També va jugar tot el partit Bernat (el fill de l’Imma directora de l’IES). I al darrer quart va saltar al camp Moha. Pol i George van marcar els gols parells contra El Perafort: als minuts 17 i 73. El gol de Pol (Pol i gol constitueixen parònims) fou cantat per a Altafulla ràdio pel seu pare Martí Inglés, històric porter del club, ex-àrbitre i el fundador de l’elocució i els programes esportius a la municipal 107.4. David Casa (“Pollo”) va marcar els gols imparells i va donar fet el de George; el primer fou una vaselina des del mig camp del Perafort.
L’Altafulla del camp de terra regat, a l’espera del definitiu de gespa, també ha estrenat aquest diumenge (de visita arquebisbal a la parròquia) la gestió de logística d’Sport Flab.
A la classificació ocupa la zona templadíssima amb 39 punts en 31 partits; 53 gols a favor i 67 en contra; 11 partits guanyats (6 a casa i 5 a fora); sis d’empatats (4 i 2) i fins a 14 derrotes (6 a casa i 8 a fora).
A la sortida de vestidors vam adonar-nos com el tan tècnic i compromès Balas portava el regal dels seus companys celebrant el naixement de la seva filla Anna. Enhorabona.
Vam trobar a faltar al camp, Joaquín com a recullapilotes i, l’ara passant un tràngol tan penós, Joan Benaiges, l’utiller de l’equip. El Joaquín féu costat el seu germà Pedro a la partida de dominó per parelles a Calafell que van perdre.
Entre els migrats i patriòtics espectadors altafullencs vam coincidir amb els diables Dani Rich i Pep Sabaté; els pares del jove veterà Freixes (també exjugador del club) i del juvenil Bernat; i les parelles del Jordi Araus i del David, ambdós joves pares.
Al final el president Brendan va convidar a un frugal vermut els exjugadors / ràdiotransmissors Martí I. Torres i Xus de la Mata.
Felicitem al futbolista del Cambrils / diable / entrenador Àlex Cañas i a l’informàtic / coach Toni Rodríguez per la seva respectiva tasca a juvenils i primer equip... quan van deixant de representar el germà pobre del futbol altafullenc.
Gora Patxi Lehendakari!
Així posa al dia, laic i democràtic, la fòrmula solemne de presa de possessió: “ De pie en tierra vasca, bajo el árbol de Gernika, ante vosotros, representantes de la ciudadanía, en recuerdo de los antepasados, desde el respeto a la Ley, prometo desempeñar fielmente mi mandato”. Des del primer president basc contemporani, J.A.Aguirre, el 1936, que la fòrmula fou així de preliberal carlina: “Ante Dios humillado, en pie sobre la tierra vasca, en recuerdo de los antepasados, bajo el árbol de Gernika, juro desempeñar fielmente mi mandato”. Sort que el 1984 Carlos Garaikoetxea hi inserí “ante los representantes de la soberanía popular”. També ens plau de recollir els poetes llegits pel nostre lehendakari socialista vasquista del PSE-EE; el basc Kirmen Uribe i la polonesa premi Nobel Wislawa Szymborska. Que significatiu de fe en l’esperança el fragment que podem reproduir:” Res no succeeix dos cops (..) Cap dia no es repeteix, ni dues nits són les mateixes, ni dues besades semblants, ni dues citacions similars. Entre somriures i abraçades, veuràs que la pau és forjada, per bé que siguem diferents, com dues gotes d’aigua”. Prometé sobre el text de l’Estatut, substituint el de la Bíblia.
Al seu primer article ja com a lehendakari, publicat al País intitulat “Una Euskadi per a tots” podem llegir-hi:
” La pau, la convivència, superar la cris econòmica, invertir en talent i coneixement, i avançar cap un model de desenvolupament sostenible pensant en les generacions futures són les fites per les quals val la pena de lluitar.
“El Govern que presideixo vol empènyer un projecte de canvi que faci visible l’Euskadi ciutadana, l’Euskadi de la igualtat i del pluralisme, l’Euskadi del diàleg i de l’acord. L’Euskadi que integra tots i no exclou ningú. Un país unit en defensa de les llibertats i en contra del terrorisme totalitari; que es posi d’acord, amb diàleg polític i social, per a sortir de la crisi econòmica; que reforça per consens el seu autogovern per a posar-lo al servei del benestar de la societat basca. (...)
“El meu propòsit és deixar enrera les polítiques frontistes i de superar, amb pedagogia democràtica, les seqüeles de totalitarisme que ens ha llegat la pràctica terrorista d’ETA. Treballaré sense descans per a veure, més aviat que tard, el final de la violència terrorista i per acompanyar-lo amb la necessària desligitimació política i social del terrorisme i dels falsos arguments amb què alguns han basat l’ús polític de la violència en aquest país durant anys.
“Aquest és el repte. Fer que els diferents sentiments de pertinença dels qui componem la societat basca convisquin compartint un projecte de país, el futur del qual construïm entre nosaltres. Com ara Josu Jon Imaz, jo també “crec en una Euskadi on la voluntat democràtica dels seus ciutadans sigui la base de la mútua convivència i on els acords amplis entre diferents serveixen per a fer front als reptes del futur. Un país pensant en els nostres fills, on trobin les millor oportunitats per desplegar-se com a persones en la seva integritat”. Per aqueixa Euskadi vaig a treballar sense descans i amb il·lusió. Euskadi s´ho mereix.”
També volem transcriure les sempre analítiques / lúcides / logicistes/ magistrals idees del polítòleg J.Pérez Royo que la titlla d’”Investidura anòmala”:“El que no podem formular-li cap retret de legitimitat, no vol dir que es puguin desconèixer les circumstàncies que han fet possible que existís la majoria parlamentària que ha investit Patxi López lehendakari. Si s’haguessin traduït en escons els 100 mil vots nuls de l’esquerra abertzale, el PSOE i el PP no haurien assolit la majoria per a la investidura del candidat socialista.(..)
“Si a aquesta circumstància afegim que la majoria d’investidura és un majoria antinatural, constituïda per dos partits que tenen una trajectòria i un present d’enfrontaments que van més enllà del que és usual a les democràcies parlamentàries europees, hem de convenir que estem davant d’una investidura anòmala, que no s’explica sinó per la paràlisi amb què s’havia instal·lat el subsistema polític basc des del dissortat Pacte de Lizarra i la seva continuïtat d’alguna manera en les diverses formulacions del Pla Ibarretxe i que no poden tenir més objectiu que superar l’esmentada paràlisi. (...)
“ La investidura de Patxi López és una investidura anòmala, que únicament s’explica per l’anomalia en què s’havia instal·lat la coexistència més que convivència política al País Basc i que únicament pot tenir com a objectiu posar fi a l’esmentada anomalia i fer possible que existeixi realment una autèntica convivència, on despareixi la línia divisòria entre els qui estan amenaçats per ETA i els qui no en són.
En tot cas, cal recordar que el nacionalisme basc forma part de la constitució material d’Espanya i que no és possible de trobar una fòrmula genuïna de govern on aquest nacionalisme no trobi el seu lloc. Com més aviat s’assoleixi, tant millor per a tots.”
El francès Jacques Attali , el britànic Timothy Garton Ash i la italiana Loretta Napoleoni analitzen les causes de la Crisi:
A la Vanguardia, secció dominical Dinero, en resum del seu llibre “Y després de la crisi què...?” per Justo Barranco:
Per a Jacques Attali, assessor de Mitterrand i ara de Sarkozy: “ gran part del problema ha radicat en la incapacitat de la societat d’EEUU per a oferir salaris decents a les classes mitjanes. Durant els darrers vint anys, i particularment als EEUU, substituint la incapacitat de millorar el repartiment de la renda, desenvolupà i impulsà la demanda el recurs a l’endeutament; un endeutament que era garantit amb els valors del béns adquirits amb el propi endeutament. Per a mantenir la màquina en funcionament, el banc central americà anava baixant els tipus d’interès. La major part de la riquesa així produïda se l’emportaven les institucions financeres i els experts que monopolitzen la informació, sense cap mena de riscos mercès a mecanismes de garantia i de titulació extremadament complexos que transferien el perill a altres agents que a cops ni comprenien el que compraven. Mecanisme que convertia els beneficiaris en els més interessats a mantenir l’augment de l’endeutament, els seus marges de guany anaven creixent com més s’adonaven que s’esgotava el model. Finalment esclata el pànic i hem de descobrir que el sistema és extremadament corrupte; remunera generosament a qui els controla i avalua negligentment, i distribueix uns indecents beneficis entre els propis responsables dels desastres.”
Per a l’europeista intel·lectual i periodista amb pàgina setmanal al dominical del País T.Garton Asn:
“ El que ens ficà en l’actual embolic fou el comportament d’uns éssers humans concrets, i és el comportament dels éssers humans el que ha de canviar, a més de l’estructuració dels sistemes. Resulta evident, sobre tot, en el cas dels banquers, però no hem de creure que es limiti a ells. La conducta dels banquers que ens han estampit al fang – no tos els banquers, però sí uns quants – potser no fou il·legal, però fou egoista, irresponsable i immoral. Any rera any, obtenien enormes beneficis personals a partir d’uns actius la vertadera naturalesa i perspectives no comprenien i ignoraven plens de cinisme. Justificaven els seus sous i les seves primes, desproporcionades per a les sumes que boi tota la resta guanyava al seu entorn, perquè estaven “relacionades amb el rendiment”, però aquest “rendiment” era mesurat amb indicadors insuficients i en el decurs d’un termini massa curt. La remuneració dels alts càrrecs es basava en la necessitat de marcar uns punts de referència competitius amb els rivals, i s’escoltava algun cap gros queixar-se que un altre estava guanyant sis milions d’euros a l’any quan ell només en guanyava cinc. I sortien tan feliços del seus bancs.
“La City s’ha portat molt bé amb mi”, era l’eufemisme típicament anglès amb què definien aquest barroc procés d’enriquiment. Com ja havia succeït en altres àmbits, els novel·listes ( com Tom Wolfe) i els cineastes ( com Oliver Stone al seu “Wall Stree”, protagonitzxada pel personatge de Gordon Gekko) s’avançaren a economistes i politòlegs en el diagnòstic del problema.
“La justificació clàssica de per què els capitalistes guanyen tant diners és pel risc que corren, però en aquest cas ni tan sols van arriscar. Vam ser nosaltres. Quan estallà la bombolla, nosaltres els contribuents, ens hem hagut de fer càrrec del factura, i tant nosaltres com els nostres fills seguirem pagant-la durant dècades ( M.King, el governador del Banc d’Anglaterra, ha dit que els grans bancs privats actuals són globals en la vida però nacionals en la mort).
Però no podem culpar-los de tot. Cada britànic o estatunidenc corrent que va gastar uns diners que no tenia, alentat pels altíssims preus de la vivenda, la laxitud dels préstecs hipotecaris i la publicitat seductora, tenen part de responsabilitat. Com també la tenen, encara que sembla estrany, els superfrugals xinesos, els enormes estalvis del quals foren reciclats per a permetre – i fins i tot estimular de forma indirecta – el malbaratament occidental.
“Fa més de 30 anys, Daniel Bell examinà al seu llibre “Cultural contradictions of capitalism” la paradoxa que el dinamisme del capitalisme depèn que els individus visquin seguint valors antagònics segons produeixin o consumeixin: la faceta productiva es basa en què les persones es regeixin per valors com l’esforç, la puntualitat, la disciplina i la voluntat d’acceptar una gratificació ajornada. Altrament, la faceta consumidora es basa en què siguin expansives i donades a permetre capricis, buscar el plaer i viure el moment. (...)
“ Això provoca no únicament un interrogant estructural, sinó un repte personal per a cadascú de nosaltres. Un repte que consisteix a trobar un nou equilibri a les nostres vides com a productors i consumidors i, a l’hora, contribuir de forma conscient, a una sèrie més àmplia de nous equilibris internacionals entre economia i medi ambient, un orient superestalviador i un occident supergastador, un nord ric i un sud pobre.
“A això em refereixo quan parlo d’una economia social de mercat que sigui sostenible.”
L’especialista en economia de les xarxes terroristes proclama l’ “Adiós a la Dama de Hierro” (El País, 9 de maig) i reclama una nova teoria econòmica que funcioni durant els pròxims 30 anys, fins a la pròxima crisis
“L’economia que fins el passat setembre ha tingut el marc de la nostra vida quotidiana es sustentava en l’economia de mercat professada i proclamada durant un decenni pel Govern de la Dama de Ferro ( nascut amb la seva elecció el 3 de maig de 1979).
“En un Regne Unit trencat per les polítiques assistencials del Partit Laborista, la doctrina neoliberal alena la iniciativa privada. Com bolets una nit de pluja, sorgeixen les petites empreses. Un ressorgir facilitat per la demolició de les quotes fiscals, les més elevada de les quals quedà reduïda al 40% i per la privatització de béns estatals.
“Durant un seguit d’anys, el Regne Unit ven les seves joies: escoles, parcs, hospitals, i fins i tot els transports i la telefonia acaba en mans privades. Les caixes de l’Estat s’inflen i la política monetària es converteix en un exercici comptable, tal i com havia suggerit el gurú del neoliberalisme, Milton Friedman, l’economista més admirat per la Dama de Ferro.
“Havia acabat l’era en què s’imprimia paper moneda perquè tirés del vagó de l’Estat, i amb ella les onejades d’inflació galopant.
“Però si algú es beneficià majorment de la noves polítiques aquest fou el sector financer. Amb el seu Bing Bang, Margaret Thatcher obre les portes de la City de Londres als banquers europeus i americans. Un seguit de desgravacions fiscals, d’incentius monetaris i de relaxació de controls transforma la capital britànica en el centre de negocis més dinàmic i cobejat del món. És l’inici de la desregulació.
“El cavall de batalla del nou sistema econòmic passa a ser la privatització, un virus sencer i vertader. Des de Londres, els bancs internacionals guien el seu contagi embutxacant-se xifres de vertigen mitjançant llurs assessories.
“El model thatcherià es presenta com l’esquema econòmic de la globalització, un model que, tan mateix, funciona només en alguns països i que no resisteix la prova del temps. A Rússia crea la casta dels oligarques; als EEUU dóna vida als abusos financers que han arrossegat l’economia mundial a la recessió. I àdhuc a Regne Unit l’herència de Thatcher representa el caos econòmic.
“Quina és la nova solució? No pot ser la rentada de cara que tots els governs semblen preferir: elevació de quotes fiscals, creació partir de res de més paper moneda, nacionalitzacions i potenciació del sistema social.(...)”
L’Altafulla del camp de terra regat, a l’espera del definitiu de gespa, també ha estrenat aquest diumenge (de visita arquebisbal a la parròquia) la gestió de logística d’Sport Flab.
A la classificació ocupa la zona templadíssima amb 39 punts en 31 partits; 53 gols a favor i 67 en contra; 11 partits guanyats (6 a casa i 5 a fora); sis d’empatats (4 i 2) i fins a 14 derrotes (6 a casa i 8 a fora).
A la sortida de vestidors vam adonar-nos com el tan tècnic i compromès Balas portava el regal dels seus companys celebrant el naixement de la seva filla Anna. Enhorabona.
Vam trobar a faltar al camp, Joaquín com a recullapilotes i, l’ara passant un tràngol tan penós, Joan Benaiges, l’utiller de l’equip. El Joaquín féu costat el seu germà Pedro a la partida de dominó per parelles a Calafell que van perdre.
Entre els migrats i patriòtics espectadors altafullencs vam coincidir amb els diables Dani Rich i Pep Sabaté; els pares del jove veterà Freixes (també exjugador del club) i del juvenil Bernat; i les parelles del Jordi Araus i del David, ambdós joves pares.
Al final el president Brendan va convidar a un frugal vermut els exjugadors / ràdiotransmissors Martí I. Torres i Xus de la Mata.
Felicitem al futbolista del Cambrils / diable / entrenador Àlex Cañas i a l’informàtic / coach Toni Rodríguez per la seva respectiva tasca a juvenils i primer equip... quan van deixant de representar el germà pobre del futbol altafullenc.
Gora Patxi Lehendakari!
Així posa al dia, laic i democràtic, la fòrmula solemne de presa de possessió: “ De pie en tierra vasca, bajo el árbol de Gernika, ante vosotros, representantes de la ciudadanía, en recuerdo de los antepasados, desde el respeto a la Ley, prometo desempeñar fielmente mi mandato”. Des del primer president basc contemporani, J.A.Aguirre, el 1936, que la fòrmula fou així de preliberal carlina: “Ante Dios humillado, en pie sobre la tierra vasca, en recuerdo de los antepasados, bajo el árbol de Gernika, juro desempeñar fielmente mi mandato”. Sort que el 1984 Carlos Garaikoetxea hi inserí “ante los representantes de la soberanía popular”. També ens plau de recollir els poetes llegits pel nostre lehendakari socialista vasquista del PSE-EE; el basc Kirmen Uribe i la polonesa premi Nobel Wislawa Szymborska. Que significatiu de fe en l’esperança el fragment que podem reproduir:” Res no succeeix dos cops (..) Cap dia no es repeteix, ni dues nits són les mateixes, ni dues besades semblants, ni dues citacions similars. Entre somriures i abraçades, veuràs que la pau és forjada, per bé que siguem diferents, com dues gotes d’aigua”. Prometé sobre el text de l’Estatut, substituint el de la Bíblia.
Al seu primer article ja com a lehendakari, publicat al País intitulat “Una Euskadi per a tots” podem llegir-hi:
” La pau, la convivència, superar la cris econòmica, invertir en talent i coneixement, i avançar cap un model de desenvolupament sostenible pensant en les generacions futures són les fites per les quals val la pena de lluitar.
“El Govern que presideixo vol empènyer un projecte de canvi que faci visible l’Euskadi ciutadana, l’Euskadi de la igualtat i del pluralisme, l’Euskadi del diàleg i de l’acord. L’Euskadi que integra tots i no exclou ningú. Un país unit en defensa de les llibertats i en contra del terrorisme totalitari; que es posi d’acord, amb diàleg polític i social, per a sortir de la crisi econòmica; que reforça per consens el seu autogovern per a posar-lo al servei del benestar de la societat basca. (...)
“El meu propòsit és deixar enrera les polítiques frontistes i de superar, amb pedagogia democràtica, les seqüeles de totalitarisme que ens ha llegat la pràctica terrorista d’ETA. Treballaré sense descans per a veure, més aviat que tard, el final de la violència terrorista i per acompanyar-lo amb la necessària desligitimació política i social del terrorisme i dels falsos arguments amb què alguns han basat l’ús polític de la violència en aquest país durant anys.
“Aquest és el repte. Fer que els diferents sentiments de pertinença dels qui componem la societat basca convisquin compartint un projecte de país, el futur del qual construïm entre nosaltres. Com ara Josu Jon Imaz, jo també “crec en una Euskadi on la voluntat democràtica dels seus ciutadans sigui la base de la mútua convivència i on els acords amplis entre diferents serveixen per a fer front als reptes del futur. Un país pensant en els nostres fills, on trobin les millor oportunitats per desplegar-se com a persones en la seva integritat”. Per aqueixa Euskadi vaig a treballar sense descans i amb il·lusió. Euskadi s´ho mereix.”
També volem transcriure les sempre analítiques / lúcides / logicistes/ magistrals idees del polítòleg J.Pérez Royo que la titlla d’”Investidura anòmala”:“El que no podem formular-li cap retret de legitimitat, no vol dir que es puguin desconèixer les circumstàncies que han fet possible que existís la majoria parlamentària que ha investit Patxi López lehendakari. Si s’haguessin traduït en escons els 100 mil vots nuls de l’esquerra abertzale, el PSOE i el PP no haurien assolit la majoria per a la investidura del candidat socialista.(..)
“Si a aquesta circumstància afegim que la majoria d’investidura és un majoria antinatural, constituïda per dos partits que tenen una trajectòria i un present d’enfrontaments que van més enllà del que és usual a les democràcies parlamentàries europees, hem de convenir que estem davant d’una investidura anòmala, que no s’explica sinó per la paràlisi amb què s’havia instal·lat el subsistema polític basc des del dissortat Pacte de Lizarra i la seva continuïtat d’alguna manera en les diverses formulacions del Pla Ibarretxe i que no poden tenir més objectiu que superar l’esmentada paràlisi. (...)
“ La investidura de Patxi López és una investidura anòmala, que únicament s’explica per l’anomalia en què s’havia instal·lat la coexistència més que convivència política al País Basc i que únicament pot tenir com a objectiu posar fi a l’esmentada anomalia i fer possible que existeixi realment una autèntica convivència, on despareixi la línia divisòria entre els qui estan amenaçats per ETA i els qui no en són.
En tot cas, cal recordar que el nacionalisme basc forma part de la constitució material d’Espanya i que no és possible de trobar una fòrmula genuïna de govern on aquest nacionalisme no trobi el seu lloc. Com més aviat s’assoleixi, tant millor per a tots.”
El francès Jacques Attali , el britànic Timothy Garton Ash i la italiana Loretta Napoleoni analitzen les causes de la Crisi:
A la Vanguardia, secció dominical Dinero, en resum del seu llibre “Y després de la crisi què...?” per Justo Barranco:
Per a Jacques Attali, assessor de Mitterrand i ara de Sarkozy: “ gran part del problema ha radicat en la incapacitat de la societat d’EEUU per a oferir salaris decents a les classes mitjanes. Durant els darrers vint anys, i particularment als EEUU, substituint la incapacitat de millorar el repartiment de la renda, desenvolupà i impulsà la demanda el recurs a l’endeutament; un endeutament que era garantit amb els valors del béns adquirits amb el propi endeutament. Per a mantenir la màquina en funcionament, el banc central americà anava baixant els tipus d’interès. La major part de la riquesa així produïda se l’emportaven les institucions financeres i els experts que monopolitzen la informació, sense cap mena de riscos mercès a mecanismes de garantia i de titulació extremadament complexos que transferien el perill a altres agents que a cops ni comprenien el que compraven. Mecanisme que convertia els beneficiaris en els més interessats a mantenir l’augment de l’endeutament, els seus marges de guany anaven creixent com més s’adonaven que s’esgotava el model. Finalment esclata el pànic i hem de descobrir que el sistema és extremadament corrupte; remunera generosament a qui els controla i avalua negligentment, i distribueix uns indecents beneficis entre els propis responsables dels desastres.”
Per a l’europeista intel·lectual i periodista amb pàgina setmanal al dominical del País T.Garton Asn:
“ El que ens ficà en l’actual embolic fou el comportament d’uns éssers humans concrets, i és el comportament dels éssers humans el que ha de canviar, a més de l’estructuració dels sistemes. Resulta evident, sobre tot, en el cas dels banquers, però no hem de creure que es limiti a ells. La conducta dels banquers que ens han estampit al fang – no tos els banquers, però sí uns quants – potser no fou il·legal, però fou egoista, irresponsable i immoral. Any rera any, obtenien enormes beneficis personals a partir d’uns actius la vertadera naturalesa i perspectives no comprenien i ignoraven plens de cinisme. Justificaven els seus sous i les seves primes, desproporcionades per a les sumes que boi tota la resta guanyava al seu entorn, perquè estaven “relacionades amb el rendiment”, però aquest “rendiment” era mesurat amb indicadors insuficients i en el decurs d’un termini massa curt. La remuneració dels alts càrrecs es basava en la necessitat de marcar uns punts de referència competitius amb els rivals, i s’escoltava algun cap gros queixar-se que un altre estava guanyant sis milions d’euros a l’any quan ell només en guanyava cinc. I sortien tan feliços del seus bancs.
“La City s’ha portat molt bé amb mi”, era l’eufemisme típicament anglès amb què definien aquest barroc procés d’enriquiment. Com ja havia succeït en altres àmbits, els novel·listes ( com Tom Wolfe) i els cineastes ( com Oliver Stone al seu “Wall Stree”, protagonitzxada pel personatge de Gordon Gekko) s’avançaren a economistes i politòlegs en el diagnòstic del problema.
“La justificació clàssica de per què els capitalistes guanyen tant diners és pel risc que corren, però en aquest cas ni tan sols van arriscar. Vam ser nosaltres. Quan estallà la bombolla, nosaltres els contribuents, ens hem hagut de fer càrrec del factura, i tant nosaltres com els nostres fills seguirem pagant-la durant dècades ( M.King, el governador del Banc d’Anglaterra, ha dit que els grans bancs privats actuals són globals en la vida però nacionals en la mort).
Però no podem culpar-los de tot. Cada britànic o estatunidenc corrent que va gastar uns diners que no tenia, alentat pels altíssims preus de la vivenda, la laxitud dels préstecs hipotecaris i la publicitat seductora, tenen part de responsabilitat. Com també la tenen, encara que sembla estrany, els superfrugals xinesos, els enormes estalvis del quals foren reciclats per a permetre – i fins i tot estimular de forma indirecta – el malbaratament occidental.
“Fa més de 30 anys, Daniel Bell examinà al seu llibre “Cultural contradictions of capitalism” la paradoxa que el dinamisme del capitalisme depèn que els individus visquin seguint valors antagònics segons produeixin o consumeixin: la faceta productiva es basa en què les persones es regeixin per valors com l’esforç, la puntualitat, la disciplina i la voluntat d’acceptar una gratificació ajornada. Altrament, la faceta consumidora es basa en què siguin expansives i donades a permetre capricis, buscar el plaer i viure el moment. (...)
“ Això provoca no únicament un interrogant estructural, sinó un repte personal per a cadascú de nosaltres. Un repte que consisteix a trobar un nou equilibri a les nostres vides com a productors i consumidors i, a l’hora, contribuir de forma conscient, a una sèrie més àmplia de nous equilibris internacionals entre economia i medi ambient, un orient superestalviador i un occident supergastador, un nord ric i un sud pobre.
“A això em refereixo quan parlo d’una economia social de mercat que sigui sostenible.”
L’especialista en economia de les xarxes terroristes proclama l’ “Adiós a la Dama de Hierro” (El País, 9 de maig) i reclama una nova teoria econòmica que funcioni durant els pròxims 30 anys, fins a la pròxima crisis
“L’economia que fins el passat setembre ha tingut el marc de la nostra vida quotidiana es sustentava en l’economia de mercat professada i proclamada durant un decenni pel Govern de la Dama de Ferro ( nascut amb la seva elecció el 3 de maig de 1979).
“En un Regne Unit trencat per les polítiques assistencials del Partit Laborista, la doctrina neoliberal alena la iniciativa privada. Com bolets una nit de pluja, sorgeixen les petites empreses. Un ressorgir facilitat per la demolició de les quotes fiscals, les més elevada de les quals quedà reduïda al 40% i per la privatització de béns estatals.
“Durant un seguit d’anys, el Regne Unit ven les seves joies: escoles, parcs, hospitals, i fins i tot els transports i la telefonia acaba en mans privades. Les caixes de l’Estat s’inflen i la política monetària es converteix en un exercici comptable, tal i com havia suggerit el gurú del neoliberalisme, Milton Friedman, l’economista més admirat per la Dama de Ferro.
“Havia acabat l’era en què s’imprimia paper moneda perquè tirés del vagó de l’Estat, i amb ella les onejades d’inflació galopant.
“Però si algú es beneficià majorment de la noves polítiques aquest fou el sector financer. Amb el seu Bing Bang, Margaret Thatcher obre les portes de la City de Londres als banquers europeus i americans. Un seguit de desgravacions fiscals, d’incentius monetaris i de relaxació de controls transforma la capital britànica en el centre de negocis més dinàmic i cobejat del món. És l’inici de la desregulació.
“El cavall de batalla del nou sistema econòmic passa a ser la privatització, un virus sencer i vertader. Des de Londres, els bancs internacionals guien el seu contagi embutxacant-se xifres de vertigen mitjançant llurs assessories.
“El model thatcherià es presenta com l’esquema econòmic de la globalització, un model que, tan mateix, funciona només en alguns països i que no resisteix la prova del temps. A Rússia crea la casta dels oligarques; als EEUU dóna vida als abusos financers que han arrossegat l’economia mundial a la recessió. I àdhuc a Regne Unit l’herència de Thatcher representa el caos econòmic.
“Quina és la nova solució? No pot ser la rentada de cara que tots els governs semblen preferir: elevació de quotes fiscals, creació partir de res de més paper moneda, nacionalitzacions i potenciació del sistema social.(...)”
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.