Altafulla amb tota la il·lusió

30/5/12

Economia política del Pacte fiscal

0 comentaris

Lentament, però inexorable, Catalunya s’allunya comercialment de la resta d’Espanya.
El catedràtic d’economia aplicada de la UAB i qualificat opinant del Periódico, Josep Olivé Alonso ens exposa una transcendental lliçó d’Economia política del Pacte fiscal, de referència obligada en tot debat sobre la inevitable proposta: “Voldria cridar l’atenció del lector sobre els condicionants econòmics que es troben darrera de l’ampli consens existent sobre el maltractament fiscal que pateix Catalunya. El canvi de sensibilitat respecte aquest problema va començar a manifestar-se els primers anys de la dècada passada. De fet, el president Maragall recollia aquesta sensibilitat en la seva proposta estatuària a l’intentar definir un nou encaix amb Espanya.
¿Què havia canviat? Elements polítics al marge, com a mínim quatre aspectes essencials de les relacions Catalunya-Espanya s’havien modificat tan substancialment que exigien l’establiment d’un nou pacte entre Catalunya i Espanya.
Primer aspecte: les relacions comercials. Fins a l’entrada d’Espanya a la UE es podia afirmar que la política del mercat espanyol per als espanyols havia funcionat raonablement bé. El dèficit fiscal, s’argumentava, era el negatiu del superàvit comercial. L’adhesió a la UE el 1986 va alterar les bases d’aquell acord. El mercat espanyol ja no era només, ni prioritàriament, per als espanyols. Havíem entrat a la CEE, amb el que tot plegat implicava de creixent integració, catalana i espanyola, amb la resta de la UE. Es comencen a alterar els fluxos de comerç.
Segon canvi: amb la firma de l’Acta Única Europea i, en especial, amb la incorporació a l’àrea de l’euro, el Banc d’Espanya i el Ministeri d’Hisenda deixaven d’ostentar el poder sobre variables tan crítiques per al teixit productiu català com la pesseta i el seu preu o el nivell dels tipus d’interès.
En tercer terme, la globalització va emergir com un altre factor de desgast de l’statu quo ante. El toc d’alerta que va significar, el 2001, el tancament de Lear de Cervera ens va introduir de cop en les negatives conseqüències d’aquell procés. En especial per a un país industrial com Catalunya molt obert a l’exterior amb uns productes intermedis de l’escala de valor. La pèrdua de llocs de treball en el sector industrial succeït durant la dècada del 2000 explica, en part, la firma de l’Acord per la Competitivitat impulsat ja el 2004 pel conseller Castells. Catalunya, s’argumentava, es troba més desprotegida que altres regions d’Europa, més terciàries, per afrontar els reptes de la globalització. Els seus impactes es deixaven sentir tant en forma de més competència com en la pèrdua d’inversions directes (cap a l’est d’Europa o a l’Àsia) i en la deslocalització d’empreses catalanes o multinacionals.
Quart canvi substancial: l’emergència de Madrid com a poderosa capital, no únicament política, sinó també econòmica, i la creixent convicció, que comparteixo, que des de Madrid es prefereix un creixement econòmic menys elevat si aquest ha d’arribar com a resultat que hi hagi més concentració de poder polític. Els Pressupostos de Cristóbal Montoro, amb una caiguda important de la inversió en l’eix mediterrani i augmenta en l’AVE a Galícia i Extremadura, així ho confirmen.
Els quatre canvis comentats són de caràcter tectònic, no són perceptibles al dia a dia. Per exemple, van haver de transcórrer gairebé 15 anys (des del 1987 fins el 2001) perquè es visualitzés que les exportacions de béns a Espanya havien caigut del 38% del PIB al 32, mentre que les enviades a la resta del món havien pujat des del 13% fins al 26% O que, entre el 1995 i el 2011, el saldo dels intercanvis (béns i serveis) de Catalunya amb Espanya havia passat d’un excedent de prop del + 13% del PIB a escassament el + 2%, mentre que el tradicional dèficit internacional de Catalunya es va reduir des del - 6% fins a un superàvit del + 2% aquest últim any. A més, a partir de la crisi del 2007-2008, i del futur que ens espera, difícilment la demanda interna de la resta d’Espanya estirarà com ha fet en el passat la producció catalana, de manera que el creixent pes dels intercanvis amb la resta del món no deixarà de guanyar posicions. Lentament, però inexorable, Catalunya s’allunya comercialment de la resta d’Espanya.
El pacte fiscal del president Mas recull part de la insatisfacció actual, la més peremptòria, la de pura supervivència. Però les dificultats que s’albiren a l’horitzó només es resoldran parcialment, fins i tot obtenint la millor de les respostes per part de Madrid. Les bases materials de la creixent desafecció catalana són els canvis en l’estructura del nostre comerç exterior, el xoc de la globalització, les modificacions en els centres de decisió i l’absoluta falta de consideració dels interessos exportadors per part del poder central. Com va fir fa anys Karl Marx, són les condicions materials les que determinen la consciència. I encara que sovint Marx va ser una mica lineal, s’ha de convenir que en aquest extrem tenia una bona part de raó”

29/5/12

Xoc a Via Augusta

0 comentaris

Coincidint amb el tancament de l’aparcament al camí de la Roca de Gaià, sense l’alternatiu al costat del Marítim, xoquen dos cotxes a la intersecció perpendicular de l’entrada a Via Augusta per la rotonda del pont de Renfe amb la sortida del carrer de la piscina de l’edifici Pescadors. La policia municipal cus de multes el cotxes que van aparcar on van poder. Pel camí des de l’antiga fàbrica van anar entrant cotxes a l’aparcament prohibit sense solució de relleu.
El cap de setmana del 1-2-3 de juny, per al campionat de patí català al nostre Marítim perilla la bona organització per falta d’aparcament – nou o vell. El desbrossat per al nou, tot just havia deixat algun testimoni diumenge passat. Confiem que s’acceleri per a oferir acolliment al esmentats participants en la catalana competició.
El nou tipus de l’IBI del 0,91 ens situa a la votació del Ple del 0,9 el 2008: vot a favor dels hereus d’ABG (AA) i ERC (SI) i de CiU; en contra PPC; Ideal llavors s’abstingué i ara s’hi oposa. Si recordem el període de conflicte social fiscal pel Cadaste / IBI 2009-2011 s’ha invertit els papers: els llavors a l’oposició (Farré i Eva Martínez) negaven la sostenibilitat fiscal que ara per responsabilitat de Govern assumeixen; Pérez i Conxita, abans compromesos amb la Hisenda municipal, exhibeixen la tòpic / populista / demagògic paper d’oposició previsible – que tingué en Eva Martínez una autèntica vedette del Ple, durant aquell trienni del Pla Econòmic i Financer que ha permet l’excel·lent herència als nostres comptes.

27/5/12

Crisi de la socialdemocràcia europea

0 comentaris

Enrique Gil Calvo s’afegeix al debat sobre la crisi de la socialdemocràcia europea: “ L’esclat de les successives bombolles del crèdit (punto.com el 2001, subprime el 2007, eurodeute el 2010) l’han acabat per allunyar cada cop més del poder, per bé que ocalionalment encara guanya eleccions. Tot indica que el crepuscle de la socialdemocràcia ja s’ha consumat. ¿ Com es pot explicar la seva decadència aparentment irreversible?
La primera explicació és infraestructural i és causada pel debilitament ineluctable d’un dels dos blocs fundador de la coalició socialdemòcrata: la classe obrera. Com a conseqüència de l’adveniment de la societat postindustrial teoritzada pel sociòleg Daniel Bell, s’ha produït una creixent desestructuració del sistema de classes que els ha fragmentat i descompost. Però sobretot qui n’ha sofert la desarticulació és la vella classe obrera de treballadors industrials o blue collars, que ha vist minvar els seus efectius tant en xifres absolutes com relatives, obligant els seus fills a desertar-ne mentre havien d’assistir a l’arribada de nous contingents immigrants de treballadors manuals sense qualificació destinats a l’agricultura, la construcció i els serveis personals. Per tant, les classes mitjanes qualificades ja no tenen res a guanyar mantenint la seva coalició amb les classes industrials en retrocés, i d’aqui que la va trancant caient en una creixent volatilitat electoral. Sobretot considerant que els white collars han perdut part de la seva influència, no en quantitat sinó en pes qualitatiu, com ara exposaré.
La segona explicació del decliu de l’esquerra resulta paradoxal:, ja que prou que podem dir que la socialdemocràcia ha mort (o al menys s’extingeix) com a conseqüència imprevista del seu propi èxit. Efectivament, el desplegament de l’Estat del Benestar, amb la seva provisió universal de drets socials, han decantat dos efectes contraproduents per als seus creadors polítics: en oferir serveis públics de protecció social per xarxes formals administratives ha anat suplint i anorreant les xarxes socials informals de confiança, solidaritat i compromís col·lectiu (grups de suport i ajut mutus, moviment associatiu) que abans articulaven el teixit social donant-li gruix i densitat cívica. Les dues classes de la vella coalició han anat veient com es devaluava i amortitzava el seu anterior capital social, disgregant-se i atomitzant-se fins a caure en l’aïllament de la individualització i el familiarisme amoral. Virtuts perdudes que no poden compensant-se per les xarxes virtuals.
La tercera explicació, segona conseqüència no desitjada de l’èxit socialdemòcrata és la devaluació del sistema educatiu a causa de la seva democratització universal, que ha acabat per esmorteir el seu potencial meritocràtic, en capital humà. Quan la universitat es massifica i amplia a totes les classes socials, els seus títols deixen de ser selectius i es devaluen en deixar de proporcionar mobilitat ascendent: és el fenomen del mileurisme (o depreciació dels professionals urbans) que sorgeix quan la inversió acadèmica en titulació superior ja no pot rendabilitzar-se tant al mercat de treball. Aquesta tercera causa és la que més ha contribuït a trencar la coalició: els blue collars han perdut capital socials i els white collars capital humà. Com assenyala Todd, la socialdemocràcia han entrat en decadència perquè les classes mitjanes titulades, per por al seu desclassament, han deixat de solidaritzar-se amb els treballadors sense titular; per això es rebel·len fiscalment. esdevenen cínic polítics i trànsfugues electorals

25/5/12

El nou tipus de l’IBI per al 2013 serà del 0,91

0 comentaris

El nou tipus de l’IBI per al 2013 serà del 0,91; sobre la base total nova de les valoracions rebaixades, i només en el primer tram del 10% en les valoracions pujades. Qui perd valoració també perd en augment del rebut de l’IBI; i qui guanya valoració durant 6-7 anys també guanya en rebaixa del rebut anual d’IBI fins 2018-19. Mai no plourà a gust de tots, oi? Hipòtesis fonamentades que caldrà verificar amb pagaments nominals que s’hi avinguin a la transparència comparativa...
Dilluns 21, migdia : Pisos de la Generalitat a l’Hort de Pau: adjudicats 8 + 5 pisos: 8 de lloguer durant 10 anys, amb compra opcional + 5 de lloguer a 156-166 e. mensuals per a una superfície de 38-40 m2 i una sola habitació. El 8 disposen de tres habitacions, 72,5 m2, amb aparcament i traster al soterrani tenen una mesa de 348.354 e. i en cas de compra dins el primer cinc anys el pagat es compta com a primera entrada. Estan situats als edifici dos edificis de l’Hort de Pau; els 8 fins ara buits només eren accessibles comprats, però ja restaran habitats mercès al nou Pla de xoc de l’Agència d’Habitatge de la Generalitat que n’ha flexibilitzar usos i accessos.
L’històric futbol del C.D.Altafulla, a punt dels XXX anys de la inauguració de l’estadi Joan Pijuan i presidit per seu fill Carlos, consolida projecte que ens ha de tornar a tenir seccions base, aspirar a la 3ª catalana i alguna temporada, potser dins d’aquest segle, a la normalitat d’un camp de gespa artifical. Entrenats per Albert jansà, han guanyat a la 4º catalana la meitat dels partits (13) i n’han perdut només 5, assolint el 5è lloc; en un grup on tres equips han abandonat – entr ells, el Creixell que sí que disposa de gespa... La grada jove - de juvenils, castellers i futbol sala -i els veterans més patriotes – Pepe Pijuan, germans de la Mata, martí pare del pitxitxi Pol Inglés, Lito Pito – i exdirectius – Ignasi Marquès – han donat un nou caliu a la Renaixença del club. El primer equip de futbol sala recordem que ha pujat a 3º estatal espanyola.

23/5/12

Consell de Política Fiscal i Financera del 17 de maig

0 comentaris

Cada CCAA hi presenta els ajustaments per garantir el garantir el respectiu 1,5% del PIB com a dèficit propi. En total 13 .071 M. d’estalvis / retallades i 5.278 M. en nous ingressos per pujada d’impostos autonòmics: 18.349 M distribuïts en un 71,24 de menys despeses i la resta en més entrades a les hisendes autonòmiques.
La Generalitat de Catalunya ajusta 4.578 M ( el 24,95% del total a l’Estat de les Autonomies) dels quals 2.910 en retallades (63,56%); canvia la fòrmula de 2011 que ho refià tot al 10% d’estalvis de despesa. Des de 2010, els cinc plans d’austeritat han retallat 9.808 M. d’e (la quarta part, ja amb el “nefast i malgastador” Tripartit). L’efecte sobre les polítiques socials, de sanitat, educació i protecció social, és una baixa del – 9,5% de 2011 a 2012 i un retorn a la despesa per càpita(1) de 1.982,5 e. semblant a la de 2006 de 1.903 e.
En detallem, definitivament, les fonts d’estalvi per a 2012: - (1.069 M, aplicant – voluntàriament la Generalitat de CiU / PP els decrets estatals de retallades a Educació ( 3 mil M) i Salut (7.267 M) aprovades en solitari pels PPs + 729 M. de despesa de personal* + 545 M en transferències a empreses públiques: 300 M; Ajuntaments: 45 M i subvencions: 200 M). Personal representa, doncs, el 25,05% de les retallades i el 15,92 de l’ajustament total de 2012. Els nous ingressos vindran de + 888 o 1,171 M en privatitzacions (segons la transferència de l’Estat del previst a la disposició adicional 3ª de l’Estatut ) + 180,2 M. de les conegudes noves taxes (+14%) i impostos del pressupost de 2012 aprovat al Parlament per CiU / PP; on el retard fins a novembre de la taxa turística arrancat pel PPC costa al Govern de CiU 105 M.
(*) Aplicable, dins del Pla Econòmic i Financer de Reequilibri 2012-2014, també al 2013 i 2014, l’estalvi de 420 M d’e. amb la retallada del 5% als 230 mil empleats de la Generalitat de Catalunya, aplicada a parts iguals del 2,5% a les pagues de juny i de Nadal.
En la taula comparativa de mesures de cada CCAA ens adonem que Madrid, com a Andalusia, ni augmenten la ratio a les aules ni privatitza. A Madrid i Múrcia no es redueixen els sous públics. I només a Andalusia i Múrcia no acomiaden empleats públics.
(1) Del País / Catalunya del diumenge 20 de maig, manlleven les ratio de despesa en euros per càpita de nou àrees d’Acció de Govern: Sanitat (1.140; inferior a 2007-2011; el 2006, de 1.086). Educació (704; inferior a 2007-2011; el 2006, de 659). Són les àrees amb menys oscilacions. Protecció social (248; inferior a 2010-11; el 2009, fou de 109); Seguretat (143; inferior a 2009-2011; el 2008, de 136); Justícia (108; inferior a 2008-2011; 2007, de 93,3). Foment de l’ocupació (773 e. any per aturat, davallant constantment; les transferències de l’Estat han baixat el 56% poant en perill les subvencions als centres de treball de discapacitats). Cultura i esports (38,7; també baixant des de 2006-2010; mantenint el de l’any passat. Vivenda (23,6; davallant des de 2007-2011; el 2006, de 21,7). Promoció social (de 8,3; congelat de 2011; baixant des de 2006.
Pel que fa al resultats finals dels dèficits de 2011 de les CCAA, en relació als respectius PIBs, cap com Castella la Manxa (-7,35). Superen el -4%: Extremadura ( -4,64) // País Valencià (-4,52); quan Hisenda havia anunciat -3,68) // Múrcia (-4,39) // Cantàbria ( -4,01). Per dalt del – 3: Ses Illes ( -3,96) // Catalunya (-3,70) // Astúries (-3,64) // Andalusia (-3,24). Amb més del -2: Aragó (-2,87) // Castella i Lleó (- 2,59; anunciat el -2,35) // Euskadi (-2,53) // Madrid (-2,23; quan l’anunciat per Hisenda era – 1,33). Navarra ( -1,85)// Canàries (-1,76) i Galiza (-1,61) per sota del 2% del seu PIB. Mitjana del – 3,23, quan l’anunciat es quedava al – 2,94!
La classificació per PIBs de cada nacionalitat o regió és encapçada per Catalunya (18,66%), seguida de Madrid (17,65), d’Andalusia (13,55) i del País Valencià (9,59) amb més de 100 mil M. d’euros. Per sobre del 50 mil M: Euskadi (6,2), Galiza i Castella Lleó amb el 5,37.
A finals de 2011 i al primer trimestre de 2012, les rendes empresarials sobre el PIB superen per primer cop les rendes salarials (46,6% va. 45,6%, quan el 200o era de 40,4 vs.49,6). La renda per impostos ha davallat del 10% del 200 a l’actual 7,8%. Mentre entre 2007-2009 va pujar el sou real per càpita (1,5 //2, 4 //5,6) i els costos laborals reals ( 0,9 // 2,5 // 1,3 ) des de 2010 s’han devaluat - ( 2,3 // 2,3 // 1,6 ) i – ( 3 // 3,2 // 2,7 ). A Alemanya els sous reals per càpita van baixar el 2007 ( -0,7) per a pujar o mantenir-se des de 2008 ( 0,4 // 0,0 // 0,l) // 0,9 // 0,5).
Enric Juliana: “Després de més de dos anys d’intensa campanya propagandística per a atribuir a la perifèria – especialment a la perifèria mediterrània i molt especialment a Catalunya- el pes moral de la crisi econòmica a Espanya, en només quinze dies, la Comunidad de Madrid, el centre virtuós ha fos Bankia i hagut de reconèìxer que el seu dèficit autonòmic és el doble de l’anunciat fins ara”.
Manel Pérez, a La Vanguardia: “Per a neutralitzar 1 M d’euros d’un préstec impagat un banc necessita aproximadament uns altres 30 M. que no fallin un sol venciment”
G.de la Dehesa a “Austeridad y crecimiento, evidencia empírica”: Les fortes contraccions fiscals que estan aplicant Espanya i altres Estats membres de l’àrea euro poden arribar a resultar més negatives per al creixement del normal per les següents raons: 1ª) Es fonamenten en el compliment d’uns objectius de dèficit computats en termes nominals en lloc d’estructurals (segons la posició de cada membre dins el cicle econòmic) com exigeix el nou pacte fiscal acabat d’aprovar. Esdevé impossible de complir els objectius de dèficits nominals establerts per al 2011-12-13 ( 6 – 4,4 – 3) amb taxes de creixement negatives en relació a les previstes ( 0,6 – 4,1 – 2,7). Assolir el 5,3% compromès serà molt difícil de complir. 2ª) Cadascun dels Estats de l’eurozona emet deute en una moneda que no controla, ja que el BCE no és prestamista en darrera instància de cada Tresor. Per això el Regne Unit, amb un deute públic molt superior a l’espanyol, es triple A i Espanya és triple B+, N’hi hauria prou que el nou Mecanisme d’estabilitat Europea assumís aquell paper, amb suport de BCE, per a calmar els inversors. 3ª) Els Estats de l’eurozona redueixen els seus dèficits fiscals sense cap suport del pressupost de la UE, i, sense que els Estats que compleixen el dèficit, com Alemanya augmentin la demanda interna per ajudar a exportar els qui tenen dèficit corrent. 4ª) A EEUU, els seus Estats de la Unió poden endeutar-se dos anys seguits sempre que sigui per més inversions. Si la inversió pública realitzada, i contrastada per la CE, no comptés com a dèficit ajudaria al creixement. 5ª) Al Regne Unit, la contracció fiscal conviu amb una política del Banc d’Anglatera que n’augmenta les exportacions mitjançant la devaluació de la lliura i l’expansió monetària que millora la demanda interna. El BCE haurà de baixar els tipus al 0% ja que els expectatives d’inflació estan `per sota del 2%. 6ª) L’euro continua apreciat en relació al dòlar, la qual cosa no ajuda les exportacions. L’euro només es devaluaria si els inversors pronostiquessin la seva caiguda; fins ara, els venedors de deute espanyol i italià han comprat bons alemanys, mantenint l’euro com una assegurança natural de canvi envers el dòlar.
A Espanya els sectors públics i privat han viscut mols anys creixent per sobre del seu potencial i endeutant-se en excés, i ara han de tornar els préstecs. No es tracta ara d’elegir entre austeritat i creixement, sinó d’assolir una barreja òptima entre mida, composició i velocitat de la contracció fiscal, d’implantació de les reformes estructurals i que els Estats membres que creixen no siguin austers. Encara no s’ha assolit.
Magistral Enrique Vila-Matas a “Una despedida”: “Intuyo que nadie es tan consciente como Guardiola de que ha quedado atrapado en un laberinto sin salida. Porque Pep se retira a descansar, pero todo el mundo sabe que volverá, que no podrá escapar ya jamás de su destino barcelonista. El insuperable éxito y ser tan consciente de lo alcanzado le han tendido una trampa, quizás una feliz trampa, pero le han dejado sin salida, le han convertido en héroe de un destino, protagonista de una fatalidad. En la condena está lo que el enamorado buscaba. En una separación siempre el que no está enamorado es el que dice las palabras cariñosas – las pancaratas del Camp Nou. Nunca se logra hablar de lo que se ama. De ahí la incomodidad de Guardiola cunado empuñó el micrófono en la noche memorable”
Lluis Racionero: “Espanya entre al Mercat Comú i al món de les multinacionals en el moment en què es reestructura en autonomies. Ambdós processos són complementaris. Cada nivell, ja sigui individu, família, comarca, autonomia, Estat, etc., té dues tendències: una a autoafirmar-se, sentir-se individual, un tot lliure, amb identitat pròpia, ja que es veu com un tot en mirar cap avall en l’escala del sistemes; una altra tendència a integrar-se, associar-se, cooperar quan s’adona i sent que és part, en mirar cap a munt a l’escala de sistemes. Quan per autoafirmar-nos neguem o antagonitzem els els altres escalons de la jerarquia de sistemes entrem als nacionalisme malaltís”

22/5/12

Tarragona i Reus pugen IBI's

0 comentaris

L'ajuntament de TGN pujarà el 20-25% les taxes de l’escola de Música i 5 euros cada mes les de les escoles bressol (245 e. mensuals: 150 d’aula i 95 de menjador: 2.940 any). La Generalitat amb 1.000 e. d’aportació l’ha rebaixada el 40% per a les llars d’infants; l’Ajuntament la puja 100 e. fins a dedicar-ne 2.300 per cada infant / curs. L’aportació de la Generalitat a les escoles de música ha passat de 600 a 230 e. Calculant la distribució d’ingressos a les llars d’infants, per cada criatura / curs = 6.240 e., correspon a les taxes dels pares el 47,15%; a l’Ajuntament de TGN, el 36,85% i la Generalitat, el 16%.
TGN i Reus pugen IBI’s ( 19,8 i 17%). La Generalitat els deu 14,8 i 33 M. respectivament. TGN redueix a la meitat les subvencions a les AAVV; - 18 mil e. per a la Setmana santa i – 160 mil e. per al Festival Dixieland. A Reus, les retallades són de - 780 mil e. per a entitats; - 524 mil per a l’IM de Museus, - 233 mil a l’IMAC; - 210 per a la xarxa urbana d’autobusos, - 75 mil per als clubs esportius i - 61 mil per al Memorimage.

21/5/12

Memòria històrica de vol gallinaci

0 comentaris

Mentre es mantene any rera any en Democràcia les plaques del nom de carrer que recorda el dia de l’entrada de l’exèrcit del “Glorioso Alzamiento Nacional” (sant Antoni Abad: 17 de gener de 1939) se’n col·loca una recordatòria de Martí Capestany, tinent coronel a la batalla d’Altafulla contra les tropes napoleòniques. Una iniciativa més del demostrat acomodatici romanticisme conservador historicista de la mentalitat dominant al Centre d’Estudis d’Altafulla. El nostre exregidor ha defugit el convit com a soci a l’acte inaugural aquest dissabte 19 de maig.
Sense el nou aparcament al costat del Marítim tanquen l’accés en cotxe a la platja de l’Espigó / Roca de Gaià. La cotxefòbia dels urbanistes a Altafulla d’AA / ABG, prou demostrada amb l’acumulació de ressalts com per canviar el nom d’Altafulla a SaltAlonsos...

20/5/12

Reformes del presupostos

0 comentaris

Reformes del presupostos: els contrastos i la coincidència entre Catalunya /CiU-PP i Andalusia / PSOE-IU: Apliquem els decrets del Govern central / PP sobre ensenyament ( - 320 M. d’e) mentre que a Andalusia mantindran la ratio per aula, garantint feina a 7 mil professors interins. Ells, el govern d’unitat d’esquerres, dels 3.500 M. de reforma dels pressupost 1.000 M. han de venir de més ingressos. A una nacionalitat i a l’altra, als interins se’ls baixa el 15% de retribució i feina; també baixa un 5% la retribució als funcionaris, aplicable a le dues pagues extres – a Catalunya, s’ha ampliat la darrer mesura a Justícia i a les Universitats. També a ambdues resten eliminats els plans de pensions i ajuts socials. L’estalvi a Andalusia en personal públics vol arribar a 777 M. d’e. A Catalunya, ara baixem 104 M. d’e a afegir als 625 M. d’e. al pressupost de la Generalitat de 2012, total 729 M. d’e. Com a mesura d’estalvi pot arribar l’aplicació de la jornada intensiva a secundària tan reclamada pel col·lectiu docent davant la infructuositat / desori de les classes de tarda.
Pel que fa a obres públiques, la Generalitat ajorna fins el 2014 el pagament de 688 M. d’e.el pagament d’obra executada; des de fa mesos tota obra susceptible de parar-se ha estat aturada. A Andalusia fan caure ñla inversió pública en 570 M. d’e.
Enric Company: “Encerta el primer secretari del PSC, Pere Navarro, quan afirma que la sobirania fiscal que reclama Mas té les mateixes espectatives d’èxit que a lseu dia gaudí el pla Ibarretxe per a convertir Euzkadi en estat associat a Espanya. És a dir, cap”
El matrimoni homosexual al món: 10 països: a Holanda, Bèlgica, Espanya, Canadà, Sud-àfrica, Noruega, Suècia, Portugal, Islàndia i Argentina. I a 6 estats d’EUA: Massachusetts, Connecticut, Iowa, Vermont, Nou Hampshire i NY.
Tony Judt: “El meravellós de l’Estat del benestar fou que el principal beneficiari fou la classe mitjana (en el sentit europeu, on s’inclou l’elit professional i qualificada). Fou la classe mitaja, la renda de la qual es veié sobtadamenbt alliberada, perquè tingué l’accés a una escolarització i sanitats gratuïtes. Fou la classe mitjana qui assolí una seguretat privada mitjançant la provisió pública d’assegurances i pensions.
Sabem que els dos arguments que amb més força titllen l’Estat del benestar – mal funcionamnet econòmic i procés autoritari – són erronis.
Hem tornat a entrar en l’era de la por. Enrera resta la convicció que les habilitats amb què comptem en començar una feina seran importants per a tota la vida laboral. Enrera resta la certesa que després d’una trajectòria laboral exitosa esperem una còmoda jubilació. De manera que l’era de la por on vivim ens fa témer un futur inconegut, així com uns estrangers desconeguts que poden arribar i llançar-nos bombes. La por que el nostre Govern no pot controlar més les nostres circumstàncies, assegurant-nos una comunitat tancada contra el món. A mi em sembla que el ressorgiment de la por, i les seves conseqüències polítiques, constitueixen el millor argument a favor de la socialdemocràcia: tant com a protecció per als individus enfront les amenaces a les seves seguretats relas o imaginàries, que com a protecció per a la societat enfront les amenaces molt probables a la seva cohesió, per una part, i a la pròpia democràcia, per altra”.
Ramon Folch, sociecòleg: “Descobreixo que el Govern es proposa de privatitzar l’AVE. No els trams deficitaris ,que en són la majoria, sinó el BCN-Madrid, que és l’únic me´s o mensy rendible ( no massa: 2,5 milions de passatgers l’any, ben poc comparats ams els 14 milions del TGV París-Tours o els 35 de Seül-Bussan). Penós. Perquè paisatges de banda, la majoria dels AVE espanyols són un disbarat, estan completament fora d’escala. Però el Govern no para de projectar noves línies, quina més impossible d’amortitzar mai a la vida. I ara vol privatitzar l’única que tal vegada hauria de conservar. La frivolitat de l’anterior esquerra i la incoherència de la dreta recalcitrant en aquest període tardodesarrollista són majestuoses. En termes de bona administració pública, dels qui ambdues presumeixen, caldria parar d’immediat les projectes pendents i tancar línies ultradeficitàries. Actuen a la inversa”
El Periódico contesta les preguntes bàsiques de la crisi del sistema financer:
  • cada compte i dipòsit tenen assegurats fins a cent mil e., des del 10 d’octubre de 2008, garantits pel FGD aporta tper bancs i caixes. Tot i l’alerta del gurú P.Krugman, “un corralet com el que visqué l’Argentina sembla avui per avui impossible a Espoanya o improbable”. El corralet, a més de limitar la retirada de fons, els converteix en en una nova moneda.
  • les accions, pagarés i les participacions preferents no tenen les garanties de protecció de comptes i dipòsits. Els titulars de fons d’inversió o plans de pensions tenen mecanismes de salvaguarda en sepaar gestora de dipositària.
  • Els problems dels bancs neixen dels 304 mil M. d’e en préstecs immobialaris. Han hagut de provisonar fins a 82 mil M. d’e ( el 45% relacionat amb el sector immobiliari) .Tot i així no arriba la confiança dels mercats.
Les participacions empresarials dels 5 grans grups bancaris: “la Caixa” (Gas Natural: 36%; Banc BPI: 30,1%; Boursorama: 20,73; Erste Bannk: 9,77%, Ibursa: 20%; Adeslas: 49,92%)- CaixaBank (Repsol:12,82; Telefònica: 5,01). Santander (Banesto: 89,94%; Metrovacesa: 34,86%). Banco Popular (Colonial: 4,67; Metrovacesa: 11,96). Bankia (Iberdrola: 5,4%; NH hoteles: 15,7%; Indra: 20%; Mapfre: 15%; Realla: 27%; IAG: 12%; Deoleo: 9,6%)

19/5/12

Tindrem l’aparcament al costa del Marítim aprovat el 2001!

0 comentaris

Descongelat l’acord amb Endesa per aparcar als terrenys costat del Marítim, amb accés perla rotonda. L’ha recuperat el nou Govern. Ja havia estat aprovat al Ple de març de 2001 per UpA al Govern i ERC, amb l’oposició de CiU i PSC – que l’expressa a la Plaça del Pou. Malgrat tenir partida al pressupost d’inversions, Alcaldia reculà davant un informe reivindicatiu que el prevenia de possible “delicte ecològic”(a dues espècies d’ocells als joncs – en zona de residus de calç...- . Per a mobilitzar tant els banyistes de la Roca de Gaià /L’Espigó com els socis del Marítim vaig publicar un extens article a la Plaça del Pou d’estiu del mateix any reclamant l’aplicació de l’acord. En les negociacions amb Endesa l’agent dels interessos municipals fou José Ignacio Cellier de Marti. Tan ell com jo, al cap de més de deu anys veurem l’obra acabada i usada. Tot i que, aparcant al vell camí de la fàbrica d’Iquirga, cap duna malmetíem, i l’aspecte mai no fou el de la manipulada perspectiva de cotxes aglomerats que ens presenta el darrer full d’ABG. On totes les medalles de la gestió són autoadjudicades al nou alcalde, quan només ha calgut descongelar l’acord de març de 2001, que prou han buscat als llibres d’actes com a força negociadora!
(textos responsabilitat de Fonxo Blanc, exregidor de cinc legislatures)

18/5/12

Les patates calentes del nou Cadastre

0 comentaris

Caldrà un tipus de l’IBI, variable cada any... i s’implanta el greuge comparatiu una doble base: del 100% del valor per als qui baixa la valoració i escalonada en deu trams – del 10% progresiu anual – als qui la valoració hagi pujat.
Molt ben editada i compaginada la informació del butlletí municipal sobre el Nou Cadaste; fruit de les converses entre dos grans empleats de nivell A del nostre Ajuntament, l’interventor i el director de MMCC. Potser només hi faltava la comparació de zones del tres Cadastres que hem aplicat al S.XX, i sobretot quan es comparen els valors cadastrals mitjans dir que els vigents fins el 2006 venia de principis dels 80’s (31 mil e.) per la qual cosa en lloc dels 10 anys de vida en tingué un quart de segle, amb gran estalvi per a cada contribuent i autèntica ganga al pagament de les plusvàlues de venda-compra, sobretot en el trienni de la bombolla immobiliària 2004-2005-2006 on els ICOs establien un equilibri i sosteniment pressupostari gens conflictiu.
En conversa animada amb l’alcalde Fèlix Alonso al camp de futbol – sempre que veig el Fèlix i la Sisí em poso més que content perquè me’n recordo del Miguelín i la Isabel i del pare conversant afectuosos a la botiga que enguany fa 50 anys – m’ha fet saber que just entrar ell, el juny de l’any passat, la delegació a TGN de la Direcció General del Cadastre, amb les mateixes arquitectes responsables tècniques úniques i exclusives del Cadastre tan contestat, canviava de criteri en adonar-se que la valoració de preus de mercat havia davallat crònicament cap un 35% Personalment, sabent-ne aquelles competències i capacitats tècniques sempre en vaig fer cas: “com no ha canviar la qualificació urbanística i els preus de mercat no el podem canviar”. Això sí anant-hi ssempre que calgués en el decurs del temps: per ni negligir, ni encetar falses expectatives que porten a la frustració i a la desafecció...
Si comparem els valors globals del Cadastre 2007-2012 amb els nous ens dóna una davallada de 733 a 481 M. d’e: exactament un 34,38%, aquella davallada dels valors de mercat que determinen junt amb les expectatives de construcció permeses pel planejament urbanístic les zones i valoracions cadastrals.
Amb el nou Cadastre es presenta una gran patata calenta al Govern, al Ple i cada propietari que paguem IBI com titulars de béns immobles (de residència habitual o segona, o inversió...). Com prou se’ns informa al Ple de 26 de maig hem de pujat el tipus de l’IBI (de l’actual 0,78 fins a un màxim possible de 1,15% per tal de seguir mantenint l’equilibri i la sostenibilitat pressupostària de l’Ajuntament d’Altafulla. El mateix criteri que ha guit cada decisió a la passada legislatura; passar al 0,9 per als 2008 (amb el Govern Farré i Alasà a Hisenda) i mantenir-lo tres anys (Govern Gené i qui escriu com portantveu responsable ) i baixant-lo al 0,83 (Govern Pérez). En cada difícil moment PAU estigué a tan a l’alçada com en minoria progressiva cavant la pròpia tomba – sempre millor la petita i pròpia que la gran i general...,oi?). Per calcular el nou tipus cal garantir uns ingressos efectius en IBI per al 2013 de 4 milions d’euros (3,8 al 2012 i amb la nova obligació de calcular sobre el realment ingressat en la liquidació de l’any anterior que no sobre cens pressupostat, com s’esqueia fins ara).
En el càlcul intervénen dues menes de bases cadastrals: quan la valoració ha baixat s’aplica el 100% directe, però quan ha pujat, seguiex vigent el sistema d’escalonat en deu any d’aplicació progressiva d’un 10% més cada any. Sembla que els perjudicats per la nov a valoració sortiran beneficiats en bona part dels rebuts del proper decenni, ja que el tipus és únic. Tant els nous valors que han augmentat que exprenyen als nous afectats, com la doble base d’aplicació per a un únic tipus coven greuges comparatius, que poden tenir ressò al Ple i sobretot al torn del públic. Com reaccionarà ADARCA?
Cal esperar que la proposta tècnica, perfectament quantificada que presenti Intervenció, tingui unanimitat municipal. Llavors, ABG i la regidora d’AUPA ara a SI hauran rebut un tracte que ells no van practicar precisament... Si Ideal i PP els imiten tornarem al conflicte social de desligitimació dels necessaris ingressos per IBI; amb menys habilitat en agip-prop i amb menys massa crítica mobilitzant-se.
A l’article del portantveu tècnic permanent d’ABG en l’oposició al Cadastre esmentat i al tipus que reclamaven l’equilibri pressupostari hem de tornar a llegir la dada de mala fe alarmista, que prou exhibí en el debat electoral Fèlix Alonso i que prou li vaig retreure immediatament: “ El recibo medio del IBI el año 2016 habría sido de 877,26 euros”. Ara ens endinsem al paradís, segons l’inspector d’hisenda / comunista de xalet viurem en “una reducción media de 137,40 euros anuales”. ¡Segur que el proper Ple del 26 de maig no podrà aprovar-la, d’acord amb el “nuevo tipo de gravamen” d’equilibri i sostenibilitat per al Pressupost d’Altafulla de 2013!

12/5/12

De l’autonomia a la descentralització

0 comentaris

Xavier Vidal-Folch a Usando Europa como coartada” ( a la Llei d’Estabilitat Pressupostària estatal): “ El Govern central ve a reemplaçar el rol de la Comissió com a autoritat executiva. Es tracta d’una impostura, perquè és jutge i part, en mancar-li la independència de Brusel·les (pot centrifugar el seu dèficit a les CCAA en mantenir conflictes d’interessos amb elles, i de fet ja és acusada de tal pràctica); també li manca la neutralitat de la Comissió (dictada pel Tractat de Maastricht i pel fet que incorpora a nacionals proposats pels distints Estat per assolí així equilibris interns), i tampoc existeix un contrapès equivalent al del Consell de la UE com a darrera instància, que pot tombar per majoria invertida una decisió de la Comissió. No n’és el Consejo de Política Fiscal y Financiera, on el Govern central gaudeix de la meitat dels vots.
A la UE la governança és compartida, participada. Mentre que a Espanya, l’autonomia esdevé acatament. Per això resulta misteriós que el nacionalisme català aplaudeixi tal degradació, embarcada com està en la deriva de la sobirania fiscal ja no ‘compartida’ sinó, ai, ‘completa’”.


Jeremy Rifkin: “De la mateixa manera que el vapor ens portà a la primera revolució industrial i el motor Daimer a la segona, l’opció alemanya per la producció descentralitzada d’energies renovables ens porta a la tercera. IBM, Siemens i Cisco experimenten distints sistemes a sis länders per a poder d’enviar kw per la xarxa com si fossin bits d’informació, cercant l amanera d’emmagatzemar-los. Com que l’aire, la terra i el sol esta narreu, a totes les taulades i espais verds del planeta es pot captar aquesta energia i transformar-la en electricitat, com combustible per als mitjans de transport. Al preu actual, a qualsevol edifici amortitza en set anys la inversió, però tal i com s’ha esdevingut amb el ordinadors i els mòbils, massificant-se en baixarà el preu. Aquest inversió i treball revitalitzaria la nostra economia. Com han detectat tots els moviments d’indignats del món s’està ensorrrant. Les energies renovables culminen la integració home-medi ambient”

11/5/12

Françoise Holande, retourne l’espoir des gauches europeénnes

0 comentaris

Rafael Jorba, tornat del Consell Català Audiovisual a La Vanguardia escriu a “Moi, presidént de la République”, encara amb la victòria en calent: “Hollande és des d’ahir al vespre el setè president de la V República. La seva investidura mediàtica es entreveure al final del cara a cara a tv: “Moi, le président de la République”, va repetir fins a quinze cops per atacar els flancs febles de la presidència de Sarkozy. Una anàfora – figura retòrica que consisteix a repetir una mateixa expressió a l’inici de diverses frases – que ahir al vespres esdevingué real.
El sòlid perfil acadèmic d’Hollande – Science Po, promoció Voltaire de l’ENA – es complement amb l’art de l’estratègia. Una qualitat que primer els adversaris interns al PS i després Sarkozy han infravalorat. Amb tot,Hollande és un animal polític (...) Hollande, que porta el nom de la terra dels seus avantpassats (Holanda), que van haver de fugir de les urpes de la Inquisició, conserva als gens l’art de dissimular.
L’aritmètica imi, sobretot, els intangibles han inclinat la balança. Sarkozy, el superpresident, no ha aconseguit tombal Flamby (així l’anomenen els crítics). Ha descobert, com ja havien fet els elefants (barons) del PSF a les primàries, que Hollande és com el jonc: s’inclina però no es trenca. La seva elecció ha tingut el perfil d’un referèndum anti-Sarkozy. Més que els mèrits d’Hollande, han pesat els demèrits del president sortint. La crisi ha fet la resta de la feina.
Fa cinc anys Sarkozy va arribar a la presidència amb un enorme capital polític que va començar a dilapidar la mateixa nit electoral: s’havia dit que es reclouria a un monestir per meditar, però va celebrar la victòria a Fouquet’s per embarcar al iot d’un amic multimilionari.
En el pla electoral, ho ha fiat to als assessors. Patrick Buisson, que en altre temps va militar a l’extrema dreta: fronteres, immigració, islamofòbia larvada... El president – teòric garant dels valors republicans – ha traspassat en la segona volta un línia vermella que fins i tot el centrista Bayrou ha censurat.
La victòria d’Hollande també té un caràcter de test europeu: els francesos no han avalat el certificat de defunció de la socialdemocràcia i han donat suport a l’aposta keynesiana del presidenciable socialistadavant ‘l’austeritat a mort’ de Merkozy que, en expressió de Felipe González, ‘condueix a la mort d’Europa’. El doble repte, doncs: fer renèixer ‘el somni francès i impulsar un nou començament per a Europa’”.

10/5/12

Futbol Sala Altafulla a Tercera Divisió !!!

0 comentaris

Felicitem als jugadors del Futbol sala d’Altafulla sènior A, al seu equip tècnic, junta directiva i gran afició pel seu ascens de la territorial catalana a la 3ª divisió espanyola, del conjunt de l’Estat. Nivell competitiu a l’alçada ja de les magnífiques instal·lacions

Els Castellers d’Altafulla completem el primer 3 de set, la tarda de dissabte 5 de maig, a Salomó. Nou pilar de cinc que es va acostant al 60è...

El nostre exregidor ha felicitat – per facebook - l’alcalde electe Fèlix Alonso per la nova Revisió del Cadastre. En la resposta li fa saber que l’antiga oficina de Turisme i un servei personalitzat per TIC permetran l’accés a la informació dels contribuents “afectats particulars”. En la felicitació, Fonxo Blanc reconeix el seu error de no haver cregut mai en aquesta revisió, alhora que li demana que en l’acord del Ple sigui reconeguda la labor dels anteriors alcaldes. Fèlix Alonso, que va votar al Ple de 2006 la revisió actualment vigent, demostra així que de cap manera van tenir sentit les acusacions de “favoritisme ” a propietats de l’antic Govern.

La festa del Treball dels Atletes d’Altafulla aplega un gernació de participants de totes edats i gènere. Guanya el torrenc Soufiane Khadrnou (15’45’’) seguit de Daniel Alonso (15’56’’); el primer atleta d’Altafulla David Sánchez (17’06’’). En dones, la primera: Sílvia Ferrer. Alguna crítica de comerciants pel tancament d’accessos al poble, com a cada gran competició a “territori Alonso”...

Per encàrrec de l’actual europarlamentari i dirigent històric del PSC Raimon Obiols, Fonxo Blanc publica al digital L’Hora de Nou Cicle un extens article expositiu i crític de l’assaig d’Enric Juliana “La España modesta”, acabada d’editar per RBA.

4/5/12

Lluís Bassets a L’estrebada (de CiU i PP)

0 comentaris

Durant la crisi s’escau qui practica la tècnica de l’estrebada: la fugida cap endavant, enfront la qual res ni ningú és veu capaç d’oposar-s’hi. Hi ha qui treballa per a sortir de la crisi. Però és més fàcil encara treballar per treure’n profit.
El full de ruta de l’estrebada suggerida per Francesc Homs pot consistir en: trencament amb el PP. Remodelació del Govern amb entrada de consellers d’ERC. Discurs solemne del president per a certificar que Catalunya entra en una nova etapa històrica. Confirmació paralamentària d’una nova majoria sobiranista, disposada a exigir el pacte fiscal en la línia del concert econòmic. Consulta popular per a obtenir-ne el suport plebiscitari a la reivindicació econòmica catalana. I, finalment, eleccions anticipades, potser a principis del 2013, on l’objectiu de la independència és sotmès a les urnes per incorporar-se al pla d’acció del Govern en cas de victòria.
L’estrebada que proposa el Govern català no sembla circumstancial. Respon a la certesa d’una oportunitat per a resoldre un problema històric. Just en el moment que etziba més fort la major crisi des de 1929, quan es perden llocs de treball a doll, milers de famílies resten fora del paraigües protector de l’Estat i la pobresa i la precarietat penetren entre les classes mitjanes. Pot ser que el pla de l’estrebada sigui un simple gest estrident en una negociació de resultats irreversibles amb el soci i aliat que assegura tant la majoria parlamentària com els diners líquids per al funcionament de l’Administració autonòmica.
Una crisi permet resoldre per decret complicats problemes empantanegats durant anys. La temptació s’imposa. Les principals reformes s’escometen sense incloure-les als programes electorals, sobretot si es disposa d’una majoria absoluta tan mecànica com una serra motoritzada. El servei universal de salut, el model de tv pública i el marc de relacions laborals ja en passar per la serradora. A Esperanza Aguirre li agradaria posar la motoserra sobre l’Estat autonòmic*. Cristóbal Montoro amenaça d’intervenir a les CCAA, quelcom d’insòlit dins la història constitucional espanyola, a compte del compliment de les obligacions de dèficit imposades pel seu Govern.
Cal anar amb cura amb la tècnica de l’estrebada. Per a aprofitar la crisi no n’hi ha prou amb tenir genials acudits. És fàcil de confondre l’exhibició de la pròpia gosadia amb un bon càlcul polític. Els errors estratègics són els pitjors.
La crisi passa factura a tots, amb independència del color polític. N’hauria de perdre nota els temptats per la maniobra tàctica de les eleccions anticipades.
(*) Rèplica de Luis R.Aizpiolea a El problema no es el modelo (El País): “El primer que crida l’atenció és d’on treu Aguirre que la devolució de la titularitat de la sanitat, l’educació i la justícia del CCAA a l’Administració central suposi de reduir 48 mil milions d’euros a la hsienda pública. ¿Tal vegada el simple fet de passar un hospital públic de ser gerstionat per una conselleria autonòmica a un ministeri estatal suposa un estalvi automàtic? Aguirre no és capaç d’explicar-ho.
És més, alguns del països més pròspers de la terra disposen d’una estructura política complexa com el nostre Estat de les autonomies. És el cas dels EEUU, Alemanya, Canadà, Austràlia o Brasil. La qual cosa demostra que els compostos no emprobreixen un país. Més aviat al contrari.
Aguirre no s’ha quedat aquí. La seva proposta de desmuntar l’Estat de les autonomies ha tingut la particularitat d’acostar-se als nacionalismes de Catalunya i Euzkadi en el debat recent obert a favor de la seva sobirania respectiva i que representa, sens dubte, el repte polític més important que se li planteja a Rajoy, els propers mesos i anys.
Davant aquest repte són molts els autonomistes que es plantegen que l asortida de l’Estat de les Autonomies no està ni en la sobirana catalan i basca ni en la marxa enrera, sinó en millorar-ne la gestió i en culminar la federalització de l’Estat (Senat com cambra territorial, potenciació dels organismes federals, etc).
Hilari Reguer: “Com deia Pierre Vilar , la història està feta dels que uns voldrien oblidar i altres no pdoen oblidar; la tasca de l’historiador és escatir-ne el perquè dels uns i dels altres”.
Manuel Vicent: “No deja de ser una metàfora siniestra el hecho de que la burbuja inmobiliaria forzara a importar miles de palmeras de Egipto, cuanto más altas más baratas, para adornar paseos marítimos, urbanizacions, avenidas y demás engendros urbanos y con ellas la plaga mortal del picudo rojo, como remate de esta fiesta de la especulación (con un horizonte de palmeras muertas)”
El rànking de factures pendents per habitant i deute del % del PIB a les nacionalitats i regions de l’Estat de les Autonomies:
A proveïdors: + de mil e per càpita: Castella-la Manxa (1.182e.: 2.500 M. e. total); +- 800 e.: Ses Illes (898 e.: mil M. e.), Múrcia (816: 1.279 M e. total) i i País Valencià (795: 4.069); Castella i Lleó: 416: 1.200; Aragó, 334 : 450; Andalusia, 323 e. /habitant: 2.763 M.e totals, Catalunya, 263 e. per càpita: 1.984 Me total a proveïdors; Extremadura, 204: 227 i Madrid, 197: 1.279 M.e.
Deute en % del PIB: entre 16 i 21: Catalunya: 20,7 (41.778 Me); País Valencià: 19,9 (20.762 Me); Castella-la Manxa: 18 (6.587 Me); Ses Illes: 16.3 (4.432 Me). Entre 9 i 11% del PIB el deute: Extremadura: 10,9 (2.021 Me); Aragó: 10,2 (3.403Me); Múrcia: 10,1 (2.806); Andalusia: 9,8 (14.314 Me); Castella i Lleó: 9,4 (5.476 Me); - de 8: Madrid: 7,9 (15.447 Me).
Carlos Mulas-Grandos, director de la Fundació Ideas a ¿Una cuarta via para la socialdemocràcia?:

2/5/12

Les nostres circumstàncies...

0 comentaris

Inventari de retallades als serveis públics del Govern del PP / Montoro:
A) Al copagament de medecines:
a) els jubilats en pagaran el 10% (amb màxims mensuals de 8,18 i 60 e.). Les rendes superiors als 100 mil e. l’any en pagaran el 60%.
b) els funcionaris i malalts crònics seguiran pagant el 30 i i el 10% respectivament.
c) els parats sense prestacions deixaran de pagar el 40%, compensant-los amb la gratuïtat dels medicaments.
d) Els ciutadans majoritaris – fora dels quatre categories anteriors – pagaran segons renda entre el vell i general 40% i el nou 60% màxim.
e) Per a crosses, cadires de rodes, ambulàncies no urgents i preparats alimentaris, cadascuna de les cinc categories pagarà el corresponent % aplicable a les medecines.
Cal afegir l’euro per recepta a Catalunya, fins a un màxim anual de 61 e.
Els immigrats sense papers perden la targeta sanitària, establerta pel PP el 2000, i només tindran dret a urgències. Dins el col·lectiu, infants i embarassades mantenen drets com empadronats.
B) A l’educació:
a) canvis a les ratios per aula: a Primària, de 27 a 30 (+3) ; a Secundària, de 30 a 36 (+6); a Batxillers, de 37 a 42 (+5).
b) a les setmanades lectives dels mestres i professors: els màxims d’aquest curs passen a mínims dels vinents (25 i 20 hores).
c) taxes universitàries / aportació de l’estudiant: del 15% al 15-25% a la primera matrícula i els repetidors reincidents entre el 30-100%.
d) beques universitàries: dins dels llindars de renda que es mantenen, puja +5 punts percentuals (del 65 al 85%) els crèdits aprovats – a partir d’ara amb una nota mínima de 5,5-6.
C) Dependència, quart pilar de l’Estat del Benestar:
a) només resta el 85% estatal per a cada dependent; en desapareix el 15% que es repartia entre les entitats.
b) Se’n paralitza l’aplicació progressiva que havia de culminar el 2015. No arrigarà, doncs enguany als dependents moderats de grau 2.
D) Taxes judicials:
Des de 2003 només era aplicada – entre 50 i 600 e. – a empreses amb cert grau de facturació – tret de les jurisdiccions laboral i penal. Ara resta exempta la penal, però aplicable a tota persona o empresa – taxa entre 100 i 1.200 e.

1/5/12

Batecs altafullencs

0 comentaris

Els amics del Letxu se’n surten! Van presentar la somiada cadira de rodes a la Sala de Plens, aquest dissabte 28 d’abril!
56è pilar de cinc consecutiu, parant Marc Capdevila a segons i Manolín García a terços, dels Castellers d’Altafulla, amb els Xicots de Vilafranca com a amfitrions aquest 29 d’abril.
L’Altafulla empata al Catllar contra el Baix Gaià, amb el 17è gol de Pol Inglès – aquest diumenge de penal. Descansem el primer diumenge de maig i el 13, contra el Perafort, tancarem al temporada a casa. ¡Hi anirem a aplaudir al nou equip d’aquesta temporada, que dirigit per Albert Jansà, de tan propi, cohesionat i engrescador ha fer tornar un nombrós públic jove al camp!