Altafulla amb tota la il·lusió

27/5/12

Crisi de la socialdemocràcia europea


Enrique Gil Calvo s’afegeix al debat sobre la crisi de la socialdemocràcia europea: “ L’esclat de les successives bombolles del crèdit (punto.com el 2001, subprime el 2007, eurodeute el 2010) l’han acabat per allunyar cada cop més del poder, per bé que ocalionalment encara guanya eleccions. Tot indica que el crepuscle de la socialdemocràcia ja s’ha consumat. ¿ Com es pot explicar la seva decadència aparentment irreversible?
La primera explicació és infraestructural i és causada pel debilitament ineluctable d’un dels dos blocs fundador de la coalició socialdemòcrata: la classe obrera. Com a conseqüència de l’adveniment de la societat postindustrial teoritzada pel sociòleg Daniel Bell, s’ha produït una creixent desestructuració del sistema de classes que els ha fragmentat i descompost. Però sobretot qui n’ha sofert la desarticulació és la vella classe obrera de treballadors industrials o blue collars, que ha vist minvar els seus efectius tant en xifres absolutes com relatives, obligant els seus fills a desertar-ne mentre havien d’assistir a l’arribada de nous contingents immigrants de treballadors manuals sense qualificació destinats a l’agricultura, la construcció i els serveis personals. Per tant, les classes mitjanes qualificades ja no tenen res a guanyar mantenint la seva coalició amb les classes industrials en retrocés, i d’aqui que la va trancant caient en una creixent volatilitat electoral. Sobretot considerant que els white collars han perdut part de la seva influència, no en quantitat sinó en pes qualitatiu, com ara exposaré.
La segona explicació del decliu de l’esquerra resulta paradoxal:, ja que prou que podem dir que la socialdemocràcia ha mort (o al menys s’extingeix) com a conseqüència imprevista del seu propi èxit. Efectivament, el desplegament de l’Estat del Benestar, amb la seva provisió universal de drets socials, han decantat dos efectes contraproduents per als seus creadors polítics: en oferir serveis públics de protecció social per xarxes formals administratives ha anat suplint i anorreant les xarxes socials informals de confiança, solidaritat i compromís col·lectiu (grups de suport i ajut mutus, moviment associatiu) que abans articulaven el teixit social donant-li gruix i densitat cívica. Les dues classes de la vella coalició han anat veient com es devaluava i amortitzava el seu anterior capital social, disgregant-se i atomitzant-se fins a caure en l’aïllament de la individualització i el familiarisme amoral. Virtuts perdudes que no poden compensant-se per les xarxes virtuals.
La tercera explicació, segona conseqüència no desitjada de l’èxit socialdemòcrata és la devaluació del sistema educatiu a causa de la seva democratització universal, que ha acabat per esmorteir el seu potencial meritocràtic, en capital humà. Quan la universitat es massifica i amplia a totes les classes socials, els seus títols deixen de ser selectius i es devaluen en deixar de proporcionar mobilitat ascendent: és el fenomen del mileurisme (o depreciació dels professionals urbans) que sorgeix quan la inversió acadèmica en titulació superior ja no pot rendabilitzar-se tant al mercat de treball. Aquesta tercera causa és la que més ha contribuït a trencar la coalició: els blue collars han perdut capital socials i els white collars capital humà. Com assenyala Todd, la socialdemocràcia han entrat en decadència perquè les classes mitjanes titulades, per por al seu desclassament, han deixat de solidaritzar-se amb els treballadors sense titular; per això es rebel·len fiscalment. esdevenen cínic polítics i trànsfugues electorals

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.