Oberts al món (XIX)

Les primeres mesures fiscals del Govern Rajoy

El món a l’inrevés: com a Altafulla amb el Govern Ferré(per al 2008) i mantingut pel Govern Gené (per al 2009 i 2010) ara el PP - fent el contrari del promès en campanya i en la investidura! - demostra més coratge fiscal que el PSOE i també puja “temporal i transitòriament” l’IBI per tal de fer ingressar 918 Md’e més als ajuntaments. La mitjana per als 25 M d’immobles serà de + 37 e. Amb tota finesa, afecta els valors per sobre de la mitjana de cada municipi i desgravant amb l’actualització del Cadastre: els vell, fins a 2002, el 10% de pujada; el 2003-05, el 6%; als de 2006-2008 (l’any d’Altafulla) llegim cap immoble afectat dels 1495 pobles; però, el 4%, per als revisats cadastralment entre 2009-2012. La regidora del PP a Altafulla, Conxita Navarro, en cap moment ha tingut doble missatge, ja que va estar a primera línia en la defensa del tipus d’IBI necessaris per a la sostenibilitat / equilibri econòmic i financer del nostre Ajuntament.

Enric Juliana a “L’inici de l’inici” a La Vanguardia: “El PP s’estrena amb un agarrotada socialdemòcrata, impostos escandinaus per a una classe mitjana urbana que es retrata davant d’Hisenda i el Cadastre. (...)¿Qui ha dit que s’està morint la socialdemocràcia?ª

Carlos E.Cué al País: “La reforma fiscal s’acosta a posicions socialdemòcrates que el PSOE oblidà”, “és una autèntica esmena a la totalitat que Rajoy es fa a sí mateix i a la història del PP la brutal pujada d’impostos sempre negada”: “ les pujades d’impostos són progressives i es concentren sobretot en les rendes altes. S’ha buscat l’equitat sense tocar l’iva, un impost no progressiu” (recordem que el nou Govern d’Altafulla sí que ha tocat les taxes...)

“El tipus màxim de l’IRPF, en el nou tram de més de 300 mil e., puja 7 punts de cop, un fet inaudit, i que portarà a algunes autonomies al 55%, un nivell altíssim fins i tot per als estàndars europeus. També les rendes més altes de capital pugen 6 punys.

“Endarrera deixa el PP les acusacions de demagògia al Govern del PSOE per parlar d’impostos a els rendes altes, la defensa de la classe mitjana – pugen també els sous no molt alts, per bé que menys(1), del estalviadors i els arguments contra qualsevol mena de pujada d’impostos. El Govern del PP, farcit de liberals antiimpostos, s’acostà molt (el 30 de desembre) a les posicions tradicionals socialdemòcrates. De fet han ant molt més lluny que el PSOE, que el 2007 baixà el tipus màxim de l’IRPF al 42%. Són tan fortes les pujades que Montoro y Guindos s’entestaren en tractar de limitar el seu impacte: “Son temporales, solo estaran vigentes en 2012 i 2013”, van repetir.

“Això sí. Montoro aclarí que també que dos terços de la pujades de recaptació prevista – 6.200 M d’e – arribaran de les rendes del treball – per IRPF entraran 4.111 M)bona part per a les CCAA) – i les del capital només hi aporten 1.246. La resta de l’IBI (per als Ajuntaments).

“El Govern no es plantejà un impost a les grans fortunes, o als bancs, o canviar la regulacions de les Sicav. Però és evident que aquestes mesures són només el començament, i amb els pressupostos el març arribaran més retallades i tal vegada més pujades d’impostos. 8.900 milions de retall i 6.200 d’ingressos suposen 15.000 M. Fins a 36.000 M. resta un altre ajust de 21.000 M d’e.

Susana Borraz i César Cantalapiedra (AFI): “A la seva primera compareixença substantiva en matèria de política pressupostària, el Govern del PP s’ha guardat de preservar moltes partides de caràcter social vigents del pressupost del PSOE (2) i ha apuntat als impostos sense cap mena de complexos per a fer més progressiu l’ajust ,tant en rendes de treball com en les de capital – amb un impost temporal a les rendes altes. I alhora també pretén enviar un missatge de rigor als mercats i a les institucions europees. Però és evident que amb una economia ja immersa, altre cop, en la recessió, aquests polítiques aprofundiran encara més la desacceleració pel vessant de la demanda, al menys a curt termini”

(1) “ Estableix 7 trams de bases liquidables: amb una pujada de 0,75 a sumar sobre el tipus vigent per a fins 17.707,20 e. A cada nou tram, el punt percentual a incrementar és el de l’ordre de tram:

17.707,21 fins a 33.007,2: 2 // 33.007,21 fins a 53.407,2: 3 // 53.407,21 fins a 120,000,2: 4 // 120.000,21 fis a 175.000,2: 5 // 175.000,21 fins a 300.000,2= 6 // més de 300.000,21: 7

El problema és que el qui més tenen són pràcticament irrellevants en el pagament de l’IRPF, els ingresso del quals depenen sobretot de les classes mitjanes. Dels boi 19,3 M de declaracions fetes el 2018, només el 19.350 – és a dir el 0,1% - tenbine un abase impsoable de 360 mil e., a qui afectarà la pujada màxima de 7 punt percentuals en el tipus ja aplicable, que esdevindrà del 52%. Més del 65% foren els qui van declarar una base imposable de menys de 21 mil e.; en aquest cas, puja la quota de 0 a 82 euros l’any

(2) Però amb regressions: no renova per a nous joves el 210 e/ mes d’emancipació per a lloguer de pisos. Congela sou mínim i dels funcionaris, augmenta les pensions l’1%. Ajorna nous beneficaris de la llei de dependència i duplicar el permís de paternitat.

J.C.Díaz, economista en cap d’Intermoney, a “Dèficit al 8% en España SA” ens adverteix sobre les xifres del deute sobirà espanyol i les reaccions dels mercats a les polítiques fiscals d’austeritat. En reclama de suavitzar-les!

“España SA deu 1,6 B d’e a inversors internacionals, i per això sempre cal analitzar quina serà la reacció del mercats a l’anunci del 8% del PIB de dèficit per al 2011. Mig bilió a finançament a curt termini, la majoria bancària on caldrà sumar-hi venciments a llarg. Per tant, el 2012 España SA haurà de refinançar als mercats internacionals el 60% del seu PIB. Olivier Blanchard, economista en cap del FMI i futurible Nobel, acaba de publicar que mesures d’austeritat acompanyades de baix creixement, lluny de reduir les primes de risc les acaba pujant.

A Europa encara no s’assumeix la recessió i seguim amb el relat moralista de l’asuteritat. Per tant l’Ecofin obligarà Espanya a publicar un nou Pla d’Estabilitat urgent per a corregir el desviament al dèficit i garantir-ne el 4,4% de deficit l’any 2012, com a acaba de fer amb Itàlia.

Vol dir retallar 4 punt de dèficit públic primari, un retall semblant a l’assumit des de 2009, però en un únic any, amb l’economia en recessió i amb les nostres principals destinacions d’exportació també en recessió. Aquesta és una missió d’Ulisses però nosaltres som simples mortals. Una altra lliçó que Blanchard també destaca de 2011 és que incomplir els plans anunciats afecta negativament la prima de risc. (...)

Un altre mite sobre els marcats és que demanen austeritat i transparència. Els inversors en moments de màxima incertesa no volen la veritat, només volen recuperar la inversió. El propi Blanchard critica l’esquizofrènia dels mercats, que primer aplaudeixen l’austeritat i després et destrossen quan acaba provocant recessió. Per tant menys austeritat i més Prozac.

Espanya pot aguantar tipus alts molt de temps, el problema és de quantitats. L’octubre els inversors internacionals van treure d’Espanya 20 mil M. d’e. i des d’abril 85 mM, el 8% del PIB. El BCE ha actuat de prestamista en darrera instància però aquesta situació no es sostenible. Esperem que el 2012 hagi vida intel·ligent a Europa i suavitzi els compromisos de dèficit urgentment”.