Altafulla amb tota la il·lusió

11/10/09


X.Vidal-Folch, el gran periodista proUE denuncia els “Xantatges a l’economia europea”:

“Europa porta 10 anys donant tombs en el debat sobre les seves regles, procediments i institucions. Y bastants menys escarrassant-se en les seves ambicions. (…) L’energia aplicada als enfrontamens institucionals podria haver-se dedicat a una major harmonització fiscal, a construir un mercat energètic comú, al canvi climàtic, a la milllora de la competitivitat, la supervisió financera…
Una potència econòmica declina si no es dota de poder polític eficaç. Així que proliferen els pronòstic segons els quals, en tres decennis, la UE passarà de representatr un cinquè de l’economia mundial a una vint-i-cinquena part.
L’apoteosi de la paràlisi sobrevé quan certs Estats membres empren el xantatge. Davant cada gran ampliació de la Unió cal una reforma que l’aprofundeixi i la reordeni. Per unanimitat. I aleshores, aquests Governs prenen l’ampliació, i també la pròpia supervivència del mercat interior i de l’euro, com a hostatges. No ratifiquen la reforma en procés, per així rebaixar-la, per “rebentada” ideològic soberanista: el president xec, o la dreta britància. O per incapacitat o desídia a l’hora de convèncer la seva ciutadania en referèndum: Irlanda per dos cops, però abans França, Holanda o Dinamarca. O, aprofitant el seu resultat negatiu buscant compensacions a la pròrroga.
El xantatge resulta gratis per al seu autor, però la Unió paga una pesada factura en termes de costos d’oportunitat, prestigi internacional i credibilitat als mercats. I per acabar d’adobar-ho, a vegades, el xantatgista rep els carinyosos acaronaments guanyats com a fill pròdig que torna a cas. Irritant.
Sobretot en casos com el d’Irlanda, que no ha fet sinó treure’n profit de la seva integracióa la Unió, pasant de l’últim furgó a la seva avantguarda. En 10 anys, de 1986 a 1996, va rebre una mitjana anual d’ajuts estructurals i de cohesió superior al 4% del seu PIB, quan per a Espanya fou a prop de l’1. Se li ha permès una competència fiscal deslleial, amb un impost de societat al 12,5%, quan la mitjana n’és del 19,4%. Privilegi que combinat amb el seu accés a l’euro ( com a revers anglòfil del Regne Unit), li ha permès d’atraure les grans multinacionals tecnològiques d’EEUU. Passant, en definitiva, de pobre a opulent. De pujar d’una renda pròxima al 60% de a mitjana comunitària el 1973, quan s’hi integra, al 149,6% el 2007, només darrera de Luxemburg. Això, abans que la crisi i el vertigen de la soledat, que els ha fet tornar a la cleda comunitària després d’un xantatge objectiu, independent de la voluntat dels seus líders.
L’exorbitant i desagraït egoisme d’aquest i altees casos, hauria al menys de provocar reaccions per a evitar llur repetició. Per exemple, que els nous tractats es ratifiquin per la consabuda unanimitat o, de no reexir-hi, automàticament ja en assolir-se els 4/5 del nombre d’Estats membres, a títol de la prevista cooperació reforçada. N’hi hauria prou amb una decisió política.” (El País, 8 d’octubre)

El descrit per a la més macropolítica on votem ( la UE) també pot ser del tot rellevant, com a possibilitat, en la més micropolítica (Ajuntament). Imaginem-nos un govern, com el nostre actual, tan i tantíssim plural, on calgués decidir per unanimitat, on algun soci ( sobretot dels qui només podien entrar al govern amb les esquerres tan incompatibles entre sí, que és el cas d’Altafulla) pogués vetar decisions transcendentals ( per exemple la futura gran inversió en la gran ampliació de la biblioteca municipal…); o. circumstància més probable de suposar, on la incapacitat d’exposició, d’argumentació de les iniciatives innovadores ( i per tant “polèmiques”) n’impedeixi el seu acord i aplicació.
Les rebentades ideològiques, per força, acaben esclatant, sobretot quan no controles el que voldries amb sobiranisme personalista, presidencialista o pseudocaciquil.. El mèrit és que no han esdevingut xantatges sinó equànims solucions de compromís. Pero els qui érem “companys” de govern, en algun cas, de xoc de personalitats, potser ja només som « socis » dins un mateix govern fins el final de legislatura; i amb no prou ganes de reeditar-ne tan transcendental vincle...
Els xantatges, com endevines, afecten Cultura ( més enllà de l’agenda de les entitats; sense les Belles Arts, de Veus i Concerts, de Cartellística ) i de Festes ( on encara valen més les « donacions » de particulars, sobretot si tu pots exhibir-te com el principal, que la dotació de pressupost suficient..., com s’escau en una comunitat políticament organitzada…)


No eren “auditories de seguretat”... sinó… Investigació de l’adversari…

Així ens ho descobreix el consultor Xavier Roig, el cap de campanya electoral de Pasqual Maragall, la primera vegada, contra Pujol, quan també el guanyà en vots:

“El que encarregà el director general del Barcelona és quelcom d’imprescindible en una campanya electoral ben organitzada. És una acció que es coneix en el vocabulari propi dels consultors electorals com opposition research, o, podríem traduir, investigació de l’adversari. (…)
S’ha dit que l’objectiu de l’oppossition research és d’arribar a saber tant de l’adversari com, amb tota probablitat, l’adversari sap sobre el nostre candidat. Es tracta, en definitiva, d’obtenir la màxima informació sobre els punts forts i dèbils de l’adversari o possible adversari: dades de la seva biografia pública que poden esdevenir rellevants durant la campanya, contradiccions entre els seus principis i la realitat de les seves accions, possibles conflictes d’interesos, detalls dels seus posicionaments públics en relació a afers significatius, canvis sospitosos en la seva situació patrimonial…
La informació que proporciona la investigació de l’adversari és fonamental per a la determinació d’una estratègia pròpia i, especialment, per al preparació de possibles atacs en el moment que la campanya s’enceta.”

La investigació amb criteris acurats, professionals, ja veiem que es centra en les contradicions entre el dir i el fer, és a dir en la fiabilitat del candidat adversari;: en els interesos que l’avalen i que poden impedir que vetlli pels més públic o generals; en els seus criteris en qüestions importants de l’agenda política, i (ai!) en la possibilitat que imiti les trames de corrupció que han dut alcaldes i regidors a la presó, com a Marbella i Estepona, i de tots els colors polítics… Lògicament, si l’adversari remena interessos directament vinculats a les decisions municipals la investigació rutlla sola, però amb més calúmnia que dada fefaent. Quan l’adversari no destaca per la seva ambició patrimonial, o la representació d’interessos massa concrets, llavors el tema d’intoxicació és el seu “temperament” i actuacions públiques; on l’intoxicat hi posa la fama mentre que els intoxicadors carden la llana…
Potser que la investigació sigui d’entrada sobre un mateix, sobre el propi candidat… Potser fóra fins i tot el guió de presentació de les pròpies candidatures, i en sentit autocrític. Si s’escau, ho practicarem. Promès!

L’exministre Joan Majó ens ressalta la diferència entre legalitat i honestadat. Lliçó d’Ètica:

“ No es pot actuar a partir del principi que tot el que no és il·legal és bo. Una cosa és que quelcom sigui il·legal i una altra de molt diferent que sigui immoral, il·legítima o no ètica o deshonesta. L’exerxici de les llibertats no ve únicament limitat per les lleis. Sortosament, ja que, si fos així, o bé estaríem en un Estat tirànic o bé la convivència fóra impossible. No tot el que no és delicte és bo. Moltes actuacions sense estar tipìficades com a delictes són socialment inacceptables i per tant provoquen el refús social.
En l’actualitat recent espanyola i catalana tenim un seguit d’actuacions que ens han de fer preguntar. És legal que un banc privat pacti amb un seu ejecutiu una jubilació de 53 milions d’euros? Evidentment, sí. Cap llei els ho prohibeix. És legal que una fundació privada (Palau de la Música) lliuri a una altra fundació privada (Trías Fargas de CDC) unes subvencions amb finalitats culturals? També n’és, si restem en la superfície de l’actuació. És legal que un càrrec polític accepti i rebi regals?. Per tant, en tots aquest casos i altres més, els jutges no han ni poden actuar, a no ser que la seva investigació preliminar descobreixi altres implicacions que les converteixin en il·legalitats.
Però les responsabiltats no acaben amb les responsabilitats legals, ja que s’escau un àmbit fonamental en les realcions socials que és l’àmbit de l’honestedat, de l’ètica, de la legitimitat, que va més enllà i sense la seva vigència no fóra possible la vida social.
L’aspecte més preocupant rau en la probabilitat que en l’opinió pública es generi i s’acreixi la consciència que « dins de la llei, tot s’hi val ». Aquesta consciència és enormement perillosa no únicament en els àmbits polítics i econòmics, sinó en activitats molt més corrents com la convivència veïnal, l’ús de l’espai públic o la utilització de servesi col·lectius.
Crec que, per estalviar efectes negatiusen l’educació dels hàbits socials, cal desterrar del molt pòlític algunes pràctiques habituals, com són les d’emprar l’argument de la legalitat en la defensa de comportaments irregulars i la de lligar les exigències de dimissions de càrrecs, tant econòmic com a polítics, a l’evidència d’una imputació o una condemna. La justícia actua amb lentitud ( un gran inconvenient) i amb prudència, una gran sort per a la seguretat jurídica. Per aixó, les situacions de prescripció o d’inconsistència de proves són freqüents, per la qual cosa la no inculpació no sempre és garantia de conducta correcta.
L’assignatura de civisme, de la qual estic tan a favor en contrra d’alguns sectors, ha de reforçar-se amb amb actuacions que reivindiquin, a més de la legalitat, els comportaments honestos.”

Aquest immarcesible article, d’aquest dissabte 10 del X, demostra la seva vinculació / mestratge dins l’Ètica Cristiana. De sempre, Joan Majó ha tingut conseller espiritual, en la persona del gran teòleg cristià català J.M.Rovira Belloso.

Bengt Holmstrom, economista finès, càtedra Samuelson del MIT, conseller de Nokia explica les causes de la crisi financera i ens recomana que l’aprofitem per incentivar la creativitat:

No n’hi ha prou amb culpar el pilot ( els delinqüents de guants blancs de Wall Street) de la caiguda d’un avió ( el colapse financer). Cal estudiar i analitzar on s’escaigué l’errada a l’aparell i a tot el sistema aeri.
L’origen de la crisi de liquiditat rau en l’excés de liquiditat: els gegantins volums de capital acumulat amb l’embranzida asiàtica i el creixement mundial. Tot aquest capital viatjà durant anys al lloc que semblava més segur: EEUU. Trillons de dòlars d’asseguradores o institucions asiàtiques es refugiaren en shadow banking ( bans a l’ombra), la banca d’inversió com Lehman, les Fannie anb Freddie. Van crear productes secundaris estructurats amb hipoteques; hipoteques de diferents seguretats en la devolució, però hipoteques barates, un vell somni polític, afavorit per Bush que obligava a garantir els dipòsist nonés en vivenda i que alhora amb els seves subvencions propicià les hipoteques subprime.
Finalment una circumstància externa al sistema financer, la vivenda (la garantia), després de 40 anys pujant – va perdre el 30% del seu valor. Llavors el fonaments de la liquidat fou posada a prova: els dipòsits i les seves garanties eren acceptades perquè els bancaris havien de decidir en minuts i ningú – ningú – analitzada amb precisió aquestes garanties; però quan no et tornen els teus dipòsits i t’has d’acabar convertint en propietari de les garanties, de les hipoteques, llavors sí que vols analitzar-les amb calma. I leshores passem de la informació simètrica entre les parts, basada en la mútua confiança, ignorant dels continguts concrets, oblidant-se de la transperència, a la malfiança generalitzada. Lehman féu fallida ara farà un any, perquè uns quants dels seus dipositaris gegantins van exigir-los que els retornessin els seus dipòsits, no van saber respondre’ls i el mercat es congelà per primera vegada en 70 anys.
Sort que des de fa 70 anys, des de la Gran Depressió, que el sistema bancari gaudeix de la garantia estatal dels dipòsits fins a una quantitat… Garantia estatal de dipòstis que ha tornat a funcionar durant aquesta crisi. Però, ¿com garantir la solidesa dels dipòsits gegantins que creuen el món a la velocitat del byte?
De tota crisi financera, la banca en surt reforçada. I a més com que l’opulència narcotitza l’enginy, doncs la crisi incentiva la creativitat. Aprofitem-la »

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.