Oberts al món (X)

El (corredor ferroviari) Mediterrani és racionalitat, per Joan Tapia (El Periódico, 20 d’octubre)

“Ahir va ser una gran dia per a la política racional. La UE – a proposta de Govern espanyol – va incloure el corredor mediterrrani (que a Espanya anirà d’Algesires a la frontera francesa) entre els grans eixos ferroviaris que tindrà finançament comunitari (més o menys un 20%). És l’habitual, perquè s’hi concentra més del 40% del PIB i la població espanyola, i hi estan situats els ports pels quals circula gairebé el 60% de les mercaderies.

Però és un triomf tardà perquè el 2003 el Govern d’Aznar, mentre Álvarez-Cascos era ministre de Fomento, no va incloure aquest eix entre el mereixedors del finançament de Brusel·les. Aquesta és la història. Després el teixit empresarial ha fet un esforç per reivindicar la racionalitat del corredor. Aquí tenim per exemple dues firmes – Ford a València i Seat a BCN – clau per a l’exportació d’automòbils. I Espanya exporta ni més ni menys que el 90% de la seva producció.

El món econòmic – i la Cambra de Comerç de BCN – van llançar un croada i han acabat aconseguint no solament el suport del governs catalans (el de Maragall, el de Montilla, el de Mas), sinó també el dels del PP de València i de Múrcia i els socialistes d’Andalusia.

I finalment l’eix ha guanyat perquè el Govern de Zapatero ho va plantejar el 2009, quan la UE va obrir la porta a revisar les propostes del 2003. Ara estem en campanya i CiU, que té tendència a confondre Catalunya (o al menys la bona Catalunya) amb el seu perímetre d’influència, voldria ser l’única abanderada del projecte. No en té l’exclusiva. El 2003, CiU era aliada d’un PP amb majoria absoluta i pel que fos, l’eix ni es va plantejar. Ara el ministre José Blanco – pressionat i amb l’ajuda del teixit econòmic i de governs de les comunitats autònomes afectades – ha aconseguit que Brusel·les el beneeixi.

És la realitat. Queden incògnites i el finançament, en temps de rigor econòmic, no serà fàcil. Però la UE ha fixat uns terminis interessants i la col·laboració (inevitable) del sector privat només serà factible per a un projecte solvent. Ahir tot Catalunya (no només la nacionalista) va guanyar una batalla. També l’Espanya plural on la racionalitat preval sobre el nacionalisme provincià que confon Madrid amb la totalitat del territori”

ETAren amaiera: El final d’ETA!

J.L.R.Zapatero. “Será una democracia sin terrorismo, pero no sin memoria”, després que “ ETA ha decidido el cese definitivo de su actividad armada” (sic). A la lluita contra el terrorisme, amb sobresalts i estratègies diferents que van començar per un procés de pau i una exitosa acció policial contra ETA, ZP ha dedicat gran part de la seva presidència, amb cost personal i electoral, especialment en la primera legislatura on, a més, el PP participà en fins a vuit manifestacions al carrer. En la segona, l’oposició mitigà amb el final del procés de pau i la firam d’una nou pacte d’unitat antiterrorista. Des d’abril de 2004, han estat detinguts 734 etarras, 92 durant el període d’alto el foc.

A.P.Rubalcaba: “ Se pone fin a décadas de muerte y sufrimiento que han roto la vida de muchas personas y han provocado la angustia de muchas más”. Per a l’ex ministre d’Interior, ETA accelerà el seu final amb la pèrdua de base social en tancar la porta els processos de pau , com ja féu amb Aznar; la pressió policial i judicial ha abocat definitivament al triomf de l’Estat de dret. Durant la seva etapa, ha escapçat ETA quatre vegades.

“Sostengo con razones sobradas, que hoy estamos donde estamos por el desenlace de la tregua en 2007. Com firmeza, valor e inteligencia conseguimos evidenciar que toda la responsabilidad de la ruptura le correspodía a ETA. La exclusiva culpa de la oportunidad perdida. La reacción de su mundo, en el seno de su propia banda, en las cárceles, en su entorno intrnacional y, sobre todo, en su barzo político, fue tan unànime que, prácticamente a la vuelta del verano de ese año se inició en su seno un estrategia política para reconducir 40 años de terrorismo a la política y a la democracia. Éste es uno de los elementos desencadenantes del proceso que terminó la semana pasada.

Otro elemento, más importante sin duda, ha sido la eficacia de las fuerzas de seguridad que una vez detrás de otra han desmantelado la cúpula de ETA y deteniendo a sus dirigentes m´s sanguinarios y a la par más peligrosos. Sin esa acción policial, y judicial tenaz, constante y eficaz, la estrategia de abandono de las armas difícilment se habría abierto paso.

Hoy ha culminado ese camino. Unilateral, porque ha surgido de su propio mundo. Incondicional, porque nadie ha negociado nada a cambio de dejar de matar. Real, porque más allá de sus convicciones morales, todos sus cálculos estratégicos concluían en la derrota y en el fracaso de su causa si persistían en la violencia.

La unidad de los demócratas nos ha llevado al final de la victoria contra la barbarie. Esto nos permite decir que no debemos nada a los terroristas(...)” (El País, diumenge 23 d’octubre)

Mariano Rajoy: “ Es una gran noticia. Este anuncio se ha producido sin ningún tipo de concesión política”.

Jesús Eguiguren, president del PSE-EE i negociador: “ El enfrentamiento entre la izquierda abertzale y ETA surge de las cenizas de la T-4”.”Quiero hacer un reconocimiento a Otegi i Rufi Etxeberria porque su tarea ha sido muy difícil y han corrido muchos riesgos”. “Zapatero y Rubalcaba se merecen un monumento. Van a tener el reconocimiento perpetuo de los vascos. Se está siendo muy injusto con ellos”. “Ahora hay una efervescencia nacionalista en Euskadi. Pero aquí estamos para defender nuestras ideas. Si lo hicimos cuando ETA mataba a nuestros compañeros cómo no lo vamos a hacer ahora. Bildu nos adelantó en las municipales. Siempre dije que los constitucionalistas teniamos que tomar la iniciativa por la paz y no me escucharon. Si lo hubieran hecho estaríamos mejor situados”.”Puedo darme la satisfacción de decir que ni anàlisis de la situación ha sido mucho ma´s aceretado que el de quienesle han atacado.Pero siempre he pensado que ha quien pretendían atacar era el Gobierno y a Zapatero”.

A.Basagoiti, president del PP basc: “ No hay que tirar en saco roto que el discurso del pNV en los últimos tiempos que el final de ETA no tiene precio político. Antes del cambio en Euskadi, el PNV defendía que para lograr la paz hacía falta el plan Ibarretxe”. “El PP vasco está coincidiendo con naturalidad con Bildu en distintas instituciones”.

Odon Elorza, cap de llista per Gispuskoa, exalcalde Donosti: “Podem dir que comencem la nostra particular transició a la democràcia presidida per l’esperança i la llibertat”.

Josep Ramoneda: “ ETA portava ja temps fora del món. El terrorisme europeu tant el d’extrema esquerra com l’identitari i el d’extrema dreta han anat desapareixent. ETA era, des de fa temps, una antigalla en un món molt sensibilitzat per la lluita contra el terrorisme internacional. ETA havia entrat en una atzucac, la pressió policial garantia que tot activista acabava en la presó. Cada cop era més evident que ETA era un llast fins i tot per als seus. La societat els aïllà. L’assetjament policial els asfixià. El context internacional els deixà sense escapatòria. Ja només falta el darrer episodi, la dissolució. Ja podem dir que la transició al Pais Basc h acabat, s’obren les portes a la normalitat democràtica que l’anomalia terrorista havia fet impossible”

Daniel Innerarity a “Ahora, a por la historia”: “La fraseologia del comunicat d’ETA s’explica perquè d’alguna manera a de tapar les vergonyes de la seva vilesa moral i del seu fracàs històric. Però no ens enganyem perquè tot observador pot constatar qui ha guanyat i qui ha perdut.

Evidentment que en una democràcia l’escriptura de la història es basa només pot fer-se en un marc de pluralisme, sota la mirada vigilant i crítica de diverses memòries paral·leles que discuteixen. No correspon al legislador de fixar la manera autoritària una regla per a la interpretació del passat. La nostra lectura de la història és un treball mai no acabat i sempre problemàtic. Però la memòria no pot ser neutra perquè no es tracta d’asssolir un pacte entre agressors a agredits per a trobar-se en una mena de punt mitjà entre violència i democràcia”.

Patxo Unzueta: “No tenim manuals que orientin sobre com es dissolt una organització terrorista. La banda de Baader-Meinhof ho féu mitjançant un fax a una agència de premsa sis anys després del seu darrer atemptat; les Brigades Roges s’esfilagarsaren per grans conflictes interns a la presó i fora d’ella; el polis-milis d’ETA van escenificar el 1982 la seva renúncia treient- se la caputxa en una roda de premsa celebrada a França. L’IRA anuncià distintes vegades la seva intenció de lliurar les armes abans de decidir-ho en un acord pactat. Però en tots els casos s’escau un element comú: la perllongada eficàcia policial en la detenció d’activistes. La retirada és una decisió de l’organització, però el que decideix a llurs caps a plantejar-se-la són les contínues caigudes, les quals alimenten la sospita (o la paranoia) de l’existència d’infiltrats a les seves files”.