Altafulla amb tota la il·lusió

31/12/11

Oberts al món (XVIII)(3)

0 comentaris

Pels drets humans dins xinesos!

J.I.Torreblanca “China se democratizará”: “ Per a poder predir-ho cal un marc analític on encaixi. Sens dubte, la teoria dels “cignes negres” popularitzada per Nicholas Taleb ens permet donar un primer pas: com comprovà EEUU el fatídic 11-S, massa sovint confonem allò altament improbable amb l’impossible. És a dir no descomptem el poder d’allò que encara desconeixem.

El segon que cal és “connectar els punts”. És el que també fallà a EEUU l’11-S quan ningú fou capaç d¡unir informació fragmentària.
En el cas de la Xina el nombre de punts és tan nombrós que val la pena començar a pensar en com els podríem connectar. Tenim un punt evident: Ai Wiewei. Quan un artista crític d’anomenada internacional és detingut, incomunicat i humiliat durant 49 dies sense que se’n coneguin els càrrecs, sense dret a advocat i és finalment acusat de delicte fiscal, sabem que el sistema té problemes. No un, sinó bastants, con testimonia Liu Xiaobo*, el premi Nobel de la Pau empresonat per demanar la democràcia en un manifest (la Carta 08).
Tenim, sobre tots els historiadors i científics socials, a subestimar el paper dels individus, perquè ens agrada creure en els processos històrics i les estructures. Tan mateix, Václav Havel o Mohamed Buazizi, per esmentar exemples recents, haurien de posar-nos sobre avís sobre el que uns poc individus poden desencadenar quan perden la por. Els bitllets que han aterrat al pati de la casa d’Ai Weiwei per a ajudar-lo a pagar la seva multa són un altre d’aquests punts, com n’és que un règim aparentment tan poderós es posi tan nerviós com per arribar a suprimir de Geogle la paraula “gessamí ”. Els habitants de la ciutat que de Wukan, que s’han aixecat després de morir en sota custodia policial en estranyes circumstàncies el líder de les seves protestes contra expropiacions il·legals, són una altre punt a connectar. Con en són els milers de persones que viatgen a Pequín acollint-se a una tradició peticionària per a reclamar justícia i són bastonejats i deportats. Mereixen de ser recordats també els pares i mares del 5 mil nens morts per culpa dels defectes de construcció de les escoles arrasades pel terratrèmol de Sitxuan: quan s¡han organitzat per a protestar per alguna cosa tan evident, en lloc de disculpes i compensacions, han estat coaccionats i llurs advocats detinguts. Les 180 mil protestes comptades l’any la Xina ofereixen una altra dada: és cert que no són protestes en contra del sistema i a favor de la democràcia però sí que tenen un caràcter polític. Molt probablement, l majoria de les persones que protesten en aquests actes tenen peticions concretes, mancades d’aspiracions democràtiques en el sentit més formal del terme. Però la resposta de les autoritats els convencerà que el principal problema no rau en els individus que detenten el poder, sinó en l’arrel d’un sistema basat en la impunitat que en lloc servir els ciutadans els humilia., i en lloc de servir-los, se’n serveix. I com el 2011 ens ha ensenyat al que pot portar la reacció a la humiliació, he fet un pacte amb el meus amics sinòlegs, si encerto no reclamaré cap mèrit i si m’equivoco seran benèvols. Al cap i a la fi, el Nadal és temps de bombolles (democràtiques)”.

(*)Sentenciat el dia de Nadal de 2009 a 11 anys. Aquestes festes de 2011 han estat condemnats a10 anys de presó per a Txen Xi i 9 per a Txen Wei. “Per incitar a la subversió del poder de l’Estat”. Sentències aprofitant les vacances dels observadors diplomàtics. Ambdós van participar i ser condemnat per Tiananmen (primavera 1989).

Xi ha publicat a internet a l’estranger 36 assajos crítics amb el partit únic i pertany al Forum de Drets Humans de Guizhou. Per T. Ja fou condemnat a 3 anys; el 1996 a 10, “per dirigir i organitzar un grup contrarevolucionari” – sortint de la presó el 2005. Detingut el passat 29 de novembre.
Wei restà a presó un anys per T. El 1992 fou sentenciat a cinc anys per organitzar grups opositors i planejar actes en record dels milers de morts a Tiananmen.

Oberts al món (XVIII)(2)

0 comentaris

Després del 20-N

El nou ministre PPo de Cultura i esports, com a sociòleg electoral va publicar aquestes conclusions prèvies al País: “La porositat electoral entre l’esquerra i la dreta ha augmentat significativament en aquesta elecció. El transvasament del vots del PSOE al PP ha rondat aquest cop entorn el milió de sufragis; i més del 500 mil nous votants dels nous votants de la UpyD eren votants del PSOE el 2008. Aquest gir de vot s’ha produït en unes condicions econòmques i socials extremadament tenses i associada amb una abstenció que ha percutit molt més sobre els anteriors votants del PSOE que sobre qualsevol altres. Per a una àmplia franja de la seva base electoral no ha funcionat en absolut la idea-força de la lluitadora campanya de Rubalcaba, la del PSOE com a únic garant de l’Estat del benestar”.

Luis de Guildos al traspàs d’Economia sobre Elena Salgado. “Siempre ha sabido estar a la altura de las circunstancias y le ha tocado bailar con el más feo”.

Fernando Vallespín a “Apariencia y realidad”:
“Es literalment, el Govern de Rajoy, el que “Dios manda”, un Govern de “sentido común” per a temps difícils. Encaixa com un guant amb el que cabria esperar de ui l’ha designat i, per tant, no podia sorprendre.
El pas de Rajoy a primera línia de la política espanyola no es caracteritzarà per la sorpresa o el caprici, com algunes decisions de ZP, op els súbdits rampells de sobèrbia i narcisisme de l’Aznar de la majoria absoluta. No tindrem sobresalts gestuals ni imprevistos. Farà el que deia, un Govern “para trabajar”, no per a fer espectacle, ni per a satisfer els requeriments de la vida del partit o els objectius de la dreta ideològica. En definitiva, el somni de tot govern tecnocràtic, no haver de fer política, limitar-se a l’administració de les coses. Com si Rajoy hagués guanyat les oposicions a president del Govern i ara hagués de traslladar els seus coneixements tècnics a la direcció de l’Estat.
L’austeritat que es predica pera la vida econòmica es portarà també segurament a la política de comunicació, que consistirà en no tenir-ne . Aquest serà el frame (marc conceptual) on buscarà encaixar la corrua de decisions difícils que ens esperen. Perquè les decisions que es presenten coma necessàries, com a producte d’una mera aplicació de coneixements científico-tècnics, no reclamen de ser justificats, s’imposen per sí mateixos. (...)
En aquesta etapa se’ns obre un horitzó de mortal avorriment a l’escenari públic. Sort que el principal partit de l’oposició sí ens promet espectacle. Per ara només per qüestions internes”.

Esclat bombolla immobiliària: “El mercat del sòl ha desaparegut”. 2011 els pitjor any des de la crisi encetada 2008. Les compravendes han baixat més del 80% en relació 2004. La mitjana del m2 ha passat dels 285 e. de 2007 als 170 d’ara.
Els bancs i caixes acumulen sòl als seus balanços per valor de 30 mil M d’e. L’any 2011 el mercat del sòl n’ha mogut 683 M, quan durant les vaques grasses era de 4.600 M; el 95% de les operacions corresponen a dacions en pagament o a traspassos entre promotores forçats pels bancs creditors.

Les xifres del 47.190.493 habitants d’Espanya (2001: 40.499.791) repartides per nacionalitats i regions:
Andalusia: 8.424.102 // Catalunya: 7.539.618 // Madrid: 6.489.680 // País Valencià: 5.117.190 ànimes
Galiza: 2.795.422 // Castella i Lleó: 2.558.463 // Euzkadi: 2.184.606 // Canàries: 2.126.769 // Castella la Manxa: 2.115.334 persones
Múrcia: 1.470. 060 // Aragó: 1.346.293 // Balears: 1.113.114 // Extremadura: 1.109.367 // Astúries: 1.081.487 censats
Navarra: 642.051 // Cantàbria: 593.121 // La Rioja: 322.955 // Ceuta: 82.376 // Melilla: 78.476.


Evolucions dels deutes públic / colesterol, en % del PIB entre 2007 i tercer trimestre de 2011:
AA PP: del 36,2% a 66% (de 381.400,8 Me a 706.339,7 Me)
CCAA: del 5,7 % a 12,6% (de 60.125,9 Me a 135.150,9 Me)
Ajuntaments: del 2,8 a 3,4% / de 29.391 Me a 36.701,2 Me)

Distribució per CCAA: Catalunya (19,7%: 39.268 Me), País Valencià (19,9%: 20.469 Me), Madrid (7,9%: 15.191 Me), Andalusia (9,5%: 13.738 Me), Galiza (12,4%: 6.971 Me), Castella la Manxa (18,3%: 6.612 Me), País Basc ( 7,9%: 5.355 Me), Castella i Lleó (8,8%: 5.090 Me), Ses Illes ( 16,8%: 4.501), Canàries (8,2%: 3.419 Me), Aragó (10,3%: 3.388 Me), Múrica (10%: 2.759 Me).
Navarra (11,1%: 2.075 Me), Astúries (8,8%: 2.042 Me), Extremadura (11%: 2.011 Me), Cantàbria (9,7%: 1,3289 Me) i La Rioja (11,8%: 933).
Per sobre de la mitjana del PIB (12,6%) d’endeutament les dues Generalitat i el Consell Insular (Països Catalans; sempre amb dèficit fiscal junt amb Madrid) + Castella la Manxa.


Jordi Vaquer a “Gracias a los acampados”, un magnífic balanç global optimista: Aquest 2011 ha estat extraordinàriament prolífic en moviments de protesta i noves formes d’activisme, des de twitter fins les acampades. Armats d’imaginació, de tecnologia, valor i tenacitat a tota prova, ciutadans de països enormement dispars ha deixat una petjada important tant al seu país com a l’escenari polític global. No han sigut norma les grans revoltes de masses i hi hagué comptades rebentades de pura ràbia i desesperació amb la notable excepció d’aquest estiu a Londres. Més aviat hem comprovat que, per a propiciar canvis polítics, els individus ben organitzats i que connecten amb les cobejances de la majoria de la població (en particular de la classe mitjana) no necessiten sumar milions, ni ser milionaris, ni molt menys recórrer a la violència cega del terrorisme.
Poc es podien imaginar el que estaven començant les desenes de valents que, durant setmanes, desafiaren la sinistre policia del règim de Ben Alí protestant per la mort de Mohamed Bouazizi. Potser alguns han oblidat aquest nom, però el de la plaça Tahrir no se’ns esborrarà fàcilment. El coratge dels demòcrates egipcis captivà el món i obrí un canvi que semblava impossible. Els van sortir admiradors i emuladors arreu del món àrab: els de la plaça de la Perla, a Manama, la capital de Bahrein, van pagar cara la seva gosadia sota un aferotge repressió; els de la plaça de la Universitat de Sanà, a Iemen, van assolir de forçar la partida de l’odiat dictador Saleh persistint ferms durant mesos contra violents atacs.
Occident experimentà també aquest 2011 protestes de nova mena, en part inspirades per l’èxit dels àrabs. A la Mediterrània s’alçaren acampades a la madrilenya porta del Sol i desenes d’altres places espanyoles, però també a la plaça Sintagma d’Atenes; o al bulevar Rotschild, de Tel Aviv; que s’extengueren a latituds més fredes, com el pati de la catedral de Saint Paul a Londres. El parc Zuccotti, de Manhattan, esdevingué l’emblema de dotzenes de protestes que van ocupar les places de ciutats mitjanes i grans per tot EEUU. La caiguda del règim no n’era l’objectiu, a diferència de les àrabs, però alguns motius de l‘acció no divergien tant, ja fos la frustració per la falta d’oportunitats socio-econòmiques per als joves, o la fartada en l’ús del poder polític per a defensar els interessos privats d’una minúscula minoria de privilegiats.
La corrupció ha posat també ha complicat els governs dels flamants BRIC, les potències emergents. Les manifestacions massives a l’esplanada de Ramlila maidan, a Delhi, en solidaritat amb la vaga de fam d’Anna Hazare, el cèlebre activista anticorrupció, van reviure la poderosa tradició índia de resistència civil i van forçar un enduriment de les politiques de lluita contra l’abús de poder en propi benefici. A l’altre BRIC democràtic, Brasil, Ficha Limpa i altres campanyes anticorrupció van omplir els carrers de les grans ciutats amb manifestants amb escombres, senyal de la voluntat d’escombrar la lacra de la corrupció a la vida brasileira. La pressió d’aquest activistes, combinada amb la dels mitjans de comunicació, ja ha forçat la presidenta Dilma Rousseff a haver de cessar, a desgrat, a fins a sis ministres. Sota un mantell d’atonia política, a la societat xinesa bull un descontentament amb la corrupció i la ineficàcia que esclata periòdicament a escala local, com com s’escaigué enguany a desenes de llocs, en particular la ciutat portuària septentrional de Dalian. Fins i tot la Rússia de Putin ha tornat a viure, després de les darreres eleccions, manifestacions com no les hagué en més d’una dècada, i la plaça Bolotnaia de Moscou s’ha convertit en l’últim emblema de la de determinació dels ciutadans a acabar amb l’abús de poder.
El mapa que el 2011 configuren tots aquest punts, de Brasilia a BCN, del Caire a Cincinnati, de Delhi a Dalian, de Moscou a Manama, és el d’una renovació política important les conseqüències de la qual anirem comprenent millor els anys per venir. L?èxit d’aquest moviments no es mesura pel nombre de participants, sinó per l’impacte que assoleixen mercès a la seva determinació, organització, connexió amb la resta de la societat i, crucialment, a la seva capacitat de seduir els mitjans de comunicació. Les tendes plantades a places i parcs simbolitzen, llur fràgil i precària situació i la tenacitat de restar-hi el temps necessari.
En acabat l’any que ha estat el dels nostres ciutadans-activistes, hem d’estar-los agraïts per un fresca alenada de democràcia”

30/12/11

Oberts al món (XVIII)(1)

0 comentaris

Catalunya endins

Com “ajusta” la Generalitat al projecte de pressupost de 2012?
Augments d’ingressos en impostos: 73,5 M e pel màxim de tram autonòmic de l’IRPF + 240,4 M e d’impost de patrimoni per a més de 700 mil e. + 130 M. del gravamen a la gasolina (el cèntim sanitari de 0,024 e/l) + 72,5 al d’actes jurídics documentats
Augments d’ingressos en taxes: 100 M d’e de la turística ( de 3 e. / nit a 5*; de 2 e a 4*; la resta a 1 e/ nit) + 102 M. per l’euro en recepta o fàrmac + resta de taxes: 4 M e.
Total de 720,4 M. de nous ingressos
Venda de patrimoni (edificis i empreses): 882,5 e.
Retallades: del 3,8% de mitjana a les conselleries i 625 M e de reducció de la massa salarial dels 230.182 empleats públics + meitat de perceptors de la RMI de 420 e.
(La reducció als sous equival a la suma de més ingressos per impostos i taxes descomptant l’e de copagament sanitari)
Canvis a dotacions significatives: Empresa i Feina baixa el 7,4% (els programes de comerç passen de 121 a 13,9 M; el d’energia i mines, de 60 a 21,1M. Però els programes de desenvolupament empresarial pugen de 32,9 a 80,9 M ( 43 M e per a internacionalització, promoció i foment del comerç)
Economia i Coneixement el 9,2% (Universitats rebrà 9 M menys)
Ensenyament, el 4,9 menys, on beques i ajuts a l’estudi baixen a menys de la meitat.


La Fundació Bofill ens presenta l’ascensor social català dels últims 50anys:
+ L’immobilisme de classe a Catalunya és del 22%, inferior a la dels principals països europeus. + L’ascensor social català és superior al de França, el Regne Unit, Alemanya i Noruega: se situa als nivells semblants d’Holanda i Suècia. El 78% ha canviat d’estrat: som una societat fluïda i meritocràtica.
+ La mobilitat social es concentra a les classes mitjanes, però no arriba als extrems: el 45% del directius en són fills i el 37% dels fills d’obrers s’hi mantenen
+ El poc determinisme social té dues excepcions, els pobres ( desavantatge de 14 a 1 per a un titol més enllà d’ESO)i els immigrants (el 46% baixa i només el 26% puja respecte la classe social dels pares)
+ Els catalans que més hem pujat a l’ascensor social som els nascuts entre 1951 i 1960: tot un 53%, per entrada massiva de la dona al món laboral i el pas del món obrer al de les professions de l’Estat de benestar – sector quaternari - i de l’economia de serveis
+A la generació nascuda entre 1971 i 1980 s’inverteixen els termes: 37,8 pugen i 40% no es mouen. L’expansió educativa amb l’autogovern i el reclam de títols al mercat laboral aprofita primer els fills de les classes superiors; la sobretitulació provoca el retorn al pes de l’origen familiar.
+ La mobilitat social catalana més que fruit de polítiques públiques ha estat fonamentada en els factors culturals i del sistema de valors de les famílies catalanes, que n’han portat el pes.

L’estudi estableix 5 estrats socials: A (directius, empresaris, professionals superiors)- B (petita burgesia) – C (tècnics intermedis) – D (Empleats administratius i de serveis) – Obrers.
Destaquen aquestes mobilitats ascendents: a A el 29% prové de D, i el 25% de B; a C el 24% són fills d’obrers.
En les baixades de nivell social, esmentem el 34 de D que provenen de C; als obrers: el 27,5% fills de pares petits burgesos (B).
Els fills d’obrers pugen a C-B-A el 53%%. A D, el 10% i s’hi mantenen el ja conegut 37%.
El d’empleats pugen el 51,5% i baixen a obrers el 23%.
Els fills de tècnics intermedis només pugen el 26% i baixen el 54%.
La petita burgesia veu com pugen a A el 25%, s’hi mantenen el 20,5%; baixen a D-E el 48,5%
Ja sabem que el 45% d’A es passa de pares a fills; el 25% baixa fins a D. Pugen a A, el 29% de D i el 25% d’A.

29/12/11

Poema de Nadal (1931) de J.Mª de Sagarra

0 comentaris

“Va ser una nit que va florir l’estrella, -- i va néixer l’Infant!
Imaginem que fou la nit més bella,
més musical, més flamejant!...
I fa molt temps, molt temps, i algú ensiborna
el nostre pit per atiar l’oblit,
per fer-nos infidels, però retorna – cada any, aquesta nit.

“La nostra vanitat prou s’afigura
que està damunt el bé i el mal,
mes no hi ha val el ganivet, ni l’ànima dura,
és més forta la nit de Nadal!
Ai, si no fos aquesta nit tan clara!
Seríem tros de carn i pensament
que no coneix d’on ve, ni on va, ni on para,
pell d’home que arrossega el corrent!
Però Nadal ens ha pintat el rostre
amb un vermell precís i decidit,
i ens dóna un sentiment de llar, de sostre,
de terra, de nissaga i d’esperit.
I ens dóna un punt d’humilitat de cendra
Per estimar un racó dintre l’espai,
i despertar en el cor aquell blau tendre
que hem volgut escanyar i que no mor mai.

Procurem ser una mica criatures
amorosint el baladreig raspós,
i diguem: “Glòria de Déu en les altures”
amb aquell to que ho diuen els pastors.
I si tot l’any la mesquinesa ens fibla,
I l’orgull de la nostra soledat,
Almenys aquesta nit fem el possible
per ser uns homes de bona voluntat!”

24/12/11

BON NADAL I BONES FESTES !!

0 comentaris
Des d’aquest blog us desitgem tota la Pau i totes les Esperances per a aquestes Diades del solstici d’hivern / Nadal= NATALIS (naixements) i tot l’Any Vinent.

Noticiari i tafaneries altafullenques (XVI)

0 comentaris

El derby Altafulla-Baix Gaià acaba amb un decebedor empat a 1.

Com pot presentar-se tan mal compaginat i amb contingut tan “caspós” i inculte l’anomenat Pregó – pressumpte organ de l’oposició municipal? És un atemptat als ulls i a la intel·ligència!!

Vet ací que la brigada municipal d’obres, per ordre de l’alcalde postcomunista Fèlix Alonso ha fet obres – gratuïtes - de rehabilitació dins el castell d’Altafulla, que abans –pagades pels propietaris feia el seu paleta particular. Deu compensar la coronació lluminosa dels marlets. Ja notem Alonso encara més imflat. S’ho imaginen si ho hagués fet un altre Govern que hauríem de llegir al seu Full. Ha tornat aquest desembre i el plat fort és el text de futua Ordenança de civisme i convivència; tot un inventari de rigideses i sancions que demostra el seu perfil de venuts / representants de les pitjors mentalitats: per tal de demostrar / perpetuar-se que són poders convencionals: de mínims d’impostos i màxim de normes. Amb negreta al text del full només assenyalen les sancions i al full argumental de l’altra cara reprodueixen un desafortunat acudit gràfic del sempre agressiu El Roto, on dos joves un divendres a la nit s’emborratxen i s’emporren..., Mare de Déu santíssima...

El dia 28, a les vuit de la nit, a l’església de Baix a Mar: representació del Poema de Nadal (1931) de Josep Maria de Sagarra. Eva Anaya, soprano; Coral Nous Rebrots; rapsodes : Joana Badia, Fonxo Blanc, J.Mª Bellido, Montse / Vio Baig, Jordi Ribé, Montse Blanch. Organitzat per la Parròquia d’Altafulla.

Fonxo reflexiona sobre ZP

0 comentaris

Reflexió de Fonxo Blanc sobre ZP:
Les dues frases pròpies que han fet més mal a ZP: “bajar los impuestos es de izquierdas” (no li hem acceptat els socialdemòcrates i no li han perdonat l’esquerra doctrinària: la Ideologia Social) + “el concepto de nación es discutible y discutido” (no li han perdonat els sobiranistes espanyolistes i no li han reconegut els catalans / bascos: les Pertinences).
Va tocar dos thòtems / tabús, que el van fer diana universal.
Els de Pertinences va deixar-lo sol a la premsa, tret del Periódico; el País fou tan bel·ligerant contra ZP / Maragall... El PP ha esdevingut el partit nacionalista espanyol, com CiU és la coalició nacionalista catalana, garantia d’un gran gruix de vots permanents.




ZP Interioritzà una soledat moral definitiva agullonada a l’Ecofin de maig de 2010: que es curà amb silenci (no gosa a explicar per TV les mesures d’austeritat) i autoodi rectificador (renúncia al keynesianisme en un sol país, i centrifugant el deute en la Generalitat, que serà “entendido por el resto de españoles; no tornant les darreres 300 caixes de l’arxiu de Salamanca). Les mesures de l’Ecofin a Espanya van decantar la desafecció de potser tres milions de votants!
Un mal final, com tots els finals, per al president més educat i reflexiu de la nostra Democràcia que per això ha significat les llibertats de costums de 2004-2008, una TV pública independent les obres públiques de 2008 i 2009, el final d’ETA, la paritat de gèneres als Governs, etc, etc...
S’instal·la a un xalet de convidats amb lloguer de 2.500 e. mensuals, al despatx cedit pel PSOE i s’ubica la Consell d’Estat: cap especial opulència, doncs. Compraré i llegiré cada llibre i article que publiqui. La seva etapa dins el PSOE i al Govern m’ha representat un context de goig, esperances i lucideses que ni ja esperava i imaginava tan enriquidores”.

15/12/11

Oberts al món des de la Vila Oberta i Social (XVII)(2)

0 comentaris

Anton Costas a Un pas endavant però a la pota coixa: ”El problema fonamental que té Europa ara mateix és la manca de creixement. I sense creixement el països sobreendeutats no pagaran. Però Angela Merkel segueix obsedida en la idea que només l’austeritat a la despesa pública farà tornar la confiança dels mercats als països sobreendeutats. Però els mercats (que són avars però no rucs!) saben que més austeritat és sinònim de recessió, i que la recessió farà més difícil a aquest països pagar els deutes. La prova del cotó la tindrem la setmanavinent, quan tornir a obrir els mercats i opinin sobre l’acord”.


X.Vidal Folch pot titular Se acabó el chantage: “ Ha mort una Europa i una altra ha començat a néixer. La cimera ha donat a llum a la fi un gran projecte – per bé que incomplet – d’unió econòmica que arrodoneixi la monetària iniciada amb la creació de l’euro el 1999. S’hi jugava la supervivència de la moneda única, tal vegada la del mercat interior i potser de la pròpia Unió. Però ha hagut de prescindir del llast, de qui es negava a donar les passes, Regne Unit, per interessos nacionalistes, gallinacis o fonamentalistes.
Contra el que pot semblar, no sorgeix una UE més fracturada, perquè les esquerdes ja hi eren, però sempre s’ajornaven les juntures. No neix una Unió amb menys membres sinó, perquè els 27 seguiran essent 27. Però hostatjarà dins una eurozona ampliada més articulada, una UE premium, amb voluntat expressa d’emprendre, no únicament llur “integració pressupostària”, sinó també de traçar una “política econòmica comuna”. Paraules majors.
S’inaugura així la doble velocitat formal, que permetrà de sortejar el xantatge de vetar d’un sol soci, possibilitat per la persistència del vot per unanimitat, aquesta relíquia. Condemna a la paràlisi. Com, per exemple, davant la necessitat d’avançar vers una unió econòmica que comporta més regulació financera i bancària, una convergència impositiva (al menys en societats i taxa Tobin) i la desaparició d’estatuts privilegiats.
Cal donar la benvinguda aquesta doble velocitat formal, perquè la velocitat única que teníem no era velocitat, era arrossegar-se sempre al ritme lent del soci més indolent o insolidari. Ara s’escaura`un “grup d’avantguarda” (com evocava Jacques Delors), nodridíssim, potser de 26 socis. Un “nucli dur”, com primera vegada van proposar, l’1 de setembre de 1994, els demòcrata-cristians Karl Lammers i Wolfgang Schäuble. (...)
Amb la d’ara, les grans mutacions vers la unificació econòmica s’han produït cada 20 anys. El 1970, l’Informe Werner, obrí pas a una coordinació que culminà en el Sistema Monetari Europeu (la segona serp) de 1979. El 1991, el Tractat de Maastricht dissenyà la moneda única, creada el 1999. El 2011, ens esparveraven amb una unió fiscal limitada a vigilar la disciplina pressupostària, i se n’ha posat les bases d’una més àmplia integració econòmica. (...)
Amb l’experiència de mig segle llarg, la renovada UE ha de plantejar-se l’eliminació del requisit d’unanimitat. No ja per furor europeista, sinó per pragmatisme. Des que es van liberalitzar els moviments de capitals als anys vuitanta i es generà la globalització, mercats i agents financers decideixen boi al nanosegon. Mentre que el Govern i institucions forcejaven durant mesos per a assolir de redactar un reglament, una vegada imprès, reclama a l’instant la modificació. Les decisions per majoria qualificada han d’esdevenir-ne la norma, també per esser més ràpides. És l’única manera d’adaptar-se a la velocitat dels mercats i d’intentar d’encarrrilar-los. La via per a superar l’única dualitat de velocitats que de debò ens ha de preocupar: la del diners i la de la democràcia”.

Claudi Pérez, cronista econòmic del País, reiintrodueix les ombres tenebroses: “Al costat de les compres que hauria d’activar el BCE, els líders europeus van acordar que el Fons de rescat (EFSF) es convertirà en permanent a partir de juliol de 2012, abans del previst, amb un potència de foc de mig bilió d’euros. Aquesta xifra podria elevar-se a partir de març, però és clarament insuficient si el contagi acaba socarrimant Itàlia (amb deute pública de 2 bilions d’e.) i Espanya (650 milions). A més, els països de la UE donaran préstecs bilaterals al FMI per 200 mil milions si cal a a algun membre. (...)
És possible que la solució d’austeritat* no serveixi com a remei perquè la malaltia europea no són els dèficits públics (tret del cas de Grècia) sinó una sobredosi de deute privat i desequilibris comercials. Davant de les receptes del directori Merkozy, aplaudides ahir pel president del BCE, alguns creuen que les retallades que vénen condemnen Europa a una depressió: hi coincideixen gent tan antagònica com el Nobel J.Stiglitz i l’especulador G.Soros. Certes passes endavant poden menar al penya-sagat. Està per veure on ens porten els progressos assolits a la mare de totes les cimeres”.

(*)”el zeitgeist, l’esperit i el clima intel·lectual de l’època: l’austeritat i no el creixement econòmic” (Joaquín Estefania)

Oberts al món des de la Vila Oberta i Social (XVII)(1)

0 comentaris

John Carlin: “Si la malaltia futbolera no tingués la condició d’ortodoxia social, seria tema per al psiquiatra”

Esclat de la bombolla immobiliària: evolució del nombre de vivendes venudes des de 2006 a 2011 entre gener i setembre: 706.928 (2006), 644.821 (2007 / - 8,8 interanual), 439.045 (2008 / - 31,9%), 463.719 (2009 / - 5,6), 340.793 (2010, - 26,5), 240.673 (-29,4% / 2011).

Crisis d’ingressos fiscals (també amb Concert econòmic...): entre 2007-2009, han perdut – 4 punts del PIB en recaptacions (3 mil M d’e). El conseller proposa a les Diputacions que en tenen la competència la pujada de 3,5 punts de pressió fiscal, en el procés de recuperació propi i de convergència fiscal a la UE (amb el 39% del PIB a l’eurozona): lluita contra el frau (2.500 milions), + a societats i de les rendes altes.

Cimera de Brusel·les de la UE / Eurozona:

La 44ª i última de ZP*: “Queda la mitad del camino por recorrer”: el BCE ha de donar suport per a rebaixar els tipus que paguem pel deute i en fer tornar a fluir el crèdit a empreses i famílies. La principal errada fou l’impagament parcial de ldeute grec, que disparà la malfiança dels inversors i que ha calgut corregir.

(*) Ara és reconegut, sense explicitar-ne el seu nom, pel mateix País que el crucificà pel procés de segona tanda d’estatuts, encapçalats pel català (PSC-ICV+ CiU) i per la competència entre Prisa i el grup de Ruores (amb l’home de la Chacón, Miguel Barroso, com a alt executiu...): “ Ahora toca desplegar en España un apolítica coherente con ese expediente de cumplimiento que ha dejado servido, justo es reconocerlo, el Gobierno socialista”

Timothy Garton Ash, catedràtic d’estudis Europeus a Oxford, a Camerton debilita la UE: “Un fet extraordinari. Al menys 23, i tal vegada 26 del 27 estats membres de la UE, accepten vincular-se legalment pera equilibrar els seus pressupostos, sota la jurisdicció del Tribunal Europeu de Justícia i amb uns programes de reducció del dèficit que hauran d’acordar amb la amb la Comissió Europea. I per als 17 membres de l’eurozona s’escauran sancions automàtiques si el dèficit supera el 3%. Benvingut a una Europa alemanya*. A canvi, tindrem més diners per a rescats i es dóna a entendre que el BCE intervindrà de forma més activa als mercats. Alemanya n’assumeix les despeses. Sobre el paper, tot plegat, equival a un gran pas vers la unió fiscal i de transferències per als membres actuals de l’eurozona i altres vuit decidits a entrar-hi en el futur. És un pas de la confederació a la federació.
L’irònic és que vetant Cameron els canvis al tractat millora la velocitat de les reformes, perquè un canvi del tractat reclamaria unanimitat”.

(*) Josep Oliver a La nova Europa i l’ajust que s’acosta: “El sacrifici que se’ns exigeix posarà el nostre sector públic a règim des d’avui mateix fins el 2015. Més enllà qualsevol millora a la nostra despesa haura de procedir d’augments d’impostos”.

Retrat literari / irònic d’Angela Merke als Daguerrotipos de Last Magister Manuel Vicent: “Aquella mujer adusta de la Alemania comunista, educada en el rigor científico i en la austeridad moral, desde un nuevo calvisnismo renacido está llamada a solventar tot el despilfarro impúdico del catolicismo barroco, el de los sobrinos manirrotos del Sur como la tía luterana del Norte a la que acudes para que te salve de la bancarrota”
“No tiene hijos. Su único ejercicio físico consiste en caminar por los empinados senderos de los Alpes y desde entonces va de cumbre en cumbre, ahora entre gerifaltes europeos, atrapados en los propios desmanes, que acuden a Berlín a interrogarla como a la nueva pitonisa financiera de Delfos. Con ellos habla de eurobonos, de primas de riesgo, del banco mundial, del nuevo destino de Europa y de dietas para adelgazar, sin dejar de alargar la mano cuando pasan por delante las bandejas con pasteles de queso”.

14/12/11

Oberts al món des d’Altafulla (XIV)(2)

0 comentaris

Inexcusables reflexions / tesis de Lluís Bassets a El infierno del sobiranismo, inexcusable:
“El sobiranisme està de dol a Euuropa. S’està preparant per als popers dies (Cimera de Brusel·les), la més gran cessió de sobirania protagonitzada per les velles nacions europees des de ls Tractats de Roma i de Maastricht. Amb el primer, el 1957, es cedí la política d’aranzels, com a fonaments del futur mercat únic. Amb el de 1992, van desaparèixer les monedes, símbols nacionals fins aleshores amb la mateixa significació que les senyeres si més no; alhora que els polítiques monetàries que permeten la fixació de tipus d’interès i de canvi; la qual cosa fonamentarà l’actual crisi dels deutes sobirans. Amb la cimera es vol demanar als vells Estats que cedeixin sencera la seva política pressupostària, que és tant com dir l’ànima política de l’Estat nacional.
La intervenció directa de l’estat als pressupostos autonòmics espanyols que temien alguns al començament dels retalls, sobretot a Catalunya, es va a produir ara a gran escala europea amb tots i cadascun dels socis que accedeixin a aquesta cessió de sobirania. Els governants catalans no volien perdre marges d’autonomia pressupostària a favor del Govern espanyol, per la qual cosa la píndola serà més dolça per a ells si comparteixen la pèrdua amb governs de nivells superiors, el de Madrid inclòs i a més en favor d’institucions europees. 

Però que se’n desenganyin els qui volen treure lliçons de sobiranistes d’aquests tràngols: la cessió cap a munt converteix en obsolets tant els Estats-nació com els qui aspiren de forma més o menys explícita a fer-se’n amb un estatus semblant.
No s’escau salvació en el món global per als socis de la vella Europa si cadascú va a la seva. No n’hi ha fins i tot per als països que juguen la lliga superior i s’emporten tots els campionats, el Barça i el Madrid que són Alemanya i França. No es tracta únicament d’existir al món, sinó de sobreviure en condicions acceptables, que no empitjorin substancialment el fantàstic tren de vida que hem tingut els europeus els darrers 30 anys. No estan en joc únicament els orgulls nacionals, les butaques al G-20 o al Consell de Seguretat és a dir, el pes i la influència i visibilitat dels europeus al món; sinó qüestions més pròximes i tangibles com són el nostre benestar i les nostres formes de vida; que únicament es poden preservar en el marc d’una UE que funcioni.

La transferència de sobirania portarà una unió fiscal, però aquesta serà imperfecta ja que restarà en unió d’estabilitat pressupostària i d’austeritat en la despesa i no s’esdevindrà també de transferències de solidaritat i de creixement. Al menys encara no ara. El mètode emprat tampoc serà el comunitari, amb el protagonisme de la Comissió, el Parlament i el Tribunal europeu ,que identifiquem més directament amb el federalisme i l’europeisme. Haurà de ser intergovernamental i no podrà incorporar els 27 socis. Uns perquè no volen,com el Regne Unit, altres perquè no saben si ho volen, com Dinamarca, i altres que per bé que volen no ha decidit de fer el pas encara, com Polònia.

Les dues potències europees que més han pugnat entre sí, armes en mà tres vegades, en la seva condició d’ambiciosos i expansius Estats sobirans, són els qui van a procedir a aquesta liquidació de sobiranies estatals. Ningú més no ho pot fer. És probable que ningú mes ho pugui fer. I ho faran amb el més grau de protagonisme d’un i altre en la història sencera de la unitat europea, tot i que minvarà les seves actuals sobiranies. França i Alemanya han estat el motor europeu des de la fundació de la Unió, però ara són molt més que un motor, han esdevingut vehicle. Fins el punt que el projecte que presenten a Brusel·les està pensat perquè funcioni encara que en el cas extrem i improbable que únicament ell dos sols n’assumissin la implementació. No tenim un directori europeu, sinó una Europa franco-alemanya, federalisme de dos socis que conviden a afegir-s’hi als qui ho desitgin. I si entrem en detall, veurem que l’aparent simetria amaga conceptes alemanys i retòrica francesa, com la reserva de Merkel i la pompa i escenografia de Sarkozy.


Conflictes a la Mediterrània:

L’enviat especial del Periódico a Jerusalem, Albert Guasch ens exposa la Nova realitat d’Israel: “ Israel com entitat s’ha acostumat a viure a la defensiva, producte d’una existència sempre qüestionada, i on l’emergència és un estat natural. Però han perdut al front de les simpaties. I els dol. L’arrogant política d’asentament, la tanca de seguretat amb els seus humiliants check-points i l manca d’acord amb els palestins menyscaben la seva credibilitat i oculten fites com el seu envejable progrés econòmic i la seva admirable capacitat d’innovació tecnològica. Ara observa les democratitzacions àrabs amb malfiança, en particular el procés egipci,el veí amb el qui serva un tractat de pau des de 1979. I també pot ser que aquesta actitud aspre i distant tampoc s’acabi d’entendre” Per al portantveu d’Exteriors israelià la hostilitat antisionista té aquesta classificació: Irlanda, Turquia, Bèlgica, Espanaya; però sobreto Al Jazira, sobretot en àrab...

Javier Valenzuela a ¿Islamistas de nuevo cuño?:
“Des del Magrib al Makhrek, l‘avantguarda de les revoltes que estn canviant el món àrab no han sigut els islamistes, sinó les joventuts urbanes d’idees democràtiques connectades a la modernitat via internet i la tv per satèl·lit. I tan mateix, a l’hora de votar un majoria d’àrbas – en cpa cas absoluta – els prefereix. Per què? L’explicació no és massa complicada. El islamistes es beneficien del prestigi que els ha donat haver sigut satanitzats i perseguits durant lustres per les autocràcies d’Àfrica i Orient Pròxim. A més, tenen fama de gent honesta i treballadora, i les seves xarxes d’assistència social són l’únic on poden accedir milions d’àrabs a l’hora de buscar un metge o una escola. Per últim acostumen a presentar-se units a les eleccions, mentre que resten fraccionades les forces laiques, nacionalistes, socialdemòcrates i panarabistes.
Però aquests islamistes, als qui la premsa occidental anomena moderats ,semblen de nopu encuny. Només tornar de Tunis després de l’enderrocament de Ben Alí, el líder de Ennahda, declarà que el seu model no era ni Aràbia Saudí ni Iran, sinó la Turquia democràtica governada per l’AKP (Partit de la Justícia i el Desenvolupament) d’Erdogan. Recordis que l’AKP pot comparar-se amb la democràcia cristiana europea, és a dir un partit d’inspiració confessional que es desplega sense problemes insolubles en un escenari de llibertat i pluralitat”

13/12/11

Noticiar i tafaneries altafullenques (XV)

0 comentaris

Hem trobar a faltar l’animació infantil de la matinal de cloenda del Fira de Nadal. Els paradistes, encara més!

Potser a sant Antoni de Padua, el del quadre salvador de la peste, haurem d’afegir la competència taumatúrgica / miraculosa del regidor d’Hisenda Ferré. Llegit al seu article d’explicació del pressupost de 2012: “ fomentar l’ocupació amb la creació de llocs de feina, alguns procedents de l’atur, i la millora d’algunes condicions laborals però amb un increment del capítol de personal inferior al d’anys anteriors”. Sembla copiat d’un text de la FAES del PP, oi?
Tenim un Herr Ferrerkel?
Certament, segons Ferrer, els Governs que el van succeir la passada legislatura teníem més “consciència laboral”. A no ser que sempre la feina pública sigui denigrada..., sobretot perquè les escales laborals / retributives del nostre Ajuntament estan molt per sota de la categoria / classisme egoista dels alts funcionaris, mesquins fiscals ibifòbics, tan influents a AA / ABG
Sobretot l’austeritat interioritzada...: amb el 3% pugem la meitat que l’any passat, i 1/3 envers 2010. Volem recordar, encara que només a títol d’inventari, que en el debat del pressupost vigent enguany (comissió del 14 d’octubre de 2010, alhora d’ordenances i més primerencs de mai) PAU vam rebaixar la proposta de pujada del 9,6 % de la despesa corrent al 6,6% (-180 mil euros), que sumat a la proposta d’Spuch (CiU) d’aplicar el 100% del padró de l’IBI féu possible el pas del tipus del 0,9 al 0,83, en el procés cap al 0,78 que pagarem l’any vinent (del Ple, l’alcalde i el nou regidor de CiU, no: perquè viuen i cotitzen IBI a TGN /La Móra).

Quants euros podran invertir-se en la partida participativa? Es presenta amb diferents projectes amb memòria valorada detallada i situació actual i al plànol? Si no es concreta res, fem cartes al Reis, no participació fonamentada... Pandilla fariseus. Que preguntin primer als grups electes a l’oposició i als Consells Sectorials que representen les entitats. Que restaurin els Plens mensuals. Que ens expliquin al Full les seves realitzacions, ben quantificades. O és que han convertit l’equip de periodistes en subordinats de publicitat institucional, no mantenint-los com a professionals independents...

Un article de Santos Julià ens dóna les paraules exactes per a qualificar el monòlit al cementeri amb el nom de tots els morts tots altafullencs de la Guerra Civil:”resignificat com a lloc de reconciliació i de memòria compartides”.

Oberts al món des d’Altafulla (XIV)(1)

0 comentaris

Bojan: “ Io, Bojan, chiedo il tempo di sbagliare” (Jo, Boja, reclamo de poder equivocar-me)

Ricard Torquemada, entrevistat per Marcos López al Periódico, en la presentació del seu llibre Fòrmula Barça: “ És una fòrmula única, pertany exclusivament al patrimoni del Barça. No és fixa, és sempe dinàmica, adaptant-se sempre al que li planteja el rival. Com a tercera característica, i tal vegada la més important, genera condicions adequades per a guanyar el partit. La fòrmula, com a dinàmica, s’ha d’interpretar cada minut. I cada minut de cada aprtit és diferent per la qual cosa reclama una interpretació diferent. No l’acabaries d’escriure mai, és infinita. Així va sempre més ràpid que els altres. Els altres equips estufien com evitar que sl facin mal. Guardiola estudia científicament per veure com fer-los mal. Això és el revolucionari.
Accepta la definició del joc de Pep Team d’Arrigo Sacchi:”Harmonia i Passió:” És una gran definició. Quan e lBarça té l apilota sembla que tot es mogui de manera sincronitzada, on flueix el joc coral. Sembla casual però no n’és. La seva grandesa rau en que mai no es mou per inèrcia, sinó que tots coneixen la partitura i la fan sonar diferent a cada moment. I passió perquè això ho h aportat Guardiola:passió per a recuperar la pilota. Per què? Per retornar a la infància, per tornar-nos a sentir criatures, de quan sortíem a jugar al pati i volíem tenir sempre la pilota”

L’origen territorial dels ministres de la Monarquia Parlamentària:

Madrid: 48 // Andalusia:23 // Castella i Lleó: 21 // Catalunya: 16 // Galiza: 13 // Euzkadia: 11 // Astúries: 5 // amb 4 Aragó i Ses Illes // amb 3 Canàries, Extremadura, Castella-la manxa, La Rioja // Cantàbria: 2 // Navarra i Múrcia, amb 1.

Ministres catalans: 4 amb UCD: Landelino Lavilla (Lleida, 1934) a Justícia del 4 de juliol de 1977 fins al 6 d’abril de 1979.
Joan Rovira Tarazona (Lleida, 1930 – Madrid, 1990), de Sanitat i Segueretat Social d’abril de 1979 a setembre de 1980.
Eduard Punset (BCN, 1936) de Relación amb les CCEE entre el 9 de setembvre 1980 i el 27 de febrer de 1981.
Frederic Major Zaragoza (BCN, 1934) d’Educació i Ciència entre desembres de 1981 i 1982 (Govern Calvo-Sotelo).

5 amb Felipe González ( 1 de desembre de 1982 - 4 de maig de 1996): Narcís Serra (BCN, 1943) de Defensa des des del 2 de desembre de 1982 fins a 12 de març de 1991; fins juliol de 1995 vicepresident.
Ernest Lluch (Vilassar, 1939 – BCN,200o / ETA) de Sanitat des de desembre de 1982 a juliol de 1986 // Joan Majó (Mataró, 1939) d’Indústria i Energia d’abril de 1895 a juliol de 1986 // Josep Borrell (Pobla de Segur, 1947) d’Obres Públiques i Transports des de 12 de març de 1991 al 6 maig de 1996.
Jordi Solé Tura (Mollet, 1930 – BCN, 2009) de Cultura de des desembre de 1991 fins a juliol de 1993.

3 amb Aznar (4 de maig de 1996 – 17 d’abril de 2004): Josep Piqué (VNG, 1955) d’Indústria des del 6 de maig de 1996 al 27 d’abril 2000 (portantveu des del 16 e juliol de 1998); fins el 10 de juliol de 2002, d’Exteriors i fins el 3 de de setembre 2003 de Tecnologia i Ciència.
Anna Birulés (Girona, 1954) de Ciència i Tecnologia des del 27 d’abril de 2000 (succeint Piqué) al 10 de juliol de 2002.
J.García Valdecasas (BCN, 1944-2009) d’Administracions Públiques des de setembre de 2003 a abril de 2004

4 amb José Luís Rodríguez Zapatero ( 17 d’abril de 2004 – desembre 2011): José Montilla (Iznájar / Córdoba, 1955) d’Indústria, Turisme i Comerç des del 28 d’abril de 2004 a 8 de setembre de 2006. Succeït per Joan Clos, fins el 12 d’abril de 2008.
Carme Chacón (Esplugues de Llobregat, 1971) de Vivenda des del 9 juliol de 2007 fins al 11 d’ abril de 2008. Passant a Defensa, des del 14 d’abril de 2009 fins a final de mandat de ZP.
Celestino Corbacho (Valverde de Leganés, 1949) de Treball i Immigració, de des del 14 d’abril de 2008 fins al 20 d’octubre de 2010.
Quin(a) serà en farà 17, i al Govern de Mariano Rajoy?

12/12/11

Noticiari i tafaneries altafullenques (XVII)

0 comentaris

Fins el 13 de gener, sol·licituds per 7 lloguers de pisos de protecció oficial a l’Hort de Pau:
4 en règim de lloguer al c) del Vinyet entre 39-40 m2 de superfície útil a 160-166 euros mensuals.
3 amb opció de compra al Vinyet i la Cabana (1) amb superfície útil de 75-72,5 m2 i amb mensualitat de lloguer de 344-354 e.


Aquest divendres 9 de setembre, l’exregidor de PAU, ha presentat l’al·legació personal per tal que els mous vials de la Cabana portin per nom Lluís Punsoda (el tram llarg) i Pintor Josep Sala (l’enllaç amb l’antiga N-340).

Dissabte, abans del clàssic al Bernabéu, esplet de concerts a la plaça del Pou en Fira de Nadal: nadales pels grallers i percussionistes de l’escola de Música (5 de la tarda) + Concert de música tradicional Questioni Meridionali 6 de la tarda)+ nadales per Nous Rebrots (2/7 del vespre)

16 parades a la Fira de Nadal, amb estrena de taules municipals – com les del Centre d’Entitats – mercès al pressupost de 2011 aprovat per el bloc del Govern Gené ja amb Pérez a alcaldia i hisenda.

10/12/11

Oberts al món des d’Altafulla (XIII)(2) Eurozona i crisi financera

0 comentaris

Els bancs centrals d’Europa, Gran Bretanya, Suïssa, EEUU, Canadà i el Japó injecten liquiditat per tercer cop ( després de la fallida de Lehman Brothers i el passat setembre).

Un Fons de Garantia de Dipòsits unificat i amb el triple de quantitats assumirà el rescat de les catalanes Catalunya Caixa, Unnim; de la CAM i Nova Galiza i el Banc de València. Cal garantir el nivell de dèficit públic espanyol per a guanyar credibilitat a la l’eurozona...

El Pla d’ajustos “Salva Italia” del Govern Mario Monti vol sumar 30 milions: amb més noves recaptacions (18 mil euros) que estalvis (12 mil): 30 = 18 – (-12). Per a fomentar el creixement destinarà 10 milions d’e. , 1/3 de l’ajust.
Els retalls afecten els càrrecs i les transferències a les administracions perifèriques i als drets dels pensionistes (les superiors als 936 euros sense clàusula de revisió per la inflació; procés cap elevar-la als 66 anys i amb 42/41 anys cotitzats homes/dona per a les anticipades).
Els augments d’ingressos provindran del pas al tipus estàndard de l’IVA al 22% (+2; + 5 que l’espanyol); de la reintroduciió de l’impost sobre vivendes, que havia abolit el Caiman; de l apujada de la gravació al béns de luxe (avions, helicòpters, cotxes de gamma alta).
Per a combatre l’evasió fiscal, els pagaments en efectiu no poden passar dels mil euros!

Guillermo de la Dehesa en ofereix una conferència escrita magistral sobre les causes de fons i les errades de gestió concatenades a la UME:
“Abans que fos creada la Unió Monetària Europea molts economistes van escriure, a principis dels anys noranta, sobre els perills de crear-la en una àrea no òptima com l’europea, fent-la sense un BCE que fos prestamista en última instància i sense unió fiscal paral·lela o un enorme fons per a fer front al xocs asimètrics que poguessin succeir a alguns dels seus Estats.
Tan mateix, aquesta advertència no fou considerada en primar la voluntat política sobre la realitat, per la qual cosa pensàvem que algun dia algun o alguns Estats podrien entrar en crisi aguda d’on no podrien sortir per sí sols únicament. Ha acabat succeint després de 10 anys d’euro.
A més de tenir l’eurozona aquestes dues errades de disseny, llurs dirigents han mostrat una increïble incapacitat d’actuació quan la crisi s’ha presentat. Prova d’això és que dos anys i un mes després que el 20 d’octubre de 2009 esclatés la crisi grega., que era perfectament manejable, encara no s’ha superat per la incompetència o la mala voluntat demostrada en la seva gestió.

Primer: no van deixar que el FMI s’ocupés de Grècia per considerar-ho un estigma per a l’eurozona, sense que en tingués l’experiència i fons per a resoldre-la.

Segon: van passar vuit mesos sense fer-hi res mentre que el FMI hauria pogut sotmetre Grècia a un dur programa de reformes a canvi de línies preventives de crèdit i avui, a hores d’ara, ja hauria reestructurat el seu deute, i sense problemes de contagi, en significar l’únic Estat insolvent de la UME

Tercer: el 3 de maig de 2010 es concedí un crèdit a Grècia de 30 mil milions d’euros a un interès de càstig del 5%. La reacció dels inversors fou molt negativa, i la matinada del 10 de maig foren creats les facilitats de l’EFSF i el EFSM davant la temença de l’ensulsiada del preu dels actius financers. L’ús d’aquest instruments, tan mateix, es restringí molt en no poder comprar deute al mercat secundari, sinó únicament donar préstecs a tipus del 5,8% a cinc anys quan es finançaven al 1,9%. Així començà el contagi a Portugal i Irlanda, perquè els inversors calculen que no podrien pagar crèdits tan cars. (Afegim-hi que l’Ecofin també hi acordà les mesures d’austeritat a la Hisenda i el Foment espanyols: baixa de sous al -3% a les administracions públiques, congelació de pensions, reducció d’inversions en infraestructures. El efectes del contagi arribaven en forma de les primeres retallades; i en plena crisi d’ingressos fiscals)

Quart: la cimera de Deauville del 18 d’octubre de 2010 creà encara més desconcert entre els inversors, en anunciar la creació d’un nou mecanisme permanent, l’ESM, que substituiria l’EFSF el 2013, però a canvi que tot el deute a emetre tingués clàusules d’acció col·lectiva (CACs), obligant llurs tenidors a acceptar la seva reestructuració o impagaments. Provocà una altre ensulsiada dels preus del deute, quan la gran majoria dels creditors eren els seus mateixos bancs, fons de pensions i empreses d’assegurances, desencadenant el rescat d’Irlanda el 7 de desembre de 2010. (*Andreu Missé / El País culpa Merkel per la seva obsessió que els bancs participin en les pèrdues de reestructuracions del deute: motiu de possibilitat de risc d’una gran fallida financera: una de les causes que més han agreujat la crisi del deute sobirà: depreciant-la n’ha augmentat la prima de risc. Els anomenades quitaments només s’han aplicat i s’aplicaran a Grècia, després que Merkel rectifiqués a principis d’aquest desembre. “Resulta(va) bastant absurd que els propis Estats adverteixin que els seus bonus no valen el que diuen. La participació més eficient dels bancs en la reparació dels danys que ells mateixos han causat és per la via dels impostos”).

Cinquè: Tres dies més tard, el 10 de desembre de 2010, Jüncker i Tremont van proposar l’emissió d’eurobons fins al 60% del deute de cada país per a estroncar més contagis, però fou refusada, creant encara més incertesa malgrat que les emissions de l’EFSF era ja boi eurobons.

Sisè: El Consell del 12 de març de 2011 aprovà el Pacte per al Euro, exigint que cada Estat membre ajustés els seus respectius costos laborals unitaris als d’Alemanya, d’aplicació pràcticament impossible en representar l’únic membre que havia implementat una devaluació interna. Prohibint el futur ESM comprar deute al mercat secundari, donant préstecs només en circumstàncies extraordinàries, requerint-ne la unanimitat del 17 membres, prestant només si els inversors privats també s’hi afegien i imposant que si un país accedeix a l’ESM, tots els seus inversors privats seran els últims a cobrar, darrera del FMI i el propi ESM, esdevenint deute júnior (*) Aquesta nova decisió provocà una nova ensulsiada del deute i el rescat de Portugal el 4 de maig de 2011.

Setè: l’11 de juliol de 2011, l’Eurogrup decidí d’ajornar sine die el segon tram de rescat a Grècia, començant el contagi a Espanya i Itàlia, dos països massa grans, tant per deixar-los caure com per rescatar-los.

Vuitè: El Consell del 23 d’octubre d’enguany decidí de permetre que l’EFSF pogués comprar deute al mercat secundari i totalment a crèdit fins el bilió d’e., mitjançant un vehicle especial (SPV) que emetria distints CDO, garantint l’EFSF la primera pèrdua fins un 20% i col·locant els altres trams entre inversors. S’acudí a Xina. Brasil, Rússia i els productors de petroli, sense cap èxit. Els inversors havien calculat, altre cop: les compres no arribarien a salvar Itàlia i Espanya”

Josep Ramoneda /El País Catalunya vs. Francesc-Marc Álvaro /La Vanguardia exposen la perspectiva crítica orotodoxa vs. la llagotera mercenària edulcoradora de la política de retallades del Govern Mas /CiU.
“Si no ho he entès malament, el president Mas fa el que ningú més s’ha atrevit a fer encara a les Espanyes per dos motius: per a demostrar que Espanya és una nació seriosa i, perquè, com se’ns avisà la setmana passada , el Govern de la Generalitat tindrà problemes de tresoreria sense el 750 milions e. que havia promès Zapatero. El líder de CDC demostra que l’ètica de les conviccions i la de la responsabilitat poden coincidir alguna vegada, per bé que això no acostuma a veure’s gaire a les nostres democràcies, massa presoneres del curt termini. Que el president de Catalunya governi amb determinació i sense por a les protestes gremials és una actitud que regenera la política, la qual cosa és digne de subratllar-se quan a Europa ja qui pensa que a Europa els tecnòcrates ens salvaran” (La Vanguardia) 
VS. VS. VS.“ Ho remarquen els qui donen consells als governants: davant una crisi, un parell de garrotades molt fortes al primer moment i tindrà el personal acollonit per sempre. La reacció ràpida i contundent es considera positiva per dos motius: perquè en moments de màxima incertesa el primer instint és el de cercar la protecció del qui mana i, per tant, sentir que algú governa: i perquè les mesures excepcionals dolen, però exacerben la por de la ciutadania, i aquesta població espantada sempre és més fàcil de governar. Zapatero no en va fer cas a aquests consells la tardor de 2008, quan la ciris començava a ensenyar les dents, i així li ha anat.

Artur Mas ,que arribà amb la crisi amb estat molt avançat, féu de l’austeritat el màxim objectiu, i sense por a aixafar els terrenys sagrats de la sanitat, de l’educació i dels funcionaris públics. L’aposta li ha anat bé. El seu Govern no ha sofert encara l’erosió de la crisi i ha assolit de guanyar per primer cop les eleccions al Parlament espanyol. En una interpretació aquest resultats són presentats com a suport incondicional dels catalans a les retallades. Les majories polítiques – en aquest cas una minoria més gran que les altres – i les majories socials no sempre coincideixen”. ¿Quant de temps estarà disposada la ciutadania a aguantar els sacrificis sense resultats tangibles? ¿Quants mesos de pujada de l’atur aguantaran unes mesures que destrueixen feina sense que arribi el moment de crear-ne? Un sector molt important de les classes mitjanes està paralitzada per la por perquè sobtadament han vist allò que pensaven que mai no arribaria: l’abisme a la porta de casa.
Trobem a faltar una vertadera política de retalls, que situï l’austeritat en una perspectiva”

“La segona onada d’ajustaments que impulsa l’Executiu Mas demana sacrificis als funcionaris i aquests, a través dels seus sindicats, ja han dit que consideren que els governants democràtics del país els declarat “la guerra”. Els empleats públics tenen tot el dret a defensar els seus interessos, òbviament. Però han de ser prudent a l’hora de tensar la corda, per tal que no els surti el tret per la culata, en un moment on la majoria de ciutadans – que són assalariats del sector privat – ja porten temps sofrint els efectes de la crisi. Podran fer manifestacions i parar alguns serveis, tan mateix – m’hi jugo el que vulguin – perdran estrepitosament la batalla de l’opinió pública”.
VS. VS. VS.
Gestos preocupants: la conversió del funcionari – presentat com a treballador privilegiat -en boc emissari de la crisi. Mal assumpte quan es pretén culpabilitzar les persones a qui s’apliquen les mesures d’austeritat.
Diuen que a una societat decent les institucions no humilien els ciutadans. El discurs que pretén fer a tots culpables dels excessos d’aquests anys és irritant. Però amés, la pressió – no únicament econòmica, sinó també d’imatge – sobre la funció pública afecte indubtablement la qualitat del servei públic. I si alguna cosa reclama aquest país és dignificar allò públic. No s’assoleix acomiadant els més precaris ni pontificant sobre la ineficiència. S’escau molt per millorar al sistema públic, però no per la podada fàcil, sinó de l’optimització dels processos i els recursos, i del reconeixement del que representa el servei públic. És difícil de sostenir que el sector públic és el dolent de la pel·lícula, quan tothom sap que el deute del sector privat multiplica per dos el del sector públic. Els retalls porten inscrita una particular economia política: el mercat contra el sector públic”

Albert Sáez: “A la seva intervenció televisiva, el president deixà clar que la política general de la legislatura la va a pactar amb el PP. Segurament és el que més li convé, a ell i a CiU. I ho farà, va dir, perquè els altres t’han “deixat sol”. Segurament és el que li convé al PP i al PSC. No està tan clar que sigui el que més convingui al país. No es tracta de proscriure els populars, però un acord CiU-PSC donaria marge per a aprofundir més les reformes que en els retalls i fer-lo sense episodis de crispació social. I en definitiva asseguraria que els socialistes espanyols no fessin amb el pacte fiscal el mateix que els populars van fer amb l’Estatut. A Mas i CiU encara els dol el segon tripartit però ha arribat el moment de lideratges forts”.

9/12/11

Oberts al món des d’Altafulla (XIII)(1)

0 comentaris

L’actor José Luis Gómez elegit per la a butaca Z de la RAE (succeint Francisco Ayala). 

J.MªPou ens glossa l’esdeveniment: “ Ho estic escrivint, confegint en veu alta alhora que teclejo. I amb el convenciment, m’arriba l’alegria. Un actor! Perquè a l’elegir a Gómez l’acadèmia la Real Academia de la Lengua reconeix el valor de la paraula dita en veu alta i reconeix l’actor – els actors, en plural – com a intèrpret, transmissor, portador, faedor, valedor i vetllador de l aparaula. Sense necessitat d’obra escrita. I reconeix que el mèrit de trobar el to, el matís i la intenció exactes és igual al de reeixir amb el sinònim o l’adjectiu adequat. Perquè si la paraula és la mateixa i inalterable una vegada escrita, poden esdevenir moltes i distintes segons com es pronunciïn. El que admira i alegra en el cas de José Luís Gómez és el reconeixement de l’actor com a subjecte capaç de crear amb les paraules en viu i en directe, capaç de practicar el “limpia, fija y da esplendor” sense més armes que la veu i el gest. Estem, doncs, d’enhorabona.

Divendres 2 de desembre, inaugurat l’Eix Diagonal que enllaça en 45 minuts Manresa amb VNG (C-37 + C-15); abans el trajecte durava el doble.

Inclou el viaducte de Rajadell al Bages de 740 m., el més llarg construït per la Generalitat i el tercer de Catalunya després del d’Amposta (1.070 m.) i el Morrot (834 m.). La constructora adjudicatària hi ha invertit 368,4 milions d’e. ; la Generalitat li acabarà costant 1.399 en peatges a l’ombra anuals – segons circulació- fins el 2041. Se n’hi calculen 7mil diaris al tram Manresa-Igualada i 25 mil al de VFP-VNG.

8/12/11

Noticiari i tafaneries d’Altafulla (XVI)

0 comentaris

Ja tenim pressupost per al 2012. Ens el presenta com un nova meravella de la humanitat el nou regidor d’Hisenda i exbreualcalde F.Ferré a la secció de partits del Ple de la Plaça del Pou. Si l’augment de taxes com a pilar fort d’ingressos ja marcava el seu conservadorisme fiscal, els plaers en l’austeritat i la petitesa de els inversions arrodoneix la caracterització. Vol gallinaci...
Sota seu, J.M.Pérez d’Ideal ens exposa la seva versió de l’herència que hem llegat el Govern Gené. Com ja li van retreure al debat electoral, no s’hi val a jugar brut amb les xifres d’hisenda. Sobre els resultats tan preocupants que van resultar el 2007 seguim afirmant que van sortir de la crisis d’ingressos previstos, tant per la frenada radical a la construcció com en la liquidació de l’IBI – previst molt elevat en aplicar-se el primer tram del nou Cadastre. Com a mesures de redreçament vam aprovar el nou tipus al 0,9 i el PEF de 2008-2011 amb la sostenibilitat del servei de brosses pujant-lo el 40% el 2009 perquè calia igualar. 

Després, aquell nou tipus fou combatut pel propi exalcalde que l’havia aprovat fins i tot convertint en conflictiva la FM de sant Martí de 2009. Pérez i Ferré continuen al Ple. El nostre exregidor, que va donar la cara i la veu (tant al costat d’Alasà per al 0,9 del 2008 i com a regidor d’hisenda de Gené), fou premiat amb la pèrdua de 2/3 dels vots entre 2007 i 2011. ¿En fou el farmacós, el “chivo expiatorio”, el boc emissari, el cap de turc de tot el malestar per l’adequació de l’IBI a la sostenibilitat de la hisenda municipal? Calia castigar /prejubilar abruptament el “polític del poble” al cap del XXXV anys del seu esclat (detenció i expedient al TOP nº2 l’abril de 1976, veu jove del PSC al camp de Mart el setembre de 1976, agitació per l’abstenció al Referèndum de la Reforma amb el futur conseller de la Generalitat Xavier Sabaté el desembre de 1976).

Quan tinguem la documentació sencera dels pressupostos per al 2012 els comentarem com si estéssim al Ple. Quan estàvem a l’oposició (com a PSC / 1983-1994), com a PAU amb Pérez alcalde increïble d’un Ple amb clara majoria d’esquerres, sempre analitzàvem i decidíem en clau de Govern, sempre!

No us perdeu d’anar a veure la il·luminació nadalenca del Restaurant Bar Ballesté. Lilàs lluminós com un miracle en la foscor, nova mostra de l’exquisit gust de l’Antonio (exCachivaques; proveïdor de petits marcs – pagat pel propi regidor – per a l’aplec de fotografies d’altafullencs d’entitats que nodreix / inspira la Sala de Comissions. Recordem que l’actual Casa de la Vila fou decorada amb arqueologia de la Vil·la dels Munts mercès a la realció entre Gené i Carré (llavors director a TGN) i tota la pinacoteca i fotografies pel regidor de Cultura amb UpA i PAU. Sempre enalteix el despatx d’Alcaldia el paisatge (inacabat) de Jospe Sala de gran i preciós format.

3 gols a Rocafort, i anar guanyant 2 a 3 per tornar ssense cap punt. Nou gol de Pol!

Divendres a les 6 del vespre comença la Fira de Nadal a la Plaça del Pou!!!!

7/12/11

Oberts al món des de SaltAlonsos / Altafulla / Allufatla (XII)

0 comentaris

Dos milions de funcionaris aturen ensenyament i sanitat a Gran Bretanya contra les retallades de Cameron i la reforma de les pensions: “No cuts”.

Eurozona…:

X.Vidal-Folch a Choque cruel de soberanías: “Europa està immersa en dos processos fonamentals: El primer és que l’actual crisi, un rebot insidiós i letal que estallà el setembre de 2008 des de l’epicentre de Wal Street, està derrotant la polítca. Des de maig de 2010 ha provocat la caiguda en les urnes de seis Governs de la Unió (Regne Unit, Holanda, Irlanada, Portugal, Dinamerca i Espanya) i ha canviat altre dos (Itàlia i Grècia) per Executius tècnics. La crisi, i sobretot, la deficient gestió de la crisi el que desarbora, un rera l’altra, els Governs en exercici. A Itàlia i Grècia – malgrat l’abismal diferència entre un murri / Berlusconi i un Papandreu / Job -, els governants s’han deteriorat a sí mateix, en incomplir llurs compromisos amb els creditors i amb els socis europeus.

Aquests avatars configuren l’altra gran procés que tanalla Europa, una crisi del seus fonaments, on el vell (les precàries sobiranies econòmiques nacionals) no encerta a morir i el nou (la unió econòmica europea que completa a la monetària) forcegen encara per nèixer. Ambdues sobiranies, les declinants i l’emergent, disputen acarnissadament entre sí,com una pintura negra de Goya. Proliferen les queixes per haver susbtituït el mafiós Caiman italià pel professor Monti, pilcre i sensat, però assessor de Goldman Sachs: sense la mediació de vot popular més que en segon grau, el dels parlamentaris. La popularitat d’aquesta crítica contrata amb l’absència de memorial de greuges, per exemple espanyols, contra Berlusconi, el qui desencadenà a l’agost la fase més aguda de l’explosió el cost del deute, perjudicant directament les butxaques dels contribuents ibèrics.

Per a sortir d’aquesta crisi cal instruments alegrement solidaris com la capacitat d’intervenció, ràpida, massiva i il·limitada del BCE i uns autèntics eurobons gestionats per un Tresor únic. Però també les mortificants eines que garanteixin als prestadors en última instància que els deutors sertan rigurosos, assumint compromisos d’austeritat sensats, controls de troikes i interferències de supervisió comunitària als presupostos nacionals… Tot plegat configura l’entrellat de la pròxima cimera europea.



Antonio Argandoña, càtedra La Caixa de l’IESE: “ El meu diagnòstic és que Alemanya i els seus socis esperen una acció decidida dels governs perifèrics per ajudar-los. Això trigarà temps, i les condicions seran molt dures: per començar, ja s’escau un control extern sobre els comptes públics italians. Per tant, com més aviat fem el primer pas, millor. ¿Que perdrem la nostra autonomia fiscal? Ja no en tenim: ens agradi o no, estem en mans dels nostre creditors, com està en mans del seu banc la família que no paga la hipoteca. Tot i així, el nostre Govern decidirà en què s’ha de gastar; el que no podrem fer és gastar per sobre del seus ingressos”.

6/12/11

Noticiari i tafaneries altafullenques (XV)

0 comentaris

El gran periodista Carles Francino continua com el més escoltat de la ràdio espanyola: el matinal Hoy por hoy de la cadena SER aplega 2milions 678 mil oients (252 mil estabilitzats a Catalunya; on a la franja del matí empaten Manle Fuentes i Jordi Basté, amb 400 mil oïdors diaris). Dades de la tercera onada d’audiència de 2011.

El Govern d’alternatius i republicans corona de llums nadalenques el castell del Montserrat. Magnífics nous dissenys de la decoració nadalenca. Felicitacions. Sort que ha estat iniciativa seva i mercès al romanet heretat. Amb l’estalviador Pérez i el manaire Pere haira estat impossible; i si el Govern Gene l’haguéssim aplicat ens harien crucificat
Per mans foradades la portaveu d’Aupa (ara de SI) i l’impacable Ferré Camps…

2/12/11

Oberts al món des d’Altafulla (XI)(3)

0 comentaris

Trifulgues a l’Eurozona:

Antón Costas a El depredador, la presa y el jefe de la manada:
“El discurs oficial afirma que l’únic camí que tenen els països sobreendeutats de l’euro per a escapar al càstig dels mercats és el de reduir el dèficit mitjançant retalls dràstics de despesa pública, acompanyats d’altres sacrificis socials com reduccions de sous, pensions i altres dures reformes. Aquest discurs estableix també que, arribat el cas, els mercats poden exigir la substitució dels Governs incapaços o temorencs d’imposar aquests durs plans a la seva població, encara que per a tal objectiu emprin procediments de dubtosa legitimitat democràtica, amb efectes politics no volguts que poden a arribar a ser no despreciables.
Els fets, tan mateix, no casen bé amb aquest discurs. Malgrat la disposició dels nous governants (de Grècia, Itàlia, Espanya) per a ser més durs, els mercats no els han donat ni 24 hores de respiració abans de seguir amb el seu càstig. És evident que alguna cosa no funciona en aquest discurs oficial. 

Amb el greu afegit que presenta dos danys col·laterals preocupants.
El primer és de naturalesa econòmica. Tots aquests plans de retalls de despesa pública i de reducció de la renda disponible dels ciutadans estan portant a les economies a l’estancament. Però la recessió, en reduir els ingressos públics, augmentarà el dèficit. Aquest augment exigirà nous retalls. I torna a començar. Un cercle viciós endimoniat.

El segon efecte és de naturalesa política. Aquest cercle viciós farà que els nous Governs siguin de fireta. Amb conseqüències preocupants per a la democràcia.
On falla el discurs oficial? Al meu judici, la raó és una mala comprensió de les motivacions que porten els mercats a acarnissar-se amb alguns països. No ho fan únicament perquè són dèbils sinó perquè saben que els països forts no vindran a ajudar-los.
Els mercats es comporten com els depredadors que assetgen les manades d’animals a les sabanes. Els depredadors oloren la sang dels membres més dèbils. Però només s’hi llancen quan tenen la seguretat que la resta de la manada no vindrà a ajudar-la. Abans dóna tombs al seu voltant i fa connats d’atacs per a observar la reacció del cap de la manada. Si veuen que desplega un lideratge solidari, el depredador s’ho pensa dues vegades abans d’escometre contra la presa, per a no sortir-ne mal parat. Però si veu que es manifesta un capteniment oportunista, es llença sobra la presa.
El capteniment dels 17 països de l’eurozona s’assembla al de una manada on el cap no exerceix un lideratge solidari i intimidador. En aquesta circumstància, els mercats es comporten com a depredadors. I ataquen les preses dèbils. Però a mesura que van caient, s’atreveix amb altres, fins a arribar al líder de la manada.

Per què Alemanya és remisa a exercir de cap solidari de l amanada i utilitzar la seva força per a intimidar els depredadors? S’escauen distintes raons:
La primera està relacionada amb la seva incapacitat i manca de voluntat per al lideratge. L’excanceller Helmut Khol digué en certa ocasió que Alemanya era massa gran per a ser un primus inter pares, però massa petita per a exercir de líder. Hi estic d’acord, tant pel que fa al lideratge econòmic com al polític. Recordin la seva renúncia a donar suport a la intervenció a Líbia.
Però cal explicar la segona raó, que reflecteix la visió alemanya de les causes i remeis a la crisi del deute. Aquesta visió alemanya – de la qual participen altres països de l’euro – sosté que el sobreendeutament i el dèficit són causats per la prodigalitat dels Governs i a la falta de disciplina laboral de llurs ciutadans. Aquesta és una visió equivocada. Cal recordar una i altra vegada que la mare de l’excessiu endeutament privat d’aquest països ha sigut un espectacular errada del sistema financer europeu, liderat per la banca alemanya i francesa. El cas iralndès és paradigmàtic.
El remei que defensa la visió alemanya és tan errat com el seu diagnòstic. Alemanya és contraria a exercir de cap de manada perquè considera que el millor és no esser solidari, sinó deixar que la disciplina dels mercats obligui els Governs i ciutadans a fer els deures. Altra errada. Mentre no canviïn les idees que estan darrera d’aquesta visió alemanya de la crisi, els depredadors tenen camí lliure. Fins a arribar a convertir el problema del deute en el problema de l’euro.
Però tal vegada el més intrigant és veure com aquesta visió és compartida per les elits més influents dels països sotmesos al càstig dels mercats. S’està desenvolupant una síndrome de Berlín, mitjançant el qual les elits dels països víctimes senten alguna afecció per la visió dels qui imposen el dany. Caldrà dedicar alguna atenció a aquesta síndrome.

S’escau algun senyal de canvi? N’hi ha. És revelador, al meu judici, el darrer comentari de David Cameron després d’una reunió amb Ángela Merkel. En suggerí la necessitat de graduar la política d’austeritat. Si ho diu ell, que ha sigut el primer apòstol de l’austeritat dràstica i compulsiva, llavors tenim esperances”.

Luís Garicano, catedràtic de la London Schol of Economics a La actitud del BCE: dos hipótesis:

“Per què el BCE està deixant que ens cuinem a foc ràpid en l’aigua bullent dels mercats? Espanya és solvent a tipus del 4%, però no n’és si ha de financar-se, de forma sostinguda, al 7%. (...) S’escauen dues hipòtesi possibles: La primera és la de la superstició. El BCE, a l’igual que l’opinió pública alemanya és presa de supersticions. Malgrat l’evidència en contrari, provinent de les massives compres de bons al Japó, al Regne Unit i a EEUU, el BCE persisteix en la creença que la compra temporal, però de forma il·limitada, del deute d’un país solvent en una situació com l’actual generaria inflació. Això, simplement, no és cert, ni en teoria, ni en pràctica.
L’alternativa és que el BCE està jugant una perillosa, però racional, partida de cartes. El BCE sap que, als bons moments, les economies del sud d’Europa no van fer cap esforç per a modernitzar-se. Saben que, si els tipus baixessin, les polítics d’aquests països tornarien a fer de els seves. Sota aquesta hipòtesi, el BCE sap el que fa, que és assegurar-se que els problemes estructurals de fons s’ataquin i resolguin, per bé que, això sí, juga amb foc.
Per a saber quina és la realitat, val amb comprovar això tant senzill els dies vinents: si ens mantenen a la caldera amb el foc constant, cremant però suportable, és la segona. Si el foc incrementa sense fi, ens hem casat amb uns supersticiosos, i la situació no té remei.
Mentre, a nosaltres no ens resta més que un opció: seguir treballant amb urgència en les nostre reformes, en fer la modernització econòmica necessària per a adaptar-nos a la moneda única que mai no vam fer anestesiats pel boom. I, amb els nostres socis, treballar amb urgència en el redisseny de la zona euro, inclouent un fons de garantia de dipòsits a escala europea, un sistema de resolució d’entitats i una forma d’avançar cap a l’endeutament conjunt. I creuar el dits, perquè, dissortadament, el nostre futur està fora de les nostres mans”

Xavier Vidal Folch a 18 años presos del error: “ La UE porta 18 anys perduts, perquè no compta amb eurobons, no compta amb un dinàmic mercat únic deute que federi la seva dispersa potència inversora, articuli la seva defensa contra les grans crisis i aprofundeixi la seva capacitat financera, diversificant les opcions inversores dels estalviadors i expandint el paper internacional de l’euro com a segona moneda de referència mundial. (...)
El que vénen reclamant a Europa els europeus més europeistes, si més no des de fa un any, són grans emissions, que suposin de substituir total o parcialment les emissions nacionals, mutualitzar el deute, crear un Tresor únic que la gestioni, per a afrontar l’ensulsiada del deute sobirà: al costat de la llicència al BCE que compri bons perifèrics a doll, és l’instrument idoni per a subvenir-la. (...)
Un germà petit d’aquest eurobons són els Project Bonds, presentats per Brusel·les i el BEd’Inversions fa un mes. Totalitzarien 230 milions d’euros que avalats pel pressupost de la UE es transformarien en 4.500 milions i podrien aixecar inversió privada per a finançar conjuntament part de les infraestructures convenients (que haurien d’acostar-se a un bilió d’euros!). Són oportuns a Europa perquè el finançament per a aquestes finalitats era el bancari, sobretot, ara assecat.
EL Project Bonds és una còpia en miniatura del proposat per Jacques Delors al seu llibre blanc Creixement, competitivitat i feina el 1993, en fa ja 18 anys. Els 12 caps de Govern el van aplaudir, però els ecofins, els ministres d’Economia i Finances, el van boicotejar, perquè emitir eurobons per a finançar obra pública els feia flaire de keynesianisme, quin gran i persintent error.
El projecte era superambiciós. No únicament perquè suposava una inversió pública comunitària de 400 mM d’e. També perquè es destinava a finançar projectes de xarxes transeuropees de transport, d’energia, i, atenció, de telecomunicacions: era, en això, visionària de la “societat de la informació” que s’albirava i que deixà expedita a la competència dels garatjos on experimentaven els joves emprenedors nord-americans.

I també era trencadora des de la perspectiva del seus mecanismes financers: cada any, el pressupost de la UE i el BEI aportarien 12 mM i el mercat, mitjançant una doble emissió de bons, els altres 8 mM. Però no hi hagué manera. I han hagut de passar 18 anys per tal que Brusel·les recuperi aquella torxa, per bé que ara amb una altra finalitat, comunitaritzar els deutes sobirans. Tan de bo que aquesta vegada no es torni a apagar”.

Juan Gómez, corresponsal del País a Berlín: “Merkel ha demostrat una i mil vegades la seva capacitat de revisar conviccions. Si alguna cosa la defineix és el seu pragmatisme. Per exemple, quan féu marxa enrera a l’ampliació de la vida útil de les nuclears. O fa dues setmanes, quan imposà contra els elements el sou mínim al congrés del CDU. O quan abolí el servei militar obligatori”.