El (corredor
ferroviari) Mediterrani és racionalitat, per Joan Tapia (El
Periódico, 20 d’octubre)
“Ahir va ser una gran dia per a la
política racional. La UE – a proposta de Govern espanyol – va
incloure el corredor mediterrrani (que a Espanya anirà d’Algesires
a la frontera francesa) entre els grans eixos ferroviaris que tindrà
finançament comunitari (més o menys un 20%). És l’habitual,
perquè s’hi concentra més del 40% del PIB i la població
espanyola, i hi estan situats els ports pels quals circula gairebé
el 60% de les mercaderies.
Però és un triomf tardà perquè el
2003 el Govern d’Aznar, mentre Álvarez-Cascos era ministre de
Fomento, no va incloure aquest eix entre el mereixedors del
finançament de Brusel·les. Aquesta és la història. Després el
teixit empresarial ha fet un esforç per reivindicar la racionalitat
del corredor. Aquí tenim per exemple dues firmes – Ford a València
i Seat a BCN – clau per a l’exportació d’automòbils. I
Espanya exporta ni més ni menys que el 90% de la seva producció.
El món econòmic – i la Cambra de
Comerç de BCN – van llançar un croada i han acabat aconseguint no
solament el suport del governs catalans (el de Maragall, el de
Montilla, el de Mas), sinó també el dels del PP de València i de
Múrcia i els socialistes d’Andalusia.
I finalment l’eix ha guanyat perquè
el Govern de Zapatero ho va plantejar el 2009, quan la UE va obrir la
porta a revisar les propostes del 2003. Ara estem en campanya i CiU,
que té tendència a confondre Catalunya (o al menys la bona
Catalunya) amb el seu perímetre d’influència, voldria ser l’única
abanderada del projecte. No en té l’exclusiva. El 2003, CiU era
aliada d’un PP amb majoria absoluta i pel que fos, l’eix ni es va
plantejar. Ara el ministre José Blanco – pressionat i amb l’ajuda
del teixit econòmic i de governs de les comunitats autònomes
afectades – ha aconseguit que Brusel·les el beneeixi.
És la realitat. Queden incògnites i
el finançament, en temps de rigor econòmic, no serà fàcil. Però
la UE ha fixat uns terminis interessants i la col·laboració
(inevitable) del sector privat només serà factible per a un
projecte solvent. Ahir tot Catalunya (no només la nacionalista) va
guanyar una batalla. També l’Espanya plural on la racionalitat
preval sobre el nacionalisme provincià que confon Madrid amb la
totalitat del territori”
ETAren
amaiera: El final d’ETA!
J.L.R.Zapatero. “Será una democracia
sin terrorismo, pero no sin memoria”, després que “ ETA ha
decidido el cese definitivo de su actividad armada” (sic). A la
lluita contra el terrorisme, amb sobresalts i estratègies diferents
que van començar per un procés de pau i una exitosa acció policial
contra ETA, ZP ha dedicat gran part de la seva presidència, amb cost
personal i electoral, especialment en la primera legislatura on, a
més, el PP participà en fins a vuit manifestacions al carrer. En la
segona, l’oposició mitigà amb el final del procés de pau i la
firam d’una nou pacte d’unitat antiterrorista. Des d’abril de
2004, han estat detinguts 734 etarras, 92 durant el període d’alto
el foc.
A.P.Rubalcaba: “ Se pone fin a
décadas de muerte y sufrimiento que han roto la vida de muchas
personas y han provocado la angustia de muchas más”. Per a l’ex
ministre d’Interior, ETA accelerà el seu final amb la pèrdua de
base social en tancar la porta els processos de pau , com ja féu amb
Aznar; la pressió policial i judicial ha abocat definitivament al
triomf de l’Estat de dret. Durant la seva etapa, ha escapçat ETA
quatre vegades.
“Sostengo con razones sobradas, que
hoy estamos donde estamos por el desenlace de la tregua en 2007. Com
firmeza, valor e inteligencia conseguimos evidenciar que toda la
responsabilidad de la ruptura le correspodía a ETA. La exclusiva
culpa de la oportunidad perdida. La reacción de su mundo, en el seno
de su propia banda, en las cárceles, en su entorno intrnacional y,
sobre todo, en su barzo político, fue tan unànime que,
prácticamente a la vuelta del verano de ese año se inició en su
seno un estrategia política para reconducir 40 años de terrorismo a
la política y a la democracia. Éste es uno de los elementos
desencadenantes del proceso que terminó la semana pasada.
Otro elemento, más importante sin
duda, ha sido la eficacia de las fuerzas de seguridad que una vez
detrás de otra han desmantelado la cúpula de ETA y deteniendo a sus
dirigentes m´s sanguinarios y a la par más peligrosos. Sin esa
acción policial, y judicial tenaz, constante y eficaz, la estrategia
de abandono de las armas difícilment se habría abierto paso.
Hoy ha culminado ese camino.
Unilateral, porque ha surgido de su propio mundo. Incondicional,
porque nadie ha negociado nada a cambio de dejar de matar. Real,
porque más allá de sus convicciones morales, todos sus cálculos
estratégicos concluían en la derrota y en el fracaso de su causa si
persistían en la violencia.
La unidad de los demócratas nos ha
llevado al final de la victoria contra la barbarie. Esto nos permite
decir que no debemos nada a los terroristas(...)” (El País,
diumenge 23 d’octubre)
Mariano Rajoy: “ Es una gran noticia.
Este anuncio se ha producido sin ningún tipo de concesión
política”.
Jesús Eguiguren, president del PSE-EE
i negociador: “ El enfrentamiento entre la izquierda abertzale y
ETA surge de las cenizas de la T-4”.”Quiero hacer un
reconocimiento a Otegi i Rufi Etxeberria porque su tarea ha sido muy
difícil y han corrido muchos riesgos”. “Zapatero y Rubalcaba se
merecen un monumento. Van a tener el reconocimiento perpetuo de los
vascos. Se está siendo muy injusto con ellos”. “Ahora hay una
efervescencia nacionalista en Euskadi. Pero aquí estamos para
defender nuestras ideas. Si lo hicimos cuando ETA mataba a nuestros
compañeros cómo no lo vamos a hacer ahora. Bildu nos adelantó en
las municipales. Siempre dije que los constitucionalistas teniamos
que tomar la iniciativa por la paz y no me escucharon. Si lo hubieran
hecho estaríamos mejor situados”.”Puedo darme la satisfacción
de decir que ni anàlisis de la situación ha sido mucho ma´s
aceretado que el de quienesle han atacado.Pero siempre he pensado que
ha quien pretendían atacar era el Gobierno y a Zapatero”.
A.Basagoiti, president del PP basc: “
No hay que tirar en saco roto que el discurso del pNV en los últimos
tiempos que el final de ETA no tiene precio político. Antes del
cambio en Euskadi, el PNV defendía que para lograr la paz hacía
falta el plan Ibarretxe”. “El PP vasco está coincidiendo con
naturalidad con Bildu en distintas instituciones”.
Odon Elorza, cap de llista per
Gispuskoa, exalcalde Donosti: “Podem dir que comencem la nostra
particular transició a la democràcia presidida per l’esperança
i la llibertat”.
Josep Ramoneda: “ ETA portava ja
temps fora del món. El terrorisme europeu tant el d’extrema
esquerra com l’identitari i el d’extrema dreta han anat
desapareixent. ETA era, des de fa temps, una antigalla en un món
molt sensibilitzat per la lluita contra el terrorisme internacional.
ETA havia entrat en una atzucac, la pressió policial garantia que
tot activista acabava en la presó. Cada cop era més evident que ETA
era un llast fins i tot per als seus. La societat els aïllà.
L’assetjament policial els asfixià. El context internacional els
deixà sense escapatòria. Ja només falta el darrer episodi, la
dissolució. Ja podem dir que la transició al Pais Basc h acabat,
s’obren les portes a la normalitat democràtica que l’anomalia
terrorista havia fet impossible”
Daniel Innerarity a “Ahora, a por la
historia”: “La fraseologia del comunicat d’ETA s’explica
perquè d’alguna manera a de tapar les vergonyes de la seva vilesa
moral i del seu fracàs històric. Però no ens enganyem perquè tot
observador pot constatar qui ha guanyat i qui ha perdut.
Evidentment que en una democràcia
l’escriptura de la història es basa només pot fer-se en un marc
de pluralisme, sota la mirada vigilant i crítica de diverses
memòries paral·leles que discuteixen. No correspon al legislador de
fixar la manera autoritària una regla per a la interpretació del
passat. La nostra lectura de la història és un treball mai no
acabat i sempre problemàtic. Però la memòria no pot ser neutra
perquè no es tracta d’asssolir un pacte entre agressors a agredits
per a trobar-se en una mena de punt mitjà entre violència i
democràcia”.
Patxo Unzueta: “No tenim manuals que
orientin sobre com es dissolt una organització terrorista. La banda
de Baader-Meinhof ho féu mitjançant un fax a una agència de premsa
sis anys després del seu darrer atemptat; les Brigades Roges
s’esfilagarsaren per grans conflictes interns a la presó i fora
d’ella; el polis-milis d’ETA van escenificar el 1982 la seva
renúncia treient- se la caputxa en una roda de premsa celebrada a
França. L’IRA anuncià distintes vegades la seva intenció de
lliurar les armes abans de decidir-ho en un acord pactat. Però en
tots els casos s’escau un element comú: la perllongada eficàcia
policial en la detenció d’activistes. La retirada és una decisió
de l’organització, però el que decideix a llurs caps a
plantejar-se-la són les contínues caigudes, les quals alimenten la
sospita (o la paranoia) de l’existència d’infiltrats a les seves
files”.