Oberts al món (XX)

Rubalcaba o Chacón: 44% vs.21% per als votants del PSOE; 15% vs.20% per als votants del PP... (enquesta del País, gener 2012).

J.D.Sachs, sobre El poder de viure en la veritat, homenatge a Václav Havel: “Així com les mentides i la corrupció són contagioses, també la veritat moral i el coratge es contagien d’un paladí a un altre. Havel i Mikhnik van poder en part reeixir mercès al miracle de Mikhail Gorbatxov, el líder soviètic que emergí d’un sistema enverinat i que tan mateix valorava la veritat per damunt de la força. I Gorbatxov pogué triomfar , en part degut a l’increïble poder de l’honestedat del  seu compatriota Andrei Sájarov, un gran físic nuclear que ho arriscà tot amb audàcia per a dir a la veritat al mateix cor de l’imperi soviètic i ho pagà amb anys d’exili intern.
Aquest pilars del lideratge moral també es nodrí d’altres exemples, inclòs Mahatma Gandhi, qui intitulà la seva autobiografia La història dels meus experiments amb la veritat. Tots van creure que la veritat, tant científica com moral, podia prevaler en última instància contra qualsevol falange de mentides. Molts van morir per aquesta creença; avui tots nosaltres collim els guanys de la fe en el poder de la veritat en l’acció.
La vida de Havel ens recorda els miracles que en aquest credo pot assolir; també ens recorda un fet més ombrívol: les victòries de la veritat mai no són definitives. Cada generació ha d’adaptar els seus fonaments morals a les condicions contínuament canviant de la política, la cultura, la societat i la tecnologia. (...)
Els líders morals actuals han de construir sobre els fonaments deixats per Havel. Moltes persones, és així, perden les esperances que s’escaiguin canvis constructius. Tan mateix, les batalles que afrontem – contra els poderosos lobbies empresarials, la implacable ofensiva en les relacions públiques i en les mentides incessants dels nostres Governs* – són una ombra de les que van afrontar Havel, Mikhnik, Sajarov i altres quan es van oposar als brutals règims soviètics”.

!L’actual alcalde d’Altafulla, Fèlix Alonso, és un lamentable exemple d’aquesta ofensiva de les relacions públiques i de les mentides incessants...! ¿L’aprenentge de quatre anys entre marbres i corbates al Parlament de Catalunya?


El darrer dia de l’any mor l’actor de doblatge Rogelio Hernández: la veu de Marlon Brando a 19 pel·lícules (Emiliano Zapata, Kowalski, capità Fletcher Christian, Paul de l’Últim tango a París, coronel Krutz);  de Michael Cain, a 49; de Paul Newman, 27; la de M.Clift a Vidas Rebeldes, la de A.Hopkin al Hitler del Hundimiento; la 18 films de J.Nicholson (El cartero siempre llama dos veces; Joker de Batman).

Ciutadans perifèrics / subordinats de l’eurozona:

El 63% dels espanyols (17, 1 Milions) guanyen uns mil e. bruts al mes

La Generalitat valenciana presidida per Albert Fabra revisa els pressupostos per a 2012 aprovats el 21 de desembre: era el – 6,5% del 2011 i ara retalla 1.057 milions (7%) i puja impostos (tram autonòmic de l’IRPF, gravar la vivenda habitual, cèntim sanitari a hidrocarburs). La despesa de personal baixarà en – 379 Md’e. i vol estalviar 440 M.a sanitat (sense copagament).

X.Vidal-Folch a “Acierto y error de Rajoy”: “El pla Rajoy I d’ajust econòmic de divendres porta un doble encert. La seva rapidesa. Ha disparat abans que els mercats s’assabentessin que el dèficit públic per a 2011 pujaria al 8%, en lloc del compromès 6%.
I per la seva rotunditat. Amb raó Cristóbal Montoro*qualificà les seves mesures de “decisiones firmes y drásticas” i Luis de Guindos destacà la “contundencia de la respuesta” al peligroso nivel del 8%: uns retalls de 8.900 Md’e. i un augment d’impostos per 6.200 M. (...)
“Per bé que Soraya Santamaría devessà esforç i tenacitat , el Govern ha segrestat part de la informació que fonamenta l’ajust més dràstic de la democràcia. I això és molt greu”
“Ha d’anunciar les promeses mesures d’estímul a la demanda fins ara silenciades. Mariano Rajoy haurà d’elegir entre la via de Mario Monti, que als 30 mM d’e. inclou 10 mM. per a reprendre el creixement i la de David Cameron, l’austeritat del qual ha triplicat l’endeutament previst i ha fet pujar la inflació al 5%... ¡sense evitar una nova recessió!”.

(*) Consta com a ministre que va inaugurar l’edifici de l’ajuntament de Carchelejo – lloc de naixença de mols altafullencs.

Agustín Ruiz Robledo, constitucionalista de la Universitat de Granada emmarca el possible control pressupostari de les CCAA: “L’Estat té la competència per a les bases i la coordinació de la planificació de l’economia (149.1.13 CE) i també es veritat que el TC ha considerat que l’Estat pot posar límits pressupostaris a les comunitats (STC 134/2011, de 20 de juliol), on reconeix les competències de control que la Llei d’Estabilitatr Pressupostària atribueix al Consell de Política Fiscal i Financera, un òrgan estatal amb representació de la CCAA. Una instància ben diferent del Govern”.


Josep Oliver a “El Principi del principi”: “Dissortadament, l’estiu passat, quan la nostra economia començava a aixecar-se amb lentitud, un altre tsunami exterior, aquesta vegada provocat pels nostres amics italians dirigits per l’inefable Berlusconi, ens va llançar altra vegada contra les roques. Ha destrossat ocupació, teixit productiu, ha deteriorat dramàticament la confiança i ens deixat tirats a la platja, tremolant un altre cop. Aquí és on som ara. I per això és tan crític que les mesures europees comencin a restaurar la malmesa confiança”
“No tot són males notícies. Entre les positives d’aquests últims dies nadalencs destaca el mur de liquiditat amb què el BCE ha inundat el sistema financer de l’eurozona: ni més ni menys que 490 mM d’e. prestats a uns 520 bancs europeus, a un termini de tres anys i al mòdic tipus d’interès de l’1%. Amb això el BCE pretén diverses coses, totes elles imprescindibles per  a millorar la situació actual.
La primera, facilitar el refinançament dels crèdits que els bancs europeus han de tornar aquest 2012: la fotesa d’uns 700 mM, dels quals boi 300 mil corresponen a aquest primer trimestre. És per això que la banca europea ha deixat el gruix d’aquest crèdit ben resguardat al mateix BCE, per fer-lo servir quan s’escaigui.
En segon lloc, assolir que la banca de cada país pugui finançar els seus propis sistemes públics, comprant deute i, amb això, ajudi a estabilitzar la crisi a l’eurozona. Al nostre país, i recollint aquest procés, j vam veure la setmana prèvia a Nadal com els tipus d’interès de les lletres del Tresor a tres mesos, que el mes de novembre es van emetre per sobre del 5%, havien caigut a escassamanent a l’1,2%. I el mateix ha passat a Itàlia. I, finalment, ajudar la banca europea a reconstruir els seus marges de benefici per tal de contribuir a sanejar-la.
“A més el 9 de gener vinent, Angela Merkel i Nicolas Sarkozy reprenen les seves converses mensuals per acabar la feina decidida el 9 de desembre passat. (...) Finalment aquest dies s’ha posat em marxa el FEEF, de manera que la capacitat d’intervenir als mercats de deute dels països en dificultats, s’amplia, a l’espera que, el juny que ve, entri en vigor el fons permanent que sumarà - als actuals 250mM d’e. – 450 mM”.

Paul Krugman a “Keynes tenia razón”: “ La conclusió és que l’any 2001 ha sigut un any on la nostra elit política s’ha obsedit en els dèficits a curt termini que de fet no són un problema i, de pas, van empitjorar el problema vertader: una economia deprimida i un atur massiu.
La bon notícia, per dir-ho així, és que el president Barack Obama finalment ha tornat a lluitar contra l’austeritat prematura i sembla haver guanyat la batalla política. I és possible que un d’aquest anys acabem seguint el consell de Keynes que segueix essent vàlid avui com f a75 anys: “L’expansió, no la recessió, és el moment idoni per a l’austeritat fiscal”.

Josep Ramoneda a “Sobre el sentido de los ajustes”: “El poder sempre s’exerceix sobre la culpabilització de la ciutadania, fonament de tota servitud voluntària, i que, com deia Walter Benjamin, el capitalisme és una peculiar religió que culpabilitza i no ofereix sortida expiatòria. El deute és la figura que aferra el ciutad`aa l aculpa. Per això l’austeritat és un anestèsic social tan eficaç”

El gran Michel Rocard i l’economista Pierre Larrouturou en un imprescindible / guia proposta a Una Europa al servicio de les ciudadanos: “ Són xifres increïbles. Els periodistes de Bloomberg han demostrat que els tres darrers anys la Reserva Federal d’EEUU havia prestat secretament als bancs en dificultat la gegantina quantitat de 1,2 bilions de dòlars a un tipus increïblement baix del 0,01%.
Alhora, a nombrosos països, els pobles estan sofrint els plans d’austeritat imposats per Governs als qui els mercats financers ja no presten milions a tipus inferiors al 6,7 o al 9%. Asfixiats per aquests tipus, el Govern es veuen “obligats” a congelar les pensions, les prestacions familiars o els sous del funcionaris; a fer retalls i a disminuir les inversions, la qual cosa augmenta l’atur i ens va a sumir tots ben aviat en una recessió d’extrema gravetat.
¿Resulta normal que en cas de crisi, els bancs privats, als qui solen finançar els bancs centrals a un 1% puguin beneficiar-se d’un tipus al 0,01% però que en les mateixes circumstàncies alguns Estats, altrament, han de pagar tipus 600 a 800 vegades més elevats? (...)
¿Com podem donar-li oxigen a les nostres finances públiques, ara? ¿Com podem actuar sense modificar els Tractats, una tasca que requeriria mesos de treball i tal vegada sigui impossible si Europa és capa cop més odiada pels pobles?
Angela Merkel té raó quan diu que no hem d’incitar els Governs a un fugida cap endavant, però cal recordar que la major part de les sumes dels nostres Estats demanen en préstecs als mercats financers són per a pagar deutes antics. Un exemple: el 2012, França haurà de demanar 400 mM e.: 100 mil corresponents al dèficit del pressupost (que foren boi inexistents si s’anul·lessin moltes de les rebaixes fiscals otorgades des de fa 10 anys) i 300 mil corresponents a deutes antics que arriben a llur venciment i que som incapaços de reemborsar si no ens tornem a endeutar un parell d’hores abans...
El passat, passat està. Imposar tipus d’interès descomunal per a deutes acumulades fa 5 o 10 anys no contribueix a responsabilitzar els Governs sinó que asfixia les nostres economies en benefici d’alguns bancs privats; al·legant que existeix un risc, presten a un tipus altíssim, per bé que sàpiguen que contra el risc tenen la garantia de la solvència del FESeguretat.
Cal acabar amb els “dos pesos, dues mesures”: inspirant-nos en el que va fer el Banc Central nord-americà per a salvar el seu sistema financer, proposem que el “deure vell” dels nostres Estats puguin refinançar-se a un tipus d’interès a prop del 0%. (...): El BCE pot prestar al BEInversions o a qualsevol banc públic nacional i ells, poden prestar al 0,102% als Estats que s’endeuten per a pagar les seves deutes velles
Res no impedeix d’establir aquesta forma de finançament a partir del mes que ve. No diem prou: el pressupost d’Itàlia tindria un excedent primari si no hagués de pagar despeses financeres cada cop més altes.
¿Hem de deixar que Itàlia s’enfonsi en la recessió econòmica i la crisi política o cal acabar amb les rendes dels bancs privats? La resposta hauria de ser evident per a qui actua a favor del bé comú.
El paper fonamental que els Tractats atribueixen al BC és la de protegir l’estabilitat dels preus.. Per tant, ¿com no pot reaccionar quan certs països veuen multiplicades per dos o per  tres el preu dels seus Bons del Tresor en uns mesos? (...) per a tots, l’evolució del preu del deute públic és, encara avui, la inflació més preocupant.
El 1989, després de  la caiguda del mur, en van tenir prou amb un mes Helmut KOhl, François Mitterrand i altres caps d’Estat europeus per a decidir la creació d’una moneda única. Després de quatre anys de crisi ¿a què estan esperant els nostres dirigents per a oxigenar les nostres finances públiques? El mecanisme que proposem podria aplicar-se immediatament, tant per a fer baixar el cost del deute antic om per a finançar inversions fonamentals per al nostre futur. (..)
Allò urgent és enviar un senyal molt clar que els pobles d’Europa no estan e nmans dels lobbies financers. Europa està al servei dels ciutadans”