Altafulla amb tota la il·lusió

23/2/12

Palpitacions dels Temps (III)

0 comentaris

Manolis Glezos, l’heroi antinazi que llevà l’esvàstica de l’Acròpolis: “La societat grega es divideix en cinc grups: els acomodats; el qui ni senten ni pateixen, els qui saben que estan malament però no fas res; els qui surten al carrer a trencar coses i desfogar-se i, finalment, els qui surten al carrer i saben perfectament el perquè lluiten”
Els desequilibris a l’eurozona: 227% del PIB en deute privat, per al 61 del sector públic espanyol: 3,7213. El nostre deute privat és superat per Irlanda (341), Portugal (249) i Suècia (237) i prop d’Holanda (223); el de França és del 160 – l’objectiu - i el d’Alemanys és del 128% del seu PIB. Aquell deute del 61% del PIB del nostre sector públic – l’objectiu és el 60! - és inferior al d’Itàlia (118 per 126 el privat), al d’Alemanya (83) i al de França (82). El flux de crèdit del sector privat.
Els fluxos de crèdit al sector privat fixat com a objectiu al 15% del PIB només és d’un paupèrrim 1,4 a Espanya; del 3,6 a Itàlia, del 3,1 a Alemanya, del 3,1. A Irlanda, Grècia i Holanda és negatiu.
Al róssecs per compte corrent Alemanya senyoreja amb una mitjana del 5,9% del PIB en tres anys, seguida d’Holanda (5) i Àustria (3,5); però per sota de Suècia (7,5). A les xifres negatives, Espnaya ( -6,5) per darrera d’Itàlia (-2,8) i encara més de França (-1,7).
En la mitjana d’atur en tres anys som amb el 16,5% el campions, seguits d’Irlanda i Portugal (10,5). A França és del 9, a Itàlia és del 7,6, i a Alemanya del 7,5.


El tresor espanyol tanca l’exercici de 2011 amb un liquiditat de 30.493 M d’e. Els que Elena Salgado deixa a Luis de Guildos en caixa (759 M. han de tornar a la Generalitat, però!).

Josep Llobera i J.P.Ferrándiz de Metroscopia al tesoro en riesgo del PP: “ L’estratègia que està seguint el Consell de Ministres posa les bases de d’esquerdament del sòlid avantatge del PP: incloure mesures que pocs reclamen i que són percebudes com a innecessàries per la majoria – vegi’s canvis de temaris en educació, retrocés al dret a l’avortament . La polseguera que aixequen tenen una doble virtut: allunyar el votant de centre i unir l’electorat del PSOE. Justament l’antítesi de les dues claus que van permetre la victòria de Rajoy. Reformar les reformes socials dels darrers anys, ja assentades en la societat, a més de col·locar el focus en afers no percebuts com a prioritaris per la població general pot provocar el refús d’un part del centre i l’esquerra que els considera necessaris. Una estratègia dubtosa en un any de dures retallades i recessió econòmica”.

El constitucionalista sevillà Javier Pérez Royo en adverteix de dues causes de crisis polítiques, de falsejaments del procés de formació de la voluntat general:
a) La projecció de la pèrdua d’autonomia d’alguns Estats de la UE en la pèrdua d’autonomia personal dels seus ciutadans està arribat a límits literalment insoportables. L’angoixa que viuen l maor part de ciutadans de distins països, entre ells el nostre, resulta cada cop més perceptible. I aixó no pot mantenir-se la democràcia com a forma política. Es poden fer cessions de sobirania en el procés de construcció d’una organització supranacional; no tenim cap més manera d’assolir l’objectiu. Però aquesta pèrdua ha de ser compensada amb l’adquisió d’alguna mena d’autonomia en la presa de decisions de la nova instància supranacional. Si la pèrdua d’autonomia és completa, el procés de construcció de la instància supranacional ha d’acabar en fracàs.
b) A Espanya hem tingut unes eleccions el passat 20-N, una investidura del nou president del Govern el 21 de desembre i tindrem eleccions autonòmiques el 25 de març a Andalusia i Astúries. L’ocultació del programa per part del candidat del partit que es donava per segur guanyador de les eleccions ha sigut la norma. Al debat d’investidura es digué en alguns temes molt importants el contrari del que s’anava a fer dies després al primer Consell de Ministres. I ara s’està retenint la presentació dels PGE deprés del 25 de març, per tal que els ciutadans asturians i andalusos vagin a votar sense saber el que el Govern es proposa fer.
La democràcia s’esta convertint en un embolcall sense contingut, que recorre cada cop amb més freqüència si no a la mentida, a l’ocultació de la veritat. Així que no es pot seguir”.

Joan Majó: “Mentre discutim si la sobirania està a Catalunya, a Espanya o a Europa, és probable que descobrim que l’hem cedit als bancs”

Francesc Valls denuncia la Diputació de BCN com a sindicat d’interessos: “ Paga molt bé i permet als partits fixar assessors per la mòdica xifra de 2,5 M d’e l’any. Als períodes inclements de l’oposició els partits saben que els justos sempre podran comptar amb una plaça a la barca de la salvació. Un total de 33 assessors han sigut col·locats per les formacions polítiques. La nòmina més habitual acostuma a ser d’uns 3.500 e. al mes i a la llista abunden els ex alts càrrecs”.

La liberalització econòmica de partit únic a Cuba obre la porta a 357 mil emprenedors (200 mil amb concessions agrícoles) que reclamen 40 mil ajudants i l’obertura de 500 sucursals bancàries. L’Estat dels germans Castro grava amb el 4% dels compravendes de cases i, en alguns casos, fins a la meitat dels beneficis dels autònoms. La inspecció vetlla per la circulació legal de diner, que n’impedeixi màfies, clandestins i nous rics.
Anton Costas rebla la crítica a l’actual política econòmica a la síndrome de Berlín dels Governs: “¿Com explicar aquest preferència per l’agressivitat polític antes que per l’eficàcia econòmica? La retòrica de l’agressivitat es relaciona amb la idea que cal castigar i disciplinar conductes díscoles que ens han portat ala crisis. La missió del Govern fóra actuar com un dictador benevolent, imposant disciplina a una societat adolescent, sense necessitat de buscar-ne la seva comprensió i acceptació. Més o menys com si estiguéssim als antics col·legis de capellans. Un enfocament anacrònic de la política.
¿Quins són els culpables a disciplinar? Tres. Els treballadors i sindicats que amb les seves pressions salarials i la defensa d’un marc laboral rígid impedirien que la nostra economia fos competitiva. Els ciutadans, acostumats a abusar de les prestacions d’atur, pensions, sanitat, dependència i altres polítiques socials. I, els promotors immobiliaris, que amb el seu esperit especulatiu haurien conduït l’economia a la situació present. Aquestes menes de capteniments es mereixen ara disciplina agressiva.
En realitat els primers responsables de la situació que patim som altres. Estan en el comportament negligent del sistema financer europeu, amb gran protagonisme de l’alemany, i el ceguesa i passivitat dels organismes públics de vigilància i supervisió que van permetre que la banca assumís un nivell de crèdit i de risc absolutament irresponsable. No oblidem que el problema del deute rau especialment en la bancària.
Des de Berlín s’ha difós una visió equivocada i interessada de les causes del sobreendeutament que culpabilitza ciutadans, promotors i sector públic. Una visió que ha sigut desqualificada per molts economistes i analistes, però que han fet seva de forma acrítica els nostres Governs.
Els seus efectes sobre l’evolució de l’economia també són tres: el primer, una confusió en les prioritats de la política econòmica. L’economia espanyola reclama desendeutar-se i créixer. Però alhora. Sense creixement, les famílies, les empreses, els bancs i els Governs no podran tornar préstecs. Tan mateix, els nostres Governs han optat per l’austeritat més radical oblidant el creixement; portant l’economia a recaure en la recessió, una recessió innecessària causada per la negligent gestió econòmica dels Governs europeus.
La segona errada és un mal enfocament de la competitivitat. Per a créixer, les nostres empreses han de ser més competitives. Però les millores de competitivitat no es poden recolzar només, ni sobretot, en reduccions agressives de salaris, oblidant-ne la dimensió més rellevant, que és la productivitat. Els baixos sous poden desincentivar la millora de la producció de béns i serveis per hora treballada. Per ara, aquest Govern, el mateix que l’anterior, no té un pla consistent de millora de la productivitat.
El tercer error és no considerar els greuges de transició que provoquen les polítiques agressives. Retallades compulsives i poc pensades a les pensions i a la sanitat alteren els plans de futur de la gent i l’indueixen a minvar el consum present. Per altra banda, una caiguda de sous intensa i brusca deprimeix el ja anorèxic consum, intensifica la recessió i augmenta l’atur. La moderació salarial que necessitem és a mig termini. El pacte de sous firmat fa unes setmanes és una gran notícia en aquesta direcció.
Millorant la productivitat i mantenint el creixement salarial per sota de la productivitat, podrem, sense problemes pagar els préstecs, cear feina i mantenir el nivell de vida assolit. Però, per a tals polítiques, cal d’entrada que els Governs es desempalleguin de la síndrome de Berlín”.
Magistral Manuel Vicent a Desnudos: “En cierto modo esta profunda crisis económica ha actuado sobre el cuerpo social como un mecanismo represor idéntico a cualquier dictadura. Las persistentes noticias negativas han creado un clima corrosivo sobre la conciencia del ciudadano. Parece que todo ha sido programado para que el pesimismo ejerza un efecto demoledor con objeto de bajarle las defensas ante el azaroso futuro que le espera. Como en el sótano de una comisaria, el sistema le ha quitado al parado los cordones de los zapatos y el cinturón para que no se suicide y al que todavía tiene trabajo le obliga a contemplar su cuerpo desnudo ante un espejo y en lugar de interrogarle alguien se limita a leerle la reforma laboral,como una condena. El comisario le felicita si la empresa le ha bajado el sueldo, porque esa es la señal de que no le han echado a la calle todavía. Este ciudadano capturado en una redada social lo darà todo por bueno si el empresario le regala unos calzoncillos para taparse las vergüenzas”.

22/2/12

Altafulla viva... i sotmesa...

0 comentaris

La disfressa de l’Ateneu de Dones (de genuïnes mosquitaires tigresses) triomfa a La Pobla de Montornès el dissabte 11 de febrer.

Els escolars de la Móra-Tamarit escolaritzat d’infantil i primària a Altafulla podran arribar per la línia 9. Insistim que cal plantejar la participació en ingressos municipals dels veïns que sense cap aportació en IBI i vehicles gaudeixen d’un servei nacional d’ensenyament (de la Generalitat) que reclama despeses municipals en bidells, calefacció, neteja, manteniments. Haurem de calcular amb exactitud i desglossament l’aportació municipal per escolar, doncs... i actuar en conseqüencia...

La policia municipal passa a ocupar també el local de Turisme als baixos públics de Marquès de Tamarit. L’oficina informativa reinstal·lada a la Casa de la Vila, als despatxos destinats als grups de l’Oposició, als qui en cap moment l’actual alcalde / dèspota va avisar o consultar prèviament. Ara s’hi aplegaran Turisme, el Banc del Temps (que no ha volgut traslladar-se al Centre d’Entitats del Comunidor) i els grups de l’Oposició: el camarot dels germans Marx...

15/2/12

Palpitacions dels temps (II)

0 comentaris

F.Caamaño, ministre de Justícia del darrer Govern ZP: “Hay muchas sentencias que declaran nulas intervenciones autorizadas por un jeuz, pero en ningún caso ha supuesto la condena penal para el juez”.

Mercedes Gallizo, directora general d’Instituciones Penitenciarias, quan el jutge Garzón hagué d’ordenar les escoltes de les converses entre els empresonats per cas Gürtel i els seus advocats “col·laboradors”: “ Hay quien piensa que con el juicio y la sentencia sobre las escuchas de la Gürtel se està castigando a un juez* singular, egocéntrico, ambicioso, poco cuidadoso con los procedimientos… Yo no lo creo. Se están santificando las reglas de un juego repugnante: el de la utilización de los principios del Estado de derecho para blindar hasta el infinito la cobertura legal de la delincuencia organizada de altos vuelos.
“No hay nada que produzca más desolación que ver cómo se condena a un juez, en nombre de los sagrados principios de la justicia, en un proceso tan condicionado por los intereses. Intereses corporativos, en primer lugar. Es inacceptable que se defienda a gente que tiene comportamientos inaceptables solo porque forman parte de un colegio respetable. Hace mucho tiempo que todos los operadores policiales y jurídicos saben que serían imposibles la mayor parte de las operaciones de saqueo de dinero publico, de fraudes a la hacienda pública, de fuga de capitals a paraísos fiscales, de ocultación de bienes a través de testaferros, de blanqueo de capitales, de corrupción de responsables públicos.. si no formase parte de esas redes un entramado técnico-legal que les da cobertura, que obtiene suculentos beneficios de ellas, y que – en ocasiones – acaba situándose en la cúspide de las mismas. Y que se jacta de su influencia en todos los niveles de justicia”.
(*) La sala del Penal TC inhabilita per 11 anys el jutge estrella Garzón, per prevaricació en ordenar les esmentades escoltes. En 16 anys, n’ha sentenciat 8 (Gómez de Liaño contra Prisa; de BCN: J.Manuel Raposo, per absoldre un delicte fiscal i Juan Poch per pressionar un company; a Màlaga, A,Vicente Fdez. Per posar en llibertat un narcotraficant; el jutge de Marbella Javier de Urquía per acceptar suborn de J.A.Roca, el factòtum de l’urbanisme de Marbella.

14/2/12

Èpica del CD Altafulla i ja tenim bàsquet al Poliesportiu

0 comentaris

Tota l’èpica emocional del futbol en la remontada del C.D.Altafula contra el Constantí B. 1-0, 1-1, 1-2, 2-2, 2-3, 3-3, 4-3. La gesta permet seguir sumant tots els punts possible Durant l’any en curs! “Pol vol dir gol” marca el primer i el miraculós darrer celebrat per una afició embogida pel final feliç. El partit acaba amb tres jugadors menys al camp (el nostre porter, el xilè Elias Prado, expulsat; ells amb dos lesionats retuts a les línies del camp).

 El Chus controla la pilota amb la seva classe

Editem: l'àrbitre de l'encontre va posar a l'acta que el resultat final va ser de 3-3. El club va reclamar, i tot sembla que li tornaran els 3 punts que merescudament es van guanyar els altafullencs al camp.

La celebració d’un referèndum altafullenc el 25 de marc renova el pacte de Govern municipal SI + AA. La pregunta doble pactada dirà. “Estàs d’acord que Altafulla entri a formar part de l’Associació de Municipis per la Independència i que per assolir la independència sera mitjançant l’exercici del dret a l’autodeterminació”. Hi podrem participar tots els censats majors de 16 anys a finals de gener d’enguany.
Recordem que al Ple només SI i CiU van votar a favor de la pertinença a la nova Associació, sense el suport d’AA, qui de fet imposa la segona pregunta i també el referèndum (senyal que el pacte no era inequívoc en aquest punt).
La senyera torna a senyorejar, ben ufana i exclusiva com s’escau, al balcó de la Casa de la Vila a la plaça del Pou. La part favorable de l’acord de represa del pacte de Govern per a SI. Felicitem l’actual alcalde per rectificar els primmiraments legalistes en aquesta questió, que tan poc havia demostrat a l’oposició.

El 18 de marc, a les 7 del vespre, el torrentenc Pau Alabajos actuarà a la Violeta i dins del Festival de Cançó d’Autor BarnaSants!

Ja tenim bàsquet al Poliesportiu. La regidoria de Guillermo Alonso instal·la unes segones cistelles per permetre entrenaments simultanis. Els divendres de febrer a juny, d’1/4 de 4 a ¼ de 5, hi entrenaran els veterans. El Club Bàsquet Altafulla presenta en competició actualment un infantil femení i un cadet masculí.

5/2/12

Palpitacions dels temps (I)

0 comentaris

De l’entrevista amb el conseller d’Economia i Finances Andreu Mas Colell al Periódico: “ Les instàncies dominants a Europa, és a dir Alemanya, encara estan enrocades en una política molt estricta d’austeritat”
 
Exposant el greuge del 759 M d’e: “La tresoreria el desembre estigué tensionada a l’extrem pel tancament dels mercats de credit i la sorpresa desagardable que 759 M. d’e. amb què comptàvem no ens van ser transferits. Si a una tresoreria permanentment delicada li afegeixes un perturbació d’aquesta magnitud, la situes al limit”. “No sé que farà la Intervenció de l’Estat però nosaltres mai no comptarem els 759 M.d’e com a part del dèficit català”. Els fons de la disposició adicional de l’Estatut estaven pactats i assegurats, no teníem cap dubte que l’Estat compliria; però el novembre ens vam adonar que començava la lògica del “vuelva usted mañana””. “L’objectiu del Govern anterior era sobreviure fins la setmana següent I arriba al final del seu mandat”

Política de pactes: “Per a un Govern espanyol que aspiri a tenir els vots de CiU per a ser investit, sortir de la LOFCA és “caixa o faixa”. Però en moltes altres coses es negocia, s’arriba a acords i fins I tot viatgem junts a alguns llocs. És una questió de nivells”.

Retallades: “ El Govern sempre té present que darrera de les decisions que pren tenim persones. I ha fet el maxim d’esforços per a repartir el sofriment que impliquen les mesures d’ajustament. Són una sèrie de mesures que que confiem no haver de repetir. I si les decisions no han estat encertades, segur que n’hi ha hagut, I han arribat a causar algun sofriment innecessari segur, ens sap greu”.

Sobiranisme: “ Al món actual, si hom veu per exemple Escòcia, hem de ser desinhibits. Tothom sap que a Catalunya existeix un sentiment català molt intens que es sentiria còmode en un àmbit que tingués un nivell de condicionament extern semblant al que tenen els diferents països de la UE. Expressar-ho és perfectament normal, ningú no s’ha de sentir ofès”.

Ramon Folch: “Caldria començar tornant el canvi amb les dues mans i mirant l’interlocutor. Hi veuríem un altre humà. Llavors, girant la vista, començaríem a veure el món. Continuaríem entenent el sol i la lluna, el vent I l’orografia. Faríem sense desfer: reconeixent-ne les preexistències”.

3/2/12

Dino al cor: “Guanyo 2 a 1”

0 comentaris

Dino al cor: “Guanyo 2 a 1”

El Dino ha perdut en la ruleta russa del càncer però ¡com ha guanyar en el balanç de la vida! Com a testimoni i reconeixement: els dos dies de dol oficial, amb la senyera senyorejant a mitja alçada amb crespó negre a la mateixa plaça del Pou on féu el darrer pregó de sant Martí, i sobretot la gernació, tan sentidament dolguda, els dos dies al Tanatori del Baix Gaià que sempre mira cap Altafulla.
El Dino ens anà lliurant correus electronics plens de la seva franquesa, humor intel·ligent i gran sociabilitat, on ens anava fent la crònica de l’evolució de la lluita personal i mèdica contra aquesta malaltia entestada a prendre’ns el millors – com abans la tuberculosi, ja vençuda!. Dels rebuts, com a reflex fideligne del seu tarannà, aquest dos fragmentets. Al primer, em convidada personalment: “Com deus saber m’han concedit l’honor de fer aquest any el pregó de Festa Major” (19.55 del 17 octubre de 2011). Com ressona el “m’han concedit l’honor” de la persona humil que valora un esdeveniment boi sagrat. Al segon, el que motiva el titular i aquell goig per cridar que el Dino fou un victoriós!: “Per acabar el fil musical diré allò que: tres cosas hay en la vida: salud (justeta), dinero (suficient) i amor (sobrat). Guanyo 2 a 1” (12.57 de l’1 d’octubre). Del que pogué controlar tot un lema ètic transcendent del Dino Albadalejo: sobrats d’amor, suficients diners!! (tot un 4+6).

(article lliurat a la plaça del Pou).

La regidoria d’Eva Martínez (SI) edita un preciós calendari elegantíssim, dedicat a les dones i la pau. S’hi seleccionen 12 anys de premis Nobel: (1905: Bertha von Suttner (Praga, 1843 – Viena, 1914); (1931:Jane Adams (EUA, 1860 – 1935); 1946: Emily Greene Balch (Boston, 18567 – Cambridge, 1961); 1976: Betty Williams (Belfast, 1943) i Mairead Corrigan (Belfast. 1944); 1979: la inevitable Teresa de Calcuta ( Skopje, 1910 – Calcuta, 1997); 1982: Alva Myrdal (Uppsala, 1902 – Estocolm, 1986); 1991: Aung San Suu Kyi (Rangun, 1945); 1992: Rigoberta Menchú Tum (Guatemala, 1959); 1997: Jody Williams (EUA, 1950); 2003: Shirin Ebadi (Iran, 1947); 2004: Wangari Maathai (Nyieri, 1940 – Nairobi, 2011); 2011: Leymah Gbowee (Libèria, 1972), Tawakel Karman (Iemen, 1979), Ellen Johnson Sirleaf (Libèria, 1938).