Altafulla amb tota la il·lusió

29/11/10

0 comentaris
Hem votat els quatre pressupostos!
La legislatura que tancarem la primavera vinent ha destacat per la seva gran inestabilitat política (tres alcaldes i més governs) però, alhora, per aprovar cada pressupost dins de l'any anterior, donant una sòlida estabilitat de gestió econòmica municipal, una garantia de continuïtat de serveis i inversions i també - som socials - una seguretat a empleats i proveïdors.
Se'ns pot acusar del que cada rival o defraudat vulgui, però PAU ens enorgullim d'haver contribuït a millorar la tranquil•litat econòmica permanent de l'Ajuntament d'Altafulla: votant cadascun dels pressupostos i ordenances fiscals. Dos des del Govern: presentant-los i argumentant el + 40% de taxa d'equilibri a brosses per al 2009 i el manteniment del tipus de l'IBI al 0,9 des de 2008 a 2010. Tant al pressupost per a 2008 com per al que lleguem a la pròxima legislatura havíem acabat de sortir del Govern...
La presentació al nº passat de l'evolució del pes relatiu anual dels grans capítols d'ingressos i despeses durant el període 2005-2009 liquidat i els pressupostos inicials de 2010 ens permet adonar-nos que els dos darrers pressupostos repeteixen els pesos relatius de capítols de despeses de 2007. Així podem encara fer més palesos els canvis en l'estructura dels ingressos: entre 2007 - 2011: + 24,14 punts percentuals en l'aportació dels impostos directes. En impostos indirectes: - 8 punts. Les taxes: - 4,26. En transferències corrents el contrast és superat: - 9,44.
Les quantitats absolutes de variació entre els tres principals capítols de despesa corrent de 2007 i 2011 amb el mateix pes relatiu és aquest:
Personal: + 18,5%; béns corrents i serveis:+ 23,48;transferències corrents: + 15,66%
Total despesa corrent entre 2007-2010: + 1.021.680 e. (+ 17,84).
Hem comparat cap i cua de legislatura; on PAU sempre ha demostrat el seu nom: Altafulla Unida, fent pinya per aprovar els pressupostos, dins i fora del tronc del Govern! L'altre grup amb nom semblant (AUPA) els ha votat tots en contra...

(article per al nº 96 de la Plaça del Pou)


El nacionalisme moderat de CiU també guanya a Altafulla les eleccions nacional al Parlament de la Generalitat de Catalunya amb 765 vots // 35,9% ( + 256 vots // + 8,6 punts percentuals), seguit del derrotat PSC amb 346 vots // 16,3% ( - 59 vots // - 5,5 punts percentuals).
La seqüència de vots anterior, comparada de CiU i del PSC ha sigut:
1999: 487 vots de CiU CiU vs. PSC, 514 (llista única amb IC però no EiUA)
2003: 493 vots CiU vs. PSC, 489 vots.
2006: 509 vots Ciu vs. PSC, 405 vots.
El PP amb 296 vots // 13,9% puja 82 vots i 2,4 punts percentuals just supera els vots independentistes: 162 vots d'ERC // 7,6% + 124 d'Hèctor L.Bofill // 5,8% + 8 de RI = 294 vots. El 2006, ERC aplegà 359 vots i el 19,3%.
ICV segueix per sobre del 200 vots i frega el 10%. N'ha perdut 10, només: 202 vots aquest 28-N que tanca el cicle de Goven de l'esquerra plural que ha invertit a Altafulla durant el seu septenni fins a 12 milions 600 mil euros... (veure blog 12/4/2010)


Maria Porter i Moix esdevindrà filla adoptiva de la Vila d'Altafulla per acord del Ple i a proposta del Centre d'estudis, l'Ateneu Cultural de Dones, el Cercle Artístic i l'esplau d'Altafulla.


Al Ple de novembre ens abstenim de reprovar Jano Francino com a regidor de MMCC: reconegué el seu error i garanteix la publicació de l'article a l'immediat nº de la Plaça del Pou (per bé que es reserva portar-lo al jutjat...). El vot de qualitat del tercer alcalde tomba la reprovació que vam signar però no votar. També vam recomanar no donar a la publicació l'escrit en calent o per un rampell perquè escriure és parlar amb més oportunitats de rectificació de tons i de continguts...


Les darreres modificacions de crèdit de l'any aprovades al Ple apliquen 99.369 e. de romanent. Amb l'abstenció d'AA/ABG i el vot en contra d'AUPA el nº 15 que amplia les partides de manteniment d'edificis en 30 mil euros i la d'enllumenat públic en 40 mil mercès a l'aplicació de romanent.
El nº14 aplica la indemnització de l'assegurança (5.901 e.) pel robatori a la central de l'emissora a la torre del telégraf de sant Antoni, afegint-hi 2.547 e. de romanent per a sumar el cost del nou equipament millorat (8.448 e + mil ja pressupostats).
El nº17 dota la partida per a la rehabilitació del PIJ aprovada al Ple d'abril, per valor de 29 mil euros. Procedent de la subvenció, a la meitat de l'obra, de la Secretaria General de Joventut podem ingressar 10.178 e.; la resta és finançada amb 16.822 e. de romanent i 2 mil e. de la partida de transferències a famílies i institucions sense ànim de lucre.
El decret d'alcaldia aprovà el nº 16 aplicant subvencions: 11.600 e. d'Ensenyament (dels 40.500 e. a rebre) a propostes de la direcció de l'Escola de Música (encara sense reglament); 2.300 e. d'aportacions de particulars a la FM de sant Martí com a ingrés a Turisme - no a Festes perquè no hauria permès aplicar-lo a despesa...; de la Diputació: 2.729 e. de la Diputació a Medi Ambient + 1.994 e. per a mobiliari de biblioteca (dels 8.149 e. de Cultura assolits) + 1.995 e. per a millora de serveis informàtics.

Per unanimitat el Ple ratifica Pilar Pascual Martín com a jutge de pau suplent.

J.M.Pérez reconeix l'aportació del nostre regidor al programa de la FM: consignació del ball i espectacle infantil a la Violeta; del dinar de la Llar de Jubilats i dels cercaviles dins els convenis amb les entitats.

El C.D.Altafulla va empatar a tres a Banyeres i perd al Catllar com a local amb La Riera. Només tenim 6 punts.

Joan Tapia analitza la forta derrota del PSC:
"Perquè no ha sabut mantenir el timó, no ha dominat els seus aliats, l'entesa amb ZP no ha garantit l'Estatut (i això els desllueix com a partit catalanista) i la crisi el castiga. Però n'hi ha més: en la campanya electoral, Montilla va haver de dir que no li agradava el seu govern (que no repetiria el tripartit) i que ell no es tornaria a presentar.
En suma, el PSC sabia que perdia i a més dimitia; per la qual cosa era lògic, inevitable, que el vot central de la societat es dirigís cap a CiU i un líder que havia aguantat dos fracassos successius. Era impossible que el electors emigressin amb força a partits respectables però allunyats de la centralitat, com el PPC, ERC o ICV.
Però potser el motiu principal del fracàs socialista no és només la falta d'un discurs creïble (no contradictori), sinó també no haver defensat un projecte clar. El PSC s'ha dedicat a intentat gestionar una aliança complicada i una obra de govern més positiva del que es diu, però no ha estat capaç de comunicar ni la seva proposta pròpia ni la seva relació amb el PSOE i ZP. El Govern no ha tingut un portanveu amb autoritat, però l'aparell de Nicaragua tampoc ha estat a l'altura".

25/11/10

0 comentaris
MOCIÓ AL PLE DE REPROVACIÓ A ALEJANDRO FRANCINO MARCOS COM A PRESIDENT DEL CONSELL SECTORIAL DE MITJANS DE COMUNICACIÓ signada per ABG /AA, AUPA, CiU, PAU i ERC per al Ple del 26 de novembre.


Tenim coneixement que en el darrer número 95 de la revista municipal de la Plaça del Pou, corresponent al mes de novembre, es va lliurar un article d’una vilatana d’Altafulla per a publicar-lo en l’espai d’opinió del Fòrum.

Aquest article reunia els requisits d’extensió i de data de lliurament, és a dir els paràmetres exigits per tal que tothom pugui dir la seva i per poder-se publicar, tal i com habitualment aquesta mateixa vilatana ha fet amb altres articles d’opinió en números anteriors.

L’article amb el títol “I tant que en tenim de memòria els vilatans” corresponia a una rèplica d’un article publicat en el número anterior pel propi regidor de Mitjans de Comunicació i que l’autora havia lliurat exercint el seu dret constitucional de llibertat d’expressió i dins dels límits del respecte com va considerar el propi coordinador de la Plaça del Pou que va maquetar l’article i el va incloure en l’esborrany que havia d’anar a impremta.

Amb sorpresa el president del consell sectorial de mitjans de comunicació va ordenar retirar aquest article considerant que estava facultat per exercir la seva autoritat en el contingut de la publicació.

Es tracta de la primera vegada que s’aplica una censura per un article que s’havia inclòs en la revista de la plaça del Pou i amb la gravetat que es pot considerar com una censura política ja que s’ha exercit el càrrec de president del consell sectorial de mitjans de comunicació per impedir la publicació d’una replica d’opinió a un article del propi regidor. La credibilitat pública de la revista s’ha vist afectada després que en les darreres setmanes hagin aparegut en diversos punts del poble enganxines i pasquins denunciant la censura en els mitjans de comunicació local.

Considerem inacceptable l’ús partidista realitzat per aquesta acció que vulnera el dret de llibertat d’expressió i que suposa un atemptat als criteris professionals que fins ara s’han aplicat pel contingut de la publicació.

També es dona el cas que el passat 8 de novembre va tenir lloc la reunió ordinària del consell sectorial de Mitjans de Comunicació, una data en la qual el número 95 de la revista ja era a impremta i per tant s’havia produït ja la decisió d’impedir la publicació de l’article. En aquella reunió el president del consell sectorial no va fer esment de la incidència ni tampoc de la necessitat de modificar els criteris per la publicació d’articles d’opinió.

Per salvaguardar els criteris professionals i el respecte a la condició de pluralitat d’una publicació pública com la Plaça del Pou, és per això que els grups signants de la moció demanem a l’alcaldia d’Altafulla la REPROVACIÓ d’Alejandro Francino Marcos com a president del consell sectorial de mitjans de comunicació
0 comentaris
Per al Ple, del 26 de novembre: preguntes al Govern del grup municipal de PAU

1.- Estat del procés cap a la millora laboral dins l'emissora 107.4 FM de la llicenciada en Periodisme Carla Gómez.
2.- Explicació transparent de la decisió de vetar la publicació d'un article a la Plaça del Pou nº45
3.- Detall complet d'ingressos i despeses durant la darrera FM de sant Martí. Fent-ne constar els actes d'entitats per Conveni i els espectacles amb reserva de partida fruit de l'etapa del regidor de PAU dins el Govern Gené.
4.- Estat del procés cap a la constitució d'una Comissió de Regidors i Jardiners del poble per a millora de rotondes i zones verdes.
5.- Estat de l'arranjament de lloses escantellades i despreses a la plaça Martí Royo. Estat del projecte d'actuació amb ubicació de petit parc infantil.
6.- Inventari d'inversions pendents amb romanent heretat d'altres exercicis i calendari d'execució fins a final de legislatura

Signat: Francesc Blanc Canyelles, regidor electe per PAU.
Altafulla, 20 de novembre de 2010

El preciós 2 a 3 a Banyeres ens fa sumar ja 8 punts al grup 3r de Segona Regional. Una forquilla entre 11 i 7 punts aplega fins a 8 equips cuers (sta. Cruz i la Riera amb 11 punts; Escola Valls, amb 10; amb 8: Banyeres, Masllorenç, st.Jaume dels Domenys i Altafulla; i el Segur, amb 7 punts)

Gran matinal esportiva al Roquissar: cros escolar i futbol sala femení. Diumenge 21 de novembre.

Marc Capdevilla, el segon de boi trenta pilars de cinc (agulles incloses) i sempre parant als troncs dels castells, finalment elegit "Sangre de búfalo" (la faixa vermella) del Sopar del Castellers d'Altafulla en la seva temporada triomfal. Concorregut i ben servit sopar a la sala de la Violeta, amb un conte descriptiu de la temporada llegit per relleus cada membre del pom de dalt / canalla, parlaments de l'actual alcalde (molt sincer), projecció d'un video memorable de contingut i forma, lliurament de la placa d'agraïment municipal als nostres Castellers i emotivíssim discurs del cap de colla. Per deferència exemplar de J.M.Pérez Roigé, el nostre regidor fou l'encarregat de lliurar i glossar la placa que reconeix als Castellers d'Altafulla, haver erigit quatre places de set (sant Antoni, Martí Royo, del Pou, dels Vents).

Un esplèndid pilar de quatre pujat per les escales - amb 120 segons exactes de trajecte - fins al bell mig de la plaça de l'església, pujant tot l'empedrat / costarut carrer del Forn.

L'exposició del Centre d'Estudis al Fòrum "Antonio Gelabert i Casas i Altafulla" aflora esveniments de la vida cultural de 1966 a 1976:
Aquell any s'escaigué el primer Festival de Cançó Catalana - sense programa conservat; a la Violeta; en recordem Miquel Porter. El 16 de juliol de 1967, ja a la plaça de l'església, el segon amb els Tres tambors; Els setze jutges X.Elias, M.Amèlia Pedrerol, Rafael Subirats i Lluís Llach; i Guillem d'Efak. El tercer, el 17 d'agost de 1968, amb Mercè Maduell, Pi de la Serra i Raimon - l'impacte sobre el nostre regidor el féu elaborar un rodó medalló amb la imatge de Crist hippi envoltat de la proclama "Nosaltres no som d'eixe món". El quart i darrer fou el 23 d'agost de 1969 amb Miquel Cors - futur actor, ja mort -, Regina Buïra, Guillem d'Efak i un Lluís Llach que hi estrenà "Irene".
Aquell esplendorós estiu cultural de 1969, el dia 30 d'agost a les 10 de la vetlla, a l'escenari essencial de la plaça de l'església el Grup Escènic del Fòrum d'Altafulla representà La Xoxeta, amb text d'Antoni Gelabert (set escenes encadenades de mímica dialogada); representada per Olga Pijuan, com a Tecleta; Rosaura Prats com a Xoxeta; Vador Gatell, com el pagès Magí, home de la Tecleta; i Víctor Simó, com a Francesc el savi pescador.
L'activitat del Xiloforum acomboiat per Antoni Gelabert abasta des de 1968 a 1973, amb el pròleg de setembre de 1967 del grup d'exlibiristes joves de Baix a Mar: les estiuejants Tarcisi Aragó, Jordi i Santi Beltran, Roger Ferrer (nebot), els fills Eulàlia i Antoni Gelabert; Marta Otero, Mercè Ribas, Conxa Sampere, Josep Solé, Cisco Vidal i J.M.Vizoso. Les Nadales del Xiloforum van aplegar els altafullencs actius Albert Boronat, qui entre 1974 i 1976 n'agafà el relleu de Gelabert i les continuà individualment; Joan Vives, Víctor Simó, Vador Gatell i Nati Ballesté, Pepita Farreras, Amanda Ortega, Rosaura Prats, Rosalia Vives. El 1972 i 1973 incorpora bastant components de la Coral infantil (els quatre germans Blanch Guasch; Joan i Josep Blanch Cañellas; Enric Barceló, Salvador Cascales, Josep Fons, Josep Manel Llorens, Alfons Rovira, J.M.Vidal, Anton Vives, M.Teresa Balaguer, Carme Pons, R.MªRovira (+), Cristina Simó, Carme Torres, Marta Tello, Marta Vives).

Fabià Estapé recorda el seu amic / deixeble Ernest Lluch, el dilluns 22 de novembre a La Vanguardia: "Sin el menor género de duda, la talla que alcanzó Ernest Lluch en vida no podía menos que proyectar una "sombra muny alargada"... Aún así, diez años sin él pesan mucho..., y no sólo a mí"


Joan Majó en vigílies electorals ens recorda els marcs espanyol, europeu i internacional on cal col·locar la realitat i projectes de país:
" Observo amb preocupació la forma excessivament introspectiva i falta de realisme d'algunes opinions polítiques que escolto (...) El benestar dels nostres néts dependrà molt de la nostra feina ben feta. Pèro dependrà tant o més de l'evolució del canvi del iuan i el dòlar amb l'euro, de rebre l'aportació immigratòria imprescindible per a compensar la nostra deriva demogràfica i de l'encert dels polítics europeus en consolidar una unió econòmica basada alhora en la competitivitat i la cohesió i una unió política que permeti que els interessos europeus siguin considerats al món, cosa que mai no assolirem no seguim defensant-nos país a país separadament.
Sigui quin sigui el Govern a Madrid o a BCN, el que hauran de fer per a superar la crisi s'assemblerà molt, pe molt que ara votin en contra de les mesures que després hauran d'adoptar...
Llavors, ¿les eleccions no serveixen? Al contrari! Uns i altres hauran d'aplicar ajustaments, però l'ajust es pot fer afavorint uns o altres interessos, amb unes reformes o altres, carregant els costs a uns i altres. Això dependrà de com es faci i qui ho faci. Això és el que està en joc. Obama estava millorant l'equitat i limitant privilegis d'alguns sectors. Una campanya ben empescada els ha tallat les ales. Per això serveixen les eleccions".


El coordinador de Citizen after the Nation-State? E.Mtez-Herrera, politòleg de la UPF ens fa avinent: " Una àmplia majoria de catalans mostra bona disposició a la solidaritat interterritorial. La gran majoria (67%) manifesta el seu acord amb la idea que cal transferir diners des de zones més pròsperes a les que en són menys per a assegurar que tots tinguem nivells similars de serveis públics. Una majoria encara més gran (74%) considera que el Govern d'Espanya ha d'intervenir per a reduir les diferències entre els seus distints territoris. La generositat dels catalans és equiparable a la dels ciutadans de Viena i molt major que la dels alemanys bavaresos. Per afegitó, com a promig, els catalans estan disposats a incrementar un 10% els impostos que ja paguen si és per a millorar l'atenció a persones necessitades - percentatge compartit amb altres CCAA estudiades.
Una part rellevant de la població catalana ( entorn el 26%) refusa l'esmentada solidaritat interregional. Es tracta del sector que menys s'identifica amb Espanya. Un sector que, malgrat ser minoritari, posseeix una influència desproporcionada: no únicament nodreix la major part de dirigents i quadres mitjans de la política catalana, sinó que està molt més mobilitzat a les urnes, al carrer i al teixit associatiu".

Les balances fiscals de 2005 pel mètode del fluix monetari, en percentatges del PIB estableixen aquests dèficits fiscals: Ses Illes, - 14,2%, Catalunya, - 8,7; País Valencià, - 6,3; Madrid, -5,5; Navarra - 3,2 i Euzkadi - 1,4% del PIB; Múrcia, - 2,1. Que permeten aquesta escala de superàvits de redistribució territorial: Extramadura, 17,8; Astúires, 14,3; Galiuza, 8,2; Castella i Lleó, 7,5%; Cantàbria, 5%; Andalusia, 4,5%; Castella la Mancha, 3,5%; Aragó, 1,8%, Canàries, 1,6% i La Rioja 0,7%


X.Vidal-Folch analitza la crisi irlandesa: " La gran culpa és domèstica, com en fou amb Grècia. La primera crisi irlandesa fou urbanístico / bancària, aquesta segona és banquero / bancària. Però que el Govern de Dublín del sempitern Fianna Fáil no s'excusi. La banca no és un ens aliè. Fou dels seus amics, als qui permeté tot excés (la concentració de riscos en un dotzena de constructores és de jutjat de guàrdia; i per a més inri, se'ls descomptava el cost dels projectes dels impostos a pagar) i ara ja és pròpia: la nacionalització, boi del tot, a l'inici del desatre. Govern-banca: un incest.
Però, també com llavors a Grècia, factors externs l'han agreujat: la proposta alemanya que la banca privada assumeixi part part del cost de la suspensió de pagaments d'un país disparà els cost del deute irlandès; la decisió de la Reserva Federal de destinar 600 mil milions e. en abonaments nord-americans afeblí els del europeus dèbils; la manca de reacció del BCE prefigura un menor creixement de la UE que dóna menys capacitat de pagar deutes; la crítica de l'economista en cap del BCE als estímuls fiscals d'Espanya i Irlanda"

Anton Costas adverteix que els desequilibris exteriors d'EEUU i Espanya no es deuen a un canvi d'hàbits i comportaments productius sinó a un canvi de comportament dels qui han mantingut forts superàvits com Alemanya i Xina.
L'alemany ja es deu només a la seva reconeguda competitivitat, sinó a la política d'austeritat interna que practicada al llarg de l'última dècada ha permès exportar el seu atur a altres països. La reunificació i la por a la vellesa que li ha entrat a la població alemanya ha portat a practicar amb abús la virtut de l'estalvi i l'austeritat al consum. En actuar d'aquesta manera, ha perjudicat els altres. El seu escàs consum no ha empès les nostres exportacions. I els seus estalvis, trets del seu país buscant oportunitats que no trobaven dins la pròpia austeritat, van descarregar un diluvi de capitals sobre Espanya, que serví per a finançar la bombolla immobiliària i distorsionar la nostra estructura productiva cap a la construcció. A més, l'euro fort ha perjudicat la competitvitat dels altres més que la pròpia. En defintiva, Alemanya ha practicat una política mercantilista que ha fet mal severament els veïns. S'ha escaigut un canvi generacional a les elits alemanyes amb conseqüències preocupants per a Europa. És una generació que tracta de germanitzar Europa, no deconstruir un projecte comú, com féu la generació de Helmut Schmidt i Helmut Kohl.


21/11/10

Sant Martí 2010: hereus, futbol i futbol sala

0 comentaris
Genís Cañas Torres i Lídia Quixalós Tello, hereu i pubilla, de nissagues arrelades, de sant Martí 2010

El partit de 2ª regional a l'estadi Joan Pijuan suspès, després d'incidents a la mitja part al vestidor de l'àrbitre. Perdíem per 0-1 després d'un penal rigurós.

Dissabte de gran jornada de futbol sala de base de l'Escola CFS Altafulla: amb els quatre partits de benjamins (vs. Salou CFS), alevins ( vs. santa Marta de Salou), infantil i cadet (vs. Laguna CFS).

Esplèndida i molt divertida representació del grup catllarenc de comèdia L'enramada, que presentà a La Violeta "un, dos, tres!!" de Ferek Molnar. Preu de l'entrada:6 euros...

Enganxines amb el logo d'aquella defensa de la llibertat d'expressió del Juglars quan el procés per la Torna denuncien que, per primer cop, ha estat vetat un article a la Plaça del Pou i per intromissió del nou regidor de MMCC Jano Francino. Cal suposar que era replicat després de la seva habitual fòbia verbal contra la candidatura que li permeté l'accés a la regidoria, des d'on ha anat saltant de fins a quatre governs i tres alcaldes. Al Ple demanarem explicacions i ens afegirem - no impulsarem - a una moció de reprovament si ens n'agrada el planteig que per força a de sortir d'ABG /AA. Proposarem que un Consell de redacció plural del Ple decideixi en aquests casos.

Hem demanat que es facin públiques i explícites les col•laboracions en euros de cada empresa a la FM de sant Martí. I el seu assentament dins la partida d'ingressos corresponent del Pressupost de 2010. S'ho mereix l'esment, al seu article a la Plaça del Pou, de la regidora del PP. Suposem que les aportacions han permès exhibir més pòlvora que mai...

Borja Sémper, president del PP de Gipuzkoa: " Yo miro la espalda de Eguiguren y no veo terroristas, veo escoltas. Miro mi espalda y veo escoltas, y eso une mucho. Y eso en Madrid probablemente no se entienda del todo. El ruido que hay en Madrid en ocasiones lo veo a años luz del nivel de debate que hay en Euskadi y del entendimiento que tenemos en con el PSE".
El doble discurs del PP sobre el final d'ETA: pacte de Govern i antiterrorista a Euskadi vs. bronca a Madrid contra el president del PSE per mantenir el públic a qui van donar suport a vuit manifestacions la passada legislatura. Mentre a Madrid s'exigeix a Patxi López que destitueixi Eguiguren; a Vitòria, Basagoiti i López es reuneixen i es donen suport.

Ramon Aymerich, al seu article de cada dissabte a La Vanguardia avisa sobre els hàbits i mentalitat de "La vecina de abajo": "Cobra un bon sou com a executiva d'una empresa mitjana, però porta tres anys amb el sou congelat i arriba a fi de mes mercès a la targeta de crèdit. Primer es va vendre les quatre accions que tenia. Després paralitzà el pla de pensions. Al final a demanat una bestreta a càrrec de la pròxima paga extra. Hi ha dues coses a les qual no pot renunciar. Una és el col•legi de pagament dels seus fills. L'altra, anar a menjar dissabte i diumenge amb la família. I fer-ho als mateixos resultats que sovintegen els pares dels amics dels seus fills. La veïna de sota és una avançada al seu temps. Un estudi del BBVA preveu que el pròxim any els ciutadans ens mengem el 15 dels estalvis per a seguir consumint. O tires de l'estalvi o t'endeutes. El que importa és que no es noti que has deixar de ser el que eres.
La veïna de sota també està rabiosa. I se les ha amb el que veu com a més pobres. Està farta de pagar impostos i de veure que els subsidis se'ls creuen el més pobres. Coses de les classes mitjanes. En la seva angoixa per la pèrdua d'estatus, carreguen contra els més pobres, als qui acusen de tots els mals. La veïna de sota ho ignora. Però porta camí d'esdevenir un perill".
Oi que la veïna de sota troba molt injust el seu Cadastre i excessiva la despesa municipal en personal? I se'n fa ressó capdavanter AA / ABG colze a colze amb AUPA!

Joaquín Estefania ens recorda "El ajuste a dos velocidades": "Hace ya bastantes meses que los distintos países del mundo han sido obligados a ajustar con fecha fija sus economías y a volver a la ortodoxia fiscal: en el año 2013 han de tener sus finanzas en el entorno de un 3% del PIB de dèficit público com máximo, so pena de excomunión y amenazas de distinto tipo (políticas y ecomómicas). Ello ha dado lugar a planes de austeridad dramáticos (reducción del gasto) básicament en Europa, que recaen sobre los ciudadanos. Sin embargo, esa misma rigidez en los objetivos y los ritmos se olvida cuando se trata de regular los sistemas financieros, causantes primeros de la Gran Recesión, de modo que no vuelvan a repetir los mismos abusos, errores e irregualridades que en el pasado inmediato. Para ellos, el tiempo es flexible.
La reciente y deprimente reunión del G-20 en Seúl ha sido testigo de esa doble vara de medir".

8/11/10

Sant Martí 2010: estrenat el 5 de set dels Castellers d'Altafulla

0 comentaris
Històric 7 de novembre de l'any X: estrenant el 5 de set, els Castellers d'Altafulla descarreguem els tres castells de gamma alta de set i dos pilars de cinc simultanis a la Diada de sant Martí a la plaça del Pou.
Superem els Xicots de Vilafranca i Bordegassos de Vilanova en les tres rondes i pilars.
Tota l'actuació de la colla amfitriona amb castells inèdits a la pròpia plaça: el 3 i 4 de set amb el pilar de cinc al mig, per segon cop a la història de la colla i dins aquesta temprada; el castell estrenat, el 5 de set / la catedraleta situa la colla en una dimensió mai no somiada. També, a tercera ronda, vam tirar la torre de set, desmuntada amb dosos col·locats.
Encara resulta una mena de miratge de meravelles però certament s'escaigué, transmesa en vibrant directe per la nostra ràdio i gravada per TV de Vilafranca. Albert Jansà a peu de plaça entrevistà protagonistes del tronc i del pom de dalt.
La plaça del Pou, convocada pels Castellers d'Altafulla, presenta un magnífic aspecte, finalment amb només la senyera i l'equip de Govern al balcó municipal, però no quan van pujar al balcó tota la canalla en senyal de triomfal fi de temporada.
La gesta dels Castellers d'Altafulla culmina la indiscutible millor temporada de la colla amfitriona de la plaça de gamma extra i de nou, la històrica Plaça del Pou. Factors que ho expliquen: un pilar de cinc consolidadíssim, amb una sòlida / valent canalla; la continuïtat de l'aliança a assajos i actuacions amb els Xiquets de TGN; la incorporació de Pep Garcés / Manyo, un dels millor segons de la història dels Castells, en perfecte entesa amb el cap de colla i veí Arturo Palavecino; i, gran mèrit en una colla de set: unes i uns quarts de mides perfectes.

El gran tenor vilafranquí s'acomiada dels escenaris amb Rosor, acompanyat del seu grup Xaloc: a la Violeta d'Altafulla, en el recital d'havaneres ajornat de l'agost.

Crític, emotiu i intel·ligent pregó de Joan Vives després d'una tronada de luxe i un cercavila amb el seguici folklòric de la Vila.
Recorda el redreçament urbanístic i constructiu durant la seva primera etapa de regidor; el contrast entre les imatges del poema de Marià Manent i l'actual Altafulla i llegí el programa de festes de finals del 40 per demostrar l'ambient amb totes les repressions i dirigismes possibles en tots els àmbits de la vida altafullenca. Al pregó també hi era la "bandera nacional" espanyola


La castellera Núria Díaz Llop, formada a Altafulla, neboda d'Isidre Virgili, participa als quatre gammes extres descarregats aquest Tots els Sants pels Castellers de Vilafranca: als pilars / agulla de set dins el quatre i tres de nou folrats, al cinquè pis; la mateixa posició, a la primera torre de nou descarregada de la història!; en l'espadat de vuit sobre manilles al sisè pis.

Increïble, però cert? Fons fiables asseguren que fou el llavors alcalde Gené qui féu anar a la policia municipal perquè denunciés a Interior el concert del Dret de Decidir a Altafulla, que ha portat a un pretés intent de la Generalitat a multar l'organitzador oficial, el jove sobiranista Jordi Molinera. Cal recordar que els seus valedors dins el PSC local - Muntades i Miró - en formen part de la plataforma agitadora de la consulta; on el llavors alcalde Gené acabà votant.
Aquest fet es suma al que protagonitzà dies després de la seva dimissió advertint, en trucada particular a pròpia iniciativa, a l'organitzador / solista flautista del Concerts a la plaça de l'església que el nou Govern presidit per Pérez no li pagaria el catxés dels futurs concerts. Abans havia impedit, unilateralment i sense avís, el lliurament de cartes al pares i alumnes de l'escola de Música convidant-los a tres concerts gratuïts. Cal recordar que era alumne de violencello a l'esmentada escola municipal.

Joan Majó ens fa inventari dels 7 desequilibris més importants que cal corregir per sortir de la crisi econòmica:
1.- Moltes famílies han gastat i invertit molt més que el que han ingressat, com a conseqüència d'una excessiva facilitat d'endeutar-se a un baix intere`s, terminis llarguíssims i innecessàries desgravacions fiscals. Han contribuït, amb l'especulació a inflar imprudentment el sector immobiliari.
2.- Moltes empreses han invertit molt més que els beneficis obtinguts, mitjançant finançament bancari, amb el recurs a l'apalancament per a la compra d'empreses i altres projectes. En alguns sectors ara és impossible retornar els crèdits rebuts.
3.- Moltes institucions financeres han concedit molts més crèdits que dipòsits han captat, i s'han endeutat amb la banca exterior per disposar de liquiditat. Han actuat amb insuficient rigor en valorar les seves operacions d'actius, sobretot les vinculades al sector immobiliari.
4.- Moltes Administracions han emprat ingressos extraordinaris esporàdics (derivats del boom immobiliari) per a oferir serveis que representen una despesa recurrent, desequilibrant-ne futurs pressupostos.
Som el país amb el més gran endeutament per càpita del món. Parlant del país en el seu conjunt - empreses, famílies, bancs, Administracions - no del Govern, que és del qui té un deute públic més baix de la UE.
5.- En molts sectors de l'economia han crescut més el nivell de rendes salarials que la productivitat; combinat amb una inflació diferencial dins la UE, la competitivitat ha baixat contínuament. Els sectors que permeten més productivitat i competitivitat no han guanyat pes al PIB.
6.- Els avenços importants en serveis públics ( educació, sanitat, seguretat social, dependència) han situat globalment el grau del nostre Estat del Benestar a l'alçada de la mitjana europea, mentre que la pressió fiscal segueix per sota de l'existent a la UE (-10 punts percentuals).
7.- S'ha desequilibrat el repartiment de la renda. Durant la bonança, la riquesa global del país molt ha augmentat però acompanyada de més desigualtat. la part de rendes del treball al PIB ha baixat boi 10 punts, els mateixos que han pujat les rendes del capital. Les modificacions fiscals gravant molt més les rendes del treball que les del capital han empitjorat encara més aquest desequilibri.

La sociòloga electoral Belén Barreiro ens tranquil·litza amb l'esment dels 3 obstacles per al triomf del PP a les pròximes generals: un líder que no s'imposa al seu adversari, un equip que pràcticament només se'l veu més capaç en un àmbit canviant com el de l'economia (i immigració) i un partit cada cop més allunyat del centre.

Felipe Gonzàlez responent a J.J.Millàs, sobre el lideratge: "¿Cuál es el misterio del liderazgo en general, no solo en política? Hay algunas características fundamentales: Una, no puede ser líder quien no tiene capacidad, y/o sensibilidad, para hacerse cargo del estado de ánimo de los otros. Si no te haces cargo del estado de ánimo del otro, el otro no te siente próximo, siente que no lo comprendes y no te acepta como líder. Dos: no hay liderazgo si no cambias el estado de ánimo de los demás, de negativo a positivo o de positivo a más positivo, lo que comporta creer de verdad en el proyecto que ofreces, creer de la manera menos mercenaria posible porque te da más fuerza. Y la capacidad de transmitir ese proyecto como un proyecto que enganche a los demás, que comprometa a los de más cambiándoles ese estado de ánimo del que previamente te has hecho cargo. Pero tiene que ser un proyecto que le permita a la gente pensar que, aunque le pidas esfuerzos, ese esfuerzo tiene sentido, y le convence quien se lo pide porque ve que se lo cree.
Hay una crisis de credibilidad. La sociedad se ha complejizado mucho pero el arte de gobernar es algo más que la administración de las cosas. Es la capacidad de hacer de una sociedad plural en las ideas, diversa en los sentimientos de identidad, y contradictoria en los intereses, un proyecto común que interese a todos en mayor o menor medida. Es el arte de gobernar el espacio público que compartimos. Gobernamos la complejidad, pero además gobernamos hipotecados por esa complejidad, sin un proyecto que enganche al conjunto de los ciudadanos.
Antes, con lo de liderazgo se me olvidó decirte una de las características fundamentales y que además se entrena: la fortaleza emocional. La capacidad de mantener la centralidad tant ocuando te va muy bien como cuando te va muy mal. Y repito, se entrena. Creo que tengo bastante entrenamiento para mantener una fortaleza emocional suficiente como para no dejarme arrastrar por el éxito o el fracaso".


Magister Manuel Vicent a la columna del diumenge de Tots Sants al País, amb el record a "Antígona" vindica els morts perdedors de la guerra civil encara no enterrats perquè els retin memòria els seus familiars:
" En España sigue vigent el mito de Antígona. Es todavía nuestra tragedia. Durante setenta años, desde el final de la Guerra Civil, decenas de miles de españoles estan enterrados en cunetas y barrancos. Fueron vencidos, humillados, ejecutados y hacinados en fosas cumunes. Todo el suelo de la patria está fermentado de cadáveres que aún siguen gritando como lo hicieron un segundo antes de recibir una descarga de plomo. Es el mismo grito, son las mismas lágrimas. Antígona sacrificó su vida por dar honrada sepultura a su hermano para que su alma no vagara sobre la tierra en busca de venganza sin encontrar reposo. (...) Más allá de la Guerra Civil y de la politica de uno u otro bando, el que después de treinta años de democracia y de libertad haya decenas de miles de cadáveres en sepulturas innominadas supone la degradación más evidente de una conciencia colectiva. Puede que las almas, cuando abandonan los cuerpos, vayan a formar parte de la energía universal y constituyan el espíritu de la materia o puede que se disuelvan en la nada, pero aquellas que un día animaron los despojos de los vencidos de la Guerra Civil están todavía presentes en la vida política alimentando odios y resentimientos, y también una piedad que viene de la noche de los tiempos. Durante millones de años los cadáveres quedaron a merced de las alimañas sobre la piel de la tierra. Hubo un momento en que un primate se dio cuenta de que eso mismo hacían los buitres con las vísceras de otro, un día lo harían con las propias entrañas y decidió el primer enterramiento sagrado. Es muy cruel que familias españolas deban asimilar todavía las flores para sus muertos a un recuerdo envenenado".


Florentino Felgoso, càtedra de Capital Humà i Feina de Fedes: " Allò més alarmant segueix sent el ridícul percentatge de parats que dediquen el seu temps a la formació, en especial entre els menys qualificats. La taxa de formació no reglada, essencialment l'ocupacional, ha caigut des de l'inici d'aquesta recessió, just quan més necessitats de reciclatge i disponibilitat de temps tenen els nostres parats.
Una altra tendència igual de preocupant és l'augment del tamany de la generació Ni-Ni, és a dir, els joves que ni estudien ni treballen, encara havent abandonat l'escola ben aviat,. Aquestes són algunes de les dades que realment ens haurien de preocupar en cada EPA".


Manifestacions socials a Franca:

Raymond Torres, director de l'IIE.Laborals de la OIT estudia la crisi del model francès: "El model social francès basat en la doble promesa de prosperitat econòmica i igualtat d'oportunitats sota l'ala protectora de l'Estat, està en crisi. Un 35% de les persones en edat de treballar no tenen feina - sobretot joves i més grans de 50 anys. Com a conseqüència, la despesa social és una de les més altes del món: representa un 28% del PIB, + 3 que Alemanya, i boi + 10 que la mitjana dels països desenvolupats. Tot i així, els índexs de pobresa han pujat entre els joves sense feina. Més greu encara, la igualtat d'oportunitats s'està convertint en un mite. Als suburbis de les grans ciutats el sistema escolar s'ha deteriorat. França figura lluny del pilot capdavanter als tests internacionals de nivell educatiu dels adolescents. Més de 120 mil joves surten cada any del sistema educatiu sense titulació ni qualificació adaptada a les exigències del món laboral. Les possibilitats de mobilitat social entre les classes populars s'han vist greument afectades per aquestes tendències, mentre que les classes mitjanes temen per la seva feina i el futur dels seus fills.
Probablement cap altra societat tan sensible a les "injustícies socials" com la francesa. Per això no deixa de preocupar que la percepció d'injustícia s'hagi aguditzat amb la crisi financera de 2008. Les remuneracions dels directius dels bancs topen amb la responsabilitat del sector en la crisi. I la introducció pel Govern de Sarkozy d'un topall a la declaració de la renda s'ha percebut com una decisió injusta. Fou el context on sorgí la reforma de les pensions.
La crisi del model francès rau en la dificultat per reformar-lo. S'espera massa de l'Estat, el qual alhora decideix de forma massa centralitzada, fet que explica la repetició de manifestacions contra els governs successius. Circumstància que no té sentit en països més descentralitzats o amb diàleg social fluïd. La clau, doncs, per salvar el model social francès de prosperitat i d'equitat està en millorar la seva capacitat de reformar-se mitjançant una major descentralització, així com la implicació i responsabilitat dels actors socials"

Dominique Moïsin la qualifica de "revolució reaccionària francesa": " Per a consternació dels seus veïns europeus i davant un públic mundial desconcertat, els francesos estan demostrant un vegada més la seva estranya tradició de recórrer a mitjans revolucionaris per expressar inclinacions conservadors extremes.
A diferència dels seus predecessors del Maig del 68, els manifestants d'avui no estan al carrers per a defensar un futur diferent i millor. Han sortit en gran nombre per a protegir l'statu quo i a expressar la seva nostàlgia pel passat i la seva por al futur.
I, tan mateix, el reaccionari moviment revolucionari del tipus que estem presenciant - una reacció violenta contra les conseqüències inevitables de la mundialització - segueixen sent inconfusiblement franceses. L'impulsa l'extrem racionalisme cartesià, fronterer amb l'absurd, d'un país els ciutadans del qual segueixen veient l'Estat en certa manera com els adolescents veuen el seu pare".
No puc deixar de dir que proposo substituir "francesos" per "sobiranistes catalans" i l'anàlisi resisteix la prova. Maig del 68 equival a Assemblea de Catalunya del 1976...

Javier Pérez Royo: " El dret de participació dóna cobertura a qualsevol tipus de programa polític, per més inconstitucional que sigui. El que no dóna cobertura és a una activitat delictiva".

Memoria de Marcelino Camacho: "Ni nos domaron, ni nos doblegaron, ni nos van a domesticar", a la sortida de la presó de Carabanchel.
Nicolàs Sartorius: " L'èxit de CCOO és inexplicable sense la capacitat de discutir-ho tot, de criticar els errors, de corregir-los i de no donar res per absolutament acabat. Aquesta actitud es resumia en una frase de Marcelino, en aquelles intenses i perilloses reunions de la clandestinitat. Quan algú portat per un impuls autoritari acabada dient "esto se hace así y punto", Camacho sempre l'interrompia amb un "compañero, de punto nada; en todo caso punto y coma". Era la seva manera particular de entendre la dialèctica de les coses i dels processos".

Francesc de Carreras: "Marcelino, imprescindible": "No n'hi ha prou amb canviar les estructures econòmiques i socials, també és important el factor humà. Aquesta fou la correcció teòrica de Gramsci al marxisme mecanicista. Molts foren els qui van participar en aquestes lluites. Però en percentatges respecte al conjunt de la població foren molt pocs, sobretot al principi, durant les anys cinquanta i seixanta. Si n'haguéssim d'escollir un, el más clar exemple de lluitador decidit i pertinaç, tal vegada hi hauria una general coincidència a indicar Marcelino Camacho.
Sense Marcelino - amb el seu nom n'hi havia prou llavors - sense tots els marcelinos d'aquella època, Franco hauria mort al llit i també la dictadura hauria seguit indemne, al menys alguns anys. A cops, el vells lluitadors poden arribar a dubtar sobre la utilitat del seu sacrifici. Que n'estiguin ben segurs: l'exemple ensenya més que un llibre. Marcelino fou el gran exemple d'aquells temps"

Critiques a la renúncia a un tercer Tripartit per part de l'encara president Montilla:
Joan B. Culla i Clarà: " Al Liceo, cinc setmanes abans d'un ritual d'abjuració, o de cancelació, de pacte mercès al qual, tot i haver obtingut el 2006 els pitjors resultats del PSC en unes catalanes, ha pogut figurar entre els sucessors de Macià i Companys. Hipocresia? Cinisme? No fa falta dramatitzar: simples instints de supervivència política i tacticisme preelectoral".
Josep Ramoneda: " La liquidació del tripartit deixa l'esquerra sense opció. Es pot parlar d'unes eleccions realment competitives? Què ha de votar un elector que no vulgui un govern nacionalista conservador?".

T.G.Ash: " Alguns jihadistes han nascut a EUA, però existeixen nombroses proves que els musulmans d'EUA, en general, estan millor integrats i donen suport a l'Estat on viuen més que la majoria dels seus homòlogs europeus. Els motius són diversos, però un dels meus importants és la tradició de la llibertat d'expressió i de religió continguda en la Primera Esmena, i que ara és objecte de debat a unes quantes illes de cases de la zona zero. Aquesta tradició, que el porter de New York Dolls sembla comprendre millor que Foxman, Gingrich i Reid diu: això és EUA, on Geller pot despotricar, les striper contosionar-se, els cristians, jueus i musulmans poden resar, i Steward pot riure-se'n de tot plegat. Això és EUA, on ninú no té dret a que l'ofenguin. Per Déu, que no es contegiïn del mal europeu.

Joaquim Ibarz, premi Maria Moors Cabot de reporterisme: " El 4 de febrer de 1992, el dia de la fi de les guerres civils americanes, Hugo Chavez no donà ni cinc hores de tranquil·litat al continent. Malgrat el seu estrepitós fracàs, ja res no fou igual.
L'exemple antidemocràtic xavista ja està rondant per les Amèriques. Un mes després, Fujimori donà un autocop que preparava des que assumía la seva presidència (...) Amb un discurs populista i autoritari, en pocs anys Chávez perfeccionà una nova estrratègia i, emprant vies democràtiques arribà al poder només per a després desmantelar les institucions, partits i mitjans de comunicació. L'exemple autocràtic de Fujimori i Chaves seduí immediatament distints presidents sud-americans (...)El full de ruta que des de Caracas segui Tegucigalpa, Lima, Quito, Asunción... era atractiva per a mandataris sense escrúpols democràtics als qui se'ls oferia tot el pdoer sense contrapesos i responsabilitats.
Por molts anys, amics i editors m'han proposat que escrigués un llibre recollint experiències, anècdotes i coneixements acumulats. Els deia que mentre seguís com a corresponsal no disposava de temps. Però recalcava que ja tenia el títol per quan el comencés: "No hi ha res a fer...". Afortunadament ara ha canviat del tot la meva la meva visió. Ja no és tan negativa. L'arribada de Lula al poder, la solidesa socieconòmica de Xile, la victòria de J.M.Santos a Colòmbia i la prudència de Funes al Salvador, entre altres fets positius permeten anticipar un període d'estabilitat i progrés".

Panorama argentí, segons Eduardo van der Kooy a La Vanguardia:
"L'Argentina té des de 2007 un poder bicèfal. Cristina exerceix l'administració però Kirchner li donà un sentit polític. Sentit que estigué lligat a moltes de les passions peronistes: la confrontació amb el sector agropecuari, amb l'Església, amb els empresaris, amb els mitjans de comunicació i fa poc amb la Cort Suprema. Kirchner sabé ordenar darrera d'aqeustes banderes i fent valer la por, el partit peronista. El mateix partit que, en la dècada dels noranta, sabé acompanyar polítiques a les actuals que desplegà l' expresident Menem. El pronsime sembla ser, sobretot, un partit apte per a regentar el poder, sense importar-ne la coloració prengui. per això el peronisme és vist és vist, també, en mig d'un greu deteriorament polític i institucional de l'Argentina, boi com un mal inevitable per a assegurar la governabilitat.
El primer gran interrogant serà com Cristina reemplaçarà l'home que exercia un poder superior. I que ella acceptà sense minva de la seva investidura i honra. Kirchner, des de les ombres, fou el ministre d'Economia, el canceller, el director del Banc Central i el cap dels peronistes. Els ministres en càrrecs clau de Crisitna només complien formalment; els altres ministres boi que no comptaven. Aquest mecànica convertí els govern dels Kirchner en una càpsula. L'unic contacte amb la realitat s'esqueia per dues vies: el sindicalisme peronista i les organitzacions de piquets i de drets humans.
Hugo Moyano, cap del gremi de camioners, cap de la CGT i del peronisme de Buenos Aires, ha construït amb la complicitat de l'expresident un imperi de diner i poder. Proclama que l'Argentina ha de tenir un futur president sorgit de la classe obrera, com Lula da Silva al Brasil. Les pretensions de Moyano topen amb els interessos del polítics peronistes, que endevinen que la major influència sindical espantaria vastos sectors socials".