Altafulla amb tota la il·lusió

4/5/09

Cursa atlètica, castells... i 2 a 6

Gran matinal atlètica a Altafulla pel 2n. 1r de maig de Cursa de primavera

Felicitem entusiàsticament els atletes d’Altafulla, col·laboradors i a la regidora d’esports per la transformació del paisatge dels carrers d’Altafulla de Dalt mercès al seguit de curses atlètiques currulles de participació. Van començar els menuts amb pluja i van acabar els grans amb un sol que es regalà a l’acte esportiu tan brillant.
Actuà en tot moment d’espíquer el també president de Link Guille Alonso Cantorné, que anà nomenant el seguit de components dels pòdiums segons categoria. Van anar pujant com a lliuradors dels trofeus el professorat de gimnàs de les escoles i de l’IES que tan han estimulat la participació dels seus alumnes, així com la presidenta de la Penya Ciclista, l’altafullenc de la UDT d’Atletisme; correspongué a l’alcalde premiar els més veterans; a la regidora Cristina Magriñà els màsters i finalment els sèniors reberen copa, cava i ram de flors del prsident dels atletes d’Altafulla, l’investigador d’enginyeria química de Ses Celades i jove pare Ricard Garcia ( qui restà amb l’alcohol de l’atletà català d’origen magribí guanyador absolut )
Els atletes minis van córrer 200 m.; els infantils, fins al km; els juvenils 1.800 m. Els d’’Open van completar 5 km. de circuit urbà preciós.
Heus ací els pòdiums:
Nascuts entre 2005 i 2007: nens / mini: Aleix Roberto Mestres; Miquel Ribaldo; Pol Fornos. Nenes / mini: Lià Alba; Tonyi Iglesias; Carla Tusquets.
Nascuts entre 2003-04: nens: Pol del Castillo; Marc Grau; Pau García. Nenes: Mireia Font (d’Olivella); Mariona Magi; Elena Sanz (d’Alcañiz).
Nascuts el 2001-02: nens: Víctor Ribé; David Sanz ( “ ); Gerard Coll. Nenes: Anna Terron, Marta Ros, Salima Dahmani.
Benjamins, nascuts el 1999-2000: nens: Pol Silva; Khisam Farets; J.M Fernández. Nenes: Andrea Trapé; Laura Perpinyà; Patrícia LaRosa.
Infantils, nascuts 1997-98: nens: Pol Bertran; Raül La Rosa; dorsal 464. Nenes: Alèxia Viladot; Marc Vicent; Ariadna Gómez.
Juvenils, nascuts el 1995-1996: Roger Gil; Piixa Garroux; Joan Oria. Nenes: Irene Alonso; Marian Blanc, Lorena Galí.
Veterans: masculí: Manuel Torres Alcázar (3r classificat absolut); Albert Gómez Dios; Enric Rovirosa. Femení: Gemma Solé; Sílvia Antuna (de Donosti) i Ana Maria Juste.
Màsters: masculí: Carles Gibert; Diego Muñoz Gallego; José Francesco López. Femení: M. del Carmen Felipe, Rosario Ramírez.
Super màsters: masculí: Josep Torres Mtez; Salvador Gayur Marco; Tito Griñán. Femení: Laura Panedell; M. del Carme Casanova; Maria Granados.
Sèniors: masculí: primer classificat de la cursa Open de 5 km., Mohssen El Haddad ( en tenim el seu manuscrit, per fixar-ne la transliteració exacta); Daniel Alonso ( de 30 anys, amb llargues rastes, guanyador de l’any passat, el més gran de la tercera generació de la saga dels Alonso; fill del germà gran, German; nebot del Guille i cosí de la Irene); Víctor Peña Cortés, quart classificat absolut.
Femení: Laura García Arena; Gemma García.
Entre els samarretes dels participans destacaven les que duien les inscripcions d’aquests missatges: “Triomf és masculí” els atletes i les atletes “Victòria és femení”. Certament, en les curses Open, obertes, sempre arriben abans els millors d’ells, que per tant triomfen (envers els rivals); elles, han de confrontar-se amb els seus propis objectius ( de victòria personal). El masculí triomf és simbolitzat pel llorer en forma de corona, mentre que la femenina victòria per una palma. Per bé que les nikés gregues, alades als mascarons de proa dels vaixells, han donat nom a la marca de prendes d’esport, amb l’estilitzadíssim logo que remotament s’inspira en una ala ( de la niké / victòria grega tan coronant monumnets urbans de triomfs, com a Munich, Vilafranca, etc)

Com van anunciar en la cloenda de la matinat: per a l’any vinent, el dissabte 1r de maig de 2010 3a Cursa de Primavera. No ens la perdrem! Entremig, maldarem perquè torni a l’agost d’enguany, la Milla del Passeig de Botigues de Mar, que PAU havíem pactat, sense aplicació, a l’acord d’aquell govern de progrés que no en fou...

Els Castellers d’Altafulla han començat la temporada a la plaça del Pou.

Històricament s’anaven estrenant, cada diumenge vinculat a Sant Jordi, a la FM d’Ardenya. Tota una tradició que cada any esperàvem. Estroncada la diada ja l’any passat, enguany han decidit esdevenir-ne colla amfitriona i així instaurar el nostre propi sant Jordi Casteller a la inigualable plaça del Pou. Que s’ha escaigut el darrer diumenge d’abril, el dia 26.
Finalment vam ser a plaça dues colles. Ens vam acompanyar els Tirallongues de Manresa, una colla sòlida de set, de la nostra categoria, amb la característica que només pugen noies i nenes al tronc, a partir de terços i a tot el pom de dalt; tret del pilar de cinc on el terç és mascle.
Ens tractar-se dels primers intents de la temporada, les dues primeres rondes van haver de repertir-se: quatre i tres de sis, de cada colla. Els de Manresa van poder acabar amb un dos de sis i l’esmentat pilar mentre que els amfitrions no van poder culminar el pilar dins del quatre, amb la tan atractiva / desentrenada Núria sobre el segon Albert.
Pel vist a plaça, se’ns presenta una temporada difícil, de molta feina nova als assajos dirigits pel cap de colla, l’experimentat Manolín García. El gran segon del pilar de cinc de l’any passat ( fins a l’ermita de sant Antonmi l’Onze de setembre!) el pare de família nombrosa Marc Capdevila – tres cops a punt de ser elegit casteller Sangre de Toro – potser no sembla a punt de reeditar gestes que mai no oblidarem; per bé que coratjós i implicat amb la colla torna a assajar L’Anna, la nena enxeneta ens ha crescut i per tot plegat se’ns gira més feina que administració de l’herència.
Seguirem amb puntualitat les actuacions de la nostra colla de set nascuda el 1973, amfitriona de la històrica plaça de gamma extra del Baix Gaià, condició conquerida el novembre de 1999.

Els premiats de les escoles i l’IES d’Altafulla al Certamen Literari de sant Jordi

Coordina els Consells Sectorials d’Ensenyament i de Cultura per una vegada a l’any.
El jurant d’enguany aplegà els mateixos regidors de l’any passat, tot i que ja no comparteixen govern ( el de PAU, de Cultura i la d’AUPA, que en fou d’ensenyament entre abril i cotubre de 2008); i les tres directores, caps d’estudis i representants de les AMPAs dels centres educatius de la Generalitat a Altafulla ( de la Portalada: Pepa Astillero, J.L.Pagés i Ester Ramírez; del Roquissar: Àngels Egerique; Maribel Ciscar; Margarita Mardonés; de l’IES: Imma Reguant; J.L.Alabau; M.Jesús Ayuso).
Ens plau de doanr els noms dels escolars i estudiants de secundària premiats:
Del CEIP La Portalada: Paula Bonet i Jairo Mongil (1r); Laura , Anna Martínez i Quim Solà (2n); Dana Serra i Eva Altés (3r); Míriam Sanz Blanc, Maria Gallego i Jaumet Garcés Torres (4t); Marta Ortiz i Ariadna Fernández (5è); Marc Bo i Irene Cabello Mestres (6è).
Del CEIP El Roquissar: Martí Polo (1r); Diana (2n); Laia Virgili (3r); Cristina Del Águila (4t); Adriana (5è); Rachida El Bouziuanni (6è).
De l’IES Altafulla: Yoeh Crashaw; Mireia Estruga, Ahmend Dahmani (accessit) i Ernest Muntané (1r); Arnau Folch i Núria Ortiz ( 2n).


Manual de criteris progressistes del lingüista Lakoff

George Lakoff a “No pienses en un elefante” (primavera 2007) ens compara progressistes amb conservadors (a EEUU) amb deu paraules:

América (més ) forta vs. Defensa (o Seguretat) forta
Àmplia prosperitat vs Mercats lliures
Futur millor vs Impostos baixos
Govern eficaç vs Menys govern
Responsabilitat compartida vs. Valors familiars

“Una América (més) forta no es refereix únicament a la defensa sinó a totes les dimensions de la força: a l’eficàcia al món; a l’economia; als sistemes educatius i de salut; a les nostres famílies i comunitats, al nostre entorn, etc.
“Àmplia prosperitat és l’efecte que, sembla, han de produir els mercats. Però tots els mercats són construïts en benefici d’algú; cap mercat és completament lliure. Els mercats s’haurien de construir perquè la prosperitat s’extengui el més possible, però no ha succeït així.
“Els americans volen i es mereixen un futur millor – econòmic, educatiu, medioambiental i en tots els ordres de la vida- per a ells i per als seus fills. Baixar impostos, sobre tot, per a l’èlit super-rica, ha tingut com a consequència deixar de finançar programes que farien possible un futur millor en totes aquestes àrees. El vertader objectiu és un futur millor per a tots els americans.
“Menys impostos, en la propaganda conservadora, significa reduir despeses. De fet, es tracta d’eliminar programes socials.
“Govern eficaç és el que necessitem que faci realitat el nostre govern per a crear un futur millor.
“Els valors de la família conservadora són els de la família del pare estricte – autoritari, jeràrquic, predicador del cadascú a la seva – i basats en la disciplina i el càstig. Els progressistes viuen d’acord amb els millors valors familiars i comunitaris: d’acord amb la responsabilitat compartida, que implica autoritat, és igualitària, opera en les dues direccions i es fonamenta en la preocupació social i la responsabilitat ( tan individual com social) a més de la fortalesa.
“El veritablement notable és el molt que els progressistes comparteixen. Precisament el que els sol preocupar més als progresssites són els nostres valors, els nostres principis i la direcció cap on volem portar la nació.
“Jo crec que els valors progessistes són els valors tradicionals americans, que les principis progresistes són els principis americans fonamentals i que les direccions progressistes de la política ens indiquen els camins per on vol que vagi el nostre país la majoria dels americans. La tasca d’unir els progressistes és, de fet, la tasca d’unir el nostre país entorn dels seus valors tradicionalment més admirables.”

(Efectivament, Obama partint de Lincoln... A “L’audàcia de l’esperança” llegim:” Com aquells que ens han precedit, hem de preguntar-nos quines polítiques ens conduiran cap a un lliure mercat dinàmic en que predomini la seguretat econòmica, la innovació empresarial i la mobilitat social ascendent. I en aquest procés ens pot guiar la senzilla màxima de Lincoln: que farem col·lectivament, mitjançant el nostre govern, només aquelles coses que no puguem fer tan bé, o no poguem fer en absolut, individualment i privadament.”)

En el cas altafullenc clarament el progressisme – transversal per cert, dins la coalició tan plural majoritària al Ple – manté fermament el Govern eficaç ( de serveis i regulació urbanística) per un Futur millor contra els embats populistes que centrant-se en la defensa de la família com a esfera social boi única, només reclama menys impostos per a un govern ínfim.
També del llibret de G.Lakoff, al capítol final en què ofereix un argumentari de respostes a les preguntes més freqüents al debat polític, manllevem aquest diàleg, prou impossible a Altafulla, amb els obsecats per mesquinesa, per populisme o per oportunisme contra l’actualització del Cadastre / gran impost directe de l’IBI i de la taxa de les brosses:
“ Pregunta: Parlar d’alleujament fiscal no és una cosa natural quan parlem d’impostos? Jo sóc progressista, però he de reconèixer que, a vegades, em resulten una càrrega força pesada.
“Resposta: ( Per als més “classes mitjanes partidàries de l’esforç”) Les tasques escolars també són pesades, però, si vols aprendre, has de fer-les. L’exercici físic és pesat, però per a mentenir-te en forma, has de fer-ho. (...)
(Per als més idelistes...): “Té sentit considerar els impostos com el pagament del teu deute amb un país on pots esdevenir feliç perquè et garanteix llibertat i confiança”.
El tou de confiança que ens garanteixen els recursos socials de l’Estat del Benestar, gaudint de l’accés i el benefici dels serveis públics bàsics ( des de clavegueres, aigua de boca, fins a la seguretat, l’ensenyament i la sanitat públiques, amb graus d’habitatge també d’oferta pública) i a les proteccions socials ( d’atur, de jubilació). La llibertat, tan laica, d’elegir la pròpia trajectòria vida: mercès a les igualtats d’oportunitats de l’Estat del Benestar i a la seguretat jurídica de l’Estat de Dret.

En el panorama europeu i espanyol baixar impostos en època de crisi no és senzill. Així el nou president gallec, Núñez Feijoo del PP, ha ajornat fins al retorn del cicle de creixement la disminució del tram autonòmic de l’Irpf i l’eliminació de l’impost de societats, promeses fiscals d’eleccions. No pot despendre’s del 200 milions d’euros que aporten.
Només Rajoy manté criteris liberals i, paradoxalment, en contra dels seus socis europeus efectivament al govern. Arribà a reconèixer, en privat, que ell en lloc de dotar amb els 8 mil milions els Ajuntaments per reactivar-ne la feina i dotar d’equipaments públics, doncs hauria baixat aquesta quantitat en impostos per a així, segons la caducada ortodòxia neoliberal, dinamitzar l’economia. Per cert, la baixada d’impostos de ZP del 2006 ( baixant el tipus màxim del 45 al 42%), segons la seva astúcia que baixar impostos és d’esquerra, ha beneficiat al 1% de contribuents mésrics que se n’ha endut el 33% dels efectes de la mesura. Obama i Brown els volen pujar als més rics i baixar-los als altres.
Tan Sarkozy com Merkel han implementat agosarades mesures intervencionistes de diners públics injectats a les respectives economies: 26 mil milions d’euros a França, 32 mil milions, a Alemanya unificada


Potser que també li copiem els sis tipus de progressismes, que com a científic cognitiu Lakoff centra en sis maneres de pensar diferents:
1) Els progressistes socioeconòmics pensen que tot és qüestió de diners i de classe, i que totes les solucions són, en definitiva, solucions econòmiques i de classe social.
2) Els progressites de la política identitària pensen que ha arribat l’hora que el seu grup oprimit es rescabali, tingui la seva part del pastís.
3) Els ecologistes, pensen en termes de sostenibilitat de la Terra, de sacralitat de la Terra i de protecció als pobles autòctens.
4) Els progressistes de les llibertats civils valen mantenir-les enfront tantes amenaces.
5) Els progressistes espiritualistes viuen una forma nodridora de religió o d’espiritualitat; la seva experiència espiritual es centra en les relacions amb els altres i amb el món, i llur pràctica espiritual es centra en el servei als altres i a la seva pròpia comunitat. Els progressistes espiritualistes ocupen un ampli espectre que va dels catòlics i protestants als jueus, els musulmans, els budistes, els adoradors de la Deessa i els membres pagans de l’esoterisme.
6) Els antiautoritaris diuen que el món és ple de tota mena de formes il·legítimes d’autoritat i que hem de lluitar contra elles, es tracte de les grans corporacions o altres institucions.”



Els millors articles immediats glossant el 2-6 del Barça a la meca del Bernabeu

(A l’oncle Joan, culer de culers, in memoriam)


Sergi Pàmies: “Inapel·lable obra mestra”, La Vanguardia

“L’equip es reafirma amb un gol del capità, marcat amb el coratge, l’orgull i l’estirp que, fins ahir, el Madrid deia monopolitzar. El tercer, el de Messi, és el gol de la diferència: talent pur i missatge solidari a la samarreta (...)
“Proactiu i reactiu, generós i concentrat, el Barça exhibí el seu millor joc, sense enganyar ningú, ni tan sols a sí mateix. (...)
“Al Bernabeu, el bon joc propi del Barça desactiva qualsevulga temptació tramposa aliena: hauria resultat massa escandalosa (...)
“Tal vegada la madriditis, el canguelo, el cagòmetro i el chorreo hagin estimulat el caràcter, l’atreviment i la creativitat del Barça.
“Guanyà el millor, el futbol de toc, velocitat de pilota i creació d’espais davant una estructura tàctica de forats negres (i blancs) dissenyada per Juande Ramos.
“A les setmanes prèvies (extenuants, amb aquesta lluita mediàtica que tant abusa de la guerra psicològica), s’ha parlat amb lapidària alegria d’un combat entre èpica (Madrid) i estètica (Barça). A nit, en un partit que perdurarà en la nostra memòria més enllà de les nostres cendres, el Barça fou èpicament estètic i estèticament èpic. Senyors jugadors, senyor entrenador (i col·laboradors), gràcies.”

Joan Golobart: Desestructurar el partit

“El Madrid ha encadenat una barbaritat de victòries mitjançant el mecanisme de trencar els partits. És a dir: portar el partit aquella situació en què sembla que el centre del camp no existeix, on després d’un atac en ve un altre, en la seguretat que la seva capacitat golejadora supera la del rival. Però el Barça no és un rival més, com prou bé s’adonà Hiddink. El Madrid volgué que el camp tingués espais i en això el Barça és de matrícula d’honor. Sorprengué que no tinguessin pla B en posar-se per davant, i en canvi van ser capaços de regalar aquest gran espai a Messi i Henry. Aquesta filosofia li podia otorgar al Madrid la capacitat de marcar gols. Però donà la sensació que per cada gol que assolissin els merengues, els culers en marcarien tres.”


Pep Riera: “El club de la felicitat”, a El 9

“ A vegades la justícia i el futbol es troben. I a vegades la història hi assisteix per registrar-ho. El 2-6 del Barça ahir al Bernabeu és un acte de justícia futbolística. Un monument que els blaugrana van erigir per situar el seu futbol en el lloc que li correspon i per fer feliços els seus aficionats, però també per enviar un missatge al planeta futbol: jugar en positiu és el millor camí cap a la felicitat. Sense que s’hagi acabat la temporada, el Barça ja és l’equip dels qui estimen el futbol per sobre de fanatismes. (...)
“Guardiola va desafiar la lògica conservacionista d’un sector del barcelonisme i també va desafir, subtilment els seus jugadors. (...)
El Barça tenia altres maneres de ser campió de lliga, però ha triat el camí de la grandesa.”

Ramiro Martín-Llanos: “El capità i l’aprenent”, a El 9

“Un veterà amb comptes pendents i un aprenent amb fusta per fer història. Tots dos defenses el club de la seva ànima. I ahir, van viure, possiblement, el dia més feliç de la seva vida com a barcelonistes.”

Carlos Méndez: “Impòtència (i reconeixença) blanca”, a l’Avui

“Tenia el Madrid dues opcions al prepartit, esperar i ajuntar línies per intentar caçar el Barça a la contra, o buscar acorralar el rival amb agressivitat. Però Juande es va quedar al mig, ni una cosa ni l’altra. El seu equip va buscar la pilotada mirant de guanyar l’esquena de la defensa blaugrana sense resultat, i tant Lass com Gago van quedar a mercè d’aquest centre del camp culer de treure’s el barret, que va fer del Madrid una joguina. “Quan jugues contra un corró con el Barcelona no pots fer res”, manifestava Casillas que no veia cap sentit demanar perdó a l’afició per la nit patida. El reconeixement no va ser únic, els 60 mil espectadors que encara seguien el partit amb el 2-5 van acomiadar amb ovació Iniesta i la gradera també va tenir detalls de gust amb Xavi.”

Isaac Lluch: “Del cagòmetro al bavòmetre”, a l’Avui

“D’estètica, tota. Però igualment va ser èpic, el Barcelona. Va remuntar el primer gol d’Higuaín quan més forts sonaven els timbals de guerra al Bernabeu i va impulsar-se cap a la victòria amb els vius gestos dels herois: Puyol, que venia de la suplència, va celebrar el segon gol traint-se el braçal de capità, petonejant-lo, enlairant els colors de la senyera, mostrant-los a una grada que feia poc havia cantat Que viva España.
“Una imatge d’èpica per embolcallar l’estètica del partit: un barret d’Henry a Ramos, una croqueta d’Iniesta a Cannavaro, una pissarra, la de Guardiola, que va confeccionar un triangle màgic, entre línies amb Xavi, Iniesta i Messi que va desmuntar el Madrid, un rondo monumental de tot l’equip, un gols de totes les arts i menes per arrodonir tots els rècords: el de punts (85), el de millor visitant (13 triomfs), el de fer més gols que mai al Bernabeu (6) o en tota una campanya en totes les competicions (146)... Una lliçó en el millor escenari. Una obra mestra.”

Ramon Besa: “Apoteósico”, al País

“ Els dos grans no s’assemblen en res, i bé que s‘aprecià anit al Bernabeu. Al Madrid l’avala la contundència i la seva capacitat de sorpresa, sobre tot perquè els seus millors jugadors són indetectables. Juga de forma directa, senzilla i concreta. Així cantà els seus gols, de cap, després de dos centres laterals.
“Res a veure amb el futbol d’elaboració del Barça. Els moviments dels jugadors blaugranes són nets i elegants, de claqué, respectuosos amb la pilota, solidaris als distints sectors del camp. Marca tan bé els temps de la jugada que funciona com un rellotge per precís, exacte i puntual. Ningú no ha interpretat millor el rondo de Cruyff que Guardiola. Viatja la pilota a la velocitat de la llum, de manera que les ocasions es succeixen com a conseqüència d’un futbol de combinació: els central i els mitjos toquen, els volants aprofundeixen i els devanters tiren de la desmarcada i apunten el porter. Piqué - Xavi - Iniesta – Messi foren el fil conductor d’una nit memorable per al barcelonisme.
“Benignes per naturalesa, als blaugranes només els falta a cops malícia per expressar al marcador la seva abrumadora superioritat al camp. Ahir, tan mateix, no era el cas, malgrat que Casillas s’entestà en dissimular-ho amb les seves intervencions. Ha estat el Madrid qui ha discutit la jerarquia del Barça i és l’equip blanc qui ha sofert el major càstig quan s’imposava de marcar les diferències.
“El Madrid fou un simple espectador de la funció del Barça. Mai no arribà a temps d’atacar la pilota, de trampejar el partit o de rebolcar l’adversari. No era fàcil repetir el partit que ja plantejà al Camp Nou ni tampoc jugar com el Chelsea. El Madrid no va poder viure de les concessions del contrari (...)
“Triomfà el Barça el dia assenyalat, al moment precís, contra el rival exprés, en l’escenari preferit, com demandava la seva excel·lent trajectòria a la Lliga. Res de millor que el gol 100 per a celebrar un èxit apoteòsic.
Valent Barça.”

Cayetano Ros: “Cuatro lecciones de Xavi”, a El País

“Dictó una lección sobre cómo y para qué hay que dejar correr el balón. Y otra sobre el control orientado. A todos sus recursos habituales añadió otro: la presión justa sobre el cogote del contrario para robarle el balón. Así le quitó la pelota a Lass antes de entregarle el cuero a Messi para que marcara el tercer gol. Antes, ya de falta, había servido templado a Puyol el segundo tanto azulgrana. Xavi, de paso, puso en evidencia las cualidades defensivas de Lass. No contento con eso, Xavi mató el encuentro cuando sirvió a Henty el cuarto gol azulgrana. Ni siquiera así se sintió satisfecho. Y le concedió otro regalo a Messi, su gran beneficiado anoche en Chamartín”

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.