Altafulla amb tota la il·lusió

31/1/12

Les dissorts de la Hisenda de la Generalitat

0 comentaris
D’entrada la perspectiva serà particular i particularista; però vol desembocar en el federalisme cooperatiu – el que cal entre cada coordinació de parts dins un tot (Espanya, Europa).
Molt particular, el que com a tots els treballadors públics de la Generalitat, la nòmina i la paga de desembre visqué uns episodis prou coneguts i resolts in extremis: primer pagament amb descompte de l’IRPF del cobrat i el pendent de cobrar; finalment, pagament íntegre de la paga extra.
Molt particularista, com a ciutadà catalanista fins al moll de l’ós, remarcar els greuges tant en l’increïble origen dels problemes de tresoreria com en la solució d’urgència.
Començant per aquesta: els préstec del Banc de Sabadell al 6% precedent de la liquiditat injectada pel BCE a l’1% a la banca privada. Anà així la cosa, segons vaig entendre del tan creïble com atabalat conseller Mas Collell. Qui ens confessà que, de mesos, que la Generalitat no tenia accés a préstecs pont. Ep! alguna cosa hi tingué a veure, com a efecte boomerang, aquelles manifestacions dels més sectaris / sobiranistes de CDC que cofois parlaven d’una herència que no donava per pagar nòmines ja el mes de febrer – pandilla d’aprenents de bruixot!
A l’origen múltiple dels problemes de tresoreria de la Generalitat, un del que marquen època, dels que fan trontollar conviccions arrelades i sostingudes: els ja famosos 759 M d’e. que bestregué el propi Tripartit el 2008 pagant les corresponents  inversions de l’Estat aplicant la transitòria tercera de l’Estatut.
 
Ara per ara, encara no ens han tornat la bestreta.

Cal enumerar el seguit d’arguments sorgits del Govern amb ministra la cap de llista per BCN del PSC (Carme Chacón Piqueras), personalitzant la raó de ser del PSC amb el PSOE (intervencionisme per a l’autogovern català i pinya legislativa dins tots els socialistes al Congrés):
a) tornar la bestreta no fóra entès per la resta de l’Estat. ¿Vet aquí la gravitació de les pròximes eleccions andaluses? Oi que lliga amb la presentació de candidatura a dirigir el PSOE de la nostra versió Hilary Clinton? En una i altra: tot ben estudiat i aplicat, res a fiar-te’n…
b) la sentència del TC deixa a criteri de l’Estat l’aplicació de la transitòria de l’Estatut. Centrifugació de deficit pur i dur – del que ja ens advertí, com a conseller, Antoni Castells…
c) no pot destinar-se a pagar nòmines el que ha de pagar inversions. El cinisme de l’imputat Pepiño Blanco…
Desolació / indignació per triplicat, com en el vell formalisme burocràtic. Com argumentar contra el que constava com a partida al pressupost espanyol de 2011 i ja havia estat fixat per la bilateral Estat-Generalitat el juliol.¿ La lleialtat interinstitucional en orris per a advertiment de bones fes federalistes? Personalment, fins que no ens paguin la bestreta o una altra versió del fets rectifiqui la llegida i escoltada…
Per a anar decantant criteri ens acaben d’oferir les xifres de l’aplicació del nou sistema de finançament al 2009, que podem comparar amb l’anterior just al 2008. El 2008, Catalunya recaptàvem 119 i érem finançats amb 96 (dades en índexos segons població, considerant 100 la mitjana estatal): un decalatge de -23! L’any després, amb el nou finançament: recaptem 120,7 i som finançats amb el 103,6: - 17,1. Hem avançat  5,9 en la reducció del dèficit fiscal, doncs! Però, l’ordinalitat (exportada d’Alemanya, la mateixa que fixa el maxim del 4% del PIB com a solidaritat fiscal entre länders…) no és assolida: som els tercers en recaptació i els vuitens en finançament i encara ens escatimen aquells 759 Me.
Però hem de presenter el panorama de cadascuna de les nacionalitats i regions de l’actual Estat, aquelles que estem condemnades a compartir federalisme cooperatiu dins el Consejo de Política Fiscal y Financera (l’Ecofin hispànic) que aplega tots els consellers d’hisenda amb el ministre. Evidentment les forals van al seu rotlle…
Centrem-nos amb les que fins i tot l’injustament defenestrat Ridao ens explicava com a tradicionals contribuents netes: Madrid i Balears, per sobre de Catalunya en índexos de recaptació i el País Valencià, sempre per sota de 100. Madrid passa de – 44 a – 37,3 (6,7 per 5,9 nosaltres); Ses Illes de – 45! a – 22,3 del vell al nou sistema de finançament (22,7!). Els valencians cosins germans de – 6 a + 0,1 (6,1)
Resta demostrat que encara patim greuges comparatius estructurals. Que carregats de raons de xifres de dèficits fiscals  i de retallades induïdes ( - 13,3% a Educació I Universitat,  entre 2010-2012)un encara millor pacte fiscal federal ens mereixem! Les converses CiU / Govern +PSC / metropolità tenen un tema cabdal d’agenda…
                                                                          (article publicat al 3 de Vuit per Fonxo Blanc)

30/1/12

Dues mocions-trampa provoquen la sortida de SI

0 comentaris
9 punts de 9 aquest gener per al futbol a 4ª catalana del C.D.Altafulla. Al 5 a 1 contra el Sarralenc, tres gols de l’actor Carles Francino i el de l’honor del Payan de la coneguda saga de les cases de la Plasticel. Ja tenim 26 punts: 8 victòries, 2 empats, 4 derrotes; 38 gols a favor i 27 en contra.

Podeu trobar les dades de la Jornada al grup 25 de la quarta catalana a la web de la FCF

Dues mocions-trampa més que “polititzades”del PP I CiU provoquen l’incompliment dels pactes de Govern per part d’ABG que obliguen SI a sortir-se’n. Compungida i sinceríssima intervenció al final del Ple de Jordi Molinera; habitual absolutisme de l’assemblea d’ABG i dues pirules triomfants de l’oposició: la bandera espanyola al balcó (PP) i Municipi pel Dret a decidir (CiU), que van provocar l’abstenció tan deslleial d’ABG (per complir la llei i pel caràcter “interclassista” de la seva candidatura).
Si hem de repartir responsabilitats en la crisi de Govern, que esperem provisional quan rectifiqui ABG, qui en té menys és SI, perquè actua amb coherència i mantenint fermesa en els compliments de pactes de Govern. Certament, les mocions del PP pròpies del seu furor espanyolista vetllant per la bandera al balcó I de CiU, molt en la línia “pico de oro” del seu regidor (també de la Móra…) tenien un càracter maliciós que, esperem provisionalment, han reeixit: aguditzar els contradiccions del Govern i marcar espai propi (la caspòs catalanofòbia del PP; la frivolitat sobiranista de CiU); amb mocions del tot alienes a la dinàmica de l’acció de Govern municipal per als altafullencs (rasa del c) Alcalde Pijuan i entrada el poble a les obres d’Exinan; etc.)
La història es repeteix amb qui pacta amb ABG; pensen que perquè guanyen les eleccions la seva assemblea ha de governar soleta el poble; provocant, així, crisis de Govern dins el primer any de la seva alcaldia…
En el torn de públic asssisten va tornar a parlar al Ple el nostre exregidor que també va insistir a demanar que funcioni l’única democràcia legal: la representativa; amb plens cada mes, com han convocat tots els alcaldes anteriors; considerant i valorant el paper dels grups de l’oposició.
Curiosament, si aquest diumenge ens atençàvem a la plaça del Pou, l’única bandera onejant i amb crespó de dol per Dino Albadalejo era la nostra catalana senyera. Si llegíem el Diario de TGN, a portada a una columna, ens advertia que la bandera espanyola havia trencar el Govern. La bandera espanyola, de legislatures només oneja el Dia de la Constitució quan la hi col·locava el nostre regidor (a UpA a PAU); per les FM I les Diades castelleres sempre ha tingut exclusiva la senyera (retirant, si calia, l’espanyola, que ha tingut dues gran vindicadores en Fuensanta Castro (UpA/AUPA) I l’amiga Conxita Navarro (PP). Al sant Martí de l’alcaldia de J.M.Pérez Roigé només senyorejà la senyera a la placa del Pou, mercès a un pacte secret amb PAU…

27/1/12

Altafulla està de dol

0 comentaris
Dos dies de dol municipal donen testimoni de la petjada i del reconeixement a la gran personalitat del Dino Albadalejo, mort la matinada del dijous 26 al 56 anys.


La seva lluita contra el càncer ens ha deixat un seguit de correus, plens de sentit de l’humor com a intel·ligent mecanisme de defensa; ciclista de la Penya, geganter, portador de la flama del Canigó per sant Joan; franc, lliure, social i sociable, fou el darrer pregoner de la FM sant Martí. Com a nota secundària també hem d’agrair-li que sempre avalés la nostra agrupació d’electors.



El nostre més compartit dol amb tots els seus més pròxims, que en són molts i molts.
Aquest divendres a les sis de la tarda, al tanatori del Baix Gaià que sempre mira cap a Altafulla l’acomiadarem, a l’Altafullencs diversos de la ràdio a les nou podrem tornar a escoltar el seu pregó I el Ple li prepara una especial graduació in memoriam.

19/1/12

L’actual alcalde Fèlix Alonso proposa posar el nom de carrer Alcalde Lluís Punsoda

0 comentaris
L’actual alcalde Fèlix Alonso proposa posar el nom de carrer Alcalde Lluís Punsoda al que actualment recorda , ¡després de 73 anys!, el sant del dia de l’entrada de les tropes dels “nacionals” (17 de gener de 1939): fins llavors sempre havia estat el carrer de l’Hostal.
Els compromesos durant tan de temps en la lluita per canvi / restauració del nom del carrer de la Violeta aplaudim amb tot el goig la iniciativa manifestada per Fèlix Alonso al magazine del matí de la 107.4 – tal I com podem llegir al seu web.
Llàstima que al procés de decisions figuri el fantasmagòric Consell de Participació i no exclusivament la Comissió d’Urbanisme i el Ple, constituït pels regidors càrrecs electes, els protagonistes de la Democràcia Representativa. Si és una tàctica més d’apropiació – en aquest cas del comú passat democratic republicà a Altafulla, amb i sense pau! – per part de l’actual alcalde ben vinguda sigui… N’esperem l’acord unànim pactat / negociat pels cinc grups del Ple!

Aquest 17 de gener fa 3 anys, en diumenge, que l’alcalde Gené inaugurava - al vell monòlit “de los Caídos”, ubicat al cementiri  - el memorial democratic que recorda incrits tots els morts altafullencs a la Guerra Civil.

18/1/12

Oberts al món (XXII)

0 comentaris
Rajoy: la estratègia del superviviente (Santos Julià):

“Dues dones van ocupar els càrrecs més vulnerables, més exposades als atacs: la secretaria general del partit i la portantveu del grup parlamentari. Van complir la seva comesa com si es tractés d’una oposició a l’advocacia de l’Estat, a base de tenacitat i d’un sentit de la realitat per on es movien, sembrat de trampes. Ell, per la seva banda, refusà l’estratègia de permanent tensió, deixant que els socialistes es consumissin a foc lent en la caldera del més gran error: una cris ieconòmica que no van voler veure ,que es van negar a diagnosticar i la profunditat de la qual acabaà arrosegant-lso aql fons del forat, mentre ells restaven a dalt, mrant cap avall, sense moure un dit. (…)
Sense moure’s de la seva cadira, Rajoy ha conduït el partit únic de la dreta d’àmbit estatal al més ampli triomf fins ara assolit sobre el conjunt de l’esquerra, sempre dividida. No s’hauria escaigut si hague´s adoptat una política més agressiva envers la seva pròpia dreta, el seus enemics dins del partit, o cap a l’esquerra, els seus adversaris en la lluita pel poder. Amb l’estratègia de supervivent, i mitjançant la crisi, assolir de consolidar la disciplina del vot al seu partit alhora que atreia cap el PP un sector d’irritats votants de l’esquerra”


Titelles de Merkel i de les agències de qualificació:

Amanda Mars a Àngela, guarda mi dinero: “La pel·lícula es va estrenar en tornar de vacances. Alemanya, en subhasta del tresor alemany, va vendre lletres a sis mesos amb un interès negatiu – mínim, però negatiu: del – 0,012%. Col·locà 3.900 milions d’e. i succeí per primer cop a la història. El mercat pagà per deixar diners a la fiable i recta alemanya, la que pilota el salvament de l’euro. La demanda de les seves lletres boi que triplicà l’oferta, obra i gràcia de la por. Per fer una comparació – odiosa -, la darrera subhasta espanyola de la mateixa mena de deute, hagué de pagar un interès del 2,4%.
El temor ha inundat el deute públic europeu, abans aquesta inversió tan avorrida pensada per als estalviadors més prudents i avui convertida en esport de risc, pur casino, tret de quan es tracta de les tradicionals potències com Alemanya i EUA. (…)
Mentre Espanya i Itàlia paguen interessos rècord per finançar-se, el deute del Tresor d’EUA i d’Alemanya s’intercanvien entre inversors a tipus d’interès pràcticament zero quan es tracta de venciments a menys d’un any, amb un rendabilitat irrisòria que, descompatat l’efecte de la infalció ronda la pèrdua. El mateix succeí amb Suïssa, Dinamarca o Singapur.
Els bonus alemanys a 10 anys paguen l’interès més baix en l’etapa de l’euro, un 1,8% mentre que el 2008 pagava el 3%. Espanya paga el 5,1 pel mateix. La diferència entre un interès i l’altre és la famosa prima de risc de la qual parlen els diaris des que començà aquesta crisi del deute sobirà”.


Claudi Pérez a La huella de 20 meses de austeridad:
“Quan arrancà la Gran Recessió, el G-20 en bloc intervingué per a salvar la banca i evitar una depressió amb multimilionàries injeccions de diner públic. La situació fou reconduïda, però llavors van emrgir els dèficits públics i els mercats i les agències es van espantar: van exigir austeritat.
S&P, com els seus homòlegs Moody’s i Fitch, defensen una cosa i la contrària. Es tracte d’elegir el verí: si un país europeu, ja sigui Gràcia, Espanya o França, elegeix les retallades per a combatre el dèficit, les agències li rebaixaran la nota de solvència perquè llavors el temor serà el càstig sobre el creixement. Però si un país decideix de no fer servir les estisores per tal que es recuperi l’economia i s’aturi l’atur, el resultat no varia: una rebaixa de qualificació davant “la manca de plans creïbles per a rebaixar el dèficit”, segons l’habital llenguatge de cartró pedra de les agències. Dues versions de la mateixa pòcima”

J.C.Díez a El euro en la encrucijada: “Europa ha de demanar un temps mort d’austeritat i Alemanya ha d’aprovar urgentment plans d’estímul fiscal. El BCE ha de deixar-se de subhastes i comprar bons massivament, com la Reserva Federal d’EUA, fins que assoleixi l’estabilització els mercats i combtare la deflació.
El passat estiu, EUA perdé la seva AAA i flirtejava amb la recessió. Obama llegí bé l aaprtitura, aprovà un nou pla d’infraestructuresi rebaixà les cotitzacions socials. ¿Què ha succeït? L’economia creix el 3%, crea feina, financia el deute fins a tipus pròxims a zero i el dolar s’aprecia.
Hoover i Merkel comparteixen idees i es probable que també comparteixin un lloc en la història com els governants que van ficar el món en una depressió. Confiem en la sentènciade Keynes: “Quan penses que succeirà l’inevitable, surgeix allò imprevist”

Joaquín Estefania ens recorda 4 trets transcendentals que la pel·lícula no diu de La dama de ferro / la Thatcher:
“ 1) Arriba al poder, després de l’hivern del descontentament, que enfrenta els sindicats amb amb el govern laborista de Callagham, successor del mític Harold Wilson. Callaghan no fou capaç d’entreveure la profunditat dels problemes (“Crisi, quina crisi?”, declarà), però fou el primer que intentà denfrontar-se als  llavors tot poderosos sindicats.
2) La dècada de T. (destruïda pels seus propis correligionaris per pujar impostos), impulsà l’economia del Regne Unit ,però deixà la societat més desigual i menys cohesionada del món occidental ( amb els EUA de Reagan).
3) La complicitat amb Pinochet. T. atribuí la persecució judicial al dictadoir xilè a un a”revenja de l’esquerra intrnacional per la derrota de lcomun isme, pel fet que salvés Xile i salvés l’Amèrica llatina”. T. ( qualificada com “autoritària” pel seu successor, John Major, a les seves memòries) es sentia molt còmode amb el model ultraliberal ecopnòmic i fèrria dicatadura que aplicà l’Operació Còndor al sud llationamericà a la dècada del setanta.
4) Tampoc s’hi reflecteix el big bang que impulsà al mercats de valors a partir de 1986, i que convertí lla City de Londres en el paradís de la desregulació i del món dels derivats i dels prodcutes financers opacs, origen de l’actual Recessió. L’eslògan de la societa te propietaris és l’inici de la bombolla immobiliària i les tesis tatcherianes que la societat civil no existeix i que l’Estat és el problema i el mercat la solució desequilibren el sistema vers abusos que dues dècades després pateix la majoria”.

17/1/12

La mentida i l’autoritarisme com a símptomes del mal d’alçada

0 comentaris
L’alcalde sr.Fèlix Alonso al darrer Fil directe (23 – XII-2011): l’apropiació, i el capgirament. La mentida i l’autoriatisme com a símptomes del mal d’alçada

a) en parlar de l’arribada de la línia 9 fins a la nova parada, ens encoloma que “casi, casi, fou una idea exclusivament seva”: per així arribar a la Portalada i a llar d’infants i evidentment a la zona comercial. Els equipaments educatius els considera com “les escoles de Tamarit i la Móra”.
Anem per aquesta darrera afirmació, que més endavant qualifica com que “geogràficament sembla que pertany a Altafulla, però que és de TGN” (autoretrat de l’actual alcalde, per cert)

Precisament, per això, cap dels qui porten els seus fills a les nostres escoles col·laboren amb els seus impostos directes (IBI i vehicles) i a les transferències de l’Estat (pel recaptat) a ingressos destinats a aportacions municipals per al manteniment de les escoles (106 mil e.) i al personal de les escoles bressols i de música (230 mil e.)
Caldria fixar, doncs, un complement de taxa / per càpita, als censats a la Móra i Tamarit que vénen a les escoles d’Altafulla?. 336 mil euros aportem en total a ensenyament del pressupost municipal, redistribuint ingressos o transferències.

a.1) La parada per a la línia 9 és mèrit de l’actuació de la regidora Conxita Navarro a Territori. Durant el debat electoral a la sala de Plens, li engaltà que s’havia fet sense projecte municipal. Llavors calia targiversar, ara és el pare boi únic de la idea. El projecte, a zona de TGN, fou de l’Ajuntament on paga impostos el Sr.Fèlix Alonso (TGN); amb material pagat per les empreses del conjunt i amb aportacióde mà d’obra de la nostra brigada (la mateixa que ha treballat al castell…). Sembla que el nou govern ha perdut prou temps en la negociació amb TGN; amb la regidora que Alonso lloa com a “gran professional” – atribut dels tècnics, els polítics: negociadors)

b) L’IBI ara és considerat per Alonso alcalde com la causa que tinguem millors serveis que als pobles veïns!?. El Cadastre i l’IBI has permès l’actual oasi econòmic?! Per aquesta última afirmació que vaig mantenir sempre al Ple, argumentant com havíem de garantir la sostenibilitat de la nostra hisenda, el seu assessor, comunista de xalet més conspicu, s’aixecà en plena sessió reclamant que m’expulsessin de la sala. Contra la política d’hisenda del Govern Gené vam amargar-nos el sant Martí del 2009 els qui ara governen: AA /ABG, amb l’actual alcalde al davant; AUPA –Eva martínez ara a SI – i ERC – Jordi Molinera, ara primer tient d’alcalde. Llavors, calia alarmisme crispador, ara el mateix (la mateixa aportació per IBI!) és meravellós: perquè llavors no manaven i ara sí…

b.1.) La Cadastre ara només mereix aquesta crítica tan suau: ”encara creiem que hi ha situacions que són injustes, que hem d’estudiar”…

c) “A l’oposició els hem marcat una data”, “amb l’ajuda dels ciutadans” aprovarem les ordenances de convivència. Pobra oposició, ¿que no són els representants dels ciutadans que els han votat? Porten dues comissions d’urbanisme des que governen…; plens bimensuals…
“Ja tocava: a algú de tant en tant se l’ha de sancionar”… “Hem de fer complir i fer respectar els normes”. La filosofia autoritària: la imatge més convencional del poder que vol demostrar-s’ho / -nos!

d) “Els bars amb les majors facilitats perquè contractin gent” ¿Per això, sense negociar-ho han pensat passar a recaptar per terrasses de 9 a 15 mil e.?

16/1/12

Nota de premsa de l’exregidor per PAU, Fonxo Blanc

0 comentaris
Nota de premsa de l’exregidor per PAU, Fonxo Blanc, adressada exclusivament a Altafulla radio / Albert Jansà (director i conductor del Magazine dels matins):

“M’ha va fer saber la Conxita Navarro del PP, ho he llegit a l’article de J.M.Pérez d’Ideal, a la plaça del Pou, però em va semblar tan gros que he volgut escoltar-ho amb les meves pròpies orelles:

Cap al minut 20’ de la gravació del Fil directe amb l’alcalde, del magazine dels matins d’Altafulla ràdio ( divendres, 23 de desembre de 2011) l’actual alcalde Fèlix Alonso per explicar que “Altafulla és un oasi en tot,  i sobretot en l’econòmic, en contrast amb altres ajuntaments” gosa a afirmar aquestes increïbles mentides:

a) el Pla Econòmic i Financer el va fer el Govern de Farré com alcalde i d’Alasà a hisenda

b) el PEF es va fer mercès a unes gestions que el propi Alonso va encapçalar amb la Direcció General corresponent de la Generalitat.

c) El Govern “dels altres que van venir després l’ha respectat”

Com consta a les actes municipals, i tot altafullenc seguidor de la passada legislatura recorda:

a) El PEF fou presentat pel Govern Gené, amb jo mateix – Fonxo Blanc,de PAU – com a portanceu d’hisenda ¡durant el mes de setembre de 2008!.

b) El responsable tècnic no fou d’altre que l’interventor municipal.

c) Els responsables polítics el Govern sorgit de la moció de censura + el no adscrit Francino. Però el PEF provocà la marxa del Govern d’Eva Martínez (llavors a AUPA) i en cada debat de pressupost Farré (llavors ABG) criticava el PEF.

A cadascú la memòria i la veritat històrioca que li correspon.

En tot cas, aquelles gestions d’Alonso-Farré-Alasà potser foren per un pla de tresoreria. Mai no per al PEF aplicat com a guia dels pressupostos del 2009-2010-2011 (mai no aprovats per ningú de l’actual Govern)”

Tot l’agraïment per la lectura d’aquesta nota per la 107.4 / Altafulla Ràdio

Fonxo Blanc Canyelles
690980704

12/1/12

Oberts al món (XXI) - Sopa de nombres del Centre d’Estudis d’Opinió

0 comentaris
Amb les seves dades publicades a frec de Nadal – recollint les “percepcions ciutadanes” d’octubre, d’ abans de les darreres legislatives – sembla que hagi perllongat l’allau de butlletins  de “notes”.
El CEO permet que 1.800 enquestats examinin, de boi infinites assignatures el Govern.
També una part és d’autoretrat prou complet (d’actituds i valors polítics).
 Ja veurem que les xifres comparatives provenen dels junys anteriors, el mes Avaluador per antonomàsia.
La dada ja més famosa és la del primers suspens a un Govern de la Generalitat: pel primer any del Retorn és qualificat amb un definitiu 4,49!
Durant el lucífer Tripartit, cada desembre sempre marcava més de 5: 5,42 – 5,26 – 5,02.
Per a alleujament del Govern Mas / CiU cal remarcar que, segons record de vot, els seus el puntuen amb un 5,67 mentre que els que som roses del PSC amb un 3,9 i els blaus del PP amb un 4,13.
Diferències de percepcions que demostren que cadascú som ovella del respectiu corral, i no sols per Nadal sinó cada dia de l’any...

A) La primera i més important “nota” ha de ser contrastada amb els resultats de les qualificacions a la confiança amb les institucions de govern o de representació:

Ajuntaments (5,22), Generalitat (4,46), sindicats (3,36), Govern central (3,24) i partits polítics (2,99). Quina sotragada. Un reflex dels graus de proximitat o de desafecció que fan feredat.
Penso que l’efecte despolititzador 1939-1975 encara guanya sobre el projecte encetat el 1976-77-78. “Hágame usted caso, no se meta el política” arribà a dir “Franquito, el muy cucito,que siempre va a lo suyito”: la inèrcia del “franquisme sociològic”?

És que som una societat més mesquina que generosa, i no gaire creient en la gestió pública dels serveis públics. Preguntats / orientats com funcionen gestionats per “organitzacions o empreses privades”:
només 19,4 sabem que pitjor; el 31,7 / + 4 contesta que millor i un mantingut 40% que igual.

B) Només també som el 18,5 % els qui per millorar serveis pujaríem impostos; la “centralitat” / àurea mediocritas  arriba al 58,5% dels qui volem mantenir impostos / serveis, per bé que han pujat un + 6 que abans volien baixar impostos.
A l’hora de retallar cal començar per l’habitatge de protecció oficial i després per les beques (“darwinisme social”, oi?).

Mesquinets, privatitzadors, i ben espavilats: prou que ens adonem que transports, seguretat, sanitat (70%), cultura i arts, ensenyament (68%), trànsit, comerç i turisme són competències nacionals de la Generalitat; mentre que energia, impostos / impostos!, protecció a l’atur i pensions són estatals. La percepció errada s’escau amb Justícia, també traspassada i només reconeguda pel 28,5%.

C) Prou que ha anat davallant la valoració dels serveis públics de sanitat i ensenyament entre juny de l’any passat i octubre de 2011:  al 4,09 / - 2,05; al 4,85 / - 0,91...
Mentre que seguretat ciutadana aprova amb un 5,23 / -0,1.
El votant del Govern de la Generalitat puntua 5,33 i 4,75; el del PSC: 4,53 i 3,67 – com el del PP...  El biaix sectari: a CiU, de + 0,57; al PSC, de – 0,37... al PP, - 0,12...

D) L’autoretrat polític final ens dóna aquests ventalls de pluralitats:
el 32,4 % ens declarem d’esquerres.
 el 35,4% centrista
i només el 15% de dretes.
Mirall convex, estilitzador a l’autoretrat, oi?.  I tant còncau, grotesc, per a la valoració de les institucions...
E) La distribució per segments socials de les Pertinences catalana / espanyola compartides o exclouents ratifica que:
els qui en són tant mantenen la majoria del 41%
els qui som més cat. que Ñ el 24,2% - a l’inrevés el 9
 el exclusivament catalans sou el 12%
 els espanyolistes, el 5%. No contesten el 7%...

Així potser sembla que som Catalunya fractal (Lluís Bassets), Nació de nacions també (Lluís Armet / enginyers Carretero): la complexitat del tot hispànic / europeu ja rau en la part catalana. I la catalana en l’altafullenca. I l’altafullenca en cadascú? Aquell “diversos i dispersos”, el parònim capçalera de cada parlament de J.MªGené...

9/1/12

Oberts al món (XX)

0 comentaris
Rubalcaba o Chacón: 44% vs.21% per als votants del PSOE; 15% vs.20% per als votants del PP... (enquesta del País, gener 2012).

J.D.Sachs, sobre El poder de viure en la veritat, homenatge a Václav Havel: “Així com les mentides i la corrupció són contagioses, també la veritat moral i el coratge es contagien d’un paladí a un altre. Havel i Mikhnik van poder en part reeixir mercès al miracle de Mikhail Gorbatxov, el líder soviètic que emergí d’un sistema enverinat i que tan mateix valorava la veritat per damunt de la força. I Gorbatxov pogué triomfar , en part degut a l’increïble poder de l’honestedat del  seu compatriota Andrei Sájarov, un gran físic nuclear que ho arriscà tot amb audàcia per a dir a la veritat al mateix cor de l’imperi soviètic i ho pagà amb anys d’exili intern.
Aquest pilars del lideratge moral també es nodrí d’altres exemples, inclòs Mahatma Gandhi, qui intitulà la seva autobiografia La història dels meus experiments amb la veritat. Tots van creure que la veritat, tant científica com moral, podia prevaler en última instància contra qualsevol falange de mentides. Molts van morir per aquesta creença; avui tots nosaltres collim els guanys de la fe en el poder de la veritat en l’acció.
La vida de Havel ens recorda els miracles que en aquest credo pot assolir; també ens recorda un fet més ombrívol: les victòries de la veritat mai no són definitives. Cada generació ha d’adaptar els seus fonaments morals a les condicions contínuament canviant de la política, la cultura, la societat i la tecnologia. (...)
Els líders morals actuals han de construir sobre els fonaments deixats per Havel. Moltes persones, és així, perden les esperances que s’escaiguin canvis constructius. Tan mateix, les batalles que afrontem – contra els poderosos lobbies empresarials, la implacable ofensiva en les relacions públiques i en les mentides incessants dels nostres Governs* – són una ombra de les que van afrontar Havel, Mikhnik, Sajarov i altres quan es van oposar als brutals règims soviètics”.

!L’actual alcalde d’Altafulla, Fèlix Alonso, és un lamentable exemple d’aquesta ofensiva de les relacions públiques i de les mentides incessants...! ¿L’aprenentge de quatre anys entre marbres i corbates al Parlament de Catalunya?


El darrer dia de l’any mor l’actor de doblatge Rogelio Hernández: la veu de Marlon Brando a 19 pel·lícules (Emiliano Zapata, Kowalski, capità Fletcher Christian, Paul de l’Últim tango a París, coronel Krutz);  de Michael Cain, a 49; de Paul Newman, 27; la de M.Clift a Vidas Rebeldes, la de A.Hopkin al Hitler del Hundimiento; la 18 films de J.Nicholson (El cartero siempre llama dos veces; Joker de Batman).

Ciutadans perifèrics / subordinats de l’eurozona:

El 63% dels espanyols (17, 1 Milions) guanyen uns mil e. bruts al mes

La Generalitat valenciana presidida per Albert Fabra revisa els pressupostos per a 2012 aprovats el 21 de desembre: era el – 6,5% del 2011 i ara retalla 1.057 milions (7%) i puja impostos (tram autonòmic de l’IRPF, gravar la vivenda habitual, cèntim sanitari a hidrocarburs). La despesa de personal baixarà en – 379 Md’e. i vol estalviar 440 M.a sanitat (sense copagament).

X.Vidal-Folch a “Acierto y error de Rajoy”: “El pla Rajoy I d’ajust econòmic de divendres porta un doble encert. La seva rapidesa. Ha disparat abans que els mercats s’assabentessin que el dèficit públic per a 2011 pujaria al 8%, en lloc del compromès 6%.
I per la seva rotunditat. Amb raó Cristóbal Montoro*qualificà les seves mesures de “decisiones firmes y drásticas” i Luis de Guindos destacà la “contundencia de la respuesta” al peligroso nivel del 8%: uns retalls de 8.900 Md’e. i un augment d’impostos per 6.200 M. (...)
“Per bé que Soraya Santamaría devessà esforç i tenacitat , el Govern ha segrestat part de la informació que fonamenta l’ajust més dràstic de la democràcia. I això és molt greu
“Ha d’anunciar les promeses mesures d’estímul a la demanda fins ara silenciades. Mariano Rajoy haurà d’elegir entre la via de Mario Monti, que als 30 mM d’e. inclou 10 mM. per a reprendre el creixement i la de David Cameron, l’austeritat del qual ha triplicat l’endeutament previst i ha fet pujar la inflació al 5%... ¡sense evitar una nova recessió!”.

(*) Consta com a ministre que va inaugurar l’edifici de l’ajuntament de Carchelejo – lloc de naixença de mols altafullencs.

Agustín Ruiz Robledo, constitucionalista de la Universitat de Granada emmarca el possible control pressupostari de les CCAA: “L’Estat té la competència per a les bases i la coordinació de la planificació de l’economia (149.1.13 CE) i també es veritat que el TC ha considerat que l’Estat pot posar límits pressupostaris a les comunitats (STC 134/2011, de 20 de juliol), on reconeix les competències de control que la Llei d’Estabilitatr Pressupostària atribueix al Consell de Política Fiscal i Financera, un òrgan estatal amb representació de la CCAA. Una instància ben diferent del Govern”.


Josep Oliver a “El Principi del principi”: “Dissortadament, l’estiu passat, quan la nostra economia començava a aixecar-se amb lentitud, un altre tsunami exterior, aquesta vegada provocat pels nostres amics italians dirigits per l’inefable Berlusconi, ens va llançar altra vegada contra les roques. Ha destrossat ocupació, teixit productiu, ha deteriorat dramàticament la confiança i ens deixat tirats a la platja, tremolant un altre cop. Aquí és on som ara. I per això és tan crític que les mesures europees comencin a restaurar la malmesa confiança”
“No tot són males notícies. Entre les positives d’aquests últims dies nadalencs destaca el mur de liquiditat amb què el BCE ha inundat el sistema financer de l’eurozona: ni més ni menys que 490 mM d’e. prestats a uns 520 bancs europeus, a un termini de tres anys i al mòdic tipus d’interès de l’1%. Amb això el BCE pretén diverses coses, totes elles imprescindibles per  a millorar la situació actual.
La primera, facilitar el refinançament dels crèdits que els bancs europeus han de tornar aquest 2012: la fotesa d’uns 700 mM, dels quals boi 300 mil corresponen a aquest primer trimestre. És per això que la banca europea ha deixat el gruix d’aquest crèdit ben resguardat al mateix BCE, per fer-lo servir quan s’escaigui.
En segon lloc, assolir que la banca de cada país pugui finançar els seus propis sistemes públics, comprant deute i, amb això, ajudi a estabilitzar la crisi a l’eurozona. Al nostre país, i recollint aquest procés, j vam veure la setmana prèvia a Nadal com els tipus d’interès de les lletres del Tresor a tres mesos, que el mes de novembre es van emetre per sobre del 5%, havien caigut a escassamanent a l’1,2%. I el mateix ha passat a Itàlia. I, finalment, ajudar la banca europea a reconstruir els seus marges de benefici per tal de contribuir a sanejar-la.
“A més el 9 de gener vinent, Angela Merkel i Nicolas Sarkozy reprenen les seves converses mensuals per acabar la feina decidida el 9 de desembre passat. (...) Finalment aquest dies s’ha posat em marxa el FEEF, de manera que la capacitat d’intervenir als mercats de deute dels països en dificultats, s’amplia, a l’espera que, el juny que ve, entri en vigor el fons permanent que sumarà - als actuals 250mM d’e. – 450 mM”.

Paul Krugman a “Keynes tenia razón”: “ La conclusió és que l’any 2001 ha sigut un any on la nostra elit política s’ha obsedit en els dèficits a curt termini que de fet no són un problema i, de pas, van empitjorar el problema vertader: una economia deprimida i un atur massiu.
La bon notícia, per dir-ho així, és que el president Barack Obama finalment ha tornat a lluitar contra l’austeritat prematura i sembla haver guanyat la batalla política. I és possible que un d’aquest anys acabem seguint el consell de Keynes que segueix essent vàlid avui com f a75 anys: “L’expansió, no la recessió, és el moment idoni per a l’austeritat fiscal”.

Josep Ramoneda a “Sobre el sentido de los ajustes”: “El poder sempre s’exerceix sobre la culpabilització de la ciutadania, fonament de tota servitud voluntària, i que, com deia Walter Benjamin, el capitalisme és una peculiar religió que culpabilitza i no ofereix sortida expiatòria. El deute és la figura que aferra el ciutad`aa l aculpa. Per això l’austeritat és un anestèsic social tan eficaç”

El gran Michel Rocard i l’economista Pierre Larrouturou en un imprescindible / guia proposta a Una Europa al servicio de les ciudadanos: “ Són xifres increïbles. Els periodistes de Bloomberg han demostrat que els tres darrers anys la Reserva Federal d’EEUU havia prestat secretament als bancs en dificultat la gegantina quantitat de 1,2 bilions de dòlars a un tipus increïblement baix del 0,01%.
Alhora, a nombrosos països, els pobles estan sofrint els plans d’austeritat imposats per Governs als qui els mercats financers ja no presten milions a tipus inferiors al 6,7 o al 9%. Asfixiats per aquests tipus, el Govern es veuen “obligats” a congelar les pensions, les prestacions familiars o els sous del funcionaris; a fer retalls i a disminuir les inversions, la qual cosa augmenta l’atur i ens va a sumir tots ben aviat en una recessió d’extrema gravetat.
¿Resulta normal que en cas de crisi, els bancs privats, als qui solen finançar els bancs centrals a un 1% puguin beneficiar-se d’un tipus al 0,01% però que en les mateixes circumstàncies alguns Estats, altrament, han de pagar tipus 600 a 800 vegades més elevats? (...)
¿Com podem donar-li oxigen a les nostres finances públiques, ara? ¿Com podem actuar sense modificar els Tractats, una tasca que requeriria mesos de treball i tal vegada sigui impossible si Europa és capa cop més odiada pels pobles?
Angela Merkel té raó quan diu que no hem d’incitar els Governs a un fugida cap endavant, però cal recordar que la major part de les sumes dels nostres Estats demanen en préstecs als mercats financers són per a pagar deutes antics. Un exemple: el 2012, França haurà de demanar 400 mM e.: 100 mil corresponents al dèficit del pressupost (que foren boi inexistents si s’anul·lessin moltes de les rebaixes fiscals otorgades des de fa 10 anys) i 300 mil corresponents a deutes antics que arriben a llur venciment i que som incapaços de reemborsar si no ens tornem a endeutar un parell d’hores abans...
El passat, passat està. Imposar tipus d’interès descomunal per a deutes acumulades fa 5 o 10 anys no contribueix a responsabilitzar els Governs sinó que asfixia les nostres economies en benefici d’alguns bancs privats; al·legant que existeix un risc, presten a un tipus altíssim, per bé que sàpiguen que contra el risc tenen la garantia de la solvència del FESeguretat.
Cal acabar amb els “dos pesos, dues mesures”: inspirant-nos en el que va fer el Banc Central nord-americà per a salvar el seu sistema financer, proposem que el “deure vell” dels nostres Estats puguin refinançar-se a un tipus d’interès a prop del 0%. (...): El BCE pot prestar al BEInversions o a qualsevol banc públic nacional i ells, poden prestar al 0,102% als Estats que s’endeuten per a pagar les seves deutes velles
Res no impedeix d’establir aquesta forma de finançament a partir del mes que ve. No diem prou: el pressupost d’Itàlia tindria un excedent primari si no hagués de pagar despeses financeres cada cop més altes.
¿Hem de deixar que Itàlia s’enfonsi en la recessió econòmica i la crisi política o cal acabar amb les rendes dels bancs privats? La resposta hauria de ser evident per a qui actua a favor del bé comú.
El paper fonamental que els Tractats atribueixen al BC és la de protegir l’estabilitat dels preus.. Per tant, ¿com no pot reaccionar quan certs països veuen multiplicades per dos o per  tres el preu dels seus Bons del Tresor en uns mesos? (...) per a tots, l’evolució del preu del deute públic és, encara avui, la inflació més preocupant.
El 1989, després de  la caiguda del mur, en van tenir prou amb un mes Helmut KOhl, François Mitterrand i altres caps d’Estat europeus per a decidir la creació d’una moneda única. Després de quatre anys de crisi ¿a què estan esperant els nostres dirigents per a oxigenar les nostres finances públiques? El mecanisme que proposem podria aplicar-se immediatament, tant per a fer baixar el cost del deute antic om per a finançar inversions fonamentals per al nostre futur. (..)
Allò urgent és enviar un senyal molt clar que els pobles d’Europa no estan e nmans dels lobbies financers. Europa està al servei dels ciutadans”

7/1/12

La Hisenda d’Altafulla, a les dades del pressupost de 2012 (II)

0 comentaris
3.- Classificació per programes (II):

La variació és de + 204.104 mil e. respecte 2011, amb el 72% destinat a millores internes : + 44.727 e. d’acció social + administració general: 102.464 e. (+ 67.548 en productivitat laboral + 37 mil per sortit a la TV TAC 12 quan baixen - 11.850 e. per als MMCC propis:-  7.200 a l’emissora i - 4.500 a la revista.

4 mil e. per a Jazzorquestra de l’Institut i més del doble per als Amics de Roviano. Congelació en las subvencions a les entitats culturals i esportives. Per a les de turisme -10 mil e! El pressupost en retribució d’òrgans de Govern puja 5 mil e.

En les àrees del primer tinent d’alcalde continuisme: en relació al PEF* aplicable i pressupostat el 2001, es puja 3 mil e. a Cultura i se’n baixa 5 mil a festes. Ell sí que podrà tenir unes partides a l’alçada de l’Altafulla Patrimoni Cultural, motor de cultural del Baix Gaià; el nostre regidor s’enorgulleix d’haver-li llegat els convenis amb les totes entitats i haver mantingut el Festival Veus, els Concerts i la Nit de Piano i Poemes havent de cobrar els artistes l’abril i aguantat pressions politiques en contra en totes les direccions de la rosa dels vents – amb especial crueltat de la fiscal Eva Martínez...
Cultura disposarà els 90 mil e. íntegrament per a actes de 2012. Enhorabona, Jordi Molinera!
Manté els 20 mil e. per als convenis amb entitats, que hauria d’haver pujat... La novetat són els 6 mil e. per a mobiliari de la biblioteca, la inversió amb 4.500 e. de la Diputació encara no aplicats.

Òrgans de Govern de Fèlix puja 4.605 e., quan – recordem-ho – les àrees de Guillermo baixen (Turisme, – 36 mil e; Esports, - 5 mil). I disposa de dues persones a l’àrea d’alcaldia.

Deute públic puja el 12,9%: aquells 217.321 e. en amortitzacions i 47.987 e. en interessos. Però podem estar ben tranquils que només representi el 3,8% de la despesa corrent.

4.- L’estructura i despesa del personals per categories laborals: 41 funcionaris + 44 fixos + 19 temporals: 104 empleats.

Dels 3.321.525 e. previstos en despesa de personal 858.620 s’ingressen a acció social (794.887 e. en quotes de la seguretat social).
Les retribucions bàsiques dels funcionaris sumen 417.405 e. menys que les complementàries de 620.294 e. De funcionaris en tenim 20 a la policia municipal ( un C1/22; 3 C2 /18 i 16 C2/16) + 13 a la brigada (3 C2/14; 2E/13; 8 E/12) + 6 a oficines (1 A1/27; 2 A1/22; 1 C2/14; 2 C2/16) + 2 a urbanisme (1 A2 / 21; 1 C2/18).

Les 9 de personal laboral fix del Jardí d’Infància suma unes retribucions de 221.044 e. (2 A2/19; 5 C1/16; 2 C2/14). Els 6 de l’Escola de Música 97.332 e. (1 A2/20; 5 A2/18)
La resta de personal laboral fix suposen 506.430 e. En tenim 1 a la policia municipal (C2/16) + 8 a la brigada de serveis (1 C2/14 i 7 E/12) + 4 a oficines (2 C2/14 i 2 C2/18) + 3 a urbanisme (1 A1/22; 1 C1/18 i 1 C2/14 – dedicada a gestió del Cadastre després de la jubilació de Clarasó) + 7 E/12 a neteja + un A2/18 a l’emissora + 2 bidells E/13 a les escoles + 2 a serveis socials (C1/16 de la monitora del Centre obert al 53,33% de dedicació i E/12 conductor del transport adaptat) + la bibliotecària al 80% de dedicació de categoria C2/16.
Els 6 de personal laboral temporal del Jardí d’infància xifra 117.134 e. (4 C1/16; 2 C2/14). Els 5 de l’Escola de Música, 57.001e.(5 A2/18). 19.074 e. per a la C2/14 a Turisme. Per a la A2/19 a l’Escola d’Adults al 40% de dedicació: 7.901 e.
Cal remarcar que dels 11 professors de l’Escola de Música només 4 tenen pagament de 12 mesos (i només 2 amb una dedicació boi completa, els 7 restants cobren 10 mesos. 6 d’ells es mouen en un horaris entre el 40-55%.
La resta de temporals es distribueixen 150.031 e. de retribucions: el monitor C2/14 i el bidell E/13 del Poliesportiu + la periodista Carla Gómez finalment dignificada laboral com a C1/16 i el jove C2/14 a 53,33% per a completar la tríade del servei de premsa i de l’emissora / revista municipals + la C1/16 amb el 86,7% al PIJ + els reforços d’estiu:  a vigilància (4 mesos per a 2 C2/12), per a contenidors (1 E/10 tot l’any), per a neteja  (3 E/10 a 4 mesos), per a oficines (un C2/12 a 2 mesos), a turisme ( una altra C2 /14 durant 3 mesos) + vacants per vacances: al Poliesportiu ( 2 mesos) i 1 mes al transport adaptat i a la Biblioteca.

Resum:
  1. 41 funcionaris (1 A1/27 + 2 A1/22 + 1 A2/21 + 1 C1/22 + 4 C2/14 + 4 C2/18 + 18 C2/16 + 8 E/12 + 2 E/13)
  2. 44 treballadors fixos (1 A1/22 + 1 A2/20 + 6 A2 /18 + 2 A2/19 + 1 C1 /18 + 6 C1/16 + 2 C2/16 + 6 C2/14 + 2 E/13 + 15 E/12)
  3. 19 treballadors temporals ( 1 A2 /19 + 5 A2 /18 + 6 C1/16 + 5 C2/14 + 1 E/10 + 1 E/13.
  4. 7 reforços temporals ( 3 C2/12 + 1 C2/14 + 3 E/10) + 3 cobertures de vacances (C2/14 + E/12 + C2/16)

5.- L’estructura i despesa del personal per àrees:

El formatget que distribueix la despesa de personal per àrees sempre ens presenta de cara la destinada a policia municipal, amb la quarta part del total (837.117 e. // 638.581e. en retribucions, per bé que els seu subinspector, els seus dos caporals, els seus 17 agents funcionaris i l’oficinista fixa representen sobre els 104 empleats la cinquena part.
La seva mitjana de retribució = 638.581e.: 21 places = 30.408,6 e. anual per plaça= 2.534 e. /mes. Caldria descomptar la retenció per IRPF..

També són 21 els treballadors a la brigada (13 funcionaris i 8 fixos), però representen el 18,07% de la despesa de personal (600.076 e.// 455.057 e. en retribucions); menys que la cinquena part que també representa.
La seva mitjana de retribució = 455.057e.:21 places = 21.669 e. any per plaça = 1.805,75 euros any, previ descompte de la retenció per IRPF.
Comparades les mitjanes de retribució entre uniformats i armats i els amb granota blava de personal de brigada resulta que aquells cobren el 28,8% més!

El 21,43% de la despesa de personal ja sabem que  correspon a ensenyament (2 bidells; Llar d’Infants: 2 directores, 9 especialistes, 4 auxiliars; 11 professor de l’Escola de Música, només 3 boi a jornada completa, coordinadora d’escola d’adults també a temps parcial). Els 17 laborals fixos i els 12 empleats temporals, pel seu règim de dedicació, per força contrasten aquell boi 21,5%de part de despesa de personal amb el boi 28% de total de la plantilla municipal. Tenim una oferta d’ensenyament infantil i musical més que potent.
D’aquesta despesa de personal de 711.909 aporta l’Ajuntament boi un terç (32,3%): la diferència amb els ingressos procedents de taxes (47,8%) i l’aportació minvant de la Generalitat (19,9%). Als 229.748 e. aportats en personal cal sumar-hi el 105.958 e de la despesa corrent en ensenyament (que inclou els 10.000e. mantinguts a les AMPAs)

4/1/12

La Hisenda d’Altafulla, a les dades del pressupost de 2012 (I)

0 comentaris
El pressupost liquidat de 2010 superà en 490.928 e. (+ 7,27%) el pressupostat per al 2011 aprovat per l’ara oposició o foragitats democràticament del Ple.

El de 2012 proposat per AA/ ABG i SI segueix la matriu bàsica del de 2011, amb algun augment decimal a l’aportació de l’IBI (+0,28), de les taxes (+0,69) i de despeses de personal (+ 0,87). Congelació a béns i serveis i lleugera baixa a transferències. 
 
70 mil e. més d’inversions, amb només 30 mil de subvencions. En una visió de vol gallinaci del poble: 40 mil e. para una illa de contenidors i 25mil (per a pavimentar el c) de Mar i l aplaça Nova). Sort del romanent de tresoreria compromès que establirà la liquidació del 2011 per a sumar inversions. Amb pressupost duplicat, finalment ja tenim carrer del darrera del Poliesportiu, tan traspassat de pressupost a pressupost. ¡Restarà per destinar el del Centre de Dia que seguim proposant per al camp de gespa artificial!

El pressupost per a 2012 comparat amb el de 2011 suma només 173.849 e. (+2,57%) de despesa corrent. Els 6.920.988,64 e. poden comparar-se amb el 6.936.748 e. que preveia el pressupost presentat a la Comissió d’Hisenda del 14 d’octubre de 2010. Llavors van rebaixar-lo per poder alhora  rebaixar l’IBI: a proposta de PAU. (a) Ara tornen pràcticament a aquella primera quantitat...
En relació a la mitjana  del període 2007-2011 ha pujat 480 mil e.

1.- Estructura d’ingressos:

Els impostos directes segueixen la fatal corba ascendent d’aportació als ingressos totals:
Liquidats definitius: 2007: 30,01% // 2008: 53,27% (+ 23,26) // 2009: 55,36% ( +2,09) // 2010: 60,64% ( +5,28)
Pressupostats: 2011: 62,15% // 63,44%.
En correlació a la desaparició dels ICIOs, indirectes de la construcció:
2005: 15,14% // 2006: 20,8% // 2007: 8,85 (- 11,95)! // 2008: 4,56 (- 4,29) // 2009: 0,67% //
2010: - 0,42% (pressupost per a 2012: 0,43%)

(b) L’IBI ha d’aportar el 55,28% dels ingressos totals. 3.825.000 e. Al del 2011, fou el exactament el 55%: + 0,28...
Per a i b, la matriu essencial del pressupost també és heretada!
En el pes relatiu de les taxes, passada la pujada necessària del 40% de la brossa per al 2009 (22,61% de participació del capítol 3 als ingressos) el 2010 s’acosta als nivells de 2008 (19,35% vs. 19,49) i als darrers pressupostos s’acosta al 21%: + 0,69 per al 2012. Més que els impostos directes. A remarcar que cal aportar només 27.593 e. a taxes d’escombreries, però que en total les taxes pugen + 83.291 e. Per terrasses de bars volen passar de 9 mil a 15 mil e. – made in AA / Baix Gaià!

1.2.- Canvi estructural a la composició dels ingressos:

Comparem les aportacions de indirectes de construcció + taxes ( que inclou les de llicències urbanístiques) dividides per impostos directes entre l’any 2006 i el 2010, per adonar-nos-en:
Bombolla immobiliària: 49,13 % / 30,34 (Cadastre vell i padró desfasat): 1,62
Crisi crònica construcció: 18,95 % / 60,64 (tipus IBI al 0,9 i quart tram del nou cadastre): 0,31...

Les transferències corrents procedents d’altres nivells político-administratius, amb la seva pròpia agudització imprevista de la baixada d’ingressos per l’aprofundiment de la crisi i les retallades des de maig de 2010 dins de l’Ecofin*, ens han traspassat la corba descendent:
2008-09-2010 boi que es mantenen : 20,88 // 20,26 // 19,95 % però la inflexió ja és clara amb les dades disponibles a l’elaborar el dos darrer pressupostos: 16,31 el 2011 i per a enguany el 14,8 ( - 6!, en relació al primer any de la crisi).
El pressupost de 2012 manté la xifra de 640 mil e. de participació als tributs de l’Estat ja suposada per al 2001. Donat el rigor d’intervenció en les propostes posem l amà al focque la dada és fiable i previsible.


Les davallades vénen d’Educació de la Generalitat( - 56.300 e., de subvenció per alumne a Llars d’Infants i Escola de Música; ep! ¿només compensades amb + 19.921 de taxes?) ; 25 mil e. menys del Consell Comarcal per a medi ambient i 12 mil menys del FCLocal de la Generalitat.

2.- Despeses de personal:

Al capitol de despeses, les de personal també pugen lleugerament: + 0,87: + 144.060e.Total de 3.385.260,49 e.
Recordem que des de juny de 2010* vam haver de baixar sous per la qual cosa el pes relatiu del personal va passar dels 52% de 2008-2009 al 49,68% liquidat el 2010 (- 2,73) que ara pressupostem: 48,91%. En lloc de la contenció de la despesa en personal l’esquerra social ha de parlar de les retallades de sous, quan el havíem ja congelat en esclatar la nostra crisi d’ingressos.
Com que també se’ns va prohibir* des de 2001 anar a préstecs per invertir el passius financers són també insolidaris per a reactivar l’economia des d’un cert keynesianisme municipal: el 2010 hi van liquidar 271.029 e. i ara en pressupostem amb tota exactitud 217.321 e. a amortitzacions.
Els béns corrents i serveis tornen al % de 2009 i es congelen ( 2.257.686 e.) després de l’augment de 370 mil e. del pressupost de 2011. Les transferències al % de 2.010, però pujant 90 mil e. (- 45 mil del pressupost de 2011): 916.452 e.

3.- Classificació per programes (I)

Dins de la classificació per programes la variació és de + 204.104 mil e. respecte 2011

Destaquen els -36 mil e a Turisme ( -13 mil per a les entitats) i els – 31.711e. a ordre públic (¿va per les àrees que havia administrat Ideal? També baixen via pública ( -6 mil), enllumenat públic i esports  (5 mil e.) i societat de la informació ( -12 mil).  Baixen totes les àrees del “hermanísimo”...
Pugen els “identitaris” d’AA:  + 17 mil e. repartits en medi ambient, residus i parcs i jardins (22 mil + 5 mil)¡ Però congelen neteja viària 22 mil e.) i atenció als ciutadans (16 mil e.)!

La tan estalviadora Eva Martínez tot plegat suma 19.216 e. per a les àrees: administra un programa de 100 mil e. a Sanitat i Benestar Social ( on realistament els ajuts d’urgència han passat d’un pressupost de 30 mil a 8 mil e.; però altres treballs pugen 26 mil) + 106 mil e. a Educació. És cap de personal política del 21,43% de la despesa de personal, que correspon a ensenyament (2 bidells; Llar d’Infants: 2 directores, 9 especialistes, 4 auxiliars; 11 professor de l’Escola de Música, 3 a jornada completa).

2/1/12

Oberts al món (XIX)

0 comentaris

Les primeres mesures fiscals del Govern Rajoy

El món a l’inrevés: com a Altafulla amb el Govern Ferré(per al 2008) i mantingut pel Govern Gené (per al 2009 i 2010) ara el PP - fent el contrari del promès en campanya i en la investidura! - demostra més coratge fiscal que el PSOE i també puja “temporal i transitòriament” l’IBI per tal de fer ingressar 918 Md’e més als ajuntaments. La mitjana per als 25 M d’immobles serà de + 37 e. Amb tota finesa, afecta els valors per sobre de la mitjana de cada municipi i desgravant amb l’actualització del Cadastre: els vell, fins a 2002, el 10% de pujada; el 2003-05, el 6%; als de 2006-2008 (l’any d’Altafulla) llegim cap immoble afectat dels 1495 pobles; però, el 4%, per als revisats cadastralment entre 2009-2012. La regidora del PP a Altafulla, Conxita Navarro, en cap moment ha tingut doble missatge, ja que va estar a primera línia en la defensa del tipus d’IBI necessaris per a la sostenibilitat / equilibri econòmic i financer del nostre Ajuntament.

Enric Juliana a “L’inici de l’inici” a La Vanguardia: “El PP s’estrena amb un agarrotada socialdemòcrata, impostos escandinaus per a una classe mitjana urbana que es retrata davant d’Hisenda i el Cadastre. (...)¿Qui ha dit que s’està morint la socialdemocràcia?ª
Carlos E.Cué al País: “La reforma fiscal s’acosta a posicions socialdemòcrates que el PSOE oblidà”, “és una autèntica esmena a la totalitat que Rajoy es fa a sí mateix i a la història del PP la brutal pujada d’impostos sempre negada”: “ les pujades d’impostos són progressives i es concentren sobretot en les rendes altes. S’ha buscat l’equitat sense tocar l’iva, un impost no progressiu” (recordem que el nou Govern d’Altafulla sí que ha tocat les taxes...)
“El tipus màxim de l’IRPF, en el nou tram de més de 300 mil e., puja 7 punts de cop, un fet inaudit, i que portarà a algunes autonomies al 55%, un nivell altíssim fins i tot per als estàndars europeus. També les rendes més altes de capital pugen 6 punys.
“Endarrera deixa el PP les acusacions de demagògia al Govern del PSOE per parlar d’impostos a els rendes altes, la defensa de la classe mitjana – pugen també els sous no molt alts, per bé que menys(1), del estalviadors i els arguments contra qualsevol mena de pujada d’impostos. El Govern del PP, farcit de liberals antiimpostos, s’acostà molt (el 30 de desembre) a les posicions tradicionals socialdemòcrates. De fet han ant molt més lluny que el PSOE, que el 2007 baixà el tipus màxim de l’IRPF al 42%. Són tan fortes les pujades que Montoro y Guindos s’entestaren en tractar de limitar el seu impacte: “Son temporales, solo estaran vigentes en 2012 i 2013”, van repetir.

Això sí. Montoro aclarí que també que dos terços de la pujades de recaptació prevista – 6.200 M d’e – arribaran de les rendes del treball – per IRPF entraran 4.111 M)bona part per a les CCAA) – i les del capital només hi aporten 1.246. La resta de l’IBI (per als Ajuntaments).

El Govern no es plantejà un impost a les grans fortunes, o als bancs, o canviar la regulacions de les Sicav. Però és evident que aquestes mesures són només el començament, i amb els pressupostos el març arribaran més retallades i tal vegada més pujades d’impostos. 8.900 milions de retall i 6.200 d’ingressos suposen 15.000 M. Fins a 36.000 M. resta un altre ajust de 21.000 M d’e.
Susana Borraz i César Cantalapiedra (AFI): “A la seva primera compareixença substantiva en matèria de política pressupostària, el Govern del PP s’ha guardat de preservar moltes partides de caràcter social vigents del pressupost del PSOE (2) i ha apuntat als impostos sense cap mena de complexos per a fer més progressiu l’ajust ,tant en rendes de treball com en les de capital – amb un impost temporal a les rendes altes. I alhora també pretén enviar un missatge de rigor als mercats i a les institucions europees. Però és evident que amb una economia ja immersa, altre cop, en la recessió, aquests polítiques aprofundiran encara més la desacceleració pel vessant de la demanda, al menys a curt termini”

(1) “ Estableix 7 trams de bases liquidables: amb una pujada de 0,75 a sumar sobre el tipus vigent per a fins 17.707,20 e. A cada nou tram, el punt percentual a incrementar és el de l’ordre de tram:
17.707,21 fins a 33.007,2: 2 // 33.007,21 fins a 53.407,2: 3 // 53.407,21 fins a 120,000,2: 4 // 120.000,21 fis a 175.000,2: 5 // 175.000,21 fins a 300.000,2= 6 // més de 300.000,21: 7

El problema és que el qui més tenen són pràcticament irrellevants en el pagament de l’IRPF, els ingresso del quals depenen sobretot de les classes mitjanes. Dels boi 19,3 M de declaracions fetes el 2018, només el 19.350 – és a dir el 0,1% - tenbine un abase impsoable de 360 mil e., a qui afectarà la pujada màxima de 7 punt percentuals en el tipus ja aplicable, que esdevindrà del 52%. Més del 65% foren els qui van declarar una base imposable de menys de 21 mil e.; en aquest cas, puja la quota de 0 a 82 euros l’any

(2) Però amb regressions: no renova per a nous joves el 210 e/ mes d’emancipació per a lloguer de pisos. Congela sou mínim i dels funcionaris, augmenta les pensions l’1%. Ajorna nous beneficaris de la llei de dependència i duplicar el permís de paternitat.

J.C.Díaz, economista en cap d’Intermoney, a “Dèficit al 8% en España SA” ens adverteix sobre les xifres del deute sobirà espanyol i les reaccions dels mercats a les polítiques fiscals d’austeritat. En reclama de suavitzar-les!

“España SA deu 1,6 B d’e a inversors internacionals, i per això sempre cal analitzar quina serà la reacció del mercats a l’anunci del 8% del PIB de dèficit per al 2011. Mig bilió a finançament a curt termini, la majoria bancària on caldrà sumar-hi venciments a llarg. Per tant, el 2012 España SA haurà de refinançar als mercats internacionals el 60% del seu PIB. Olivier Blanchard, economista en cap del FMI i futurible Nobel, acaba de publicar que mesures d’austeritat acompanyades de baix creixement, lluny de reduir les primes de risc les acaba pujant.

A Europa encara no s’assumeix la recessió i seguim amb el relat moralista de l’asuteritat. Per tant l’Ecofin obligarà Espanya a publicar un nou Pla d’Estabilitat urgent per a corregir el desviament al dèficit i garantir-ne el 4,4% de deficit l’any 2012, com a acaba de fer amb Itàlia.
Vol dir retallar 4 punt de dèficit públic primari, un retall semblant a l’assumit des de 2009, però en un únic any, amb l’economia en recessió i amb les nostres principals destinacions d’exportació també en recessió. Aquesta és una missió d’Ulisses però nosaltres som simples mortals. Una altra lliçó que Blanchard també destaca de 2011 és que incomplir els plans anunciats afecta negativament la prima de risc. (...)

Un altre mite sobre els marcats és que demanen austeritat i transparència. Els inversors en moments de màxima incertesa no volen la veritat, només volen recuperar la inversió. El propi Blanchard critica l’esquizofrènia dels mercats, que primer aplaudeixen l’austeritat i després et destrossen quan acaba provocant recessió. Per tant menys austeritat i més Prozac.
Espanya pot aguantar tipus alts molt de temps, el problema és de quantitats. L’octubre els inversors internacionals van treure d’Espanya 20 mil M. d’e. i des d’abril 85 mM, el 8% del PIB. El BCE ha actuat de prestamista en darrera instància però aquesta situació no es sostenible. Esperem que el 2012 hagi vida intel·ligent a Europa i suavitzi els compromisos de dèficit urgentment”.