Altafulla amb tota la il·lusió

29/12/09

0 comentaris
El migdia del diumenge 3 de gener de 2010, el patge reial acollirà les cartes de les criatures altafullenques i els oferirà una suculenta xocolatada.


La Comissió de Cooperació Local ha informat favorablement la subvenció de 15.340 e. per a la Redacció del projecte de Biblioteca municipal. Alhora ens accepta la renúncia a la subvenció per a la seva immediata construcció.

La Comissió es reuní el passat 23 d’octubre. L’acord en l’ha lliurat la directora general de cooperació cultural, Anna Falguera, amb registre de sortida del 16 d’aquest desembre, entrat al nostre Ajuntament el passat 21 tan prenadalenc.
Acceptarem la subvenció un cop sigui publicada al DOG amb l’acord del Govern de la Generalitat sobr el PUOSC de 2010.

27/12/09

0 comentaris
Hilari Raguer, l’historiador monjo de Montserrat ens fa avinent aquest missatge crític nadalenc a Opinión de El País:

“Joan XXIII tenia mitja dotzena de textos bíblics que eren línies força tant de la seva pietat personal com de la seva activitat pastoral i, a més, els proclamava convençut del poder de la Paraula per a transformar l’Església i el món. El principal i més fecun era “Pau a la terra als homes de bona voluntat” (Lluc, 2,14), però també repetia Efesios 4,15 ( de sant PAU) ,que en la Vulgata llatina diu veritatem facientes in caritate ( “practicant la veritat amb caritat”).
La història ens diu que moltes vegades tant la veritat com la caritat no han estat dins de l’Esgésia sinó fora. Els “homes de bona voluntat” als qui apel·lava Joan XXIII ens donen tot sovint lliçons d’humanitat i àdhuc de teologia. El 1981, al 350è aniversari de la mort de Galileu, Joan Pau II creà una comissió que revisés el procés de la Inquisició que l’havia condemnat. En la seva conclusió reconegué l’errada de la Inquisició, i Joan Pau II arribà a afrimar que “Galileu, sincerament creient, es mostrà més perspicaç que els seus adversaris teòlegs”.
Al judici universal (Mateu,25) serem jutjats per la caritat. Els qui van donar pa a qui tenia gana i de beure a qui tenia set, obraven només per compassió. No sabien que ho feien a Crist, ni molt menys que aplicaven les encícliques”.


Fernando Vallespín sembla trobar a faltar aquest dos valors quan posa el dit a la nafra dels defectes de la política i la pròpia societat espanyoles: la nostra poca implicació en allò col·lectiu, l’escàs sentit comunitari, el desinterés per tot el que faci olor a política. Però també el nostre tossut sectarisme. ¿Com s’explica si no que puguin sortir reelegits candidats acusats de corrupció? Així, “els nostres PRIVATITZATS conciutadans – només atents a la política quan alguna decisió pot afectar alguns del seus interessos privats – no desmereixen dels que ells mateixos opinen dels seus polítics”; els quals governem amb dificultats “una societat tan plural, corporativa i fragmentada com és la nostra”.
Altafulla en som l’experiència pilot que hauria de merèixer seminaris d’Antropologia Política. ¿Quant de desinterés per les perspectives col·lectives, quant d’egosime ferit en els seus mesquins interessos privats s’expressa al torn del públic al final de cada Ple?. De bona voluntat i de veritat amb caritat més aviat gens; i l’espiral ens engoleix, vulguis o no, en el joc brut. Potser el nostre regidor s’acosta al paper de Galileu. Sobretot, però, l’Alcalde Gené quan ha cenyit la crítica al cadastre injust a la zona del Poblado i ha advertit que el del sector de sant Antoni està subvalorat. Paraules de cor de J.M.Gené, sentint-se injustament acorralat i havent perdut amistats que pensava sòlides i al seu costat


L’alcalde de Reus, el socialista Lluís Miquel Pérez i Segura, en un excel·lent article al Diari de Tarragona vindica la capitalitat compartida (“Tots som capital”) al territori comú de la futura Vegueria del Camp i replica l’embranzida immobilista del neocentralisme de “Tarragona – capitalitat única”:

“ La present fase del debat territorial parteix d’una simplista “estratègia del dominó”, en què Reus ha estat acusada de tots els mals, malgrat no haver iniciat cap polèmica. La primera peça fou la proposta del canvi de nom de l’Aeroport de Reus, un brindis al sol que mai s’havia plantejat i que complicaria més el viatgers europeus la seva identificació. I també un clar menyspreu als reusencs que van construir literalment, a pic i pala, l’antic camp d’aviació al nostre terme.
La segona peça ha estat la reivindicació d’una sola capital per a la futura vegueria. En aquest punt, opinadors diversos s’han remuntat als romans, a l’arquebisbe medieval, a la guerra del Francès per defensar les seves tesis mil·lenaristes, però sempre obviant els antecedents més recents aplicables al cas, plantejats en règim de democràcia i autogovern. Parlo de les dues vegueries de 1936 – que ara es fusionarien voluntàriament en una de sola -, de la capitalita compartida Sabadell-Terrassa en la llei comarcal de 1987 o de les recomanacions de l’Informe Roca de l’any 2000.
La tercera peça ha estat negar el nom de Camp de Tarragona a la vegueria, reclamant que aquesta només dugui el nom de la ciutat veïna. (…)
Aquest darrer punt demostra que alguns no volen – o fan veure que no volen – entendre quin és el debat actual. No es tracta de maquillar la divisió provincial de 1833, feta per Javier de Burgos seguint el model jacobí dels departaments francesos, i pensada per controlar el territori des d’una capital al servei de Madrid. Es tracta de bastir una nova organització territorial de catalunya des de la base, des de la terra, una reivindicació històrica del catalanisme polític.
El 1976 es va celebrar el Congrés de Cultura Catalana, moviment sociopolític que va definir les bases de la transició i la recuperació autonòmica. El Grup de treball sobre territori del Tarragonès fou liderat per un tarragoní i catalanista de pedra picada, J.M.Recasens i Comes, el qual no va tenir problemes en reclamar la unitat del Camp (sense més afegitons) a partir de la consciència comuna del territori. Recasens sabia que calia seduir Reus en aquesta direcció.
Tres anys després, Recasens seria el primer alcalde democràtic de Tarragona. De manera conseqüent, fou capaç de pactar amb el reusenc Carles Martí la constitució de la Mancomunitat del Camp, que va posar en marxa el Mercat del Camp. Després vindrien la mancomunitat de residus, el Consorci del Camp de Tarragona, l’autoritat del transport o l’acord d’ubicar l’estació intermodal al sud de l’aeroport. Grans avenços que ens han permès definir un embrió d’àrea metropolitana.
Porto deu anys treballant amb la mà estesa per construir aquest territori. No deixaré de fer-ho ara.”
De l’immobilisme de la TGN-capitalitat única prou que en sabem els regidors ( i Alcaldes) altafullencs que hem maldat, des de 1984!, perquè el nostre terme tingui com a frontera de ponent el Gaià així com a llevant tenim la de la Rasa. De cap manera hem pogut negociar la petitíssima llenca del seu terme de l’anexionat antic municipi de Tamarit - Ferran - Els Montnars: marcada pel Gaià en perpendicular i l’antiga N 340 en paral·lel, que inclou el buffet i la gasolinera, la Peixerina i la Cabana, el Vinyet, l’estació de Renfe i un costat i altre de la platja de la Roca de Gaià / Espigó


Els retocs als impostos d’Elena Salgado al pressupost de 2010 han mantingut la màxima qualificació del deute públic espanyol, segons el nostre periodista de capçalera Joan Tapia:

“Quan la vicepresidenta segona va presentar els pressupostos em van sorprendre els atacs de tota l’oposició. Elena Salgado va plantejar un retoc impositiu en què l’essencial era eliminar els 400 e., dos punts més en la tributació de l’estalvi i una petita alça de l’IVA l’1 de juliol.
Ara els pressupostos estan aprovats ( amb els vots del PNB i CCanària) i a més s’ha vist que Salgado tenia raó. Amb un dèficit previst del 8,1% (12% segons Brusel·les), abaixar impostos era perillós. Perquè és difícil abaixar la despesa pública que esmorteeix la crisi. I ningú proposa res seriós per reduir-la, excepte el folklore d’enterrar tres o quatre ministeris sense acomiadar cap funcionari. I un estímul fiscal del 8,1% (previst) és molt similar al 9,1% (sense el retoc impositiu). ¿Per què llavors la pujada? Perquè el dèficit es financia als mercats i per bé el deute públic espanyol ( 66,3% del PIB al final del 2010) serà boi 20 punts inferior a la mitjana de la zona euro (84%) cal recordar que Espanya ha tingut una regular història financera que li reclama ser virtuosa. O aparentar-ho. Cas contrari, el cos del deute, marcat per les tres principals agències de ràting, s’encareix.
La vicepresidenta ho va dir amb discreció i ningú no li va fer cas.I fins i tot gent seriosa com Artur Mas va proposar un front català antiimpostos! (debat de política general).
Ara s’ha vist que Salgado tenia raó. Després de l’alarma per Dubai, l’agència Fitch va rebaixar el deute públioc grec.Grècia tindrà un dèficit del 14,7% del PIB i un deute molt superior a l’espanmyol ( 125% del PIB), però el més preocupant és que el cost del deute es va disparar i la inquietud dels mercats es estendre als països del sud d’Europa. Espanya té la màxima qualificació, la tripler A, de eus agències, Moody’s i Fitch, il doble A (excel·lent) de Standard amb Poor’s. Però s’ha vist afectada.I sense el gest impositiu de Salgado el recel hauria augmentat.
Tot s’ha asserenat, però el deute dels estats, fins i tot els més solvents preocupa. L’agència Fitch ha dit que el Regne Unit, França i Espanya han de fer un esforç fiscal més gran l’any que ve. Salgado la va encertar. Que l’esquerra utopista la critiqui és previsible. Però que la dreta faci simplisme i exigeixi tallar despesa – sense dir quina – i abaixar impostos…
Al Regne Unit el tories (conservadors) aproven Gordon Brown quan apuja el tipus marginal de la renda al 50%. Però ni Madrid i Barcelona són Londres. I Mario Rajoy tampoc és David Cameron”.

Però sí Altafulla som Londres com demostren els nostre regidors conservadors del PPC i d’Ideal i la més centrista CiU (més a contracor). L’oposició: amb comptes alternatius pur folklore, oi? Retinguem aquesta dada: l’esforç fiscal per al 2010, amb el quart tram de l’IBI al 0,9 de tipus, ja l’hem hagut de fer. I no en caldrà més o tant…Com la vicepresidenta Salgado, malgrat els atacs de l’oposició, el noste Govern té raó. Esperem que també ens la reconeixin els segments electoral respectius de cada espai polític conformant la governabilitat altafullenca en plean tempesta d’oportunistes creadors de falses expectatives i fomentadors de la inconsciència fiscal!


Dues grans grans sessions d’economia al “laboratorio de ideas” de Negocios de El País obra de Guillermo de la Dehesa i Anton Costas. Quin enriquiment!

A “Como cambiar la estructura productiva española” (i millorar-ne la productivitat) ens avisa que com primeres mesures cal reformar tant el sistema d’educació, de formació professional i universitari actual i el seu sistema d’incentius com el sistema d’aprenentatge de les TIC i, per altre, el sistema de contractació laboral i de negociació col·lectiva.
De la Dehesa (n.1941) actualment és l’estudiós president del CEPR, exdirector general amb Suárez i Boyer, segon de Solchaga, exalt executiu de la banca privada i en excedència de la pública, és l’autor de la novetat editorial d’Alianza la monumental “La primera gran crisis financiera del s.XXI. Tots els seus principals articles estan recollits a la seva web oficial. Tancà l’etapa de gestió pública perquè tot i treballar fins a les onze de la nit no arribava a final de mes…

Les estructures productives es creen de baix a dalt, per decisions inversores de milions d’emprenedors que per força reflecteixen sobretot el Capital Humà.

A un país desenvolupat com Espanya està determinada pels nivells d’educació de la seva població treballadora entre 16 i 64 anys. “Cuanto mayor sea su nivel educativo medio, mayor será su capacidad de conocer, investigar, innovar, crear, emprender i competir globalmente”.
Assolir un nivell educatiu mitjà elevat no és tan difícl ni costós com sembla, però és un projecte a llarg termini de resultats després d’una o dues dècades, que també reclama una política d’estat i no de govern o de partit, que impliqui el conjunt del societat. Així ens fa avinent: “Todavía existe una cierta correlación entre los resultados de PISA de cada país i el año que consiguió que su educación secundaria fuera obligatoria y gratuita. Algunos países lo consiguieron hace más de 100 años; en España, hace sólo 26”.
Perquè bona part de la força laboral té un nivell educatiu que s’adapta a productivats mitjanes i baixes la nostra estructura productiva està centrada a la construcció i als serveis de menys valor afegit, sectors, alhora poc oberts a la competència exterior. “Este menor nivel educativo responde a la baja oferta de educación infantil ( entre 0 a 3 años), al enorme fracaso escolar en la ESO, al rechazo de la formación profesional frente a la universitaria, a la escasa formación continuada en muchas empresas y a la entrada masiva de inmigrantes de media y baja calificación. Ahora bien, una parte de estos últimos está empleada en el servicio doméstico y en el cuidado de mayores dependientes, facilitando así que muchas mujeres jóvenes, más cualificadas, accedan al mercado de trabajo y mejoren dicho nivel medio”

El fracàs a l’ESO malbarata 1.440 M d’ anuals a l’Estat; l’universitari, 3.300 M.

Ens fa avinent la repercusió de malbaratament de recursos públics que suposa que un 30% dels alumnnes d’ESO ni l’acaben ni opten a FP: “cuando cuesta un estudiante 6 mil e. por año, con lo que se despilfarran 1.440 millones de e. al año.” La consequència per nivell educatius en són l’excés d’oferta de força laboral amb estudis primaris i universitaris i un defecte en secundària i professional.
Aquest assoleixen salaris superiors a la seva formació mentre que l’excès d’universitaris elimina part de la seva prima salarial per major nivell educatiu.
“Nuestos jóvenes quieren ser universitarios no sólo por su mayor prestigio social, sinó también por ser relativament barato. De ahí que existan tres veces más universitarios que graduados en formación profesional. Pocos jóvenes quieren ser fontaneros, electricistas o informáticos, aunque estos gane más que ellos, porque entre otras razones, pagan menos del 12,5% del coste de su educación universitària (8 mil e. por estudiante y año), independientemente de su nivel de renta, conocimientos, esfuerzo y habilidades.” El malbaratament el xifra en 3.300 M d’e. ja que un terç mai no acaba els estudis i l’altre dos anys més tard. Tot un sistema pervers. A la majoria de països europeus, les taxes universitàries són molt més altes per així finançar beques per als millors estudiants i préstecs pels de menor renda.

Contractes indefinits d’acomiadament car per als madurs i temporals sense formació contínua per als joves

G. de la Dehesa també se les ha amb la denúncia del sistema dual laboral espanyol: “Compuesto de trabajadores mayores, con menor nivel relativo medio de cualificación, pero con contratos indefinidos y con costes de despido un 25% superiores a la media europea, y de trabajadores jóvenes, con mayor nivel medio de cualificación, pero con contratos temporales, sin apenas costes de despido y que no reciben formación continua en la empresa para mejorar su productividad.
El resultado es que muchos jóvenes universitarios con contratos temporales se ven obligados a realizar tareas de educación secundaria y FP, para las que están sobre-capacitados, que deberían realizar otros trabajadores menos cualificados que no produce el sistema educativo. L’elevada probabilitat d’acomiadament provoca minves d’interès, dedicació, de productivitat potencial.
Per acabar d’adobar la disfuncionalitat del nostre sistema laboral, De la Dehesa critica que en la negociació col·lectiva l’augment de sous no rau en la productivitat sinó en la inflació passada.

Productivitat Total de Factors (PTF) negatiu per retard en l’ensenyament i aplicació de les TIC
El PTF calcula la productivitat exclouent-ne els factors treball i capital, “refleja la capacidad de desarrollar nuevas ideas y de innovar”…


La crisi financera i econòmica ha derivat en una crisi fiscal de llarg abast sobre tot als països que foren més “eufòrics”(EEUU, Irlanda, United Kingdom i Espanya)

Anton Costas a “Luces y sombras que nos deja 2009” afirma que l’èxit en el fre de la recessió i el redescobriment de la importància de l’Estat en el bon funcionament d’una economia de mercat ( “Ha dejado de ser el problema, como decían los conservadores, para convertirse en aparte de la solución) en representen les llums però que creen ombres perquè els programes de despesa pública, en coincidir amb una forta caiguda d’ingressos derivada de la recessió provoquen un augment del dèficit i del deute públic.
Sorgeix el conflicte que dominarà el debat polític i econòmic el 2010: ¿mantenir els estímuls a la recuperació i a l’ocupació o frenar el dèficit?
Els Governs estan neguitosos a certificar la fi de la recessió i retirar-ne els programes d’estímul. Però com que no estem davant d’una crisi normal la recuperació serà lenta i incerta (amb atur durant temps, families endeutades poc consumidores i inversió empresarial sota mínims) per la qual cosa cal ser prudents a l’hora de retirar els estímuls optant per una reducció immediata i dràstica del dèficit.
Els Governs i bancs centrals en realiat volen repartir injustament els costos de la crisi. El dèficit fiscal no és conseqüència de malgirbades polítiques de despesa social sinó d’una enorme i imprevista caiguda dels ingressos fiscals associats a la punxada de la bombolla immobiliària i a la crisi financera responsabilitat de la política monetària que inundà de diner barat l’economia des de 2001 i d’errades en la regulació i supervisió pública que incentivà els risc i deixà sense control el frau i l’abús del sector financer privat. Pero vet ací que els qui amb les seves errades i omissions provacaren la bombolla ara manifestaren la major histèria amb el dèficit.
La crisi fiscal farà més lenta la recuperació. I, per Anton Costas, “debería forzar una reforma del sistema tributario que distribuya equitativament los costes de la crisis”.


La vigília de Nadal, el Senat aprova al Capitoli el projecte de llei de reforma del sistema sanitari d’EEUU. Ara cal harmonitzar / conciliar els textos diferents aprovats per cada cambra del legislatiu d’EEUU. Vicky, la vídua de Ted Kennedy un dels grans impulsors del difícil somni rep la trucada d’agraïment del president Obama i el senador de 92 anys Robert Byrd dedica el vot al “vell lleó de Massachusetts” mort aquest estiu.

Van votar a favor els 58 senadors demòcrates i dos d’independents i en contra tot el bloc de 39 senadors republicans.
El text aprovat al Senat no preveu l’assegurança pública que sí va aprovar la Cambra de Representants el 7 de novembre. Legislatiu més purità que va deixar l’avortament sense cobertura pública de cap mena, quan el Senat més liberal ( en doble sentit: als costums i més a favor del mercat i en contra del pol federal) acaba d’aprovar que pot ser cobert per una prima a part de les assegurances sempre que ho autoritzi l’Estat de la federació corresponent. El tercer punt de diferència entre les dues cambres rau en el gruix i el mètode de finançament: per al Senat pujaria 600 mil milions d’e. procedents de més impostos sobre les pòlisses i per a la Cambra de representans, més partidària de la funció pública del pol federal, el total pujaria 100 mil milions d’e. més i fóra finançat per un nou impost gravant el 5,4% les rendes més altes.
Els líders demòcrates que hauran d’assolir el text definitiu es diuen Nancy Pelosi, congressista i el senador Harry Reid.
El corresponsa del País, Antonio Caño, qualifica l’acord com “ la major notícia de l’any i qui sap si també de tota la gestió d’Obama. Set presidents van intentar fer història amb la reforma del sistema sanitari sense assolir-ho. Decenes de vegades s’ha intentat aquesta proesa per culminar amb la melancolia d’una societat que es sentí més dèbil que les seves companyies d’assegurances” I en destaca: “ cap asseguradora podrà refusar un client per condicions mèdiques preexistents, cap companyia podrà expulsar o pujar quaotes dels assegurats a qui sobrevingui una malaltia greu, cap nordamericà perdrà la seva assegurança mèdica en pendre el seu lloc de treball, totes les empreses estaran obligades – via impostos o multes – a assegurar els seus treballadors”. “La reforma és el producte d’una dura negociació entre entre demòcrates conservadors i progressistes. El resultat és un text menys ambiciós que l’objectiu inicial de la Casa Blanca, però probablement molt més acostat al que el país desitja i és capaç de digerir”.
El del Periódico, Emilio L.Romero valora que “el president havia convertit la reforma sanitària en la seva principal prioritat en l’agenda política interna”.
La Vanguardia ens recorda: “ A diferència d’altres països desenvolupats a EEUU manca un sisterma de cobertura mèdica universal. El seu cens calcula que uns 46,3 milions dels 300 milions d’americans no tenien assegurança mèdica l’any 2008. A això cal sumar el fort increment de les despeses sanitàries, ja que EEUU hi destina prop del 16,2% del PIB, boi el doble de la mitjana dels països desenvolupats.

“Estem davant d’un activista amb el sentit pràctic i la paciència per a complir només la meitat dels seus somnis” (Obama segons A.Caño)


El dia de Nadal, a Beijing un tribunal del règim comunista xinés condemna el “disident” Liu Xiaobo a onze anys de presó.

El partit únic és intocable i qui té la dignitat / coratge de criticar-lo, des d’internet o redactar i signar la Carta 08 reclamant un règim de llibertats i separació de poders, és qualificat d’ “incitar a la subversió del poder de l’Estat” i per això condemnat a la pena més dura dictada els últims anys. L’abril de 2008 fou condemnat a tres anys de presó Hu Jia i la seva dona a arrest domiciliari.
Liu Xiaobo ja restà 20 mesos a la presó després de la repressió de les lluites de1989 a Tiananmen i també hagué de passar tres anys internat a un camp de reeducació pel treball com a “intel·lectual disident”. El proper dilluns 29 de desembre farà 54 anys.
Actualment resten empresonats els lluitadors per la democràcia xinesa Li Zhi, Xi Tao, Wang Xiaoning i a cadena perpètua Wang Bingzhang. També vint xinesos ( 18 fugits el juny de 1989) estan advertits de detenció si tornen: 10 són exlíders estudiantils a Tiananmen , un d’ells, Li Lu, un inversor internacional multitulat per Colúmbia; dos excàrregs dels estudis de la reforma econòmica xinesa ( Txen Yizi, Gang Zhang) i un asssessor de Zhao Ziyang, el liberalitzador cap del partit (1987-1989) perdedor dins la cúpula en la resolució per llei marcial de la crisi de Tiananmen i purgat amb arrest domiciliari; un diplomàtic, W.Runner; el director de fàbrica Yue Wu i un comerciant Lu Jinghue



“Internet no és un medio de comunicación en sentido estricto, sino universal” ( Ricardo Rodríguez Fernández, jutge del Penal nº 16 de Madrid, que ha condemnat a un any i nou mesos de presó i inhabilitació professional al director i al cap d’informatius de la SER per haver publicat, el juny de 2003, a la web de l’emissora la llista dels 78 militants irregularment i massiva afiliats al PP de la madrilenya Villaviciosa d’Ocón denunciada per la seva pròpia llavors alcadesa i entre els quals destacaven els dos empresaris que van reservar l’habitació d’hotel on van amagar-se la famosa parella de trànsfugues Tamayo i Sáez, aquells que impedint la investidura del seu cap de llista a la Comunitat de Madrid el socialista Simancas van fer possible l’accés a la presidència a Esperanza Aguire)


A la Vanguardia, l’assagista Luís Racionero reprèn la seva tesi “Del paro al ocio” arran del model laboral alemany mixte ( de jornada incompleta de feina remunerada per l’empresa complementada pel públic subsidi d’atur parcial ) de possible imminent aplicació a Espanya
“ En lloc de deixar més obrers a l’atur i pagar-los la subvenció total per a no fer res, ¿no és millor de repartir les hores de treball entre tots els empleats i que l’Estat compensi les hores de menys que treballa? Així no van a l’atur i s’estalvia diners l’Estat. Fins i tot els alemanys ( més aviat proclius als rigors laborals) se n’han adonat. Per cert, a més del meu llibre de 1983 “Del paro al ocio”, això mateix ho ha proposat Felipe González el 1990 i Michel Rocard el 1996. Ara es planteja a Espanya, de la qual cosa me’n congratulo.
Com no se’ns va acudir abans? Pels prejudicis calvinistes contra l’oci, l’entusiasme purità massoquista pel treball i la inèrcia mental de la gent educada en l’economia de l’escassedat. Una actitud, per cert, contrària a l’humanisme cristià exposat per Jesucrist a la paràbola dels obrers de la vinya. El propietari ordena pagar els mateix tant als qui van arribar al final del dia com als qui començaren a l‘hora nona. Aquells obres que arriben a l’última hora són els del s.XX que han vist la resta d’hores laborals ocupades pel treball de les màquines.
L’atur té dos orígens: bé una crisi immobiliària o d’una altra mena que deixa inactives nombroses empreses, o bé el propi desenvolupament tecnològic que substitueix el treball humà per màquines i robots cada cop més intel·ligents.”


23/12/09

0 comentaris
Declarada trànfuga la regidora no adscrita del govern de la Torre que votà la moció de censura quan havia estat elegida per les llistes del PSC; per dictamen de la Comissió d’Experts del Pacte Antitransfuguisme reunit al Ministeri de Política Territorial aquest 17 de desembre. Recordem que just l’any anterior, la mateixa comissió va dictaminar “No considera trànsfuga al concejal del ABG-EPM” Jano Francino Jr. Tot i així el full d’ara AA segueix publicant la calúmnia.
.
.
Francesc Farré es presenta al debat sobre la Constitució d’Altafulla ràdio com a representat d’EUiA.
0 comentaris
Joan Tapia lloa el lideratge de Montilla i el qualifica amb un 6 a les seves notes dels dilluns al Periódico:

“El dimecres al matí, Montilla parlà per telèfon amb Joan Puigcercós i el republicà fins i tot plantejà d’expulsar ICV del Govern. Era coherent, però no era la solució perquè la reforma de l’impost – una demanda molt generalitzada de les classes mitjanes – no s’aprovava. Montilla cridà Saura i Castells, i en poques hores reeixí un pacte que no havien assolit en vàries setmanes. ¿Un altre exemple de la mala salut de ferro del tripartit?
Però l’agitprop de CiU, treballa molt bé ( millor que el del Govern), va dir que Montilla i Castells havien cedir davant “els comunistes”. La reforma quedava “descafeïnada”. Cert que la quantitat exempta (a més de la vivenda habitual) per als cònjugues es mantenia als 500 mil e. del projecte de Castells (actualment, 18 mil), però per als fills aquest mínim es reduïa de 400 mil e. a 275 mil 8 ara, 18 mil)*. El PSC i ERC van cedir alguna cosa (els governs tripartits nos són les misses cantades de Jordi Pujol), però res d’essencial.
La prova és que ara no paga impost de successions el 56% de la població i després de la reforma no el pagarà el 94%. Abans de l’acord amb ICV no l’haurien pagat el 95%. Diferència mínima. I ara els qui exigeixen l’abolició del tribut queden en posició incòmoda. Han d’explicar per què els preocupen menys les classes mitjanes que el 6% de la població amb major patrimoni, als qui també es rebaixa el gravamen.
A més, Montilla ha assolit aquesta setmana altres dues fites rellevants. La primera és que els referèndums sobiranistes no han alterat l’estabilitat catalana i la reacció del PSOE (malgrat la demagògia del PP) ha sigut mínima. La segona és que ha pactat contra la crisi econòmica amb els patronalsi els sindicats, firmant avui dilluns.
El problema per a aquest Govern – i per al següent, sia de Montilla o de Mas – és que no podrà baixar més impostos, o pujar la despesa, ja que l’agència Moody’s ha castigat el rating del deute català”

(*) També per a la resta de descendents el mínim de 200 mil proposat per PSC+ERC passa a 150 mil. I els tipus de la base liquidable entre 150 – 400 mil e. de 400 – 800 mil e. puja un puntet sobre l’inicial: 17 i 24% en la proposta definitiva. Així de subtils són els pactes lleials entre socis amb ferma voluntat de mantenir una coalició de Govern.

21/12/09

El Ple aprova el pressupost de 2010

0 comentaris
El Ple aprova el pressupost de 2010 amb els vots en contra de l’oposició: 7 vots a favor per 4 en contra. AUPA l’únic grup que no ha aprovat cap pressupost de la present legislatura. CiU, PAU i Jano Jr. els hem aprovat tots tres.

Prèviament havien estat refusades també pel bloc de Govern, i sense fisures, les propostes estrella ( evidentment “ obstinació IBI”) que pretenien crear una comissió de matriu altafullenca per a la revisió del Cadastre i preveure dues partides al Pressupost, l’una per a l’esmentada intrusa comissió i l’altra de “línia de subvencions a favor dels afectats del Cadastre”. La rèplica del Govern seguiex fonamentada en el fruit de les converses amb la responsable del Cadastre a la delegació de TGN, Nieves Montero, qui segueix afirmant, com prou sap el primer Govern ( la meitat ara a l’oposició) que per a la revisió del Cadastre actual s’han de donar dues modificacions del tot inexistent per ara: al preus de mercat immobiliari a Altafulla i en el Pla General (POUM); a més, i sobretot, aquella comissió des d’Altafulla envaeix les competències exclusives de la Hisenda estatal en les revisions del Cadastre.

La regidora Marisa Méndez-Vigo no volgué anar al Cadastre…

Després del ple ordinari de novembre que en fixà el criteri, representants del Govern i de l’oposició havien d’anar a aquesta entrevista. A última hora, i per fax, l’esmentada regidora ( tan mestresa del territori) s’hi negà perquè calia anar-hi amb l’acord previ del Ple sobre la moció ja exposada ( invasora de competències), com a mesura de “pressió de tots” des d’Altafulla. Quin entestament per sobre de les regles de joc en relació al Cadastre, de titularitat estatal i amb propis criteris harmònics.

AUPA, ERC, i un espontani d’ABG demanen a l’alcalde l’expulsió del Ple del nostre Regidor (sic)

L’espontani fins i tot s’aixeca de la cadira del públic i s’adreçà cap a la mesa del Ple. Els regidors des de la seva butaca. I com tota a rèplica… a la intervenció del nostre informat i contundent regidor d’Hisenda que a partir dels arguments de la responsable del Cadastre acusà l’oposició de la immoralitat de crear falses expectatives i de l’oportunisme polític de la seva actitud. Mals temps per a la dialèctica / pluralitat quan la consigna és “tots defensant el mateix” ( tots deriva en totalitarisme, com han fet explícit la regidora carregada de dards verinosos i el regidor més fluixet).
El regidor d’Ideal insistí en les tesis expressades per l’alta funcionària del Cadastre, com a assistent directe a la reunió a la seu provincial del servei d’Hisenda. Per cert, aquell espontani havia fet una trucada ( de “pressió”, és clar) a la responsable tècnica del Cadastre i des de la seva també condició de qualificadíssim alt funcionari d’Hisenda en altres oficines; motiu de queixa i de confidencial comentari desfavorable de la tan “pressionada” interlocutora.


ABG o AA? Farré deix de ser conseller comarcal, també.

Durant el llarg debat de la moció rebutjada, la regidora del PPC preguntà a quines sigles responen ja que en la convocatòria de l’acte d’unilateral ( apropiador) homenatge a la primera regidora Amparo Araque consta com organitzat per AA.
La culminació de la divisió dins d’ABG en el seu àmbit territorial que ha obligat a la minoria perdedora altafullenca ha culminat en el substitució al Consell Comarcal de Francesc Farré, del qual n’era un dels ben pagats vicepresidents.

AUPA i ABG / AA no accepten el pagament de les darreres factures de la Llar d’Infants i entorn de l’Hort de Pau.

Finalment culmina el pagament a l’empresa Gulinves de les obres i rectificacions de la tan “dissenyada segons patrons nòrdics”. 62.011,65 e facturats el novembre de 2007; dels quals 38.264 e. per als exteriors. Recordem que el cost total de l’obra fou finalment de 1.302.159 e. ( el 68,5% = 892 mil dels propis recursos de l’Ajuntament; la resta subvencionat per la Generalitat)
Però sense el vot de la continuadora del grup principal del govern que la inuagurà i de la primera regidora d’ensenyament de la present legislatura. De res els van servir les clares explicacions de la regidora d’Urbanisme / equipaments municipals de perllongar la retenció de la devolució de la fiança d’obres per a possibles microrehabilitacions, sobretot de filtracions d’aigua.
Per unanimitat van ser aprovades també dues factures de 2008: 14.891 e. com a derrama de


Exposició del pressupost en tàndem regidor d’hisenda & Alcalde: 6.320.231 e. en pressupost corrent (- 0,98%) i per ara 497.176 e. en inversions (79 mil a préstecs, pendents)

El nostre regidor en féu una introducció de les grans línies: pressupost aparentment continuista però en situació límit als ingressos que sense impostos indirectes reclamen el contrafort dels directes i especialment de l’IBI, perquè certament “ellos ( els motors de la construcció) no han vuelto”. L’IBI ha d’aportar mig milió d’euros més que l’any passat per tal de garantir l’equilibri pressupostari d’unes despeses amb moltes partides significatives ( escombraries, arquitectura i urbanisme) congelades; amb els antics patronats seguint el PEF i amb lleugeres elevacions a Benestar Social, Comunicació i Turisme.
Remarcà que el gruix de l’IBI ja ha aportat el màxim a l’equilibri de pressupostos i que per tant podrem baixar-ne el tipus el 2010: pujarà al cinquè tram la base cadastral i mantenint, com a màxim, la massa d’ingressos per IBI podem i hem de baixar el tipus. I per arguments d’equilibri pressupostari que no per raons preelectorals.
L’Alcalde glossà les pautades, exhaustives i tan explícites imatges de les barres dels grans capítols del pressupost, sempre coordinat amb el regidor d’Hisenda. Una projecció en power point lògicament conduïda pel regidor de Turisme.
El pressupost aprovat s’ha de completar assignant a inversions el possible préstec de 79 mil e. Al Ple de gener on també decidirem les inversions amb les transferències de capital del segon Pla Zapatero. El 20%, finalista per a educació, ha aportat 98 mil e. a l’equilibri dels ingressos.

Cultura i Festes, Turisme i Ocupació les dianes de l’oposició. Per AUPA, autora d’un fantasiós pressupost retocat, també Ensenyament.

Cadascun del tres grups – com el misteri de la santíssima trinitat en una sola deitat severa opositora: en arguments i el no! – s’entestà a amargar la nit als esmentats regidors. La justificació de la part de pressupost respectiva i les seves variacions interanuals ja havien esta prou explicades a les comission prèvies, però la barreja d’intoxicació per rivalitat i filosofia de castigar-nos a quedar-nos a casa sense cultura i festes perquè estem en Crisidoncs prou que sembla que no té aturador possible per a una oposició gegrària entre sí.
Cultura i Festes recupera el previst al PEF, però als regidors de l’oposició els agrada comparar amb les xifes de 2009, que són la meitat del previst i “necessari!” per tal de fer aixugar el romanent negatiu de 2007. El regidor Farré, a qui en la rèplica el nostre regidor prometé regalar-li mel contra la seva demostrada fel, exposà la variació interanual de Cultura i Festes en astronòmics percentatges.
El regidor de Turisme i Ocupació explica amb tots els ets i uts la incardinació de la nova Oficina d’Ocupació en la línia del Consell Comarcal i del SOC general català.
La regidora d’AUPA, pentinant el pressupost, intentà al debat a comissions fer el raconet per a les partides que reclamava la seva moció. Com que els arguments raonats que li acceptà el govern no es van moure de partida ( a Ensenyament i per al funcionament en gestió directa del pavelló) la seva nova estratègia fou un acurada exposició de fantasioses pujades d’ingressos i baixades de despeses que justament donaven quadrar un pressupost amb IBI amb 0,8%. Tanta “pruïja i dedicació” certament donaria més bon fruits al Govern; però el “vedettisme al Ple” tan transmés per la ràdio és prioritari en la seva escala de valors, com prou hem expressat des d’aquest bloc. I li la vam qualificar explícitament, guanyant-se el nostre regidor un bon bany d’aigua d’unes de les gerres d’auxili als maratonians i tensíssims Plens.

El nostre regidor parla amb el cor indignat: ¿els comunistes de xalet no poden pagar d’IBI a Altafulla 1.400 e. anuals quan els jubilats sense cap patrimoni immobiliari al final de la seva vida paguen 1.850 e. de lloguer públic? La pregunta ja havia estat formulada en aquest bloc, però en el cara a cara dialèctic, en seu oficial, la polèmica democràtica assoleix el seu cim!


Al capítol de personal, només 76.915 e. de repercusió pressupostària de les noves feines i 107.3303 e. d’estalvi al PEF pel només 0,3% de pujada dels sous.

Aquestes són les úniques novetats a la plantilla de personal: retorn de la plaça d’auxiliar administratiu per a l’àrea d’intervenció (20.288,54 e.) + auxiliar infantil però amb una reducció de mitja jornada ( 16.493,12 e.) + mig any a un terç de jornada d’informàtic (5.068 e.) + més dedicacions a l’Escola de Música ( 35.065,35 e.).

Policia (25,87%), Ensenyament ( 22,75%), Brigada (16,86%) i Oficines + Urbanisme ( 14,55% + 5,51%) les principals despeses de personal. Però Ensenyament incorpora ingressos per taxes, subvencions i 98 mil euros del segon Pla ZP que neutralitzen el 85% de la despesa en personal.
0 comentaris
Matinal esportiva: Claude García, Sergi Planas i Jordi Recasens el primer pòdium del Costa Cursa del Baix Gaià Turístic. 40 participants exclusivament masculins en una duríssima prova de 19 km. d’anada i tornada entre els roquers i les platges d’Altafulla i Roda de Berà. El primer classificat, altafullenc des de 2003, empra 1h.22 minuts en el trajecte. El regidor Jano Francino culmina aixó la seva esplendorosa presidència de la mancomunitat turística baixgaianenca amb la prova esportiva organitzada davant Voramar de la platja del Fortí.

Gran festa de presentació de totes les 7 seccions del futbol sala. El primer equip s’imposa al derbi amb l’Alforja per 4 a 3, després de remontar també èpicament:salvant dos penaltis i encertant Abel / Messi el seu dins el darrer minut del partit.

La Riera ens guanya a casa el derby del Baix Gaià de 2ª regional per un excessiu 0 a 3.
Dues errades defensives permeten el primer i tercer gol. Amb el 0 a 2 de la primera part, a la primera mitja hora de la segona els nostres hi van posar empenta, combinació i ocasions sense encert o sort. S’hi va fer el cens dels fidels de pedra picada, amb tot el fred del món i el Barça jugant-se la 6ª Copa consecutiva tan també agònicament assolida.

Vespre musical de Nadal de Nous Rebrots i de l’Escola de Música, cadascuna en local diferent i en horari coincident.

0 comentaris
El tan sincer culer Ernest Benach, president del Parlament lloa la Gesta de les 6 copes consecutives del 2008-2009:
“Aquest Barça ha fet història de fa temps. Pel bon joc, per l’aposta en el planter, per la manera com s’han guanyat títols i partits, per alguns triomfs que han posat l’èpica necessària en qualsevol llegenda, pels cracks, que són referents ja mundials… Hi han tants motius que han fet entrar aqeust equip a l’elit del futbol mundial que segur que se’n faran llibres i que d’aquí a molts anys es recordaran els títols, les gestes, les golejades, els protagonistes… Ara possiblement no tenim la perspectiva necessària ni suficent com per valorar-ho de manera convincent. Però tinguem clar que generacions senceres sentiran a parlar d’aquest equip, d’aquest any i de totes les victòries”

Ramon Besa corona el Barça dins la globalitat històrica dels equipos de futbol:

“L’èxit d’ahir situa el Barcelona com el millor equip de la història, per sobre de l’Ajax de 1972, del Celtic de 1967, del PSV Eindhoven de 1988 i del Manchester United de 1999, els altres equips que anteriorment assoliren el triplet: Lliga, Copa i Copa d’Europa. El joc de l’equip blaugrana, per altra banda, ha provocat l’admiració de la crítica esportiva en un sentit semblant al que al seu dia van provocar equips mítics com la Màquina de River (1941-1945), que governà amb un quintet excepcional format per Muñoz, Moreno, Pedernera, Labruna i Lostau. I també amb el Honved de Budapest (1949-1955), el de Puskas, Bozsik, Kocsis o Czibor, la base d’aquella Hungria que guanyà a Wembley el 1953. I, naturalment, el Madrid de Di Stéfano ( 1956-60). Guanyador de Cinc Copes d’Europa consecutives, amb una davantera integrada per Kopa, Rial, Di Stéfano, Puskas i Gento. Igualment cèlebre fou el Santos de Pelé (1955-1964) i el Brasil del Mundial de 1970, aquell que alineà a cinc deus en atac: Jairzinho, Gerson, Tostao, Pelé i Rivelino. O el Milan de Sacchi (1988-1990), dos cops campió continental amb futbolistes de la categoria de Van Basten, Rijkaard i Gullit.
Avui mana el Barça de Xavi, de Messi, d’Iniesta, del planter del Barça, el mateix que a nivell de títols s’ha consagrat com el millor de la història del futbol. Res de millor que el gol de Messi, marcat amb el cor, amb l’escut de l’entitat, per a tancar un cercle victoriós”

14/12/09

0 comentaris
Francesc Valls ens toca el crostó en normalització del laicisme:

« A principis del segle XXI aquesta societat no ha sabut trobar el terme just, l’equilibri del laicisme pur i simple. Les creus segueixen presidint aules i cerimònies de presa de possessió dels ministres. Els matrimonis religiosos tenen automàticament valor civil. Els funerals d’Estat eran fins ahir oficiats per cardenals i arquebisbes… Espanya es consagra cada any a l’apòstol Santiago. I en les festes de guardar, és fàcil veure polítics – ateos, agnòstics, jueus i gentils – endiumenjats i anant a missa «


«Malgrat que els humans som criatures atrapades por un fosc terror al futur, en realitat la gent mai no perdem l’esperança de passar-nos-ho el millor possible en aquesta vida sense fer mal a ningú, ja que tenim plaers de l’esperit i de la carn pels quals encara val la pena estar en aquest món; però enfrontats a aquest desig comú d’evitar-se problemes existeixen els qui s’erigeixen a sí mateixos en representants del bé en la terra i assenyalen amb el dit inexorable des de l’altar o des del televisor l’àrdua pujada que hauràs de pujar si no vols caure a l’infern.
A un inquisidor, clergue o laic, intel·lectual o moralista, transit de bledes o engreixat amb braó, el mouen només el furor de les idees, però és la debilitat humana la que excita més el seu fanatisme». (Manuel Vicent : Anatemas. El País 13-XII-2009)

John Carlin ens fa donar irònicament i crítica del Pecat original de Woods:

«A la societat d’EEUU la vena puritana s’ha demostrat excepcionalment resistent. Fa 400 anys que van arribar els primers colons anglesos fugint del llibertinatge que, segons ells, predominava al seu país. Des de llavors han arribat invasions d’africans, italians, irlandesos, bascos, mexicans, xinesos, indis, vietnamites, suecs. Cadascú imprimeix la seva petjada, però els qui desitgen de sentir-se plenament d’EEUU es veuen pressionats a assimilar una bona dosi del puritanisme dels fundadors. L’establishment polític, mediàtic i social té cura de les formes i el llenguatge amb més propietat que els europeus. Hom no pot arribar a la presidència d’EEUU, per exemple, sense creure visiblement en Déu. El concepte de «normal» és més estret que en una altre país.
Tiger Woods decidí a començaments de la seva carrera esportiva que presentaria una imatge d’impecable normalitat nordamericana. (…) Encarcarat, solemne, amesurat, fidel com pocs a l’ètica del treball protestant, també posseïa – i posseeix – un enorme talent, la qual cosa el convertí en la imatge somiada per laes grans empreses (Nike, American Express, General Motors), que feien cua a les portes dles ses agents i li oferien xecs en blanc.
I així esdevingué l’esportista més ric de la història. Però, com s’ha comprovat en les dues darreres setmanes, tot fou una gran mentida. Casat amb una bella dona que li ha donat dos preciosos fills, Woods ha resultat que era tot un fornicador en sèrie. Els antics puritans arribats amb el Mayflower, escandalitzats per la seva hipocresia, l’haurien cremat a la foguera. Metafòricament, alguna cosa semblant li estan fent els seus compatriotes avui.
L’error, òbviament fou de donar regne solta els seus impulsos sultànics. Però el pecat original fou aquella decisió contra natura, decidida quan començà la seva carrera, fa 13 anys, de sotmetre’s a la tirania de la normalitat.
Si hagués sigut més honest, si hagués pres com a exemple a grans figures de l’esport com George Best o Ranaldinho, el seu compte bancari no fóra tan gruixut, però s’hauria estalviat la colosal vergonya, ridiculitzat cada dia pels mitjans del seu país i de la resta del món, estigmatitzat com la gran figura fraudulenta del nostre temps»

Carlos Arribas, segueix la maravella de comentaris a «Massa testosterona, Tiger» :

« Segurament a alguna obra perduda de Freud s’escaurà un estudi sobre el caràcter fàlic del pal de golf, sobre la fàcil analogia sexual de l’esport que consisteix a embocar una bola a un foradet. Si no el trobem, caldria trobar-lo. I, si no, la podria escriure el propi Woods, a qui el seu pare, un fanàtic del golf que als dos anys ja el portava als programes de televisió de nens prodigis per a demostrar al món com colpegava ja la bola, com un adult, li posà el nom de Tiger en record d’un company boina verda caigut al Vietnam sense preveure segurament la connotació de guerrer sexual que acabaria agafant el seu fill de l’ànima quan fes 43 anys. Una connotació que, en un país que aclama les gestes bèl·liques com a religió nacional i considera sexe el pecat, només pot conduir a la condemna. I més si va acompanyada d’engany. (…)
Woods dou educat per a esdevenir perfecte, jugar com un robot*, sentir com una màquina. Per a esdevenir el millor del món, el millor dela història, li van ensenyar, has d’oblidar-te de les passions, del desig. Com es prou sabut, el corol·lari inevitable de la repressió és la mentida.
El més extraordinari és que ho assolí. Portant una doble vida, negant-se a negar-se les passions es convertí en el millor golfista de la història.
(…)
La bona imatge, la tendre fotografia de la seva vida, volà feta miques tan petites com les del vidre del seu cotxe atiat amb un pal de golf per la seva dona la nit que tot s’acabà. Des d’aquell dia, a la velocitat del raig, volaren també els seus orgullosos patrocinadors, que ja no volen la seva foto, la cara d’un pecador, al costat dels seus productes ; amb la mateixa rapidesa, també, Nicklaus, Plamer, Hogan, han deixat de ser els noms que els afeccionats associen al seu costat. Els ha substituït una altra lletania: Rachel Urchitel, Joslyn James, Holly Sampson, Jaimee Grubbs, Kalika Moquin, Jamie Jungers, Mindy lawlon, Cori Rist, Loredana Jolie.. Els noms de les seves suposades amants. Noms que semblen extrets de un llista de playmates del mes. Noms que donen testimoni que Tiger Woods no limitava les seves gestes a la gespa del millors camps de golf del món.



10/12/09

Projecte Pressupostos 2010:

0 comentaris
L’IBI haurà de pagar les despeses de personal del 2010 perquè la conjuntura econòmica en crisi encara ha fet caure en boi 400 mil e. la previsió del PEF tan prudent en ingressos…
No pressupostarem autoliquidacions d’ICIO que no ens han calgut per als comptes de 2009…
El pressupost corrent de despeses proposat per al 2010 puja només en 105.740 e. el del 2009. El d’ingressos, - 117.096 e. interanuals.
La rigidesa préstecs = amortitzacions dins el mateix exercici minva les inversions en plena crisi que en reclama de municipals per estimular la demanda

Vivim la continuació de la total crisi en la construcció a Altafulla. La conjuntura econòmica ha provocat la caiguda de 382.250 e. de la previsió d’ingressos de 7 partides vinculats al dinamisme econòmic. Davallada en relació en relació al full de ruta ineludible del Pla Econòmic i Financer (PEF). Detallant: construcció: - (158 mil e. en ICIO + 63.250 e. en llicències urbanístiques + 4 mil en taxes d’obres que ocupen via pública); aportacions externes poders públics: - (125 mil en la participació als minvats tributs recaptats de l’Estat + 19 mil del FC Local de la Generalitat + 6 mil e. en compensació per IAE); en llicències d’obertura d’establiments: - 7 mil e.
També les congelacions d’impostos i taxes decidides, políticament, per al 2010 desvien les previsions d’ingressos (– 22.037 e. en taxes dels Jardins d’Infància + 3.300 e. en taxa de guals + 2.550 e. en taxes de transport escolar = 27.887 e.) ja que el PEF en reclamava pujar el 4% anual.
També hauríem de restar l’impacte en l’IBI de – ( 58.323 e. perquè l’Estat ha baixat una centèsima la revisió anual de les bases cadastrals + 22.192 e. per padró exactíssim = 80.515 e.)

Hem pogut cenyir la baixa d’ingressos corrents previstos al PEF en – 139.173,75 e.: - 117.096,72 interanual (- 1,82 %)

D’entrada mercès al 98 mil e. excepcionals aplicats a Educació, provinents del 20% del segon Pla Zapatero anticrisi proAjuntaments; també amb els 35 mil d’increment de previsió per plusvàlues, els + 10 mil a les taxes per augment de matriculats a l’escola de Música, als + 12.600 en la subvenció de la Generalitat a les Guarderies, als + 15.300 e. de previsió d’ingressos de publicitat en MMCC.
Ep! En la finalment salvadora partida d’IBI, el PEF reclama el manteniment del tipus i l’aplicació del quart tram de la revisió de la base cadastral. Les xifres previstes calculaven el 95% del padró. Al pressupost d’enguany hem calculat sobre el 100%; la qual cosa millora la previsió del PEF en 77.748 e. (no els – 80.515...) i així en resulten 508.247 e. d’increment interanual per IBI, tota una conditio sine qua non per a aspirar a l’equilibri pressupostari des dels ingressos. En total, els impostos directes sumaran + 583.066 e. interanuals (126.510 per sobre del càlcul / guia del PEF)
Per força ens ve a la memòria aquells mig milió d’e. que vam pressupostar com a autoliquidacions bestretes de Balís a Brises; que no han calgut per a l’exercici de 2009 i que enguany ja no hem pressupostat; restant doncs com a expectatives de futur no exhaurides per equilibris pressupostaris d’aquesta legislatura. Així i per això, en impostos indirectes i taxes el pressupost de 2010 en preveu menys 458 mil e. i menys 136.324 e. respectivament en relació al 2009 (menys 158 mil e i menys 125.711 e comparat amb el PEF previst per al 2010).
Per tot l’explicat, amb una xifra resultant de 6.320.230,97 e. de total d’ingressos corrents, boi igual al total de 2009, canvia molt als pressupostos d’ingressos de 2010, el pes dels dos primers grans capítols, els de les dues menes d’impostos, en relació al d’enguany:
Capítol 2: Impostos indirectes: del 8,27% previst (que no liquidat!) al pressupost de 2009 al 1,18 % realista per al 2010. – 7,09 punts percentuals: 75.000 e.
Als capítols 3 i 4, la fluctuació negativa és assumible:
Taxes: del 22,27 % al ingressos previstos el 2009 al 20,53% pressupostat per al 2010: - 1,74: 1.297.686 e.
Transferències corrents: del 21, 31% al 20,12%: - 1,19: 1.271,976 e.
El capítol 1 d’impostos directes ha de fer de contrafort en solitari de l’equilibri pressupostari:
Impostos directes:
del 47,6% el 2009 al 57,7% el 2010: + 10,1 de punts percentuals: 3.647.566,88 e.
l’IBI
, de representar el 41,78% als ingressos corrents enguany, en necessitem fins al 50,59% per al 2010! En la liquidació de 2008, representà el 39,04% del total d’ingressos corrents.
El pitjor escenari imaginable: ínfims els indirectes, vinculats al dinamisme econòmic, ergo màxims els directes necessaris.

De despeses corrents, en pressupostem només 105.740 e. més que el 2009: 138.388 e. per sota del previst al PEF
Les inversions a préstec, obligades a igualar-se amb les amortitzacions, segueixen baixant: només 219.480 e. (- 9,32). 140.212 compromeses per al PUOSC en pluvials, amb 327.163 e. transferits per la Generalitat. 29.803 e. d’inversions en recursos corrents (- 14% sobre PEF)

Els deficitaris finals definitius de – 139.173,75 en ingressos han conduït, per fer quadrar, a estalviar 138.389 e. al pressupost corrent de despeses proposat pel Govern en relació al PEF (un 2,14%).
Així que els capítols de despeses tenen un marcat caràcter continuista:
Al capítol 1, pugen el 2,97 % les despeses de personal: + 89.096 e. Total, de 3.090.012,87 e.: - 0,88% sobre PEF 2010 (- 27.576 e.) que marcava expectatives…
Al 2, els béns corrents i serveis pugen el 1,59%: + 31.648 e. Total, de 2.013.488 e.: - 8,38% “ (- 184.179 e.)
Al 3, de despeses financeres (interessos), baixem el 37,6%: - 44.941 e.: Total, de només 74.563,5 e.: - 11,87% “ (- 10.038,6 e.)
Al 9, de passius financers (amortitzacions) també baixem el 9,32%: - 15.959 e. : + 12, 455 sobre PEF 2010 ( + 24.303 e.)
Total, de només de 219.480 e., que ens marca el màxim en préstecs per a inversions. Com que 140.212 e. són l’aportació municipal a sumar als 327.163 e. del PUOSC de la Generalitat per als col·lectors d’aigues pluvials dels c/ Onze de setembre- Alzina – Tamarit – Ronda d’Altafulla, vet ací que en queden uns ridículs 79.267 e. per inversions a vies públiques.
¿No ens hauríem d’endeutar més per fer polítiques municipals anticícliques? Què s’ha fet del projecte de Biblioteca?
Al 4t, de transferències corrents, pugem el 6,53: + 54.744 e.: Total, de 892.883 e.: + 7,71 % sobre PEF 2010 (+ 63.942 e.).

L’IBI haurà de pagar les despeses de personal del 2010

Compte amb la dada: les despeses de personal - amb pràctica congelació de sous, pujant el 0,8%, i real congelació de plantilla - pugen aquells 3.090.012 e / 48,89% de les despeses. Despeses constants, rígides i necessàries en personal (per tant, en manteniment de la qualitat de vida en serveis municipals) que són neutralitzades pels 3.120.500 e. d’ingressos en IBI al 100% de padró previst. Hem arribat al marc de factors on es compleix literalment l’argumentació de F.Ferré quan encapçalava com a alcalde el primer Govern que hagué d’assumir pujar el tipus de l’IBI del 0,85 al 0,9: “La situació és la que és i s’ha de pagar el capítol I de despeses de personal”. I la situació, ¿oi que representa el somiat altafullenc món tranquil, sense construcció, imaginari que els fa la llista més votada?
També i, sobretot, podem establir que hem arribat al màxim de recaptació d’IBI d’equilibri necessari. Per la qual cosa, als futurs exercicis podrem mantenir el nivell de recaptació, que combinat amb nous trams de pujada de la base cadastral sí que permetran de poder baixar el tipus: congelant cada rebut d’IBI o baixant-lo que molt moderadament… si volem mantenir l’actual model de despeses en personal / serveis. ¿Els impostos indirectes caldria dedicar-los a inversions…?
La proposta estrella i obsessiva de baixar al 0,8 el tipus de l’IBI recordem que faria sumar 351.694 e. de desquadrament pressupostari previ en relació al PEF. I deixem de calcular les noves partides que reclamen… en el debat pressupostari. Aquesta resta als ingressos equival al 80,5% de les retribucions bàsiques del personal laboral fix municipal i el 48,5% de les quotes a la seguretat pel personal municipal i al 75% de la suma de les partides (sense personal) de les partides d’ensenyament + cultura + festes + esports + comunicació + turisme (antics Patronats autònoms).

Mantenen les xifres previstes al PEF esports (58.004 e.), festes (62.506 e.), participació ciutadana (10.503) i pràcticament Cultura (81.005; - 2.999 e.).
Cal recordar que Cultura i Festes, com que van contribuir el 2009 amb la meitat del seu pressupost necessari inicial a cobrir la meitat del romanent negatiu pendent de 2007, doncs, ara, per una banda recuperen les xifres marcades pel PEF ( + 47.300 e. i + 29.200 e.en relació al pressupost de 2009) però per l’altra aquestes regidories responsabilitat de PAU tenen ¡un bon gruix de factures pendents de l’anorèxic 2009, tant en pressupost municipal com en subvencions externes, que caldrà reconèixer extrajudicialment el primer trimestre de 2010!. ¿Amb les pròpies partides de 2010? o ¿amb el presumiblement possible romanent heretat al qual haurem contribuir renunciat, sobre el paper dels pressupostos, a 60 mil e. de la proposta inicial? ¿Les respostes definitives poden tenir la seva transcendència en l’harmonia o fins i tot l’estabilitat o permanència de PAU dins el Nou Govern…? Resti plantejadet…

Sobre el PEF 2010, les han de pujar Benestar Social (amb 30 mil e. previstos per a ajuts urgents segons un futur reglament, quan el 2009 n’eren 1.500 e.), Comunicació (25.869 e., però amb + 15.300 e. sobre PEF), Administració Financera / pòlissa per a operacions de tresoreria (25.499 e.) i Turisme (11.650 e.).

De la resta de fins a 11 funcions totes baixen en relació al PEF . 6 també en relació al pressupost de 2009:
Deute públic (amortitzacions i interessos): - 73.400 e. entre 2010 – 2009: 57.440 d’interessos i 15.959 d’amortitzacions: (- 11.234 sobre PEF)
Òrgans de Govern: - 17.533 e. “ rebaixant 3.300 e. en telèfons, 1.199 en locomoció i més de 12 mil e. renunciant a transferències i calaixos de sastre: (- 23.509 e. “ ):
Ensenyament: - 9.642,5 e. “ : amb + 2 mil e. per a les AMPAs i – 11 mil per al càtering de les Llars d’Infants: (- 21.625 e. “ ). De personal, recordem al capítol 1 i dins la funció d’administració general 121, l’específicament d’ensenyament puja, en relació a l’any passat, 15.022 e en laboral fix de les Guarderies i en 16.854 el laboral de l’Escola de Música.
En sanejament d’aigües, baixa 5 mil e. I el destinat a la deixalleria, - 21 mil. En el pressupost de 2010 comparat amb el 2009.
Finalment, les transferències a altres poders públics esdevenen testimonials amb 3.500 e.; - 3.954 e. “

La funció d’Urbanisme i Arquitectura pràcticament congela despeses: només puja 7 mil e. a lloguers de materials de transport (de 48 a 55 mil e.) i a subministrament de gas (de 5 a 12 mil e) i baixa en 4 mil e. la maquinària de brigada, reduïda a la meitat. Resten amb la mateixa partida de 2009 per al 2010:
El subministrament d’energia elèctrica, combustibles, productes de neteja i vestuari: queden, respectivament en 360 mil, 40 mil, 15 mil i 7 mil e.
La neteja d’edificis municipals: 32 mil e.
L’adquisició de maquinària: 28 mil e.
Els manteniments de via pública, edificis, enllumenat públic, zones verdes i material de transport: es mantenen, respectivament, en 150 mil, 130 mil, 65 mil,12 mil i 8 mil e.
I el redreçament de les hores extraordinàries? Doncs només 15 mil e.pressupostats, la meitat del PEF i + 5 mil que el també anorèxic any pasta en aquesta partida tan logística. ¿Tornarem a anar de bòlit a Cultura i Festes per mantenir l’enaltiment de les nostres activitats artístiques i festives?

El ple extraordinari d’aprovació del Pressupost per al 2010 s’escaurà el divendres 18 de desembre a partir de les 7 de la tarda. I les dues comissions prèvies, el dijous 10 i dimarts 15.
0 comentaris
Joan Herrera, candidat a la Presidència de la Generalitat per IC-EUiA, replica la proposta de radical reforma de l’impost de successions proposada per la majoria del propi Govern de la Generalitat (PsC + eRC) perquè “una visió tan laxa de la consideració de classe mitjana retallaria el 75% dels ingressos que genera l’impost”. “Progrés o gir a la dreta?” intitula l’article que permet una lectura comparada, paral·lela, per replicar la proposta de l’oposició a Altafulla (amb ABG/AA/ICVEUiA com a motor) de baixar el tipus de l’IBI una dècima (0,9 a 0,8) i a més sumar partides noves de despeses…

“ Vivim una crisi sense precedents. La caiguda de la recaptació fiscal no té parió. La Generalitat ha vist caure els seus ingressos tributaris en un 24%. El que està en risc és ja no és l’eixamplament de l’Estat del benestar, sinó àdhuc el manteniment de les polítiques socials.
Però el debat fiscal gira entorn a l’impost de successions. Per bé que s’escau unanimitat a l’hora d’assolir que les classes treballadores i mitjanes no l’hagin de pagar, alguns plantegen la seva eliminació de facto. No fóra la primera vegada que passa quelcom de semblant. Aquest tribut conserva una capacitat recaptatòria significativa a les CCAA on governa l’esquerra ( Andalusia, Astúries, Aragó, Extremadura i Catalunya). No és casual que en aquests cinc territoris, amb un 44% de la seva població potencialment dependent, hagin reconegut el 58% de les prestacions de tota Espanya. On hi han menys ingressos el desplegament de l’Estat del benestar és menor. La reforma cal fer-la però sense dogmatismes ni la insensibilitat social dels qui aposten per deixar de recaptar bona part dels 1.000 milions d’euros procedent actualment de succesions. Un Govern amb sensibilitat social hauria de fer-ho amb serenitat i diàleg.
Per altre banda, cal recordar una història recent: la de la negociació d’una financiació justa. El nostre principal argument fou la necessitat de disposar dels recursos suficients per afrontar els reptes del nostre país. I van estar tot un llarg any negociant per a millorar-ne la proposta. Avui estem en vies d’aprovar una reforma fiscal que renuncia a la meitat del que s’aconseguí: 1.600 milions de més.
El Govern de la Generalitat ha formulat una proposta que permet que una família amb cònjugue i dos fills pugui heretar sense pagar la primera residència, l’empresa familiar i 1,3 milions. Però una visió tan laxa de la consideració de classe mitjana retallaria el 75% dels ingressos que genera l’impost de successions. Dit d’una altra manera, deixaríem d’ingressar el sou d’un de cada tres mestres, més del que invertim en I+D+i o quasi l’equivalent al pressupost del Departament de Treball. Si així fos, la principal aposta en política fiscal i econòmica fóra més que discutible en termes equitatius, i alhora inútil per a reactivar l’economia.
Fins ara, la Generalitat ha encertat en les seves polítiques per a pal·liar la crisi amb una clara orientació social dels pressupostos. Però si prospera una reforma que ens deixa a les portes de l’eliminació de l’impost, els qui han liderat aquesta reforma hauran d’explicar què retallaran, quantes escoles deixaran de fer o quant s’allargaran les llistes d’espera.
Molts progressistes entenien la necessitat d’una reforma i ara estan atònits en veure que una herència de tres milions a repartir entre tres fills podria pagar el 70% menys.
O ens sumem als qui volen privar-nos d’instruments per a fomentar la igualtat d’oportunitats o donem suport a desenes d’entitats com Càritas, Favc, CCOO o UGT, contràries a ampliar les diferències socials. A mitja Espanya s’optà pel primer i el desigual desplegament de la llei de dependència ho demostra. El dilema de la Generalitat és si desplega polítiques socials compatibles amb una reforma raonable de l’impost o permet que deixin de pagar aquesr milionaris que alguns defineixen com a classes mitjanes, si fem polítiques de progrés o optem per un gir a la dreta. Evidentment, una qüestió d’opcions.”

6/12/09

0 comentaris
Baròmetre de novembre del Centre d’estudis d’Opinió:
en intenció de vot al Parlament, 21,8% per a CiU vs. 15,7% per al PSC; 13,9% no votaria i 10,2 % en blanc, ERC, 8,1%, ICV, 5%; PPC, 4,8%; NS/NC, 16%. En afinitat / simpatia: 30% a cap; 20,5% per a CiU; 19,5% per al PSC; per a ERC, 9,6% i per a ICV 6,6; 4,7 per al PPC; NS/NC: 5,9%.
El 36,9% dels enquestats cruen que Catalunya ha de ser una comunitat autònoma d’Espanya; el 29,9% un estat dins d’una Espanya federal (-2,3); el 21,6% un estat independent (+2,6) i el 5,9% una simple regió espanyola.


Jordi Solé Tura (23 de maig de 1930 - 4 de desembre de 2009): fragments totalment pertinents manllevats del seu assaig “Autonomies, Federalisme i Autodeterminació” (1987)
* Nacionalitat = nació “Si partim del marc de la Constitució de 1978, la distinció conceptual entre els dos termes “nacionalitat” i “nació” és secundària i escassament problemàtica”.
* Conflicte en el desenvolupament constitucional: “El model polític de la Constitució no és un model tancat sinó un model que cal construir i que, precisament per això, topa amb inèrcies, resistències i oposicions.”
* Autonomies a la Constitució: “El consens va perillar en moltes ocasions, però mai tant com en el cas de les Autonomies”
“El model autonòmic constitucional funcionarà bé si allò que predomina és la negociació, la voluntat d’acord i de cooperació. Pot funcionar malament si allò que preval és el conflicte i l’enfrontament sistemàtics. Funcionarà amb grans dificultats si, sigui quin sigui l’esperit predominant, l’Administració continua encallada en la inèrcia del centralisme. Deixarà de funcionar si aquesta – o pitjor encara la resistència activa de l’Administració – se superposa i se suma a l’esperit de conflicte sistemàtic. I la solució serà impossible si hi ha un retorn implícit o explícit al centralisme tradicional i si les Autonomies són transformades en estructures buides de contingut.”
* La dualitat de models d’Estat: “Més enllà del tema de les províncies hi ha tota l’estructura de l’Estat centralista. El cas més flagant és del Senat. Inicialment era previst com una Cambra de les Autonomies, però finalmrnt es va convertir en una reedició del Senat segons la Llei per a la Reforma Polítca pre-constitucional, que ni representa les províncies ni les CCAA i tendeix a convertir-se en una Cambra rigurosament inútil. (…) Tenim doncs un model en bona part dual, una superposició parcial de models distints: aquell que procedeix de les estructures centralistes, enfortides per quaranta anys de franquisme, i el de l’Estat de les Autonomies. No crec que aquesta dualitat es pugui mantenir en un sistema estable. Un dels models ha de predominar. I per a les forces d’esquerra no hi pot haver cap dubte que aquest que aquest ha de ser l’Estat de les Autonomies. Aquest és el seu compromís i els seu desafiament per al present i per a l’esdevenidor.”
* Les esquerres i el dret a l’autodeterminació: “Allò que l’esquerra no pot fer de cap manera és defensar l’Estat de les Autonomies, propugnar-ne el desenvolupament i la plenitud federal i mantenir alhora un concepte – el dret d’autodeterminació – que canvia aquest model polític i el pot arribar a destruir. Si aquells que es proclament nacionalistes poden mantenir l’ambigüitat en aquest tema és perquè saben que ells no tenen la responsabilitat principal ni última en la construcció de l’Estat de les Autonomies com un sistema general. Però els forces d’esquerres sí que la tenen i per això, pecisament, no es poden permetre ni la més mínima ambigüitat en aquest terreny”.

Eliseu Aja, el seu hereu / deixeble com a constitucionalista en glossa la seva biografia a “Honestidad intelectual y política”:
“ La seva funció com a parlamentari a les Corts que van aprovar la CE tingué un doble caràcter. Per una part, contribuí decisivament a la formació del consens constituent, defensant davant els altres ponents les idees sobre democràcia, igualtat social i autonomia que derivaven dels programes del PCE i del PSUC. Per altre part, hagué d’explicar i convèncer ( a cops empleant-s’hi a fons) els dirigents i els militants del partit que l’aposta per la CE era la millor opció per als sectors populars que representaven.
Jordi Solé desplegà aquesta doble tasca, a l’abast de molt poques persones, mercès a una trajectòria intelelctual i política, molt particular.
Primer perquè havia estat durant tota la seva vida un lluitador per la democràcia, l’autonomia i el socialisme als durs anys del franquisme. A cops aquestes paraules sonen a retòrica però en el seu cas van guiar la seva trajectòria des dels anys d’estudiant, passant per l’expulsió i les dificultats a la universitat, l’exili, la lluita clandestina i la presó… fins al triomf de la democràcia i de la seva pròpia trajectòria personal, en assolir la càtedra universitària, gairebé al mateix temps.*
A més, va poder aportar idees a la CE, des de l’esquerra, perquè havia sigut un intel•lectual, crític amb les idees rebudes, que havia actualitzat les teories marxistes amb l’estudi de Gramsi i dels teòrics neomarxistes dels anys seixanta i setanta, i que havia interioritzat les experiències europees que després de la II Guerra Mundial havien conciliat democràcia i comunisme. Als països comunistes occidentals aquesta orientació culminaria en l’eurocomunisme dels anys setanta i vuitanta, i sobre tot, en la conciliació entre els ideals de la democràcia i del socialisme que s’han imposat a la majoria del món actual.
Des de l’esquerra féu una aportació molt novedosa al consens constituent pels estudis que havia dedicat a la història de les idees polítiques d’Espanya i de Catalunya. Les seves conclusions sobre els fracassos del constitucionalisme espanyol, sobre la línia política, teories de Prat de la Riba o Valentí Almirall són una part decisiva de els seves publicacions i li van fornir bases sòlides per a la seva constribució a la nova Constitució.
Com a professor transmetia tant d’entusiasme que avui som vàries desenes els professors de Dret Constitucional i Ciència Política que ens reclamem la seva influència.
Per molt que allargués aquesta llista de mèrits no acabaria d’explicaria el tret més definitori de la seva personalitat, allò que resultava una suma de capacitat de treball, coherència, honestedat, vitalitat, sentit de l’humor, generositat… No està gens malament haver passat de flequer a catedràtic, i després de parlamentari a ministre… Però el més important fou que ho féu sense canviar gens ni mica la seva personalitat ni el tracte amb els altres. Seguí sent sempre el mateix. Aquesta qualitat human es traspuava en les seves paraules i al costat de la seva capacitat intel•lectual i dels seus ideals polítics fou una de les claus perquè molts, molts, hi confiéssim.”

(*) Ingressa al PSUC el 1956, el 1957 és sancionat amb la pèrdua d’un curs acadèmic pels actes al Paraninf; es llicencia en Dret el 1958 amb premi extraordinari nº1de fi de carrera i s’incorpora com a adjunt a la càtedra de Dret Polític de la UB de M.Jiménez de Parga. Entre 1960-65 exiliat a París i Rumania (Radio Pirenenca). El 1967 es doctora en Dret. El 1969 és detingut, multat i expulsat de la docència a la Universitat i passa alguns mesos a la Model. El 1976 guanya la plaça d’Agregat. Entre 1977-82 diputat pel PSUC al Congrés, ponent constitucional i de l’Estatut. El 1985 és elegit degà de Dret de la UB. El 1986 tanca la seva militància comunista de 30 anys. El 1988 parlamentari i senador pel PSC de Raimon Obiols. Entre 1989 i 1996 diputat socialista català des d’on accedeix al ministeri de Cultura entre el 12 de març de 1991 i el 13 de juliol de 1993. Des de 1996 senador pel PSC i per l’Entesa Catalana de Progrés. Tota una reexidíssima biografia dins l’esquerra plural…

Pasqual Maragall a la Vanguardia dicta un article necrològic intitulat Cosas en común”:
“A vegades em ve al cap la sospita que els transformadors polítics, els qui inicien nous camins, sia la democràcia des de la dictadura, sia l’Estatut des de la Constitució, ho acaben pagant. Suárez, Solé i Maragall tenim més d’una cosa en comú. ¿O no?” La demència d’Alzehimer…

Santiago Carrillo afageix: “Estos días he pensado lo escandalizado que estaría viendo como se targiversa el espíritu constitucional con los intentos de primar a un tribunal por encima de la voluntat popular. Y conste que ya Solé Tura ya advirtió que esto ocurriría recordando la mala experiencia de la República cuando el Tribunal Constitucional ejercició un papel muy negativo y desestabilizador de la relación con Catalunya.”
0 comentaris
Després de J.P.Royo dues veus més foranes plenament còmplices amb la constitucionalitat de l’Estatut:

* Bonifacio de la Cuadra, el cronista del procés constituent del País a “Melancolía constitucional” se les ha amb el PP antiEstatut:
“ Esa melancolía se acrecienta cuando, tres décadas después, algunos de los beneficiados de aquel pacto de convivencia que les permite ejercer la política en una democracia en paz, tratan de socavarlo mediante la apelación a una configuración unitaria de España, que entonces no prosperó, ya que el consenso convirtió al estado español en una organización territorialmente plural, capaz de conciliar dentro del mismo las distintas “nacionalidades y regiones” que solidariamente lo integran.”
Desde UCD , Rafael Arias Salgado defendió incorporar el término nacionalidades para “afrontar las crisis palpable del estado centralista autoritario propio del régimen dictatorial de los 40 años anteriores y lograr una Constitución aceptable y aceptada por una mayoría abrumadora de españoles, incluídos los del País Vasco y Cataluña”.
Con estos antecedentes, ¿cómo es posible que varias decenas de años después el PP, que alardea de proconstitucional, se haya empeñado en retroceder a posiciones derrotadas entonces, mediante un recurso de inconstitucionalidad contra el Estatut de Cataluña, superador de dos exámenes parlamentarios y un referendum popular cuyo contenido no significa hoy más nacionalismo del que representó la incorporación del término “nacionalidades” a la Constitución?¿Se da cuenta el PP, que quiere proclamarse heredero de UCD, que, en lo que se refiere a la Constitución no es más que una excrescencia de AP, la mitad de cuyos 16 diputados no la votaron (…)?
Finalment valora el TC com a “aquejado hoy por una grave gripe de falta de auctoritas, por la contaminación que la política partidista ha introducido en su seno, que le aleja de los valores, principios y claves de la Constitución a interpretar.”
Tot i així desitja que “Ojalà un último impulso de profesionalidad jurídica conduzca a elaborar una sentencia capaz de imponer el imperio de la Constitución sin dejar de integrar a la Cataluña democrática en el proyecto colectivo de España”.

* José Álvarez Junco, especialista com a Historiador de les Idees, es queixa de “El inacabable debate sobre la nación” provocat per la majoria de magistrats del TC oposats al terme “nació” de l’Estatut. Als quals titlla de “ponerse al mismo nivel primario y anticuado del nacionalismo catalán – o de cualquier otro, en este caso del español, que viva en un mundo mental de hace un siglo”.
Es mulla afirmant: “El TC puede perfectamente aceptar la definición de Cataluña como nación en los términos recogidos por el Estatuto, es decir como una constatación de lo que aprobó el Parlamento catalán, remitiéndolo al término “nacionalidad” reconocido por la Constitución. Pero a la vez puede especificarse, si lo cree preciso, que ello no debe interpretarse en términos soberanistas, pues la CE establece de manera tajante que la soberanía nacional reside en el pueblo español. Resolvería de esta manera un problema endiablado y se ajustaría, además, a la situación real en la que vivimos”.
Però Álvarez Junco retornant a la crítica al nacionalisme primari i antiquat, insisteix en que: “No estamos ya en un mundo en el que pueda pensarse en independencia plena, a la antigua, es decir, como hace un siglo, en el apogeo de la era nacionalista, con naciones soberanas en sentido estricto. No están los tiempos para erigir nuevas fronteras, acuñar moneda propia ni incluso un ejército totalmente ajeno a la comunidad internacional en la que estamos insertos. Menos aún – mucho menos aún – podemos pensar hoy en sociedades con una homogeneidad cultural interna ni remotamente aproximada a la soñada por los nacionalistas. Michael Keating ha definido el mundo en que habitamos como uno de “naciones post-soberanas”. Y la terminología jurídica debería ser capaz de adecuarse a lso cambios sociales y políticos que ha sufrido el mundo.
Relativicemos, pues, el valor de los términos relacionados con las identidades colectivas (…) Reconozcamos su carácter impreciso, polisémico y fluido y no intentemos apresarlos en las leyes de una manera fija e inmutable.”
Tanmateix reconeix que de nacions en tenim perquè les volem uns determinats col•lectius: “Las naciones no se definen por ningún rasgo objetivo si no por un elemento subjetivo, como dijo Ernest Renan hace un siglo y cuarto: “la voluntad de ser nación”. Y esa voluntad, en contra de lo que creen los nacionalistas, no es innata, sino que se moldea de una manera intencionada a través de ceremonias, conmemoraciones, actos cívicos y , sobretodo, de sistema educativo, como sabe cualquier científico social después de los trabajos de Elie Keduorie. A partir de ahí, es difícil negar a Cataluña la cualidad de “nación” porque hay un hecho innegable: que una mayoría de su población lo cree así. Como tampoco pueden negar nacionalistas vascos o catalanes que España es igualmente nación – y no un mero “Estado”-, pura y simplemente porque muchos millones de personas se sienten partícipes de esa comunidad ideal, es decir, se sienten o nos sentimos, “españoles”.”

5/12/09

Mor al 85 anys Narcís Muntaner

0 comentaris
Mor als 85 anys Narcís Muntaner, químic, que fou director / tècnic de la fàbrica de la Roca de Gaià, regidor de l’Ajuntament i professor / autor de manuals de l’escola del Treball de Tarragona.
Aquesta tardor doncs ens han deixat els dos cunyats casats amb les germanes Llima Sunyer: primer, Lluís Cañellas, pare del darrer pregoner de la nostra FM i president del penya Barça i ara, un dels reconeguts referents del nostre regidor en fer balanç de les seves influències transcendentals (només cal que cliqueu la primera categoria: 16 articles a les Bruixes i ja en el primer us adonareu de l’anunciat).

3/12/09

Nadal 2009: XI Fira de Nadal, a la plaça del Pou: aquest cap de setmana, abans del pont de la Constitució Immaculada: tardes / vespres del 4 i 5 de desembre;

0 comentaris
tardes / vespres del 4 i 5 de desembre; matí diumenge 6
.
El divendres 4, a les 5 obriran les parades habituals. Els infants de l’escola Municipal de Música ens oferiran les seves nadales de veus blanques a 2/4 de 6; seguidament fruirem de la xocolatada gentilesa de la Pastisseria Carbonell de Baix a Mar. Cadascun dels dos vespres, el Grup de Solidaritat recollirà joguines i convidarà a l’encesa d’espelmes per a la Pau.
Dissabte, 5 , a la mateixa hora de les 5 de la tarda, obriran per segon dia les parades nadalenques. A 2/ 4 de 7, els esmentats actes del grup de Solidaritat. I, ara a les 7 del vespre, serà la Coral Nous Rebrots qui cantarà nadales.
El diumenge, d’onze a deus restaran obertes per tercer i últim dia les parades.
Enguany matineres i en les mateixes dates d’obertura de la Fira de santa Llúcia. Tan matineres que encara no tindrem guarnida la plaça amb la il•luminació extraordinària, i sobretot l’arbre nadalenc, a la plaça del Pou. Voluntat expressa dels paradistes, que consti.
Sort que traurem el pessebre artístic de Marta Balañá a la seva ubicació nadalenca, al fons del racó de la pujada de l’Hospital.
0 comentaris
“En Latinoamérica, las naciones consideradas más corruptas tienen o han tenido dirigentes populistas. Los líderes populistas que llegan al poder prometiendo erradicar la corrupción a menudo terminan liderando Gobiernos aún más corruptos. En Venezuela, Ecuador, Bolivia, Nicaragua los gobernantes han intentado adueñarse de todas las instituciones del Estado y ahora están tratando de acallar a los medios.” (Andrés Oppenheimer)