Cada CCAA hi presenta els ajustaments per garantir el garantir el
respectiu 1,5% del PIB com a dèficit propi. En total 13
.071 M. d’estalvis / retallades i 5.278 M. en nous ingressos per
pujada d’impostos autonòmics: 18.349 M distribuïts en un 71,24 de
menys despeses i la resta en més entrades a les hisendes
autonòmiques.
La
Generalitat de Catalunya ajusta 4.578 M ( el 24,95% del total a
l’Estat de les Autonomies) dels quals 2.910 en retallades (63,56%);
canvia la fòrmula de 2011 que ho
refià tot al 10% d’estalvis de despesa.
Des de 2010, els cinc plans d’austeritat han retallat 9.808 M. d’e
(la quarta part, ja amb el “nefast i malgastador” Tripartit).
L’efecte sobre les polítiques socials, de
sanitat, educació i protecció social, és una baixa del – 9,5% de
2011 a 2012 i un retorn a la despesa per càpita(1) de 1.982,5 e.
semblant a la de 2006 de 1.903 e.
En
detallem, definitivament, les fonts d’estalvi per a 2012: - (1.069
M, aplicant – voluntàriament la Generalitat de CiU / PP els
decrets estatals de retallades a Educació ( 3 mil M) i Salut (7.267
M) aprovades en solitari pels PPs + 729 M. de despesa de personal* +
545 M en transferències a empreses públiques: 300 M; Ajuntaments:
45 M i subvencions: 200 M). Personal representa, doncs, el 25,05% de
les retallades i el 15,92 de l’ajustament total de 2012. Els nous
ingressos vindran de + 888 o 1,171 M en privatitzacions (segons la
transferència de l’Estat del previst a la disposició adicional 3ª
de l’Estatut ) + 180,2 M. de les conegudes noves taxes (+14%) i
impostos del pressupost de 2012 aprovat al Parlament per CiU / PP; on
el retard fins a novembre de la taxa turística arrancat pel PPC
costa al Govern de CiU 105 M.
(*)
Aplicable, dins del Pla Econòmic i Financer de Reequilibri
2012-2014, també al 2013 i 2014, l’estalvi de 420 M d’e. amb la
retallada del 5% als 230 mil empleats de la Generalitat de Catalunya,
aplicada a parts iguals del 2,5% a les pagues de juny i de Nadal.
En
la taula comparativa de mesures de cada CCAA ens adonem que Madrid,
com a Andalusia, ni augmenten la ratio a les aules ni privatitza.
A Madrid i Múrcia no es redueixen els sous públics. I només a
Andalusia i Múrcia no acomiaden empleats públics.
(1)
Del País / Catalunya del diumenge 20 de maig, manlleven les ratio de
despesa en euros per càpita de nou àrees d’Acció de Govern:
Sanitat (1.140; inferior a
2007-2011; el 2006, de 1.086). Educació (704; inferior a 2007-2011;
el 2006, de 659). Són les àrees amb menys oscilacions. Protecció
social (248; inferior a 2010-11; el 2009, fou de 109); Seguretat
(143; inferior a 2009-2011; el 2008, de 136); Justícia (108;
inferior a 2008-2011; 2007, de 93,3). Foment de l’ocupació (773 e.
any per aturat, davallant constantment; les transferències de
l’Estat han baixat el 56% poant en perill les subvencions als
centres de treball de discapacitats). Cultura i esports (38,7; també
baixant des de 2006-2010; mantenint el de l’any passat. Vivenda
(23,6; davallant des de 2007-2011; el 2006, de 21,7). Promoció
social (de 8,3; congelat de 2011; baixant des de 2006.
Pel
que fa al resultats finals dels dèficits de 2011 de les CCAA, en
relació als respectius PIBs, cap
com Castella la Manxa (-7,35). Superen el -4%: Extremadura ( -4,64)
// País Valencià (-4,52);
quan Hisenda havia anunciat -3,68) //
Múrcia (-4,39) // Cantàbria (
-4,01). Per dalt del – 3: Ses Illes
( -3,96) // Catalunya
(-3,70) // Astúries (-3,64) //
Andalusia (-3,24). Amb més del -2: Aragó (-2,87) // Castella i Lleó
(- 2,59; anunciat el -2,35) // Euskadi (-2,53) // Madrid (-2,23; quan
l’anunciat per Hisenda era – 1,33). Navarra ( -1,85)// Canàries
(-1,76) i Galiza (-1,61) per sota del 2% del seu PIB. Mitjana del –
3,23, quan l’anunciat es quedava al – 2,94!
La
classificació per PIBs de cada nacionalitat o regió és encapçada
per Catalunya (18,66%), seguida de
Madrid (17,65), d’Andalusia (13,55) i del País Valencià (9,59)
amb més de 100 mil M. d’euros. Per sobre del 50 mil M: Euskadi
(6,2), Galiza i Castella Lleó amb el 5,37.
A
finals de 2011 i al primer trimestre de 2012, les rendes empresarials
sobre el PIB superen per primer cop les rendes salarials
(46,6% va. 45,6%, quan el 200o era de 40,4 vs.49,6). La renda per
impostos ha davallat del 10% del 200 a l’actual 7,8%. Mentre entre
2007-2009 va pujar el sou real per càpita (1,5 //2, 4 //5,6) i els
costos laborals reals ( 0,9 // 2,5 // 1,3 ) des de 2010 s’han
devaluat - ( 2,3 // 2,3 // 1,6 ) i – ( 3 // 3,2 // 2,7 ). A
Alemanya els sous reals per càpita van baixar el 2007 ( -0,7) per a
pujar o mantenir-se des de 2008 ( 0,4 // 0,0 // 0,l) // 0,9 // 0,5).
Enric
Juliana: “Després de més de dos anys d’intensa
campanya propagandística per a atribuir a la perifèria –
especialment a la perifèria mediterrània i molt especialment a
Catalunya- el pes moral de la crisi econòmica a Espanya, en només
quinze dies, la Comunidad de Madrid, el centre virtuós ha fos Bankia
i hagut de reconèìxer que el seu dèficit autonòmic és el doble
de l’anunciat fins ara”.
Manel
Pérez, a La Vanguardia: “Per a neutralitzar 1 M d’euros
d’un préstec impagat un banc necessita aproximadament uns altres
30 M. que no fallin un sol venciment”
G.de
la Dehesa a “Austeridad y crecimiento, evidencia empírica”: Les
fortes contraccions fiscals que estan aplicant Espanya i altres
Estats membres de l’àrea euro poden arribar a resultar més
negatives per al creixement del normal per les següents raons: 1ª)
Es fonamenten en el compliment d’uns objectius
de dèficit computats en termes nominals en lloc
d’estructurals (segons la posició de cada
membre dins el cicle econòmic) com exigeix el nou pacte
fiscal acabat d’aprovar. Esdevé impossible de complir els
objectius de dèficits nominals establerts per al 2011-12-13 ( 6 –
4,4 – 3) amb taxes de creixement negatives en relació a les
previstes ( 0,6 – 4,1 – 2,7). Assolir el 5,3% compromès serà
molt difícil de complir. 2ª) Cadascun dels Estats de l’eurozona
emet deute en una moneda que no controla, ja que el
BCE no és prestamista en darrera instància de cada Tresor.
Per això el Regne Unit, amb un deute públic molt superior a
l’espanyol, es triple A i Espanya és triple B+, N’hi hauria prou
que el nou Mecanisme d’estabilitat Europea assumís aquell paper,
amb suport de BCE, per a calmar els inversors. 3ª) Els Estats de
l’eurozona redueixen els seus dèficits fiscals sense cap suport
del pressupost de la UE, i, sense que els
Estats que compleixen el dèficit, com Alemanya augmentin la demanda
interna per ajudar a exportar els qui tenen dèficit corrent.
4ª) A EEUU, els seus Estats de la Unió poden endeutar-se dos anys
seguits sempre que sigui per més inversions. Si
la inversió pública realitzada, i contrastada per la CE, no comptés
com a dèficit ajudaria al creixement. 5ª) Al Regne Unit,
la contracció fiscal conviu amb una política del Banc d’Anglatera
que n’augmenta les exportacions mitjançant la devaluació de la
lliura i l’expansió monetària que millora la demanda interna. El
BCE haurà de baixar els tipus al 0% ja que els
expectatives d’inflació estan `per sota del 2%. 6ª) L’euro
continua apreciat en relació al dòlar, la qual cosa no
ajuda les exportacions. L’euro només es devaluaria si els
inversors pronostiquessin la seva caiguda; fins ara, els venedors de
deute espanyol i italià han comprat bons alemanys, mantenint l’euro
com una assegurança natural de canvi envers el dòlar.
A
Espanya els sectors públics i privat han viscut mols anys creixent
per sobre del seu potencial i endeutant-se en excés, i ara han de
tornar els préstecs. No es tracta ara d’elegir entre austeritat i
creixement, sinó d’assolir una barreja òptima entre mida,
composició i velocitat de la contracció fiscal, d’implantació de
les reformes estructurals i que els Estats membres que creixen no
siguin austers. Encara no s’ha assolit.
Magistral
Enrique Vila-Matas a “Una despedida”: “Intuyo que nadie es tan
consciente como Guardiola de que ha quedado atrapado en un laberinto
sin salida. Porque Pep se retira a descansar, pero todo el
mundo sabe que volverá, que no podrá escapar ya jamás de su
destino barcelonista. El insuperable éxito y ser tan consciente de
lo alcanzado le han tendido una trampa, quizás una feliz trampa,
pero le han dejado sin salida, le han convertido en héroe de un
destino, protagonista de una fatalidad. En la condena está lo que
el enamorado buscaba. En una separación siempre el que no está
enamorado es el que dice las palabras cariñosas – las pancaratas
del Camp Nou. Nunca se logra hablar de lo que se ama. De ahí la
incomodidad de Guardiola cunado empuñó el micrófono en la noche
memorable”
Lluis
Racionero: “Espanya entre al Mercat Comú i al món de les
multinacionals en el moment en què es reestructura en autonomies.
Ambdós processos són complementaris. Cada nivell, ja
sigui individu, família, comarca, autonomia, Estat, etc., té dues
tendències: una a autoafirmar-se, sentir-se individual, un tot
lliure, amb identitat pròpia, ja que es veu
com un tot en mirar cap avall en l’escala del sistemes; una
altra tendència a integrar-se, associar-se, cooperar quan s’adona
i sent que és part, en mirar cap a munt
a l’escala de sistemes. Quan per autoafirmar-nos neguem o
antagonitzem els els altres escalons de la jerarquia de sistemes
entrem als nacionalisme malaltís”
