“Caminant junts,
unint les veus, remant a l’hora”. “Recuperar i reforçar els
valors que van brillar a la Transició democràtica”. “!Perquè
estem en un moment decisiu per al futur d’Europa i d’Espanya, i
per a assegurar-ne o arruïnar-ne el benestar que tant ens ha costat
d’assolir”.
M’hauria agradat
escoltar-ho el passat diumenge al migdia, a la Festa de la Rosa, a
Gavà. També, amb fermesa / convicció, coratge / gosadia caldria
que amb veu clara, catalana i ben alta el cor hagués afegit. “En
aquestes circumstàncies, el pitjor que podem fe és dividir forces,
alentar diferències, perseguir quimeres, aprofondir ferides. Estem
en els temps més adequats per a l’acció decidida i conjunta de la
societat a tots els nivells, en defensa del model democràtic i
social que entre tots hem elegit”.
Oi, que algú ho havia
de dir? Algú havia de proclamar que cal remar junts – cap uns
nous Pactes de la Moncloa de sostenibilitat de l’Estat Autonòmic
del benestar; en lloc de… surfejar oportunistament cavalcant
les inconsistents onades de la “veu del poble”… Algú havia de
diferenciar la unió de la divisió, la convergència de la
diferència, el possible / difícil del quimèric / tràgic, el
guarir del ferir. Algú ho havia de dir!
Finalment, ho ha hagut
d’emetre la renovada pàgina web de la Casa del Rey. No en les
quatre llengües de l’Estat; sinó, només en castellà. Prou que
significa la discutida rèplica / orientació - amb el lògic
vistiplau del Gobierno de la Nación!- a les dues immenses
manifestacions: tan recents i tan desigualment transcendents: la
increïble festa familiar / juvenil de les estelades de l’Onze de
setembre: de tots només a BCN; i la gran mobilització social, també
centralitzada – a Madrid – de dissabte: reclamant també un
referèndum – sobre l’austeritat sense equitat ni creixement.
Prou que el Periódico,
com a veu de fet generacional dels compromesos full time tot el 1976,
l’ha comparada amb la vinguda a BCN de l’encara successor de
Franco, al Tinell, el 16 de febrer, com a resposta a les grans
manifestacions (prohibides i reprimides) per l’Amnistia (1 de
febrer ) per les “Llibertats, Amnistia, Estatut d’Autonomia” (8
de febrer)
Llavors, inclogué un
històric fragment en català, dictat per Martí de Riquer, el
romanista / preceptor del Príncep de la trista fesomia… Ara,
sembla que exclusivament monolingüe.
Per arrodonir la
intervenció - o inoportunitat reial – crec que des d’UGT i COOO,
des del Foment del Treball i des del Cercle d’Economia, des de BMN
/ Caixa Penedès s’esbombés la integració econòmica catalana
dins el mercat espanyol. “Catalunya dins l’Espanya
contemporània”, ens ensenyà Pierre Vilar. Catalunya dins
l’economia d’Espanya de 2011, vet ací que hi venem el 47,1%. Al
2010, les nostres vendes industrials tenen com principal mercat… la
resta d’Espnaya, amb un 39,5% - a comparar amb el 34% de mercat
nacional català interior i el 26,5% del que els sobiranistes
anomenen “internacionalització” (la resta del món sense el món
més immediat i històric i interpenetrat, que en direm “hispànic”
seguint Vicens Vives).