullenc a qui foren reclamades els claus de la seu social amb tràgic desenllaç.

Atès que durant anys, cada 17 de gener, al carrer encara de sant Antoni Abad, s'hi commemorava la instauració del règim totalitari franquista a Altafulla. Així, el 17 de gener de 1945, com a "Fiestas Religiosas-Patrióticas" del "VI aniversario de la Liberación" es celebra a les 10 del matí "en la calle de San Antonio se recibirá a las Jerarquías Provinciales" i a la sortida del "Solemne Oficio y Te Deum en acción de gracias" en comitiva s'adreçaren al "desfile en la calle San Antonio por los camaradas del Frente de Juventudes".

Atès que el primer Ajuntament Democràtic, amb l'alcalde Pijuan i 5 regidors també de CC-UCD i 3 regidors de l'Entesa (CiU, PSUC i PSC) restituí tots els noms tradicionals suprimits des de 1939 pels propis de la mitologia de la "Victoria" ( Plaça del Pou que fou Plaza del Generalísimo; Placeta que fou Plaza Calvo Sotelo; carrer de Dalt que fou calle de José Antonio) menys el que amb el nom d'un sant Antoni (però l'Abad, i de cap manera el de Pàdua padró dels pescadors altafullencs i amb ermita al puig d'en Jaques i placeta a la Vila Closa) no fa sinó recordar encarael 17 de gener de 1939 d'entrada, pel que fou carrer de l'Hostal fins aleshores, de les tropas del Cuerpo de Ejército Marroquí.

Per aquest seguit de considerants, el grup de PAU proposa que, d'una vegada, s'acabi de complir l'acord de restitució de noms tradicionals de carrers del primer Ajuntament Democràtic de la primera legislatura municipal 1979-1983 mitjançant l'aprovació de la següent moció al ple de gener de 2011(set legislatures després ):

Aprovació de la restitució del nom tradicional de carrer de l'Hostal al vial perpendicular comprès entre els carrers de Dalt i Marquès de Tamarit, el qual encara amb el nom de carrer de sant Antoni Abad, commemora aquell 17 de gener de 1939, dia de l'entrada del Cuerpo de Ejército Marroquí al poble d'Altafulla.





Signat: Francesc Blanc i Canyelles, regidor electe per PAU al Ple d'Altafulla de la vuitena legislatura.

Altafulla, 18 de gener de 2011

17/1/11

0 comentaris
El matí d'aquest diumenge el nostre regidor ha ofert un senzill ram de flors als 6 altafullencs morts i 3 desapareguts reconeguts amb el seu nom al monolit del cementiri d'Altafulla des del 17 de gener de 2008. El dia de sant Antoni Abad, i així encara ho commemora el nom del carrer que canvià el consietudinari de l'Hostal, van entrar les tropes de la Cruzada del Gloriosa Movimiento Nacional; l'endemà era afusellat i encara resta per enterrar, el responsable del Sindicat Agrícola Pau Ramon i Ramon.
La setmana vinent, entrarem a registre la moció per a la restitució del nom "carrer de l'Hostal".
També ABG / AA ha fet ofrena floral aquest diumenge amb una cinta escrita "als defensors de la legalitat democràtica".
Ambdós rams reprodueixen la bandera republicana (amb iris, el lila) i en el nostre cas també la catalana (quatre clavells vermells en diàleg amb grogues margarides i crisantems).
PAU vam proposar a l'actual Govern en minoria un acte oficial mínim, que ens fou denegat pels qui tampoc van celebrar la Diada.


Argumentat que l'acord del Ple d'abril de 2008 (el primer presidit per l'alcalde Gené) els reserva, en exclusiva, als regidors del Ple a l'oposició, els regidors dels grups del PSC, AUPA, Ideal, CiU, PP i PAU deneguem al nou assessor d'ABG, Fèlix Alonso, l'ús de despatx al local (on s'ubicaven les oficines del Municipals a la Casa de la Vila).
Es dóna la circumstància que durant el Govern amb alcalde i meitat dels components d'ABG el nostre regidor no s'ensortí en la seva continuada proposta de facilitar espai municipal fix als regidors fora del Cartipàs de Govern; iniciativa que fou presentada i aprovada al Ple després d'una votació dins del Govern Gené primer per l'oposició de la regidora d'AUPA. ABG preferí, en restar en minoria, engegar un Consell de Participació que dignificà la posició del regidors a l'oposició.
De fet, Fèlix Alonso com a assessor intern d'ABG ja s'hi havia ubicat i, fins i tot, al vidre de la façana de la Casa de la Vila corresponent a l'habitacle havia situat un vistós logo de la candidatura que encapçalarà (AA, partit local amb seu social al domicili del seu pare a Via Augusta) quan de fet és assessor d'ABG (nom que el seu clan altafullenc va perdre en disputa amb la resta de membres de l'àrea de Baix Gaià, comportant la successió al Consell Comarcal de Francesc Farré pel rierenc l'ecologista de larga trajectòria al territori Hèctor Hernández).
En la reunió, PAU va suggerir a ABG que presentés una moció al Ple que proposés que el despatx era per als grups i no per als regidors electes; prometent-los l'abstenció...

Antonio Caño a "Un silencio que vale por mil discursos", després de la tragèdia d'Arizona: " Els fets Tucson col·loquen el país altre cop en una situació davant la qual Obama té l'ocasió de demostrar les seves millors virtuts, les que li donaren la presidència: el líder bipartidista, centrista, prudent, capaç d'alçar-se transcendint la lluita ideològica i conduint el país vers el futur.
Com s'ha vist des del primer dia, aquesta és una ocasió semblant a la de l'atemptat d'Oklahoma, que canvià fulminantment la percepció de Bill Clinton i el conduí a una còmode reelecció després d'anys tambalejant per l'amenaça de Newt Gingrich i la seva revolució conservadora. Revolució no és una paraula ja de moda. En fou l'any passat, quan la revolució americana serví d'inspiració al Tea Party per escollir-ne el seu nom. Però la violència absurda d'Arizona, per bé que perpetrada per un llunàtic, ha colpit la consciència dels ciutadans i n'ha desacreditat els qui amb llur retòrica l'enalteixen.


Daniel Innerarity, el filòsof director de l'Institut de Governança Democràtica d'Euzkadi." El més positiu de la darrera declaració d'ETA és el nou context on sorgeix: a la tradicional exigència de tots els partits s'hi ha sumat darrerament l'esquerra abertzale oficial, que fa molt arribà a la conclusió que entre ells i ETA s'escau una radical incomptatibilitat (...) El final d'ETA girarà entorn a com resoldre una endemoniada paradoxa. Tota la seva dificultat actual - que e´s d'un moent de tancament, per més que s'allargassi - consisteix que ETA té cada cop més motius per plegar però menys trofeus que justifiquin davant de sí mateixos aquesta retirada. A Argel, a Zúric, a Loiola, de manera decreixent, ETA podria haver obtingut alguna contrapartida política; al mateix temps - i també de manera decreixent - la pau podia intercanviar-se pels presos; ara aquesta contrapartida és inexistent i l'única possibilitat que se'ls ofereix és que mercès a la seva lluita assoleixin finalment... la legalització dels abertzales il·legalitzats. Llavors podríem recordar-los que per aqust desenllaç han invertit molts assessinats i tenen un tou de presos, que és impossible de maquillar aquest sinistre compte de resultats.Però, quan arribe le comunicat definitiu, el problema de com n'expliquen la història serà només seu. Nosaltres fa molt de temps que ho tenim clar".

Ignacio Sánchez-Cuenca: " L'Estat ha de ser caut i malfiat, però no pot deixar de reconèixer el canvi qualitatiu que suposa el nou comunicat d'ETA. Al meu judici, l'Estat ha d'arriscar i explorar formes d'incorporació de Batasuna a la política institucional. L'objectiu de l'estat hauria de ser elevar-ne els costos per a ETA de toranr a l aviolència, amb la finalitat de fer irreversible la fi del terrorisme".


El catedràtic de Ciència Política de la UB Jordi Matas Dalmases ens adverteix dels "Errores de Mas":
" S'ha comès errades sobre els valors, l'estructura, les persones i l'anomenatr sottogoverno. Mas s'equivoca en considerar que la presència de consellers independents (o, millor dit, no afiliats) és un valor del nou Govern, ja que significa anar a remolc d'una opinió pública que té mala imatge de la política. Tampoc hauria d'encobrir que el nou Govern és, en tota regla, un Govern de coalició, i la crítica al tripartit no hauria d'haver comportat un menyspreu genèric dels Governs de coalició, ja que és la forma de govern que més sovinteja als països democràtics.
Suprimir el Departament de Medi Ambient quan les seves polítiques són molt transversals i tenen uns efectes evidents per al benestar de les persones és una errada política que rectifica que quan CiU creà el departament el 1991 fou únicament per acallar les protestes sobre la gestió de residus. No crear un Departament d'Universitats després de comprometre-s'hi, fer que depengui d'Economia i que a més en desaparegui el terme només té una lògica personal. Crear una viceprsidència del Govern després de blasmar-la tant de temps significa reconèixer la utilitat dels Governs de coalició i la força d'Unió en la negociació sobre la distribució del poder.
Haver nomenat consellers tres persones independents sense experiència política és un greu error. L'activitat d'un conseller és essencialment política, es desenvolupa en un àmbit eminentment polític i té unes repercussions polítiques de primer ordre. I s'hi afegim una conjuntura de profunda crisi polièdrica, el paper de la política hauria de tenir més reconeixement. Sobre les persones també podem senyalar, per diferent raons, les conseqüències negatives de dos nomenaments. Designar Ferran Mascarell, d'un perfil polític excel·lent, és una provocació al fair play polític i fins i tot pot interpretar-se com una incitació al transfuguisme (per bé que estem davant d'un exercici d'escapisme polític). Reconìxer, en plena crisi econòmica, que el nou titular d'Economia és el segon suplent en les preferències de Mas per a ocupar-ne el càrrec (per bé que el perfil de mas-Colell tal vegada sigui el més idoni dels tres) demostra la debilitat persuassiva i poca habilitat en la política de comunicació.
Reconèixer i aplicar com a criteri habitual de distribució d'alts càrrecs departamentals que en les conselleries liderades per Convergència s'escaiguin persones vinculades a Unió i viceversa significa convertir la lottizzazione entre CDC i UDC en un foment de la marginalitat i de l'espionatge polític interpertamentals.


Antonio Franco: "Els catalans volien majoritàriament un canvi de gestors. I el tenen. No agradava el maridatge antinatural dels socialistes i esquerra, i per això ha mort el tripartit. Però és molt possible que CiU demostri indirectament en aquesta legislatura que els enfocaments generals de gestió no necessitaven grans rectificacions, en contra del que es deia. Veurem si el temps ho desmenteix"


Enric Company ens situa en la perspectiva de futur a la catalunya Política: " Ara el raonable és esperar que aquesta resituació de cadascú al seu lloc duri al menys dues legislatures, per poc que CiU hi posi un mínim de sentit comú i eficàcia al seu domini institucional i mediàtic.
Les primeres setmanes de l'actual legislatura ens mostren un Mas teixint una etapa amb majoria electoral i política de llarga durada, com indica la integració de Ferran Mascarell al Govern de CiU".


Joaquín Estefania: " La responsabilitat primera de la crisi està al conjunt d'idees dominants des dels anys 80's, que van arribar a l'opinió barrejades amb la política, la ideologia, els interessos creats:
- la desregulació financera que portà a l'explosió del préstec, que ha desembocat en la seva escassedat;
- una innovació opaca, extrema i inintel·ligible;
- el sistema financer com a amo i no com a servidor de la producció;
- el control de la inflació com a principal meta (per bé que una inflació estable no n'impedí la bombolla d'actius);
- la política monetària com a autosuficent per a assegurar-ne l'estabilitat macroeconòmica;
- pressupostos equilibrats (fins i tot amb baixos tipus d'interès) en societats amb escàs creixement o amb necessitats bàsiques sense cobrir.
Mentre els republicans remonten amb aquests vells i desgastats codis econòmics, EEUU comença a veure els primers resultats de les polítiques keynesianes d'estímul aprovades per l'Administració Obama. Des que començà la crisi, EEUU ha perdut 8 milions de llocs de treball, dels quals 1,3 s'han recuperat el 2010.

J.Ll.Sureda, aquell veteraníssim catedràtic d'Hisenda Pública, de la comissió de Traspassos Estat-Generalitat (1978), expresident de Caixa Catalunya i ex conseller del Banc d'Espanya: "És mancada de tota lògica aquesta insistència a arrenglerar Espanya amb els països perifèrics ( Grècia, Irlanda, Portugal) quan l'spread - diferència de rendibilitat dels bonus a 10 anys comparada amb la dels alemanys - fou de 2,16 punts percentuals i la de l'italià, amb 4,18 caigué de l'estigma de ser considerat perifèric.
"Els mercats secundaris recuperaran la seva eficiència quan els especuladors es convencin de la inutilitat dels seus atacs contra l'euro i, per la seva part, les agències de rating de crèdits tenen l'oportunitat de recuperar la confiançá perduda entre els inversors si acomoden la seva conducta a les noves regulacions quan entrin en vigor i funcionin els mecanismes de vigilància. Llavors haurà arribat el moment de recórrer a les cotitzacions d'aquells mercats i als ratings de les agències per a confirmar, mai per a rebatre, el que indiquen les dades difoses per organismes públics de rigor acreditat.

X.Vidal Folch glossa la nova personalitat europeista de Durao Barroso: " Potser perquè es dóna per descomptat que aquest segon mandat en serà el darrer. Tal vegada perquè els alemanys li van inflingir el 9 de maig a l'Ecofin un dolorosa afrenta en rebec pagament a la seva dòcil complaença històrica: li fan destroçar davant els propis nassos la proposta d'un fons de rescat amb garanties europees i gestionat per la Comissió - quedà en molt interdepartamental. Potser perquè el president francès l'humilià ajornant-ne la la seva reelecció. Tal vegada perquè el fantasma de Jacques Delors udola a les parets del Berlaymont, Barroso ha fet bíceps europeistes propis.
Està decidit, com mai, a "reeixir, malgrat les resistències, a l'ampliació i la flexibilització del fons de rescat". I no "per a ajudar Portugal o espanya", confessa el portugués en la intimitat, "sinó per a consolidar l'euro i defensar Europa". És la seva revenja.
Per això s'ha conjurat amb Strauss-Kahn i amb Trichet. L'aposta és desarmar els recels no sols al fons sinó a tota la nova arquitectura de governança econòmica europea (eurobons inclosos) dels líders, Alemanya i França, donant-los el que en el fobs cobegen. A Berlín, garantia absoluta sobre la credibilitat de les politiques d'estabilitat macreconòmica i ortodòxia pressupostària; a París, el reforç institucional on desplegar aquestes polítiques.


Joaquim Coll, un dels pocs analistes de l'aparell del PSC, a "Barcelona, en temps d'examen":
"Superada l'experiència agredolça el Fòrum, els socialistes han volgut abanderar un discurs centrat en la proximitat i als barris. La inversió ha prioritzat clarament la cohesió social mitjançant la millora de l'espai públic, la neteja, l'atenció social i la lluita contra l'exclusió, l'impuls a polítiques de vivenda, la construcció d'equipaments, la millora de la mobilitat urbana i de l'accessibilitat. Amb tot, han faltat projectes urbanístic de mitjana envergadura que donessin al conjunt dimensió de ciutat.
Tenim molts exemples del protagonisme dels barris - el pla d'ascensor, la intervenció a centenars de carrers, places, parcs infantils i zones verdes, la creació de noves guarderies i més biblioteques i equipaments socials, els ajuts a la rehabilitació d'edificis, el suport al lloguer protegit, etc. Però es tracta d'un Protagonisme Difús que cotitza poc en l'imaginari sobre la ciutat - com ara les dues intervencions començades fa anys: el districte científic 22@ transformant 200 hc. industrials del Poble Nou, que ara emplea 55 mil treballadors qualificadíssims i on viuen 90 mil persones, la rambla del Raval, on avui afortunadament conviuen realitats com contrapostes".
Incorporem, en clau altafullenca, aquestes dues categories de polítiques municipals: de Protagonisme difús (locals i convenis amb les entitats, manteniments i millores d'espais públics); les que cotitzen a l'imaginari col·lectiu (herència dels governs Manel Ramon: zones d'equipaments de l'Hort de Pau - llar d'infants i parc de vivenda d'oferta pública - i del Roquissar - Palau Esportiu, Escola, Institut; nou eix de Marquès de Tamarit / Migdia, al segon i tercer tram els increïbles resssalts. Durant l'actual legislatura: Centre d'Entitats del Comunidor i xarxes d'aigües a Baix a Mar). ¿Pel seu impacte en l'imaginari col·lectiu no tenim encara camp de gespa?
Una tercera categoria, evidentment, recull els conflictes: quan toques la cartera i veïnatges...

11/1/11

0 comentaris
Una sala de Plens amb convilatans drets aclama Maria Porter com a primera filla adoptiva d'Altafulla. L'actual alcalde i tots els regidors del Ple, tret de dues de les quatre regidores (la d'AA/ABG i la del PP) visualitzen l'acord unànime.
Narcís Carulla, el nostre regidor i un nebot van compatir la glossa laudatòria (per exprés encàrrec del Centre d'Estudis):

Narcís Carulla, en un preciós retrat psicològic i sentimental, exposà els 4 eixos vitals de Maria Porter: l'optimisme i el gaudi mediterranis, la religiositat, la moral de compromís del cristianisme franciscà, la catalanitat i el renaixentisme de tots els interessos culturals. També en 4 seqüències cinematogràfiques repassà les fases de la seva vida: com a nena que es refugia dels bombardejos a BCN; com a noia trescant excursions, a la rebotiga de la llibreria familiar i a Altafulla, amb els ulls brillants, corregint textos per a publicacions dels Centre d'Estudis, amb una lletra clara, en mig d'una invasió i borratxera de llibres.
Destacà que sense persones com ella no seríem un poble, sinó un caramull de cases, de cèl•lules potser mortes per dins.
Llegí, finalment, un fragment de l'Arqueologia per a excursionistes, obra de la nostra primera filla adoptiva.

Text llegit pel nostre regidor com a glossa laudatòria encomanada:

Sr. Alcalde electe, sra. regidora de Cultura, companys de Ple, convilatans, familiars,
La Maria Porter sempre serà la primera de les filles adoptives d'Altafulla,
perquè fins ara teníem dos pintors (Sala i Buyreu) i un historiador (Salvador Rovira.
També s'escau la primera vegada que una regidora a Cultura en duu el pes de l'expedient de nomenament.
Tot arriba: en la normalització de totes les igualtats; en aquest cas la igualtat de gènere, en un Ple que per cert té, com mai, quatre dones electes, i sense cap llei de paritat que ens hi obligui.
Posats a argumentar les raons justificadíssimes dels mèrits de Maria Porter per esdevenir la primera filla adoptiva d'Altafulla potser que invertim els termes:
perquè, més aviat, hauríem de dir que la Maria ha adoptat Altafulla, com una autèntica Altafullenca de Destí - per cert, decidir ser altafullenca o altafullenc activa o actiu, aportant i participant en la vida en comunitat a partir dels propis interessos i il•lusions segurament té més valor que néixer a Altafulla i heretar-ne costums familiars.
La Maria, la Maria Porter i Moix, la Maria de la seva família, tan essencial / mítica en la Cultura Catalana - en majúscules - ens ha honorat amb un gest que ja haria de donar el títol d'altafullenc de socarrel a tots i cadascun del qui han pres la mateixa decisió: enterrar els seus avantpassats més directes a Altafulla.
Que el llibreter i colombòfil el seu Pare Josep i el seu germà Miquel, el catedràtic d'història del Cinema i membre dels Setze Jutges restim en l'eternitat del nostre cementiri ens honora i enorgulleix. Per cert, ben a prop, de la capella on reposen les restes del Dr.Joaquin Balcells, a qui encara devem el nom de l'institut.
La Maria ens ha adoptat elegint com a llar definitiva, no únicament segona residència, el sempre segon xalet del camí de l'Ermita de sant Antoni al puig d'en Jaques.
Una llar que conté la irrepetible biblioteca heretada i la pròpia, el majestuós piano dels Porter, i la seva col•lecció d'òlibes que avui tindrà una incorporació...
obra de la Laia Gatell i Ballesté, filla del mateix Vador ànima i factòtum del Museu Etnogràfic, (finalment, il•lustra amb talls al metall la imatge dels castell i de l'església).on la Maria col•laborà a classificar i autora del text a l'entrada, a la sala marquès de tamarit de la pallissa de l'era del Senyor,
edifici rehabilitat / usdefruit municipal durant l'etapa del vuitenni de Manel Ramon a l'alcaldia. Etapa en la qual la Maria sempre fou gerent del llavors Patronat de Cultura, sempre. Durant la primera de les quals, tingué cura amb la Petita Ferreras d'ubicar tot el tresor bibliogràfic llegat per l'hereu de l'arquietecte Pere Benevent, la joia de la biblioteca municipal - tan atapaïdeta ella, pobrissona encara - que porta el nom del qui fou alcalde Martí Magriñà - el fill gran del qual, Josep, presideix actualment el Centre d'Estudis.
La Maria fou la primera presidenta del Centre d'Estudis (el 1995).
Puc donar testimoni que amb el seu franc i tan pròxim prestigi ha obert les publicacions als Estudis i als Oliverots definitivament. Qui en repassi l'evolució en confirmarà el gran mèrit de la Maria Porter, a qui personalment he d'estar molt agraït - sobretot per acollir la publicació de les Memòries de Vivències de guerra de l'oncle Joan, del Patriarca de la Violeta.
La seva obra intel•lectual a Altafulla abasta per tant la producció, la col•laboració i també - no ho oblidem - una obra pròpia - sense l'obsessió de la publicació contínua sinó duta pels seus interessos on en deu haver llegit el mil per u del que ha publicat.
La Maria podem dir que fixa el nostre paradís perdut fou el Romànic de la Catalunya naixent Independent, la versió medieval cristiana hereva de la Romanització i ressuscitada per Modernistes i Noucentistes, de la qual n'és potser un testimoni viu: com a bibliòfila, com a amiga de l'art romànic, com a investigadora i formuladora d'hipòtesis:
Acabem amb tres que li són tan grates:
1ª) l'origen etimològic romà del nostre nom (com a lloc de pedra exfoliable ,que ns agermanaria amb Fulleda a les Garrigues i Castellfollit a la Garrotxa).
2ª) la preexistència d'una església romànica a Altafulla, la "Ecclesiam Altofolia" de la butlla de Celestí III (1194) substituïda per una de gòtica, al s.XIV; sempre amb la capçalera mirant a llevant. A la manera del model visible a Elna, la bisbal de la Catalunya Nord.
3ª) La transformació del nostre paisatge: amb la desaparició dels conreus i la proliferació de jardins, públics i privats en l'Altafulla.
Envoltant el piano, les biblioteques, la col•lecció d'òlibes, a la caseta de la Maria Porter, podem admirar un acurat / harmònic jardí d'antologia d'espècies mediterrànies,
on no hi falten els vells garrofers i les centenàries oliveres, dalt del tro de marges de pedra seca.
L' olivera centenària, l'arbre que pensa emular la Maria perquè ja fa anys que vam celebrar els seus primers 80 anys.
Maria, gràcies per haver-nos adoptat, mercès per haver adoptat Altafulla!

Un dels nebots, ens explicà que la casa de Maria Porter és una al•legoria de la seva vida: al garatge, el cotxe ha estat desplaçat per ubicar l'arxiu familiar i de bibliografia selecte. A l'escriptori del gran menjador-sala d'estar, lleixes de retalls de diaris. Al primer pis, cadascuna de les 4 cambres té el seu corresponent lavabo, balcó i entrada de llum natural, com un hostal obert amb els mateixos drets als seus familiars.

La nova filla adoptiva en l'agraïment final ens féu avinent. "M'incardino amb els pobles i les coses. Em sento com si els altafullencs fossin la meva família". I esperonà resoldre el misteri de la ubicació de la primera Altafulla medieval.
En el parlament de cloenda, l'actual alcalde, a qui hem d'agrair que desbloquegés la tensa situació creada per la regidora de Cultura que barrava la participació oficial del nostre regidor en la glossa laudatòria complint la comanda del Centre d'Estudis, considerà Maria Porter com a autèntic patrimoni per a Altafulla i convidà els assistens a aclucar els ulls i envair-li missatges particulars de cadascun els assistents.


Segon triomf consecutiu del Cd'E Altafulla i el primer a casa i contra un clàssic, el Tancat del Vendrell i per 3 a 1 i amb un segon gol obra d'Arnau Carulla. No hi faltà el d'Imanol, el 3r de la tranquil•litat; el primer fou de penal obra d'Hernan.
Per cert: finalment, també tenim arrebossada la part baixa de la grada del gol de l'estadi Joan Pijuan. Havent cremat uns brètols el poli-Klyn estem sense serveis, ja que els generals no han estat rehabilitats. També calen 3 focus fosos. El més que cinquantanari futbol 11 autèntic germà pobre a Altafulla per a l'actual govern, on bona part de la junta és de lacorda de l'actual alcalde - per millorar o per controlar?.


Els dos dies de Torneig de Nadal de futbol sala han rebut una aportació municipal de boi 18 mil e., mercès a una partida disponible de 24 mil per a activitats esportives del pressupost de 2010.
Els nostres infantils guanyen la final al Caja Segovia, i la perden en alevisn.
El cadets del Barça se'n duen el triomf després de guanyar el Marfil santa Coloma per 5 a 2 a la final. El tercer lloc del pòdium per als ganàpies de Benicarló.


7 nous llogaters al pisos de titularitat pública de la Generalitat, al costat de la llar d'infants de l'Hort de Pau. Dimarts s'escaigué l'acte de lliurament a la Sala de Plens, acomboiada per la regidora de Benestar Social Conxita que convidà a cadascun dels regidors presents a participar en tant emotiu / enaltidor acte de justícia social. Hi érem Francesc Ferré, Manel Ciércoles i Puri Miró i el nostre regidor.

Altafulla tanca el 2010 amb 4.711 habitants censats (+0,6% interanual). La variació entre 2000-2010 ha sigut del 51,4% (dels 3.111 als actuals). 1.600 altafullencs més.
Les dades de la resta de la rodalia del Baix Gaià: La Torre, capital, amb 15.406 habitants (45,6 % de variació durant la dècada). Creixell, 3.319 h. (+ 80,7%). Roda de Berà, 6.232 (+ 85,4%). La Riera, 1.661 (+ 71,2%). La Nou, 510 (+ 35,6%). El Catllar, 4.124 (+ 74,5%), La Pobla de Montornés, 2.888 (+ 116,2%). Total: 38.851 habitants al Baix Gaià, dels quals el 40% a la Torre.
Pel que fa a la Costa Daurada tarragonina: Cambrils, 32.422 (+ 62,6%). Salou, 27.016 (+ 106,9%). Calafell, 24.423 (+ 99,9%). Cunit, 12.464 (+ 109,7%).
Mitjana costanera: 80,3%. Per tant, Altafulla, segurament a causa del seu selectiu urbanisme horitzontal, representa - al costat de La Torre - el creixement relatiu més baix durant el període de 31 de desembre de 2000 a final d'any de l'acabat 2010. Però la Torre ha pujat fins a 4.825 h., per tant durant el decenni, tants com habitants som a Altafulla.
0 comentaris
L.Tolstoi: "No hi ha condicions de vida a les quals no s'acostuma un home, sobretot si veu que tothom els accepta" (cacicat, ressalts, futbol sala ric futbol d'onze pobre, PSC que vota la dreta i organitza consultes independentistes, confondre mesquinesa fiscal amb l'IBI amb injustícia del Cadastre, poders fàctics interns, comunisme de xalet: els 7 pecats capitals d'Altafulla; actualment?). Seguint Raimon: Diguem No! Nosaltres no som d'exie món!

Alain Finkielkraut: " Només a la literatura podem demanar un cor intel•ligent, que reconcilia intel•ligència i sentiments. Els personatges literaris no són tipus, mostres, generalitzacions: són individus. I només arribem a la veritat humana quan no reduïm els individus a generalitzacions. Les ideologies ens fan viure sobre abstraccions sentimentals. Estimem certes identitats: el poble, la classe obrera, i detestem altres: la burgesia, el capital. La literatura és la gran guardiana de la pluralitat, deconstrueix les simplificacions de les ideologies, que, alhora, són elles mateixes simplificacions literàries. Necessitem la bona literatura per a alliberar-nos de la dolenta".

El novembre el 76,7% dels aturats registrats rebien algun ajut públic, la resta cap ni un. La despesa social que reclama aquest dret social ha arribat als 33.000 milions d'euros; el 2007, en fou la meitat.

Carles Castro a "Comprensivos con el fisco": "Els retalls socials mai no són ben vinguts, però en alguns països la resistència és encara més forta. I Espanya n'és un. Els sondejos ho resumeixen amb una preferència difícil de creure: entre gastar menys en prestacions socials o pujar impostos, una majoria dels espanyols s'inclina encara pel segon, encara que reduint-se. Si el dilema es situa en gastar més en educació, sanitat o serveis socials, encara que calgui pujar impostos, la resposta és encara més rotunda: un 45% hi està a favor i només un 26% en contra. Són dades del CIS collits recentment, però que es repeteixen una i altra vegada. Tal vegada expliqui que els retalls socials que comporta l'estratègia anticrisi del Govern socialista tingui un cost electoral tan elevat per al PSOE, un partit associat històricament a la defensa de l'Estat del Benestar.


X.Vidal-Folch a La locomotora (econòmica catalana) ya crea empleo":
"Catalunya ha deixat de crear atur. El 2010 només se n'ha destruït 912; entre 2008 i 2009, 350 mil. Seguim al pou, però el pitjor, defintivament ha passat. Així el tercer trimestre s'ha obert més empreses (25.029) que se n'han tancat (22.397). Fins al novembre del passat 2010, els ERO han represntat - 56% que en el mateix període de 2009.
Durant el II i III trimestres de 2010 Catalunya ha creat el 95% (109.800) dels assalariats privats; per bé que en feines públiques n'hem baixat 19.700 mentre que al total d'Espanya han pujat 107.2000 (serveis socials vinculats a la llei de dependència). El sector serveis a Catalunya és -5 punts i l'industrial + 5 en relació a la mitjana estatal. La recuperació ve per l'exportació industrial, per la demanda externa; Catalunya lidera 7 dels 11 sectors industrials: material de transport, equips elèctrics, química, paper i edició, alimentació, plàstics, maquinària i equips mecànics. ("Beneïda fàbrica d'espanya de xemeneies sense fums", comenta)
" Com succeeix amb tot territori locomotora (Alemanya a la UE, Lombardia a Itàlia), amb una estructura ecòmica més complexa i oberta a l'exterior, el cicle econòmic acostuma a avançar-se tant en les recessions com en les recuperacions. Concentrà el 70% de les feines destruïdes a Espanya i el PIB el 2009 baixà el 4,2 ( la mitjana espanyola el 3,7%).
" La ratificació del caràcter d'herald, laboratori o avançada deslegitima tanta literatura decadentista sobre Catalunya. De signe invers: els entotsolaments provincians i els regateigs provincialitzadors. Per als primers, la revista Nature ha proclamat BCN campiona espanyola d'Excel•lència en Ciència ( de la 65ª el 2000 a la 54ª ara; Madrid, la 67ª). Per als segons, durant el trienni 2006-2009 del denostat tripartit*, els nostres quinzenyencs han millorat la capacitat lectora (i matemàtica i científica)".

(+) Ernest Maragall que s'autoadjudicà l'èxit fou el primer a denostar-lo com un "artefacte inestable sense projecte de país"....

Josep Ramoneda: " Produeix melancolia veure distingits dirigents socialistes entregats a l'enviat del que és probablement el sistema d'explotació de força de treball més gran mai no existit". Juan Cruz: "Fa unes setmanes, a Oslo, una cadira buida acollí el lliurament del premi Nobel de la Pau a un xinés empresonat (Liu Xiaobo), un activista pels drets humans. Ara a ningú se li acudiria de llirar-li al xinès que ens visita (Li Kequiang) la fotografia de la cadira buida d'Oslo. El que ens ha preocupat és si ens deixà riqueses o molles. No estem per a pensaments sinó per a oblids i per a buscar amics que ens ajudin a pagfar el deute".


E.Gil Calvo: " Europa sempre hauria estat dividida en compartiments estancs tant interestatals (els WASP contra els PIG) com intraestatals ( el nord ric contra el sud pobre i els autòctens contra els foranis). Unes divisòries que resultava políticament incorrecte reconèixer reconèixer com a tals, ja que desmentiria el dogma dels drets universals, però que prou que expliquen que no s'hagi arribat ,o potser ni s'hi pugui arribar, a una esfera públic comuna ni una consciència compartida d'identitat col•lectiva europea.
A quines divisòries em refereixo? A les desvelades per la investigació social. És la divisió en quatre estats del benestar proposada per Esping-Andersen (n`rdic, anglosaxó, continental i mediterrani). O la distinció de tres sistemes político-mediàtics proposada per Hallin i Mancini (mediterrani-polaritzat, anglosaxó-neoliberal i germànic-corporatiu), que és la mateixa de Colomer en tres menes de democràcia (llatina-plebiscitària, anglo-majoritària i nòrdica-consociativa)".

J.Pérez Royo: " A l'esquerra abertzale se li exigirà que interioritzi la definició de la violència continguda en la Llei de Partits. Rebuig exprés, doncs, no únicament de la violència legislativament definida, que inclou no només el no ser-ne protagonista, sinó també tenir una actitud connivent. No sé si està en condicions de fer aquest procés d'intoriarització, però crec que això és el que se li exigirà".

Joaquín Estefania: "La Gran Recesió té una peculiaritat distinta d'altres crisis econòmiques: des de 2007 va mutant i cadascun dels problemes que va generant es converteixen en dominants en una conjuntura concreta sense que en desapareguin els altres. En ocasions fou la falta de liquiditat; en altres, la falta de solvència, a vegades afecta més l'economia financera que la real; l'especulació es fixa en el deute públic, en el privat, o en els preus. Ara retorna a les matèries primes sense que s'hagin solucionat l'anèmia creditícia a les empreses i les famílies. Enorme complexitat. Les autoritats es debaten entre el gel de l'absència de crèdits i la deflació, i el foc dels alts preus".


Lluís Bassets: " Entre les eleccions de meitat de mandat que van donar la majoria republicana a la Cambra dels Representats i la instal•lació aquesta setmana dels nous congressistes de la 112ª composició, just als dies on molts ja especulaven sobre el valor de la seva pell, Obama ha assolit de fer avançar els seus peons en tres taulers polítics tan variats com significatius: ha signat la legislació que permet els homosexuals identificar-se com a tals dins l'exèrcit; en segon lloc, el Senat li ha ratificat el nou tractat START de reducció de missils nuclears amb Rússia, peça clau de la seva polític exterior que li permet de mantenir la idea d'un món sense armes nuclears. I en tercer lloc, ha negociat un paquet de 858 milions de dòlars en exencions fiscals, pròrrogues a l'assegurança d'atur de fins 99 setmanes i exencions de cotitzacions a la seguretat social, que significa el segon estímul massiu per al creixement, segons el columnista conservador del WP Ch.Krauthammer.

**********************************************************************
¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨¨

Tony Judt a "El món no se'n surt (Un tractat sobre els malestars del present)", editat per La Magrana, en traducció de Miquel Izquierdo.

1) El diagnòstic de l'hegemonia a combatre:

1a) Dels de dalt : "En el curs de l'era Tatcher-Blair-Brown la santificació dels banquers, dels agents de borsa, dels operadors, dels nou-rics, i de qualsevol persona amb accés a piles de diners ha portat a una admiració il•limitada per una 'indústria dels serveis financers' mínimanent regulada, i, en conseqüència, a una gran fe en el funcionament naturalment benèvol dels productes financers del mercat global".
"És la dreta qui ha heretat l'ambiciosa urgència moderna de destruir i innovar en nom d'un projecte universal. Des de la guerra d'Irak al desig - no correspost - de desballestar l'educació pública i els serveis sanitaris fins al seu gran projecte de liberalització financera, la dreta política - de Tatcher a Reagan de Bush a Blair- ha abandonat l'associació de conservadorisme polític amb moderació social que tan servei va fer a Disraeli, Heath, Th.Roosevelt o N. Rockefeller.

1b) Amb el del mig: "Ha estat la dissidència de la classe mitjana la que posa en el destret més gran els estats del benestar i els partits que els van donar vida. Malgrat ser els grans beneficiaris de la legislació a bona part d'Europa i Amèrica del Nord, la fracció creixent d'electors occidentals que s'identificaven amb el 'centre' es mostrava cada cop més escèptica i dolguda amb la càrrega fiscal que se l'imposava a fi de mantenir institucions igualitàries".
Interpretant el cansament fiscal amb la màxima lucidesa: el concepte de "comunitat de confiança" del filòsof conservador anglès Michael Oakeshott.
"Força proves evidencien que la gent confia més en persones amb qui té molt en comú, i no parlem només de religió i llengua, sinó també d'ingressos. Com és igualitària és una societat, més gran és la confiança. Ara, no és tan sols qüestió d'ingressos: allí on les persones tenen vides i perspectives semblants, és probable que comparteixin també allò que anomenem la seva 'empenta moral'. Això fa més fàcil apuntar solucions radicals en les polítiques públiques, mercès a una comunitat de confiança. Els Estats i les ciutats funcionen millor si són raonablement homogènies i mesurades, generen més confiança i cooperació.
Pot ser que hi hagi un cert egoisme inherent en les societats del serveis socials de mitjans segle XX. Durant dècades van ser societat beneïdes per la sort de la homogeneïtat ètnica i d'una població reduïda i educada on gairebé tothom es podia reconèixer en els altres. Quan el panorama va canviar, sembla que tant la seguretat com la confiança començaren a esmicolar-se".

2) Per l'alternativa Socialdemòcrata:

2.a) L'autocrítica: " La necessitat d'estats forts i governs intervencionistes ja no és qüestionable. Però ningú no els està repensant. Continua existint una malfiança evident a defensar el sector públic sobre la base de l'interès o els principis col•lectius. Sorprèn que en tota una sèrie d'eleccions europes posteriors a l'ensulsiada financera, els partits socialdemòcrates assolissin resultats mediocres"
" L'esquerra ha fracassat a respondre eficaçment a la crisi financera de 2008,i, de manera general, a l'allunyament de l'estat i a l'apropament als mercats en les tres passades dècades. Sense cap història per explicar, els socialdemòcrates i els seus companys (a EEUU) liberals i demòcrates has estat a la defensiva durant una generació en què s'han excusat per les pròpies polítiques i han estat tímids a l'hora de criticar les dels seus oponents. Fins i tot amb programes populars, se'ls veu en pèl maldestres en el moment de defensar-les de les acusacions d'incontinència pressupostària o interferència governamental".
"En falta un relat moral: un relat internament coherent que doni sentit a les nostres accions d'una manera que les transcendeixi (...) Algú ha de fer-se responsable d'allò que Jan Potocka anomenà l''ànima de la ciutat'.

2.b) El redreçament: "Ha arribat l'hora d'invertir la tendència. En societats postreligioses com la nostra, on la majoria de nosaltres trobem sentit en els nostres objectius seculars, només atenent al que Adam Smith anomenava els nostres 'instints benèvols' i capgirant els nostres desitjos egoistes podrem '... crear entre els homes l'harmonia de sentiments i passions en que consisteix la seva raça i el seu bon sentit".
"L'accés desigual als recursos de tota mena - de l'aigua als propis drets - és el punt de partida de quasevol crítica del món veritablement progressista.
"Si continuem sent terriblement desiguals, perdrem totalment el sentit de la fraternitat. la desigualtat no és tan sols moralment pertorbadora: és ineficaç"
"Una població menys estratificada és també una població més ben educada: millorar les oportunitats dels qui són al pis de baix no minva en absolut les perspectives dels qui s'allotgen a l'àtic".
"La tria no es jugarà entre estat i mercat sinó entre dues menes d'estat. Ens pertoca, doncs, concebre altre cop el paper dels governs. Si no ho fem nosaltres, ho faran uns altres"
"La reacció contra els mercats financers desbridats - i els guanys forasenyats d'uns quants contra les pèrdues de tants - ha forçat l'estat a intervenir arreu. Atès, però, que dels del 1989 ens hem estat felicitant de la desfeta final de l'estat totpoderós, ens trobem ara a contrapeu per explicar-nos per què necesssitem la intervenció i amb qui fi.

2.c) La Socialdemocràcia de la Por de la Utilitat ètica i social:
"Si la socialdemocràcia té futur serà com a socialdemocràcia de la por. D'acord amb això, la primera tasca és recordar-nos de les consecucions del segle XX, juntament amb les probables cosmneqüències d'una pressa esbojarrada per desfer-les. L'esquerra sempre ha tingut alguna cosa que volia conservar.
"Solem descomptar les institucions, legislació, serveis i drets hetats de la gran era de reformes del segle XX. Ja és hora que recordem que totes aquestes provisions eren del tot inconcebibles en un data tan recent com 1929. Som els sortosos beneficiaris d'una transformació l'abast i impacte de la qual no tenia precedents. S'escauen moltes coses defensar.
"És dificil per als joves avaluar com era la vida abans d'ells. Però si no podem enfilar-nos al nivell d'un relat justificador, si ens falta la voluntat de teoritzar els nostres millors instints, recordem si més no el cost ben documentat que comporta abandonar-los.
Abandonar la feinada d'un segle és trair aquells que anaven abans que nosaltres tant com les generacions posteriors.

2.c) La Socialdemocràcia de la Gradualitat i l'Autoafrmació:

Els socialdemòcrates acostumen a ser modestos, una qualitat política les virtuts de la qual s'exageren. Hauríem d'excusar-nos una mica menys dels errors del passat i parlar amb més fermesa dels èxits. El fet que aquests fossin sempre incomplets no ens hauria d'atabalar. Si no hem après res més del segle XX, si més no hauríem d'haver copsat que com més perfecta és la respota, més terribles en són les conseqüències.
Les millores graduals a partir de les circumstàncies insatisfactòries són el millor que podem esperar i, potser, tot el que hauríem de buscar.
La socialdemocràcia no representa un futur ideal, no representa ni tan sols el passat ideal. Però entre totes les opcions diponibles avui, és millor que cap altra que hi hagi a mà.
"S'escau una distinció clara entre socialisme i socialdemocràcia. El socialisme pretenia una transformació: el desplaçament del capitalisme mitjançant un règim basat en un sitema completament diferent de producció i propietat. La socialdemocra`cia, en canvi, comportava un pacte: implicava l'acceptació del capitalisme - i la democràcia parlamentària - com a marc dins del qual s'adreçarien els interessos fins a leshores menystinguts d'amplis sectors de la població
Aquestes diferències tenen importància. El socialisme -sota totes les seves disfresses i pseudoencarnacions- ha fracassat. La socialdemocràcia no tan sols ha arribat al poder en molts països, sinó que també ha reexit més enllà dels somnis més agosarats dels seus fundadors. Allò que era idealista a mitjan segle XIX i un desafiamentradical cinquant anys després, ha esdevingut més tard el pa que s'hi dóna en molts estats liberals.
De tota manera la socialdemocràcia no pot fixar-se únicament a preservar institucions valuoses com a defensa contra opcions pitjors. Ni cal. Bona part de la roïnesa del nostre món es copsa millor des del llenguatge dels pensament polític clàssic: estem intuïtivament familiaritzats amb les qüestions d'injustícia, deslleialtat, desigualtat i immoralitat; passa, però, que hem oblidat com parlar-ne. La socialdemocràcia s'adreçava abans a aquestes preocupacions, fins que va perdre el camí.

2.d) Transfronterera i vindicant la Utilitat ètica i social:

"Els socialdemòcrates han d'aprendre novament a pensar més enllà de les seves fronteres"
"La qüestió més vasta, posada implícitament pels seus crítics més motivats ideològicament, és si aquests estats de serveis socials haurien de seguir amb la seva forma present o bé han superat ja el model d'utilitat. ¿Un sistema de protecció del "bressol a la tomba" és més 'útil' que una societat menada pel mercat en què el rol de l'estat és mínim?
La resposta depèn d'allò que pensem que signifiqui 'útil': ¿quina mena de societat volem i quina mena d'arranjaments estem diposats a tolerar o a cercar per fer-la possible? Si ens limitem a qüestions d'eficiència i productivitats econòmiques, ignorant consideracions ètiques i qualsevol referència a objectius social més amplis, no podrem escometre la tasca"

5/1/11

0 comentaris
Les missions de PAU fins a les eleccions

Als Plens municipals, com a compromís públic hem marcat els criteris de PAU fins a final de legislatura:
1) aprovar tota proposta de l'actual Govern en minoria que tingui l'aval tècnic corrresponent: després de la seva exposició, aclariments i debats en Comissions o Consell Sectorials. Perquè ens agrada tornar bé per mal, mai imitarem aquelles deslleialtats de l'actual nucli dur politic del Govern, la connexió lleidatana Ideal+PP, en ressalts i hisenda; mai.
2) insistir en la formació de grups de treball de regidors i persones preparades d'Altafulla per llegar la millor herència en zones verdes, places i espais públics i sobretot rotondes. El patrimoni estètic públic no ha de desentonar amb el privat: dins una Vila mediterrània lluminosa i polida, bonica i elegant.
3) presentar al Ple durant els Plens de gener, febrer i març (no ja en temps electoral) mocions sobre els nostres punts fins ara per fracassats. En segona convocatòria esperem (a) aprovar el pressupost / compromís per al campo de gespa. Glossant Del Bosque, el president ZP ens recordava les paraules de Camus: "tot el que sabia de moral i solidaritat m'ho ha ensenyat el futbol". (b) esperem habilitar espai de joc per als desplaçats de la Plaça del Pou i que hi tornir els infants; (c) adaptar els ressalts a la normativa i al sentit comú.
4) en l'aprovació extrajudicial (per impossibilitat de modificacions de crèdit, com reclamava el regidor d'ERC) de factures pendents del 2010 de Cultura per valor de 51.314 e.*, després d'explicar al detall i en gràfiques les despeses del bienni 2009-2010, reclamar el compromís electoral de la resta de grups al Ple de garantir la diada castellera i els Concerts i Festivals.
Al ple de gener, presentarem la moció per tonar el nom al carrer de l'Hostal. El 17, haurem fet ofrena floral al monòlit del cementiri amb tots el noms tots de les víctimes de la Guerra inCivil i de l'endemà de la Liberación. Prèviament n'haurem fet, per escrit, proposta al Govern en minoria.

(*) Els 60.255 e. d'aportació municipal a Cultura 2010 al detall:
(Al bienni 2009-2010, l'aportació a les entitats i programes culturals encara no representa la de tot l'any 2007)
1) Convenis amb entitats: 16 mil: 6.800 e. Diables + 3 mil e. Castellers
+ 1.500 e. Ateneu* Cultural de Dones + 1.500 e. Balls Tradicionals* + 1.350 e. Orfeó Nous Rebrots + 1 mil e. Lynk-Cinema Club* + 850 e. Ali-Supay.
(*) Nous locals al Centre d'Entitats.
( + Castells de 7 dels Castellers d'Altafulla: 3.800 e + 342 e. placa 4 places de 7 - excepcionals) + Diables FM sant Martí: 1.750 e. + Balls Tradicionals Altafulla Balla: 431 e.
Total de 22.323 e. destinats a les tan actives entitats culturals altafullenques
2) Camí de la Creu: 652 e. (600 e. piscolabis col•laboradors)
3) Sant Jordi: Roses Esplai de Jubilats: 290 e. + 856 e. del piscolabis del Fill Adoptiu (excepcional)
4) Calendari dels Castellers: 255 e.
5) Concert Coral santa Rosalia: 1.800 e. ( 1.300 e. aportació municipal)
6) Cobla processó Setmana Santa: 900 e. - protocol.
7) Publicació homenatge Antoni Gelabert exlibrista: 1.740 e. ( excepcional)
8) Gegants i Nans: rehabilitacions: 706 e. + 731 e. (excepcional) + 524 e. actuacions = 1.961 e.
9) Fulletons programa d'Estiu: 885 e.
10) Diada Castellera de les Cultures: 4.700 e + 3 mil e. + 750 e = 8.450 e. (efecte retorn: centre del programa Quarts de Nou, del 19 de juliol, al canal 33)
Bordegassos de Vilanova: 1 mil e.
11) Aplec Sardanista: 2.600 e. - dues cobles, dues
12) Havaneres amb rom cremat: 4.407 e. = catxés: 750 x 3 + sonorització i grup: 1.298 + 700 e. cremat.
13) Concerts i Festivals de Veus: catxés: 33.214 e. + logística: 2.706 e. + publicitat: 3.554 e + pianos: 1.947 e + 274 e. SGAE = 41.695 e. (aportació municipal: 10.637 e.)
14) Piano i Poemes: 649 e. de piano + catxés: 1.200 e. = 1.849 e.
15 ) Altafulla Balla: 150 e. Òliba d'Ardenya
Total: 91.813 e. de despeses ( 8.179 e. d'excepcionals + 900 e. de protocol) amb 31.558 d'ingressos.
Resta demostrat que l'aportació municipal a la programació cultural, discutida per massa companys del Ple i innegocibles per a PAU, no arriba als 20 mil e. anuals!
Restaran pendents de pagament (extrajudicial) per la 2011 fins a 52.714e. ja que els pressupost de 2010 n'hem hagut de pagar 39.487e.pendents (extrajudicials) de 2009 quan vam haver de pressupostar - 37.000 del previst al PEF per tal de col•laborar a eixugar el romanent negatiu heretat de 2007.
Durant el bienni 2009-2010 l'aportació municipal a Cultura ha sumat 52.153 + 60.255 e = 112.408 e., per unes despeses totals de 72.025 e. + 91.813 e = 163.838 e.; per tant, el 68, 61%.
El 2008, les despeses foren de 106.681 e. amb una aportació municipal de 62.0005 e.
El 2007, les despesses del Patronat van sumar 166.561 e., amb una aportació de 113.197 e.; equivalents doncs a les xifres tot el bienni d'obligats a retardar pagaments, a aprovar extrajudicials i a aguantar les teatrals acusacions de mà forada...

Fonxo Blanc / regidor de Cultura per PAU amb l'alcalde Gené (PSC)


Hem proposat per instància que el diumenge 16 de gener celebrem un senzill acte al Monòlit de Tots els noms Tots dels morts i desapareguts el 1936-1939 altafullencs mitjançant l'ofrena d'una corona floral municipal i sense parlament amb el text a la cinta: "Altafulla com a reconexeiment i reconcialició a Tots els seus morts i desapareguts de 1936-1939".
La data del 17 de gener durant 1940-45 "celebrava" l'entrada de les tropes guanyadores i des del 2008, amb el l'alcalde J.M.Gené, un monòlit (transformació del "monument als Caídos") recorda totes les víctimes, totes, de la Guerra Civil i la Liberación.

Les lloses de la paret de la plaça Martí Royo reposades. Resten pendents les escantellades del terra.

Magne Torneig de Nadal de futbol sala base el 3 i 4 de gener al Palau d'Esports del Roquissar. Omplirà de jove ambient esportiu de 9 del matí a les 8 de la nit.
De caire estatal vindran els cadets del Caja Segovia; del Barça, el Marfil santa Coloma i del Benicarló aeroport de Castelló, al costat del Futbol Pax TGN i el nostre planter. La final s'escaurà el dimarts de 7 a 8 de la nit.
Als infantils i alevins també competiran els segovians, amb els altafullencs, el del Pax i els de la Pobla de Montornés i els del Reus Futsal. Les finals seran la matinal del dimarts: a partir de 2/4 e 10 els alevins; i a partir de 2/4 d'11 els infantils.
El torneig s'intitula "Nacional" enlloc d'"Estatal" i inclou un "Menú protocolario de actuaciones" on es detalla cadascuna de les seqüències de la inauguració: amb fins a 7 discursos (el primer del president Paco Largo!, abans que el del tercer alcalde i el del regidor d'esports; els tanca el regidor de turisme, mitjans de comunicació protocol - es clar).
Felicitem al CFS i a la regidoria d'esports per la iniciativa que dinamitza i posa en valor el nostre Palau d'Esports. Per bé que agreuja el doble tracte entre el germà ric, Futbol sala, i el germà pobre, el degà CdD Altafulla. En demanarem el volum exacte de l'aportació muncipal, en principi no explicada / prevista al Pressupostos de 2011.


Jose Montilla acomiadant-se: " El 28 de novembre de 2006 vaig manllevar uns mots poètics de Salvador Espriu per dir que assumia la responsabilitat de regir temporalment els destins del nostre poble com el més humil dels seus servidors. Així és com em sembla haver obrat, en tot moment, al servei de Catalunya i la seva gent. Pensat que com més humil ets, més força tens per defensar la dignitat d'aquells a qui representes.
Avui voldria acabar amb unes altres paraules manllevades, en aquest cas de Jaume Vicens Vives, a Notícia de Catalunya. Són l'expressió d'un desig que em sembla compartir i que, tant de bo, més d'hora que tard, poguéssim veure fet realitat. Diu Vicens que "tots plegats esperem viure, un dia, unes circumstàncies més planeres, en les quals la tensió passional de la catalanitat es pugui dedicar totalment a fer de Catalunya un páis modèlic, europeu i de bon passar".
És a dir, que la societat catalana, visqui més preocupada pel "fer que pel "ser". Per la consistència que per l'essència. Que deixi de tenir pors i recels atàvics i els traduexi en esperança i energia constructiva. A aquest objectiu vull dedicar els meus esforços a partir d'ara, també humilment, des del lloc on em correspongui".

J.M.Vallès, exconseller de Justícia amb Pasqual Maragall analiza el fracàs dels Tripartits catalans:
"L'error bàsic dels socis dels tripartits catalans fou assumir la seva aliança com un expedient forçat per l'aritmètica parlamentària, però sense voluntat per a assentar les bases d'un projecte polític compartit que Maragall intuïa. Per això calia inciar la revisió d'un sistema de partits cada cop menys comprensible per a l'opinió pública, inclosa gran part dels votants de PSC, ERC o IU. Perquè s'adonen que més de trenta anys de canvis socials accelerats reclamen nous plantejaments.
Fracàs doncs dels partits - i no fracàs del Govern - expressa millor el balanç de l'experiència i explica la decepció d'un notable sector de l'electorat català. En particular, del sector que acollí la primera edició del tripartit com a oportunitat favorable per a modificar un desgastat esquema polític i ajustar-lo millor a la realitat social.
El que més ha frustrat l'esmentada espectativa ha sigut l'escassa disponibilitat de les cúpules partidistes per a anar explotant altres mecanismes d'acord i concertació que consideressin alguna mésque els rendiments particulars per a cada soci. La creació d'un grup parlamentari conjunt al Senat fou un indici positiu i ben acollit, però aïllat i reduït a la marginalitat de la Cambra alta catalana.

**********************************************************************************************
+++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++++
**********************************************************************************************


Les passions i la generositat per a Descartes (manual per a liders / dirigents, ofrena de cap d'Any)

Una consideració per evitar les molèsties de les passions: el nostre bé i el nostre mal depenen principalment de les emocions, emocions interiors, excitades en l'ànima per l'ànima mateixa; mentre que les passions depenen d'algun moviment dels esperits.

Les simples i primitives en són 6: l'admiració, l'amor, l'odi, el desig, la joia i la tristesa. Les restants en són composició o espècies.

Admiració: quan la seva aparició ens sorprèn i jutgem que és prou nou o prou diferent del que abans coneixíem o del costum, llavors l'admirem i n'estem astorats, commoguts. Pot passar abans de considerar-ne el grau conveniència per la qual cosa és la primera passió i sense contrària. En afirmar-ne la conveniència i bondat, neix l'amor; l'odi, si se'ns representa com a perjudicial o dolenta.
En l'amor un s'imagina formar part d'un tot del qual ell es considera només una part; en l'odi, un es considera ell mateix com un tot completament separat de la cosa per la qual sent aversió.

Segons n'admirem la grandesa o la petitesa, estimem o menyspreem. Si l'estimem com a font de bé, ja la venerem; si la menystenim com a causa de mals, la desdenyem.
Quan ens estimem a nosaltres mateixos esdevenim magnànims (generosos) i orgullosos; la humilitat i la baixesa, quan ens menystenim.

El desig (concupiscència) sempre mira l'avenir: per conservar un bé o l'absència d'un mal; per adquir un bé que encara no tenim o un mal que jutgem pot arribar.
Cal distingir allò desitjat que depèn completament de nosaltres de les que no en depenen pas. Les primeres, que només depenen del nostre lliure albir, en saber que són bones les seguim amb virtut, desitjant-les sense excessiu ardor; per força, si només depenen de nosaltres, sempre reeixen, rebent-ne tota la satisfacció que era d'esperar. L'equivocació que acostumen a cometre és desitjar massa poc; el remei per assolir el desig virtuós consisteix en deslliurar l'esperit d'altres desig menys adients i després tractar de conèixer amb claredat i considerar amb distinció la bondat d'allò que hem desitjat. La virtut és fer el que jutgem com a millor.
Les coses que no depenen en absolut de nosaltres, per més bones que puguin ser, no hem de desitjar-las mai amb passió; tant perquè poden no realitzar-se i afligir-nos més quant més les hem desitjat com perquè ens aparten d'allò més assolible.

Contra els vans desigs trenim dos remeis: la generositat o contraposant a la opinió vulgar de l'existència d'una fortuna una mena de necessitat o fatalitat immutable; exercitant-se a distingir la fatalitat de la fortuna ens avesem a regular els nostres desitjos. Hem de desitjar només allò que considerem possible, és a dir que jutgem que poden esdevenir-se i que altres cops n'ha esdevingut de semblants.
La generositat - allò que fa ens valorem el màxim que legítimament podem fer - consisteix exclusivament en què coneixem que no hi ha res que ens pertany de debó més que la lliure disposició de les seves volicions, ni res que ens permeti lloar-nos o blasmar-nos que si no el bon o mal ús de la nostra llibertat, i que sentim la resolució ferma i constant de ser virtuosos, de tenir sempre la voluntat d'emprendre i executar el que jutgem com a millor. Tenint aquest coneixement i sentiment d'un mateix estem convençut que tothom pot tenir-lo també, per laqula cosa no menyspreem ningú, excusant les faltes com a febleses i no per falta de coneixement o bona voluntat.
La bona voluntat esdevé precisament l'únic criteri de valoració d'un mateix, que suposem també es troba, o pot trobar-se en els altres homes. Per això, per la generositat ni ens considerem per sobre dels qui sobrepassem ni inferiors als qui tenen més ben o honors, o més esperit, saber o bellesa. Així, els més generosos acostumen de ser el més humils. Els generosos estan naturalement inclinats a fer grans coses i a no empendre res del que no siguin capaços i com que consideren que no hi res més gran que fer el bé als altres homes i menystenir el propi interès són perfectament cortesos, afables i sol•lícits.
La generositat ens fa completament amos de les passions dels desitjos, de la gelosia i de l'enveja, ja que res ens fa adonar-nos que no mereix la pena desitjar el que no podem assolir; també de l'odi envers els altres ja que valorem a tothom, també de la por enfortits com estem de la nostra pròpia virtut; i també de la còlera perquè en valorar molt poc el que depèn dels altres no reconeixem tant de valor als enemics com perquè ens ofenguin. Els moviments en la generositat són ferms, constants i sempre iguals a sí mateixos, per això la generositat és la clau de volta de totes les virtuts i el remei general contra tots els desordres de els passions.


Quan ens valorem per una causa que no sigui la bona voluntat som orgullosos. L'orgullós sense motiu creu que té més glòria qui se n'atribueix més; són els ignorants i estúpids els qui hi cauen i s'hi abandonen induïts pels aduladors. Els orgullosos tracten d'abaixar els altres homes perquè creuen que el valorable està en allò escàs (l'esperit, la bellesa, les riqueses, els honors) i esclaus dels seus desitjos sempre tenen l'ànima contínuament agitada per l'odi, l'enveja, la gelosia o la còlera.
La baixesa, o humilitat viciosa, consisteix principalment e nsentir-se feble o poc resolt i, com si no tingués ple ús del propi lliure albir, no pot deixar de fer coses que sap que després se'n penedirà; també creu e nquè un no por subsistit per sí mateix ni pot prescindir de moltes coses dependents d'altres.
Els qui es coneixen menys a ells mateixos són els més subjectes a enorgullir-se i humiliar-se més del compte, el moviment de llurs passions és variable, ja que to el que passa de nou els sorprèn i fa que, atribuint-s'ho a ell mateixo, s'admiren i es valoren o es menyspreen segons allò s'esdevingui per al seu profit o no.


Quan considerem el grau de versemblança, de probabilitat d'assolir el desitjat s'excita en nosaltres l'esperança; l'esperança extrema esdevé seguretat o confiança. Si sabem improbable el que desitgem sentim temor o la seva espècie la gelosia; el temor extrem esdevé desesperació. Quan el que esperem o temem depèn de nosaltres podem tenir dificultats en l'elecció dels mitjans o la realització abocant-nos a la irresolució, la qual reclama consells i deliberacions; ben al contrari del coratge o l'audàcia o la seva espècie l'emulació. L'antònim del coratge és la covardia i de l'audàcia la por o l'espant.
El remordiment de consciència mira al present o al passat, si abans d'eliminar la irresolució estem abocats a un acció.
L'excés d'irresolució pot provenir de la pruïja de fer-ho massa bé o de la feblesa de l'enteniment que res no veu clar i distint sinó confús. El seu remei és acostumar-se a formar judicis certs i determinats sobre els coses que es presenten i en considerar que complim el deure sempre que fem allò que jutgem com a millor, toi i que ho hàgim jutjat malament.

Quan ens representem com a propis, pertanyent-nos, el bé o el mal presents, la seva consideració ens excita la joia o la tristesa. També sentim joia pel bé o el mal dels dignes de posseir-los: en el seu bé, la nostra joia és expressiva i burleta per al mal merescut. Són espècies de la tristesa, l'enveja envers el bé gratuït i pietat pel mal injust.
El bé com a obra pròpia ens ofereix una satisfacció interior, la més dolça de totes les passions; la més amarga és el penediment per haver et el mal. Pel bé sentim dels sentim favor i si el reblem llavors expressem reconeixement, pel mal d'obra aliena sentim indignació i si ens afecta, còlera (irascibilitat).
El nostre bé o mal referit a l'opinió que els altres poden tenir-ne excita en nosaltres la glòria o la vergonya. El mal passat dóna alegrai, una espècie de joia; el bé perdut, pena, que és una especie de tristesa. La duració d'un bé en excés causa avorriment; per defecte, disgust.

Alteracions al cos quan la nostra ànima és agitada per les diverses passions:

En l'amor se sent un calor dolça en el pit; el batec del pols és igual i més elevat o fort que de costum; és una passió molt útil per a la salut ja que en millora la digestió dels aliments. Cal però que l'amor s'escaigui sol sense anar acompnayat de forta joia, o desig, o tristesa. Tot el ocntrari observem en l'odi: al pit se senten fredors barrejades amb una mena de calor aspra i picant; el ppols és desigual, sovint inferior i més ràpid; els aliments són rebutjats o corromputs a l'estòmac provocant vòmits o humors perjudicials.

En la joia se sent una calor agradable no sols en el pit sinó que s'expandeix per totes les parts exteriors del cos amb la sang regant amb abundància. El pols batega amb més vivesa per bé que no tant com en l'amor. La disgestió es fa pitjor que de costum (per la frisança?).

En la tristesa es senten una mena de glaçons que gelen el cor i en comuniquen la fredor a la rsta el cos; el pos és feble i lent encongin el cor en una mena de nusos; si no la barregem amb l'odi en la tristesa no deixem de tenir bon apetit.

La passió que agita més violentament el cor és el desig. El desig forneix esperits al cervell que passant fins als músculs aguditzen els sentits i alleugereixen totes les parts del cos (el delit des del desig, el viu plare de l'ànim i del sentits).


Amor de benevolencia i de concupiscència, sense distinció en l'essència només en els efectes:

Tan aviat com un està unit de grat a algú sent per ell benevolència - vol el bé de qui estima, li atribueix tot allò que li convé.També se'l desitja, considerant un bé posseir-lo o estar-hi unit d'alguna forma. Sense benevolència, el desig exclusiu s'expressa com a ambició, avarícia, ebrietat, brutalitat. Sense desig, considerant l'altre com un mateix, es manifesta l'amor familiar, on representant-se que amb els fills fan un tot del qual no és la millor part, sovint prefereix llurs interessos als propis ino tem de perdre's pel salvar-los; l'amistat de la gent d'honor també participa, tot i que rarament tan perfecte, d'aquesta natura.
L'amor benevolent mes alhora concupiscent és el de la gent d'honor envers llurs amants.

Amb més motiu cal distingir, al parer de Descartes l'amor basat en la comparació entre allò que estimem i un mateix:
quan se l'estima menys, sentim afecció; si se l'estima com a un mateix som amics; quan ens l'estimem més que nosaltres mateixos la passió respectiva por anomenar-se devoció.

(manllevat de l'edició a cura de Salvi Turró del llibre Descartes: Llibertat i generositat. Textos morals. E.Proteus, setembre 2010)