Agenda de cap de setmana

Dissabte, 16 de maig: matinal al Palau d’Esports del Roquissar de la fase final de futbol sala dels Jocs Esportius del Consell Comarcal a infantils, cadets i juvenils. Ens ha portat aquest esdeveniment del Tarragonès, que comença a convertit Altafulla en capital esportiva, la consellera comarcal i regidora del Nou Govern Cristina Magriñà.
A partir de les 7 de la tarda, a l aVilleta, la companyia La Teatral, d’antics empleats de “la Caixa” ens representarà el gran èxit mundial de Jordi Galceran “El Mètode Grönholm”. Entrada per 3 euros. N’ha tingut cura dels contactes i de la producció el gerent de Cultura Manel Ciércoles, amb el suport del tècnic en megafonies múltiples Jordi Cuscó.

Diumenge, 17 de maig, al parc municipal del Comunidor, Tradicional Festa de l’Olla. Des de les 12 ballada de sardanes. A partir de les dues, menjar comunitari al preu de 4 e. el tiquet. Organitza el grup de voluntariat – amb especial presència activa de l’Ateneu de Dones i les fèminesdel govern - coordinats i amb filantròpica aportació del restaurador i regidor del Nou Gover Josep Maria Pérez Roigé.
Tarda-vespre de celebració de la culerada amb caravana de clàxons i eufòries pirotècniques. Si el Vila-reial ens torna els que “ens va furtar al darrer minut” ja s’haurà escaigut la vigília mercès al resultat al Madrigal sense esperar al de Son Moix mallorquí. Jornada decisiva doncs d’àmbit dels Països Catalans... ( de Salses a Guardamar i de Fraga a Maó, des de l’expansió de Jaume I)

Anton Costas ens aconsella el com impulsar reformes en plena crisi (El País del dimarts 12 de maig)

“Contràriament al que hom suposa, la crisi actual dificulta, més que n’afavoreix, les reformes. La raó rau en el ressentiment de les classes populars i la classe mitjana contra la corrupció i la mala fe als negocis i la concentració de la renda i de la riquesa esdevingudes.En aquest context, quan enormes quantitats de fons públics s’esmercen a salvar bancs i empreses, les reformes socials, com ara les del mercat de treball i de les pensions, són valorades per a molts ciutadans com una manera d’afegir injúria al dolor de la crisi.
“Per a vèncer el ressentiment i la resistència, les reformes en un àmbit concret han d’enquadrar-se en el marc més general d’un política que demostri capacitat de reconstruir el bé comú i generar confiança en un futur compartit.
(Ambdues idees- força, la del Bé Comú dels serveis públics sostenibles i la del Futur Compartit mercès la solidesa, transparència i qualitat de la Institució Ajuntament, puc garantir que van fonamentar les reformes més doloroses del Pla Econòmic i Financer: taxes de cost de les brosses, pràctica congelació de sous i de plantilla).
“A les democràcies avançades com la nostra, el marc institucional general, que regula drets i deures i les relacions entre els distints actors socials, està consolidat i acceptat. Per tant no calen grans reformes, sinó imaginació per a innovar diins de cadascuna de les institucions existents.
“El que necessita una democràcia com l’espanyola per a millorar el funcionament de les institucions no són ja gran operacions de cirugia reformadora. Necessita medecina homeopàtica que indueixi el canvi des de cada institució. ¿S’imaginen el que hauria pogut succeir a la SEAT de BCN si s’haguessin imposat des de fora les regles de flexibilitat i moderació salarial lliurament negociades i acceptades pels propis treballadors afectats? Aquest és el camí.
“Els reformadors espanyols no poden refugiar-se al fàcil expedient de reclamar la intervenció del Govern perquè faci el treball brut de la reforma. És contradictori de voler flexibilitzar les institucions mitjançant l’intervencionisme de l’Estat. Ha d’investigar-se com incentivar el lideratge i la imaginació institucional, ja sia al món laboral, l’ensenyament o les pensions.”

I també el com canviar o millorar el model econòmic ( El País Negocios, 17 de maig)

“Més que canviar de model, que no se sap el què vol dir, hem de posar-nos a millorar les prestacions del que tenim. Veiem-ne un exemple.
La construcció és un sector madur, però no podrit. En el seu estat actual és minifundista, segmentat, amb despeses elevades, mancat d’innovació i amb la qualitat de servei dolenta. És la conseqüència de com funciona a Espanya.
Ha de fer com el sector de l’automòbil: transformar-se en indústria. Ara cadascú va al seu aire: l’urbanista legisla, l’empresari promou, l’arquitecte dissenya, el constructor generalista coordina el projecte, l’enginyer o el constructor executen una part del projecte i el fabricant subministra productes i materials. El resultat són unes despeses elevades, una baixa qualitat productiva i una mala qualitat del producte i del servei. La solució no és despreciar la construcció, sinó innovar i fomentar la col·laboració entre tots els actors implicats.
Igualment per al turisme. Sorprèn que el país més turístic del món tingui tan poca cura dels recursos que el fonamenten i no millori la capacitat d’innovació del sector.
¿Com assolir de millorar la innovació i la productivitat del model que tenim? El problema de cap manera són els sous. Una economia on més del 40% dels empleats guanyen menys de mil euros no té un problema salarial. Tampoc la solució rau en els ajuts públics. Gastem molt en bonificacions a la contractació i massa poc en la formació de treballadors.
El camí no és tampoc que els poders públics decideixin quin ha de ser el nou model de creixement. El camí està en millorar els resultats del model que tenim, mitjançant un compromís entre empreses, treballadors i Governs que enforteixi la col·laboració i la confiança mútues sobre la base d’uns objectius i mesures compartides. El nou model sorgirà del vell mitjançant la innovació i el canvi gradual i continuat.” Com Darwin s’adonà que succeïa a la Natura?

Prèviament, per agafar autoconfiança per assumir-ho i assolir-ho, ens ha valorat les causes de l’espectacular transformació als darrers quinze anys espanyols:

“Un país acomplexat, socialment atrassat, exportador d’emigrants, acostumat a viure forts desequilibris econòmics i incapaç de competir a l’exterior s’ha transformat en un país amb una economia estable, empresariat dinàmic i socialment refiant de la seva capacitat de competir. No només a l’economia, sinó a l’esport, a l’arquitectura a les arts.
Quina fou l’espoleta d’aquesta explosió de dinamisme i de creativitat? Sens dubte, hi influí l’entrada a l’euro i el diner barat i abundós. Però calgué més. Un factor psicològic poc valorat: una nova generació d’espanyols confiada en sí mateixa, sense el complex d’inferioritat que limità les generacions nascudes durant el franquisme.”

Al mateix El País d’aquest diumenge el políticament correcte ministre d’Indústria, Turisme i Comerç...

Ens oferia l’article implecable sobre el Canvi de model: triplement sostenible ( econòmic, social i medioambiental):
“El Gobierno está impulsando y reforzando planes de ahorro energético y desarrollando el marco adecuado para el despliegue y potenciación de las empresas de servicios energéticos como fuente de creación de empleo, especialmente el excedentario del sector de la construcción.
La actual crisis, la peor desde la Segunda Guerra Mundial, ha obligado a los gobiernos a embarcarse en fuertes programas de expansión del gasto público. Estos programas tienen como objetico fundamental suavizar la recesión económica y preservar el empleo. Es el objetivo y la prioridad más inmediata. Pero también brindan la oportunidad de construir un modelo económico diferente. En este sentido, el Fondo para la Economia Sostenible y el Fondo de Inversión Local, dotados con 20 mil y 5 mil millones de euros respectivamente y la Ley por la Economia Sostenible son las palancas que el Gobierno pondrá a disposición de empresarios y trabajadores para conseguir esta nueva economía que buscamos.
La vivienda ha sido el motor de la economía española en los últimos 10 años, pero por sus excesos ha generado importantes desequilibrios en la economía de este país. La deducción para la compra de la vivienda fue el emblema de ese modelo de crecimiento y acabó por convertirse en una trampa de la que ha sido muy difícil salir.”

Les sèries de salts anuals de l’economia del totxo espanyoles:

1995 1999 2003 2006 2008
Vivendes començades 234.583 lliures + 67.874 protegides // 453.114 + 58.740 // 550.465 + 72.619 // 664.924 + 95.255 // 269.098 + 90.946
% Pes del sector al PIB 6,8 7,27 9,1 10,86 10,12

(Resta pendent de comparar-les amb les municipals... Ens hi comprometem!)

Joaquín Estefanía ens consola sobre les causes del nostre cronificat sobrepuig d’atur a cada crisi:

“ Les contestà el president del Govern amb una tesi alternativa: no és causat per la legislació laboral sinó pel model de creixement, que té tres característiques: l’augment continuat de la població activa ( els immigrants), el pes superior de la construcció ( molt elàstica a la conjuntura, i on es concentren les màximes quantitats de contractes temprals) i la incorporació de la dona al mercat, en molt menys temps que a altres països.”

Va de grans líders conservadors veïns...

Sobre J.M.Aznar López: “Té una vanitat boi nfantil. És simplement la necessitat d’autoafirmar-se constantment. Això ve del dolor que li provocà descobrir que el seu país no se l’estimava com ell creia de merèixer.
Un que coneix el personatge de més lluny diu: ”Aznar ha sigut tota la vida un nen, un jove, un adult reprimit. Pel tipus d’educació rebuda, sempre fou disciplinat, obedient, reprimit. I al govern tampoc es podia desmelenar, per responsabilitat i per a guanyar eleccions. Però ara està fent i dient exactament el que li dóna la gana, i ningú pot renyar-lo. Està encisat amb sí mateix, se li nota. I el paper de dolent és el seu preferit, sempre el fou.”

Sobre Sarkozy: “L’egocràcia és el règim polític de Narcís: jo. mi, me, amb mi. Però monarquia, despotisme, tirania o dictadura no són les paraules que millor s’ajusten per a definir una forma de poder on un sol home en solitari ho decideix tot, mitjançant una frase transformadora que acostuma a encapçalar moltes de les llargues paragrafades: “Jo vull...” L’expressió és obra d’un destacat polític francès,candidat centrista el 2007 i també home de lletres, Françoise Bayrou, al seu llibre “Abús de poder”, acabat de sortir de la imprempta i edicat integrament a aigualir-li a Nicolas Sarkozy l’aniversari dels seus dos anys a la presidència de la República.
“Pocs discuteixen avui a França aquestes tesis, ni tampoc Sarkozy, que mai no ha amagat el seu neguitós protagonsime. Bayrou sosté que per a l’egòcrata no és un obstacle que se’l reconegui com a tal. Altrament: se n’aprofita “per a fer por a qui ha de tenir por”. Però “darrera d’aquesta pràctica descobrim la derrota de la nostra idea francesa de democràcia i de República”, fins ara regides per, segons l’autor, per la meritocràcia del funcionariat de l’Estat, que dóna càrrecs als millors, i no per l’”spoil system” a l’americana, que situa tots els càrrecs públics els seguidors del guanyador.”
(Lluís Bassets, El País, 14 de maig)
( També estàs pensant en els Advocats Presidencialistes que durant els darres vuit anys van governar a una banda i altre del Gaià?)

Rosa Aguilar es retracte... després de la nova ubicació al Govern Andalú...

“A veces hacemos daño inncesariamente en la política. Hace ya mucho tiempo que me di cuenta de que a veces lo que en la política puede ser un titular de gran dimensión causa daño a un ser humana.”
(Llegit el darrer Full d’ABG sembla que estiguin demant també l’entrada a l’espai de centralitat governamental sociata. La Marisa M. V. fa temps que no ho dissimula...)