S’hi conjuga la diligent gestió amb l’aplicació del nou Cadastre de 2007. Cal recordar que vam mantenir-ne el mateix entre 1989 i 2006 ( el recomenable en són 10 anys; però la petició a Hisenda d’actualització el 2000 no fou atesa fins tenir aprovat el nou POUM, el 2004).
Circumstància que ha prococat un efecte contradictori només acceptat en el vessant negatiu, obvinant-ne el positiu: alhora estalviar-se durant el septenni 2000-2006 l’actualització de l’IBI i de les plusvàles però en aplicar-se la revisió cadastral, set anys més tard acostumats a la pràctica llarga i privilegiada congelació, el nous IBIs i plusvàlues suposen una garrotada psicològica i econòmica ( a apaivagar reconeixent aquells efectes estalviadors massa temps mantinguts).
Ho analitzem i ho proclamem així...
D’ABG a AA... Alternativa d’Altafulla, amb seu a Via Augusta... des de novembre de 2008!
El full mensual ja ha canviat de capçalera aquest juny: ara ja és Alternativa Altafulla (AA). I amb aquestes sigles aaseguren que es presentaran a les properes eleccions muncicipals.
Així que el grup que resta d’aquella ABG no ha pogut mantenir les sigles. Com ja ens vàrem adonar, consultants els registres del Ministeri de l’Interior, i n’informàrem des d’aquest bloc - d’exsocis de govern escaldats amb ells – de fa mesos, des de novembre de 2008, que amb seu social al domicili particular, a Via Augusta de Baix a Mar, del pare / avi Alonso fou fundat i legalitzat el partit polític local Alternativa Altafulla.
Per molt que ara se’ns presentin com un projecte renovat i amb més vocació d’arrelament a les bases, el fet és que ha aflorat a la realitat – sense la sinceritat / transparència de fixar-ho per escrit – el partit amb nucli dur al clan familiar dels Alonso, aplegant els qui després d’haver-la d’hivernar recobren la juvenil militància comunista ( més aviat com a “comunistes de xalet”).
No només tapen el fet legal incontestable d’un partit propi local i boi familiar sinó que, recordem-ho, han creat una entitat multisectorial (contrapoder més que cultural, tot i l’encert que lloem / agraïm d’engegar un cineclub) la ja coneguda com a Link enllaç social, amb la presidència omnipresent de Guille Alonso.
Per acabar de llançar xarxes d’influència i de control els més conspicus militants de la perduda ABG dinamitzen el mateix Consell de Participació, el mateix que mentre governaven no van trobar a faltar.
El reconeixem del canvi de sigles d’ABG i la seva projecció en el futur com a Alternativa Altafulla demostra que en l’equador de la present legislatura municipal han perdut alcaldia i govern de Progrés ( la meitat del qual segueix amb el Nou); també han perdut les sigles i un dels tres regidors electes.
Evidentmenent el seu nucli dur no perd la seva dèria d’aclaparadora presència pública com demostra les enganyines que decoren de vell nou fanals i papereres del Poble.
El nostre regidor ha costat 7.106,31 e. durant l’any 2008 i n’ha cobrat 5.523,84 ( 1.287,91 e. han estat retencions practicades i 294,56 e cotitzacions a la SS)
Així consta al certificat per a la declaració de la renda. La mesada fixa com a membre del govern puja els 666,88 e. bruts i els 498,5 e. nets.
Destinant els primers 200 mil e. del conveni pel 10% del geriàtric amb Altafulla Life Resort s.l.
Ens en sentim cofois: representa l’encert de PAU de canviar majories al Ple. En el significatiu equador de la vuitena legislatura. I sense cap col·laboració als acords del Ple de juny de cap grup de l’oposció...
La modificació de crèdit nº11 / 2009 crea un crèdit extraordinari de 85.000 e. per al finançament dels projectes tècnics ja realitzats i de les direccions d’obres i certificacions finals, necessaris per a l’imminent Centre d’Entitats del Comunidor (partida 432-62710-INAFOS) procedent dels majors ingressos sorgits del primer pagament (200 mil e. el 22 de maig) d’Altafulla Life Resort s.l.
Els costos adicionals de projectes, ja que el pla ZP no els assumeix, es desglossen en
Arquitecte (avantprojecte, projecte bàsic i d’execució, direcció d’obra, projecte d’enderroc): 45.132,88 e. + Aparellador: 22.783,69 e. ( direcció d’obra, qualitat, seguretat, enderroc) + Seguretat i salut: 11.433,52 e. + Enginyer ( projecte elèctric, llicència medioambiental, direcció d’obra, certificació final) : 4.354,35 e.
En tots els conceptes han aplicat un 30% de descompte sobre el taxat pels col·legis professionals d’acord amb el presssupost d’obra.
Aquell primer termini de 200 mil e. procedeix dels 500 mil e. pactats per la compensació econòmica del traspàs del 10% dins la parcel·la geriàtrica de l’Ajuntament a l’empresa promotora.
Ens plau de recapitular els criteris polítics aplicats:
a) Les mesures extraordinàries anticrisi del Fons Estatal d’Inversió Local ( FEIL) del govern ZP; destinat, a proposta del Nou Govern pel Ple, al Centre d’Entitats.
b) L’acord Nou Govern & Altafulla Life Resort s.l.; gran assoliment fruit de la restaurada relació transparent, franca, d’esforç negociador per harmonitzar interessos amb els motors econòmics essencials del dinamisme econòmic altafallenc. Identitat del Nou Govern.
c) La seva destinació dins el compte de recursos econòmics del patrimoni públic del sòl i habitatge d’Altafulla a infraestructures dels sistemes urbanístics municipals.
Perquè l’art. 224.2.d. del Decret 305 / 2006 ens avala
Calgué redactar una memòria elaborada i signada, en nom del govern pel regidor d’Hisenda (de PAU) – assesorada especialment per l’arquitecte Xavier Mercadé – per tal d’argumentar aquesta última decisió político-jurídica.
No la reproduïm, sinó que reflectim el fonaments de dret 3.5 de l’informe d’intervenció que la resumeix: “El regidor d’Hisenda, mitjançant la seva memòria ha justificat, d’acord amb la Llei d’Urbanisme, que el destí dels diners pugui destinar-se a altres inversions que no siguin la construcció d’habitatge social, ja que aquest 10% d’aprofitament no prové de la construcció d’habitatge residencial, sinó del complex geriàtric.”
La memòria especifica que, per l’art.156.2 del Decret Legislatiu 1/2005, de 26 de juliol, text refòs de la Llei d’Urbanisme, la compensació ha d’incorporar-se al dipòsit municipal del patrimoni municipal del sòl i d’habitatge.
Que un cop en aquesta destinació, podem aplicar l’art.224.2.del Decret 305 / 2006, de 18 de juliol, Reglament de la Llei d’Urbanisme, que en el seu apartat d) permet assignar-lo: “A l’obtenció, execució o construcció de sistemes urbanístics de titularitat pública i a l’execució d’obres de conservació i rehabilitació d les edificacions destiandes a aquests sistemes.” Aquest ús distint al de l’habitatge públic és possible perquè la compensació procedeix de planejament per al conegut ús de parcel·la geriàtrica dins el projecte d’Altafulla Life Resort s.l.
També en el cas dels 58 mil e. destinats a l’ampliació dels serveis del cementiri: en 55 nínxols ( en resten lliures només 18 de lliures) i 33 fornicules per a incineracions ( les primeres). Representen la modificació de crèdit 10 / 2009, apliquem part dels 200 mil e.
Per tant, ja n’hem distribuït en dues inversions 143 mil e. ( el 71,5%).
Al Ple, tant ABG com ERC han votat en contra d’aquestes dues modificacions. AUPA, absent justificadament, ja va votar en contra de la destinació al Centre d’Entitats de més de mig milió d’e. del FEIL.
El 10 de juny, hem concertat el préstec de 235.440,38 e. per a les inversions del pressupost de 2009.
Després de contrastar ofertes, a partir del 12 de maig, finalment per Decret d’Alcaldia
Hem concertat l’operació amb “la Caixa” per un termini de 15 anys, amb el primer de carència; d’amortització trimestral al tipus d’interès Eurobor anual + 2% revisable trimestralment.
Es descomposa en cinc destinacions: per al vial posterior al Palau d’esports ( 60 mil e.) + pla de voreres ( 33 mil e.) + rebaix dels ressalts de la 2ª fase de marquès de Tamarit ( 47.780 e.) + projecte de Biblioteca ( 44.660 e.) + projecte de residència 3ª edat als Munts ( 50 mil e.).
Alcaldia aprova la incorporació obligatòria de partides d’inversió de l’exercici 2008 heredades de desembre de 2006
Constitueix el romanent de tresoreria afectat a despeses amb caràcter finalista de la partida 87002 per valor de 465.721. Les xifres més elevades corresponen a la urbanització de la zona educativa (147.660 e., de conveni amb l’empresa promotora del Roquissar en situació de míssing i per tant de difícil execució conjunta) i per al centre de Dia ( 159.367e. ) encara per concretar en la seva dimensió. Per tant, les altres ens són les de compromís d’execució immediata durant el que resta de l’any: 63.452,3 e. per a la Violeta; exhaurir l’arranjament del camí del Prat ( 73.040 e., dels quals 68.605 adjudicats); i esclarir l’ús dels 15.610 e. destinats a calefacció del Centre de Salut i dels 5 mil per a mobiliari de biblioteca.
Modificació de crèdit a la partida d’òrgans de govern 11-22608 per a les inscripcions al monument als morts i desapareguts de la guerra civil.
Facturada per l’artista marbrista Marcel Socias per valor de 2.088 e. hi apliquem romanent de tresoreria. En la mateixa modificació 13/ 2009, per a la mateixa partida d’òrgans de govern sumem la reedició de 800 exemplars del material didàctic sobre la Vil·la Romana dels Munts per la copisteria Bou, per valor de 2.912 e. encomanada per Alcaldia.
ABG, per boca del seu exalcalde ha votat en contra de la despesa en Espai de la Memòria Històrica, per considerar-la excessiva i per la inclusió del nom del Marquès de Tamarit.
El nostre regidor no s’ha pogut estar de contestar-li que ell com a nouvingut a Altafulla, no s’adona per falta d’empatia i sensibilitat amb els altafullencs de socarrel qui hem lluitat durant anys i anys, de la immensa vàlua d’aquella Reparació Històrica Reconciliatòria finalment assolida.
En l’informe favorable de l’interventor ens formula una nota d’advertiment: prèvia a la concertació de compromisos de despesa ell ha de signar la conformitat d’existència de consignació suficient per tal de no adquirir-se compromisos en quantitat superior a l’import dels crèdits autoritzats en els estats de despeses.
Reforç d’estiu a la brigada, la vigilància i nou servei de Centre d’Estiu
Com a habitual mesura, prevista als pressupostos, d’ampliació dels serveis municipals bàsics hem incorporat com a personal laboral temporal:
1) del primer de juliol al quinze de setembre, els informadors de carrer (policia d’estiu, assimilats al grup C2) H.Montilla Flores, J.M.Fdez.López, i V.Fuentes Franco.
2) durant tres mesos, com a operaris de serveis ( assimilats al grup E) D.Pinto Obispo, I.Laguna Moreno, F.García Sanz, J.J.Crespo Ros.
3) durant el juliol i agost, com a monitora d’activitats de lleure infantil del Centre d’Estiu ( assimilat al grup C1) na Sònia Segura Balañà. Refon el PIJ i el Centre Obert, actuant com a suport escolar, lleure i treball social d’estiu.
4) durant tres mesos, com a auxiliar administrativa ( assimilada al grup C2), na Mercè Ocaña López.
5) la substitució per a juny i juliol d’un oficial paleta (grup C2) de baixa.
Aprovat pel Ple el nou conveni de pagament al CCT dels servei d’escombreries
Ja l’havíem anunciat en assumir les factures pendents del servei del 2008. Ara resta aprovat oficialment, aquest 26 de juny pel nostre Ple; el nou sistema de pagament fou pactat el 10 de febrer pel Consell d’alcaldes del Tarragonès i acordat pel ple ordinari del Consell Comarcal el 2 de març.
El nou sistema de pagament estableix un calendari regular de pagaments trimestrals ( cada 20 d’abril, 20 de juliol, 20 d’octubre , 20 de gener) agafant com a base el 80% del liquidat l’any anterior, desglossat en quatre parts. Entre gener i abril de l’any següent regularitzarem el pagament, la diferència entre el cost real i el liquidat.
La Hisenda de l’Estat Espanyol en el context d’Europa:
En fiscalitat sobre el PIB ocupa el lloc 10è (37,1%, amb mitjana europea del 40,4%). L’ordre exacte és aquest: Bèlgica ( 44%), Itàlia i França ( 43,3%), Finlàndia (43%), Àustria (42,1%), Alemanya (39,5%), Holanda (38,9%), Espanya, Portugal (36,8%), Grècia (32,15).
Especificant-ne l’origen: sobre el treball, el 31,6 % del PIB, també en l0è lloc; però el 2n , amb el 42,4 %, sobre el capital; i el penúltim sobre el consum, amb el 15,9%.
Les dades permeten un cert marge per a elevar impostos per tal de reconduir el dèficit públic ( que arribarà al 10% el 2010) i redreçar-lo al 3% el 2012.
La consequència de pagar menys impostos per força es reflecteix en la despesa social: al 20,9%, 6 punts per sota de la mitjana de la UE:
Comparant l’EE amb els veïns, i els nòrdics en les trets fiscals més rellevants:
IVA IRPF màx. Societats
Alemanya 19 47,5 29,8
França 19,6 45,8 34,4
Regne Unit 15 (50) 28
Itàlia 20 44,9 31,4
Portugal 20 42 26,5
Espanya 16 43 30
Suècia 25 56,4 26,3
Unió Europea 19,4 37,8 23,5
Pel que fa a estímuls fiscals, despesa pública anticrisi el 2009 el govern de ZP encapçala la llista de la UE amb recursos equivalents als 2,3 % del PIB. Alemanya, Regne Unit i Suècia hi han destinat l’1,4 i França l’1%; Holanda i Portugal, el 0,9; Itàlia i Grècia: res.
Per cert, el pla d’inversió municipal (FEIL) ha superat els 300 mil ocupats en la construcció pública a nivell estatal i ha contribuït a contenir l’atur des d’abril i a millorar la tendència el juny.
5.824 empleats mercès als 450 del FEIL al conjunt del Camp i l’Ebre:
Concretament, a la circumscripció de Tarragona, el FEIL està donant feina a 5.824 persones (dues mil que restaven a l’atur) dins dels 450 projectes aprovats ( dels 509 presentats).
L’enginyer i personalitat política Joan Majó, primer ministre d’indústria dels governs de Felipe González agafa el toro per les banyes sobre el context i els arguments de “Subir ( o bajar) impuestos?”:
“Hem viscut a Espanya uns 15 anys d’una situació econòmica bueníssima, especialment pel que fa creixements en rendes, consums i inversions. Però dos aspectes molt negatius han quedat ocults: (a) la gran embranzia al consum i inversió s’ha fet a base d’endeutament privat, gastant-se els diners dels propers anys, (b) el creixement general de la renda ha anat acompanyat d’uns augments de les desigualtats, perquè els beneficis i les plusvàlues han crescut molt més que els salaris, i dons d’ells, els alts s’han allunyat dels baixos.
Desde fa mesos tots estems més o menys convençuts que s’acosten temps difícils, per a corregir aquests errors, ordenar l’economia i marcar noves línies de creixement futur. Això se’ns presenta lent i car. Per tant esperem que una part d’aquest treball ens el facin els nostre governs, no únicament liderant actuacions anticrisi, sinó sobretot emprant els diners dels presupostos – és a dir, el de tots – en subsidis, subvencions, estímuls i inversions. Així esperem que sia, i serà, o millor dit, aixó ja s’està esdevenint.
Amb menys ingressos, per la menor activitat econòmica, i amb més despeses, els governs espanyol i català tindràn uns dèficits considerables i s’hauran d’endeutar. Dos preguntes hi resulten evidents: fins on? quan es retornarà el deute? Només s’escauen com a respostes possibles la devaluació de la moneda, la bancarrota o un augment dels ingressos, és a dir, pujar els impostos. Les dues primeres són teòriques però irreals ( sortir de l’euro seria encara pitjor, ja que el nostre deute és en euros...) i per tant la solucíó tercera és l’única evident.
Per a mi el debat no és si sobre si pujar o no pujar els impostos. El debat és sobre quins - i a qui - pujar impostos.
Per anar fent boca, voldria recordar alguns aspectes que semblen massa oblidats a cops. Els impostos, amés de la seva raó d’existir, que és de permetre que disposem de serveis públics ( escoles, hospitals, carreteres, policies, jutjats), tenen al menys tres altres finalitats: (1) reduir les desigualtats gravant més el qui més guanyen i tranferint rendes o serveis gratuïts als que menys en disposen; (2) orientar el consum, gravant més els productes perjudicials ( tabac) o escassos ( aigua, carburants), (3) i estimular l’economia desgravant activiats que l’afavoreixin ( creació de llocs de treball, inversions en investigació).
Si durant aquests anys es gasten molts recursos públics per a solucionar la crisi, és fonamental que, en discutir d’on poden sorgir aquest recursos, tornem a mirar el passat i després ens projectem cap el futur, sense oblidar les tres finalitats esmentades. Em limito a dues mirades ràpides.
Cap al passat, per a constatar que els anys de precrisis han permès enriquiments importants en amplis sectors i que aquests augments de rendes han estat subjectes a un impost molt baix degut a l’invent de la doble escala per a plusvàlues. No és acceptable que un salari mig pugui pagar entre un 25-35% i tan mateix una plusvàlua, fruit de comprar algun bé avui i vendre’l més car la setmana següent, no pagui mai més del 18%. Aquest sistema afavoreix l’economia especulativa sobre la productiva. És necesari corregir aquesta norma fiscal i aconseguir que quan aflorin moltes de les plusvàlues gestades durant aquells anys fàcils, siguin gravades equitativament.
Mirant cap el futur hem d’entendre que la nostra economia haurà d’intentar de mantenir el nivell de benestar amb una reducció del consum d’alguns recursos, sia per llur escassedat o com a responsables del deteriorament medioambiental. Donat aquest panorama, la tarifa i la fiscalitat sobre el consum excessiu d’aquests recursos cal que pugi. No es poden prohibir ( no sé si aclarint “per ara”) els vehicles particulars de gran consum i elevades emissions, però cal gravar fortament tots aquels aparells o serveis ineficients en energia, o en aigua, estimulant-ne la innovació cap el consum d’altres d’ alternatius.
Els propers anys també hauran d’esdevenir creatius en el camp fiscal i no podem limitar-nos als retocs.
Enric Juliana descriu i aconsella CiU ( i a tots els opositors que heu perdut el govern):
“CiU ha resistit perquè comptava amb medis materials idonis; perquè el seu electorat – el segment més actiu dels classes mitjanes – té un nervi cívic fort; perquè Jordi Pujol ha tingut la intel·ligència de mantenir-ne viu el seu llegat amb una perfecta escena de la mitja distància. Y perquè els seus adversaris l’han ajudat expulsant-lo de tota responsabilitat de govern allà on han pogut.
CiU no està obligada a perdre decisions antipàtiques en boi cap lloc. CiU ha expiat en el moment just: quan creix l’emprenyament envers la política. Valor afegit. Renda de situació. Però - ai! -, els seus dirigents, encara irritats per la pèrdua del poder, no acaben d’encertar la manera de viure-ho a la manera zen, és a dir, transformant el disgust en una cordialitat persuasiva.”
El moralista polític J.Ramoneda destapa la “doctrina Rajoy”:
“Sigui quina sigui la sort política de Mariano Rajoy, la seva biografia política estarà sempre marcada per dues deslleialtats al sistema democràtic molt difícils de justificar: la utilització de la qüestió terrorista com a instrument de la política d’oposició al govern, trencant un tabú de la democràcia que només Aznar havia violat arran de l’assassinat de Tomás y Valiente. Y la banalització de la corrupció, amb la perversa doctrina del blanqueig de responsabilitats judicials per via electoral.
Són dues actituds sumament greus que no es poden col·locar en l’inventari de mesquineses habituals de la política, amb les quals Rajoy ha jugat, com tots. La passada legislatura explotà el discurs patriotero i el ressentiment anticatalà per a desgastar ZP fora de Catalunya. I ara està jugant amb la crisi, neguitós que l’atur acabi per empassar-se el president. Tot plegat forma part dels vicis naturals del joc, on tota oportunitat de desgastar el rival pot arrossegar un dirigent polític a prendre decisions desenraonades.
L’ús polític del terrorisme i la banalització de la corrupció són d’un altre nivell, perquè amenacen directament les institucions democràtiques. Oblidem ja el lamentable episodi de la utilització de la treva d’ETA per part de Rajoy, en contrast, tot sigui dit, amb la lleialtat que tant Fraga com el PSOE tingueren amb els governs del moment a les altres dues treves. És una marrada de la legislació anterior que Rajoy ja pagà. Des de llavors Rajoy ha canviat radicalment. La derrota, tot sovint, esdevé educativa.
El cas Gürtel, la trama de corrupció que com una bèstia de mil braços encercla i penetra en l’ampli espai del PP i rodals, ha donat oportunitat que prengués carta de naturalesa a la política espanyola la doctrina Rajoy. Diu així: els casos de corrupció es blanquegen amb victòries electorals. (...) Camps serà culpable o no, però això ho decidiran els tribunals, no els ciutadans amb el seu vot. Però cal endevinar-hi un rerafons més greu: Rajoy fonamenta la seva estratègia en la confiança que el seu electorat no penalitza la pròpia corrupció. I reforça aquesta cultura de la impunitat, convertint l’imputat en víctima de la conspiració de l’enemic.
En realitat no fa sinó de perllongar una vella tradició del PP, definida per la doctrina Trillo: davant d’un cas de corrupció, la funció del partit no és la d’esclarir-ne el succeït sinó d’empescar-se tot el que calgui perquè la justícia no en tregui l’entrellat.”
El debat sobre la malmesa nostra socialdemocracia a Europa
1) Manuel Castells glossa la paradoxa ideològica dels resultats de les (E)leccions europees, estirant-nos cruament les orelles als socialistes per no entendre el moment emocional de por / defensiu / reaccionari causat per la crisi:
“ Al conjunt d’Europa, els populars han conservadors han guanyat àmpliament els impopulars socialistes. I en certa menera és paradògic, perquè, com deia Javier Solana en una clarivident entrevista, boi que tots els governs, inclouent-hi França i Alemanya, estan aplicant polítiques anticrisi de patró socialdemòcrata, tals com estímul fiscal, la intervenció de l’Estat a bancs i empreses en cris, la despesa pública en infraestructures i un creixent èmfasi en la regulació financera. O sia, que la derrota socialista no sembla una derrota d’idees (...) Per tant els raons del retrocés socialista cal buscar-les en altres àmbits del comportament polític. I és que l’esquerra segueix sense entendre que no són les plataformes elaborades o les polítiques rigurosament detallades les que guanyen les eleccions, sinó els ressorts emocionals amb què s’identifica la majoria.
Això no vol dir que hem de caure en la demagògia (Obama fou sobri d’estil i auster de promeses), sinó una comprensió dels mecanismes de motivació de les majories, que es mouen per por o per esperança. En una situació de crisi, el reflex primer és defensiu, protegir-se amb el que és pròpiament del país contra la globalització i les forces incontrolades. Protegir-se contra el poder supranacional europeu menys democràtic i visible que el nacional. I protegir-se contra la invasió d’inmigrants i multiculturalisme. En ambdós plans, socialistes perden, conservadors guanyen.
Quant més europeisme progressista i major comprensió amb els immigrants, més vot a la dreta. Per això la dreta ara governa a Escandinàvia. I per això es fan servir les eleccions europees per a frenar la construcció europea. Heus-ne açí l’arrel de la mobilització xenòfoba, antimusulmana, nacionalista, euroescèptica i dels defensors que res no es mogui.
Com que els progres de veritat ja no es reconeixen ni en les socialistes ni en llurs satèl·lits, segueix a Europa l’erosió de la socialdemocràcia i la contradictòria eclosió de polítiques alternatives i d’abstenció militant.”
2) El politòleg, exdirector del CIS, Fernando Vallespir a la seva recuperada columna setmanal al País glossa la “Socialdemocracia en tiempos de populismo”.
“ El primer que ha de fer és superar la perplexitat derivada de no entendre de com en un moment de crisi, que afecta particularment el seu electorat natural, i després de l’espectacular ensorrament de la ideologia noeliberal, no poden recollir-ne els fruits. S’ha sacudit l’arbre mes altres s’han emportat les nous. (...)
“Sigui com fos, el fet és que el seu discurs ja bastant alleugerit, acabà disolvent-se en les contingències quotidianes d’un sistema polític més pendent de les batusses del cos a cos de la lògica govern vs oposició i altres rutines de la política del dia a dia que pensar en una autèntic alternativa. Més que identificar-se amb la dreta, la socialdemocràcia va sucumbir a les inèrcies sistèmiques que governen la forma de fer política a les democràcies actuals.
Malgrat tot, la situació està lluny de ser dramàtica. La crisi els ofereix una ocasió única per a recuperar la lluïssor perduda. La gran oportunitat per a la socialdemocràcia és evitar que després de la crisi tot segueixi igual. Algú haurà de fer un balanç adient del que ha succeït, i promoure i impulsar un nou contracte social ajustat a les noves dades de la realitat. El seu gran trumfo consisteix, a més, en què és l’única ideologia política ben vertebrada internacionalment i que beu d’un patrimoni valoratiu que ofereix una magnífica guia per a aquests temps de desconcerts. Després que tots els valors s’haguessin reduït a una fòrmula monetària o a una miríada de particularismes identitaris, ara en mans d’un populisme de nou signe, la socialdemocràcia té al menys un conjunt d’idees força on combina el respecte per a llibertat i la iniciativa individual a un projecte de cohesió i justícia social.
El seu gran desafiament consisteix a redefinir els espais que pertoquen, respectivament, a l’Estat i al mercat, en reorganitzar les finances públiques per a estroncar les ferides obertes al grup del més desfavorits, en connectar les polítiques nacionals a un compromís amb fins globals, en buscar alternatives viables al fins ara discurs únic del maximalització de beneficis, en emancipar la societat dels nous temors que tant afavoreixen els discursos populistes. No és poca cosa.”
3) Ludolfo Paramio, que ho estat tot com a intel·lectual orgànic del PSOE ( guerrista; Fundación Pablo Iglesias; analista de ZP de 2004 a 2008) exposa amb tota profundidat i visió en l’espai i en temps la “Paradoja de la socialdemocracia”:
“Resulta una cridanera paradoxa que, quan les idees neoliberal sofreixen un seriós descrèdit, leslelecions europees s’han traduït per els socialdemòcrates en un notable retrocés de boi sis punts des de 2004, mentre que el PPE ha cedit només un puntet. Sembla que en reclami una explicació, i que culpar-ne de l’empitjorament a la pujada de l’abstenció no és suficient, ja que no ens permet de saber per què l’abstenció ha fet més mal a l’esquerra.
La primera qüestió, al menys pel que fa a les nostres eleccions, és que la fallida de les iddes neoliberals no s’ha escaigut a Europa, a diferència del EEUU dins d’unes eleccions de capgirament històric, de manera que els governs conservadors han canviat de polítiques sense haver d’assumir càstigs per llurs anteriors plantejaments. (...)
Enfrontats a una crisi clàssica, els governants conservadors s’han oblidat de la ideologia ( més o menys neoliberal) i han adoptat polítiques bastant pragmàtiques d’intervenció en l’economia i d’estímul de la demanda. Tots hem retornat al keynesianisme – tret del PP de Rajoy, i, tal vegada, el Partit Democràtic d’Albània – per bé que ningú ha abjurat públicament de les seves antigues creences. Adonant-nos de les polítiques que hom està aplicant, no és fàcil parlar de crisis de les idees socialdemòcrates: més aviat sembla que la dreta se les ha apropiat. (...)
Podem parlar d’una crisi de la socialdemocràcia com a tal? Si acceptem que cada país té la seva pròpia història i el seu particular cicle polític, resulta molt arriscat d’afirmar-ho, tot i que la socialdemocràcia ha tingut mals resultats a les eleccions europees. Curiosament, és als EEUU on podria dir-se que s’escauen en aquests moments el principal exemple de vigència de les idees socialdemòcrates, fins a l’extrem que alguns orats cosnervadors acusen el president Obama de socialista que busca destruir el capitalisme.
Si als EEUU es desplega una nova majoria a favor de la intervenció de l’Estat i de les polítiques socials necessàries per grantir la cohesió social – inclouent l’assistència sanitària universal – és perquè allí s’ha manifestat els límits del model neoliberal d’una forma més clara que a Europa. Aquí, malgrat tanta alarma sembrada sobre la crisi i retrocés de l’Estat del benestar, les polítiques socials no han canviat significativament: en un sentit fonamental, s’ha mantingut el consens sobre el model de societat creats als anys posteriors a la Segona Guerra Mundial.
Quan hom parla de la crisi de la socialdemocràcia europea se’ns plantegen dues qüestions. Una es centra amb els canvis sociològics dels darrers 30 anys, que haurien erosionat les seves bases socials de suport, l’anomenada a vegades coalició keynesiana.
L’altra vessant reconeix els canvis culturals, començant per un fort individualisme allunyat dels plantejaments corporatius de la socialdemocràcia clàssica, i culminant amb una visió competitiva i consumista de l’existència social, molt allunyada d’aquella ètica del treball i de la solidaritat.
Efectivament, la nova clase mitjana dels anys 80 s’allunyà de la socialdemocràcia clàssica en valors ( liberalisme social, igualtat de gènere i respecte al medi ambient) i també d’interessos: renuncia apagar impostos alts i aposta per accedir mitjançant el mercat als antics serveis públics, que suposadament la massificació ha devaluat. Però el nou model de creixement ha escindit i bipolaritzat la classe mitjana dels 80’s entre una classe mitjana “clàssica” – on situar l’avui acomodada generació del 68 – i una nova classe “mileurista”, que sense possibilitats de repetir l’ascens socialde la generació anterior no té esperances en les propostes socialdemòcrates.
Tornant a EEUU, la capacitat de la campanya d’Obama per a mobilitzar la joventut sugereix que sí que podem comptar amb el mileuristes per a un projecte socialdemòcrata.
La qúestiuó és de trobar quines polítiques pot proposar la socialdemocràcia europea per a recontruir la seva coalició social de suport. Altre cop, el paral·lelisme amb EEUU és revelador: les polítiques impulsades per Obama no són diferents de les que al seu moment impulsà ZP, malgrat la dèria de la dreta – i d’alguns socialistes de “l’antic testament” – per negar-ne les semblances. Es tracta de combinar els drets socials amb una nova visió dels drets individuals, per un costat, i per l’altre de recuperar el paper de l’Estat com a inversor, per a impulsar un nou model de creixement, i com a regulador de mercats.
El problema real no són però les polítiques, sinó la construcció de lideratges creïbles ide pes a l’escenari europeu: la socialdemocràcia europea, en la seva major part, resta pendent d’assolir els relleus generacionals. Però, alhora cal adonar-se’n de la complexitat institucional de la UE. L’intent d’arribar a un consens mínim en política migratòria desembocà en l’aprovació de la Directiva de Retorn, l’intent d’estalviar-se esquerdes en un momenmt delicat per l’aprovació pendent del Tractat de Lisboa, està portant a alguns governs socialistes a donar suport a la continuïtat de Durao Barroso com a president de la Comissió.
Evidentment aquests criteris desdibuixen la identitat ideològica de la socialdemocràcia a la UE. I sense un lideratge creïble i un perfil ideològic clar, no serveix de gaire que els temps, a conseqüència de la crisi, siguin favorables a les idees socialdemòcrates.
4) El vell / sòlid dirigent socialista, actual comissari europeu d’Econòmic i Monetari Joaquín Almunia recomana la participació de la socialdemocràcia en “La coalición proeuropea” després de fer un balanç sinceríssim de les darreres europees; tot demostrar-nos que l’acció de govern honesta porta a les reflexions intel·lectuals més brillants i profundes:
“ Desde mi punto de vista, el de un socialdemòcrata partidario de una Europa fuerte, el resultado de las recientes elecciones al Parlamento de Estrasburgo es preocupante por varias razones.
En primer lugar, por la baja participación, menos de la mitad de los inscritos en el conjunto de la UE. (...) Además una parte no desdeñable de quines votaron se han decantado por opciones radicales, populistas e incluso xenófobas. No hay que exagerar, pues estos diputados seguirán siendo una exigua minoria. Pero me preocupa que en algunos países – Hungría, Reino Unido, Rumania, Austria, Eslovaquia – los partidos de la extrema derecha hayan avanzado posiciones. A su vez, los euroescépticos británicos, checos o polacos se han desgajado del PPE i pretender ahora condicionar las posiciones del ganador. Por último el PSE ha perdido votos y representación con lo que el conjunto del Parlamento se ha escorado hacia la derecha.
Todo ello es decepcionante. Según las encuestas, los ciudadanos quieren que Europa tenga más capacidad de decisión en lo que afecta a su empleo, sus condiciones de vida y trabajo y su seguridad. Piden a las instituciones europeas, incluyendo a sus respectivos gobiernos en el marco del Consejo comunitario, que en estos temas superen las barreras nacionales y utilizen la dimensión europea para aumentar la eficacia de sus políticas.
Pero cuando esos mismos ciudadanos son llamados a elegir directamente a sus representantes en el Parlamento Europeo, uno de cada dos no acude, y quienes lo hacen votan a candidatos antieuropeos en mayor proporción que cuando se trata de una elección meramente nacional o local. ¿Qué está fallando? ¿Quién es el responsable de esos fallos? ¿Cómo afrontarlos? (...)
Desde la penosa campaña del referéndum francés en mayo de 2005 hasta la del 7-J han sido demasiadas las ocasiones en que los mensajes sobre Europa se han caracterizado por la falta de rigor, el oportunismo y, en ocasiones, los argumentos falaces.
Reconozco qu ealgunas iniciativas han dado pie a ello: por ejemplo, la fallida directiva de tiempo de trabajo – la de la jornada de 65 horas – o el apoyo del Consejo y el Parlamento a la no menos reprochable directiva sobre retorno de inmigrantes. Pero acusar a Europa de que no ha reaccionado ante la crisis, cuando la UE ha liderado la convocatoria del G-20, ha aprobado regulaciones financieras muy importantes y ha desplegado estímulos fiscales, monetarios y financieros de proporciones astronómicas, no es de recibo. (...)
Otras críticas tienen mucho más fundamento. (...) No hemos explicado bien que sólo actuando a escala europea podremos ofrecer ofrecer simultáneamente crecimiento económico y cohesión social, competitividad y oportunidades iguales para todos, un Estado fuerte sustentado sobre unas fianzas públicas saneadas, futuro para los jóvenes y solidaridad con una población cada vez más envejecida.
Por supuesto, conseguirlo no será fàcil. Pero si en vez de apostar por la coordinación de las políticas económicas y financieras se cede a la tentación del “sálvese quien pueda” y a la competencia entre unos y otros, la salida no será otra que un largo periodo de bajo crecimiento y de tensiones populistas.
La tarea no puede recaer en una solamente en una fuerza política. La dimensión europea no es ni de derechas ni de izquierdas. Igual que hace 60 años, el proyecto de integración supranacional es de amplio espectro, lo comparten desde el centro-derecha hasta la socialdemocracia. Es más, si el consenso básico en el que se ha basado desde el Tratado de Roma hasta el de Maastrich no se renueva ahora, el Parlamento perderá capacidad de decisión en los asuntos cruciales que van a formar parte de sus agenda. (...)
Pero la necesidad de una “coalición proeuropea” no indica que haya que despolitizar este debate. Al contrario. Cada partido tiene que aportar sus prioridades y sus propuestas para salir de la crisis fortalecidos. En el caso de la socialdemocracia, un proyecto europeo de paz, de igualdad de oportunidades, de defensa de los más débiles frente a toda discriminación. Que proteja a todos con servicios públicos eficaces, que ofrezca a través de la educación y la ofrmación mayores expectativas de empleo y progreso. Que combine el dinamismo económico con el respeto al medio ambiente. Que canalice la solidaridad dentro y fuera delas fronteras de los Veintisiete.
Esa visiónde Europa tiene puntos de coincidencia y divergencia con la de un ecologista, un liberal o la de un miembro del PPE. Los votantes dirán quiénes tienen en cada momento la mayoría necesaria para liderar las instituciones de la UE. Pero unos y otros deben – debemos – saber que quienes de verdad se oponen a la integración europea son otros.”
5) El periodista tot terreny John Carlin retrata magistralment “La tragèdia de Brown”, el tan abatut premier britànic laborista. Avís per a navegants...
“És un home extraordinàriament intel·ligent i de bona voluntat, considerat com a tal fins i tot pels seus detractors de la dreta, però quan arribà al cim de la seva carrera desvelà un defecte al seu quadre psicològic que ha convençut tothom, sense excloure’n el seu propi partit, que no té la més mínima possibilitat de mantindre’s al govern quan arribi l’hora de presentar-se davant l’electorat.
S’escau una cita de Shakespeare que Brown, amb tota seguretat, se sap de memòria: “Sobretot, sigues fidel a tu mateix, i a això seguirà, com la nit segueix el dia, que no seràs fals amb ningú.” Brown no ha sigut fidel a sí mateix. Des que arribà al poder ha intentat d’esser algú que no és. Ha intentat d’imitar el seu predecessor, Tony Balir, un populista telegènic. Però no li surt. Brown és, per naturalesa, un personatge adust i reservat que, veient-se obligat a connectar amb els gustos de les masses, ha caigut en demagògies barates i poc creïbles (...) Quan li dóna per intentar una de les seves jugades populatxeres, ningú no el creu. S’adonen que no resta fidel a sí mateix i treuen la conclusió, invertint la lògica de Shakespear que és un home fals, de poc fiar. La qual cosa és injusta però així ho transmiteixen les imatges del polítics a l’era de la televisió i d’Internet. Abans, quan els polítics es comunicaven mitjançant la ràdio, Brown podria haver passat a la història com un dels grans líders del segle. Però ara que s’anatomitza cada tic de la personalitat de cada figura pública, la imatge de Brown es dilueix cada dia. (...) A la televisió se’l veu massa cops garratibat, maldestre, com lluitant contra sí mateix per transmetre una franquesa i proximitat que no posseix.
I que mai posseí. La seva infància i adolescència el van marcar com una persona introvertida i distant. El Regne Unit és un dels països del món on menys es practica la religió, però el seu pare fou un clerge de l’austera Església presbiteriana que li inculcà el hàbits puritans de treball i de poca expressivitat emocional. L’exemple patern donà fruit als estudis del jove Gordon: als 15 anys aprovà els exàmens per ingressar a la Universitat d’Edimburg. Poc després sufrí un accident quan jugava al rugby que el deixà cec. Hi passà setmanes allitat, persuadit que mai més no tornaria a veure la llum, fins que un cirurjà li féu una delicada operació de retina que li permeté de recuperar la vista en un ull. Amb l’altre, mai més ha tornat a veure-hi.
Si Brown optà per ingressar de ben jove a les files del partit laborista fou en part, com ell ha dit, per l’estima i gratitud que sentirà sempre envers el sistema gratuït de salut pública que el salvà de la ceguesa total. Ha dedicat tota la seva vida adulta al servei públic. Fou un brillant ministre de finances, reconegut com a tal tant pels propis funcionaris del ministeri, que el van despedir fa dos anys quan assumí el càrrec de primer ministre amb aplaudiments i llàgrimes, com per economistes de la talla del premi Nobel Paul Krugman, que l’admira. Però, als temps que corren, no té fusta per estar on estar. No hauria d’haver-s’ho buscat: hauria d’haver escoltat els consells, prou malignes, del cercle íntim de Tony Blair, que el van declarar “psicològicament inadaptat” per a assumir el lideratge del Govern.
Això sí: intel·lectualent, al costat de Blair, Brown és un colós. A les reunions dels líders del G-20, fins i tot amb Obama present, troba refugi en el seu coneixement superior; és la big beast que eclipsa tothom dins de l’habitació. Però en sortir a la llum del dia i enfrontar-se al gran públic les seves limitacions com a comunicador i les seves inseguretats com a persona traspuen a flor de pell. Si ell mateix s’hi hagués encarat, si l’ambició no l’hagués cegat... no hagués fet el pas a la presidència del Govern i la història l’hagués recordat com un gran servidor públic en lloc de com un polític incapaç.”
6) El filòsof basc de la Universitat de Saragossa Daniel Innerarity, a “Ideas para la izquierda” aprofundeix en les diferències de cultura política entre esquerres i dretes perquè “El fracàs dels socialistes a les recents eleccions europpes, precisament per haver afectat a tots els països, remet a unes causes ideològiques de caràcter general.”
“ L’esquerra només pot guanyar dins un clima on les idees juguin un paper important i s’escaigui un alt nivell d’exigències que es reclamin de la política. Quan aquest ambient falla, quan no es reclamen idees en general i les aspiracions de la ciutadania en relació amb la política són planes, la dreta és la preferida pels votants.
La dreta avui exitosa a Europa és una dreta que promou, indirectament o oberta, la despolitització i es mou millor amb altres valors (eficàcia, ordre, flexibilitat, tecnocràcia...). El que l’esquerra ha de fer és de lluitar, a tots els nivells ( contra l’imperialisme del sistema financer, contra els experts que enxiqueixen l’espai de la democràcia deliberativa i decidible, contra la frivolitat mediàtica...) per a recuperar la centralitat de la política.
Avui no és que s’escaigui una divisiòria entre unes polítiques d’esquerres i unes altres de dretes; el vertader combat s’esdevé actualment en un camp de joc que està dividit entre aquells que desitgen que el món tingui un format polític i aquells que als qui no importa gens que la política resulti insignificant, un anacrconisme del qual poder fins i tot de prescindir. Per això la pròpia defensa de la política s’ha convertit en la tasca fonamental de l’esquerra; la dreta està còmodament instal·lada en una política reduïda a la seva més mínima expressió (...)”.
Ángel Uribe a Economia del País del 16 de juny ens vol fer compartir la seva “Alegría” perquè “no s’acompliran els pitjors presagis sobre la cris econòmica”. Així argumenta:
“Un llampec de vida ha animat els mercats i ceat un repunt en la confiança que s’ha traduït en una ràpida correcció a l’alça del valors borsaris. Tots els indicadors, inclouent els spreads dels actius amb risc, les mesures de risc sistèmic i de fragilitat del sistema bancari, o els preus de les matèries primes s’han mogut a l’ensems.
L’actuació decisiva de les autoritats econòmiques mundials ha permès de crear una xarxa de seguretat mental que ha canviat el sistema de raonament dels agents econòmics. Si el pitjor dels escenaris ja no és el més probable, si la perspectiva de recuperació millora, llavors l’estructura de risc / benefici canvia – i els mercats borsaris al nivell de 1995 el març comencen a semblar interessants fins a remuntar als nivells de 2003. És molt probable, per tant, que el creixment econòmic mundial sigui positiu aquest estiu i que el pitjor de la crisi resti enrera.
A EEUU és posible que la recesió estigui a punt d’acabar. Els sectors que havien caigut en excessos estan sent purgats ràpidament: a la construcció, la feina ha tornat als nivells de prebombolla de 1998, després de caure el 20%. Al de 1995, els sector automobilístic; al de 2001, el sector financer.
L’economia mundial sobrereaccionà a la baixa el darrer trimestre de 2008 i el primer de 2009, i ara hauria de rebrostar. L’evidència empírica indica que les recuperacions econòmiques són proporcionals a la magnitud de les recesions i, per tant, una recuperació en forma de V no resulta una fantasia optimista, sinó tot un escenari probable. Tant mateix, aquesta recuperació en V no ens portarà a un creixement potencial que serà probablement menor que el que hem gaudit en l’última dècada. El mal provocat per la crisi ha sigut intens. L’augment de l’atur pot esdevenir bastant permanent i durador, amb efectes nocius sobre el creixement i la porducitvitat. Viurem, doncs, un escenari d’arrel quadrada on el nou creixement potencial serà menor que l’anterior i probablement haurem de parlar de recuperació sense feina.
A més, els Governs s’enfronten a un dèficits fiscals estratosfèrics i hauran d’adoptar pressupostos restrictius durant molts anys, sense poder contribuir al creixement.
Alegria, per tant, però sense eufòria.”
