Sant Jordi 2010: professor Salvador Joan Rovira i Gómez

Glossa laudatòria en honor del nou fill adoptiu d'Altafulla l'historiador i professor Salvador Joan Rovira i Gómez, llegida pel regidor de Cultura el matí de diumenge 25 d'abril a la Sala de Plens

Amb casa pròpia, heretada de la seva saga, a l'Altafulla del c) del Migdia (ara Marquès de Tamarit);
amb una gruix d'articles, opuscles, volums sobre la Història Moderna d'Altafulla, sintèticament culminats amb un bell llibre, actual regal de prestigi d'aquest nostre Ajuntament de tots;
"puntal i científic de referència del Centre d'Estudis", com ahir mateix el qualificà l'actual president, el fill gran de qui dóna nom a la nostra Biblioteca,
amb tots aquests antecedents, més que excel·lents, l'hauríem de considerar Altafullenc Il·lustre, com l'any passat en fou nomenat el pintor, de nom també Salvador, Ferre i Guasch.
No és possible: en ubicar-se a la capitalina Tarragona la partida de naixement i la llar familiar principal - dels dies feiners - el reconeixement la seva trajectòria, tan imprescindible i inimitable en pro de l'altafullaneïtat, s'ha de cenyir oficialment a proclamar-ne categoria de Fill Adoptiu.
Acceptant-ho, però mai no perdrà la condició sentimental, de pertinença íntima escollida d'altafullenc de Tarragona.

Salvador Rovira és historiador per vocació, per dedicació i - sobretot - per producció. El balanç ha de sumar un article inèdit, rigorós, integrat en un llarg projecte d'historiador modernista, en cadascun dels fins ara 34 Estudis Altafullencs - si en algun no hi consta, en altres duplica.
El fruit de la seva tesi de llicenciatura, mai no editada per la Diputació - quina injustícia!- anà apareixent en fascicles anuals, des del nº 2 al 10è, sumant-hi la col·laboració amb el sempre present Albert Boronat en descriure, primer, els habitatges populars i després els benestants del segle d'or altafullenc:
Salvador Rovira ens descobria el nostre s.XVIIIè, aquell que d'acord amb Eugeni d'Ors ens ha llegat el millor del passat històric en tots els àmbits de la vida humana en societat: l'Altafulla del patriciat dels comerciants setcentistes altafullencs,
aquells de qui, efectivament, hem heretat aquesta casa de la Vila de 1802,
els edificis singulars de la vila Closa, al raval de Baix i també a la Barceloneta, al carrer de l'Hostal i naturalment (mirant a Amèrica) a les Botigues de Mar amb pont de pedra i tot.
I sobretot que, principi en crisi i que reivindico, tota vila mediterrània catalana reclama emprenedors en totes les activitats, que demostrem - com ens adverteix el poeta Maragall a Excèlsior - que vigilem per no engorronir-nos... (ara, diríem "empijar-nos").
Però Salvador Rovira s'estrena com a historiador, també amb edició altafullenca, llavors del Grup de Recerques, filial de l'Arqueològica, aquell 1976, tan seminal en també tot, amb un opuscle sobre l'hereu Gatell que hi renuncià per esdevenir-ne el Caid Ismail. Un polidíssim monument obra de Joan Vives, també tan columna del Centre, demostrava ben aviar que el coneixement de la història que ens descobria Salvador Rovira transcendia del paper al paisatge urbà arquitectònic fins a assolir la categoria d'Altafulla Bé Patrimonial oficial; orgull al qual tant han aportat també el quartet Roca-Barceló-Calvet-Cisco Magriñà.

També, el segon gran centre d'interès de la historiografia positivista, pouada als arxius familiars i generals, de la tan bella prosa de Salvador Rovira és editat a Altafulla i pel Centre d'Estudis: " Vells i nous ( els nobles de Tarragona al segle XVII)" . Hi seguirien els dedicats als nobles de la resta del Baix Gaià, la nostra rodalia,
rodalia del Baix Gaià que té el principal centre editor del passat al d'Estudis d'Altafulla,
que té com a única plaça de gamma extra castellera la nostra plaça del Pou,
com a pol de l'audició de Veus i Concerts clàssics la plaça de l'Església,
i com a orgull de conservació etnogràfica la recuperació d'eres i pallisses (seus d'entitats i amb tot un museu testimoni del patriotisme altafullenc d'un tercer Salvador; el Gatell i Gavaldà)
i, tornem a recordem-ho, el model de primera línia i de passeig marítims únic a la Romanitat: Botigues de Mar, on l'edifici més alt ens pervé d'aquell fundacional XVIII.
Fundacional s.XVIIIè que existeix en la nostra consciència i somnis redreçadors / restauradors mercès a la tasca de l'historiador, professor universitari, puntal i referència del Centre d'Estudis d'Altafulla, de qui prou en sabem el nom, Salvador Joan Rovira i Gómez, a punt de ser investit Fill Adoptiu pel nostre 6è alcalde democràtic.

Altafulla 25 d'abril de 2010

En la seva resposta, el nou Fill Adoptiu recordà que la seva família, des del s.XV amb tots els avantpassats vinculats a Altafulla o al Baix Gaià, hagué de traslladar-se a Tarragona per les circumstàncies polítiques de la Postguerra. Fou el primer que no pogué néixer a Altafulla, fet que ha viscut "com una mancança, com un complex d'inferioritat"; motiu pel qual en el pregó de la FM de 2002 glossà tres casos paral·lels al seu: de pares, avis i avantpassats tots altafullencs que van nèixer fora d'Altafulla: el torrenc Mañé i Flaquer, Rovira i Virgili - de mare altafullenca - i Mn.Pere Ribot i Sunyer.
No s'estigué de confessar la seva reacció quan el 2003, amb canvi de Govern per nova legislatura, fou aturat l'expedient de nomenament de Fill Adoptiu (l'alcalde i dos regidors d'AUPA, així com l'ara alcalde llavors primer tinent d'alcalde regidor de Cultura per la coalició del PSC-AUPA, eren a l'acte i el darrer el presidia; el nostre regidor havia saltat de la llista d'AUPA i tornava a l'ostracisme). Declarà dret al costat de l'alcalde:"Em va produir un buit, una desmotivació, que em va fer renunciar a seguir coordinant l'edició els Estudis Altafullencs. Fa vuit anys que no investigo sobre Altafulla: vaig quedar buit!".
Remarcà que el nomenament honora el Centre d'Estudis i al seu llinatge, amb especial i emocionat record a la seva tia Teresa. Destaquem aquests principis autobiogràfics de la seva resposta al nomenament: "Em sento i vull ser un patrimoni d'Altafulla". "Vull que el proïsme sàpiga tanta història d'Altafulla com jo. El que escric és per als altafullencs i després per a la resta del món".
Com a text llegí els primers apunts del diari manuscrit que va confegint des de la fundació del Grup de Recerques el 1976, per bé que el seu primer acte públic a Altafulla fou al Fòrum, la tardor de 1975, quan el mateix regidor que l'havia glossat, llavors, no parà de fer-li preguntes - segons recordà el nou Fill Adoptiu.

Els Castellers d'Altafulla estrenen temporada amb els dos de sis, el pilar de cinc (el 12è consecutiu del mateix equip), el cinc i els tres de sis. Magnífics presagis després de l'actuació a la plaça Martí Royo, al costat dels Matossers de Molins de Rei, de camisa color avellana.

Èxit de participació i públic als actes de sant Jordi: la vígilia, amb el you toube-fòrum dedicat a "Raimon canta Espriu" a la sala de comissions, amb assistència de les dones de l'Ateneu i el dr. de l'emissora. Durant la diada, elles van portar les roses a les companyes de l'Esplai i van muntar el seu tendal amb punts de llibre i textos amb poemes de Maragall i Espriu.

Excelsior (Joan Maragall): "Fuig-ne de la terra immoble; -- fuig dels horitzons mesquins; -- sempre al mar, al gran mar noble: -- sempre, sempre mar endins".
La Pell de Brau (Salvador Espriu): "Diversos són els homes i diverses les parles, -- i han convingut molts noms a un sol amor".
Van oferir llibres en les seves parades, també en l'espai tradicional del pati de les Teresa Manero, Regal i Paper i Alnatur.
La biblioteca va exposar part del seu nou fons, de 1.200 nous volums regal del Servei de Lectura Pública de la Generalitat de Catalunya, així com el nou espai infantil.
Majoria de nenes i noies als premis escolars sant Jordi, lliurats per l'alcalde, els regidors de Cultura i Eva M.Giol, amb els directors del tres centres altafullencs.
El matí de dissabte, amb migrada assistència, la Festa de l'Arbre plantà un esplet de moreres a l'Institut d'Altafulla.

TGN acumula 67.500 parats, dels quals 60.334 (89,65%) reben prestació que sumen 58,2 milions ( 865 e. de mitjana).

Joan Majó:"Una part important de l'Estat del benestar a Espanya ( educació, sanitat, assistència a la dependència, etc.) està soportat majoritàriament pels impostos que paguen les rendes mitjanes i mitjanes-altes (procedents, sobretot, del treball), mentre que les contribucions de les rendes més altes (especialment les de tipus financer o especulatiu) és proporcionalment inferior.
En aquesta situació se m'aclareix la paradoxa de l'IVA i els partits de la dreta. L'oposició a la pujada de l'IVA és l'oposició a tota modificació fiscal. No toquem el sistema actual... I la bandera de la reducció d'impostos tindrà molt de calat electoral entre les classes mitjanes.
Jo crec que la bandera que necessitem és la contrària: reformar el sistema fiscal, fent-lo més progressiu, eliminar privilegis i acabar de construir una societat més cohesionada i equitativa que pugui plantar cara a situacions com la que les barbaritats financeres internacionals ens han deparat".

Dolores Gorostiaga (vicepresidenta de Cantabria):"Les polítiques socials d'un Estat modern tenen enormes retorns econòmics i socials, i no poden veure's com a política de "despesa". Segurament aquesta perspectiva té molt a veure amb un desenvolupament històric lligat a la caritat i la beneficiència, i no al dret de ciutadania.
El concepte de ciutadania està íntimament lligat al concepte d'Estat del Benestar. Acceptem que totes les persones d'una col·lectivitat tenen el mateix dret a determinats nivells de benestar. Alhora, assumim que la responsabilitat de l'Estat en l'assoliment del benestar de la ciutadania. Segurament aquesta construcció conceptual és la major aproximació que la humanitat ha realitzat vers una societat més justa i, també, una de les majors aportacions de la civilització europea al món".


Fco. G.Basterra: "La preeminencia de lo privado, la importancia de la cuenta corriente, del clasismo, es hoy la ley en el Chile de hoy. El país vive una exaltación de la iniciativa individual. Piñera cobija los rescoldos del pinochetismo. El escritor Jorge Edwards, que le dió su voto, admite que la derecha está llena de pinochetistas".
Avís per a navegants?. Hipòtesi de treball?
"La Concertación está desaparecida, dedicada todavía a buscar culpables de su derrota. No ha superado la fase de los rezongos ( de refunfunyar). Sólo Bachelet, amada por los ciudadanos, mantiene su popularidad".


Marcos Peña (president del Consell Econòmic i Social d'Espanya): "L'infart financer que hem sofert - i sofrim - no ha caigut del cel. És un resultat natural i inevitable dels mals hàbits de vida, i l'exuberància financera. La simple dada que els actius financers representen al nostre món el 340% de la quantitat de béns i serveis expressa la realitat d'una economia de casino que no és ni innocent ni neutra.
La centralitat financera ve necessàriament acompanyada de la depreciació del valor traball".

X.Vidal-Folch: "L'Estat ha d'alleugerir-se cap amunt, cap a Europa. I també cap avall, vers les comunitats autònomes.
Malgrat mil caos de malbaratament, elles no són culpables del dèficit, ni del deute. Xifres canten. Llur dèficit és del 2,2% del PIB, un cinquè del total (pel 9,5%, l'Administració central), tot i gestionar el 35% de la despesa. El deute, només del 8,2% del PIB (pel 55,2% del conjunt): creix molt de pressa, sí ( a un ritme del 33% al tercer trimestre de 2009), però igual que el govern (32% al quart trimestre). Així que menys llops recentralitzadors en nom d'una falsa eficàcia".

El laboristes inclouen al seu programa "un acord mundial per a introduir una taxa global a les transaccions financeres".

A.Caño."Su experiencia persona le empuja a Obama hacia el realismo; su fe en los valores norteamericanos, hacia el idealismo. Es todavía una tensión sin resolver".

Joan Tapia:"El PP incordiarà amb l'Estatut per a debilitar el PSOE i acontentar l'aguirisme, però no li interessa la sentència contrària. I Rajoy i Zapatero la poden retardar. L'Estatut segueix vigent - qui dia passa any empeny - i el partit que el va recórrer ensuma ja el risc de guanyar el plet (l'Estatut) i perdre'n el botí (la Moncloa)".


Luciano Varela vs. Baltasar Garzón:
Felipe González: "Con el debido respeto a la independencia judicial, lo que está ocurriendo es cuanto menos inexplicable; y lo que no se puede explicar no puede ser justo. Por tanto, lo que está pasando me parece injusto, ya antes de que haya un pronunciamiento. Seguramente Garzón me va a entender mejor que nadir; pero los otros también me van a entender".

J.Pérez-Royo: "Estoy convencido de que la mayoría de jueces y fiscales así como la mayoría de los miembros de la comunidad académica no comparten la interpretación de ley del juez Garzón (de declar-se competent per a instruir la investigació sobre els desapareguts com a conseqüència de la Guerra Civil). Pero hay una minoría* que sí la comparte. Estamos ante un asunto discutible y discutido, respecto del que no existe una posición unánime. Falta, en consecuencia, la premisa indispensable para que pueda pensarse que estamos ante un delito de prevaricación".
(*) els magistrats de l'Audiencia Nacional Clara Bayarri, Ricardo de Prada i Ramon Sáez

Joan Tàpia:" Sorgeix la sospita que Garzón paga factures. Les del PP per Gúrtel i les de Varela i Margarita Robles(segona de l'exministre Belloch) per altres coses.
És admisible? Tal vegada. El que és llastimós és que el jutge de l'Audiencia Nacional sia l'únic encausat pels crims del 18 de juliol. És humiliant per a moltíssimes famílies espanyoles que van sofrir 40 anys de por i després callaren. Varela no té justificació. Votà contra encausar Atutxa perquè el fiscal no l'acusava i només ho feia l'acció popular (l'ultradreta). És el que succeix ara amb el procés Garzón. El Suprem n'havia fixat el criteri en la causa contra Botín, y el jutge Verela adduí que dos espanyols no havien de ser tractats diferentment. Avui Varela creu que Garzón és menys igual que Autxa o Botón. Hi manquen tones de sentit comú"

Joaquín Leguina:"L'enrenou judicial ha servit per a colar alguns missatges de molt dubtosa qualitat:
Missatge nº1: "La Llei d'Amnistia - com tota la Transició - fou feta sota pressió, degut a la por produïda pel soroll de sables. Més que una amnistia, fou amnèsia el que s'imposà"
És fals i a més calumnia els que es posaren d'acord a portar la democràcia i per a la qual cosa prepararen una Constitució consensuada. No van ser covards, sinó generosos.
De tota manera, ha quedat prou clar que als dos bàndols hom practicà una furibunda "neteja ètnica".
Missatge nº2: "Els assassins a la reraguarda republicana ja foren "honrats" i els seus victimaris perseguits pel franquisme. Els únics que han de ser honrats - i llurs assassins jutjats - són els represaliats pel franquisme".
El que cal és ampliar el mutu perdó i fer que tots els morts - tots - siguin també de tots.(Com demostrem al nostre monòlit amb tots els noms, tots, dels altafullencs morts durant la Guerra Civil: des del 17 de gener de 2009. Amb l'oposició d'AA /ABG).
Missatge nº3: Tots els represaliats pel franquisme són herois de la democràcia i de la llibertat"
¿Per què no acceptem la veritat d'una punyetera vegada? La immensa majoria de la dreta espanyola renegà de la democràcia durant la República, i no cal dir que durant la guerra... Però és que la mateixa esquerra, en gran part, féu el mateix, agafant la deriva "revolucionària". En qualsevol cas, una guerra civil no és el millor moment per a la defensa del drets civils mi per a la discussió civilitzada...
Missatge nº4: "La dreta espanyola és hereva i enyora el franquisme"
¿O sia, que boi la meitat dels votants espanyols prefereixen el franquisme?"

Santos Julià: "Quizá com escribía Charles Maier, es hora de preguntarnos: "la adicción a la memoria podría convertirse en neurasténica i discapitadora". Maier pensava que l'empatx de memòria ("surfeit of memory") era la prueba de que las sociedades occidentales había llegado al final de un proyecto colectivo masivo y habían agotado su capacidad de encontrar instituciones colectivas basadas en aspiraciones de futuro".

Les presons espanyoles alberguen 76.743 reclosos; només el 8% dones.

El Consell sectorial de Cultura pacta la proposta al Ple per al reglament de la Biblioteca

Ara una comissió mixta redactarà, dijous 22 a les 18 hores, les bases per als usos, amb drets i deures, del Centre d'entitats, també per a presentar-les a l'aprovació del Ple.

Dilluns, 19 d'abril, presentació del "Poder de las caricias" d'Adolfo G.Papi a la llibreria La Capona de TGN: 2/ 4 e nou del vespre

Divendre 16 i dissabte 17, de debats entre Federalisme (el nostre regidor Fonxo Blanc) vs Independentisme (l'escriptor i professor de la UPF, el convilatà del c/ de santa Marta, Hèctor L.Bofill).
Punts d'acord: ¿quins 220 diputats al Congrés reformaran la Constitució per al Senat, cambra territorial?; reconèixer la poca consciència d'Estat plurinacional. Visibilitzar-nos a l'exterior de froma desacomplexada, com al Quebec.
Punts d'acostament, des del Federalisme: és un independentisme gradual, prudent i lúcid: "de federalisme en tenim més del que creiem i menys del que volem"; l'independentisme d'ERC ha permès l'accés del PSC al Govern i la Presidència de la Generalitat; el conseller d'ERC Ausàs desenvolupa el federalisme interior amb les 7 vegueries. Si arriba la independència els principals culpable en seran els espanyolistes separadors del PP i els jacobins del PSOE (Guerra, Bono) no els indenpendistes.
Punts de grans diferències: si per a l'independentisme tota nació ha de construir el seu propi Estat, per al Federalisme cal reconèixer la interdependència i mantenir la vertebració social - considerant el qui són tan catalans com espanyols i els qui també tenim una part d'ells / ciutadans espanyols, triomfadors que vam conquerir l'actual règim polític. Els federalistes tenim pertinences múltiples, i necessitem la massa crítica de centre esquerra de tota Espanya (per a les lleis sobre costums: avortament legal, matrimonis gais, etc) quan a Catalunya la majoria social és de centre dreta o nacional-catòlica. El federalistes catalans valorem l'Estatut, l'autonomisme i l'intervencionisme polític a Madrid i Brussel·les.
Per a Hèctor Bofill remarcà que es guanyarà el futur referèndum oficial amb el 52% de vots afirmatius amb participació homologable; i que des d'Espanya prou que ho saben i per això són al·lèrgics als gestos democràtics. Els que s'hi oposen dins la pròpia Catalunya, no passen de la minoria d'un 14% i per fer-los contents estem reprimint l'anhel de llibertat de la majoria.
En el capítol de crítiques més radicals, el qualificadíssim portaveu independentista, doctor i professor de Dret polític, titllà el procés constituent de 1978 com a no democràtic, condicionat pel poder fàctic militar; alhora qualifica el poder central de laminador de Catalunya, i es preguntava si per al TC existeix el poble de Catalunya que ha aprovat l'Estatut en referèndum. Per explicar la seva evolució des del federalisme - en féu una conferència per al 6-D del 2000 - a l'ctual independentisme del qui n'és l'intel·lectual públic i jove més rellevant, afirmà: "tip de donar cops contra la paret, l'hem de travessar". Inviable la reforma federal hem d'esdevenir un Estat independent.
L'habitual to arborat, només quan el nostre regidor s'indigna, aflorà quan titllà de visió paranoica l'Espanya que han interioritzat els independentistes. Abonant la reflexió de l'exregidora i infermera humanista, Carme Vives, que els volé fer adonar que amb la seva lluita constant contra Espanya, no poden tenir l'ànima lliure.
També, en escoltar la comparació de J.M.Farré (dels Bastoners i simpatitzant d'ERC) "no he demanar permís al porter per fer el que vulgui amb el meu pis", aprofità el nostre regidor per acusar-los de "classistes" i incapaços d'entendre que cal comparar dèficit fiscal amb superàvit comercial (perquè som a Espanya, junt amb Ses Illes, Madrid i País Valencià) com Alemanya dins d'Europa, que aportant diners del FCE per a les autopistes d'Andalucia pot vendre'ls Audis que hi circularan. El divendres apuntà que potser amb independència tindríem el major dèficit fiscal, ja que s'hauria convençut per les raons de la mesquinesa i la insolidaritat fiscal.
Citant l'historiador J.M.Fradera interpretà l'actual embranzida sobiranista com a pròpia de les noves generacions que no han viscut el darrer franquisme i la Transició; que viuen en un marc molt internacionalitzat; que, de posició acomodada, els sedueix el risc aventurer de la independència...
Dissortadament, el ponent independentista hagué de marxar abans d'hora per una incidència greu en la salut de la seva muller. El millor futur els desitgem de tot cor.

Ricard Torquemada: "Els nostres avis no es creurien que el Barça ha guanyat 3 copes d'Europa, dues en quatre anys; que jugaran els pròxims dies la seva 4ª semifinal en 5 temporades, 3ª consecutiva; que en les darreres 5 visites al Bernabéu ha sumat 3 victòries (0-3, 2-6, 0-2); que defensa un futbol atractiu, modern i competitiu; que ha guanyat 6 títols en un any, amb el triplet "Copa, Lliga i Champions"; que té un entrenador de la casa que trenca motlles en l'evolució tant del futbol com del club; que ha format a la Masia l'actual "Pilota d'Or", Messi i els dos millors centrecampistes del món, Xavi i Iniesta; que ha dipositat l'estil de l'equip de les dues dècades en Guardiola de Santpedor; Xavi, de Terrassa; Iniesta, de Fuentealbilla; Busquets, de Badia; i tal vegada al futur Cesc, d'Arenys; que Messi ha marcat 40 gols sense ser un rematador; que al partit de tornada de quarts de la Champions contra l'Arsenal, únicament Keita s'infiltrà de migcamp endavant entre l'esplet de jugadors formats al planter del Barça com Xavi, Busquets, Pedro, Messi i Bojan; que el futbol base no deixa de formar seguretat, des de Puyol i Piqué fins a Bartra, Muniesa i Fontàs, que ja truquen a la porta del primer equip; que ha sigut capaç de polir, projectar i presentar el porter més complet del món, Víctor Valdés; que presumirà d'un jugador del filial al Mundial com Jonathan amb Mèxic; que està començant a canviar el pessimisme malaltís per l'optimisme raonable i que aspira a jugar una final de la Campions al Bernabéu. Era un somni, ara tot és realitat"

Inversions del Govern Tripartit a Altafulla 2007-2008: 12 milions 593.704 e.:

desembre 2007: habitatges de lloguer a la Fassina (1 milió 11.259 e.)
gener 2008: escola del Roquissar (2 milions 689.919 e. + 154.720 e. en els 4 mòduls)
març 2008: restauració mosaics Vil·la dels Munts ( 54.969 e.)
maig 2008: habitatges de promoció pública de l'Hort de Pau -I (1 milió 571.881 e.)
setembre 2008: institut d'Altafulla al Roquissar ( 4 milions 309.550 e.)
setembre 2008: II fase de l'Hort de Pau (2 milions 801.406 e.)

Primer concert de Dimarts de Pasqua a l'ermita de s.Antoni de la coral Santa Rosalia de la Torre

Resultat esplèndid de qualitat i suficient d’assistència. Fou una horeta que volà per als oïdors als bancs de la nau, de plenitud interpretativa per als cantaires a l'altar. En nombre a parts iguals: un cinquantenar tant a dalt com a baix. Del ple, només l'alcalde i el nostre regidor, que hi veié boi totes les persones participatives / de bon gust convocades personalitzadament pel seu mòbil ja particular.
En una presentació argumentà el per què d'aquesta nou esdeveniment cultural, la meitat del catxet de l'actuació subvencionat per la Diputació: perquè Altafulla i la Torre han de relacionar-se: també vingué la companyia de teatre de la Torre. Perquè altafullenques canten amb la santa Rosalia. Perquè ens va meravellar el seu concert de Nadal, on vam ser convidats oficialment. I sobretot perquè els dimarts de Pasqua, històricament a l'ermita de sant Antoni de Pàdua (patró dels pescadors) s'aplegava bona part de la contornada, de la rodalia, sobretot de Baix a mar de la Torre.
El programa fou desplegat en quatre seccions, triades i dirigides per Natàlia Casasús:
en llatí, les quatre polifonies sacres dels s.XVI-XVII: Laudate Nomen Domini, de C.Tye; O Jesu Christe, de J,Vam Berchem; de T.L.Victoria, Popule meus i Cantate Domino de O.Pitoni.
en anglès, tres anthems (antifonies): An irish blessing; All things bright amb beautiful.
en català: quatre cançons populars: El rossinyol, harmonitzat per A.P.Moya; Joan del riu, per M.Oltra; Ton pare no té nas; per B.Bibiloni i Sota l'om, hamonitzat per Enric Morera.
quatre espirituals negres: OH happy day!; The storm is passsing over; Old time religion; It's me, oh Lord!. Amb Rosa Bertarn al piano electrònic.
Tota la logística i el piano fou servida per la pròpìa Coral santa Rosalia, amb un suplement de factura de 800 e. a pagar íntegrament per la part contractant.

El proper dimarts el Consell Sectorial de Cultura proposarà el reglament de la biblioteca al Ple d'abril.

Divendres, a la Sala de Plens, presentació de les dues narracions d'Héctor L. Bofill, ambientades a Afàmia /Altafulla: El principi satànic i Dafne. Hi signarà exemplars que vendrà la Llibreria del Lluís Canyelles

Moisés Naím: "Rusia es el país que en las últimas décadas ha creado más millonarios. Según la revista Forbes, de las 400 personas más ricas del mundo, 50 viven hoy en Moscú (60 en NY i 32 en Londres). No sé por qué esto me recuerda a otra lista en la que Rusia se destaca: está en el lugar 146 en la lista de los 180 países incluidos en el índice de corrupción elaborado por Transparencia Internacional".

Javier Moreno, director del País: " No resulta necesaria harta sagacidad para concluir que España no sólo no ha logrado en estas tres décadas situarse al nivel de los países con mejores prácticas, ni por lo que respecta a los partidos ni a los tribunales, sino que ahora se corre serio riesgo de descender aún más peldaños si, como todos los sondeos parecen apuntar, la derecha gana las próximas elecciones sin haber purgado previamente su papel central en el escándolo de Gürtel y otros (Matas, Fabra), y asumido las consecuencias que de ello se derivan.
No voy a insistir en lo obvio: la crisis económica que desde hace dos años castiga a España con una ferocidad desconocida para toda una generación, la impericia de los socialistas en comprender desde el primer momento los peligros de todo tipo que ésta comportaba y el comprensible retraimiento de una parte de los votantes de izquierda explica por qué los sondeos colocan de momento a Mariano Rajoy en la Moncloa tras la elecciones que previsiblemente se celebraran en 2012".

Carles Castro a La Vanguardia glossa el concepte de Societat Civil del veterà sociòleg Víctor Pérez Díaz com El retorno de la tercera fuerza: " El món actual, temps de "torbament" i de crisi que despulla les insuficiències de l'Estat i del mercat, reclama que la societat civil, "múltiple i autoorganitzada" torni a tenir un paper essencial. Primer, com a xarxa de seguretat en un món on tots podem acabar com a fracasssats; d'ací el paper del tercer sector, d'organitzacions no lucratives que actuen al medi ambient, la joventut o la lluita contra la pobresa. Però també més enllà: dins la participació activa com a societat civil, compartim experiències per a entendre i acceptar la complexitat del nostre món".
Nodreixen la societat civil els qui combinen "generositat i autoconfiança", els autèntics "artesans de la vida social" que no procedeixen de les elits sinó les classes mitjanes. L'antídot a una societat "endormiscada i queixosa".
Fa pensar el que Albert Boronat nomenava "els qui porten el sant Cristo" a Altafulla. El seu àmbit són esls Consells Sectorials,on la presència prové de les entitats. Els queixosos, endormiscats a l'hora d'admetre la complexitat, mesquins i malfiats potser que els situem, al Consell de Participació,
Als qui tal vegada per prou semblances de mentalitat podem aplicar el que el també reconegut sociòleg Ulrich Bech qualifica de l'e nacionalisme alemany: "que s'ha encargolat cap endins, reevaluant i minvant llurs obligacions amb Europa. Suposent , irrealment, que existeix una via de retorn a l'Estat nacional, tota una nostàlgica mentida existencial. Que abasta tan el populisme com els cercles més educats i cultes": l'Altafulla que no vol trànsit sinó irracionals ressalts, ni tràfic comercial sinó l'avorriment residencial, ni nous veïns en el desplegament del POUM al que s'hi van oposar, ni impostos directes d'IBI per garantir els serveis públics i els institucions elegides. La nostàlgica mentida existencial de...

Herman van Rampoy, president permanent del Consell d'Europa: "Estic en la moral dels resultats, no en la moral de les intencions".
"Sense l'acord de l'11 de febrer, hi hauria hagut una catàstrofe. A la vida cal evitar els desastres. Els mecats es mouen per rumors, per especulacions, no per decisions polítiques. Fou decidit de posar en marxa un mecansime d'ajut financer, basat en préstecs bilaterals i amb la participació del FMI, l'entrada en funcions de la qual depèn de Grècia, que no ha demanat cap ajut ni la reclamarà d'immediat". "Estic en la moral dels resultats, no en la moral de les intencions".
"El populisme fa difícil perdre les mesures que caldran per al futur d'Europa. Quan veig l'agenda econòmica, les reformes necessàries, els desafiaments pressupostaris... veig que estem obligats a prendre mesures impopulars. No es podrà defugir de fer reformes impopulars els pròxims anys. Però cal ser valents. L'únic consol és pensar que tampoc cal descartar un reconeixement quan els electors s'adonin dels resultats. N'he viscut dues vegades l'experiència".

El consell dominical de Francesc Valls al País de Catalunya:"Una part de la ciutadania i el botiguer tendeixen a defensar el que coneixen per por a un futur incert. Però el governant, ha, o hauria, de mantenir una visió estratégica de ciutat i embolcallar-se com un Esquilachi d'un cert despotisme il·lustrat. Cal prendre'n les decisions sense haver de tocar les campanes i tocar a somatén en cada requeriment. Però calen visions de talla, capaces de generar il·lusions..." L'anàlisi és aplicat a BCN però podem extendre el criteri i el guió arreu.
Caldrà plasmar-lo als propers programes electorals i sobretot demostra-los des del Govern o el propi paper al Ple. Les ineviatbles mesures d'hisenda impopulars del Govern i el nivell de les despeses a cultura i festes del nostre regidor tenen alguna relació amb aquest despotisme il·lustrat des d'una visió estratègica heretada, corregida i projectada. Les il·lusionants visions de talla per a Altafulla i els altafullencs per força són plurals, diferents i fins i tot antagòniques entre grups i regidors al Ple: la de PAU és l'Altafulla oberta a seguir creixent: incorporant nous veïns i noves entiatats i negocis; noves iniciatives de benestar, culturals, festives, econòmiques. L?Altafulal Oberta i Social / sociable convisquen a places, passejos, serveis i actes públics. Se'ns pot copiar: així compartirem criteris, però a desplegar amb equips de govern i plens i consells sectorials mensuals, amb total transferència informativa (des del blog de cada grup, des de la comuna Plaça del Pou i la 107,4 fm)

La Conselleria d'Ernest Maragall atorga 81 mil e. de suvbenció a l'escola municipal de Música per al curs 2008-2009 i 2009-2010.

Aplica l'acord de Govern 29 d'abril de 2008 (...data en què el nostre regidor féu 54 anys..., per haver nascut el 1954; també any de naixement, el dia de sant Antoni de Pàdua, de l'alcalde Gené / regidor d'ensenyament); el conveni amb la Federació iAssociació de Muncipis per al sosteniment d'escoles de música i de dansa de titularitat de l'Administrració local de Catalunya. Sempre d'acord amb els articles 74 i 200.2 de la Llei 12/2009, de 10 de juliol, d'educació.
També la regidora que dirigí des del govern l'actual ubicació i també la vigent dimensió de l'escola de Música a la Violeta, na Fuensanta Castro, nasqué a finals de març del 1954. Ordenen, doncs, tota la sèrie de signes nascuts a primavera de 1954: Foc de Primavera /Àries: Fuensanta Castor González; Terra de Primavera /Taure: Fonxo Balnc Canyelles; Aire de Primavera / Gèminis o Bessons: Josep Maria Gené i Torrell.
Aquell 1954, a Viajes Marco organitzaven un viatge de 20 dies per la Ruta Atòmica d'Europa (Holanda, Dinamarca, Noruega, Suècia, Anglaterra i França) i a Chamartín, en l'homenatge al davanter Zarra la selecció del Centre-Nord guanyà per 4 a 3 a la de Catalunya-Llevant. Pels blancs van jugar Carmelo (Eizaguirre), Martín (Lesmos I i Venancio), Lesmos II, Muñoz (Mújica), Garay, Atienza*, Coque, Zarra*, Di Stefano* (Panizo) i Gaínza*. Pels nostres: Domingo, Argilés, Biosca, Segarra, Pasieguito (Bosch), Puchades, Basora*, Wilkes**, Kubala (Marcet), Cèsar i Manchón. (* golejadors)

Quin Ple el de març...! Independència i factures de Cultura i Festes pendents de 2009 engresquen el Ple

Dels quinze punts, els estrella eren només dos: el 6è i el 14è. Anem pel darrer, que votava la moció presentada per la "Comissió Altafulla Decideix!" en suport a la consulta popular sobre la independència al municipi d'Altafulla, signada...per l'exregidora del PSC Cristina Magriñà i Pova... Després de les intervencions d'alguns regidors la votació fou d'allò més sorprenent: ERC lògicament votà que el sí; però el regidor Spuch de CiU es decantà pel no com el del PSC, Manel Ciércoles, i, naturalment la regidora del PPC. El sí d'ERC tingué el suport de la "participativa" Marisa Méndez-Vigo d'ABG/AA i tres companys de viatge com AUPA, Ideal i el regidor de Turisme Jano Francino. Un autèntic joc dels disbarats, on dos grups (ABG/AA i PSC) voten dividits. Els tres regidors notòriament amb més formació política (l'alcalde Gené, l'exalcalde Farré i el nostre veterà regidor, que entrà a l'Ajuntament la primavera de 1983) es van abstenir argumentadament. Increïble, com per preveure el joc de capficaments (ERC, Marisa) i oportunismes(de la resta dels Sí), de divisions polítiques i civils que pot desvelar l'injust, inútil i innecessari, contraproduent procés sobiranista: una autèntica caixa dels trons de Pandora, amb una capdaventera a Altafulla que potser només destil·la....envers el seu ex-cap de llista i mentor, fins i tot, laboral. És així! S'hi han adherit com entitats: el futbol a onze i el Centre d'Estudis...
Abans havia focalitzat el Ple l'aprovació de les factures extrajudicials (despeses de 2009 sense partida pressupostària de 2009). Sumàven 69.477 e., dels quals 39.487,39 corresponien a Cultura i 24.790 a Festes; 5 mil e. pel servei de consergeria del Poliesportiu del mesos de novembre i desembre.
E debat tingué una "fiscal del Poble" implacable, que fins i tot portava escrita la seva punyent intervenció. La seva línia d'atac furgava en les contradiccions dins el propi Govern, ja que 3 dels seus regidors havien votar en contra d'una modificació de crèdit per valor de 16 mil e. a càrrec de protocol que n'assumia despeses en festes i festivals. Confessà que havia marcat irada de la Comissió d'Hisenda en veure que el Govern havia votat sense fisures, circumstància que no precisament esperava. Per això increpà directament els abans deslleials titllant-los de plegar-se davant el nostre Regidor, al que qualificà tant d'una mena d'enemic del Poble principal a causa de les seves despeses com de geni que sempre se'n surt amb la seva. Alhora reclamà que el regidor Hisenda, Cultura i Festes expliqués quin era el secret, anunciat a l'anterior Ple, que havia de desvelar. Val a dir que, sembla que en aquest clímax dialèctic / teatral polític al Ple del 26 de març de 2009, aplegà fis a 500 convilatans a la web de la 107,4 seguint-ne els seus representants / representadors. No en debades, el regidor Manel Ciércoles, un prodigi de les ironies, qualifica la regidora d'AUPA com de tota una "Núria Espert".


El nostre regidor evidentmet féu públic el suposat gran secret,

que ja havia explicat a una exregidora d'AUPA durant les sardanes a la plaça Martí Royo proHaití: davant la insuficient dotació per als antics patronats proposà, sense èxit, dins el govern que els regidors deixéssim de cobrar el 2009 destinant-ne la partida als esmentats despullats antics Patronats. C'est toute!
L’ex-alcalde carregà contra el nostre regidor per no controlar les despeses com a responsable d'Hisenda, l'acusà fins i tot de perdre subvencions, de fer i fer recorrent, si calia, a pujar brosses i l'IBI com a ingressos per a cultura i festes. Evidentment, meresqué la rèplica per demagògia.
La intervenció més amable de tot el Ple en el punt estrella, l'aportà el regidor J.M.Alasà, recuperant aquell paper d'abstenció activa i argumentada que distensiona la bipolarització del Ple. Digué que no podia votar a favor perquè la gestió havia estat poc ortodoxa i poc realista, però que el nostre regidor havia estat valent, que hauria esta difícil suportar les pressions d'haver suprimit actes per ajustar-se al pressupost tan migrat.
El nostre regidor, en plena diana de foc creuat que rebé també del propi alcalde i la regidora del PP, tingué el suport explícit del regidor del PSC que intentà reconduir el debat a simplement decidir si pagàvem o no a uns proveïdors que havien fet un servei de feia mesos. La línia argumental del nostre regidor fou que el gastat a Cultura i Festes el 2009 complia al PEF, cosa que demostra que el nostre interventor coneix l'estructura de les nostres distintes despeses; que de fet, en lloc de a la partida de 2010 hauríem d'haver aplicat romanent de 2009 al qual contribuí pressupostant la meitat del que calia gastar. Insistí en defensar-se en positiu, renunciant a contraatacar la regidora d'AUPA (no digué al Ple públic i radiofònic que no havia votat els pagaments extrajudicials que mancaven fer efectius a Gulinves per la Guarderia obra del partit al qual representa, que no havia votat la construcció del Centre d'Entitats). El nostre regidor exposà que se sentia hereu de l'acció de govern a Cultura del seu pare, de Joan Carrera, de J.M.Gené i de sí mateix a l'etapa d'UPA, que calia haver-la mantingut malgrat la dotació pressupostària obligada pel dèficit de 2007; era conscient de la debilitat política que provocava la decisió però que calia triar entre desmuntar activiats o veure's al judici del Ple: en conciència, i per profunda convicció interna, ha mantingut els actes mínims i suficients per al Model de Cultura i Festes d'Altafulla que segurament és una de les raons d'existència de PAU i que qui hi pacti ha de reconèixer.
Finalment només ABG/AA i AUPA van votar en contra. ERC s'hi abstingué, en un vot i una intervenció que féu pensar al nostre regidor que els regidors menys agressius són els menys votats (ERC i PAU vam entrar al lloc 10è i 9è del 11 llocs al Ple).

El regidor de via pública pactà unilateralment els ressalts amb els qui en volen

En el torn de la ciutadania al públic, dos destacats convilatans veïns de l'antiga N-340 van felicitar el regidor J.M.Pérez pel nous ressalts i pels que ells consideren suficientment suavitzats. El nostre regidor no s'estalvia el sarcasme de dir que potser el propi Crist en la processó del sant Enterrament podria notar l'efecte de tant de ressalt. Quedava prou clar que el regidor d'Ideal havia pactat, des de la regidoria de Participació que mai vam pactar però que porta de facto, amb els proRessalts i que havia deixat amb el cul a l'aire la seva estimada regidora d'Urbanisme i el nostre regidor que li ha donat suport públic i intern constant; l'expressió Altafulla ondulada d'Azahara Palomares del Punt, recordem que neix d'un dibuix de Manel Ciércoles. L'accés directe (històric) pel c) de Mar fou proposat pel nostre regidor atenent les queixes (al regidor deTurisme) després dels tres darrers ressalts de la família de l'Alcalde Pijuan, que ja ha col·locat un indicador de l'Hostal san Martín a la cantonada del passeig del Marquès de Tamarit / Migdia. PAU proposarà que comencem la temporada d'estiu amb un replantejament general dels 14 ressalts de la Vergonya i l'Amargura.

Marc Bassets, La Vanguardia diumenge 28 de març : "No és la mística, ni els poders taumatúrgics del "yes, we can", el que explica els èxits del president dels EEUU. Més d'un any després d'arribar a la White House, es veslluma un mètode Obama: paciència (la reforma sanitària, com l'acord nuclear, calien el 2009, però van patir retards successius) i mesos de debat i atenció al detall (Obama és un presdient que estudia fins i tot les qüestions més tècniques).
Una altra característica del mètode Obama és la fixació d'objectius utòpics, amb capacitat de captivar els ciutadans (la cobertura universal o un món sense armes nuclears), que després desplega en una pràctica complexa. Posar en marxa la llei sanitària i assolir la cobertura per a tots requerirà anys. I tant EEUU com Rússia segueixen disposant d'un arsenal nuclear suficient per a destruir-se entre sí i la resta del món.
Però en un i altre cas la via resta oberta, i l'èxit parteix del càlcul que el país està madur per als canvis".

Xavier Batalla, la saviesa personificada en política internacional de La Vanguardia de BCN: "La societat individualista que explicà el francès Alexis de Tocqueville a La democràcia a Amèrica conegué grans transformacions al segle XX a resultes d'un seguit de crisis. I algunes, tal vegada, ni les hauria sospitat Tocqueville. La gran depressió de 1929, posem per cas, convencé els qui fins aleshores s'havien benificiat de l'ascensor social que, quan van mal dades, també podian anar aigües avall; a la classe mitjana, que els seus interessos no eren necessàriament contradictoris amb els de classe baixa, i als empresaris, que els calia el govern com a possible xarxa de salvació. El resultat fou el New Deal (nova confiança, nou pacte social) de F.Roosevelt. És l'etapa que J.Galbraith cregué com la més acostada a la socialdemocràcia.
Què farà Obama? Pretén d'empetitir Tocqueville introduint la (social)democràcia a Amèrica?, com diuen témer els qui consideren que el socialisme - de moment, la limitada reforma sanitària, que descarta l'opció pública - és l'antítesi de l'americaneïtat. A Europa no falten els qui ho pensen seriosament. És el cas de Klaus Zimmermann, director de l'Institute for the Study of Labor a Bonn. Zimmermann argumenta que l'extensió de l'Estat del Benestar a Europa no arribà perquè els europeus fossin més tous i compassius que altres, sinó que fou causat pels canvis que provocà, com s'esdevingué al sector de l'acer i el carbó, la volatilització de les feines, que requerí una major xarxa social. Ara, afageix, Zimmermann, als EEUU estan descobrint el límit del seu dinamisme econòmic, per la qual cosa comença aplicar-se el Welfare State."

Carles Castro considera Ecuación imposible la reforma del sistema electoral català perquè topa amb els interessos irreconciliables dels partits: "Els petits desviaments de l'actual sistema són prou decisius com per determinar el mateix signe del Govern Català. Així succeí el 1999, quan el partit més votat, el PSC, obtingué menys escons que Ciu (que fou beneficiària d'una desviació del 10% a l'hora de traduir els seus vots en diputats). També passà als de 2003. Però, el 1999, el bloc que formaven nacionalistes i populars assolí de reunir la majoria absoluta al Parlament, malgrat que les forces del futur tripartit sumaven 100 mil vots més.
Per què es produeixen aquestes distorsions? Per dues raons: la sobrerepresentació d'algunes circunscripcions electorals ( BCN amb el 75% del cens n'elegeix el 63% d'escons al Parlament; Lleida, amb el 6% dels cens reparteix més del 11% dels parlamentaris. Però aquesta distorsió és normal entre els sistemes electorals que volen donar veu al territoris menys poblats. El problema d'aquest mecanisme corrector s'esdevé quan es combina amb un repartiment desigual del vot de cada partit: la distorsió afavoreix els partits nacionalistes (CiU i ERC) que a les zones sobrerepresentades cullen més vots que PSC, PP o ICV.
Així el 2006, CiU i ERC obtenen a Lleida el 7,8 i el 7,7 del seu % de vots totals a Catalunya, mentre que el PSC i PP el 5,1 i el 5,2. A Girona, l'11,2 i el 12,7 de CiU i ERC, pel 7,6 i el 7,4 de PSC i ICV. TGN presenta un equilibri d'aportació als vots: el 10% del total català de CiU i també del PP, el 9,4 per al PSC; però el 12,2 pera ERC. Altrament, a la subrepresentada BCN: ICV n'obté el 81,7%; el PP, el 78,5; el PSC, el 77,9%; mentre que CiU i ERC, el 71 i i el 67,4%.
A partir d'aquestes dades, Carels Castro, pot concluir que qualsevol reforma s'enfronta a interessos furiosament contradictoris. Una major proporcionalitat perjudicaria les formacions nacionalistes.

Anton M:Espadaler: "Perduda la guerra, o el que fou el mateix, arrasada una determinada idea de civilitat, moderna i europea, que afectà de ple els interessos intel·lectuals, Vicens Vives fou un dels pocs que contra totes les maltempsades lluità perquè les tornés la normalitat. Procurà que el discurs de l'acadèmia, que en seu cas significava una manera de fer història, fou prou capaç d'imposar-se com a necessitat científica. Això significava enfrontar-se intel·lectualment, des de posicions d'avantguarda que el vinculaven a l'escola dels Annales , a un poder universitari molt poc disposat a deixar-se seguir per aires de canvi. I, anant més enllà, aspirava que un cop assolit el poder acadèmic, esdevingués un trampolí que es projectés sobre la societat. Una jugada intel·lectualment impecable i politicament astuta: el discurs acadèmic no pot, en bona lògica, trobar obstacles. I, en el pitjor dels casos, obliga el poder, fins i tot el més obtrús a negociar. O el que és el mat, ja que no a cedir - aque era impensable - el menys a concedir, que als anys de ferro del franquisme no era poca cosa.

"La nostra tàctica ha d´ésser sempre la de convèncer per l'exemple i la claredat, la de fer-nos a nosaltres mateixos abans d'arribar al lliurament del missatge".
" Ésser un país de Marca, net i ordenat, com Bèlgica, Holanda i Txecoslovàquia; o bé un país de reducte muntanyenc tan ben agençat com Suïssa. Aquest missatge no pot ser més humil i intranscendent, i fora de tota ambició culturalista com la de Ramon Llull. Però és una bona nova humana i social. I si poguéssim estendre-la arreu d'Espanya, i entre tots plegats fer una comunitat moderna , pràctica i eficient, justa, pacífica i tolerant podríem cancel·lar els deutes dels nostres precursors i constatar el final de les nostres preocupacions vitals".
" El joc de la catalanitat és inseparable d'un intervencionisme hispànic".
"El jaient pactista de la nostra mentalitat és essència no és altra cosa que defugir qualsevol abstracció i establir la més estreta responsabilitat col·lectiva i individual en el tractamentr del cosa pública".
"En els horitzons actuals de la societat catalana la generació de 1901 - polítics, industrials, professors, poetes, filòsofs - ha estat aixecada per damunt de tota crítica menuda. Ella té el gran mèrit d'haver fet el país actual i de haver passat en va. La seva obra és indestructible i irreversible".
"Duta al poder la segona generació d'aquest segle (XXè) es deixà emportar en els uns per l'engrescament de la bullanga; en els altres pel neguit de fer de pressa. No funcionaren els reflexos de seny i es deixaren lliures els frens de la rauxa, a recer d'un misticisme mesiànic, d'encuny celtibèric. Que aquest fet, emmarcat per l'òrbita de la intranquil·litat europea contemporània, conduí a les posicions revolucionàries d'octubre del 34 i juliol del 36, no és un secret per a ningú. En ambdues ocasions els catalans deixàrem de donar testimoniatge de la nostra responsabilitat envers els altres pobles d'Espanya, de la nostra maduresa per a fer-los acceptar els camins que els indicàvem des de 1901".
"No hi ha cultura possible sense una minoria selecta que en constitueixi l'ossada; no hi ha política possible sense un grup que l'hagi concebuda i que la realitzi".

Sant Jordi 2010: Programació festiva i cultural Setmana Santa i Sant Jordi 2010

DIA.........HORA........ACTE............................ LLOC
31 de març. 20,00 10è Camí de la Creu – Via Crucis Vivent Plaça del Pou.

.
2 d’abril 22,00 Processó de Setmana Santa Recorregut per la Vila
.

3 d’abril A partir 18,00 Cantada de caramelles per l’Orfeó Nous Rebrots Platja
.

4 d’abril 12,30 h Cantada de caramelles per l’Orfeó Nous Rebrots Plaça de l’Església
.

4 d’abril A partir 18,00 Cantada de caramelles per l’Orfeó Nous Rebrots Recorregut per la Vila i Plaça del Pou
.

6 d’abril 11,30 h Dimarts de Pasqua: missa votiva Ermita de Sant Antoni
.

6 d’abril 13,00 h Dimarts de Pasqua: sardanes Ermita de Sant Antoni
.

6 d’abril 21,00 h Concert de la Coral Santa Rosalia de Torredembarra (polifonia, anthems, cançó popular i espirituals negres) Ermita de Sant Antoni
.

21 d’abril 14,00 Dinar de Sant Jordi, socis de l’Esplai de Jubilats Esplai de Jubilats
.

22 d’abril 17,00 h Conta contes per a infants fins a 5 anys, pel grup Peix Peixet Biblioteca Municipal
.

22 d’abril 19,30 Raimon canta Espriu (disc fòrum per Fonxo Blanc) Sala de Plens - Ajuntament
.

23 d’abril A partir 16,00 h. Jornada de portes obertes: presentació del nou fons, donació de la Generalitat de Catalunya Biblioteca Municipal
.

23 d’abril 17,00 Repartiment de roses als jubilats per l’Ateneu Cultural de Dones d’Altafulla Esplai de Jubilats
.

23 d’abril 17,00 Sant Jordi 2010: lectures i lliurament dels premis de concurs literari Pati antigues escoles Teresa Manero
.

23 d’abril 17,00 Fira de llibres, parades de Regal, Paper i Llibreria Lluís i Alnatur. Pati antigues escoles Teresa Manero
.

24 d’abril 18,00 Actuació dels Bastoners d’Altafulla Esplai de Jubilats
.

25 d’abril 10,30 Proclamació de Salvador Joan Rovira Gómez com a fill adoptiu d’Altafulla Sala de Plens – Ajuntament
.

25 d’abril 13,00 Diada Castellera de Sant Jordi: Matossers de Molins de Rei i Castellers d’Altafulla Plaça del Pou

Cultura i Festes 2009: el 81% d'aportació municipal del 2008 : només (12.666 + 25.512)e. en tot el 2009 + (39.487 +24.790) a càrreg del 2010. El total de despeses de 2009 compleix el PEF.

Per tal de quadrar el pressupost de 2009, que havia d'acabar d'eixugar el dèficit de 2007, el pressupost de despeses a Cultura va haver d'aprovar-se amb una dotació de només 33.705 e. ( -38.449 e. dels previstos pel ja auster / restrictiu PEF; - 77.199 e. que la partida al 2008).
Prevèiem alguna modificació per les possibles subvencions de la Diputació i confiàvem amb la de la Generalitat. La Diputació només aportà 4 mil e. i la Generalitat per al Festival de Veus, reconeixent que no ens havia avisat com de costum, acabà pagant directament un dels concerts (4 mil e. cap a Berlín).
Per tant, cap possible augment de pressupost de despeses... sinó que menys subvencions que mai. La consequència és que havent estalviat 8 mil e. de catxets al Festival i Converts, finalment l'aportació municipal pujarà 8 mil e. de més (tot a l'inrevés...)

Cultura 2009: 72.025 e. de despesa, només el 45,2% pagat pel pressupost de 2009

La despesa final que calia fer per conservar la oferta necessària i suficient, ¡que si no deixàvem de fer el que fóra molt difícil de reprendre !, ha sigut de 72.025 e. (clavat al previst pel PEF). Dels quals només hem pogut pagar, mitjançant la partida de despeses de 2009, doncs el 45,2%: 32.538 e.: 11.550 e. als convenis amb les entitats
+5.776 e. en publicitat + 4.186 e. per a les Havaneres + 3.507 e. en catxés dels Festivals i Concerts + 2.900 e. en pianos + 2.069 e. en Creu Roja + 1.500 per a la Cobla de l'Aplec.
Tenint en compte que vam ingresssar 19.872 e. (música clàssica a la plaça de l'església: 8.270 e. dels mecenatges + 7.602 de les entrades) vet ací que, com indicàvem al titular només hem aportat el 2009 per a la programació cultural uns escarransits 12.666 e.

39.487,39 e. a pagar el 2010 com a extrajudicials

Al Ple d'aquest març, vam aprovar amb els vots del Govern (alguns els agraeixo especialment perquè fou més per lleialtat que per convicció), l'abstenció del regidor d'ERC (que féu una intervenció al Ple amb el cor a la mà) i l'enfurismat vot en contra d'AUPA i ABG / AA el seguit de factures fora de partides de pressupostos tancats (extrajudicials) que sumen 39.487,39 e.; les quals pagarem, no amb romanent al qual hem col•laborat formalment, sinó amb la partida de 2009.
Cal remarcar que inclouen les de la Diada de castells de l'Onze de juliol - amb gran poder de retorn: gravada i ja emesa per un canal anglès i pel canal 33 a Quarts de Nou - per valor de 7 mil e. i també 5 dels catxés de música clàssica, que sumen 24.779 e. (d'aquests, 9.442 devent-los des de l'agost al director dels Concerts i també de Festival de Veus, el gran flautista Claudi Arimany). Per procediment pressupostari, només vam pagar-los el 52% dels seus propis ingressos: 4.580 en publicitat + 3.507 en 2 catxets menors + 2.320 e. per 4 concerts amb piano.
La tercera quantitat, en importància, reconeguda extrajudicalment, aplega les actuacions de Piano i Poemes: 1.538 e. en 3 artistes actuants i 580 per l'instrument; 1.794 e. en els aranesos Saragatona, actuants a l'Altafulla Balla; l'actuació dels vendrellenc als castells de sant Martí pujà 1.600 e. El seguiment fotogràfic de tots els actes d'estiu per Elba Ruz suma 2.090 e; material de gran qualitat per a nodrir una web posant en valor el nostre patrimoni artístic integral.

Festes 2009: 55.848 e. de despesa; només el 55,6% pagat el 2009

Pel que fa Festes, complint la mateixa funció que a Cultura, disposàvem de 30.036 e. per a despeses ( - 21.200 e. del previstos al rigorós PEF; - 37.700 e. del pressupostat el 2008). Finalment, n'hem hagut de gastar 55.848 e. (+ 4.342 e. sobre el PEF); però només n'hem pogut pagar, aquest 2009, fins a 31.058 e. ( el 55,6%). Distribuïts en 4.270 e. d'actes de 2008; pel Carnaval 2.673 e.; en Setmana Santa, 1059 e; en orquestres dels múltiples balls de tot l'any i FM de setembre, fins a 20.275 e. I altres petites xifres: 998 e. per las teixits dels futurs nous vestits del Reis; 574 e. en una animació infantil; 400 e. pel correfoc amb Gat; 279 e. per als nans i 250 en coets
Tenint en compte que vam ingressar 2.906 e. en tiquets del sopar de la FM de setembre i una subvenció de 3 mil e., l'aportació del pressupost de 2009 en les seves festes es cenyeix a 25.512 e.

Pagarem el 2010: 17.362 e. de la FM de sant Martí i 7.428 e. de la de setembre

El total de factures reconegudes extrajudicialment en Festes, disfrutades el 2009 que pagarem amb la partida de despeses d'aquest 2010, sumen 24.790 e. En destaquen, de la FM de sant Martí 17.362 e., que inclouen el catxet de 6.322 e. de l'orquestra la Chatta, gran espectacle i amb actuació del nostre gran cantant Cesc Pijuan; els 4.200 e. pel tou d'actes organitzats pels Diables; els 2.900 e- (despesa extra) per la vinguda del Ral•libús; pel dinar de l'Esplai, 1.200 e.; els 1.061 e. en publicitat; els 812 e. per la xaranga dels correbars (el pagament de la qual vaig haver de bestreure amb el meu sou de regidor d'un mes i mig i que se'm retornarà); els 600 e. bestrets per l'Ateneu de Dones a la companyia de teatre de l'Hospitalet que representà "La casa de Bernarda Alba".
Pendents de la FM de setembre, fins a 7.428 e.; en destaquen els 4.968 e. de la factura pel servei integral de càtering per al sopar al c) de sant Martí (com als concerts, no ha pogut rebre el 2009 els ingressos que va generar); els 870 e. per l'extraordinari reportatge fotogràfic d'Elba Ruz; els 580 e. de l'actuació de Juanjo Asencio a la pl.Martí Royo.
L'any 2008 l'aportació muncipal en cultura i festes sumà 126.395 e.. La total per al 2009 en suma 102.385 e.: entre l'efectiva de 38.178 e. del 2009 i la que pagarem aquest 2010, de 64.207 e. Vet ací el 81% d'aportació, en dos terminis, comparada amb la de 2008.