Altafulla amb tota la il·lusió

30/11/09

0 comentaris
Diumenge 6 de desembre, a la Sala de Plens, acte de celebració de la Constitució: conferència – col•loqui sobre el “Futur sistema electoral a Catalunya”, per Carles Castro, l’analista de la Vanguardia, censat a Altafulla. A la una del migdia hi som convidats!

El C.D d’Altafulla ja suma 11 punts al tercer grup de la segona regional. Guanyà 4-1 el Segur a casa, amb dues accions fulgurants del retornat crack Juanjo Asencio i ha empatat 1-1 amb el Bellvei a domicili.

Va de canvis de criteris i missatges d’acord amb el canvi de rol i de posició al Ple:

Al darrer Ple la regidora d’AUPA, la més “preparada” actriu de la mensual representació transmesa per la 107.4 fm, va assumir el nou paper de gran defensora del “Consell de Participació” (CP) en l’elaboració del pressupostos. Cal fer memòria i fer avinent algun secret: quan entrà al Govern sorgit de la moció de censura, el nostre regidor hagué de forçar una votació del nou equip per tal que els grups de l’oposició disposessin d’espai, (el de l’entrada a l’esquerra que havia ocupat la policia municipal). La regidora d’AUPA s’oposava a aquest dret de l’oposició que tampoc el Govern d’ABG – el gran impulsor del CP, un cop en minoria – va decidir / desplegar tot i constar en el programa del primer govern. El nostre regidor en fou l’impulsor dins ambdós governs, però només el Nou amb JM.Gené com a alcalde, mercès a la majoria - que no unanimitat - dels seus membres

Heus ací aquestes afirmacions dins un debat d’Hisenda al Ple: “l’ajuntament ha d’assumir la responsabilitat de cobrir la despesa corrent municipal i, per aquest motiu, s’ha de fer la proposta d’incrementar el tipus aplicable de l’IBI del 0,85 al 0,9 per a poder fer front, d’alguna forma, a aquest dèficit de cara a l’any …..” “la situació és la que és i s’ha de pagar el capítol I de les despeses de personal”. Canviem “incrementar” per “mantenir” i estarem al debat d’aquesta tardor de 2009 per a l’equilibri pressupostari de 2010. N’endevines l’autor de tan lògiques, clares i evidents afirmacions? Doncs sí el senyor Alcalde de nou mesos Francesc Farré d’ABG. Ple del 23 d’octubre de 2007.

Una altra afirmació plena de vigència, menys per al seu autor, que de regidor de govern no massa brillant ha passat a opositor gregari, trencar l’equidistància ambidextre tan pròpia del seu partit, ai tan partit: “ Des de la Gerència del Centre de Gestió Cadastral ens han afirmat que tot el procediment de revisió dels valors que s’ha portat ha estat correcte i que per a poder variar alguns valors cadastrals únicament quedaria la via de la modificació del POUM”. Paraules del qui per tercera legislatura n’és el regidor únic d’ERC.
0 comentaris
Joan Tapia lloa la figura de Joaquín Almunia: Un socialdemòcrata per a Europa

“Almunia fou el ministre més jove de Felipe González al primer govern socialista des de la guerra civil. A la cartera de Treball s’ocupà, amb el súper ministre Miguel Boyer*, d’afrontar la greu crisi social d’aquell moment. Havia exercit d’assessor de la UGT de Nicolàs Redondo, però no dubtà a mantenir la primacia del criteri governamental sobre el sindical quan el pacte fou difícil en casos tan delicats com les pensions i la reconversió industrial.
Era un pes pesant del PSOE i , desprésde la “dulce derrota” de 1996, Felipe el va proposar com successor a la secretaria general. Però no fou el seu millor moment. Diuen que perquè a aquest economista basc li manca l’ego i l’ambició desmesurada que s’exigeix, en temps normals, a qui aspira a presidir el Govern. (…)
Almunia serà un dels socialdemòcrates amb més pes en l’Europa actual. És una notícia reconfortant perquè és un home coherent amb les seves idees però amb gran equanimitat. A més li agrada viatjar a Barcelona, amb anormal sovintejament per a un polític espanyol. ¿Està Barcelona més a prop de Brusel•les que de Madrid?”

(*) Joan Tapia fou el cap de premsa de la vicepresidència de Miguel Boyer. Com a tal redactà la nota de premsa de la fulminant intervenció de Rumasa per evitar-ne l’efecte dominó de la seva fallida.

“Guardiola s’atreví a reivindicar la importància de l’estil, que són els valors i principis els que canvien el destí i que mai no hem d’oblidar d’on venim.” (Anton Losada)

Artur Mas: “Acostar-nos al Govern estatal ens donaria més poder, però minvaria la nostra expectativa electoral”. Tan explícit com cínic, oi? El poder d’intervenir per superar la crisi pesa menys que el càlcul de futur electoral.
Encara més crua franquesa pel que al Dret a decidir: “Tenim constrastat amb estudis sociològics que en una consulta sobiranista a tota Catalunya guanyaria el no. Fóra doncs una errada convocar-la ja que posaria en evidència davant d’Espanya i la resta del món que Catalunya el que vol és simplement continuar sent espanyola. Això portaria el país a la derrota. Si es pot plantejar en el futur ja es veurà. A CiU conviuen opinions diferents.” Esmunyir tots els comentaris possibles mereixeria fins i tot un congrés…

Albert Branchadell: “ La UE ha de tenir una política exterior comuna i una política de defensa comuna, però també hauria de tenir una política interior comuna, que vetlli per acomodar la diversitat nacionals dins els Estats i li doni visibilitat a nivell comunitari.
Aquí calen noves idees, que no vindran necessàriament dels portaveus d’alguns grups nacionals, més interessats a a crear nous Estats nacionals que a trobar fòrmules satisfactòries de convivència multinacional”. Efectivament: la via federalista reconeguent els fets diferencials de nacionalitats i regions…


“Que els interlocutors no ens desqualifiquem mútuament des del començament amb etiquetes insultants, sinó que procurem de suposar que tal vegada l’altre també està expressant una convicció raonable, encara que jo lo comparteixi, i no una opinió irrracional, malvada o simplement interessada. El pas següent ja fóra l’intentar descobrir uns punts mínims d’acord, els mínims ètics que poden permetre’ns de construir junts la vida compartida.” (Adela Cortina, catedràtica valenciana d’Ètica i Filosofia Política)

“Catalunya ha tornat ha demostrar que és una de les societats més democràtiques – més horitzontals – d’Espanya. Sis partits al Parlament, com Holanda; un associacionisme que encara és intens; l’absència de grandíssimes oligarquies econòmiques; una Església catòlica no autoritària i una tradició mesocràtica que configura un sistema específic, amb idioma propi. Catalunya és democràtica i no està malalta, per molts que siguin els problemes, els millets i les desafeccions.” (Enric Juliana)

29/11/09

Els Castellers d’Altafulla (740 punts) guanyem els Nois de la Torre (647 punts) al rànquing casteller del Punt Diari

0 comentaris
En som la colla 38ª, entre els figuerencs i els torreros. Les colles acompanyants a la Diada de les Cultures del juliol ocupen el primer i 9è lloc: Castellers de Vilafranca, amb 17.474 punts per 13.957 de la Vella; Xiquets de Tarragona, amb 5.641 punts. Els Nens del Vendrell, convidats el darrer sant Martí, assoleixen el 14è al rànquing amb 2.962 punts i amb dos dels castells que van descarregar a la plaça del Pou.
En l’especial de TGN de La Vanguardia de divendres 27 de novembre la periodista Raquel Sans, en fer una crònica / balanç de la temporada castellera, al capítol dedicat a la rivalitat n’esmenta tres. La tarragonina, entre Xiquets i la Jove; l’existent entre Castellers de Sants i els Castellers de Barcelona i la que també ha revifat entre….: “Una altra dosi de rivalitat al 2009 l’han posat els Castellers d’Altafulla i els Nois de la Torre que, en el marc del Concurs 7, van protagonitzar un frec a frec d’allò més emocionant.”

El proper dilluns 21 de desembre: Ple Extraordinari d’aprovació dels Pressupostos per al 2010, els penúltims de la present tempestuosa legislatura i dins la matriu de referència del Pla Econòmic i Financer.
0 comentaris
Joaquín Almunia assoleix la cartera més poderosa de la nova Comissió Europea: vicepresident i comissari de Competència. Cap espanyol havia arribat a tant. Tot plegat començarà el pròxim febrer i per cinc anys.

Durant el darrer quinquenni, substituint Solbes, ha tingut la responsabilitat de comissari europeu d’Afers Econòmics i Monetaris. Lloc on s’ha guanyat tota la confiança del president J.M.Durao Barroso per la “seva saviesa, de socialdemòcrata plenament d’acord amb l’economia de lliure mercat” i també el reconeixement d’altres polítics, professionals i analistes.
Almunia començà la seva trajectòria precisament a les Cambres de Comerç Espanyoles a Brusel•les (1972-75) com a economista i advocat per Deusto, París i Harvard.
Entre 1976-79 fou economista i dirigent de la UGT.
Diputat pel PSOE entre 1979 i 2004, any de retorn a Brusel•les com a comissari.
Durant aquesta etapa fou ministre de Treball (1982-86) i després d’Administracions Públiques (1986-1991) dels governs de Felipe González. Entre 1994-1997 fou portanveu parlamentari del Grup Socialista al Congrés. Sucessor de Felipe al davant del PSOE, elegit als XXXIV Congrés (1997) perdé les primàries per a la Presidència contra Pepe Borrell ( l’únic vot a Altafulla en les internes del PSC fou del nostre regidor), fou el 24 d’abril de 1998. Dimitit el voraç Borrell per corrupció de dos íntims amics / col•laboradors inspectors d’hisenda, Almunia fou finalment el candidat del PSOE contra Aznar que el guanyà el 12 de març de 2000 per majoria absoluta, provocant-ne la seva dimissió immediata. Durant la seva secretaria general mitjançant fortes mesures d’ajustament féu baixar el deute del PSOE a 5mM d’euros; el PSOE sortí de la campanya guanyadora del referèndum de l’OTAN amb 12 mM d’e de deutes!
Com a comissari de la Competència vigilarà els principals fusions i adquisions empresarials, els ajuts públics a empreses i sobretot que les grans multinacionals ( Microsoft, Telefónica, Intel) no es depassin de les normes de la lliure competència. Joaquín Almunia (n. el 17 de juny de1948 a Bilbao) és autor d’unes Memorias Políticas (Aguilar, 2001) que com que al seu exacte moment, per admiració referencial, ingressà en la copiosa biblioteca del nostre regidor ens permet de reproduir-ne alguns

fragments del seu Epílogo político especialment indicats quan culmina una trajectòria que pensava amortitzada a començaments de segle:
“ La posición de España en el mundo se ha normalizado y nuestro prestigio exterior es elevado”. Com el seu nomenament demostra, oi?
“ La instituciones representativas y el principio de legalidad se han convertido en su principal herramienta para frenar los abusos de los grandes poderes económicos; ahora es la derecha la que desconfia del Estado. Pero la defensa del espacio público, aumido por laizquierda, no lelva en absoluto a la idealización: el Estado no puede ni debe encargarse de todo.” Tota una filosofia política per a l‘exercici de la seva nova funció: poder públic europeu executiu per limitar tant els grans poders econòmics com els Estats distorsionant la lliure competència: “nuevos lugares de encuentro de la socialdemocracia con el liberalismo político, heredero junto con nosotros de los valores de la Ilustración”.
En l’epíleg personal recorda la soledat de decidir:
“Se suele hablar siempre de la soledad en la que se encuentra quien tiene que tomar las últimas decisiones, sin nadie a quien apelar para compartirlas.Es cierta la sensacion y muy difícil de evitar. Cuanto mayor ha sido el nivel de responsabilidad que he ocupado, mayor era la sensación de vivir dentro de una campana neumática, a cuyo interior llegaban distorsionados los mensajes del exterior. Por eso es tan necesario tener alrededor a alguien que, antes de pararse a pensar sus conveniencias personales, te hable con claridad, llamando a las cosas por su nombre y poniendo los puntos sobre las íes. He tenido la suerte de, a lo largo de estos años, de poder contar con algunos colaboradores de estas características.”
I de les males companyies: “ Los aduladores, que permanentemente rodean al líder, diciéndole que es el más guapo, el más alto y el más listo. ¿Cuántos adulados son capaces de resistir su influjo y no perder el sentido de la realidad? O los adictos a pedir favores o enchufes. Por no hablar de los golfos. Creo que me he conseguido librar bastante bien de los riesgos inherentes a todos ellos.”

Magister Constitucionalista Javier Pérez Royo a “Un poco de memoria” tesifica:
“El Estado autonómico se ha construído mediante enfrentamientos muy profundos que se acabaron canalizando a través de pactos de naturaleza política negociados de buena fe, que, en ningún momento sacralizaron el texto constitucional y lo convirtieron en un obstáculo para alcanzar un acuerdo”.

“Las dudas de constitucionalidad que hubo en los procesos estatuyentes originarios por los cuales se inició la construcción del Estado autonómico, fueron superiores a las que han podido suscitar con las reformas de los Estatutos. Si UCD se hubiera cerrado a cualquier posibilidad de pacto y hubiera considerado que era un tema que había que residenciar ante el Constitucional, nos hibiéramos metido en un callejón sin salida, que posiblemente habría condenado al fracaso a la Constitución en su integridad.”
“El PP tenía que haber participado en la reforma del Estatuto catalán y andaluz de la misma manera que participó en la reforma del Estatuto de la Comunidad Valenciana, y no retirarse de la negociación porque no tenía majoría y confiar en que, después, a través del Constitucional podria anularla. El Constitucional no podía resolver un problema de esta naturaleza. El Constitucional puede decidir si es constitucional o no un artículo de una determina ley, estatal o autonómica, pero no puede decidir sobre una norma de naturaleza constitucional, que supone la plasmación del pacto de inserción de la parte en el todo, en este caso, de Cataluña en España”.


Joan Majó, del grup català de reflexió sobre el futur de la UE: al president i a l’alta representant els falta l’experiència i notorietat per assumir els reptes plantejats.
“ El repte de reforçar la UE davant les resistències i obstacles dels 27 Estats; el repte d’il•lusionar els ciutadans europeus, sense el qual no seran superades aquelles dificultats; i el repte de fer valdre els valors i els opinions europees davant els altres líders mundials.”
“És una bona notícia l’aprovació del Tractat de Lisboa. Permet sortir de la paràlisi on ens deixà el refús de la proposta dela Constitució. Però és una alegria no mancada de melancolia ja que suposa certificar que hem hagut d’abandonar bastants dels objectius i les ambicions d’aquella proposta, que han hagut de caure pel camí per així seguir avançant. El Tractat de Lisboa és un pas endavant, però crec que no té la transcendència política que tingué al seu moment el de Maastricht, que suposà una enorme embranzida, il•lusionada i certa, en la construcció europea.”


A TGN la sobreoferta de vivenda per habitant és una de les más altes d’Espanya: 23 pisos per mil habitants.
A la nostra Costa Daurada els pisos en venda són de 56 per mil habitant; mentre que a la Costa Brava, de 21.
A la nostra Costa Daurada, comptan els pisos acabats buits (18 mil) i els en construcció (13.400) caldran fins a cinc anys per vendre’ls.
Com que l’any 2009 hem construït una novena part de l’ofertat durant la bombolla i el mercat ha començat a animar-se doncs, per al president dels promotors, en un termini mitjà d’un màxim d’any i mig restarà venut l’estoc ara romanent. També anuncia que no seguiran les rebaixes dels preus dels pisos.


La pressió fiscal a Espanya devalla el 2008 excepcionalment dins l’OCDE: - 4,2 punts percentuals ( del 37,2% del PIB el 2007 al 33 el 2008)

Les estadístiques sumen tots els ingressos públics( impostos directes i indirectes i cotitzacions) en relació al PIB. La classificació de les baixades comença amb la dissortada Islàndia que estigué a punt del desastre: passa del 40,9 al 36 (-4,9). Però a continuació ja tenim la pròpia Espanya; per un reguitzell de causes concurrents: l’atur provocant la devallada de les cotitzacions socials + la brusca frenada de la construcció pel que fa als IVAs + rebaixes d’impostos: devolució de 400 e. i canvis als impostos que per sí ja es calculaven en – 2 punts al PIB.
Les dades ens permeten establir blocs de pressió fiscal el 2008:
+ 40 % PIB: Dinamarca (48,3), Suècia (47,1), Bèlgica (44,3), Itàlia (43,2), França (43,1), Finlàndia (42,8), Àustria (42,9), Noruega (42,1), Hungria (40,1).
+ 35 - 39 %: Portugal (36,5), Alemanya (36,4), Islàndia (36), Regne Unit (35,7),
+ 30 - 34%: Nova Zelanda (34,5), Espanya (33), Grècia (31,3)
+ 25 - 29%: Irlanda (28,3), EEUU (26,9), Corea del Sud (26,6).

“L’executiu del Ser Superior Florentino”, aquell Jorge Valdano, ja no té remei:
“El Barcelona hace jugadores para el Barcelona porque el estilo impregnó el club. Tengo mis dudas sobre si esos jugadores podrían adaptarse a otro tipo de futbol, de juego o de equipos.”
Que mesquí: que no pot acceptar que Espanya imita el Barça, amb la columna vertebral del Barça. Proposem la solució també en altres àmbits espanyols comuns…

A Polop, del prelitoral alacantí, l’octubre del 2007 fou assassinat a trets l’alcalde, Alejandro Ponsoda. Detingut Juan Cano, el seu sucessor i regidor d’Urbanisme que pretenia la construcció fora d’ordenació de 5 mil habitatges al peu del massís del Ponoig. El poble té 4.100 habitants.

La cobdícia urbanística pot arribar a aquests extrems. La diferència de criteris entre l’alcalde i el regidor d’urbanisme tingué com a desenllaç que el regidor perpetrés, a un puti club de carretera de nom Mesalina, l’assassinat de l’alcalde íntegre per dos pistolers xecs, vigilants d’aquesta mena d’establiments. Hi van col•laborar l’amo i el gerent del Mesalina, un narcotraficant i un empresari del calçat. Els set estan ja detinguts.
Juan Cano havia dut Urbanisme des del 1995 al 2003, dues legislatures.Havia conduit l’aprovació del POUM que permet septuplicar la població de Polop. Gravat i amenaçat per demanar comissions, no va poder presentar-se al 2003.El 2006 se’n va adonar que el llibre de resolucions de la regidoria havia desaparegut. Torna aquesta legislatura, com a regidor d’Urbanisme i Hisenda. Al quatre mesos de govern fa assassinar el seu propi alcalde i cap de llista, Alejandro Ponsoda.
Les filles de la víctima, Maria i Fàtima, justament el dia que el seu pare hauria fet els 57 anys, aquest 27 de novembre, van decidir a parlar, un cop ja detingut el pocavergonya. El titllen d’haver fet prèviament moobing al seu pare i revelen que Juan Cano i el seu inseparable regidor de Turisme, Joaquín Montiel, el dia de l’enterrament van impedir que alguns empleats municipals hi poguessin assistir; acabada la cerimònia van menjar junts, això sí acompanyats de dos treballadors municipals de la seva absoluta confiança.
Més enllà d’allò imaginable per la més morbosa de les ments vet ací que pot acabar succeint: dins el set pecats capitals d’una púrria municipal amb deliris d’impunitat i omnipotència.

28/11/09

0 comentaris
Deserta l’elecció de la nova Síndaca de Greuges: cap de les deus candidates arribà als 6 vots necessaris: en la doble votació el mateix resultat: Gemma Maymó, 4 vots; Puri Miró, 3 vots; en blanc, 3 vots. El govern votà tres opcions, dins la llibertat internament acordada: PSC i Jano Jr. a Puri Miró; PAU, a Gemma Maymó; Ideal, CiU i PPC: en blanc.

Aprovació provisional de la modificació puntual de l’article 88 del POUM, als PAU 2,5 i 6 a la Vinya Gran: marcant l’entorn de sota l’era amb un aparcament públic.

Després de l’aprovació inicial pel Ple de març de 2009 de l’esmentat canvi començà el període d’al•legacions. En presentaren Exinan, per al PAU 6 i Jocava en la seva propietat, plenament modificada puntualment. En la Comissió de Territori d’aquest novembre, previ els informes tècnics de l’arquitecte municipal Roca Tarragó vam conèixer i dictaminar les respostes a aquelles al•legacions.
La de Jocava resten desestimades en el ben entès que al moment de reparcel•lar aplicarem la compensació bàsica, de manera que els beneficis i càrregues dels canvis seran repartits equitativament. Llavors l’Ajuntament, com a veí colindant i afectat, aportarà un sostre edificable (464,44 m2) que compensarà efectivament la pèrdua d’espai lliure privat de Jocava que esdevindrà públic. L’edificabilitat complementària serà de 278,66 m2 de sostre, amb habitatges més petits, d’acord amb l’al•legació. Hi resten per construir dos blocs més, amb la reducció de l’impacte de les alçades que ha motivat la modificació parcial.
La d’Exinan és estimada en part: en la parcel•la del C/ Castellers d’Altafulla, 7 caldrà mantenir l’alineació obligatòria a 3 m. en un mínim de la meitat de la façana de l’edifici, tot garantint així que el futur bloc tingui més llibertat d’orientació, sense seguir la planta del gàlib* actualment vigent, impactant i monòton en els dos blocs del vessant est d’Altafulla. I també acceptem la possibilitat d’aprofitar el sota-coberta mantenint el sostre total del futur bloc: 1/3 de l’ocupació que permet el gàlib vigent ara modificat: 114,60 m2 d’edificabilitat a les golfes.
L’impuls polític d’aquesta modificació és mèrit de la regidora d’Urbanisme del Govern, Conxita Navarro. Paradoxalment adquirí relleu reivindicatiu dins l’exposició de Nadal del “Consell de Participació”, i mai durant l’etapa de la regidoria de Marisa Méndez-Vigo; un cop en minoria promotora acceleradad del “Consell” i membre activíssima un cop constituït l’autodenominat “ens”.

(*) Perfil exterior màxim del contorn d’un vehicle ( o edifici, en el nostre cas ).



0 comentaris
El nostre alcalde sol•licita informació, “en cap cas vinculant”, sobre el cost que podria tenir la concertació d’una operació de préstec bancari de 900 mil e. a 25 anys: per tal de construir l’equipament públic de la Nova Biblioteca, com a necessitat social i per contribuir a inversions per a rellançar l’economia.
El termini de presentació de les ofertes / informes acabarà el 7 de desembre.
L’hem adreçada a les dues caixes ubicades al poble i al Banc Bilbao Vizcaya Argentaria que inclou el Banc de Crèdit Local.
Els demanem les condicions dels tipus d’interès, de referència, diferencial i de demora, de les comissions ( d’obertura, d’estudi, de cancel•lació, de demora), del venciment de l’obligació i dels corretatges.
L’interventor n’emetria informe negatiu a l’operació de tanta volada política i hisendística.
El nostre regidor, com a responsable d’Hisenda, n’ha impulsat també l’esmenatda cerca d’informació exploratòria, complint expresa delegació de l’equip de Govern.

La dignitat de Catalunya (editorial conjunta de 12 diaris catalans)

0 comentaris
“(…) Serà la primera vegada des de la restauració de la democràcia de 1977 que l’Alt Tribunal dictaminarà sobre una llei ratificada en referèndum pels electors. L’expectació és gran.
L’expectació és alta i la inquietud no és escassa davant l’evidència que el TC ha estat empès pels esdeveniments a actuar com una quarta cambra, confrontada amb el Parlament de Catalunya, les Corts Generals i la voluntat ciutadana lliurement expressada a les urnes. (…) Una part significativa del tribunal sembla estar optant per posicions irreductibles. Hi ha qui torna a somiar amb cirugies de ferro que tallin de soca-rel la complexitat espanyola. Aquesta podria ser, lamentablement, la pedra de toc de la sentència.

Avanç o retrocés

No ens confonguem, el dilema real és avanç o retrocés; acceptació de la maduresa democràtica d’una Espanya plural, o el bloqueig. No només està en joc aquest o aquell article, està en joc la mateixa dinàmica constitucional: l’esperit de 1977 que va fer possible la pacífica Transició. (…)

Els pactes obliguen

Estan en joc els pactes profunds que han fet possible els trenta anys més virtuosos de la història d’Espanya
. I arribats a aquest punt és imprescindible recordar un dels principis vertebradors del nostre sistema jurídic, d’arrel romana: Pacta sunt servanda. Allò pactat obliga.
Hi ha preocupació a Catalunya i cal que tot Espanya ho sàpiga. Hi ha alguna cosa més que preocupació. Hi ha un creixent atipament per haver suportat la mirada irada dels qui continuen percebent la identitat catalana ( institucions, estructura econòmica, idioma i tradició cultural) com el defecte de fabricació que impideix que a Espanya assolir una somiada i impossible uniformitat. Els catalans paguen els impostos (sense privilegi foral); contribueixen amb el seu esforç a la transferència de rendes a l’Espanya més pobra; afronten la internacionalització econòmica sense els abundants beneficis de la capitalitat de l’Estat; parlen una llengua amb més marge demogràfic que el de diversos idiomes oficials a la UE, una llengua que en lloc de ser estimada, resulta sotmesa tantes vegades a un obsessiu escrutini per part de l’espanyolisme oficial, i acaten les lleis, per descomptat, sense renunciar a la seva pacífica i provada capacitat d’aguant cívic. Aquest dies, els catalans pensen sobretot, en la seva dignitat; convé que se sàpiga.
(…) no existeix la justícia absoluta, sinó només la justícia del cas concret, raó per la qual la virtut jurídica per excel•lència és la prudència. (…)

Solidaritat catalana

No desitgem pressuposar un resultat negatiu i confiem en la probitat dels jutges, però ningú que conegui Catalunya posarà en dubte que el reconeixement de la identitat, la millora de l’autogovern, l’obtenció d’un finançament just i un salt quantitatiu en la gestió de les infraestructures són i continuaran sent reclamacions tenaçment plantejades amb un amplíssim suport polític i social. Si és necessari, la solidaritat catalana tornarà a articular la legítima resposta d’una societat responsable.

“Ara més que mai necessitem líders creadors d’esperança, de sintones col•lectives” “Ningú mai no assolirà un procés de canvi sol” (Richard E.Boyatzis, expert en intel•ligència emocional)

L’endemà, un dels dos constructors literaris del text, Enric Juliana (LaVanguardia) autor de la part d’anàlisi política ( la jurídica pertoca al notari López Burniol del Periódico) comentava la reacció provocada des de la seu madrilenya on estudia i treballa l’estilisme:
“ Des dels furors de novembre de 2005, aquella tardor en què l’Estatut s’electrocutà i Endesa – “antes alemana que catalana” – es polititzà, l’aire no vibrava tant a Madrid.
Sí, ahir fou un dels dies en què l’ambient polític madrileny només es pot explicar de la següent manera als lectors de Barcelona: imaginin-se que abans de sortir de casa s’empassan un bon xarrup de Licor del Polo. Aquesta ardorositat, aquest furor, aquest ímpetu… Aquesta desfatxatesa.”
Com a part interessada, també reproduïm la reacció que descriu entre els dirigents socialistes:
“ Al Congrés, els ministres socialistes sonreien davant el primer triomf de Bibiana Aído en la tramitació de la llei de l’avortament ( a terminis). Als socialistes els ha donat darrerament per somriure tothora. El diumenge passat van montar un numeret increïble al Palau Municipal de Congressos de Madrid: els ministres desfilant riallers sobre una catifa roja, acabats de sortir de l’amarg segrest de l’Alakrana. És el mal americà. De la mateixa manera que l’aznarisme s’emborratxà amb les teories neocons, el zapaterisme s’està intoxicant amb les ximpleses propagandísticas del demòcrata George Lakoff. Els marcs mentals. Les rialletes banals. Lakoff serà la tomba del PSOE”.

Francesc Vallès, el reusenc diputat coordinador del PSC al Congrés, també expressa la seva com a “expert”, com a advocat i professor constitucionalista de la UAB exhibint-ne els tecnolectes jurídics mes alhora sòlids / explícits criteris i valoracions polítiques de volada:

“ Al seu examen de constitucionalitat, el TC està subjecte al nomenat principi de conservació de la norma i la seva missió consisteix principalment a trobar alguna interpretació de la llei recorreguda que sia conforme a la Constitució. I això és així perquè, òbviament, cap Parlament aprova lleis sabent-ne que són inconstitucionals.
Tot i així, el TC pot declarar inconstitucionals alguns aspectes de l’Estatut. En efecte, jurídicament pot arribar-hi, ja que en judicar l’adequació del text a la CE, podria apreciar que sobre algun precepte no s’escau intepretació possible encaixable amb el marc de la nostra norma fonamental.
Però en el seu examen de constitucionalitat, ha de ser molt conscient que l’Estatut no és una norma qualsevol. La seva aprovació, i la de tots els Estatuts reformats en l’anterior legislatura, impliquen l’elaboració d’un nou pacte autonòmic. La voluntat política d’avançar en la concepció del nostre Estat de les autonomies superant una primera fase fructífera, però ja esgotada. Significa la plasmació d’una voluntat majoritària de reescriure les bases de la nostra arquitectura institucional. És una voluntat quasi-constitucional. És una pacte originira de dret. Un nou pacte constituient que el TC no pot ignorar.”




Informe de la Comissió Europea sobre l’evolució de l’educació a Espanya i Europa: hi destinem el 4,28 del PIB. La mitjana és del 5,05% i Finlàndia el 6,14.

El 25,7 % dels joves demostren dificultats de comprensió lectora (+ 1,6 sobre la mitjana). El 2000, previ a l’allau migratori, era del 16,3% ( -5 ).
A les també grans receptores d’immigració: França, el 21,7% i Alemanya, el 20%.
L’abandonament / alliberament escolar de joves entre 18 a 24 anys ha pujat + 2,8 en aquest 8 anys: 31,9% ( + 17 ¡ sobre l’europea mitjana).
També els joves de 22 amb titulació en secundària acabada ha devallat – 6: 60% ( -18,5 de la mitjana).
Com a evolucions positives: els titulats universitaris en tecnologies, ciències i matemàtiques ha pujat, però un terç respecte al promig de la UE.

Per a l’informe dirigit per J.Oliver i X.Segura el sector immobiliari ha superat la pitjor fase de la recessió. Preveuen per al 2010-15 la meitat de la demanda que durant aquella eufòria de la bombolla.
El 2,6 del parc de vivendes Catalunya resta sense vendre ( al País Valencià: el 2,1; a Ses Illes: el 1,5). Múrcia amb el 5,5; Castella la Manxa: el 4,3; i Andalusia, amb el 3.1 lideren tan negativa estadística.
La baixada de tipus i de preus pot fer tornar al 19% de la renda familiar l’esforç financer: com el 2003!. El 2008, encara era del 30,5% i el 22,5 aquest any.

Exercint la llibertat de vot dins el Govern, PAU votem Gemma Maymó per a Síndica de Greuges d’Altafulla.

0 comentaris
Per la seva joventut, i per tant projecció futura. Per la gran solidesa de respostes demostrada durant l’entrevista de candidates. Per la seva independència política dins l’actual correlació de forces organitzades presents al Ple. Perquè incorporarà les noves tecnologies en la seva funció. Perquè el seu perfil pot fer quallar un consens més enllà de la dinàmica tan polaritzada entre Oposició i Govern. Com a continuïtat / represa de la tradició familiar: besavi regidor federal republicà; oncle besavi darrer alcalde republicà altafullenc; pare, habitual a les llistes del PSC.

Els germans Jordi i Joan Albert Blanc fan sentir la reivindicació i les queixes pageses la Nit del Turisme.

Calia unes intervencions des del cor i des de la indignació. Ells les van posar. Al torn d’agraïments en rebre el seu diploma de reconeixement. Parlaven amb l’autoritat moral de tocar amb la feina de les seves mans, la suor del seu front i estant a l’aiguat de les innovacions, totes les tecles de la producció (amb denominació d’origen de calçots) i comercialització hortofructícola (a l’engrós i al detall).
El Jordi fou una glossa de l’actual condició pagesa, com a espècie en extinció i alhora tan necessària per a la conservació del paisatge del territori i per garantir a taula productes directes del camp. Reclamà sobretot el consum de productes de la pagesia catalana.
El Joan Albert recordà al delegat de la Generalitat que restant a l’oposició (PSC, IC) van assegurar que quan arribessin al govern mai no intervindrien els mossos contra els pagesos. La qual cosa no ha succeït. Denuncià les darreres càrregues i sobretot que tres dirigents pagesos, moderadors i neutralitzadors dels més incívics, estiguin actualment injustament imputats. També criticà que aquells vells governants responsables polítics de les velles càrregues dels mossos (CiU) ara s’haguessin manifestat al costat dels pagesos contra el Tripartit.
Per cert, com a única decoració s’exposaven cartells procedents dels Festivals de Veus i Música Clàssica, de Festes Majors, de les Cantades d’Havaneres al Fortí i també de Nits de Bruixes. Aprofitant l’avinentesa de l’evidència, el nostre regidor recordà a dos companys de Govern que van votar, amb l’oposició!, en contra de la modificació de crèdit per incloure, entre altres conceptes, les despeses de publicitat en Cultura i Festes com a imatge de marca global altafullenca i per tant susceptible d’incloure’s dins la partida de protocol d’alcaldia.

La darrera reunió de Govern acorda estudiar les condicions d’ofertes d’amortitzacions i terminis d’un potser possible macrocrèdit per a la nova Biblioteca.
Com a nota d’interès hem de fer públic l’encès i franc debat: els partidaris de contribuir a la sortida de la crisi mitjançant aquesta gran inversió municipal, amb l’alcalde al davant com a proposant amb el suport del regidor d’Hisenda, versus els qui confien només a la iniciativa privada tal superació de la crisi o que la consideren faraònica.
Llàstima que la resta de l’oposició, amb tres regidors nominalment d’esquerres, no estigui per la labor de fer els nostres petits plans Zapatero directament a Altafulla.



24/11/09

0 comentaris

“La qüestió no és tant identificar el que cal fer com prendre la decisió de fer-ho, i és aquí on es construeixen els lideratges, no tant sobre la base del consens previ, sinó creant el consens sobre què cal fer.” (Martí Parellada. I.Economia de BCN)

Els socis comercials de Catalunya: UE-27 ( 69,77% exportacions i d’importacions 60,94%). Àsia ( 7,22% d’exportacions i 19,11% d’importacions). El 20,64% de les exportacions a França; el 17,34% de les importacions d’Alemanya.

Catalunya ha rebut tres grans períodes d’immigració: 1900-1930; 1951-1975 i… 2000-2009. En la tercera hem passat del 2,3% al 15% de catalans d’origen extranger.

Arriba l’hora que el TC triï entre un nou pla de convivència a partir del fet que es reconegui legalment el que significa l’Estat plural que es va pactar quan es va sortir del franquisme, o per aquest passat que no ens està conduint enlloc i que ens ha convertit en un dels països més crispats i malhumorats d’Europa” ( Antonio Franco, periodista)

“ Ajudar en lloc d’atemorir; comprendre en lloc d’exigir; administrar inquietuds i temences amb intel•ligència i sensibilitat.” (Sergi Pàmies… als culers)

21/11/09

0 comentaris
El polític econòmic catedràtic Anton Costas qualifica la crisi econòmica com de keynesiana i schumpeteriana alhora. I també dels valors de certes elits.

“La semblança amb els anys trenta ha posat d’actualitat el pensament i les polítiques recomanades pel gran economista anglès de la primera meitat del segle XX, J.M.Keynes. Fou el que millor sabé explicar per què l’economia de mercat pot passar, sobtadament, de l’eufòria a la depressió. Per a evitar-lo recomanà programes de despesa pública per a estabilitzar l’economia en èpoques de recessió i recuperar la confiança en el futur.
Aquesta és una crisis keynesiana. Per això, després de dubtes inicials, els governs s’han decidit a emprar els diners dels contribuients per a rescabalar la banca i en desplegar programes de despesa pública per sostenir el consum i l’ocupació.
I la solució keynesiana funciona. S’ha evitat el pitjor i les grans economies reaccionen ja als estímuls, començant per Xina, Alemanya i EEUU. D’altres, com Espanya, ja han frenat la seva caiguda lliure.
Però havent tornar el pols a les venes del cos econòmic, autoritats i opinió pública poden equivocar-se si creuen que tot tornarà com abans, que l’ocupació reprendrà, de forma ràpìda i automàtica, als nivells anteriors i a les mateixes activitats productives.
No serà així. La raó rau en què també estem davant d’una crisi schumpeteriana, que exigirà una forta reconversió en el teixit productiu i que, probablement, provocarà una onada d’atur que restarà durant un temps massa llarg.
Contemporani de John Maynar Keynes, el gran economista austríac Joseph Alis Schumpeter, emigrat a EEUU als inicis del nazisme, fou el primer a explicar l’efecte que les innovacions tecnològiques i organitzatives tenen en les grans crisis del capitalisme. En les crisis que tranformen la seva naturalesa.
Les innovacions tecnològiques i organitzatives provoquen, en paraules de Schumpeter, processos de “destrucció creadora”. Com el déu Janos, tenen dues cares. Una cruel i destructiva, que enderroca allò obsolet i provoca atur. L’altra, amable i creativa, que porta oportunitats i noves formes d’ocupació. Imaginem-nos el que significà per a l’economia de l’època de les diligències l’aparició del ferrocarril.
Per tant no en tenim prou amb programes de despesa i amb la reestructuació de bancs i caixes (sortida keynesiana). Cal també afavorir una profunda reconversió del nostre teixit empresarial (sortida schumpeteriana). La nostra economia descansa sobre sectors madurs. Però madurs no vol dir podrits. No és tan un problema de sectors, com d’empreses eficients i innovadores.
Calen polítiques de reestructuració, com les dels anys vuitanta. Però també un diàleg social i unes relacions laborals innovadores al sí de les empreses que facilitin la formació i el reciclatge dels treballadors des de velles a noves feines. Hem de tenir cura que sobretot la destrucció de feina no en sigui l’únic mètode.
Però un segon problema permanent ens deixa aquesta crisi: el de la fallida de valors. Però no els de les classes treballadores, sinó els de certes elits financeres, corporatives i polítiques. La corrupció, el frau, l’abús, les desigualtats, les injustícies, la desconfiança és de tal natura que, si volem mantenir la legitimitat social de l’economia de mercat i la pròpia sòlida eficàcia de les reformes i polítiques econòmiques, haurem de reconstruir una política del bé comú. Una política que minvi les desigualtats, fomenti la fraternitat i el sentiment de justícia, i serveixi de ciment entre els qui “tenen” i els qui “no tenen”.
Durant la crisis de 2001 o la de 1992 es discutia sobre l’orientació ideològica de les polítiques macroeconòmiques. Ara el que està questionat són els valors, les regles i les institucions que regulen la nosta economia. Això és més seriós.”
0 comentaris
Pressupostos de la Generalitat del Tripartit: malgrat la caiguda d’ingressos, els imperatius de protecció social i d’impuls de la demanda des del sector públic obliguen a assumir un dèficit del 3,25 del PIB. Serà sufragat amb endeutament. No es cobriran les places vacants de personal. -0.4% d’estalvi de despesa corrent no financera.

Els ingressos per tributs es pressuposen que baixaran el – 24,4%. I sort que amb el nou finançament, joia de la corona del pactisme Govern Tripartit & Gobierno del PSOE, esmorteix al – 9,8 % les transferències del pol federal a la nació catalana (amb el vell, fóra de -22 %). Un desori de xifres interanuals, oi?
Els estalvis en despesa corrent s’han hagut de cenyir a les congelacions dels sous d’alts càrrecs i personal directiu; al tan trascendental 0,3 % d’augment, general a l’Estat, del sou del personal de totes les Administracions Públiques; a deixar de cobrir les 1.021 places vacants i a espurgar 46,5 M. d’e. (2,2%) en administració i serveis generals (ep! xifra equivalent al 30% del que la Generalitat ens destina pel FCLocal a la totalitat dels Ajuntaments catalans, que ens augmenta un escarrensit 3%...).

La voluntat / identitat política del Tripartit amatent a la protecció social dels més desprotegits destina + 52,7 % a l’aplicació de la llei de dependència; + 45,2 5 a la renda mínima de reinserció; als plans d’ocupació + 23,7 %. Fins a un total de 2.110,5 M d’e en cobertura social (el 164 % en relació al total destinat a seguretat i protecció civil…).
Dins la línia general dels governs que inverteixen per a dinamitzar / reactivar l’economia en fase recesiva, el Tripartit manté per al 2010 els màxims històrics d’inversions: 6.177 M.d’e (682 euros / habitant, quan el 2003 era de 365 ). Amb + 21,7 % en I +D. Per a facilitar finançament a empreses: 407 M d’e.
El dèficit resultant de seguir aquests dos eixos irrenunciables, de despesa social i inversió pública arriba als 6.369,5 M. d’e. La tendència, paliada amb tota l’austeritat ja ressenyada i el nou finançament, apuntava als 7.300 M. d’e.
La capacitat financera a llarg termini i la tranquil•litat moral de seguir la línia general neokeynesiana de plans extraordinaris d’estímuls fiscals permeten sufragar el dèficit amb un endeutament de 7.761,1 M. d’e. Així el pressupost puja en total + 7,3%, però sense amortitzacions i interessos, la despesa minvarà 0,4 % en el càlcul pressupostari anomenat “en termes homogenis”.

Per ordre de xifres per grans capítols d’acció política, la nostra sanitat nacional pública en reclama el 26,8 %: 9.883,1 M.e.
La continuïtat en la implementació de les mesures de l’Acord Estratègic Econòmic, signat en l’etapa del President Pasqual Maragall, suposa fins a 6.722 M.e.
El 17%, el destinarem a educació: 6.308,9 M.e.
El quart gran bloc de pes al pressupost de 2010 rau en les transferències als Ajuntaments: 4.116,7 M e. ( per a polítiques sectorials: 1.427,5 M e).
Ja hem esmentat les xifres, joiosament comparades, de Protecció Social i de Seguretat.
L’Administració de Justícia, totalment transferida, 953,1 Me.
En les estratègiques / innovadores TIC: 805,9 Me. En R+D+I: 608,3 M d’e.
Per a Cultura i Esports sumen 453,2 M e.

En la distribució de les inversions, lògicament les infraestructures de transports concentren el 41,7%. El 10,6 per a avançar en el cicle de l’aigua. En nous centres públics d’ensenyament, el 8,5%. El 6,2 per a nous equipament sanitaris. Per a nous habitatges, el 5,4%.

L’Ajuntament d’Altafulla pot emmirallar-se en aquest pressupost?
El missatge general només incideix en estalviar despeses (sobretot per desgastar el Govern i especialment el nostre regidor; i també dins el Govern).
Per coherència d’esquerres ABG, PSC, PAU i ERC, per progressisme de CiU i per capitalisme compassiu i sobretot lúcid PPC i Ideal hauríem tots plegats també de parlar amb tot el coratge, visió i per estar a l’alçada dels temps d’endeutament inversor extraordinari. Per a la nova biblioteca. Fins ara estem rebent, sense correspondre-hi amb decisions semblants, els beneficis de la lògica keynesiana / socialdemòcrata dels FEILs del Gobierno de Zapatero. De qui els tan migrats components de l’agrupació d‘electors de PAU som admiradors… i vindicadors militants.

20/11/09

“En les democràcies, l’oposició ha de controlar i denunciar. ¿També ha de ser el tèrmit de l’Estat?” (Joan Tàpia)

0 comentaris
Valgui per a Altafulla, també. Corcant el Govern amb l’assetjament sectari, pel pas de l’encara necessari 0,9 de tipus de l’IBI al trampós 0,8,
corquen la consciència fiscal prou precària,
corquen la necessitat d’equilibri pressupostari tan difícil,
corquen el lideratge municipal amb valents inversions a préstec (biblioteca…) com a mesures anticícliques.
ABG / AA enrabietada, AUPA populista i ERC desorientació crònica creuen haver trobat el “rejón de muerte” contra el Govern d’Altafulla. Ignorant que van matant el brau de la pròpia Institució (fiscalitat, pressupost, inversions).
Valgui també tot membre del govern quan per impulsos (i m’hi compto), projecte caciquil, interessos familiars personals, atiem les diferències fins a convertir- nos en una Olla de Grills…
Sort en tenim que el tan més que greu conflicte a Roda de Berà ens manté en un segon pla mediàtic…

Gemma Maymó i Puri Miró entrevistades pels regidors del Ple com a úniques candidates a Síndica de Greuges d’Altafulla. Aquest dimarts a la sala de Comissions.

19/11/09

0 comentaris

Martin Kemp, expert d’Oxford en Leonardo Da Vinci: “ Si cobrés ( els peritatges d’autentificació) a qui em consulta fóra jutge i part, perquè tindria interès en demostrar que era un Da Vinci per poder cobrar-li. Miri, suposo que són un dinosaure, però encara crec en el servei públic: jo no he cobrat mai cap comissió de ningú. El meu sou d’Oxford m’és suficient.”

Marius Carol retrata el Laporta amb “La tentación de la política”:

“Laporta és un seductor, però també un temerari; un estratega, però igualment un impulsiu. (…) Malgrat el seu indiscutible encant, a molts desconcerta el seu caràcter ciclotímic, que el fa passar de l’eufòria a la decepció, de l’alegria a l’atzagaiada. (…) Els seus punt dèbils són el seu caràcter desconcertant, la seva dificultat per a cohesionar equips i la seva personalitat incontrolable.
A Laporta el tempta la política, per bé que caldria que s’adonés que Catalunya no és el Barça; ni el Parlament, la Lliga de futbol professional. I que no es pot canviar de col·laboradors com de kleenex. Ni tampoc de conviccions com de davanter centre.”

Perfil psicològic hipòtesi per a tota Ambició de Poder… Segueixo considerant vigent aquelles comparacions que vaig esbombar a Les Bruixes, durant la passada legislatura de personal ostracisme: Laporta = Alcalde Manel Ramon; Echevarria = J.I. Cellier, el futur presidenciable del Barça que centrifugà Laporta = menda lerenda…

BCN ja disposa del 80% dels camps de futbol municipals encatifats de gespa artificial. L’arquitecte Carles Galeano n’ha projectat i dirigit uns quants…

L’ajuntament socialista de BCN amb una inversió d’11 milions d’e. ha passat dels 11 camps heredats el 2007 fins al 32 actuals. Segons l’Institut Barcelona Esports hi juguen fins a un total de 1.369 equips de totes les categories. Però la inversió en equipaments amb plenitud de gespa artificial és motivada per una filosofia social molt clara: escoles de futbol base i també lloc de trobada i de relació entre les seves famílies: Vida Comunitària!
Nosaltres el tenim pendent encara. El regidor d’Esports Manel Ciércoles ha demanat a l’arquitecte Galeano, projectista de l’intent de l’estiu de 2007 i autor del projecte d’habilitació i preparació desplegat pel Nou Goven amb subvenció de la Diputació, pressupost per a proposar-lo a l’equip de govern com a possible destinació de les inversions del nou pla Zapatero… No serà per dèria, insistència i voluntat política dels qui Som en Comunitat… festiva, cultural, esportiva, etc…



15/11/09

Novembre de 1989: adéu a l’Alcalde Pijuan i al Cisco Blanch

0 comentaris
Fa en farà vint anys, d’aquella segona quinzena de novembre en què van morir físicament dues personalitats fortes / trascendentals de l’Altafulla que mercès el turisme i l’urbanisme va poder tirar endavant. El futur Alcalde Pijuan passaria d’algutzil a hoteler (Fonda Laura primer, Hostal /Hotel sant Martí després) amb un patrimoni totalment nou, comprat i consolidat fent pinya familiar; el pare, glassades les avellanes i els mercats massa competits deixeria de ser un pagès treballador i benestant per transformar-se en granjer i botiguer de pollastres a l’ast, per emportar i per menjar, sense coberts a les dues tauletes comunitàries ubicades al rafal on sempre havien entrar i sortir els porcs de manteniment de la família ( també la unitat d’empresa i feina, molta feina).
Com a resultat, el c/ cap a Mar té el primer tram, a peu pla, fitat per la Granja sant Francesc i l’Hotel, jardins i piscina Sant Martí; amb dos dels seus respectius fills continuant l’obra dels pares emprenedors i les mares més que braços de mar i llargues de feina per obligació.
La seva dimensió política ha estat reconeguda mereixent l’Alcalde Pijuan el nom d’una carrer, en angle, ben a prop de l’Hotel i també el de l’Estadi Joan Pijuan. Havia accedit a l’alcaldia per nomenament del governador civil durant el tardofranquisme i guanyà per majoria absoluta totes les tres municipals democràtiques ( com a cap de llista d’UCD, d’Independents i de CiU: evolució prou explícita). Diputat provincial per UCD, l’amistat que establí amb un col•lega representant el PSUC per Reus, Campoy de cognom, li obrí el món nou i definitiu de la pluralitat i el diàleg en la vida política. M’ho comentà molts cops, a mi que era la seva lleial oposició; i al que sempre vaig reservar el darrer míting de campanya: era de la generació del pare. Van cooperar i competir entre ells – normal. I sempre compartiran fotografia de l’elenc teatral que representà La Ferida Lluminosa de J.M. de Sagarra
El pare com a regidor promotor polític de les llars d’infants muncipals és recordat en la de dalt del poble; així com Martí Magriñà, en la biblioteca on les seves donacions foren excepcionals.
L’Alcalde Pijuan va morir el divendre 17 de novembre. El pare el dimecres 29. Aquestes dates les tinc gravades.
La mort de l’Alcalde ( d’Alcaldes) fou que molt colpidora perquè coincidia amb la capvuitada de la FM de sant Martí 1989, tan esplèndida d’inauguracions de la seva obra de Govern ( amb els dos Antonios, els Torres i el Puig; i els llavors cadells de CDC i d’UDC Manel Ceperuelo i Joan Carrera). El novembre del 1989 havíem inaugurat el monument al pilar de vuit, de Martí Royo i la remodelació de la plaça del Pou. Al cap de vuit dies, la comitiva funerària ens hi havíem de plantar, entre plors i homenatge ( i albirant canvi generacional i alternança que no em vaig saber guanyar).
Que confusos i barrejats que són els nostres sentiments, quan som sentimentals…

Festes de Sant Martí 2009 i notícies dels habitatges públics

0 comentaris
El ball de la FM amb la gran orquesta La Chatta, cinc vocalistes i set músics, inaugura l’ús de la “legalitzada” Violeta. Magníficament pintada pel tractorista de la brigada Pere Galí; amb totes les portes totes homologades i w.c. per emmirallar-s’hi. Hem pogut tornar a admirar el nostre cantant Francesc Pijuan, altre cop sense la seva atractivíssima parella.

Admirar l’actuació del diables en pla cenital, des del balcó municipal, no té parió. Bosc de palmeres de guspires fascinant i inquietant… Els versots amplien el ventall de crítica més enllà dels regidors i alcalde, cenyitsa alguns tractats amb prou suavitat i gràcia o fins i tot objectivitat. Castell de foc de magnífica relació qualitat / preu…

N’hi ha que no paren: tauleta de firmes dels 0,8 d’IBI aprofitant la festa de la cervesa a l’Iribar Tapa Tapa. Els la signa el “tot ho faig” 1r tinent d’alcalde del Govern… També van aprofitar la Diada Castellera per a la seva dèria i la sortida de les escoles i la clientela del Caprabo i de Botigues de Mar... Notícia relacionada: el govern alemany de Merkel renyat pels 5 savis economistes assessors, perquè en incloure els liberals, volen baixar impostos 24 mil euros anuals sense proposar-ne com els financaran per garantir-ne el pressupost equilibrat.

Certament les joves parelles amb els seus petits fills han protagonitzat aquesta FM: també al Conta-contes de la tarda de divendres i l’animació infantil del vespre de dissabte. Després de la Martí Royo, a la plaça del Pou dues vegades, també responen a la Violeta reformada (Obra ben feta de l’àrea del tàndem regidor + cap de servei Josep Maria Pérez Roigé & Pere Vives Suñé).

Blow (Buf) porta un gran jazz i altres registres a l’acte organitzat per 0yl Arts al Cercle Artístic. Tanta qualitat per a tan poca quantitat… realment memorable; han de tornar i no t’ho has de perdre.

Les disfresses i les cançons dels 70’s retornen la pallissa de l’Ixart als temps d’orígens dels Castellers d’Altafulla. Ple i plenitud a la convocatòria.

La companyia de teatre amateur de l’Hospitalet Bell Art representa una magnífica lorquiana Casa de Bernarda Alba. L’acte de cloenda de la FM ha estat promogut i organitzat per l’Ateneu Cultural de Dones; l’any vinent celebraran el seu XXè aniversari. Reflexions anostrades a l’actual conflicte a Altafulla: sembla que no arribem al grau d’odi entre les germanes filles de la gran dèspota; com que les de la Casa d’Aupa no hi eren no hauran escoltat el concepte de respecte com a submissió: “Ellas me respetan y nunca han torcido mi voluntad”


Noves normes d’accés als habitatges públics a l’Hort de Pau: 14 lloguers (1.850 e. anuals) i 7 habitatges de propietat (100 mil e.)

Després de dues adjudicacions, encara resten per adjudicar els lloguers de fins a 14 dels 24 habitatges del costat de la Llar d’Infants. La D.G. de Promoció de l’Habitatge de la Generalitat amb el consens del Ple municipal d’Altafulla desplega un tercer intent, amb unes terceres normes particulars de procés d’adjudicació. Les sol•licituds s’obren el 16 de novembre i acaben just el 16 de desembre.
Els 16 pisos contruïts per l’Incasol al Vinyet, 1r bloc es distribueixen en tres preus de lloguer anual: un de 2.003 e.; quatre de 1.966 e.; nou de 1.850 e.
S’incorporen fins a 4 tipus de llistes per classificar els possibles beneficiaris: amb radical prioritat, la gent gran ( més de 65 anys) amb més d’un terç de discapacitat. Com que mai no arriben a cobrir l’oferta, una segona llista de sol•licitants els ofereix a les famílies monoparentals de dues persones. En tampoc cobrir els lloguers a disposició, neix encara una tercera llista, per al joves ( menys de 35 anys) dins la seva primera feina. La llista D s’adreça als qui s’adeqüen als requisits d’accés sense pertànyer als tres col•lectius de les llistes A, B i C.
Aquest requisits d’accés són els següents: del país o residents amb permís oficial; sense titularitat en el ple domini, dret real d’ús o gaudi d’habitatge; assegurar que hi viurà; restar empadronat un mínim de 3 anys a Altafulla, La Nou, La Riera, Vespella o Salomó. Que els seus ingressos nets anuals de la unitat familiar no depassin els 49.751,6 e. – 51.290 e., per a una o dues persones però sobretot que superin els 6 mil e.
Per als càlcul dels ingressos: als pensionistes i aturats = imports íntegres, descomptades reduccions o deduccions; als declarants de la renda = sumaran les bases imposables, inclosa la de l’estalvi; als qui presentin certificats d’ingressos i retencions a compte = imports de rendiment – despeses deduïbles; exclouent-ne ingressos per dietes, viatges i premis.

Pel que fa als 36 habitatges oferts en compra venda, 7 encara no s’han pogut adjudicar. El segon procés s’obre també entre 16’s de novembre i desembre.

5 dels pisos ( de 2 habitacions; de 56,7 m2 de superfície útil; 25,5 m2 d’aparcament i 4 de traster ) tenen un preu de 99.352 e. El de tres habitacions més gran ( 75 m2 ) puja a 124.040 e. i el 72,5 m2 a 120.382 e.
Els 5 habitatges de 2 habitacions s’adrecen a unitats familiars d’un màxim de 4 persones; els 2 de 3, per a les de 7 persones; el segon pis més gran vol destinar-se a sol•licitants amb més d’un terç d’incapacitat o mobilitat reduïda.
Els requisits generals són els mateixos que els dels lloguers, però ampliant el període de cens mínim als 5 anys i circumscrit als altafullencs.
Els ingressos mínims dels optants han de superar els 9 mil e. anuals de la unitat de convivència. I mai no poden superar, en les sumes de bases imposables de les declaracions de les rendes dels qui aspiren a viure-hi en propietat, les quantitats fixades segons membres de la família: (1: 49.751 e.; (2: 51.290 e.; (3: 53.496 e.; (4: 56.534 e.; (5 o més: 59.941 e.)

Esperem que dins dels terminis previstos poden anunciar els noms dels convilatans o baixgaianencs llogaters o propietaris dels habitatges de promoció pública de l’Hort de Pau. Tal com hem pogut llegir a la darrera Plaça del Pou la gent gran que ha entrat als pisos llogats en segona convocatòria es diuen Ignacio Bas, Maria Pero, M.Rosa Clusella, Maria Busquets, Ramon Olivé i Ernesto Mateu. Els van lliurar les claus el divendres 23 d’octubre.
0 comentaris
Fernando Vallespín ens adverteix sobre “La fatiga democràtica” vint anys després de l’inici de la suposada glorificació del sistema de democràcia liberal:

“ El primer que crida l’atenció és que la tan esbombada “universalització de la democràcia” proclamada després de l’ensulsíada del socialisme d’Estat s’ha esvaït darrera la retòrica inicial.
A ben pocs sembla importar que la majoria dels països que es proclamen democràtics, molts d’ells per cert, antics membres del bloc socialista, encaixen més aviat amb el model de “democràcies defectives”, caracteritzades per desplegar processos electorals, però absolutament mancades dels controls més pròpiament liberals, els qui permeten una vigilància efectiva del poder polític i un garantia seria dels drets individuals.
El cesarisme del model chavista a l’Amèrica Llatina cola com una pecualiaritat, mentre que certes “democràcies islàmiques” tenen la butlla de la diferència cultural. Amb tot, segurament caldrà atribuir al gran poder econòmic xinès el que Occident ja no tingui criteris ferms amb la forma de governar als diferents Estats.
El vertaderament greu, tan mateix, és que allí on sí s’escauen democràcies liberals que funcionen constatem poc entusiasme per part dels seus suposats beneficiaris. (…) La classe política acostuma a ser boi sempre el cap de turc d’una ciutadania impacient, inconstant i hipercrítica, ben nodrida en el seu furor pels mitjans de comunicació. L’escenari de futur està marcat per la desafecció i el deseixement polític.

Què està passant, què és el que falla? Per què es tan difícil – o dura tan poc – la il•lusió amb la política?

Podem proposar que, després de tot, la causa rau en l’absència d’un vertader projecte col•lectiu, alguna cosa on ens sentíssim implicats i s’escapi de les conegudes i fastigoses rutines. Una posada al dia de les nostres finalitats com a societat; la persecució d’un nou model d’organització social més ajustat als requeriments de la sostenibilitat i les noves condicions de vida. Però per a què la resposta sigui efectiva caldria que sorgís una discusió oberta on parlessin les diferents veus a qui donà visibilitat la nostra democràcia. La qual cosa exigeix que els ciutadans deixin d’esqueixar-se les vestidures, s’arromanguin, i estiguin disposats a exercir com a tals.

Com a gran guió manllevem de l’extraordinari assaig “Federalisme plurinacional i estat de les autonomies. Aspectes teòrics i aplicats” (Proa, 2003) on el politòleg Ferran Requejo enumera els 9 pols lingüístics i normatius legitimadors en les democràcies liberals. On cada pol “sintetitza un tipus general de qüestions, conceptes, valors, institucions i referències intel•lectuals que les diferents concepcions polítiques desenvolupen, combinen o marginen de manera diversa”; advertint que cap d’elles pot sintetitzar-los tots.
Configuren una piràmide, on el vèrtex culminant és ocupat per L de Liberal: àmbit dels drets individuals; separació entre allò privat i allò públic; limitació i control del poder.
La base és octogonal, configurant sengles arestes amb els 8 vèrtex.
La primera amb el D de Democràtic: igualtat de la ciutadania, participació i control popular del poder.
La segona aresta uneix L amb S.E. de Socioeconòmic: producció i distribució de béns i serveis.
La tercera, vista a la dreta, amb el vèrtex O.S. de l’Ordre i la Seguretat: pau interna – absència de violència – i seguretat externa.
La quarta, simètrica, a l’anterior, arriba al vèrtex N, de pol de legitimació en allò Nacional: identitats col•lectives com a fonts legitimadores de la unitat política.
La cinquena, veïna de l’anterior, uniex L amb C, de Cultural: religiós, lingüístic, ètnic, etc.
La sisena, també segueix en el sentit de les agulles del rellotge, per arribar al vèrtex Fd, de Federal: autogovern territorial i govern compartit.
El vuitè vèrtex ens trasllada a l’altra lateral de la base, veí de O.S. i n’és el Fn, de Funcional: estabilitat, eficiència, eficàcia.
El darrer pol, confluència d’arestes de la base des de Fd i Fn, el vèrtex postmaterialista: ecologia, pacifisme. El triat per Fdo.Vallespín Oña (“ sostenibilitat i noves condicions de vida”)?

El catedràtic Josep Oliver ens exposa els profunds canvis econòmics i geopolítics que ha portat la caiguda de la muralla de Berlín a “El Mur, el dòlar i l’euro”:

“ Entre els múltiples efectes de tot aquest procés mereix destacar el naixement de l’euro. Aquests dies s’han desclassificat documents britànics d’aquell període, que se sumen a uns dels soviètics que ja havien vist la llum. En tots es destaca l’extrema oposició de la Gran Bretanya i França a la reunificació alemanya. I mentre que els britàncis, liderats per Tatcher, s’hi van entestar fins al final, demanant a Gorbatxov que ho impedís, Mittterand va comprendre que només podia obtenir d’Alemanya algunes contraprestacions. I la més substantiva va ser la promesa de Kohl que el nou gran Estat renunciaria al marc. L’euro tenia el camí trillat, i el 1991 el Tractat de Maastrich definia el procediment per assolir la divisa comuna el gener de 1999, malgrat l’oposició americana i la negativa britànica a sumar-se al projecte. (…)
L’euro, l’emergència de la Xina, l’Índia o Rússia i els canvis al Japó són alguns exemples, entre els més importants, que il•lustren la magnitud del canvi econòmic que va començar aquell 9 de novembre de 1989. Aquell dia, l’ordre polític i, en especial l’econòmic, sorgit de la segona guerra mundial va començar a desaparèixer. I d’un món bipolar, finalment, va sorgir una nova situació multipolar, impossible de predir en aquell moment. Aquesta impossibilitat potser va lligada a la dificultat del nostre cervell per comprendre els fenòmens atípics, rars o infreqüents, o potser procedeix de l’autoengany d’unes classes dirigents que, acostumades a un ordre determinat, no comprenen que s’ha enfonsat fins massa tard (…)
Avui el dòlar està amenaçat com a moneda de reserva i el centre de gravetat econòmic està desplaçat a l’Àsia. De tots aquells fastos ens queda l’euro i l’ampliació de la Unió. Però davant dels nous poders emergents, amb això no en tenim prou.

Cartells de prohibició a la Plaça del Pou

0 comentaris
A la plaça del Pou no es permet jugar a pilota ni anar en bicicleta. Nova senyalització que, quan l'he vist, m'ha fet sentir pena i nostàlgia.
Tots hem jugat a la plaça, on hem portat als fills a que els hi toqui el sol, hem anat a rebre els Reis, s'han montat fires, balls i molts han conegut la plaça abans de caminar quan els avis els passeixaven en el cotxet. El xivarri de la canalla omple la plaça i et fa sentir que el poble està viu.
No cal ser d'Altafulla per sentir-se bé a la plaça. Un dia parlant amb en Sofian li vaig preguntar que a on li agradaria viure. En Sofian tenia a les hores 6 anys. Em va contestar tot convençut: - “A Marraqueix, però m'hi enduria la plaça del Pou”.- Jugava sempre a la plaça.
Seria bonic que la plaça el Pou formés part dels records de tots els nens del poble.
Jugar a la Plaça del Pou és com anar en bicicleta, com embrutar-te de fang, com anar a buscar cargols després de la pluja, com sentir el cant el gall, com l'olor a terra mullada, com quan fa fred i encens el foc a terra, com omplir la nostra vida de records.
La canalla no pot entendre que la pilota i la bicicleta no es poden portar a la Plaça. Sentir com juguen et recorda la teva infantesa. No els hi neguem l'espai d'Altafulla on hi cap tothom.
Crec que no calien les senyals de prohibició. És més efectiu ensenyar les persones a estimar el que és de tots.
Què faria en Sofian sense la seva plaça?


Marta Balañá i Parés

10/11/09

Ple Extraordinari

0 comentaris
L’alcalde J.MªGené condueix magistralment el matinal Ple Extraordinari d’aquest dilluns: reconeixent plenament la paraula als regidors a l’oposició mes alhora aixeca el Ple quan volien pendre la paraula un militant d’ABG i una exregidora d’AUPA (actuants ja al Ple ordinari d’octubre).
Els tornaveus i pressions a la sala de Plens i el seguit d’accions, sempre amb el mateix cens de mobilitzats, han degradat la “participació” en “assetjament sectari” al Nou Govern.
.
Els Martins, petits i grans i una Martina nena s’apleguen al peu del monument al pilar de Vuit en la primera fotografia en grup, abans de la Diada Castellera.
0 comentaris
La reforma sanitària d’Obama aprovada a la Càmara de Representants: per cinc vots de diferència, i amb 39 demòcrates en contra. El republicà elegit per Nova Orleans vota a favor.

Oferirà cobertura als 36 milions de ciutadans d’EEUU fins ara desprotegits totalment mitjançant una assegurança pública de salut.
Acabarà amb els abusos de les asseguradores privades que desemparaven milers de malalts de càncer que havien d’arruïnar-se o endeutar-se per a pagar privadament els tractaments a preu de cost. Obligarà les empreses assegurar-ne tots els seus contractats o ajudar-los per a cotitzar assegurances privades.
Els joves i autònoms seran obligats a acollir-se a algun pla d’assegurances de salut sota amenaça de multes.
N’exclou els immigrants il·legals (de 6 a 10 milions de persones). I prohibeix la cobertura de l’avortament al sistema públic.
Fins ara, i des de 1965, la medecina públic a només abastava als jubilats (Medicare) i a les famílies molt pobres (Medicaid).
Implicarà una pujada d’impostos per als ingressos anuals individuals de més de mig milió de dòlars o familiars de més d’un milió.
Ep! El vot a la Càmara suportà desenes de manifestants que a la porta del Capitoli demanaven que els congressistes s’hi oposessin.

Esperem que el Senat aprovi definitivament la reforma sanitària successivament fracassada als EEUU!

Joaquín Estefanía ens desvela l’enfonsament de dues utopies regressives: l’estatisme burocràtic amb la caiguda del Mur ( 9- XI - 1989) i el radicalisme de mercat amb la fallida de Lehman Brothers ( 15 - IX - 2008)

“Entre una i altra data el món ha viscut el període més llarg de creixement econòmic, més de 14 anys seguits en la part alta del cicle, la qual cosa millorà les condicions de vida de molta gent. Però com va escriure fa uns dies Gorbatxov, un dels herois d’aleshores, el capitalisme occidental, privat del seu vell adversari i imaginant-se a sí mateix com l’indiscutible guanyador històric i l’encarnació del progrés global, abusà del seu poder. Fou doncs un creixement desequilibrat, sense equitat i esquitxat de corrupció.”

Mercès a les ventades d’aquest diumenge arreu de l’Estat, la meitat de l’energia elèctrica consumida fou d’origen eòlic. A 2/ 4 de 3 del migdia, va produir l’equivalent a 11 reactors nuclears. Aquest 2009, una quarta part ja serà d’origen renovable: 13 % eòlica; hidràulica, el 10%; solar, el 2,5%.

8/11/09

Mirant des de la planta noble de la Casa de la Vila…

0 comentaris
Per un reguitzell d’arguments (demostrar que dins l’Ajuntament hi havia llum, algú; evitar arribar a última hora a l’acte castellístic que em feia tanta il•lusió i del qual n’era responsable i inversor; fer d’espieta i així informar els companys de Govern, especialment J.M.Gené, alcalde; i alguns més dels quals ara no en sóc encara prou conscient). Així vaig poder observar, escoltar i registrar amb tota mena de precisió, perspectives i detallística els qui representaven, amb tapes de cassola i algun casó i xiulets a la plaça del Pou, la seva presència, vigència i mèrits a l’oposició.
Al matí havia escombrat personalment les restes de l’espaterrant traca que ens han ofert, i que sigui per molts anys, els Diables; per teràpia ocupacional contra els nervis que genera tornar anar de bòlit en la supervisió de les Festes i també perquè, no preveient el mestral polidor de carrers del vespre, al menys que fos neta la plaça per acollir un acte més ridícul i opurtunista que porc, però déu ni do.
Apuntats restin els tres primers qualificatius que em mereixen, en criteri subjectiu, polèmic i directe – com sempre - la convocatòria.
Certament era una juxtaposició de grups al Ple, perfectament diferenciadets: al mig i gran gruix, ABG (amb el seu reforç, després de perdre el govern, el “Consell de Participació”: la regidora i la coordinadora portant la pancarta); a la seva dreta , és clar AUPA, que també havia tocat el pito perquè hi fossin tots, “ni més ni menys” com diria el seu ex / futur candidat. ERC només n’aportà 3 (el primer i el segon de la lista). D’ADARCA vaig veure-hi el seu fundador, aquell Quixot que havia trobat el seu Fuenteovejuna…

Repassant el propi passat…

Com vaig explicar, en directe directíssim a l’alcalde del Nou Govern, la migrada i previsible cassarolada / pitada la feia històrica: es podien fer la llista, amb tots el noms i cognoms dels presents; de fet s’agraeixi, perquè lamentablement desconeixia l’existència i identitat de tantes i tantes famílies joves atretes el matí en l’acte d’inflables i xocolatada per a la canalla, organitzat per la companya regidora Conxita, amb el suport sempre infal•lible de les dones de l’Ateneu – tan poc reconegudes al programa (Mea culpa, mea màxima culpa!) però tot té esmena…
Alguna presència em va saber greu. Per exemple la de qui més ha fet pel patrimoni etnogràfic d’Altafulla. Però, i de fet aquesta impresió em mou a escriure, no hi faltava pràcticament ningú, ningú dels qui m’han fet d’obstacle genys elegant, a l’heretada, mantinguda i tenaç Altafullenca Vocació Política Municipal, la que vaig estrenar precisament el sant Martí de 1973, amb dinou anys, implicant-me en l’organització de les festes (portant cursa ciclista, etc). Aquell 1973 va néixer la colla Castellers d’Altafulla.
Enumerem-los: A) els rivals guanyadors a les primàries del PSC de 1999, els ja de retorn “a la suyo”, l’espai postcomunista antisocialdemòcrata, ja que les llibertats i la solidaritat comencen i acaben en sí i para sí (per dir-ho en termes de J.P.Sartre); ells, naturalment, a segona i tercera fila dins el gruix d’ABG… Han fet els seus mítings de pico de oro al Ple. Premi no gaire valuós a qui n’encerti la identitat… L’un s’assembla a Ieltsin en esat serè, això sí; i l’altre a un progre carrossa, amb ulleres i barba canosa (com ara menda, tot sigui dit). B) Les deslleials guanyadores a les primàries d’UpA de 2003, una emboscada amb tots els ets i uts... Però la lloca principal, convocant amb mòbil de l’acte, no vaig localitzar-la, i mira que n’és d’atractiva!


Com el temps posa a cadascú al seu lloc, renoi!

AUPA ens ha llegat (i en comparteixo el model de serveis d’ensenyament, però no tant els de policia) les despeses consolidades - en personal i manteniment d’equipaments - que reclama, a falta dels ICIO que ells sí que van gaudir a cor què vols, el nivell d’ingressos en / per IBI que ens impideix congelar-lo o baixar-lo. El 2010 hem d’aplicar el quart tram de la base cadastral nova. Que amb tant d’encert van demanar a Hisenda, l’única responsable de les valoracions.
Si elles tinguessiu alguna vegada a la vida el mínim de noblesa moral, lleialtat política i patriotisme d’Ajuntament…
ABG i ERC van compartir, amb PAU i CiU, situar l’IBI del 0,85 al 0,9; i amb l’abstenció d’Ideal.
Amb ABG i ERC vaig compartir el sant Martí de 2007 l’elaboració d’un pressupost desquadradíssim; experiència molt angoixant psicològicament i de massa ficció a certes partides que certament per al 2010 haurien d’entendre, sí tinguessin un mínim d’empatia o simpatia o responsabilitat política, no pot repetir-se.
Una última pessigollada: convido a tots els qui s’han expressat públicament per la rebaixa del tipus de l’IBI, sobretot el més conspicu comunista de xalet, que també declarin públicament el què representa per als seus ingressos familiars anuals el pagament de l’IBI. Quin %, sisplau!
Llavors tindrem amb xifres el seu grau de mesquinesa fiscal, oportunisme polític i paper d’obstacle a les Vocacions Públiques (dels càrregs electes que estem al davant del principal empresa altafulenca, dels empleats, treballadors i funcionaris als serveis públics, dels seus usuaris i contribuents tots, contribuents tots).

Ja Nou Govern i oposició som simètrics!

Fet i fet, que finalment ABG (i reforç de Participació) i ERC es mobililizin al costat d’AUPA ens dóna definitiva pau d’esperit als membres del Nou Govern. Ara sí ja tots som ben igualets aplicant aquella màxima que reconeix: “ La política hace extraños compañeros de cama”.

Sant Martí 2009: baixada de trastos i castellers

0 comentaris
L’any vinent la baixada de trastos organitzada pels feinajadors Diables haurà de ser ja campionat català. Èxit del nou recorregut per a set concursants, amb triomf juvenil vilafranquí.

Ja tenim 7 punts al futbol de segona regional. Segona victòria, amb gols de FM de Pau, Javi i Balas.

Els pilaners d’Altafulla de les deu aletes seguides ( Bayo, Marc Capdevila, Manolín cap de colla, Sílvia i Mar) ja tenen el seu tríptic; l’altafullenc Pruden Moreno a segons del pilar de sis dels Xiquets de TCN la seva instantània; l’enxeneta dels Castellers d’Altafulla 1996 Núria Díaz Llop el quadre d’honor dels seus pilars / agulles del 2009 amb els Castellers de Vilafranca.
El cronista casteller pioner Isidre Virgili ens ofereix un parlament de gamma extra.

Diada castellera per sota de les expectatives: ni els Nens del Vendrell proven el 4 de vuit i el dos de set ni els altafullencs podem intentar castells de set. Els Angelets del Vallespir també fan el dos de sis i el pilat de cinc.

L’entusiame de joventut de pares i mares + la il•lusió de la seva mainada guanyen el fred de mestral: Cercavila massiu i lluït amb nans, gegants, òlibes, bastoners acomboiats pels grallers.

3/11/09

Per responsabilitat i visió de conjunt: hem de mantenir el tipus actual de l’IBI per a no fer impossible quadrar el pressupost de 2010.

0 comentaris
La responsabiliat del Govern és aquesta, amb visió de conjunt i amatents als consells amb rigor / credibilitat tècnica (Urbanisme amb els de l’arquitecte, l’Alcaldia amb els del secretari; Hisenda amb els de l’interventor, com és ara els cas).
D’acord amb les dades definitives lliurades per intervenció, ens en resten, per quadrar, uns 290 mil e. En relació a la matriu d’ingressos del nostre Pla Econòmic i Financer (PEF) per al 2010.
De les desviacions, exactament 35.852 e. provénen de la decisió de congelar escombraries. Però, com podem suposar, la continuïtat de la paràlisi en la construcció ens obliga deixar de pressupostar com a ingressos fiables, sobre el previst al PEF, doncs fins a 256 mil e. L’aportació de l’Estat també s’ha hagut de reduir en 100 mil e.
Pel que fa a l’IBI, després de passar a preveure’n el 95% sobre padró i sobretot assumint que l’increment de valors cadastrals fixat per l’Estat no serà l’habitual 1,02 sinó l’1,01 (minva de 58.324 e. sobre el PIF) ens resulta una previsió d’IBI fixada en l’esborrany de pressupost en 77.747 e. més que els previstos al PEF (que es cenyia a un prudent 90% sobre padró).
La fiabilitat de les previsions d’intervenció queda demostrada en les dades d’aquest 2009, on el padró liquidat només ha fallat en 48 mil e. sobre els previst.

L’evolució dels padrons d’IBI durant la legislatura, on comença l’aplicació de les noves bases cadestrals, en liquidació total, unitats censades, mitjana i pes dins el total d’ingressos és aquesta:

2007: 1.536.329 e. per a 4.888 unitats (mitjana de 314 e.) i el 32,25% dels ingressos
2008: 2.010.993 e. per a 5.550 unitats (mitjana de 362 e.) i el 33,75 % dels ingressos “
2009: 2.647.216 e. per a 6.162 unitats (mitjana de 429 e.) i el 41,65 % dels ingressos
2010: previsió fiable de 3.165.247 e., vet ací el 50,96% dels ingressos previstos.

Per tant la progressió entre anys ha seguit l’esglaonament:

2008 - 2007: + 474.664 e. i + 667 unitats al padró.
2009 - 2008: + 636.253 e. i + 612 unitats al padró
2010 - 2009: + 518.031 e. previstos.

Oportunisme d’ABG: deixaríem d’ingressar 351.694 e.! I desquadraríem en 642 mil e.!

ABG presentà al Ple una moció on ens proposava embarcar-nos a una baixa del tipus de l’IBI del 0,9 (aprovada el novembre de 2007 quan tenien l’alcaldia i la meitat del govern!) a fins el 0,8 (en temps d’UPA, quan el nostre regidor també feia de regidor d’Hisenda!) Els càlculs d’intervenció fixen en 351.694 e. el que deixaríem d’ingressar. Per tant el que hauríem d’intentar quadrar, com a missió impossible, foren ja 642 mil e! Fóra precisament retornar a l’experiència angoixant de l’elaboració del pressupost de 2007…

Una proposa amb un mínim de credibilitat hauria d’indicar quines despeses cal suprimir o reduir radicalment per valor total d’aquells 352 mil e.
La moció d’ABG sobre l’IBI, com cada any a l’oposició, només s’apunta a l’ona de malestar de sectors més publicitats i actius que majoritaris. Pur surfing polític. Res de fiables i responsables remadors polítics. Lògicament s’hi han afegit els altres dos grups a l’oposició, i els corifeus al públic; una autèntica antologia d’ex: les dues regidores d’AUPA a l’edat d’or dels ICIO i de les grans inversions que ara són manteniments; l’exalcalde de CDC, Manel Ceperuelo, fent els míting que mai no feia; el probable elaborador de l’estudi tècnic presentat per ABG, l’inspector d’hisenda Luís S.Tejerina. Dues pancartes quadradetes, sostingudes per Marga Badia i la convilatana amb tant alta valoració cadastral al poblat de s.Antoni no han estat baixades en cap moment del llarg Ple.

El Govern prou que s’ha plantejat amb tota voluntat política aquest any, però esmenat i convençut pel rigor pressupostari que era prematura, la rebaixa del tipus de l’IBI esperant que el 4t tram d’aplicació progressiva de la nova base cadestral ja ens permetés quadrar el pressupost, amb l’aportació d’IBI a l’equilibri pressupostari ja assolida. Amb unes dades de padró sobre la taula, fins i tot crèiem factible baixar al 0,88; però no s’hi descomptaven les unitats bonificables (uns 200 mil e. menys). Hi vam haver de renunciar, doncs. Per al pressupost de 2011, el del darrer any de legislatura tornarem a plantejar la tan incitant qüestió… Amb visió de conjunt de tot el pressupost i des de la responsabiliat, el rigor i sobretot, com pensem haver demostrat, tota la tranparència en l’argumentació.

Exacte: “La política és com un partit de rugby, sempre hi ha cops” (C.A. Molina, ex de Cultura)

Hem liquidat en plusvàlues, a finals d’octubre, 405.587 e. sobre 300 unitats (foren 90.000 e. els pressupostats per a tot el 2009).

Mercès a l’aplicació de la nova base cadastral, a les compravendes a partir de 2007 inclusiu, la mitjana per unitat ha passat dels 822 e. al 2008 als 1.352 euros / unitat aquest 2009.

Aprovarem els ingressos de 33.311 e. procedents del soci i l’empresa mixta d’aigües: per al pagament dels projectes, les direccions d’obres i la seguretat de les inversions a les xarxes d’aigües de Baix a Mar per valor de 555 mil e.

Suposarà l’expedient de modificació de crèdits nº 18. De la Companyia General d’Aigües de Catalunya s.a. hem rebut 9.951 e. implicats en la construcció dels col•lectors d’aigües pluvials als carrers Senna i Via Hercúlea ( inversió de 197 mil e. dins el Pla Zapatero, xarxa de 341 metres lineals). De la pròpia mixta, 8.939 e. de les despeses esmentades en la renovació de la xarxa de clavegueram al mateix tram (inversió de 116.812 e.). I 14.421 e. en la renovació de la xarxa de clavegueram i els col•lectors de pluvials als c/ Jaume I i Via Hercúlea, en un tram de 200 m. ( inversió de 240.482 e.).








0 comentaris
Lluís Foix, a la seva columna dels dijous a La Vanguardia, ens adverteix que a Itàlia “los justicieros acabaron premiando al gran corruptor”.

“La veritat mai no farà mal. I la llibertat és la garantia del progrés dels pobles, des de l’Atenes de Pericles fins als EEUU de Nixon. Que finalment tot se sàpiga i que la justícia actuï en conseqüència. Res de negatiu succeirà en aquest sentit.
Però la vida política no pot estar exposada a una judicialització permanent malgrat que anem descobrint que la corrupció política no és ocasional sinó estructural.
En nom de la seguretat jurídica garantista, Féix Millet, delinqüent confès, es passeja pels carrers de Barcelona després de presentar una declaració de culpabilitat que pot actuar d’atenuant durant el procés.
Les garanties jurídiques no els entén de la mateixa manera el jutge Garzón, que des del seu despatx de l’Audiència Nacional ordenà la detenció de vuit sospitosos a Barcelona, els envià a passar la primera nit a la comisaria i en les pròximes hores emprendran viatge a Madrid en un furgó policial per a ser interrogats per l’ínclit jutge.
Però els problema no són els autes erràtics de l’intrèpid jutge, sinó els fets delictius en procés d’instrucció i que, lògicament, han de ser coneguts i jtjats d’acord a dret. El que m’inquieta és la utilització política de la justícia.
Hi hagué un jutge a Itàlia, Antonio Di Pietro, que es comprometé a netejar el país transalpí de corruptes. En un moment concret estaven empresonats uns tres mil italians entre els que hi trobàvem alts directius, polítics corruptes, ex primers ministres i les elits corruptes de la Itàlia de postguerra. Caigué aquell sistema republicà, Bettino Craxi s’exilià al nord d’Âfrica, Andreotti fou vilipendiat i el vell edifici polític es derrumbà. Desaparegueren els corruptes clàssics i va irrompre el gran corruptor, que avui governa Itàlia amb demagògia i populisme. És el més ric, controla els mitjans i presideix el Govern. Els justiciers van acabar premiant el gran corruptor.”

El jutge estrella fa ingressar a presó l’alcalde i el regidor d’urbanisme del PSC a sta.Coloma de Gramanet; el comissionista “Luigi” Andrés García (expulsat del PSC el 1992) i els dos homes essencials del sanys de plom del pujolisme ( l’exsecretari de Presidència Prenafeta i el conseller d’economia i finances Macià Alavedra)

Quan el jutge instructor és el de l’Audiència Nacional central Baltasar Garzón sempre és possible la desmesura o l’arbitrarietat al servei de la seva egolatria sense aturador.
Per despit en no accedir al ministeri d’Interior reobrí el cas GAL, que portà tan injustamenta presó Barrionuevo i Vera; i tan atià la recuperació de la legitimitat social abertzale del terrorisme d’ETA.
Una família del Vendrell, els Mimbrero del c/ Escorxador 6 el va haver de conèixer-lo de prop: l’hivern de 1995 Garzón va fer empresonar durant dos anys a l’espera d’un judici que mai no va escuare’s la mare Antònia González i el fill José; dins la mateixa actuació que finalment condemnà el juliol de 1997 el pare Juan Mimbrero Canaleja i el fill Juan Mimbrero González per col•laboració amb ETA, en acullir la terrorista Lola López, as 8 i sis anys. Al cap d’un any el fou concedit el tercer grau. Només la filla petita, que entrà en profunda depressió no ingressà a presó entre hivern del 1995 i estiu del 1997. Cal recordar-ho sempre.
En la darrera actuació espectacular de Garzón, segons el seu acte: en tres actuacions de requalifiació urbanística les plusvàlues generades no havien repercutit als ajuntaments (suposem mitjançant convenis) sinó només als comissionistes que les van assolir. Sempre amb (1) l’associat il•lícitament Luigi Andrés Garcia pel mig, a totes les salses.

A Badalona i Llavaneres…

A Badalona, entre 2002 - 2004, Luigi Garcia compra un solar públic a la Marina i el ven, previ canvi s’usos urbanístics (4); la plusvalua generada fou de 14 Miliomns d’e. A Llavaneres, en l’operació Niesma (2003-2007), també l’exparlanetari del PSC d’on fou expulsat, assoliex requalificar la propietat que la ven a la fi segons una revaloraitzxació de 12.377.000 e. En les dues requalificacions també actua com a comissionistes (1) Macià Alavedra i Lluís Prenafeta, amb una suma de guanys de 637.590 e. cadascú, segons l’acte de Garzón: “utilitzen els seus contactes amb organismes oficials per facilitar els projectes empresarials representats per Luis Casamitjana ( sota fiança de 500 mil e.) que els paga les comissions a través d’Espais, per tal activitat, procedint al blanqueig (2) d’aquestes comisions”.
El trio de comissionistes és acusat doncs d’associació il•lícita (1), (2) blanqueig de capitals i ( 4) tràfics d’influències. El vèrtex dels dos triangles, de 55 anys, a més de frau de subvencions i falsedat en document mercantil.

A santa Coloma de Gramanet:

En l’operació Pallaresa (2001-2005), amb tota celeritat, 9 dies 9, el pla parcial passà de comercial i vivenda protegida a vivenda lliure; “Luigi” García, exdiputat del PSC al Parlament (1980-92) expulsat ja per tràfic d’influències l’any Olímpic, havia comprat amb la vella qualificació i vengué amb la nova, embutxacant-se 1,3 Milions d’e. Les plusvàlues generades són calculades en 18.377.000 e.
Però, en l’acte de Garzón, l’alcalde empresonat de sta.Coloma és acusat d’afavorir a priori (7) l’empresa Proinsa de J.Singla, amb fiança de 500 mil e., en l’adjudicació de la construcció i gestió de guarderies. També l’alcalde Bartomeu Muñoz s’hauria pringat, segons la darrera “garzonada” en tres projectes més. En el tercer apartat de l’acte que l’implica l’alcalde és acusat de prorrogar el contracte de neteges, demanat a l’empresari Carrillo, amb fiança de 100 mil e., petites quantitats (3): 12 mil e. per a esponsoritzar; i 2.400 e. + 1.980 e. + 2.100 e. + 6.480 e. Tal vegada l’acusació més ferma implica Bartu Muñoz en l’alteració del destí d’un fons de cohesió (6) i (8)facturicació d’una factura falsa justificadora de 1.300.000 e.
En totes aquestes actuacions il•legals hauria estats induït per “Luigi”, vell excompany del PSC metropolità pro més federació del PSOE ( més guanyadors d’eleccions i per tant obrint més possibiliatts de “tràficar amb influències”…) que partit a part. El regidor d’Urbanisme i president de Gramepark, Manuel Dobarco, hauria completat el segon triangle d’empresonats / col•laboradors, on sempre apareix el bigotis “Luigi”.
Informarem del desenllaç d’aquestes acusacions: a l’alcalde i l’esmentat regidor de santa Coloma del PSC, dels delictes de associació il•lícita (1), (6) frau de subvencions, (7) frau i exaccions il•legals i (8) falsedat en documents oficials i mercantils; l’alcalde també de suborn*. Pascual Vela, director dels serveis municipals, sota la fiança més petita de 25 mil e., és acusat d’encobriment i com alcalde i regidor de frau i exaccions il•legals.
Als tres comissionistes ( sociatergents corruptes) i als tres càrregs públics del PSC, afegim els tres empresaris: acusats de (1) i (4) Singla i Casamitjana, aquest també amb (2) i (5) frau a Hisenda, disposant de fons a paradisos fiscals. Vet ací, el que n’ha estat el fil conductor d’qeusta enredada troca… El madrileny Carrillo és acusat de soborn, per aquell total de 25 mil e.


“Els corrruptes degraden la política. I fan mal a l’economia. (X.Vidal Folch)

“La corrupció desacredita els sistemes politics de contractació.
Afegeix a les obres sobrecosts d’efectes inflacionaris ( el famós 3% que denuncià Pasqual Maragall?)
Alimenta el dèficit, en imflar les partides de despeses.
Erosiona la consciència fiscal ( amb perill per a la recaptació), en desactivar el contribuent pulcre, que s’adona del mal ús de (part) dels seus impostos.
Distorsiona la competència entre empreses licitadores, generant oligopolis subterranis.
Que inhibeix l’augment de la competitivitat, en dedicar energies a esquivar-ne les seves falsejades avantatges competitives.
Relentitza o paralitza la presa de decisions per les Administracions econòmiques.
Posa en risc institucions i empreses. (…)
La xarxa catalana desventrada per Baltasar Garzón també apunta indicis greus. Que el poder metropolità del PSC és un formatge d’apariència gruyère i sentor a requalificacions roquefort, i que la tolerància infinita de l’època (Macià Alavedra és el tercer conseller d’Economia amb problemes judicials personals) fos una escola autominada d’heterodòxia. (…)
Urgeix un canvi cultural de molts polítics, pel que s’autoimposi l’imperatiu de complir la norma, l’esperit de la llei i el simple mandat del seny.
Urgeix també tornar a posar l’èmfasi en la lluita contra el frau fiscal, i en la seva dotació. Perquè és adob, pont i fruit de totes les corrupcions.»

« Per a comprendre l’actual Gran Recesió hem d’anar més enllà del mirall de caps de turc, hem de culpar el seu pensament únic econòmic” ( Joaquín Estefanía)

“ Portem més de dos anys composant el joc de culpables d’aquesta crisi: els bancs centrals, que no la preveieren o la facilitaren amb la seva política de gran liquiditat; les agències de qualificació de riscos que ens van enganyar sobre el valor vertader dels actius financers; els bancs d’alt risc, totalment lliures; els banquers, que treien de balanç multitud de riscos imprecisos; els organismes reguladors, que dedicats al que veien dins de les pròpies fronteres no s’adonaren que s’havien fos per als moviments de capitals; els governs que van permetre tot l’enumerat fins ara, legitimant-lo amb la seva inacció. (…) Només aprofundint en la font dels errors pot posar-se el dit a l’ull al sistema d’idees que els provocà.
Així les pràctiques de tots aquells agents, per escandaloses que s’hagin comprovat, han de remontar-se a le ides que les van acollir:
L’autoregulació.
L’Estat és el problema i el mercat la solució.
Pressupostos equilibrats en societats amb moltes necessitats.
Primer hem de crèixer i després redistribuir.
La inflació com a prioritat econòmic absoluta.”

“El risc, la confiança i l’optimisme del nou Govern alemany” ( Lluís Basset)

“Ángela Merkel està en aquest moment per sobre del dos cancellers menors: L.Erhard (1963-66), destacat ministre d’Economia que deixà com a petjada el concepte central de la vida social i econòmica alemanya: l’economia social de mercat; i, també, amb una única victòria electoral, K.G.Kiesinger ( 1966-69). La cancellera ja ha arribat a un pilot excepcional, on fins ara només trobàvem ciclistes socialdemòcrates, cadascun amb el seu trofeu: el gran W.Brandt (1969-74) i la seva Ostpolitik, l’apertura cap a l’Est comunista que obrí el camí a la caiguda del mur. El brillant H.Schmidt (1974-82), que sentà les bases de la unió econòmica i monetària europea i de l’arquitecura de les cimeres internacionals, l’astut G.Schröder (1998-2005), que incorporà els Verds al Govern i emprengué la reforma del pesant Estat del Benestar italià.
A partir d’avui, Merkel pedalejarà per abastar el grup capdavanter, on estan instal•lats dos cancellers també democristians, però amb l’envergadura i la longivitat dels pares fundador: K.Adenauer ( 1949-1963), el primer de la República de Bonn; i H.Kohl (1982-1988), el canceller de la unificació. (…)
Seguim sense saber qui és exactament A.Merkel. És liberal, conservadora i socialdemòcrata, alhora i de forma no excloent. La seva posició no és ideològica sinó topogràfica: és la reina del centre, i n’és perquè ella mateixa és el centre. I el seu regnat serà llarg i fructífer si sap perllongar una i altra vegada el misteri.”