Altafulla amb tota la il·lusió

28/2/11

Les assignatures pendents. Els compromisos de PAU...

0 comentaris
Sigui com una mena d'esborrany de programa electoral, perfectament heretat d'aquesta legislatura que consumim i per tant amb coherència i credibilitat per a proclamar-lo. De fet, han anat guiant les nostres mocions. I n'hem tingut suports - a cadascuna - per tal qual cosa podem teixir futures aliances que garanteixin futur Govern. Amb PAU, queda sobradament demostrat, que mai s'escau una crisi de Governabilitat perquè no ens agrada deixar en fora de joc i fer faltes al camp sinó tenir el control de pilota, de ritme del partit i sobretot associar-nos. Mai no serem Messi, però sí els Xavi Hernàndez / Xavi Alonso (que som refosa de culers i merengues, sobretot).
Perquè aquesta legislatura el Govern i el Ple han estat contínuament desbordats, la principal assignatura pendent és el propi poder municipal. El nostre és Representatiu, que no Participatiu: constituït de Ple dels regidors elegits per vot universal, lliure i secret, que alhora elegeix Alcalde / Junta de Govern i decideix cada mes (després de Comissions, amb personal tècnic). La participació es regula per Consells Sectorials, nodrits també pels representans de les entitats altafullenques - que totes tenen local i les culturals, perque hem governat PAU!, convenis anuals
Sentat aquest marc de poder municipal democràtic amb lideratge del Ple Plural elegit democràticament els objectius concrets pendents que prou que es diuen:
- suavització i supressió de ressalts. Tenim al costat CiU / Juan Spuch, segur. Com en retornar el nom al c/ de l'Hostal.
- culminació de la igualtat de tracte entre esports, amb camp de gespa a l'Estadi Joan Pijuan. Tenim al costat PSC / Manel Ciércoles.
- poble de rotondes i zones verdes elegants i boniques, com s'escau a una vila declarada d'interès artístic i monumental (escenari de folklore i belles arts).
Podem estar ben orgullosos que en serveis d'ensenyament, sanitat i regulació; vivenda d'oferta pública i infraestructures de sanejament estem més que ben orientats i força servits tots plegats.
(article a la Plaça del Pou de març)
La Junta de Govern del 15 de febrer adjudica a l'empresa Hidrocanal s.l. el contracte de les obres incloses dins el PUOSC 2007-2011 per al "Col·lector d'Aigües Pluvials dels carrers de l'Onze de Setembre, l'Alzina, Tamarit i Ronda d'Altafulla, 1ª fase", pel preu de 475.434 e. amb IVA inclós.
La mesa de contractació feu les seves propostes el 16 de desembre de 2010 i el passat 1 de febrer la Junta de Junta de Govern ja aprovà la relació classificada de les propostes presentades. Entremig, l'empresa ha presentat la garantia definitiva i les certificacions que n'acrediten que està al corrent de pagaments a Hisenda i la Seguretat Social.


El ple d'aquest febrer només té un únic punt d'ordre del dia. Només parla en nom del Govern el tercer alcalde, qui des del novembre no exposa informes d'alcaldia.
Aprovem el pla d'usos de temporada de la platja pel trienni 2011-2013, amb el vot en contra d'ABG i AUPA i l'abstenció d'ERC. CiU i PAU seguim per la governabilitat i el control del Govern en minoria - i força mut...
En el debat s'hi incorporà la presència a la Mesa de contractació d'un regidor de l'oposició. El preu de licitació serà de 4 mil e. per als quiosc de begudes i gelats i tarimes de locals i de 2 mil e. per a gandules, patins, zona d'avarada i similars; la millora en la puntuació serà de 7 punts en augments del preu de licitació i de 3 en millores valorades econòmicament.
Van intentar, sense cap suport, que 3 dels 7 punts fossin de reconeixement de feina ben feta dels concessionaris d'altres temporades que aspirin a validar-la en les noves condicions (especialment el que regenta, amb dinamització cultural inclosa, Eva Bonet, al costat de la zona del Marítim).
Un punt de sensibilitat de les noves bases és el que evita un règim monopolístic, ja que cap licitador podrà presentar-se a dues places que en tinguin el mateix ús però sí a una de diferent.
La regidora d'AUPA prou que va demanar, en debades, que el ponent de la proposta fou el regidor de Turisme i no l'actual alcalde, amb explícits interessos de serveis hotelers i de restauració a Baix a Mar. Se'ns confirmà, tan mateix, que el regidor de Turisme és el responsable dins el Govern de la qüestió; que tingué un episodi de conflicte dins el Govern Gené, l'estiu de 2009, quan unilateralment el llavors alcalde accidental - avui tercer alcalde de la legislatura - autoritzà els horribles inflables de jocs infantils al costat del Marítim i davant els xalets de luxe de primera fila de l'antic Hort de Pau. Després d'un debat dins el Govern, el regidor de Turisme recuperà els competències - que ara no ha exercit - i van ser retirada la tan hortera oferta. Aquest inflables cada sant Martí són programats a la plaça Martí Royo amb xocolatada inclosa.
En el torn de preguntes vam demanar si s'havien signat els convenis amb les entitats del Consell Sectorial de Cultura. La regidora ens contestà que estan a punt; i pel que fa al nou per al Centre d'Estudis- després de dos anys sense cap aportació municipal - pensa xifra-lo en només 500 e; quan PAU aportà al pressupost una esmena per tal que en pogués disposar de 1.500.
El regidor de CiU, també entestat com PAU a tenim uns ressalts mínims i suavitzats, exposa a partir d'un informe descriptiu dels nostres municipals que d'acord amb els criteris de foment només s'escauen ressalts per a velocitats superiors al 50 km/ hora i en trot cas separats 150 metres entre sí. Amb especial ironia remarcà que, oficialment, els ressalts són reductors de velocitat "per a conduir còmodament" - exactament el revés del que sofrim... i a PAU ens amarga i avergonyeix... des del primer dia.
La regidora d'AUPA, com a estudiant d'italià a l'escola d'adults, advertí que els falta impressora des del començament de curs, circumstància que la regidora desconeixia.

XXX anys del 23 F

0 comentaris
Gabriel Cardona a "Las torres del honor (un capitán del ejército en la Transición y el golpe de Estado del 23-F)", publicat per ed.Destino amb el nº 187 de la col·lecció Imago mundo.
" La historia está salpicada de frases famosas, como si en cada momento estelar fueran precisas aquellas sentencias lapidarias que, en la enseñanza tradicional, se aprendían en latín: Alea jacta est; Quosque tandem, Catilina, abutere patrientia nostra?; Veni, vidi, vinci. Aunque también la historia de españa cuenta con una frase para cada momento histórico: "¡Tierra!" de Rodrigo de Triana; "Ni quito ni pongo rey, pero ayudo a mi señor", de Bertrand de Guesclin, o "Mas vale honra sin barcos que barcos sin honra", de Casto Méndez Núñez. La cota del 23-F quedó señalada por el "¡Se siente, coño!" del teniente Ramos Rueda, una ajustada expresión el momento cumbre en la vida de Tejero y sus compañeros de aventura" (pàg.271)
"Aquel infausto 23 de febrero de 1981 no hubo cadáveres en el edificio del Congreso, pero salió malparado el honor. Algunos creen que el honor està pasado de moda o es una manía de los militares. Pero es una de las cualidades esenciales que distinguen a la especie humana. Tan visible entre la mediocridad como las antiguas torres edificadas en aldeas de barracas, patrimonio de cuantos creen en la honestidad, la dignidad, la responsabilidad y la palabra.
No cumplieron con el honor los militares y los guardias civiles sublevados, los políticos tumbados en el suelo ni tantas otras personas que aquella noche se sumieron el silencio de los corderos. Como expresó el profesor Maurice Duverger en el País del 25 de febrero: "La calle parecía més bien tomada por los fascistas que por sus adversarios. Sin duda, los ministros y jefes políticos se encontraban secuestrados, pero los partidos políticos y los sindicatos deben disponer de aparatos dirigentes capaces de tomar decisiones en una eventualidad semejante". Esta pasividad fue recalcada igualment por Gregorio Morán. "El 23-F le saca las costuras a la transición. La ausencia de protagonismo de la sociedad, el lado negativo del sosiego público y el cercenamiento de las presiones sociales", y por Joaquín Navarro Esteban. "El 23-F reveló la absoluta pasividad del pueblo que había pasado de la ilusión colectiva a la postarción, el desinterés y la inhibición".
Quizá fue mejor así. Si los ciudadanos se hubieran lanzado a la calle, algún jefe militar hubiese podido considerar que se trataba de una revolción y podría haber animado a desencadenar el defintivo aluvión golpista. Sea com sea, aquella tarde, de todos los prisioneros del Congreso, sólo tres hombres se atrevieron a despreciar las ametralletas en defensa de aquella democracia que parecía a punto de morir. Tres hombres que no tenían un pasado democrático: Suárez, el antiguo falangista; Carrillo, el comunista histórico, y Gutiérrez Mellado, el general sin pólvora. Mientras unos amenazaban y otros se escondían, sólo ellos se mantuvieron firmes y erguidos, destacando como torres entre la mediocridad ajena" (pàg.319 i 329 finals)

Miguel Ángel Aguilar a "Democracia commemorativa":
"Alguns han calculat l'aventatge en les vendes que els podia proporcionar acusar el Rey i n'ha conreat aquest vessant. Però el capteniment del monarca estava marcat per escarments indelebles. El primer, incrustat en els seus propis antecedents familiars, perquè el seu avi Alfons XIII, que jugà pel cop del general Miguel Primo de Rivera, en perdé la corona el 1931 poc temps de caiguda la dictadura. El segon, en el seu mateix entorn generacional, perquè el seu cunyat, Constantí de Grècia, acabà a l'exili després de flirtejar amb el cop del coronels el 1967. Don Juan Carlos sabé sempre que, com a sobirà, el seu èxit era inseparable de l'èxit de transmetre la seva corona al seu hereu. El factor durada lligat a les sucessives generacions és indisociable a la monarquia, mentre queels polítics o els militars es mesuren per altres barems sense aquesta projecció succesòria. A aquelles alçades de 1981, el Rey havia recorregut una trajectòria de renúncies a poders excepcionals rebuts, sabia que la monarquia només perduraria aixeplugada per la Constitució de tots, i amb tota cura havia assolit que les FFAA deixessin de ser els Exèrcits de Franco i esdevinguessin en els Exèrcits d'Espanya i en suport de la seva política exterior.
"En altra ocasió caldrà d'analitzar l'actitud d'alguns generals com Alfonso Armada o Jaime Milans dels Bosch, proclamats monàrquics que colien una institució a la mesura de la seva cortedat i estaven disposats a sacrificar-se per a ser presdient del Govern o de la JUJEM. Al final, volien defensar-se al·legant la necessitat d'impedir la divisió de l'Exèrcit. però de l'Exèrcit ja s'havien separt els colpistes de manera irreversible. Com al 1936, quan assassinaren els seu companys al comandament"

Prudencio García, professor de l'Instituto Universitario Gutiérrez Mellado de la UNED a "El 23-F, la sociología y la ley":
" En l'anterior intentona colpista (Operación Galaxia, 17 de noviembre de 1978), avortada 20 días abans de la data prevista per al eferèndum constitucional del 6 de desembre, els seus autors foren condemnats per un tribunal militar a a les grotesques penes de 7 mesos (Tejero) i 6 mesos i un dia (Inestrillas). En aquell precís moment, futur 23-F restà configurat com a esdeveniment sociològicament imparable. Aquella manifestació de corporativisme antidemocràtic (judicial en aquest cas) es convertiria en un poderós factor motivador per a altres colpistes, i fins i tot per a elles mateixos, com així succeí.
Tan mateix, en l'interval entre ambdós intents (novembre de 1978 i febrer de 1981), havien esdevingut tres fets rellevants, que vingueren a modificar significativament l'autolimitació moral (codi ètic) i la limitació imperativa (llei d'obligat compliment) del militar espanyol.
El primer en fou la pròpia CE (27-XII-1978), peça fonamental de la nova limitació imperativa. El segon fou la promulgació de les noves Reials Ordenances de les FFAA (28-XII-1978), que, entre altres elements importants, introduí un valuós canvi qualitatiu en suprimir per primer cop per al militar espanyol el nefast principi d'obediència deguda a tota mena d'ordres fins i tot delictives, que n'eximia la responsabilitat a qui les complia. En la nova LOR del Codi de Justícia Militar (6-XI-1980) suprimí definitivament la vella eximent d'aquella obediència deguda, refusant-ne així el compliment d'ordres constitutives de delicte, en particular contra la CE.
"Per afegitura, el TS passava a ser l'òrgan superior competent, en lloc de l'antic Consejo Supremo de Justicia Militar.
"Com a resultat d'aquest transcendentals canvis, el judici als colpistes del 23-F s'escaigué en un marc objectivament molt diferent a l'anterior. A diferència de les raquítiques penes imposades aleshores, aquest cop les sentències per als màxims responsables asoliren la pena màxima llavors vigent (30 anys de presó). Així, el fet que els més alts caps insurrectes, inclòs no gens menys que un capità general (Milans) i el segon cap d'Estat major (Armada), a més del propi Tejero, en reberen la màxima pena establerta, significà la demostració que aquella molt jove democràcia espanyola, per bé que encara fràgil, inexperta i massa vulnerable als cops baixos, disposa ja, al menys, d'un aparell judicial capaç de castigat com cal als qui volguessin enderrocar-la, por molt alta que en fos la seva graduació militar. I que també disposava de la decisió necessària per a fer-ho així. Fou el pas decisiu vers el definitiu final del colpisme històric espanyol.
Aquell Ejèrcit de 1981, amb un fort nucli residual d'autoritarisme antidemocràtic, ha donat pas a aquest Exèrcit espanyol del segle XXI, lliure ja d'aquelles tares i obert al món, amb milers dels seus professionals, homes i dones, assumint responsabilitats internacionals en les difícils tasques de seguratat i pacificació. En certes dates commemoratives convé mirar per uns moments enrera sense ira i amb justificada satisfacció".

Javier Pradera a "23-F: el otro aniversario":
"Hoy se commemoran dos acontecimientos históricos vinculados no solo por la coincidencia de fecha, sino también por haber frustrado sendos proyectos desestabilizadores: el desmantelamiento del golpe militar de 1981 y la expropiación de Rumasa ordenada en 1983 por Miguel Boyer como ministro de economía de Felipe González. Pero la suerte actual de ambas amenazas - política la una y financiera la otra - ha sido bien diferente. Mientras las FFAA han asumido lealmente las funciones que le asignan el ordenamiento constitucional, los síntomas del seísmo que está a punto de sufrir la Nueva Rumasa del sempiterno J.M.Ruiz-Mateos nos conducen al túnel del tiempo.
Las FFAA que sembraron la inquietud entre los demócratas y la esperanza entre los involucionistas tras la muerte de Franco son ahora una respetada institución que participa en misiones humanitarias y de mantenimiento de la paz en zonas de conflicto. La evolución demográfica ha sido determinante para que la cuestión militar haya desaparecido de la agenda política. El 1981, el pasado común de los generales era haber combatido durante la Guerra Civil de 1936 en las filas del llamado Ejército de la Victoria. Por añadidura, los dos grandes protagonistas del golpe militar frustrado, el teniente general Jaime Milans del Bosch y el general AlfonsoArmada, se alistaron el 1941 - como capitàn y como teniente respectivamente- a la División Azul, esto es, la División 250 de la Wehrmacht formada por voluntarios españoles que prestaron juramento de fidelidad a Hitler y lucharon contra los aliados en el frente oriental.
La inteligencia y la prudencia de los ministros de Defensa Alberto Oliart, bajo la presidencia de Leopoldo Calvo-Sotelo, y Narcís Serra, durantto el mandato de Felipe González para afrontar la resaca del golpe y sentar las grandes líneas de la reforma militar, posibilitaron esta transformación generacional. Y el resuelto apoyo prestado a esas tareas por el Rey, sin cuya decisiva intervención durante la tarde-noche del 23-F el cuartelazo probablemente habria triunfado, resultó decisivo.
Pero la rememoración del 28º aniversario de la expropiación de Rumasa, el 33-F de 1983, no viene acompañada de conclusiones optimistas: por diligentes que hayan sido las instituciones del estado a la hora de cortar las irregularidades y las estafas fiancieras, los tiburones siempre vuelven a las aguas de sus depredaciones con el riñón bien cubierto gracias al dinero puesto a salvo de incautaciones judiciales en paraísos fiscales.
"Todo suena a ya conocido: la pirámide que se derrumbó el 23-F de 1983"

M.Á. Bastenir a "Conmoción árabe": "Tahrir ha sido un éxito en parte porque la revuelta sabía que el planeta no la perdía de vista".

Lluís Bassets a "Vencedores y vencidos": "Tenim guanyadors? N'hi ha i ja d'entrada. Turquia, clarament. El qui cerquin la mà que bressola en tot el procés de canvis històrics pot fixar-se en Ankara i en el pròsper futur de l'islamisme moderat de Recep Taiip Erdogan. També els haurà per força de la seva voluntat. Difícil pensar que Israel, obertament perjudicat ara, no pugni per treure profit de la crisi. Tehran ja ha mogut fitxa: dos bucs de guerra seus han entrat a la Mediterrània per Suez, per primer cop després des de 1979. Resta clar que li aprofita el canvi. Qui res no arrisca, com la major part dels països europeus, espanya, inclosa, segur que no guanyen res. Els rendiments de les crisis, també les revolucionàries, són per a qui se les treballa".

José Yoldi a la secció El último recurso: "Si Contador no intentà de dopar-se ni fou negligent en el seu comportament, la justícia ordinària, máxim quan hi regeix el principi in dubio pro reo, és adir, en el dubte, es falla a favor de l'acusat. L'absolució és una bona notícia per al ciclisme, perquè tal vegada Contador no sigui un sant, però ni s'ha provat que sigui un tarmpós ni que volgués ser-ne".
0 comentaris
Enric Hernández, director del Periódico de Catalunya: “ A Hereu no li falten raons per estar satisfet, però seria pueril sucumbir a l’autocomplaença. A la segona part d’aquesta carrera d’obstacles afronta del repte d’erigir el seu lideratge sobre les cendres d’un PSC a la deriva i d’un PSOE en descomposició. Només si aferma la seva renovada veu, díscola amb el PSC i exigent amb CiU, podrà evitar que la del dissabte sigui l’última celebració de la seva vida política”.

Enric Company a “Hereu, un candidato contra los elementos”:
El principal inconvenient d’Hereu sembla radicar en els seves escasses dots per a esdevenir un líder mediàtic. Es sumen així tres factors negatius: debilitament de la fidelitat político-ideològica al vot socialista tradicional (per canvis generacionals, pels canvis ideologòcis implicats per l’ascensor social), mediocre capacitat de lideratge i escàs o nul suport mediàtic”.

El pes de la indústria al conjunt de l’economia catalana: del 27,6% del valor afegit brut del 2000 al 16,9 el 2009. Del 28,4% de l’ocupació el 2000 al 19,5 el 2009.
Entre 2001-2007 – fase d’expansió – a Catalunya es va produir una creació neta de 649 mil llocs de treball, per 4 milions 209 mil a Espanya: només un 15,4% d’aportació catalana al conjunt; amb una general reducció moderada de la xifres a la indústria. El 81 % de les noves feines a Catalunya van crear-se als serveis i el 25% a la construcció, xifres un mica superiors a les mitjanes espanyoles.
En el període 2007-2010, un 42,6% de la pèrdua de llocs de treball a Catalunya, s’ha produït al sector industrial, per un 34,3 al conjunt d’Espanya; a la construcció fou del 42,9% per una mitjana estatal del 50,2%; als serveis, només un 11,85 català per un 20,25 espanyol de pèrdua de feines.

22/2/11

0 comentaris
La Junta de Govern aprovarà la reparcel·lació dels Munts que inclou com a sòl public l'antic càmping dels alemanys (8.070,88 m2 / 21,47%) fruit de l'actual POUM aprovat en l'etapa de l'Alcalde Manel Ramon i Muntades (PSC) com a regidor d'Urbanisme.
Un 61,36% del sòl serà municipal amb 1.382,7 m2 sota sostre:
1.079,87 m2 a la parcel·la 2B de 1.341,36 m2, que toca amb els equipaments de 3.287,25 m2
+ 303 m2 als esmentats de l'àntic càmping, d'edificació condicionada; envoltada per una zona verda de 5.036,37 m2 (13,4%)
Els vials públics ocuparan el 14,02%.
El govern presidit per Gené i amb el nostre regidor dins, ja pactà el manteniment de l'acord heretat afegint-hi el projecte de conducció d'aigües i de sanejament exigit per l'empresa mixta d'aigües que suposa una inversió adicional de mig milió d'euros.
L'arquitecte municipal Mercadé en el seu informe expressa la disconformitat en l'adjudicació del 10% d'aprofitament mitjà dins la parcel·la 2B ja que ocupa la radicació més mal situada i calia ser compensats amb més superfície.
En una reunió del Govern Gené amb un profund debat entre els dos arquitectes (el municipal i el dels promotors Jordi Marcé) finalement ens vam avenir a respectar el apcte de reparcel·lació heretat que mitjançant el POUM havia ampliat les adjudicacions a l'Ajuntament d'Altafulla acomplint la Llei d'Urbanisme (el 39,89% del sòl) fins al 61,36% definitiu, en incorporar aquell solar de l'antic càmping que representa aquells 21,47% del total reparcel·lat.


Mal pas en perdre el nostre C.D.Altafulla per 0-3 amb el santa Creu de Calafell.

Els XXV anys de diaconat de Mn.Vicenç fa venir l'arquesbisbe de TGN a Altafulla: a la missa cantada per la Coral santa Rosalia de la Torre i al dinar (amb arròs de llamàntol) a l'Esplai

Felicitem la brigada municipal per la feina de poda, i especialment per haver endreçat definitivament el sota de les rajoles del Nitrato de Chile a l'entrada del poble.

Com que la liquidació el pressupost estarà enllestida a principis de març retirem les preguntes relacionades que ja havíem presentat al ple de gener. Demanarem que un Ple extraordinari a mig març en permeti donar-ne compte, aprovar les extrajudicials de Cultura per pagar-les el més aviat possible i saber-ne l'estat d'inversions amb dotació pendent encara d'executar en aquesta legislatura.
0 comentaris
Enric Hernández, director del Periódico de Catalunya: “ A Hereu no li falten raons per estar satisfet, però seria pueril sucumbir a l’autocomplaença. A la segona part d’aquesta carrera d’obstacles afronta del repte d’erigir el seu lideratge sobre les cendres d’un PSC a la deriva i d’un PSOE en descomposició. Només si aferma la seva renovada veu, díscola amb el PSC i exigent amb CiU, podrà evitar que la del dissabte sigui l’última celebració de la seva vida política”.

Enric Company a “Hereu, un candidato contra los elementos”:
El principal inconvenient d’Hereu sembla radicar en els seves escasses dots per a esdevenir un líder mediàtic. Es sumen així tres factors negatius: debilitament de la fidelitat político-ideològica al vot socialista tradicional ( per canvis generacionals, pels canvis ideologòcis implicats per l’ascensor social), mediocre capacitat de lideratge i escàs o nul suport mediàtic”.

El pes de la indústria al conjunt de l’economia catalana:
del 27,6% del valor afegit brut del 2000 al 16,9 el 2009. Del 28,4% de l’ocupació el 2000 al 19,5 el 2009.
Entre 2001-2007 – fase d’expansió – a Catalunya es va produir una creació neta de 649 mil llocs de treball, per 4 milions 209 mil a Espanya: només un 15,4% d’aportació catalana al conjunt; amb una general reducció moderada de la xifres a la indústria. El 81 % de les noves feines a Catalunya van crear-se als serveis i el 25% a la construcció, xifres un mica superiors a les mitjanes espanyoles.
En el període 2007-2010, un 42,6% de la pèrdua de llocs de treball a Catalunya, s’ha produït al sector industrial, per un 34,3 al conjunt d’Espanya; a la construcció fou del 42,9% per una mitjana estatal del 50,2%; als serveis, només un 11,85 català per un 20,25 espanyol de pèrdua de feines.
Miguel Boyer a "Ni perezosos ni improductivos" en replica aquests tòpics sobre l'economia espanyola i amb dades macroeconòmiques exposa la nostra situació i perspectives:
" Per bé que són greus les dificultats econòmiques que estem suportant, per l'ensulsida de la construcció, la seva repercusió financera i la caiguda de la feina, la meva perspectiva és optimista. La solidesa de l'economia espanyola és molt millor de la que ens presenten els analistes superficials, els catastrofistes nats i especuladors que juguen al desastre. És unaudit que un premi Nobel com Robert Lucas - cap de l'escola antikeynesiana d'EEUU -, visiti Madrid i en una entrevista, afirmi que Espanya té un PIB per càpita un 20% menor que la mitjana de la UE, i que els espanyols treballem poques hores. El PIB per càpita espanyol està per sobre no només de la UE sinó fins i tot d'Itàlia. Un ocupat espanyol traballa un promig de 1.654 hores a l'any, pràcticament igual al promig americà i més que França (1.554), Regne Unit (1.647) i Alemanya (1.390).
Les idees preconcebudes dels estrangers ens van penjar la denigrant sigla de "PIGS" i la tendència castissa al pessimisme i a l'autoflagel·lacció, donen per suposat que el Goven espanyol no ha fet els deures i, que a més, els ciutadans som poc productius. Però la realitat fou que tinguérem superàvit dels comptes públics abans de la crisi, quan la mitjana de l'eurozona estava en negatiu. Entrem en la crisi amb menys deute públic (53%), comparat amb el 73% d'Alemanya, el 78% de França i el 116% d'Itàlia. Mercès a aquest menor deute, malgrat la injusta pujada de primes de risc, el cost que vam pagar el 2010 fou només el 2% del pIB, comparat amb el 2,4% d'Alemanya, el 2,6% de França i el 4,6% d'Itàlia.
El tòpic de la baixa productivitat dels treballadors espanyols és una generalització errònia de l'estancamnet que tingué al període 1996-2002, dominat per la immigració massiva i l'ocupació en l'immobiliari. Però el creixement del PIB per ocupat espanyol fou més ràpid que el d'Alemanya i el d'Itàlia entre 1982-1993 i, altre cop, entre 2004-2009. I, aquest 2009, la productivitat per ocupat espanyol estava entre el d'Alemanya i el d'Itàlia. El 2010, la productivitat per assalariat fou del 2,4% en el conjunt de l'economia i del 6,6% en la indústria.
Si no fos així, hauria estat impossible el notable creixement de les nostres exportacions, que fou un promig del 5,4% entre 1981-1990 (igual que el d'Alemanya), del 10% el 1991-2000 (Alemanya, el 6,4), i el 2,5% el 2001-2010, inferior al d'Alemanya (5,2%), però superior a la mitjana de l'eurozona (2,2%).
És cert que l'enfosament de la construcció és una llosa que ens fa lent i penós el camí, però quan el 2013 es recuperi el nivell de PIB del 2008, començarà un impuls nou i més sà, que demostrarà que el dinamisme de l'economia espanyola no descansava tant com es creia en el totxo, sinó en els serveis i la indústria".


Javier Pérez Royo: "La legalització de Sortu no suposa indefensió per a la societat espanyola. Tot el contrari. Permet posar l'esquerra abertzale davant la prova de foc de quina activitat desplega després de la legalització".

Javier Solana "La Europa de Carlos V y la nuestra":
"Actuar en el mundo es también nuestra obligación. Estos días asistimos a un movimiento espontáneo y vibrante de reivindicaciones legítima, políticas y económicas en los países a los que nos unen tantas cosas en el Mediterráneo.
No podemos desviar la mirada. No podemos ser ajenos a esos movimientos. Debemos acompañar a sus ciudadanos en el proceso de recuperación de sus derechos legítimos. Es mucho lo que está en juego. Son nuestros vecinos. Hemos trabado con ellos una relación euromediterránea desde hace años. No cabe ahora otro camino que profundizarla".

Frank Emmert, director del programa entre Indiana i El Caire a "La generación Y hace la revolución":
"És important de reconèixer que la revolució fou engedada i conduïda per estudiants moderats i amb un acceptable nivell d'educació residents a les principals ciutats. En contrast, l'atur i la pobresa són més severs entre la població rural i amb menys nivell d'educació.
Basant-me en nombroses converses amb els participants, puc assegurar que no han fet una revolució pel pa i el treball. Els pacífics manifestants són els egipcis de classe mitjana, que en són els de més educació i els de relativament més prosperitat econòmica. Sense negar el paper que pertoca a l'economia, ha sigut primordialment una rebel·lió contra el puny de ferro del Govern que durant molts any ha asfixiat el debat crític i aixafat sense pietat qaulsevol forma de disidència. A l'igual que les revoltes populars de Polònia, Xèquia i Hungria, que van significar la fi de la caiguda del teló d'acer, les revoltes de Tunísia i d'Egipte estan fent sonar els campanes del funeral de les fèrries dictadures d'Orient Pròxim. "Dignitat" i "respecte" han sigut i són les paraules clau d'aquest aixecament, molt més que les queixes contra la "pobresa" o "l'atur".
"Els estudiants que s'han manifestat no tenien líders. Tan mateix han constituït un Comité de Savis. Tenen la confiança dels manifestants i tenen cura de la negociació amb el Govern. Seria convenient que els oferíssim el nostre ajut i els garantíssim seguretat.
"Per últim, Occident ha d'acceptar que els egipcis eligeixin votar en les seves primeres eleccions lliures i netes, fins i tot si un futur Govern de coalició hagués d'incloure els Germans Musulmans. La democràcia és indivisible. Suposa el respecte a l'elecció del poble i a la seva capacitat de corregir una mal elecció pocs anys després a les següents eleccions".

Lluís Bassets a "La agenda de la libertad":
"Els joves de la plaça de Tahrir, els qui de debò han doblegat l'espinada a una dictadura crucial a la geopolítica d'Orinet Mitjà, han traçat una línia que orgnitza el món polític del futur: ja no valen les dretes i les esquerres del segle XX. Les ànsies de llibertat i prosperitat d'aquesta nova generació global i tecnològica deixen a un costat, i sota un mateix estigma, a Fidel Castro i al coronel Gadafi, als reietons de la Península Aràbiga i al darrer dictador europeu, el bielorrus Aleksandr Lukashenko; i naturalment, al més eficaços i autoritaris de tots, potser no els més corruptes personalment, com són els mandarins xinesos.
"Una nova agenda de la llibertat està ara al taller de les idees per a respondre al desafiament i posar al dia la política exterior de Washington. A diferència de l'anterior, la de George Bush, que també volia extendre la democràcia pel planeta, la d'Obama no serà militar, sinó pacífica. No cal canviar règims a punta de pistola, sinó exigir-los que responguin pacíficament als qui es manifesten pacíficament; demanar-los el reconeixement de les llibertats d'expressió i de reunió; donar suport moral als ciutadans que es mobilitzen; i estimular els règims per tal que responguin a les exigències de canvi.
"Els estats democràtics hauran de comprometre's per tal que l'àgora global sigui oberta i els ciutadans puguin connectar-s'hi. En el tracte amb les dictadures, caldrà situar en un primer pla aquesta exigència, que no afecta un sector industrial, el d'internet i les telecom, sinó el futur de la llibertat al món".

Francisco Basterra a "Mientras Europa dormita":
"Alguna cosa dins l'ànima clama per la llibertat", digué Obama, citant Martin Luther King, per a donar finalment, després de molts dubtes, la llum verda a la revolta a Egipte. Obama podria passar a la història com el president d'EEUU que apostà per la democràcia al món àrab, desfent el determinisme de la perversa fòrmula estabilitat igual a autocràcia, o com el que va perdre el gran Orient Mitjà per als interessos estratègics d'Occident. Els daus estan llançats. Els ciutadans egipcis ens han cridat: "No som els altres, som vosaltres". És una revolució generacional, que evoca la il·lusió del maig parisenc de 1968. Però amb un exèrcit com a llevadora de la democràcia. El país àrab més gran afronta l'immens repte de construir una cultura civil.
"Mentre assistim fascinats a aquesta febre de llibertat, Europa dormita. No sense dosi de mala consciència, per haver donat suport durant tant de temps als autòcrates, que suposadament contenien el fonamentalsime islàmic i que ens garantia el petroli. ¿A quin costat de la història hem caigut? EEUU s'ha avançar a una Europa despareguda, incapaç de projectar-se internacionalment com un tot".

15/2/11

La Jazzorquestra de l'Institut d'Altafulla

0 comentaris
El C.D. d'Altafulla goleja a sant Jaume dels Domenys per 1 a 4, assolint els 15 punts; amb segona tripleta de gols del punta Imanol.
Dissabte, a la 5 de la tarda, partit amb el santa Creu, rival directe per eludir-ne el descens. Tots a l'estadi Joan Pijuan.

La Jazzorquestra de l'Institut d'Altafulla conquereix la matinal d'aquest diumenge al Cicle de Joves intèrprets de l'Auditori Pau Casals del Vendrell.
Hi interpreten 12 composicions, al "temple de la música":
Capetown fringe d'A. Ibrahim (1934)
Manto blanco d'O.Ossa (1965)
La popular africana O txelo, amb gran desplegament de percussió a cura del bateria David López
Addio fratello crudele del cinematogràfic Enio Morricone (1928)
All Star de G.Camp (1967) i Pot ser del Canto del Loco (1994), amb Maria Vidal com a veu solista; Núria Ferré en fou a Corren dels Gossos (1993), amb solos de guitarra de David Arroyo i a Llença't dels amfitrions vendrellencs Lax'n busto (1986) amb
Núria Ortiz a la guitarra i Juan Muñoz Raja a la bateria (que tingué cura de la taula de mescles de sons durant tot el concert)
Someday my prince will come (Blancaneus) de F.Churchill;
Senyor blues d'Horace Silver (1928), amb una nova apoteosi de percussions i Alba Ortiz sempre al piano de l'auditori.
Watermelon man d'Henry Hancock (1940) i com a bis una nova oportunitat de versionar una popular africana, amb especial exhibició als bongos del rierenc Albert Pérez.
Una expedició de pares, del claustre de professors de l'institut i de les escoles d'Altafulla ens van aplegar al màxim espai musical de les comarques de TGN totes. Del Ple hi asssistíren la regidora d'ensenyamenti el nostre electe.
La trajectòria, objectius i components de la Jazzorquestra fixada a l'històric programa de mà és aquesta:
"Durant el curs 2008-2009 vàrem engegar amb molta il·lusió el projecte de la Jazzorquestra de l'IES Altafulla. És un projecte que, atenent la diversitat, treballa un repertori de temes clàssics i modern tot afavorint l'eix de la nostra proposta: la creació espontània, la improvisació, és a dir, el jazz.
El 1r trimestre del 2008 vàrem posar en marxa el projecte amb alumnes de 1r i 2n d'ESO: uns que estudiaven en escoles de música amb instruments propis (violí, un saxo alt, tres flautes travesseres, una arpa i una guitarra) i d'altres que no feien música fora de l'institut, però mostraven una forta voluntat d'entrar dins l'orquestra. Per fer-ho possible vàrem incorporar instruments de percussió diversa: un carilló, dos xilòfons, un metal·lòfon, una bateria, petita percussió i també un piano digital i un teclat ja que tenim tres pianistes que s'han alternat a l'hora de tocar. Tot plegat ens ha permès complementar força bé el treball orquestral.
El criteri de selecció de l'alumnat ha estat obert: d'entrada, hem ofert l'oportunitat de formar part de l'orquestra a tots els alumnes. Un requisit principal ha estat tenir ganes de fer música i un altre la possibilitat d'assajar els dimecres al migdia. Molts alumnes han mostrat interès per rentar-hi i això ha fet que tinguem llista d'espera.
Actualment la Jazzorquestra incorpora 30 alumnes de 1r, 2n, 3r i 4t d'ESO de l'Institut: 17 que estudien en diverses escoles de música (2 flautes travesseres, 1 clarinet, 4 violins, 2 violoncels, 2 guitarres, 4 teclats i 2 percussionistes) 2 que reben classes particulars de música a casa seva i, de la resta que no fan música fora del centre, 2 tenen dictamen i 2 han fet reforç a l'aula complementària.
Els assajos són cada dimecres laborable de 13 a 15 hores aprofitant que a les 13 hores acaben les classes.
Hem realitzat, com a mínim, un concert al final de cada trimestre, fet que ha implicat un treball dur i cinstant per part de tots els alumnes de l'orquestra i ha estat un eina motivadora per avançar.
Aquest treball constant ha creat uns vincles entre els alumnes, han fet "pinya" per assolir els objectius, i ha ajudat a integrar els alumnes poc valorats socialment i millorar-ne la seva autoestima".

La piràmide d'edats d'Altafulla manifesta que tenim un 13% (285 homes i 348 dones: 633 convilatans) de 65 anys en endavant. Dels quals 174 ( 66 homes i 108 dones) han arribat i superat els 85 anys.
La franja entre 50-64 anys d'altafullencs és de 1.003 habitants (20,7%), amb més homes (531) que dones (472).
Entre 40 i 49 anys en sumem 861 (17,5%) amb més dones (457) que homes (404)
Altafulla té dues meitats exactes de censats separats per la frontera dels 40 anys.
Entre 30-39 apleguem 753 altafullencs (15,2%) també més dones (384) que homes (369).
Els segments més esquifits de la piràmide en edats actives són entre 15-29 anys: 731 altafullencs (15%) boi empatats per gènere: 367 nois i 364 noies.
La franja d'altafullencs petits, de fins a 14 anys, boi que coincideix amb la de 40-49: 870 persones (18%), amb pocs més nens (433) que nenes (427).
En definitiva: 4.851 altafullencs, amb 53 dones més que d'homes.


Carles Boix, politòleg comparatista (sobiranista) de la Universitat de Princeton:
"No deixa de sorprendre'm que en presentar el pla d'ajust, el president de la Generalita thaig insistit en atribuir al govern anterior el deteriorament de les finances públiques actuals. És cert que el govern Montilla incomplí els acords del Consell de Política Fiscal i Financera. Llavors, el dèficit actual fóra de 4.800 d'e. i no, com és el cas, de 7.200 e. No obstant, el cert és que, en la seva major part, el dèficit de la Generalitat està directament lligat al sistema pressupostari de l'Estat en el seu conjunt i, molt especialment, la gravíssim dèficit fiscal que té Catalunya.
Les comunitats amb un balanç fiscal negatiu (Catalunya, País Valencià i Balears) tenen un deute públic alt. La resta de comunitat, amb balanços positius o lleugerament negatius (Madrid, Navarra, Múrica, País Basc), sofreixen un endeutament molt més petit. L'explicació de la correlació negativa és evident: l'Estat de les autonomies ha descentralitzat la gestió quotidiana de molt serveis però ha mantingut un sistema de solidaritat que deixa sense recursos suficients Catalunya, País Valencià i Balears. Així els seus governs s'ha d'endeutar per atendre les demandes fixes de serveis socials, sanitaris i educatius. Cal advertit que tenen un deute excessiu, tot i ser receptores netes de l'Estat, Castella-la Manxa, Galícia i Extremadura, prabablement per una despesa desbocada.
El dèficit fiscal constitueix (amb el tracte al català i la indefensió competencial) la raó fonamental del desacord entre Catalunya i Espanya i explica, en definitiva, el programa de transició nacional enunciat pel president Mas. Per això em preocupa i em dol que el govern presenti al situació pressupostària com a un simple problema de tresorerira causat per l'administració anterior.
La Generalitat ha d'emprar la gran mala notícia dels retalls per a dir la veritat i explicar a tota l'opinió pública que l'fegament del nostre país té un responsable directe: un sistema fiscal que atempta contra els interessos de Catalunya, que ens lliga de mans i peus, i que urgeix de fesfer d'una vegada per sempre".


Carles Castro a "La independencia imaginaria":
"Al marge que el suport a la independència creixi gradualment ( i amb major intensitat quan des de la resta d'Espanya arriben missatges d'hostilitat envers l'autogovern català), la seva veritable magnitud és un enigma que, per ara, sembla restar per sota de la majoria suficient per imposar-se. Sense oblidar que qualsevol exercici de càlcul ha de partir dels requisits que s'han vingut produint al món real: la qualificada com "majoria clara" fixada pel Trisbunal Suprem del Canadà davant les successives consultes independentistes celebrades al Quebec, i, de manera més precisa, el dos llistons (de participació i de suport electoral) que ha fixat l aUE per a validar la separació entre Montenegro i Sèrbia. És a dir, més de 50% de participació i més del 55% de vots afirmatius.
Si es situen aquest requisits en les successives eleccions catalanes i es computa com a vot sobiranista el sufragi que apleguen CiU, ERC i altres formacions nacionalistes (una hipòtesi avalada pels resultats de bona part de les consultes sobiranistes convocades en l'àmbit local català), el resultat barra el pas a la independència. En algun cas, per molt poc marge: 1992: 54,2% // 1984: 52,5% . Però 1995: 50,4% // 2010: 50% // 1988: 49,9% I sobretot: 2003: 47,45 // 1999: 46,4% // 2006: 45,6%; els anys de la victòria en xifres absolutes de Maragall o de formació dels Tripartits.
Aquests percenatges de vots s'han registrat a més en uns contextos de participació modesta, fins a l'extrem que el millor resultat per al sufragi potencialment sobiranista es produó en les eleccions més abstencionistes (més del 45%) el 1992. Per la qual cosa, és de suposar que el gruix de la resta d'electors no s'inclinaria per una opció soberansita si es decidissin a anar a votar (com succeeix a les eleccions generals, sempre més participatives).
Finalment, la via vers la independència podria entrebancar en un obstacle insalvable en un marc de participació mínima del 50% del cens: l'abstenció massiva de la resta d'electors. En aquesta hipòtesi, i comptant únicament amb els seus propis efectius, els potencials votants de la independència difícilment superaria el llistó del 30% ( el 1984 i 1995 el 32% i 30% el 2003).
El passat 28-N, les distintes formacions nacionalistes van sumar poc més del 29% dels electors (com el 1988, 1992).

Gabriel Elorriga, fill (PP/ FAES) en entrevista a Enric Juliana: "En el sistema federal alemán hay límites a la solidaridad territorial para evitar situaciones de avuso. Límites que ahora algunos länder quieren revisar. Cada vez que desde Catalunya se plantea esta cuestión, en España se toca a rebato: "¡Catalanes, insolidarios!"


La principal barrera per a l'emancipació dels joves és ara la feina, abans de la cris era el preu de la vivenda - però la seva caiguda no s'ha traduït en un millor accés ja que com a entrada cal aportar-ne el 30% de l'import total de la vivenda ( + de 55 mil e.).
Fa dos anys tenien feina el 70% dels menors de 34 anys; ara, el 57,4%, dels quals el 37,4% tenen contracte temporal. El 10% dels joves entre 22 i 30 anys han hagut de tornar a viure a la casa dels pares.


Rànking dels ajuts públics a la banca 2008-2010, en milers de milions, segons la Comissió Europea:
Regne Unit: 850,30 Irlanda: 723,31 Dinamarca: 599,66 Alemanya: 592,23
França: 351,10 Espanya: 334,27 Bèlgica: 328,59 Holanda: 323,60

En ajuts directes el 2009 en % del PIB:
Bèlgica: 9,57%: 32,29 Regne Unit: 7,65%: 119,91 Irlanda: 6,74: 11,03
Grècia: 5,13%: 12,18 Alemanya: 4,15% : 100,00 Dinamarca: 3,6%: 8,03
Holanda: 1,7% : 9,7 França: 1,4%: 26,75 Espanya: 0,7% : 7,32 milers de milions

Rànking d'actius problemàtics de bancs i caixes a Espanya:
Caja Madrid-CAM: 26.159 milions d'euros ( 41.280 de crèdit promotor) sobre els 328.099 d'actius totals (7,97%)
Santander: 17.637 ( 27.334) sobre 1.217.501 (1,45%)
Cajastur: 13.994 ( 23.286) sobre 135.000 (10,36%)
BBVA: 13.121 ( 16.600) sobre 552.738 (2,37%)
La Caixa: 10.388 ( 26.384) sobre 285.724 (3,63%)
Popular: 9.997 ( 17.840) sobre 141.848 ( 7%)
Banesto: 6.628 ( 10.354) sobre 117.368 (5,64%)
Sabadell: 6.597 ( 10.1709) sobre 97.099 ( 6,79%)
Catalunya Caixa: 8.922 (12.774) sobre 76.649 (11,64%)
Mare Nostrum: 5.320 (11.554) sobre 71.026 (7,5%)
Unnim: 3.596 (3.598) sobre 28.339 ( 12,69%)
Total Caixes: 95.746 (161.305) sobre 1.270.502 (7,53%)
Total Bancs: 54.748 (84.750) sobre 2.180.579 (2,5%)
Total sector financer: 150.494 (246.055) sobre 3.451.081 ( 4,36%)
150.494 milions d'actius problemàtics repartits en 67.940 e. en immobiliari i sòl per cancelacions de préstecs (45,14%) + 42.910 en morositat ( 28,51%) + 39.644 en risc imminent de morositat ( 26,34%). Vet ací el 61,16% dels crèdits promotors esdevenen problemàtics (59,35% a les caixes i el 64,6 als bancs).

J.L.Álvarez, sociòleg d'Esade a "La educación política de Chacón":
"Carme Chacon encarana el dilema fonamental de les carreres polítiques: la tensió entre, per un banda, la professionalitat i l'elitisme resultant ( la imatge d'estatus econòmicque pot prejectar...) i, per altre, l'amateurisme i el populisme que l'acostuma a acompanyar. Carme Chacon no peca d'amateurisme, però sí que corre el risc d'elitisme, la qual cosa fóra paradògica pel seu origen social".
"La política sempre s'exergeixen tres nivells. Quanta més coherèncai entre ells, més lideratge. Ideologia + Govern + habilitat tàctica".

Rafale Nadal. "Hereu té el projecte per a BCN, amb perfils ben definits en relació al turisme, amb l'ordenança cívica, amb les finances municipals, amb les polítiques socials i amb la seguretat. Hereu és posiblement l'alcalde que més s'ha preocupat dels ciutadans però ha sigut incapaç de donar a la seva gestió un sentit transcendent: no ha sabut articular un discurs.
Tura té el discurs i la imatge. Convertí la seva gestió a Interior en un al·legat a favor de l'ordre i la disciplina. Construí un discurs i es buscà un paper central en la defensa d'aquests valors, i aquí segueix.
Segurament junts farien un gran candidat. Però sembla tard per a sumar-los.

Anton Costas a "La medicina de Merkel es engañosa":
"La medecina econòmica que publicita Angela Merkel com solució per als països europeus amb majors dificultats té una elevada probabilitat de no funcionar. I, el que és més greu, pot crear un clima que faci que la unió monetària i l'euro siguin percebuts com una circunstància molt inconfortable per a molts països. Una circumstància que, a la llarga, por cronificar un desiquilibri a la italiana a Europa, amb un Nord ric i un Sud pobre.
Aquesta medecina es fonamenta en un argument moralment pervers. Suposa que l'oli de ricí de l'austeritat és la justa penitència a un pecat de luxúria creditícia i consumista comès pels Governs i ciutadans de països com Grècia, Irlanda, Portugal, Itàlia o Espanya, és a dir els PIIGS (acrònim que en anglès significa "porcs"). Per cert, països majoritàriament catòlics, tret que crec no és indiferent a la visió de la luterana Merkel.
Aquest enfocament és moralment pervers. Oculta que l'origen de la crisi financera no fou un malbaratament públic, sinó la falta de prudència i els desordres del sector privat financer de la UE, i, en particular, del sistema financer alemany. Sense reconèixer-ne aquesta responsabilitat privada, la medecina és enganyosa. Per això, la reforma del sistema financer per a evitar nous excessos i errades és, si més no, igual de prioritària que altres reformes més publicitades, com la de les pensions o la laboral.
Què proposen Merkel i, per pur mimetisme, Sarkozy? Que els ciutadans dels PIIGS paguin els deutes - inclosos els del sector privat financer i immobiliari -, disminueixin el dèficit mitjançant els retalls de despeses i practiquin reduccions dràstiques i massives dels sous nominals que facin que els preus de béns i serveis siguin més competitius.
Per què aquesta medecina, publicitada sota l'esquer de la "competitivitat", té moltes possibilitats de no curar i, pel contrari, pot agreujar la malaltia? Perquè és molt difícil que un país molt endeutat, amb elevat dèficit exterior i sense poder devaluar, pugui pagar els seus deutes, retallar-ne les despeses i guanyar ràpidament competitivitat mitjançant reduccions brutes de sous.
Aquesta medecina funciona raonablement bé quan l'austeritat i les reformes poden combinar amb la devaluació de la moneda. En tenim casos d'èxit d'aquesta fòrmula; sense anar més lluny, Espanya el 1977, 1982 i 1993,
Però els asseguro que els serà difícil de trobar casos en què l'austeritat, per sí sola, funcioni. Ni la pròpia Alemanya n'és. El seu èxit de postguerra combinà l'austeritat amb un immens ajut financer extern ( Pla Marshall) que no únicament els condonà els deutes de guerra, sinó que en finançà la reconstrucció i tirà de la demanda.
En sentit contrari, s'escauen nombrosos exemples de com l'austeritat practicada sense mesura porta al fracàs. Un exemple paradigmàtic fou el patró or posterior a la I Guerra Mundial, un mecanisme monetari que en imposar l'austeritat generalitzada i impedir-ne devaluar creà un clima tan hostil que acabà trancant el sistema.
¿Tenim alternativa, dins d'una Unió Econòmica i Monetària, per tal de sense devaluar guanyar competitivitat? La tenim. Però amb dues condicions. La primera, que existeixi dins la Unió un mecanisme de rescat d'última instància dels països amb problemes financers, sense que la mesura n'empijori la situació, com els exemples de Grècia i Irlanda han posat de manifest. La segona és que existeixi un consumidor d'última instància que tiri de la demanda i permeti als països que estan tractant de guanyar competitivitat amb sous venguin els seus productes.
En el cas d'EEUU, aquests consumidor d'última instància és el Govern federal, amb capacitat per endeutar-se, gastar i tirar de l'economia, com està fent el Govern d'Obama. A Europa no existeix aquest govern econòmic de la Unió. En la seva absència, només Alemanya està en condicions de fer aquest paper.
Però Angela Merkel no vol. La comprenc. Com a representant política es deu a l'interès dels qui la voten. No en som els europeus, sinó els ciutadans alemanys. Tenen dret a no voler carregar sobre les contribuents alemanys la càrrega de rescat d'altres països. Però al menys que no ens venguin medecina enganyosa, ni ens facin discursos morals tramposos. Senzillament, només hem de reconèxier que el seu poder per imposar-nos aquesta medecina els ve de la seva condició de gran prestamista. I res més.
Crec que fou l'excanceller alemany HLemut Kohl que digué que el problema d'Europa és que Alemanya és molt gran per actuar com un soci igual als altres, mes alhora massa petit per a exercir el lideratge econòmic que Europa necessita. Aquesta és la realitat. Veiem com podem conviure amb ella, a l'espera que la moneda europea comuna ens porti a un govern europeu comú, sense que la inconfortabilitat ens porti a mals majors".


Salvador Giner a "La rebel·lió nordafricana":
"L'explosió s'ha produït segons la llei de totes les rebel·lions populars, des de la que emmenà més tard a la revolució francesa fins la russa bolxevic i la xina maoista. Esclaten quan un corrent d'esperances i expectatives creixents - de prosperitat i millors oportunitats - s'estavellen contra una relaitat que les barra. Aquesta frustració és el més perillós per al corresponent tirà. No s'escau efecte contagi que valgui - per bé que sigui un facto que anima els desesperats - si no ve empès per la frustració d'una esperança realista".

Javier Valenzuela a "Y van dos...¿ quién será el próximo?":
"Adaptar l'anàlisi als canvis de la realitat reclama esforç, per això alguns encara segueixen fixats en la foto de l'islamisme polític. Mandrosos que no acaben d'adonar-se que no estem davant Teherà-1979, sinó a Berlín-1989. L'islamisme sembla en refluix i, en tot cas, aquesta no és la seva revolució.
Aquesta és la revolució dels joves i les classes mitjanes del món àrab, que han situat en el centre de la política internacional la lluita contra les dictadures i per la democràcia i els drets humans. A Tunísia i Egipte els islamistes els han seguit per odi als autòcrates que, amb la complacència d'Occident, tant els han matxacat, i aspirant a tenir un lloc als futurs Estats de dret.
Durant aquestes emocionants setmanes, Tahrir ha esdevingut el que foren la Bastella, Praga, Tiananmen. Ahir (11 de febrer) la plaça cairota celebrà la seva immensa victòria: Mubarak, el faraó convertit en mòmia, diguçé, a la fi, que se n'anava. El moviment desencadenat per la ciberjoventut egípcia n'havia fet de la seva sortida una qüestió essencial. I amb raó. Era delirant de pensar en una transició amb Mubarak al cap de l'Estat.
Ara veurem si Suleimán és Arias Navarro o Adolfo Suárez. Aquest és un capítol encara per escriure de la història. El segur és que el capítol de Tahrir tingué ahir (divendres 11) un final deliç, molt feliç. I en aquest moment quan els demòcrates d'arreu només podem compartir l'alegria d'Egipte, cal reconèixer que, amb dubtes i contradiccions, però molt més enllà que els seus col·legues europeus, Obama ha arriscat a favor del costat bo de la història.
Quan un exèrcit es nega a disparar contra el poble, la revolució està a punt de triomfar. Així s'ha esdevingut a Tunísia i Egipte. Després de la dimissió de Mubarak, ja són dos els autòcrates abatuts en aquesta primavera àrab que escombra tants prejudicis occidentals".

Jordi Vaquer a "Emperadores desnudos": "Els esdeveniments li han donat la raó a Nazih Ayubi, el politòleg egipci que traçà la distinció entre l'Estat fort i l'Estat ferotge, i en caracteritzà la majoria dels àrabs com de la segona mena.
Mentre homes i donen descobreixen el pdoer que tenen a les seves mans, la fragilitat del poder predatori i repressor que els afligeix a quedat al descobert. El canvi serà inevitable, i ni tans sols és segur que hi calguin revoltes de la dimensió de Tunísia i Egipte. La revolució que ja ha triomfat farà possible l'evolució en altres països, sempre que els seus governants tinguin una mica més de sentit de la realitat. La por a canviat de bàndol, deia un editorial del diari algerià El Watan, i el poder haurà d'aprendre a transigir, a negociar, a cedir si no vol descabdellar un final ignominós. Si la vanitat dels qui fins ahir es creien benignes pares de la seva nació els deixa una escletxa d'intel·ligència, alguns governants àrabs hauran matinat sabent que a ningú ja no enganya la seva absurda i soporífera propaganda oficial.
Iran, Algèria, l'Autoritat Nacional Palestina i el Líban: els exemples de com les coses es poden tòrcer són a bastament coneguts. Però els joves àrabs en els carrers han parlat amb massa rotunditat: ja és tard per a ser-ne pusil·lànime, per tornar enrera. La tan preuada estabilitat està trencada. Vénen temps de canvi, i la primavera que s'avençà a Tunísia arriba carregada d'incertesa, però també d'esperança".

Lluís Bassets. "Una novetat d'aquesta revolta és la sintonia entre la ciutadania de tots els països àrabs, en una mena de panarabisme aglutinat per l'abominació de les dictadures, no per l'antiimperialisme ni l'antisionisme. De confirmar-se la tendència, aquesta fóra la major senyal de la superació de l'islamisme polític per una solidaritat àrab amb recorregut vers la societat laica i plural".

Moisés Naím a "¿Cómo muere una dictadura?":
"Sempre l'actor determinant - i poc predicible - són els militars. Totes les tiranies depenen d'ells. A vegades els militars estan exclusivament al servei del tirà. En latres casos, canvien de parer i decideixen defensar la pàtria, i no el règim. Al final, l'únic que compta és si els militars estan disposats a disparar contra llurs compatriotes. Quan es neguen a fer-ho, neix la llibertat".

7/2/11

0 comentaris
Intens primer dissabte cultural de febrer: Cinema infantil a la Violeta i primer concert organitzar per Oyljazz al Cercle Artístic. Preus d'entrada: 2 i 8 euros...
El trio formar per J.M.Domènec + Ramon Teixidor + el nostre Joan Rion (teclats, baix i bateria) versionen al jazz cançons populars, en la petjada i homenatge del García Lorca coautor d'uns discs d'aplecs de tradicionals andaluses el 1931. Més de seixanta assistents; d'ells, només dos regidors del Ple (Eva Martínez i el nostre representant; cap ni un del Govern...).
Música de nocturnitats al bell mig de l'espai munumental i camperol dels altafullencs Marquesos de Tamarit. Experiència estètica / espiritual d'excepció...


El C.D.Altafulla perd a casa els dos difícils darrers partits: amb el líder Constantí (0-1) i el tan ben situat Bellvei (0-2).

Som Governabilitat i control del Govern (Plaça del Pou, febrer 2011)
Quan se'ns considera, a la minoria qualificada de PAU, com d'oposició hem de replicar amb aquesta resposta: garantim la Governabiliat d'Altafulla: sempre escoltem, negociem decidim, proposem com si fóssim Govern. Forma part del nostre ADN com a grup. Per esquerrans moderats i altafullencs arrelats som constructius. Ens sentim una de les parts dins un tot plural; no pretenem com l'exABG, amb el Consell de "Participació" i Link controlar-ho tot... o com AUPA, creure's la "veu del Poble".
Com que tenim un model d'Altafulla molt clar - obert, social, amb tota la il·lusió i compromís - ens mirem el paisatge i la vida altafullenca amb ulls exigents i crítics - començant per nosaltres mateixos - mantenint la Dignitat i la Credibilitat, que per això som governabiliatt sense estar al Govern. Així PAU apleguem els socialistes amb més coherència ètica i política sostinguda; a diferència dels qui porten les sigles oficials, que en són per clientalisme o gregarisme i per això són comparsa d'un Govern encapçalat per la minoria política municipal..
Des d'aquesta Governabilitat, ens alegrem dels èxits del Goven amb minoria i per això els felicitem i votem contents les seves propostes d'acord - ben poques als Plens.
Així aquest gener, els convenis amb la Parròquia (on aportarem unes anualitats de 9.500 e. durant 15 anys, que faran sostenible la seva extraordinària inversió per conservar les taulades de la nostra patrimonial església de sant Martí i capella del Santíssim) i amb EMATSA per la depuradora del Mèdol (rebent en aquest cas els diners que si l'explotés la nostra empresa mixta d'aigües: 28 mil e. durant 10 anys). Cal reconèixer-hi les habilitats en negociació i càlcul econòmic de J.MªPérez Roigé.
Per control del Govern en minoria hem criticat que els dos dies de Torneig de Nadal de Futsal aportéssim 16 mil e., quan les subvencions als clubs estan congelades des de l'etapa de PAU a Esports el 2007, quan el germà gran pobre CD Altafulla necessita 6 mil euros per equilibrar pressupost.
0 comentaris
Javier Maderuelo: "Para Hanah Arendt, la máxima ambición de Walter Benjamin hubiera sido producir un trabajo que solo se compusiera de citas. Lo que implica la aceptación tanto de la apropiación como de una secuencia de técnicas, como el montaje cinematográfico, el collage i, al postre, el actual "cortar y pegar" informático, que constituyen algunas de las formas de creación más características del siglo XX".

John Carlin. "Els qui desconeixen el refugi que ofereix la passió futbolera contra les penúries o l'avorriment de la vida no saben el que es perden".

Joan Subirats valora els inicis del Govern de CiU a la Generalitat:
"Aquestes primeres setmanes han perfilat alguns elemens que indiquen rumb: la declaració de principis sobre el tarannà business friendly del nou Govern, els canvis de rètols a les conselleries, la combinació d'especialització tècnica de bona part dels titulars de les conselleries amb la forta centralització que assumeixen sense paliatius el president i el seu equip més proper".


Dimarts, dia de la Candela, acte oficial de signatura dels Acords Socials i Económics (ASE) Govern-sindicats-empresaris:

Felipe González a "¿Como los Pactos de la Moncloa?"
"No son como los de la Moncloa, pero necesitamos estos acuerdos y algunos otros, tanto com aquellos, si no más.
Entonces nos jugábamos la supervivencia de la transición democrática. amenazada políticamente por la violencia del terror y las tentaciones involucionistas. Los Pactos estabilizaron la economía y nos permitieron combatir la inflación desbocada, aunque quedara mucho para ver el inicio de la recuperación. Pero, sobre todo, lo que se instaló entre los protagonistas políticos, sociales y económicos fue la necesidad del diálogo, la voluntad de acordar entre todos unas reglas de juego que se reflejaron más tarde en la primera Constitución, des de 1812, que nos permitió ordenar libre y pacíficamente la convivencia. Sus frutos trascendireon la frontera de lo económico y lo social.
Ahora necesitamos respuestas a nuestra demografia, a nuestra pérdida de productividat y de competitividad para insertarnos en la economía global. Necesitamos mejorar nuestro capital humano para ser capaces de añadir valor. Necesitamos una política energética coherente. Necesitamos una reforma y un reestructuración de nuestro sistema financiero. Necesitamos un justicia que funcione.
Y necesitamos que esas reformas tengan el apoyo decidido de grandes mayorías sociales. Así que bienvenidos los acuerdos, sin comparar con nada, sino con nuestras urgentes necesidades como país".

Joaquín Estefanía: "Existeix una diferència fundamental central (entre els Pactes de la Moncloa i l'ASE), molt subratllable: llavors s'escaigué un exhaustiu treball de l'oposició política per a millorar les propostes i els documents de la UCD. El text tècnic original dels pactes de la Moncloa el van redactar J.L.Leal, Manuel Lagares, Raimundo Poveda i Blas Calzada, però al seu contingut final van participar-hi amb centralitat economistes com Joaquín Legina (PSOE) i Ramon Tammanes (PCE) // i Ernest Lluch (Socialistes de Catalunya)//, o polítics com Fernando Morán (PSP) o López Rodó (AP, que no en subscrigué els acords polítcs), a més dels representants de la UCD. Avui, l'absència del PP al pacte sobre les pensions ha sigut clamorosa.
Segueixen mantenint tanta validesa avui com el 1977 els principis que van convocar els Acords de la Moncloa, que tantes vegades repetí el professor Fuentes Quintana: exigir de cada grup social l'assumpció de les seves responsabilitats davant la crisi, i que cap ideologia o grup polític disposa de respostes i forces suficients per a imposar-les a la resta de la societat i superar-ne tantes dificultats com s'hi manifesten".



Javier Pérez Royo a "Necesario pero poco atractivo":
"Les dificultats per a pactar són majors en aquest moment del que ho foren els Pactes de la Moncloa. Llavors era un pacte il·lusionanat, per a fer possible un procés constituient i sentar les bases d'un Estat social i democràtic de dret peer primera vegada en la història d'Espanya. La situació era molt angoixant, prò l'horitzó era prometedor. La situació d'avui és menys angoixant que la d'aleshores. España és una democràcia consolidada, està a la UE i a l'euro, és un país molt més ric i més cohesionat que llavors, però el futur és molt més incert i menys prometedor. El pacte es projecte més com un instrument de defensa del passat que com un instrument per a guanyar el futur. S'escau com un punt de resignació en les paraules de tots els qui fins ara participen al pacte".


Javier Pradera a "El regreso de la concertación": "Al discurs de clausura de la Convenció Autonòmica del PSOE, el president Zapatero anuncià el diumenge que l'acord és el símbol del renaixement de la tradició socialdemócrta de soncertació social temporalment eclipsada per culpa de la crisis económica. Es diria que el tres interlocutors han reflexionat sobre les conseqüències negatives - tant per a l'interès general com per a llurs interessos particulars institucionals - del fracàs de les temptatives anterior empreses per a assolir enteniments de caràcter social i econòmic. La vaga general de setembre contra la reforma laboral havia deixat un regust amarg tant al Govern com als sindicats. I la CEOE segurament hagué d'esperar el cessament del seu anterior president - perseguit per cobrador del Frac - per a sortir de la seva passivitat entotsolada"


Joaquín Estefanía a El complot de Matusalén: "La reforma de les pensions era una exigència demogràfica més que un diktat dels mercats, però sense ells no s'hauria apressat. Per primera vegada, aviat s'escauran més vells que joves; no cal més que passejar per les ciutats espanyoles per adonar-se'n que l'envelliment és un fenomen de masses, que accentuarà la jubilació imminent dels fills del baby boom de la postguerra. No envelleixen només les persones sinó també els pobles; els ciutadans europeus ens enfrontem a un doble fenomen: vivim més temps i tenim menys fills. El filòsof Claude Levy-Strauss digué: "En comparació amb la catàstrofe demogràfica, lacaiguda del comunisme serà una insignificància" (El complot de Matusalém, de Frank Schirrmacher. Ed.Taurus).
L'aportació dels sindicats i patronal a aquest nou pacte d'estat a Espanya, havent arrossegat uns partits polítics incapaços d'acord, mostra, altre cop, el seu paper central en la cohesió social dels darrers anys".

Joan Tapia, posant un 8 a ZP per l'èxit final al pacte de les pensions: "Es critica ZP per haver trigat en assumir la política de rigor. Però el 2008 - fins la crisi grega de 2009 - el FMI i l'OCDE apostaven pels estímuls fiscals. I si ZP hagués decretat la reforma el 2009, trencant amb els sindicats, potser tot plegat hauria anat menys malament, però ara no tindríem acord de pensions ni possibilitat d'un pacte ampli. Els qui diuen que el pacte social és obligat en haver d'adoptar mesures impopulars que no ho oblidin.

Pel que fa a la modernització de les caixes d'estalvi, en el cas de "la Caixa" Joan Tapia es decideix per un 9 a Isidre Fainé amb l'elogi a "L'aptitud financera de Catalunya" ( en el títol de Carles Pi i Sunyer ):
"El gran salt l'ha donat ara el propi Fainé i Joan Maria Nin, a l'empara de l'impuls reformisat (forçat com molts altres canvis) d'Elena Salgado.
La Caixa serà la mare de tres notables fills. El primer CaixaBank, que desenvoluparà tota l'activitat bancària i asseguradora de la Caixa i gestionarà la participació a bancs entrangers. La Caixa, en tindrà el 81% del capital, un control molt fort. El segon és la Fundació i l'Obra Social, que han de mantenir l'esperit fundacional i es nodrirà del 81% dels beneficis distribuïts de CaixaBank (n'ha rebut 500 milions d'e. anuals els anys 2010 i 2011). El tercer fill, amb el futur menys definit, és un altre holding que en rebrà tota la cartera de Criteria (tret de Repsol i Telefònica) i l'activitat immobiliària.
Catalunya passa a tenir el gran banc que mai no tingué. Amb un capital de 21 mil milions d'e. (25 si decedeix vendre el 5% de Telefònica i el 135 de Repsol), passarà a ser el dècim banc europeu per capital".

Plans de xoc de polítiques actives contra l'atur del Pacte Social:
- per a 100 mil joves i parats de llarga durada, bonificant fins el 100% de la cotització a la Seguretat Social en contractes a temps parcial.
- per a millorar la situació laboral dels treballadors entre 55 i 64 anys: incentivan el manteniment o impulsant-ne la recolocació.


Miguel Ángel Aguilar a "Zapatero se despide de ustedes":
"El caso es que nos encontramos ante el mejor Zapatero, capaz de sorprender en su habilidades tácticas y de ponerlas al servicio de los objetivos de España. El terrorismo etarra con la T-4 a las espaldas ha sido combatido hasta la extinción en que se encuentra. Los Presupuestos Generales del Estado, que parecían de aprobación imposible, lograron los votos necesarios. Se cernía sobre todos una huelga general en febrero y se ha concluído un acuerdo social con sindicatos y empresarios. La estabilidad parlamentaria se diría alcanzada, tras los acuerdos con PNV y Coalición Canaria. Otras reformas que se resistían, como la de las Cajas de Ahorro o el déficit de las Comunidades Autónomas, también encuentran su senda. Partíamos de una acumulación de recelos de los mercados sobre nuestra situación económica y los indicadores reflejan que estamos en acelerada recuperación de la confianza internacional, según han debido reconocer nuestros más severos críticos. Pero sorprende que por inexplicable que, superadas todas estas averías, la credibilidad de Zapatero siga inmutable, bajo mínimos. Da igual, de todas maneras, su determinación es invarioable, anclada en el convencimiento de estar haciendo lo que es necesario por encima de cualquier conveniencia personal o partidista".

Fernando Vallespín a "La rebelión de las masas": " El més interessant, tan mateix, és la gran diferència entre els moviments de masses als què estem assistint a la regió del sud i est de la Mediterrània i el paper que a Europa tenen les noves protestes al carrer. Mentre allí s'aixequen per conquerir el que no tenen - llibertat i més desenvolupamnt econòmic -, nosaltres ho fem per tal de perdre l'assolit. Per primer cop a la nostra història, les manifestacions tutelades pels sindicats, partits o d'altres moviments socials no aspiren a assolir nous objectius, sinó a mantenir els avenços socials ja conquerits. Són protestes defensives de l'statu quo; no, com d'habitud a la nostra història, reclamacions per obtenir millores. La idea de progrés s'ha esvaït i predomina l'afirmació i preservació de l'existent com l'únic possible.
Ben vist, és com si el nostre continent haguéssim accedit ja, efectivament, a la "fi de la història", som si haguéssim arribar la millor dels mons possibles i la funció pública no consistiria en altra cosa que en la seva defensa numantina. Res d'arriscar-s'hi.
El mal és que, per consideracions estratègiques, boi que sembla que ens fa por que altres no en tinguin prou amb el que tenen i reivindiquin allò en el que sempre havíem cregut. Que el que desitgem per a nosaltres, que tot segueixi igual, no impedieix el ferm suport als qui volen i necessiten un món millor".

Olivier Roy, autor de The Failure of Politica Islam a "On han anat a parar els islamistes?":
"La nova pecualiritat de la primera revolta popular pacífica capaç d'enderrocar una dictadura al món àrab ha consistit en que res no hi ha tingut a veure amb l'islamisme.
El jove venedor ambulant tunisià (Mohamed Buazzi) que desfermà la revolta en cremar-se en públic ens recorda els monjos budistes vietnamites de 1963 o a Jan Palach a la Xecoslovàquia de 1969, uns actes de naturalesa precisament oposada a la de les bombes suïcides que són la marca registrada de l'actual terrorisme islàmic.
S'ha tractat, altrament, d'una protesta individual, desesperada i absoluta, sense una paraula sobre el paradís o la salvació. En aquest cas el suïcidi era l'últim acte de llibertat dirigit a avergonyir el dictador i a instar al poble a reaccionar. Era una crida a la vida, no a la mort.
En les sucessives manifestacions als carrers, no s'invocà un Estat islamista, ni els manifestants es van posar sudaris blancs contra les baionetes, com al Teheran de 1978. Cap referència a la xaria ni a la llei islàmica. I, el més sorprenent, cap "Fora l'imperialisme d'EEUU!". L'odiat règim er percebut com a indígena, com el rescultat de la por i de la passivitat, i no com la titella del neocolonialisme francès o nordamericà, malgrat la referenda obtinguda de part de l'elit política francesa.
En lloc d'això, els manifestants demanaven llibertat, democràcia i eleccions lliures amb pluralitat de partits. (...)
Han desaparegut els islamistes?
No. Però, al menys a l'Àfrica del nord, molt s'han convertit en demòcrates. És veriat que grup marginals han seguit el sender d'una iihad global i nòmada, que vagareja pel Sahel a la caça d'hostatges, però no compten amb els suport real de la població. Per això han marxat al desert. tan mateix, aquest bandolers segueixen mereixent la consideració pels Governs occidentals com una amenaça estratègica a llarg termini.
Altres islamistes senzillament ha ndeixat la política i s'han tancat a casa per a seguir un piatós i conservador, per bé que apolític, estil de vida. Talment llurs mullers, s'han posat un burka a les seves vides.
Però el gruix dels antics islamistes han arribat a la mateixa conclusió que la generació que fundà l'AKP a Turquia: no s'escau una tercera via entre democràcia i dictadura. Només podem triar dictadura o democràcia.
Aquest reconeixement del fracàs de l'islam polític ha coincidit amb el tarannà d'aquesta nova generació de manifestants a Tunísia. La nova generació àrab no està motivada per la religió o la ideologia, sinó per l'aspiració a una transició pacífica vers un Govern decent, democràtic i "normal". Només volen ser com els altres.
La revolta tunisiana ajuda a aclarir una realitat respecte del món àrab: el terrorisme que hem contemplat aquest darrers anys, que és un milenarisme utòpic, no prové de les societats reals de l'Orient Pròxim. És molt més fàcil trobar radicals islàmics a Occident que en aquest països.
Això no vol dir que no restin grans desafiaments als quals encarar. De fet, en són molts: com trobar líders polítics que puguin estar a l`alçada de les expectatives populars; com evitar els esculls de l'anarquia; com reconstruir els vincles polític i socials deliberadament destruïts pels règims dictatorials i reconstruir una societat civil.
Aixó com Tunísia representa un moment decisiu per al món àrab també l'ha de representar en la política occidental respecte la regió. Els règim autoritaris n'eren el baluard contra l'eslamisme; en fou la raó oculta del seu suport a la cancelació d'eleccions a Algèria el 1990, que es fes la vista grossa en els tripijocs de les eleccions egípcies i que s'ignoressin el que els palentins van elegir a Gaza. A la llum de l'experiència tunisiana aquest plantejament ha de tornar a ser avaluat. En primer lloc, perquè aquest règims ja no constitueixen un baluard fiable. Podrien ensulsir-se en qualsevol moment. En segon lloc, ¿contra qui són un baluard si la nova generació és postislamista i prodemocràrtica? La realpolitik d'avui significa donar suport a la democratització d'Orient Pròxim.

Lluís Bassets a "Un incendio que se extiende":
"La llenya seca és, abans que tot, una demografia puixant i jove, però sense altre horitzó que no sigui l'atur i la misèria. S'hi afegixen unes economies exhaustes, incapaces d'atrapar els reptesde la modernitat i colpejades per la crisi financera, la caiguda del turisme i l'augment dels preus dels alimnets, a excepció dels països amb notables recursos energètics. Però l'impacte més notable sobre la població jove és la globalització tecnològica i cultural, que els incorpora aviat a la modernitat en les comunicacions i els allunya de l'islamisme polític. Són els nostres veïns, són com nosaltres".

Felipe González a "Davos y la política":
"Los analistas financieros, los felices rescatados por las arcas públicas, los que no advirtieron la que se nos venía encima, están crecidos. Vuelven a pronosticar y a recomendar a los políticos qué es lo que deben hacer. Es demasiado descaro para que la opinión pública no esté indignada, aunque hayan logrado que lo esté más con los responsables políticos.
En estos momentos estamos soportando de nuevo operaciones a futuro sobre granos, es decir sobre la alimentación. Una mala cosecha en Rusia, más los incendios, produce una supresión de exportaciones. Lo que afecta a la oferta mundial no es significativo por sí mismo, pero los movimientos especulativos tensionan al alza los precios en todas partes. En el norte de África, por mirar cerca de nosotros, nos encontramos con una nueva "revuelta del pan", aunque mezclada con el trasfondo de ansia de libertad de mucha gente.
Y nos sentimos inertes. Cualquier especulador puede comprar siete cosechas de arroz o de trigo, o de ... con un afianzamiento del 5% de su valor calculado. La presidencia francesa del G-20 intenta recuperar la idea de una tasa, bien sea mínima, a los movimientos de capital. Si el movimiento no es especulativo, la tasa será indolora. Si lo es, y se repite cada 24 o 48 horas, empezará a pesar en los especuladores. Es una buena idea que nos retrotae a la nonata tasa Tobin.
Pero, si como temo, no sale adelante, se podría cortar de raíz este movimiento que provoca hambre y desesperación en el mundo, exigiendo un afianzamiento del 60%. Menos trámites de acuerdos imposibles - hasta ahora - y poner cara a la especulación salvaje, aumentando en serio el riesgo para los actores".

Chico Buarque de Hollanda, cantautor i escriptor brasiler: " La prioritat de Lula era treure de la misèria el nombre més gran de gent possible. Això continua amb Dilma Rousseff. La situació social del Brasil era un vergonya, plagada de desigualtats amb tota la seva riquesa. Però els mèrits vénen també de les bases de la política econòmica que emprengué Fernando Enrique Cardoso. Fou la clau sense la qual no s'hauria pogut avançar. Tota aquesta transformació s'ha desplegat amb les regles del capitalisme per a crear riquesa que havia de distribuir-se. Alguns des de l'esquerra poden pensar que no fou prou humanitari, però ningú no pot negar que ha estat el més intel·ligent".
"La literatura i la cançó popular tenen el mateix valor".
"Al Barça s'escau una fluidesa, un perfeccionisme, una alegria".