Consell de Política Fiscal i Financera del 17 de maig

Cada CCAA hi presenta els ajustaments per garantir el garantir el respectiu 1,5% del PIB com a dèficit propi. En total 13 .071 M. d’estalvis / retallades i 5.278 M. en nous ingressos per pujada d’impostos autonòmics: 18.349 M distribuïts en un 71,24 de menys despeses i la resta en més entrades a les hisendes autonòmiques.

La Generalitat de Catalunya ajusta 4.578 M ( el 24,95% del total a l’Estat de les Autonomies) dels quals 2.910 en retallades (63,56%); canvia la fòrmula de 2011 que ho refià tot al 10% d’estalvis de despesa. Des de 2010, els cinc plans d’austeritat han retallat 9.808 M. d’e (la quarta part, ja amb el “nefast i malgastador” Tripartit). L’efecte sobre les polítiques socials, de sanitat, educació i protecció social, és una baixa del – 9,5% de 2011 a 2012 i un retorn a la despesa per càpita(1) de 1.982,5 e. semblant a la de 2006 de 1.903 e.

En detallem, definitivament, les fonts d’estalvi per a 2012: - (1.069 M, aplicant – voluntàriament la Generalitat de CiU / PP els decrets estatals de retallades a Educació ( 3 mil M) i Salut (7.267 M) aprovades en solitari pels PPs + 729 M. de despesa de personal* + 545 M en transferències a empreses públiques: 300 M; Ajuntaments: 45 M i subvencions: 200 M). Personal representa, doncs, el 25,05% de les retallades i el 15,92 de l’ajustament total de 2012. Els nous ingressos vindran de + 888 o 1,171 M en privatitzacions (segons la transferència de l’Estat del previst a la disposició adicional 3ª de l’Estatut ) + 180,2 M. de les conegudes noves taxes (+14%) i impostos del pressupost de 2012 aprovat al Parlament per CiU / PP; on el retard fins a novembre de la taxa turística arrancat pel PPC costa al Govern de CiU 105 M.

(*) Aplicable, dins del Pla Econòmic i Financer de Reequilibri 2012-2014, també al 2013 i 2014, l’estalvi de 420 M d’e. amb la retallada del 5% als 230 mil empleats de la Generalitat de Catalunya, aplicada a parts iguals del 2,5% a les pagues de juny i de Nadal.

En la taula comparativa de mesures de cada CCAA ens adonem que Madrid, com a Andalusia, ni augmenten la ratio a les aules ni privatitza. A Madrid i Múrcia no es redueixen els sous públics. I només a Andalusia i Múrcia no acomiaden empleats públics.

(1) Del País / Catalunya del diumenge 20 de maig, manlleven les ratio de despesa en euros per càpita de nou àrees d’Acció de Govern: Sanitat (1.140; inferior a 2007-2011; el 2006, de 1.086). Educació (704; inferior a 2007-2011; el 2006, de 659). Són les àrees amb menys oscilacions. Protecció social (248; inferior a 2010-11; el 2009, fou de 109); Seguretat (143; inferior a 2009-2011; el 2008, de 136); Justícia (108; inferior a 2008-2011; 2007, de 93,3). Foment de l’ocupació (773 e. any per aturat, davallant constantment; les transferències de l’Estat han baixat el 56% poant en perill les subvencions als centres de treball de discapacitats). Cultura i esports (38,7; també baixant des de 2006-2010; mantenint el de l’any passat. Vivenda (23,6; davallant des de 2007-2011; el 2006, de 21,7). Promoció social (de 8,3; congelat de 2011; baixant des de 2006.

Pel que fa al resultats finals dels dèficits de 2011 de les CCAA, en relació als respectius PIBs, cap com Castella la Manxa (-7,35). Superen el -4%: Extremadura ( -4,64) // País Valencià (-4,52); quan Hisenda havia anunciat -3,68) // Múrcia (-4,39) // Cantàbria ( -4,01). Per dalt del – 3: Ses Illes ( -3,96) // Catalunya (-3,70) // Astúries (-3,64) // Andalusia (-3,24). Amb més del -2: Aragó (-2,87) // Castella i Lleó (- 2,59; anunciat el -2,35) // Euskadi (-2,53) // Madrid (-2,23; quan l’anunciat per Hisenda era – 1,33). Navarra ( -1,85)// Canàries (-1,76) i Galiza (-1,61) per sota del 2% del seu PIB. Mitjana del – 3,23, quan l’anunciat es quedava al – 2,94!

La classificació per PIBs de cada nacionalitat o regió és encapçada per Catalunya (18,66%), seguida de Madrid (17,65), d’Andalusia (13,55) i del País Valencià (9,59) amb més de 100 mil M. d’euros. Per sobre del 50 mil M: Euskadi (6,2), Galiza i Castella Lleó amb el 5,37.

A finals de 2011 i al primer trimestre de 2012, les rendes empresarials sobre el PIB superen per primer cop les rendes salarials (46,6% va. 45,6%, quan el 200o era de 40,4 vs.49,6). La renda per impostos ha davallat del 10% del 200 a l’actual 7,8%. Mentre entre 2007-2009 va pujar el sou real per càpita (1,5 //2, 4 //5,6) i els costos laborals reals ( 0,9 // 2,5 // 1,3 ) des de 2010 s’han devaluat - ( 2,3 // 2,3 // 1,6 ) i – ( 3 // 3,2 // 2,7 ). A Alemanya els sous reals per càpita van baixar el 2007 ( -0,7) per a pujar o mantenir-se des de 2008 ( 0,4 // 0,0 // 0,l) // 0,9 // 0,5).

Enric Juliana: “Després de més de dos anys d’intensa campanya propagandística per a atribuir a la perifèria – especialment a la perifèria mediterrània i molt especialment a Catalunya- el pes moral de la crisi econòmica a Espanya, en només quinze dies, la Comunidad de Madrid, el centre virtuós ha fos Bankia i hagut de reconèìxer que el seu dèficit autonòmic és el doble de l’anunciat fins ara”.

Manel Pérez, a La Vanguardia: “Per a neutralitzar 1 M d’euros d’un préstec impagat un banc necessita aproximadament uns altres 30 M. que no fallin un sol venciment”

G.de la Dehesa a “Austeridad y crecimiento, evidencia empírica”: Les fortes contraccions fiscals que estan aplicant Espanya i altres Estats membres de l’àrea euro poden arribar a resultar més negatives per al creixement del normal per les següents raons: 1ª) Es fonamenten en el compliment d’uns objectius de dèficit computats en termes nominals en lloc d’estructurals (segons la posició de cada membre dins el cicle econòmic) com exigeix el nou pacte fiscal acabat d’aprovar. Esdevé impossible de complir els objectius de dèficits nominals establerts per al 2011-12-13 ( 6 – 4,4 – 3) amb taxes de creixement negatives en relació a les previstes ( 0,6 – 4,1 – 2,7). Assolir el 5,3% compromès serà molt difícil de complir. 2ª) Cadascun dels Estats de l’eurozona emet deute en una moneda que no controla, ja que el BCE no és prestamista en darrera instància de cada Tresor. Per això el Regne Unit, amb un deute públic molt superior a l’espanyol, es triple A i Espanya és triple B+, N’hi hauria prou que el nou Mecanisme d’estabilitat Europea assumís aquell paper, amb suport de BCE, per a calmar els inversors. 3ª) Els Estats de l’eurozona redueixen els seus dèficits fiscals sense cap suport del pressupost de la UE, i, sense que els Estats que compleixen el dèficit, com Alemanya augmentin la demanda interna per ajudar a exportar els qui tenen dèficit corrent. 4ª) A EEUU, els seus Estats de la Unió poden endeutar-se dos anys seguits sempre que sigui per més inversions. Si la inversió pública realitzada, i contrastada per la CE, no comptés com a dèficit ajudaria al creixement. 5ª) Al Regne Unit, la contracció fiscal conviu amb una política del Banc d’Anglatera que n’augmenta les exportacions mitjançant la devaluació de la lliura i l’expansió monetària que millora la demanda interna. El BCE haurà de baixar els tipus al 0% ja que els expectatives d’inflació estan `per sota del 2%. 6ª) L’euro continua apreciat en relació al dòlar, la qual cosa no ajuda les exportacions. L’euro només es devaluaria si els inversors pronostiquessin la seva caiguda; fins ara, els venedors de deute espanyol i italià han comprat bons alemanys, mantenint l’euro com una assegurança natural de canvi envers el dòlar.

A Espanya els sectors públics i privat han viscut mols anys creixent per sobre del seu potencial i endeutant-se en excés, i ara han de tornar els préstecs. No es tracta ara d’elegir entre austeritat i creixement, sinó d’assolir una barreja òptima entre mida, composició i velocitat de la contracció fiscal, d’implantació de les reformes estructurals i que els Estats membres que creixen no siguin austers. Encara no s’ha assolit.

Magistral Enrique Vila-Matas a “Una despedida”: “Intuyo que nadie es tan consciente como Guardiola de que ha quedado atrapado en un laberinto sin salida. Porque Pep se retira a descansar, pero todo el mundo sabe que volverá, que no podrá escapar ya jamás de su destino barcelonista. El insuperable éxito y ser tan consciente de lo alcanzado le han tendido una trampa, quizás una feliz trampa, pero le han dejado sin salida, le han convertido en héroe de un destino, protagonista de una fatalidad. En la condena está lo que el enamorado buscaba. En una separación siempre el que no está enamorado es el que dice las palabras cariñosas – las pancaratas del Camp Nou. Nunca se logra hablar de lo que se ama. De ahí la incomodidad de Guardiola cunado empuñó el micrófono en la noche memorable”

Lluis Racionero: “Espanya entre al Mercat Comú i al món de les multinacionals en el moment en què es reestructura en autonomies. Ambdós processos són complementaris. Cada nivell, ja sigui individu, família, comarca, autonomia, Estat, etc., té dues tendències: una a autoafirmar-se, sentir-se individual, un tot lliure, amb identitat pròpia, ja que es veu com un tot en mirar cap avall en l’escala del sistemes; una altra tendència a integrar-se, associar-se, cooperar quan s’adona i sent que és part, en mirar cap a munt a l’escala de sistemes. Quan per autoafirmar-nos neguem o antagonitzem els els altres escalons de la jerarquia de sistemes entrem als nacionalisme malaltís”