Enrique
Gil Calvo s’afegeix al debat sobre la crisi de la socialdemocràcia
europea: “ L’esclat de
les successives bombolles del crèdit (punto.com el 2001, subprime el
2007, eurodeute el 2010) l’han acabat per allunyar cada cop més
del poder, per bé que ocalionalment encara guanya eleccions. Tot
indica que el crepuscle de la socialdemocràcia ja s’ha consumat. ¿
Com es pot explicar la seva decadència aparentment irreversible?
La
primera explicació és infraestructural i és causada pel
debilitament ineluctable d’un dels dos blocs fundador de la
coalició socialdemòcrata: la classe obrera. Com a conseqüència de
l’adveniment de la societat postindustrial teoritzada pel sociòleg
Daniel Bell, s’ha produït una creixent desestructuració del
sistema de classes que els ha fragmentat i descompost. Però sobretot
qui n’ha sofert la desarticulació és la vella classe obrera de
treballadors industrials o blue collars, que ha vist minvar
els seus efectius tant en xifres absolutes com relatives, obligant
els seus fills a desertar-ne mentre havien d’assistir a l’arribada
de nous contingents immigrants de treballadors manuals sense
qualificació destinats a l’agricultura, la construcció i els
serveis personals. Per tant, les classes
mitjanes qualificades ja no tenen res a guanyar mantenint la seva
coalició amb les classes industrials en retrocés, i
d’aqui que la va trancant caient en una creixent volatilitat
electoral. Sobretot considerant que els white collars han
perdut part de la seva influència, no en quantitat sinó en pes
qualitatiu, com ara exposaré.
La
segona explicació del decliu de l’esquerra resulta paradoxal:, ja
que prou que podem dir que la socialdemocràcia ha mort (o al menys
s’extingeix) com a conseqüència imprevista del seu propi èxit.
Efectivament, el desplegament de l’Estat del Benestar, amb la seva
provisió universal de drets socials, han decantat dos efectes
contraproduents per als seus creadors polítics: en
oferir serveis públics de protecció social per xarxes formals
administratives ha anat suplint i anorreant les xarxes socials
informals de confiança, solidaritat i compromís col·lectiu (grups
de suport i ajut mutus, moviment associatiu) que abans articulaven el
teixit social donant-li gruix i densitat cívica. Les dues
classes de la vella coalició han anat veient com es devaluava i
amortitzava el seu anterior capital social, disgregant-se i
atomitzant-se fins a caure en l’aïllament de la individualització
i el familiarisme amoral. Virtuts perdudes que no poden compensant-se
per les xarxes virtuals.
La
tercera explicació, segona conseqüència no desitjada de l’èxit
socialdemòcrata és la devaluació del
sistema educatiu a causa de la seva democratització universal, que
ha acabat per esmorteir el seu potencial meritocràtic, en capital
humà. Quan la universitat es massifica i amplia a totes
les classes socials, els seus títols deixen de ser selectius i es
devaluen en deixar de proporcionar mobilitat ascendent: és el
fenomen del mileurisme (o depreciació dels professionals urbans) que
sorgeix quan la inversió acadèmica en titulació superior ja no pot
rendabilitzar-se tant al mercat de treball. Aquesta tercera causa és
la que més ha contribuït a trencar la coalició: els blue collars
han perdut capital socials i els white collars capital humà. Com
assenyala Todd, la socialdemocràcia han entrat en decadència perquè
les classes mitjanes titulades, per por al seu desclassament, han
deixat de solidaritzar-se amb els treballadors sense titular; per
això es rebel·len fiscalment. esdevenen cínic polítics i
trànsfugues electorals”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.