El dissabte, al l’habitual sessió de les 7 de la tarda, la jove fotògrafa vilafranquina Laia Solà Miró projectà la seva primerenca obra. En destaquen quatre temes altafullencs que procurarem d’incloure el més aviat possible ( dos enquadraments originalíssims de dos fanals: del mig la pujada del carrer del Forn, del que fa cantonada dalt de l’accés a l’aparcament de l’era de l’Hospital; une nítides gotes de pluja sobre una fulla verdíssima; les ratlles concèntriques del tronc de pi al peu de la paret, encara per restaurar, del pas peatonal cap a l’estació de RENFE).
El diumenge, anunciat per un artístic cartell de col·leccionista que podem recollir al taulell de recepció de la Casa de la Vila, tot l’aplec de participants al Camí de la Creu, com a prèvia al pica pica tradicional, vam admirar la mostra fotogràfica / pictòrica d’Elba Ruz, altafullenca dels Munts. Molt focalitzada en l’expressionisme plàstic de Crist i els apòstols més pròxims, en la força cromàtica de les natures mortes i vestuaris, fou projectada amb fons musical de Serge Mühle expressament composat per al Camí de la Creu, que estrenarem l’any vinent del primer Xè aniversari.
La plaça Martí Royo, castellera de migdia de primavera
Mercès als del Serrallo fins i tot plaça de set. Amb bona presència de públic ben repartit antre els seients de les terrasses dels bars i de les escales on senyoreyen les agulles de la ceràmica de Martí Royo. Al final la temeritat dels Nois de la Torre, forçant un segon intent de cinc de sis amb cordons / pinya de les altres dues colles, reclamà l’assistència dels serveis d’ambulància.
Els Castellers d’Altafulla continuem amb uns tronc sòlids, un pom de dalt milllorant com per plantar elegants tres i quatres de sis ( amb pilar) però encara verd com per fer l’aleta del dos de sis que sí van descarregar els de Serrallo però també els torreros, que estan un esgraó per sota nostre. La tarda de Sant Joan a Baix a Mar de la Torre ens hi espera per a igualar-los.
A destacar que entre el públic vam reconèixer els veterans turistes del càmping Tamarit portant expressament a la diada pel seu servei d’animació.
Creiem que l’espectacle casteller a la plaça Martí Royo ha encetat prou bé com per a quallar ben aviat.
Som els millors del Baix Gaià a segona regional
Amb el 0-3 al camp de la Riera per segona temporada consecutiva som l’equip que suma més punts als partits entre clubs del Baix Gaià. L’any passat fins i tot vam guanyar tots els sis punts a la Torre que enguany és dels punters del seu grup de primera regional, en pujar de categoria.
Els autors del gols: Buba, el juvenil Bernat fill de la directora de l’IES i el tan altafullenc i fill de jugador Jordi Quixalós.
Ens va plaure a la tarda, durant el pica pica a la plaça del Pou del Camí de la Creu, adonar-nos de l’emocionada conversa entre el juvenil defensa golejador ( encara amb xandall del C.E.Altafulla) i el seu mentor l’entrenador Àlex Cañas; casteller al tronc al migdia.
Els defectes i virtuts de l’elecció del Parlament europeu
Tornem a les anàlisis magistrals de Javier Pérez Royo, cada dissabte al País: “ No ocupa dins del sistema polític europeu , el lloc que ocupen els Parlaments estatals als seus sistemes polítics. El Parlament estatal és el centre de legitimitat del sistema polític estatal. El Parlament Europeu no n’és. Cap de les tres funcions que defineixen la naturalesa de la institució parlamentària, la potestat legislativa, la potestat pressupostària i la del control governamental són exercides en puritat pel Parlament Europeu. Per això resulta difícil que els ciutadans es sentin concernits de manera immediata i directa pel que representen les eleccions europees i, per això, no resulta legítim interpretar els resultats d’unes eleccions europees en clau de legitimitat interna. (...)
“A la resta d’eleccions decidim qui o quins governaran i qui o quins han a estar a l’oposició ( estatal, autonòmica o municipal). A les eleccions europees no es decideix res de semblant.”
En contrast amb les seves mancances de poder legislatiu clàssic Andreu Missé, al País d’aquest diumenge, valora el parlament com “Un poder cada cop més irritant”: incomoda els Governs i la Comissió pr la seva creixent influència influència política i causa desafecció entre els ciutadans.
Com a prova del seu poder emergent, els 15 mil lobbystes ( empreses, sindicats, ONG, advocats, mitjancers de tota mena d’interessos) que volen influir a Brusel·les; prop dels 17 mil que actuen a la capital federal Washington...
Com a intervencions sonades del darrer Parlament Europeu (2004-2009) se’ns destaquen:
(a) el refús d’un comissari per a Justícia, un italià homòfob i defensor dels rols de gènere tradicionals a la família.
(b) la denúncia dels vols secrets de la CIA fent servir euroports i l’espai aeri europeu. Van ser els primers a demanar el tancament del centre de tortures a Guantánamo.
(c) la iniciativa per a l’anul·lació judicial de la recopilació de dades confidencials ( raça, religió, partit polític) dels passagers aeris.
(d) eliminar a la directiva de serveis liberalitzats que els treballadors tinguessin les condicions laborals dels país d’origen i no la de la destinació contractant.
(e) obligar els fabricants a registrar i demostrar la seguretat de més de 30 mil de les 100 mil substàncies químiques.
(f) impedir l’establiment de la setmana laboral màxima de 65 hores, en lloc de les 48 vigents des de 1993. Per bé que britànics i cinc estats més i onze sectors l’apliquen a contractes individuals.
(g) advertiment dels riscos de la falta de regulació financera.
Ha representat la taca més negre d’un Parlament amb majoria conservadora la “directiva de la vergonya sobre el retorn d’emigrants”: els sense papers poden ser internats fins a 18 mesos, tot i no tenir acusacions de delictes. Els menors sols poden ser repatriats a països distints del d’origen.
Ignacio Sánchez-Cuenca s’explaia sobre “La derechización de los intelectuales españoles”.
“Su incompresnsión y desconcierto ante la generación socialdemócrata en el poder salen a relucir a diario. Que se trata de una cuestión generacional queda meridianamente claro por el tono de riña i suficiencia que se emplea para realizar lo que debería ser la crítica razonable al Gobierno y su presidente. Esa falta de entendimiento generacional explica también, según me parece, la deriva liberal-derechista de tantos intelectuales, que, sin embargo, se identificaron, con mayor o menor entusiasmo, con los gobiernos socialdemócratas de Felipe González.
Este abandono de la izquierda ha provocado una creciente hegemonia de las ideas liberal-conservadoras, que son hoy las dominantes en peródicos, revistas de debate y ensayo, libros y otros elementos que componen la esfera pública. Los centros de agitación intelectual están hoy en la derecha. En la izquierda no extrema no hay nada parecido a un debatre desde hace mucho timepo, como atestigua la facilidad con la que se propalan en España tópicos exagerados y sin fundamento sobre el catastrófico estado de la educación, el desastre del sistema autonómico, o la cuestión de los derechos lingüísticos.”
T’atreveixes a fer l’inventari dels “tòpics exagerats i sense fonament” sobre l’estat dels serveis municipals, sobre la competència dels regidors al govern, sobre la revisió del Cadastre / IBI, etc de les aprenents d’oradores als Plens?
El diumenge, anunciat per un artístic cartell de col·leccionista que podem recollir al taulell de recepció de la Casa de la Vila, tot l’aplec de participants al Camí de la Creu, com a prèvia al pica pica tradicional, vam admirar la mostra fotogràfica / pictòrica d’Elba Ruz, altafullenca dels Munts. Molt focalitzada en l’expressionisme plàstic de Crist i els apòstols més pròxims, en la força cromàtica de les natures mortes i vestuaris, fou projectada amb fons musical de Serge Mühle expressament composat per al Camí de la Creu, que estrenarem l’any vinent del primer Xè aniversari.
La plaça Martí Royo, castellera de migdia de primavera
Mercès als del Serrallo fins i tot plaça de set. Amb bona presència de públic ben repartit antre els seients de les terrasses dels bars i de les escales on senyoreyen les agulles de la ceràmica de Martí Royo. Al final la temeritat dels Nois de la Torre, forçant un segon intent de cinc de sis amb cordons / pinya de les altres dues colles, reclamà l’assistència dels serveis d’ambulància.
Els Castellers d’Altafulla continuem amb uns tronc sòlids, un pom de dalt milllorant com per plantar elegants tres i quatres de sis ( amb pilar) però encara verd com per fer l’aleta del dos de sis que sí van descarregar els de Serrallo però també els torreros, que estan un esgraó per sota nostre. La tarda de Sant Joan a Baix a Mar de la Torre ens hi espera per a igualar-los.
A destacar que entre el públic vam reconèixer els veterans turistes del càmping Tamarit portant expressament a la diada pel seu servei d’animació.
Creiem que l’espectacle casteller a la plaça Martí Royo ha encetat prou bé com per a quallar ben aviat.
Som els millors del Baix Gaià a segona regional
Amb el 0-3 al camp de la Riera per segona temporada consecutiva som l’equip que suma més punts als partits entre clubs del Baix Gaià. L’any passat fins i tot vam guanyar tots els sis punts a la Torre que enguany és dels punters del seu grup de primera regional, en pujar de categoria.
Els autors del gols: Buba, el juvenil Bernat fill de la directora de l’IES i el tan altafullenc i fill de jugador Jordi Quixalós.
Ens va plaure a la tarda, durant el pica pica a la plaça del Pou del Camí de la Creu, adonar-nos de l’emocionada conversa entre el juvenil defensa golejador ( encara amb xandall del C.E.Altafulla) i el seu mentor l’entrenador Àlex Cañas; casteller al tronc al migdia.
Els defectes i virtuts de l’elecció del Parlament europeu
Tornem a les anàlisis magistrals de Javier Pérez Royo, cada dissabte al País: “ No ocupa dins del sistema polític europeu , el lloc que ocupen els Parlaments estatals als seus sistemes polítics. El Parlament estatal és el centre de legitimitat del sistema polític estatal. El Parlament Europeu no n’és. Cap de les tres funcions que defineixen la naturalesa de la institució parlamentària, la potestat legislativa, la potestat pressupostària i la del control governamental són exercides en puritat pel Parlament Europeu. Per això resulta difícil que els ciutadans es sentin concernits de manera immediata i directa pel que representen les eleccions europees i, per això, no resulta legítim interpretar els resultats d’unes eleccions europees en clau de legitimitat interna. (...)
“A la resta d’eleccions decidim qui o quins governaran i qui o quins han a estar a l’oposició ( estatal, autonòmica o municipal). A les eleccions europees no es decideix res de semblant.”
En contrast amb les seves mancances de poder legislatiu clàssic Andreu Missé, al País d’aquest diumenge, valora el parlament com “Un poder cada cop més irritant”: incomoda els Governs i la Comissió pr la seva creixent influència influència política i causa desafecció entre els ciutadans.
Com a prova del seu poder emergent, els 15 mil lobbystes ( empreses, sindicats, ONG, advocats, mitjancers de tota mena d’interessos) que volen influir a Brusel·les; prop dels 17 mil que actuen a la capital federal Washington...
Com a intervencions sonades del darrer Parlament Europeu (2004-2009) se’ns destaquen:
(a) el refús d’un comissari per a Justícia, un italià homòfob i defensor dels rols de gènere tradicionals a la família.
(b) la denúncia dels vols secrets de la CIA fent servir euroports i l’espai aeri europeu. Van ser els primers a demanar el tancament del centre de tortures a Guantánamo.
(c) la iniciativa per a l’anul·lació judicial de la recopilació de dades confidencials ( raça, religió, partit polític) dels passagers aeris.
(d) eliminar a la directiva de serveis liberalitzats que els treballadors tinguessin les condicions laborals dels país d’origen i no la de la destinació contractant.
(e) obligar els fabricants a registrar i demostrar la seguretat de més de 30 mil de les 100 mil substàncies químiques.
(f) impedir l’establiment de la setmana laboral màxima de 65 hores, en lloc de les 48 vigents des de 1993. Per bé que britànics i cinc estats més i onze sectors l’apliquen a contractes individuals.
(g) advertiment dels riscos de la falta de regulació financera.
Ha representat la taca més negre d’un Parlament amb majoria conservadora la “directiva de la vergonya sobre el retorn d’emigrants”: els sense papers poden ser internats fins a 18 mesos, tot i no tenir acusacions de delictes. Els menors sols poden ser repatriats a països distints del d’origen.
Ignacio Sánchez-Cuenca s’explaia sobre “La derechización de los intelectuales españoles”.
“Su incompresnsión y desconcierto ante la generación socialdemócrata en el poder salen a relucir a diario. Que se trata de una cuestión generacional queda meridianamente claro por el tono de riña i suficiencia que se emplea para realizar lo que debería ser la crítica razonable al Gobierno y su presidente. Esa falta de entendimiento generacional explica también, según me parece, la deriva liberal-derechista de tantos intelectuales, que, sin embargo, se identificaron, con mayor o menor entusiasmo, con los gobiernos socialdemócratas de Felipe González.
Este abandono de la izquierda ha provocado una creciente hegemonia de las ideas liberal-conservadoras, que son hoy las dominantes en peródicos, revistas de debate y ensayo, libros y otros elementos que componen la esfera pública. Los centros de agitación intelectual están hoy en la derecha. En la izquierda no extrema no hay nada parecido a un debatre desde hace mucho timepo, como atestigua la facilidad con la que se propalan en España tópicos exagerados y sin fundamento sobre el catastrófico estado de la educación, el desastre del sistema autonómico, o la cuestión de los derechos lingüísticos.”
T’atreveixes a fer l’inventari dels “tòpics exagerats i sense fonament” sobre l’estat dels serveis municipals, sobre la competència dels regidors al govern, sobre la revisió del Cadastre / IBI, etc de les aprenents d’oradores als Plens?
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.