Trifulgues
a l’Eurozona:
Antón Costas
a El depredador, la presa y el jefe de la manada:
“El discurs oficial afirma que l’únic
camí que tenen els països sobreendeutats de l’euro per a escapar
al càstig dels mercats és el de reduir el dèficit mitjançant
retalls dràstics de despesa pública, acompanyats d’altres
sacrificis socials com reduccions de sous, pensions i altres dures
reformes. Aquest discurs estableix també que, arribat el cas, els
mercats poden exigir la substitució dels Governs incapaços o
temorencs d’imposar aquests durs plans a la seva població, encara
que per a tal objectiu emprin procediments de dubtosa legitimitat
democràtica, amb efectes politics no volguts que poden a arribar a
ser no despreciables.
Els fets, tan mateix, no casen bé amb
aquest discurs. Malgrat la disposició dels nous governants (de
Grècia, Itàlia, Espanya) per a ser més durs, els mercats no els
han donat ni 24 hores de respiració abans de seguir amb el seu
càstig. És evident que alguna cosa no funciona en aquest discurs
oficial.
Amb el greu afegit que presenta dos danys col·laterals
preocupants.
El primer és de naturalesa econòmica.
Tots aquests plans de retalls de despesa pública i de reducció de
la renda disponible dels ciutadans estan portant a les economies a
l’estancament. Però la recessió, en reduir els ingressos
públics, augmentarà el dèficit. Aquest augment exigirà nous
retalls. I torna a començar. Un cercle viciós endimoniat.
El segon efecte és de naturalesa
política. Aquest cercle viciós farà que els nous Governs siguin de
fireta. Amb conseqüències preocupants per a la democràcia.
On falla el discurs oficial? Al meu
judici, la raó és una mala comprensió de les motivacions que
porten els mercats a acarnissar-se amb alguns països. No ho fan
únicament perquè són dèbils sinó perquè saben que els països
forts no vindran a ajudar-los.
Els mercats es comporten com els
depredadors que assetgen les manades d’animals a les sabanes. Els
depredadors oloren la sang dels membres més dèbils. Però només
s’hi llancen quan tenen la seguretat que la resta de la manada no
vindrà a ajudar-la. Abans dóna tombs al seu voltant i fa connats
d’atacs per a observar la reacció del cap de la manada. Si veuen
que desplega un lideratge solidari, el depredador s’ho pensa dues
vegades abans d’escometre contra la presa, per a no sortir-ne mal
parat. Però si veu que es manifesta un capteniment oportunista, es
llença sobra la presa.
El capteniment
dels 17 països de l’eurozona s’assembla al de una manada on el
cap no exerceix un lideratge solidari i intimidador. En aquesta
circumstància, els mercats es comporten com a depredadors. I ataquen
les preses dèbils. Però a mesura que van caient, s’atreveix amb
altres, fins a arribar al líder de la manada.
Per què Alemanya és remisa a exercir
de cap solidari de l amanada i utilitzar la seva força per a
intimidar els depredadors? S’escauen distintes raons:
La primera està relacionada amb la
seva incapacitat i manca de voluntat per al lideratge. L’excanceller
Helmut Khol digué en certa ocasió que Alemanya era massa gran per a
ser un primus inter pares, però massa petita per a exercir de líder.
Hi estic d’acord, tant pel que fa al lideratge econòmic com al
polític. Recordin la seva renúncia a donar suport a la intervenció
a Líbia.
Però cal explicar la segona raó, que
reflecteix la visió alemanya de les causes i remeis a la crisi del
deute. Aquesta visió alemanya – de la qual participen altres
països de l’euro – sosté que el sobreendeutament i el dèficit
són causats per la prodigalitat dels Governs i a la falta de
disciplina laboral de llurs ciutadans. Aquesta és una visió
equivocada. Cal recordar una i altra vegada que la mare de l’excessiu
endeutament privat d’aquest països ha sigut un espectacular errada
del sistema financer europeu, liderat per la banca alemanya i
francesa. El cas iralndès és paradigmàtic.
El remei que defensa la visió alemanya
és tan errat com el seu diagnòstic. Alemanya és contraria a
exercir de cap de manada perquè considera que el millor és no esser
solidari, sinó deixar que la disciplina dels mercats obligui els
Governs i ciutadans a fer els deures. Altra errada. Mentre no canviïn
les idees que estan darrera d’aquesta visió alemanya de la crisi,
els depredadors tenen camí lliure. Fins a arribar a convertir el
problema del deute en el problema de l’euro.
Però tal vegada el més intrigant és
veure com aquesta visió és compartida per les elits més influents
dels països sotmesos al càstig dels mercats. S’està
desenvolupant una síndrome de Berlín, mitjançant el qual les
elits dels països víctimes senten alguna afecció per la visió
dels qui imposen el dany. Caldrà dedicar alguna atenció a aquesta
síndrome.
S’escau algun senyal de canvi? N’hi
ha. És revelador, al meu judici, el darrer comentari de David
Cameron després d’una reunió amb Ángela Merkel. En suggerí la
necessitat de graduar la política d’austeritat. Si ho diu ell, que
ha sigut el primer apòstol de l’austeritat dràstica i compulsiva,
llavors tenim esperances”.
Luís
Garicano, catedràtic de la London Schol of Economics a La actitud
del BCE: dos hipótesis:
“Per què el
BCE està deixant que ens cuinem a foc ràpid en l’aigua bullent
dels mercats? Espanya és solvent a tipus del 4%, però no n’és
si ha de financar-se, de forma sostinguda, al 7%. (...) S’escauen
dues hipòtesi possibles: La primera és la de la superstició. El
BCE, a l’igual que l’opinió pública alemanya és presa de
supersticions. Malgrat l’evidència en contrari, provinent de les
massives compres de bons al Japó, al Regne Unit i a EEUU, el BCE
persisteix en la creença que la compra temporal, però de forma
il·limitada, del deute d’un país solvent en una situació com
l’actual generaria inflació. Això, simplement, no és cert, ni en
teoria, ni en pràctica.
L’alternativa
és que el BCE està jugant una perillosa, però racional, partida de
cartes. El BCE sap que, als bons moments, les economies del sud
d’Europa no van fer cap esforç per a modernitzar-se. Saben que, si
els tipus baixessin, les polítics d’aquests països tornarien a
fer de els seves. Sota aquesta hipòtesi, el BCE sap el que fa, que
és assegurar-se que els problemes estructurals de fons s’ataquin i
resolguin, per bé que, això sí, juga amb foc.
Per a saber quina
és la realitat, val amb comprovar això tant senzill els dies
vinents: si ens mantenen a la caldera amb el foc constant, cremant
però suportable, és la segona. Si el foc incrementa sense fi, ens
hem casat amb uns supersticiosos, i la situació no té remei.
Mentre, a
nosaltres no ens resta més que un opció: seguir treballant amb
urgència en les nostre reformes, en fer la modernització econòmica
necessària per a adaptar-nos a la moneda única que mai no vam fer
anestesiats pel boom. I, amb els nostres socis, treballar amb
urgència en el redisseny de la zona euro, inclouent un fons de
garantia de dipòsits a escala europea, un sistema de resolució
d’entitats i una forma d’avançar cap a l’endeutament conjunt.
I creuar el dits, perquè, dissortadament, el nostre futur està fora
de les nostres mans”
Xavier Vidal
Folch a 18 años presos del error: “ La UE porta 18 anys perduts,
perquè no compta amb eurobons, no compta amb un dinàmic
mercat únic deute que federi la seva dispersa potència inversora,
articuli la seva defensa contra les grans crisis i aprofundeixi la
seva capacitat financera, diversificant les opcions inversores dels
estalviadors i expandint el paper internacional de l’euro com a
segona moneda de referència mundial. (...)
El que vénen reclamant a Europa els
europeus més europeistes, si més no des de fa un any, són grans
emissions, que suposin de substituir total o parcialment les
emissions nacionals, mutualitzar el deute, crear un Tresor únic que
la gestioni, per a afrontar l’ensulsiada del deute sobirà: al
costat de la llicència al BCE que compri bons perifèrics a doll, és
l’instrument idoni per a subvenir-la. (...)
Un germà petit d’aquest eurobons són
els Project Bonds, presentats per Brusel·les i el BEd’Inversions
fa un mes. Totalitzarien 230 milions d’euros que avalats pel
pressupost de la UE es transformarien en 4.500 milions i podrien
aixecar inversió privada per a finançar conjuntament part de les
infraestructures convenients (que haurien d’acostar-se a un bilió
d’euros!). Són oportuns a Europa perquè el finançament per a
aquestes finalitats era el bancari, sobretot, ara assecat.
EL Project Bonds és una còpia en
miniatura del proposat per Jacques Delors al seu llibre blanc
Creixement, competitivitat i feina el 1993, en fa ja 18 anys. Els 12
caps de Govern el van aplaudir, però els ecofins, els ministres
d’Economia i Finances, el van boicotejar, perquè emitir eurobons
per a finançar obra pública els feia flaire de keynesianisme, quin
gran i persintent error.
El projecte era superambiciós. No
únicament perquè suposava una inversió pública comunitària de
400 mM d’e. També perquè es destinava a finançar projectes de
xarxes transeuropees de transport, d’energia, i, atenció, de
telecomunicacions: era, en això, visionària de la “societat de la
informació” que s’albirava i que deixà expedita a la
competència dels garatjos on experimentaven els joves emprenedors
nord-americans.
I també era trencadora des de la
perspectiva del seus mecanismes financers: cada any, el pressupost de
la UE i el BEI aportarien 12 mM i el mercat, mitjançant una doble
emissió de bons, els altres 8 mM. Però no hi hagué manera. I han
hagut de passar 18 anys per tal que Brusel·les recuperi aquella
torxa, per bé que ara amb una altra finalitat, comunitaritzar els
deutes sobirans. Tan de bo que aquesta vegada no es torni a apagar”.
Juan Gómez, corresponsal del País a
Berlín: “Merkel ha demostrat una i mil vegades la seva capacitat
de revisar conviccions. Si alguna cosa la defineix és el seu
pragmatisme. Per exemple, quan féu marxa enrera a l’ampliació de
la vida útil de les nuclears. O fa dues setmanes, quan imposà
contra els elements el sou mínim al congrés del CDU. O quan abolí
el servei militar obligatori”.