Altafulla amb tota la il·lusió

19/10/09

El nostre politòleg de referència, J.Pérez Royo, ens fa avinent que el País Basc, per primera vegada, acorda unàniment que les Corts Generals i el Tribunal Constitucional siguin garants del seu Règim Foral.

El fet és que per l’acord PSOE + PNB, de divendres 16 d’octubre, resta acceptat el blindatge del Concert basc i a canvi el mateix PNB desplaçat pel PSE al govern basc votarà, amb CC, els pressupostos de 2010. Caldrà modificar dues lleis orgàniques per tal que les normes fiscals de les Juntes Generals de Biscaia, Guipúscoa i Araba ( per a canviar els tipus i les exempcions ) només puguin ser recorregudes exclusivament davant el Constitucional i només pel Govern o per 50 parlamentaris espanyols. Fins ara podria recòrrer tota persona física o jurídica (autonomies veïnes). Amb el blindatge del Concert, la fiscalitat de l3 Juntes resta homologada amb la dels Parlaments autonòmics, on també només aquells 2 òrgans del poder central o pol federal poden recórrer els tributs o trams competències autonòmiques.

L’acord, per a JPR, suposa una Rectificación en toda regla, ja que: “Des de la firma del Pacte de Lizarra al final de la primera legislatura del govern del PP i, sobre tot, des del resultat de les eleccions basques de 2001 – que desmuntà les expectatives de JaimeMayor Oreja i de N icolás Redondo Terreros d’enviar el PNB a l’oposició i, alhora, van portar a la reafirmació d’Ibarretxe com a un lehendakari amb un pes específic propi – l’agenda política del País basc estigué dominada per un discurs nacionalista. (…)
El discurs del nacionalisme basc no questionava la CE en sí mateixa, sinó que n’excepcionava la seva vigència al País Basc, negant la legitimitat de les Corts Generals i del Tribunal Constitucional per a decidir qüestions que afectesin un pretès dret a decidir del poble basc. (…)
Malgrat que el resultat de les darreres eleccions basques havien certificat el fracàs del seu discurs, no s’havia escaigut encara una rectificació per part del PNB. Ha succeït els darrers mesos quan s´ha encetat una rectificació, que s’ha expressat de manera solemne aquesta setmana amb la presència de tots els partits polítics bascos al Congrés del Diputats per assistir a la sessió que tractaria de les garanties per al blindatge del Concert.
Per primera vegada des de l’entrada en vigor de la Constitució i de l’Estatut d’Autonomia s’ha arribat a un acord per unanimitat al País Basc per a convertir les Corts Generals i el Tribunal Constitucional en els garants dels fet diferencial de l’exercici del dret a a l’autonomia del País Basc. Perquè el blindatge del Concert no significa res més que això.
Envers el discurs de la manca de legitimitat de les Corts i del Constitucional, que ha migpartit el País Basc, s’ha imposat un discurs de reconeixement d’ambós òrgans constitucionals de l’Estat com a garantia de l’autonomia basca, unificant-ne tots els partits entorn del nou criteri. La qual no succeí ni en el decurs del procés constituent. (…)”

Gregorio Morán glossa la figura de George Orwell: “xocà amb el seu sentit de la decència que les diferències polítiques es convertissin en calúmnies”.

En la seva Sabatina intempestiva del 17 d’octubre a La Vanguardia afirma: “ Estem davant d’un tipus difícil, amb una acusada personalitat que vorejava l’atrabiliari, la principal obsessió i ambició del qual fou la literària. I a ella dedicaria la seva vida, interrompuda sempre per l’obligació de la decència. Així Orwell mereix la consideració de paradigma del compromís polític, en el seu sentit genuí de compromís amb la veritat.
I a què proclamo obligacions de la decència? Doncs a afers tan evidents com apuntar-se per a defensar la República espanyola contra el feixime que l’amenaçava. Quina altra decisió pdria prendre un home decent? Que després arribés a Barcelona i es trobés amb uns republicans dividits i enfrontats, i que comprovés in situ que cap d’ells tenia interès per la democràcia, era una altra qüestió que no negava la major: com a revolucionari la seva obligació estava a Espanya i contra el franquisme. I ara ja entrem en el terreny pròpiamnet orwel·lià (…) El cert és que marxa al front amb els del POUM i per més que refusi llurs propostes i estigui molt més a prop de Negrín i els comunistes, s’adona d’una actitud que xoca amb el seu sentit de la decència: que les diferències polítiques es transformin en calúmnies. L’acusació estaliniana que els del POUM eren agents emboscats del feixisme i havien de ser exterminats, com succí amb Andreu Nin ente altres, serà transcendental per marcar les coordenades polítiques d’Orwell.
Pocs escriptors han convertit en eix de la seva trajectòria la convicció que la veritat és revolucionària en sí mateixa, i que la lliberttat per expressar constitueix la mesura d’una civilització.Orwell convertirà la seva literatura en una permament reflexió sobre la veritat i en un brillant exercici paròdic de la mentida en les seves infinites variants, socials i polítiques. (…)
Amb quin criteri podem valorar l’obra d’Orwell? Ell es fonamentà en la seva experiència espanyola durant la Guerra Civil de pràctica de les calúmnies als adversaris fins a convèncer-se’n que el règim soviètic era una gran mentida. Mentre la classe obrera no desterrés el mite de la revolució russa no s’obririra cap possibilitat d’un socialisme que no fos una sinistra dictadura. ¿ Qui, amb el que ja sabem ara, pot retreure-li?

El mite del socialisme real / dictadura política de Rússia, i sobretot de la “revolució cubana” té a Altafulla un sector encara creient? Sí, els mateixos que en cada lliurament del seu butlletí, tan ben compaginadet, converteixen en calúmnies les diferències polítiques ( per experiència, fins i tot quan PAU compartia amb ells govern: full rera full, obsessivament aspirant a la mort civil del “disident”).

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.