Reformes del presupostos

Reformes del presupostos: els contrastos i la coincidència entre Catalunya /CiU-PP i Andalusia / PSOE-IU: Apliquem els decrets del Govern central / PP sobre ensenyament ( - 320 M. d’e) mentre que a Andalusia mantindran la ratio per aula, garantint feina a 7 mil professors interins. Ells, el govern d’unitat d’esquerres, dels 3.500 M. de reforma dels pressupost 1.000 M. han de venir de més ingressos. A una nacionalitat i a l’altra, als interins se’ls baixa el 15% de retribució i feina; també baixa un 5% la retribució als funcionaris, aplicable a le dues pagues extres – a Catalunya, s’ha ampliat la darrer mesura a Justícia i a les Universitats. També a ambdues resten eliminats els plans de pensions i ajuts socials. L’estalvi a Andalusia en personal públics vol arribar a 777 M. d’e. A Catalunya, ara baixem 104 M. d’e a afegir als 625 M. d’e. al pressupost de la Generalitat de 2012, total 729 M. d’e. Com a mesura d’estalvi pot arribar l’aplicació de la jornada intensiva a secundària tan reclamada pel col·lectiu docent davant la infructuositat / desori de les classes de tarda.

Pel que fa a obres públiques, la Generalitat ajorna fins el 2014 el pagament de 688 M. d’e.el pagament d’obra executada; des de fa mesos tota obra susceptible de parar-se ha estat aturada. A Andalusia fan caure ñla inversió pública en 570 M. d’e.

Enric Company: “Encerta el primer secretari del PSC, Pere Navarro, quan afirma que la sobirania fiscal que reclama Mas té les mateixes espectatives d’èxit que a lseu dia gaudí el pla Ibarretxe per a convertir Euzkadi en estat associat a Espanya. És a dir, cap”

El matrimoni homosexual al món: 10 països: a Holanda, Bèlgica, Espanya, Canadà, Sud-àfrica, Noruega, Suècia, Portugal, Islàndia i Argentina. I a 6 estats d’EUA: Massachusetts, Connecticut, Iowa, Vermont, Nou Hampshire i NY.

Tony Judt: “El meravellós de l’Estat del benestar fou que el principal beneficiari fou la classe mitjana (en el sentit europeu, on s’inclou l’elit professional i qualificada). Fou la classe mitaja, la renda de la qual es veié sobtadamenbt alliberada, perquè tingué l’accés a una escolarització i sanitats gratuïtes. Fou la classe mitjana qui assolí una seguretat privada mitjançant la provisió pública d’assegurances i pensions.

Sabem que els dos arguments que amb més força titllen l’Estat del benestar – mal funcionamnet econòmic i procés autoritari – són erronis.

Hem tornat a entrar en l’era de la por. Enrera resta la convicció que les habilitats amb què comptem en començar una feina seran importants per a tota la vida laboral. Enrera resta la certesa que després d’una trajectòria laboral exitosa esperem una còmoda jubilació. De manera que l’era de la por on vivim ens fa témer un futur inconegut, així com uns estrangers desconeguts que poden arribar i llançar-nos bombes. La por que el nostre Govern no pot controlar més les nostres circumstàncies, assegurant-nos una comunitat tancada contra el món. A mi em sembla que el ressorgiment de la por, i les seves conseqüències polítiques, constitueixen el millor argument a favor de la socialdemocràcia: tant com a protecció per als individus enfront les amenaces a les seves seguretats relas o imaginàries, que com a protecció per a la societat enfront les amenaces molt probables a la seva cohesió, per una part, i a la pròpia democràcia, per altra”.

Ramon Folch, sociecòleg: “Descobreixo que el Govern es proposa de privatitzar l’AVE. No els trams deficitaris ,que en són la majoria, sinó el BCN-Madrid, que és l’únic me´s o mensy rendible ( no massa: 2,5 milions de passatgers l’any, ben poc comparats ams els 14 milions del TGV París-Tours o els 35 de Seül-Bussan). Penós. Perquè paisatges de banda, la majoria dels AVE espanyols són un disbarat, estan completament fora d’escala. Però el Govern no para de projectar noves línies, quina més impossible d’amortitzar mai a la vida. I ara vol privatitzar l’única que tal vegada hauria de conservar. La frivolitat de l’anterior esquerra i la incoherència de la dreta recalcitrant en aquest període tardodesarrollista són majestuoses. En termes de bona administració pública, dels qui ambdues presumeixen, caldria parar d’immediat les projectes pendents i tancar línies ultradeficitàries. Actuen a la inversa”

El Periódico contesta les preguntes bàsiques de la crisi del sistema financer:

• cada compte i dipòsit tenen assegurats fins a cent mil e., des del 10 d’octubre de 2008, garantits pel FGD aporta tper bancs i caixes. Tot i l’alerta del gurú P.Krugman, “un corralet com el que visqué l’Argentina sembla avui per avui impossible a Espoanya o improbable”. El corralet, a més de limitar la retirada de fons, els converteix en en una nova moneda.
• les accions, pagarés i les participacions preferents no tenen les garanties de protecció de comptes i dipòsits. Els titulars de fons d’inversió o plans de pensions tenen mecanismes de salvaguarda en sepaar gestora de dipositària.
• Els problems dels bancs neixen dels 304 mil M. d’e en préstecs immobialaris. Han hagut de provisonar fins a 82 mil M. d’e ( el 45% relacionat amb el sector immobiliari) .Tot i així no arriba la confiança dels mercats.

Les participacions empresarials dels 5 grans grups bancaris: “la Caixa” (Gas Natural: 36%; Banc BPI: 30,1%; Boursorama: 20,73; Erste Bannk: 9,77%, Ibursa: 20%; Adeslas: 49,92%)- CaixaBank (Repsol:12,82; Telefònica: 5,01). Santander (Banesto: 89,94%; Metrovacesa: 34,86%). Banco Popular (Colonial: 4,67; Metrovacesa: 11,96). Bankia (Iberdrola: 5,4%; NH hoteles: 15,7%; Indra: 20%; Mapfre: 15%; Realla: 27%; IAG: 12%; Deoleo: 9,6%)