Altafulla amb tota la il·lusió

18/1/12

Oberts al món (XXII)

Rajoy: la estratègia del superviviente (Santos Julià):

“Dues dones van ocupar els càrrecs més vulnerables, més exposades als atacs: la secretaria general del partit i la portantveu del grup parlamentari. Van complir la seva comesa com si es tractés d’una oposició a l’advocacia de l’Estat, a base de tenacitat i d’un sentit de la realitat per on es movien, sembrat de trampes. Ell, per la seva banda, refusà l’estratègia de permanent tensió, deixant que els socialistes es consumissin a foc lent en la caldera del més gran error: una cris ieconòmica que no van voler veure ,que es van negar a diagnosticar i la profunditat de la qual acabaà arrosegant-lso aql fons del forat, mentre ells restaven a dalt, mrant cap avall, sense moure un dit. (…)
Sense moure’s de la seva cadira, Rajoy ha conduït el partit únic de la dreta d’àmbit estatal al més ampli triomf fins ara assolit sobre el conjunt de l’esquerra, sempre dividida. No s’hauria escaigut si hague´s adoptat una política més agressiva envers la seva pròpia dreta, el seus enemics dins del partit, o cap a l’esquerra, els seus adversaris en la lluita pel poder. Amb l’estratègia de supervivent, i mitjançant la crisi, assolir de consolidar la disciplina del vot al seu partit alhora que atreia cap el PP un sector d’irritats votants de l’esquerra”


Titelles de Merkel i de les agències de qualificació:

Amanda Mars a Àngela, guarda mi dinero: “La pel·lícula es va estrenar en tornar de vacances. Alemanya, en subhasta del tresor alemany, va vendre lletres a sis mesos amb un interès negatiu – mínim, però negatiu: del – 0,012%. Col·locà 3.900 milions d’e. i succeí per primer cop a la història. El mercat pagà per deixar diners a la fiable i recta alemanya, la que pilota el salvament de l’euro. La demanda de les seves lletres boi que triplicà l’oferta, obra i gràcia de la por. Per fer una comparació – odiosa -, la darrera subhasta espanyola de la mateixa mena de deute, hagué de pagar un interès del 2,4%.
El temor ha inundat el deute públic europeu, abans aquesta inversió tan avorrida pensada per als estalviadors més prudents i avui convertida en esport de risc, pur casino, tret de quan es tracta de les tradicionals potències com Alemanya i EUA. (…)
Mentre Espanya i Itàlia paguen interessos rècord per finançar-se, el deute del Tresor d’EUA i d’Alemanya s’intercanvien entre inversors a tipus d’interès pràcticament zero quan es tracta de venciments a menys d’un any, amb un rendabilitat irrisòria que, descompatat l’efecte de la infalció ronda la pèrdua. El mateix succeí amb Suïssa, Dinamarca o Singapur.
Els bonus alemanys a 10 anys paguen l’interès més baix en l’etapa de l’euro, un 1,8% mentre que el 2008 pagava el 3%. Espanya paga el 5,1 pel mateix. La diferència entre un interès i l’altre és la famosa prima de risc de la qual parlen els diaris des que començà aquesta crisi del deute sobirà”.


Claudi Pérez a La huella de 20 meses de austeridad:
“Quan arrancà la Gran Recessió, el G-20 en bloc intervingué per a salvar la banca i evitar una depressió amb multimilionàries injeccions de diner públic. La situació fou reconduïda, però llavors van emrgir els dèficits públics i els mercats i les agències es van espantar: van exigir austeritat.
S&P, com els seus homòlegs Moody’s i Fitch, defensen una cosa i la contrària. Es tracte d’elegir el verí: si un país europeu, ja sigui Gràcia, Espanya o França, elegeix les retallades per a combatre el dèficit, les agències li rebaixaran la nota de solvència perquè llavors el temor serà el càstig sobre el creixement. Però si un país decideix de no fer servir les estisores per tal que es recuperi l’economia i s’aturi l’atur, el resultat no varia: una rebaixa de qualificació davant “la manca de plans creïbles per a rebaixar el dèficit”, segons l’habital llenguatge de cartró pedra de les agències. Dues versions de la mateixa pòcima”

J.C.Díez a El euro en la encrucijada: “Europa ha de demanar un temps mort d’austeritat i Alemanya ha d’aprovar urgentment plans d’estímul fiscal. El BCE ha de deixar-se de subhastes i comprar bons massivament, com la Reserva Federal d’EUA, fins que assoleixi l’estabilització els mercats i combtare la deflació.
El passat estiu, EUA perdé la seva AAA i flirtejava amb la recessió. Obama llegí bé l aaprtitura, aprovà un nou pla d’infraestructuresi rebaixà les cotitzacions socials. ¿Què ha succeït? L’economia creix el 3%, crea feina, financia el deute fins a tipus pròxims a zero i el dolar s’aprecia.
Hoover i Merkel comparteixen idees i es probable que també comparteixin un lloc en la història com els governants que van ficar el món en una depressió. Confiem en la sentènciade Keynes: “Quan penses que succeirà l’inevitable, surgeix allò imprevist”

Joaquín Estefania ens recorda 4 trets transcendentals que la pel·lícula no diu de La dama de ferro / la Thatcher:
“ 1) Arriba al poder, després de l’hivern del descontentament, que enfrenta els sindicats amb amb el govern laborista de Callagham, successor del mític Harold Wilson. Callaghan no fou capaç d’entreveure la profunditat dels problemes (“Crisi, quina crisi?”, declarà), però fou el primer que intentà denfrontar-se als  llavors tot poderosos sindicats.
2) La dècada de T. (destruïda pels seus propis correligionaris per pujar impostos), impulsà l’economia del Regne Unit ,però deixà la societat més desigual i menys cohesionada del món occidental ( amb els EUA de Reagan).
3) La complicitat amb Pinochet. T. atribuí la persecució judicial al dictadoir xilè a un a”revenja de l’esquerra intrnacional per la derrota de lcomun isme, pel fet que salvés Xile i salvés l’Amèrica llatina”. T. ( qualificada com “autoritària” pel seu successor, John Major, a les seves memòries) es sentia molt còmode amb el model ultraliberal ecopnòmic i fèrria dicatadura que aplicà l’Operació Còndor al sud llationamericà a la dècada del setanta.
4) Tampoc s’hi reflecteix el big bang que impulsà al mercats de valors a partir de 1986, i que convertí lla City de Londres en el paradís de la desregulació i del món dels derivats i dels prodcutes financers opacs, origen de l’actual Recessió. L’eslògan de la societa te propietaris és l’inici de la bombolla immobiliària i les tesis tatcherianes que la societat civil no existeix i que l’Estat és el problema i el mercat la solució desequilibren el sistema vers abusos que dues dècades després pateix la majoria”.

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.