Altafulla amb tota la il·lusió

29/6/12

Antoni Castells en la presentació del seu darrer llibre El desafío de la política

0 comentaris

Antoni Castells en la presentació del seu darrer llibre El desafío de la política:
La crisi de l’euro i la construcció d’Europa: “La crisi caldria haver-la acotada a Grècia, que tenia un problema de solvència. Com a tallafocs el BCE hauria d’haver comprat deute públic al mercat secundari, llançant així el missatge que el BCE impediria l’especulació amb el deute sobirà de països com Itàlia i Espanya, que no tenien un problema de solvència. No fou fet i hem passat a la crisi del euro. Alhora, el maig de 2010, Alemanya féu un cop de volant i vam passar de les polítiques d’estímul fiscal a les d’austeritat i consolidació fiscal; el resultat: entrar en aquest espiral recessiva on ens hem instal·lat. Cal com diu Obama austeritat a mitjà termini i creixement a curt. I Olivier Blanchard, economista en cap del FMI, ens recorda que la reducció del fèficit és una marató i no un sprint. La reducció del dèficit ha de ser més lenta i gradual per a tractar de limitar l’impacte contractiu de l’economia. Tenim una unió monetària incompleta, sense unió fiscal. La qual cosa suposa uns desequilibris fenomenals. Cal reconèixer que des de 2010 s’ha escaigut una intensa transferència de poder polític dels Estats a la UE, però sobretot mitjançant instàncies intergovernamentals, que provoca mani Alemanya i subordinadament la Comissió Europea. Suposa una fractura entre poder i legitimitat: el qui mana no té legitimitat, no l’hem elegit els ciutadans; i els qui hem elegit no tenen poder. La via intergovernamental funcionarà si actua com a intermitja per a culminar amb una integració política de signe federal, amb governants elegits. Les eleccions que compten són les nacionals. Però ¿què succeiria si elegíssim un president d’Europa, amb competències, pressupost, Govern i tresor? Em plauria de votar a Helmut Schmidt i no a Mariano Rajoy.
Un gran acord social de distribució de renda i fiscalitat a Espanya: “Cal seguir recuperant competitivitat i quant més hi fem millorant productivitat menys caldrà reduir despeses i sous reals. Durant el període anterior a 2008 en vam perdre un 25% dins la mitjana europea i un 40% en relació a Alemanya. Des d’aleshores hem recuperat entorn del 6%. En la mesura que aquesta recuperació de la competitivitat sigui inevitable i l’ajust segueixi colpejant els menys responsables de la crisi i les classes mitjanes i els sectors més dèbils de la societat, s’escau imprescindible un gran acord social, de caràcter intemporal, que dibuixi l’horitzó social pel que fa distribució de la renda i fiscalitat, que ens comprometem a assolir en un període de quatre o cinc anys. Només així el resultat serà just i socialment acceptable.
L’economia catalana dins d’Espanya, és la potència exportadora i industrial. Avui l´’unic motor potencial de creixement a Espanya és l’exportació. De manera que si el Govern fes el que cal a Espanya, reuniria les 30 empreses catalanes que més venen a l’exterior per a estudiar com exportar més. Tor i així, tenim un 20% de trets propis i un 80 de problemes semblants als de l’economia espanyola. M’agradaria dir que som Baden-Wurtemberg o Baviera, però tenim els problemes de la bombolla immobiliària, del sobreendeutament, de l’atur, del sistema financer i un consum intern enfonsat, com la resta de l’economia espanyola.
Sobre finançament i pacte fiscal: És un confusió dir que tenim dèficit per un mal finançament. El tenim perquè vivim un recessió. El 2009 també tenien dèficit França i Alemanya, i que jo sàpiga no tenien cap problema de finançament autonòmic. Amb el pacte fiscal se suposa que tindríem més recursos però amb el mateixos problemes econòmics de fons. L’obligació de tot Govern és assolir un bon finançament i anar a negociar amb l’Estat amb la màxima fortalesa, és a dir, tractant de lligar la unitat a Catalunya. El que no podem fer és disparar-nos entre nosaltres. El Govern del qual vaig formar part negocià durant un any un nou sistema de finançament i l’oposició, en lloc de donar suport al seu Govern davant l’Estat, atacava al Govern del seu país. No s’ha de repetir.
PSC / PSOE: És imprescindible que el PSC s’expressi sempre al Congrés en funció dels interessos de Catalunya i del seu projecte polític. I quan estan en joc els interessos de Catalunya per un apart, i els dels nostre socis espanyols per l’altra, han de prevaldre els de Catalunya. El PSC ha de tenir capacitat per a expressar-se amb veu pròpia. Quan no s’esdevé, les conseqüències són molt negatives per al socialisme català, i també per al país. On cal reconstruir gairebé des de zero un projecte polític progressista, majoritari i independent del PSOE. I això no pot fer-se sense el PSC, però el PSC no ho pot fer sol. Molat gent ho està esperant”.
Magister Lluís Bassets a Encadenados: “Espanya necessita Catalunya. Ho ha proclamat el president Artur Mas. Per a sortir de la crisi, cal comptar amb la locomotora catalana, vell argument forjat en la història econòmica d’aquest país que alguns havien donat per obsoleta. I no només ha de comptar amb Catalunya sinó, també, tenir-ne cura. Bona part de les reivindicacions catalanes, com el pacte fiscal, l’eix mediterrani o la gestió de les grans infraestructures portuàries o aeroportuàries, no es justifiquen únicament pels interessos dels catalans sinó per també pels generals espanyols. L’exemple més plàstic que s’esgrimeix des de Catalunya és el del port de BCN: la seva connexió ferroviària amb un eix mediterrani que enllaci amb la xarxa europea des d’Algecires impactaria sobre la competitivitat del conjunt de l’economia peninsular.
Les noves teories plenament acceptades pel nacionalisme català, ens asseguraven el contrari, que l’Espanya de la globalització ja no necessitava Catalunya i per això es permetien desatendre de les dificultats dels catalans amb la identitat, l’encaix i els calers. L’accidentada peripècia del nou Estatut fóra, segons aquest marc, la feixuga exhibició d’un esforç al capdavall inútil, lúltim badall d’una vella ambició periclitada. El rebuig i la indiferència envers els catalans ocupava la tradicional preocupació espanyola per Catalunya. Madrid ocupava el lloc central d’aquesta nova teoria d’Espanya: una gran metròpoli europea ben comunicada, seu de multinacionals, turísticament atractiva amb els millor museus del món, incipient pol d’innovació empresarial i tecnològica fins i tot, deixava endarrera la vella idea de la capital tibetana d’un imperi desaparegut, aïllada l’altiplà i desacoblada de l’economia real. “Madrid se’n va” escrigué Maragall. El segon protagonista urbà del canvi radical era València, moderna ciutat portuària, comunicada i coordinada directament amb Madrid en competència amb BCN. L’Espanya així vertebrant-se deixava arraconat els catalans, que secularm,ent havíem pugnat pel lideratge d’Espanya i ara es veien obligats a competir amb els valencians amb i amb totes i cada una de les autonomies per la seva ració de ranxo igualitari al repartiment dins l’Estat de les autonomies.
Això s’esqueia abans de la crisi. Abans del desastre de Bankia i que Rajoy i el PP comencessin la davallada als inferns de la impopularitat amb una majoria absoluta. A meitat del vendaval, quan vola pels aires el sistema financer d’assentament del projecte popular madrileny i valencià, quan el desprestigi de la nova Espanya, ara rescatada i intervinguda i les institucions han estat rosegades fins les arrels per la polarització partidista, sembla tan difícil per a Espanya prescindir de Catalunya com Catalunya prescindir d’Espanya. No al cor; el federalisme dels budells , el que sent i es viu, mai no ha tingut cap arrelament al centre hispànic. Però pot tenir-lo el federalisme de la raó, dels arguments; per bé que els darrers xocs estatutaris han deixat exhaustes les neurones i ja no resten veus que el defensin, ni a l’Espanya central ni a la perifèrica.
Sí que ens queda el federalisme de necessitat, amb resistència als fluxos magnètics i amargat, que funciona perquè té les arques autonòmiques sota la directe circulació artificial de les arques de l’Estat, aplana diferències a les ordres de Frankfurt, Brusel·les i Berlín, i crea solidaritats obligatòries entre totes les Administracions intervingudes, des del municipi fins l’Estat central, passant per les autonomies. Sense amor, però encadenats.

27/6/12

Hem continuat l’arribada de la Flama del Canigó

0 comentaris

Hem continuat l’arribada de la Flama del Canigó, la nit de sant Joan, agafant el relleu a Dino Albadalejo que n’introduí la tradició que agermana totes les terres de parla catalana.
A Baix a mar de la Torre, per la Diada de tarda de sant Joan, els Castellers d’Altafulla completem el duet de castell de set més matiner de la nostra història. Demostren que som la colla amb millors mides, tècnica i seny al costat del Nens, que s’estrenen de gama alta amb un tres amb l’agulla i la Jove de Vilafranca que descarrega el seu primer cinc de set, amb tronc i base pròpia i pinya de les altres colles. Al nostre quatre de set debuta a segons el doctor en química Jordi Cerón, a dosos Joel Mera i d’acotxador Joel Barceló. Girem el 62è pilar de cinc!
Sembla que després de segar habilitaran l’aparcament del costat del Marítim per tal que els usuaris de la platja de la Roca de Gaià / l’Espigó recuperem el dret a accés amb cotxe. ¿No haurien pogut a esperar a tancar els accessos històrics fins a oferir la solució alternativa? Sembla que la direcció del Marítim hi posa dificultats; suposem a l’accés directe al seu costat en lloc de per una rampeta des la rotonda de sortida del pont de Renfe: la solució més idònia i convivencial...
A la nova rotonda del costat de TGN a l’antiga N-340 col·loquen dos escuts altafullencs dos de serralleria. El nou Govern segueix escampant el seu mal gust. Repintada la barca de la rotonda del Puntet amb un escandalós blanc a la cabina – que caldria oblidar...
Hem demanat la consulta de la liquidació del 2011 i de l’informe intern de proposta de l’IBI al 0,91 per a informar-ne en detall. El nou Cadastre amb el tipus d’IBI vell hauria suposat -750 mil euros d’ingressos. El nou tipus amb el nou Cadastre, – 300 mil.

23/6/12

La crisi de la socialdemocràcia...

0 comentaris

Andrés Ortega i Àngel Pascual-Ramsay, del Departament d’Anàlisi i Estudis del Gabinet de ZP, al seu imprescindible “¿Què nos ha pasado? El fallo de un pais” també contribueixen a esclarir les causes de la crisi de la socialdemocràcia a Europa, segons aquests canvis:
a) en l’era postindustrial, la decadència de la classe treballadora i els sindicats ha augmentat el vot flotant
b) el creixement de desigualtats entre generacions, la polarització entre guanyadors i perdedors de la globalització amb joves abocats a la precarietat laboral i classes mitjanes que veuen com el seu nivell de vida empitjora. Tots plegats abandonen els partits socialdemòcrates perquè no els perceben com a defensors dels seus interessos.
c) s’escau un creixement de l’individualisme (1). La capacitat per a connectar l’individual amb el col·lectiu enfortia els partits socialdemòcrates. Que defensaven que no n’hi havia prou en una visió política fonamentada em els drets i les llibertats individuals; que calia fomentar un sentiment de ciutadania comuna, de responsabilitat compartida mitjançant mútues obligacions (2) i la capacitat per a decidir el propi destí.
d) tot i l’augment de les desigualtats socials arreu, la socialdemocràcia ha abandonat en part el discurs sobre la igualtat d’ingressos i la redistribució a favor de la igualtat de gènere i la igualtat d’oportunitats; en les quals també insisteix també els conservadors –els conservadors socials del Partit Moderat del primer ministre suec Frederik Reinfeldt.
e) l’electorat és molt més divers, i amb interessos dispars (religió, educació, situació laboral, etc). El vot de classe ha minvat. Però alhora emergeixen noves menes de fractura social. Un d’ells, exacerbat per la crisi, és la gestió de la immigració, incòmode per als partits de centreesquerra que competeixen per vots de sectors socials que se senten atrets per la xenofòbia de dirigents populistes.
Ni el PSOE, ni els altres partits socialdemòcrates europeus han donat resposta a aquests canvis.
Per altra part, la globalització – i els mercats – han reduït el marge d’actuació de la política. Moltes qüestions escapen al control de la política d’àmbit nacional, mentre es desplega una governança global, ni tan sols europea.
La socialdemocràcia no ha assumit un discurs propi sobre la globalització.. S’ha trencat la idea de progrés i s’ha perdut l’agenda de la visió d’un futur millor. La socialdemocràcia no ha sabut respondre al repte de gestionar l’Estat del benestar en un món més complex i en creixent context d’individualisme i diferenciació. Els ciutadans reclamen als seus representants polítics una resposta a la inseguretat del món actual, però la socialdemocràcia no sap afrontar aquesta demanda. Davant d’aquest repte, com s’adona l’exministre brasiler Roberto Unger, els progressistes apareixen com a humanitzadors de l’inevitable adveniment d’una societat de mercat, com una versió endolcida però insostenible de les politiques de dretes, acomplexada la socialdemocràcia per un pensament únic i una suposada falta d’alternatives.
(1) L’octubre de 2011, d’acord amb les dades del CIS, un 14,6% dels ciutadans elegia per a (auto)posicionar-se políticament, en primera opció, l’etiqueta liberal dins d’un llistat de 12 categories. El seguia un 13,5% que s’identificava amb l’etiqueta socialista i un 12,% amb la de conservador. Els qui es definien en major mesura com a liberals són els més joves (18-24 anys).
(2) Un dels aspectes clau del model social i del futur de l’Estat del benestar és el debat fiscal. i la societat s’hi polaritza. Om almenys s’hi presentava el setembre de 2011, ja que mentre un 41,3% era partidari de gastar en prestacions socials i serveis públics, tot i que impliqués de pagar més impostos; un 39,5% preferia pagar menys impostos, encara que en conseqüència baixés la despesa social. S’escauen grans diferències, (boi simètriques) entre votants: la majoria (52,25) dels votants del PSOE i només el 33,9 % dels votants del PP dóna suport a la pujada d’impostos per a tenir més prestacions; la majoria dels votants del PP (51,1%) volia la reducció d’impostos, com el 33,7 dels votants del PSOE.
La crisi a l’eurozona
Germà Bel: “ Podem esperar molt de temps per a la mutualització europea de garanties? I sense un estat de necessitat, ¿estaran disposats els països del sud – on abunda un gelós nacionalisme – a cedir sobirania i assumir reformes estrucurals que afecten la poderosa xarxa d’interessos creats?”.
Exprimer ministre laborista Gordon Brown: “La recapitalització dels bancs espanyols amb 100 mil milions d’e. no pot resoldre un problema xifrat en 2 bilions de deute del sector privat que són difícils de refinançar. Durant els darrers mesos, els bancs espanyols han recorregut al BCE per a seguir funcionant, però aviat les garanties que aportaran no seran prou bones. Així enl mesura que millorin les rendabilitats del deute, la dinàmica del deute esdevindrà inestable i en algun moment (mjés aviat que tard) Espanya afrontarà una crisi de finançament que reclamarà un àmplia financiació condicionada o un quita parcial. I quan succeixi només existeix una institució dins la zona euro que pugui d’oferir el suport il·limitat que caldrà: el BCE.
Per a garantir el finançament del sector privat i alliberar-lo de contínues crisi cal un prestatari d’última instància (per Espanya, Itàlia i potser també França; amés dels tres ja intervinguts) i una unió fiscal que la financiï; no n’hi prou amb els cataplasmes que posposen el problema amb les quites parcials sobre el deute privat, les recapitalitzacions dels bancs o la liquiditat condicionada del BCE.
Ara patim una espiral baixista sense mostres que s’hagi d’acabar. L’austeritat vol dir una activitat econòmica decreixent i aleshores un reflux de confiança. Com, per altra banda, el finançament al sector privat es més difícil d’assolir, la confiança segueix minvant i l’economia s’enfonsa en la recessió, les pèrdues dels bancs pugen i no poden complir-se els objectius del dèficit públic. L’obsessió unidimensional dels europeus amb el deute públic ha significat que apartessin la vista dels problemes de la banca i no van ser capaços d’identificar el problema estructural: com assolir més creixement en el sí de la unió monetària. En aquests quatre anys, els bancs europeus només s’ha capitalitzat un 0,5% i sumen un endeutament de 24 bilions, mentre que els bancs americans i britànics durant els darrers quatre anys han augmentat el capital en el 4% - més un altre 4 per a provisions – i els deutes de la banca americana només suma 11 milions”.

22/6/12

Ero per medicament

0 comentaris

Dissabte 22 estrenem l’euro per medicament. Com a màxim en pagaran 36 euros enguany i 61, a a partir de l’any vinent. Els pensionistes pagaran el 10% del preu del medicament, amb un topall de 8 e. (per a rendes per sota dels 18 mil e. anuals), de 18 (entre 18 i 100 mil*), i 60 (per sobre dels 100 mil). Els actius pagarem el 50% si tenim la renda al segon tram*! i el 60 per a més de 100 mil. Només mantenen la gratuïtat, els aturats sense subsidi, rendes mínimes, síndrome tòxic o accidentats de treball. La nostra Sanitat de la Generalitat emeté, el proppassat 2011, 155 milions de receptes, pagant-ne un promig d’11 euros.

21/6/12

“Benvingut, Mr.Tren!”.

0 comentaris

Proclama, a l’espot autopublicitari – prou esbombat mediàticament – Fèlix Alonso. De fet, ja paren els regionals que no ho feien. Però sembla que ell ens hagi portat el tren a Altafulla. Com diu el director del 3 de Vuit de Vilafranca: “quan parla l’alcalde al Ple és per fer-se autobombo! Sí, ha assolit que aturin alguns dels regionals que encata no ho feien. Això, exactament i només això. Li hem fet arribar l’enhorabona per facebook!
La decoració de les dues casetes d’un marró color caguera que no en té res de color mediterrani. Els dibuixos / grafitti dels indrets del poble comencen a ser reiteratius, monotemàtics,oi? Cap altafullenc de bon gust té la més mínima influència en l’actual Ple, Govern i Participació. Per cert, la intervenció a la caseta on s’ubicava l’antiga estació de caire festiu i independentista al·lusiu als dos Onze de setembre (la Festa votiva local a sant Antoni i la Nacional compartida) ha estat convenientment tapada!.

19/6/12

Espanya després del rescat financer

0 comentaris

Un professor més que lúcid de Dret a León, Agustín José Menéndez a Tres razones (y media) contra el rescate ens ofereix aquesta formació: “ Espanya presenta quatre greus problemes: econòmic, financer, fiscal i polític. En el millor dels casos, el rescat proposat només resoldrà el financer; en el pitjor n’agreujarà els quatre.
1.- L’ajut financer és una mesura tardana i insuficient. Arriba tard. Des que esclatà la bombolla immobiliària, un part dels nostres bancs són zombis al qui les refinanciacions del BCE han mantingut en vida. Tal vegada sigui insuficient. Que 100.000 milions d’euros siguin suficients depèn de la grandària del forat del totxo, i aquest, de quant caigui el preu de la vivenda. Si la crisi aguditza, la davallada dels preus podria tenir aturador.
2.- El Govern ha afirmat que el sanejament del sistema financer obrirà l’aixeta dels préstecs. amb la diferència que ara arribaran a l’economia real, i no al totxo. Assumir-ho implica desafiar la lògica i l’experiència. Per quatre raons: 1ª) l’objecte del rescat és recapitalitzar els bancs, no augmentar el préstecs. Els bancs intervinguts hauran de pujar els seus nivells més ennlà dels actuals mínims de capitalització exigits. Podran donar-se encara menys crèdits. 2ª) tot sembla indicar que les institucions europees exigiran empetitir el sector financer. Mensy préstec, doncs, a no ser que arribin de l’exterior. La qual cosa és improbable. ¿Quina inversió sostenible pot oferir el mateix rendiment que la bombolla? Sense comptar que Europa està en ple procés de desintegració financera. 3ª) no és precisament obvi que la millor manera de reactivar l’economia sigui la barra lliure de liquidat als bancs. No li ha funcionat al BCE, tal vegada perquè els propis bancs ja fa anys que no són dignes del seu nom / funció: la intermediació entre estalviadors i inversors. En el cas espanyol, el anys de la bombolla, els van fer perdre el know-how de la valoració del risc als préstecs. 4ª) La competitivitat és el resultat de variables institucionals econòmiques, històriques i culturals que transcendeixen l’ escassesa o abundor del préstecs. En el supòsit que els préstecs fluïssin del bancs als potencials interessats a generar activitat econòmica no seria suficient per a transformar l’economia espanyola.
3.- Espanya està asfixiada per un dèficit desbocat i un deute embalat (superem ja el 100% si al 79,8 previst unim el 10% del rescat i el 18% de les garanties als bancs assumides des de 2008). Ni la mal anomenada austeritat ni el rescat d’ara resolen les causes estructurals de la nostra crisi fiscal. La nostra muntanya de deute és conseqüència del dèficit fiscal encobert per la bombolla. Hi vam assolir de millorar prestacions i rebaixar impostos alhora mercès als ingressos fiscals puntuals i insostenibles que aportava el totxo. Quant més gran era la bogeria major era la recaptació. Quan se n’anà en orris, al forat estructural s’uniren les despeses socials d’atendre d’atendre les víctimes de la crisi, els parats. Hem d’optar entre la lleialtat al noste Estat social i democràtic de dret i pagar més impostos o renunciar a aquest ideal. El rescat no ens dóna temps per reflexionar què hem de fer, sinó que ens ofegarà una mica més. En ser l’Estat espanyol el garant en darrera instància, s’augmenta la intensitat de l’abraçada morta entre Estats i bancs. S’ l’ajut / rescat és concedit pel Mecanisme d’Estabilitat Financera, l’Eurozona tindrà preferència sobre als nous creditors d’Espanya, que exigiran més interessos per fiar-nos.
4.- La històrica victòria del PP a les darreres eleccions feia pensar que anàvem a gaudir d’una més alta estabilitat política, un plus enmig de la crisi europea. En sis mesos, el president del Govern ha dilapidat bona part del seu capital polític. Per dues raons. 1ª) la peculiar combinació de morositat i precipitació en l’acció de govern. La trigança a l’hora de prendre decisions s’han compensat amb un ús incontinent del decret llei. 2ª) la mala gestió de la relació amb la UE. No es comprèn que Rajoy fes de mig punt del dèficit un casus belli davant la Comissió Europe per a retirar-se a la primera. S’entén encara menys que el Govern s’hagués encastellat en la suficiència fiscal espanyola per a reestructurar el propi sector bancari. Quan la realitat assetjà pels quatre costat, La Moncloa s’enredà en malabarisme lingüístics, pretengué per fer passar per concessions arrabassades el que no sinó tipus estàndards de rescat i el que fou pitjor, s’ha enrocat en un optimisme suïcida. ¿En quina posició es trobarà el president si Espanya reclama un segon rescat? La manca de gravitas del diumenge bé pot passar-li una altíssima factura política. Aquest país no necessita que els nostres governants esdevinguin plusmarquistes de la pèrdua del consens polític”.
Josè Ignacio Torreblanca ens exposa aquesta crua anàlisi i prospectiva a Una Europa irreconocible: “ Tot i la importància capital del que succeixi avui a Grècia, Grècia no és problema, ni tampoc la solució. El problema està el mateix lloc des del començament de la crisi i no se n’ha mogut: rau en els líders i les institucions europees que han permès que l’esquerda oberta a la zona euro per una economia com la grega, que prou feines representa el 2% de l’eurozona, s’hagi obert un bretxa on ja hi caben Espanya i Itàlia a més de Portugal i Irlanda.
La saga dels 100.000 milions del rescat bancari a Espanya i la seva pèssima acollida pel mercat ho ha deixat ben clar: el mètode actual de resolució de crisi, que provoca que els deutes privats i públics es retroalimentin en cada àmbit nacional sense suport europeu, portarà, amb o sense Grècia, al col·lapse del euro. Per això, el problema real al qual ens enfrontem a partir de dilluns no és la sortida de Grècia sinó la intervenció total i completa d’Espanya, que podria veure’s obligada a acudir novament als fons de rescat europeus per a finançar no únicament la banca – via FROB – sinó també les emissions del deute públic. Vista des d’Espanya, aquesta intervenció ens semblaria un desastre, tant per les seves conseqüències polítiques com econòmiques i socials. Tant mateix, vist des d’Alemanya, i a tenor de les declaracions d’Angela Merkel i altres, no sembla que aquest risc sigui suficient com per a promoure que el BCE compri deute i eviti el rescat d’Espanya.
S’escauran una unió política, sí, amb unió bancària, eurobons, un Tresor europeu i un BCE de veres. El projecte de federació econòmica no és un secret: està sobre la taula. Però aquesta terra promesa està al final del camí, no als seus començaments. Per tal d’arribar-hi, el missatge que rebem de Berlín és que cal que els mercats facin primer el treball de neteja als àmbits nacionals i que n’expulsi als més dèbils i incapaços. No reconèixer-se en aquesta Europa darwinista on només els més aptes semblen estar destinats a sobreviure hauria d’esperonar els primer passos en l’acció.¿Seran capaços François Hollande, Mario Monti i Mariano Rajoy d’imposar una visió alternativa? A partir de dilluns ho anirem veient”

18/6/12

I la Vila va...

0 comentaris

Esplendorós 17 de maig cultural a Altafulla: al matí, a la sala del Cercle Artístic presentació del llibre d’Assumpta Rosés sobre Martí Royo i, a la tarda, concert coral de Nous Rebrots i l’Ancora al pati del Castell. L’acte de reconeixement al nostre escultor ceramista fou organitzat pel Centre d’Estudis amb l’assistència i presidència del regidor de Cultura – i cap més regidor...; hi van intervenir també Xavier Garcia que tant valorà Martí Royo entre els Homenots del sud, així com l’amic més Amic de Martí Joan Carnicer, llegint el text sencer de la presentació de la primera exposició al Vendrell tan ben destacat en fragments essencials als començaments de La Terra i el foc: un entorn creatiu, recerca fruit de la beca Lluís Mª Saumell 2008-2010 de la Diputació de TGN. Després de l’acte retòric hom podia seguir una passejada per l’obra visible de Martí Royo: el mural de la Farmàcia que fou de Maria Lluís / Cisco Dalmau; el drac de la gelateria La Perla de Manolo Ramírez; Ca la Tia i bar Ballesté a l’antiga carretera; els municipals Oliverot i l’imponent Pilar de vuit; el rètol de la perruqueria Imatge de Gatell-Puig i el plat al Faristol – on s’hi va poder dinar amb el cuinat al forn obra de Martí Royo.
Conversa escoltada pel nostre exregidor al tren, el dijous 14 a ¾ de 9 del vespre. en arribar a Altafulla: “En diuen Saltafulla, pels catorze ressalts”. Va acostar-s’hi, per fer-li saber que com regidor s’hi havia oposà.
Després de llegir la darrera Plaça el Pou, us ha vingut destacadament als ulls lectors que el tipus de l’IBI ha hagut de pujar al 0,91 per conservar l’aportació d’ingressos després del nou Cadastre?