Altafulla amb tota la il·lusió

25/10/09

El primer ministre d’Economia i Hisenda dels governs socialistes Miguel Boyer ens fa una classe de punyent i radical keynesianisme: “Una major despesa pública, ben elegida, estimula el creixement i fins i tot, paradoxalment, pot reduir el dèficit” + el multiplicador de la despesa pública té mes afecte que que el contractiu d’una pujada d’impostos.”

“ (…) Per al FMI i la OCDE és massa aviat per a què els Governs relaxin llurs esforços per a restablir la salut del sistema financer i el suport a la demanda global amb polítiques d’expansió macroeconòmica. Malgrat dels amplis dèficits i del deute creixent a molts països, els estímuls pressupostaris han de ser sostinguts, fins que la recuperació tingui base sòlida.
Les recomanacions davant les perspectives d’una recuperació probablement lenta i dèbil no poden ser més clares i plenes de lògica econòmica. En el cas de l’economia espanyola, les dificultats són més grans per la dimensió de les caigudes del sector de la construcció i de la feina. Malgrat això, les previsions del FIM per a Espanya no pinten tan malament com les interpretacions de certs analistes i aficionats, ja que la xifra, de la caiguda interanual del PIB per a 2009, és inferior a la mitjana de la UEM i a la de països com Alemanya, Itàlia i Regne Unit. (…) El 2014, segons el Fons, Espanya estarà creixent al mateix ritme que EEUU, per sobre d’Alemanya i Itàlia.
Entre els dilemes de política econòmica que es presenten ara als Governs, l’espanyol ha optat per uns Pressupostos de l’estat que frenen ratlles de despesa i es dirigeixen a contenir el ritme de creixement del dèficit, amb pujades tributàries que tindran impacte a mitjans de 2010. És una opció respectable, perquè representa una decisió valenta per impopular, que ha rebut el suport del Banc d’Espanya.
La meva opinió personal fa costat a les recomanacions del FMI i la OCDE, que he ressenyat abans. Reforçar l’expansió és la recepta major, tant per a contribuir a la reabsorció del dèficit com a per a combatre l’atur. És un lloc comú, des de la teoria keynesina, que les economies no són, ni funcionen, com les llars, ni tan sols com les empreses. Una major despesa pública, ben elegida, estimula el creixement i pot reduir el dèficit, en lloc d’agrandar-lo. Per això països com EEUU ( amb un dèficit previst del 13,5%) i el Regne Unit ( amb un altre del 14,5%), i malgrat acumular endeutaments del 87% i del 75% - molt majors que les d’Espnaya (53% del PIB, sobre la mitjana europea del 78%) no estan paralitzats per la “histèria del dèficit” con escriu Brittan, al Financial Times.
Un suplement d’ingressos de l’ordre de 6.400 milions d’e., com preveu de recaptar el Govern amb la pujada d’impostos podria finançar-se amb emissió del deute públic sense grans problemes. (…)
La pujada d’impostos en conjuntura de recuperació incipient serà – al meu judici – contraproduent si només serveix per a reduir el dèficit, i tant més quan afecta les famílies de renda mitjanes i baixes, de major propensió al consum. Però si es destina a sostenir els estímuls a la demanda global i a la feina, podria ser adequada, ya que el multiplicador de la despesa pública té més afecte que el contractiu d’una pujada d’impostos.

MB: Calen dos tipus de contractes – un d’indefinit i un altre per un temps determinat – i no la cantarella de “abaratar el despido para crear empleo”

“La recomanació d’abaratir l’acomiadament “para crear empleo” erra en el timing i en l’objectiu. Primer, desconeix la impossibilitat d’un Govern de plantejar aquesta reforma mentre cada mes cauen en l’atur milers de treballadors. Els sindicats ho prendreien com una provocació i reaccionarien asprament. Però, després, cal que ens adonem que la fòrmula no és un remei infalible en mig d’una crisi, segons ens presenta el suat eslògan.
El molt seriós problema de les amplíssimes fluctuacions del nivell de feina al nostre país, amb fenomenals creacions de llocs de treball en períodes d’embranzida, seguides de caigudes de l’ocupació i augments de l’atur*, també extraordinaris, no és causat perquè oferim més dies per any treballat, en les indemnitzacions per acomiadaments, que als altres països. Ho demostra a més d’una anàlisi de causa i efecte. El cas d’Irlanda, que amb una flexibilitat total als contractes laborals ha tingut una experiència semblant a l’espanyola.
Les excessives fluctuacions en l’ocupació tenen causes molt més profundes que el cost de l’acomiadament. El factor fonamental és el gran pes de la inversió en la construcció. El 2007, el 15,7% del PIB a Espanya, el 15,6% a a Irlanda, comparable amb el 9% a EEUU, Alemanya, França, Regne Unit i Itàlia.
Quan minvi aquest pes de la construcció – que a més reclama inevitablement plantilles en gran part temporals – disminuiran substancialment els enormes vaivens de l’ocupació que hem experimentat als noranta del segle XX i en la crisi actual.
Amb les lliçons que aprendran els Governs i el bancs centrals del tràngol actual, mantindran – quan passi la depressió – els tipus d’interès als nivells suficientment alts per a no engendrar bombolles immobiliàries, al temps que els bancs augmentaran la prudència en la concessió de crèdits. La construcció seguirà sent important a Espanya, per bé que es reduirà a la meitat ( uns 4,5 al PIB) la residencial, i la inversió total seguirà sent – en % del PIB – bastant superior a la mitjana de l’Eurozona. Aquest canvi de patró de creixement ajudarà a reduir el dèficit de la balança de pagaments, el deute extern i la temporalitat dels contractes.
El més difícil d’aquest canvi serà expandir el sector de serveis per a mantenir un creixement suficient del PIB i de l‘ocupació. Això reclama, a mitjà i llarg termini, una forta inversió en tots els trams educatius i modificar els contractes laborals per a contribuir també a l’excessiva temporalitat actual, que fa mal a la formació professional dels treballadors, la productivitat i la innovació a les empreses. Aquesta és una finalitat abastable amb només dos tipus de contractes – un indefinit i l’altre per un període determinat – i no la cantarella de “abaratar el despido para crear empleo”.
La tasca no és fàcil, però es necessària si no volem perllongar l’extraordinari èxit d’una economia que ha multiplicat per vuit el seu PIB per càpita des de 1950 i que ha convergit ja molt amb les dels països més desenvolupats.

(*) Les terribles xifres d’atur: 17,93% de la població activa:
17,75 % homes vs. 18,16% dones.
16,12% espanyols
27,51% extrangers
Canàries: 25,99%. // Andalusia: 25,64% // País Valencià: 21,96% // Extremadura: 19,09% // Castella- la Manxa: 18,34% // Catalunya: 15,95% // Ses Illes: 14,82% // Madrid: 14,37% // Astúries: 13,42% // Galiza: 12,35% // Aragó: 12,02% // País Basc: 11,55%.

L’evolució de la població activa (EPA) a Espanya i Catalunya els tercers trimestres dels darrers tres anys:

2007: 20 milions 510.000 ocupats + 1 milió 791.500 aturats // 3 milions 525.300 ocupats + 255.700 aturats
2008: 20 milions 346.100 ocupats + 2 milions 598.800 aturats // 3 milions 495.300 ocupats + 343.700 aturats
2009 : 18 milions 870.200 ocupats + 4 milions 123.300 aturats // 3 milions 199.200 ocupats + 607.200 aturats
2009 : 9 milions 535.400 llars amb tots els seus membres ocupats ( - 946 mil que l’any passat) + 1,28 milions amb un membre treballant + 1 milió 136.500 cases sense cap membre que pugui treballar ( + 498.400 que l’any passat

Josep Oliver, catedràtic d’Economia Aplicada de la UAB ens promet: “Amb l’actual tendència és difícil que l’economia espanyola arribi a un ataxa d’atur del 20%”.
La tendència és que durant aquest 2009 l’EPA demostra que baixen els actius potencials (el màxim històric de 23 milions 101.500 mil el primer trimestre a 108 mil menys el 3r, a Espanya; a Catalunya: del cim de 3 milions 854.800 d’actius el 4r trimestre de 2008 a – 48.300 aquest tercer).


El perenne alcalde populista de El Ejido / 90 mil veïns : xenofòbia, majoria absoluta i corrupció; sempre indestriables. Destinació final: la presó!

Sempre al costat de la xenofòbia de la massa, barrant la integració dels immigrants mà d’obra dels immensos hivernacles, amb incendiaris discursos de pagesot nou ric. Alcalde des de 1991. Fins el 2005 al PP; quan va decidir expulsar-lo va crear el PAL, fins ara al govern de la Diputació d’Almeria… del PSOE. Guanyà amb 14 dels regidors electes.
El dimarts 20 ha estat detingut, al costat de la seva dona, filla i cunyat i de l’interventor accidental municipal, dona i fill, dins la xarxa d’un total de 20 implicats en la malversació de 150 M d’e dels cabals públics municipals. Han ingressat a presó, sense fiança, el divendres 23: l’alcalde Juan Enciso, l’interventor José Alemán. La resta de familiars han pagat una fiança de 50 mil e.
Van constituir una empresa mixta de serveis municipals (Elsur) presidida per l’alcalde (30% de participació de l’Ajuntament) amb l’interventor com a gerent. Gestionen aigua, clavegueres, enllumenat i parcs ( 40% del pressupost municipal). Subcontractava, a preus inflats de factures i amb tràfic d’influències, a empreses vinculades a socis de l’alcalde mitjançant testaferros i familiars ( les pròpies dones d’alcalde i interventor / gerent) particularment la ubicada a Madrid amb el nom Gestora Ejidense s.l. El soci de l’alcalde en aquesta societat, Ambrosio Cuesta, també ha ingressat a presó.
Com a conseqüència de la sobrefacturació El Ejido fa pagar, amb plena acceptació de la majoria absoluta de la massa electoral, les taxes i impostos més elevats d’Almeria. Les perles de les factures inflades són el 3 mil e. per canviar una bombeta i també els 2.134 e. per reposar una lloseta de marbre blanc d’un metre quadrat a la Plaça Major. Detall de la darrera factura: 27 hores de dos peons ordinaris, un d‘especial, dos oficials de primera i dos de segona + 35 kg. de formigó, 250 m. de cinta senyalitzadora; dues retroexcavadores, una furgoneta i un camió basculant.
Mercès a un escrit anònim de tres folis enviant des dins d’Elsur adreçat a l’Agència Tributària van ser exposades les irregularitats.
Remarquem que els tres mals, vet ací el moral ( xenofòbia), el polític ( populisme i vot gregari) i l’econòmic (malversament i tràfic d’influències) representen tres dimensions indestriables d’un mateix cos perillosíssim (L’Alcaldia Perenne Populista en un poble de 80 mil habitants; doblats en menys de 20 anys; amb 80 sucursals bancàries; de 25 mil emigrats segregats entre el mar d’hivernacles que va permetre facturar 924 milions d’e de fruites i hortalisses).
La seva frase més significativa, arran de l’ona racista de febrer de 2000: “A las ocho de la mañana todos los inmigrantes son pocos; a las ocho de la tarde, sobran todos” (sic). Es diu Juan Enciso Ruíz, de 60 anys
Avís per a navegants?

Manuel Vicent (valencià n.1936 ), el gran escriptor supervivent de la gran generació dels 50, el columnista dominical del País compara la diferent transcendència de la corrupció política segons la moral religiosa sigui protestant o catòlica. Magistral. “La culpa”:

“En el protestantismo la relación del creyente con Dios se desarrolla de forma íntima i personal; por el contrario, en el catolicismo ese contacto se establece siempre a través de un intermediario ineludible., que es el cura.
Si el protestante comete un grave pecado, la culpa y el perdón se convertirán en una neurosis instalada en su nuca como la mordedura de la serpiente hasta la muerte; en cambio un católico puede matar, robar, violar y seguir llevando tan campante una vida de crápula, porque si en plena agonía un cura le absuelve, será recibido en el reino de los cielos por un coro de ángeles como si no hubiese pasado nada. (…)
Si esta situación religiosa particular se traslada a la vida pública, la actitud frente a la corrupción política también es distinta según se trate de un país católico o de un país luterano.
El control del presupuesto del Estado es el origen de la democracia, adoptada como un sistema de derechos y al mismo tiempo de mutua sospecha de la debilidad humana.
La democracia es una máquina de sacar basura a la superficie mediante la libertad de expresión. No hay que escandalizarse. Sólo hay que felicitarse si las bombas de achique funcionan.
El luterano es consciente de que el ser humano tiene la mano muy larga y tarde o temprano intentará meterla en la caja, de modo que hay que organizar el presupuesto de modo que sea extremadamente difícil robar. Cualquier político en el poder siempre tiene dos adversarios enfrente vigilando el dinero público. Si te pillan, caerás fulminado, quedarás aniquilado para siempre y después allá te las entiendas con Dios.
No sucede lo mismo en un país católico, donde el ciudadano tiene la íntima convicción, nacida de mil años de confesionario, de que cualquier tropelía puede ser perdonada con un mínima penitencia. Ahora mismo en la católica España campan por la vida pública, como muertos vivientes, unos políticos abrasados por la corrupción, que esperan ser absueltos por las urnas para volver al gobierno entre aplausos, como el cura católico que en plena agonía confiesa al creyente de cualquier crimen para que pueda entrar en el cielo con un jamón en la mano.”


Un dels nostre periodistes econòmics més seguit, X.Vidal-Folch ( El País, cada dijous) ens fa rebla l’actualitat de “Los bancos que no hacen banca”:

“El problema és d’oferta de crèdit suficient dels bancs. O de les seves dures condicions, com acusà el 65% de les empreses en la darrera enquesta del Banc d’Espanya. N’és també de solvència de la demanda. Per bé que no està de moda subratllar-ho. Ara per donar diners la banca exigeix garanties personals sobre el capital prestat entorn del 30%; fa un any, n’era un 10%. Juga sobre segur. Però també molts empresaris, com gat escaldat, fugen de posar el seu patrimoni en garantia de la seva empresa.
Entre els uns i els altres, ¿on resta l’assumpció del risc responsable, característica del “tipus ideal d’empresari capitalista” – hostil al “tipus vulgar” del capitalista nou / ric - , que es caracteritza per odiar l’ostentació i el luxe inútil” i es sadolla per “la satisfacció del deure acomplert”, el model que pregonava Max Weber a “L’ètica protestant i l’esperit del capitalisme”

Com que disposem del confort i companyia d’una bona biblioteca (també de personal) on retrobar l’esmentat assaig de 1905, ens plau de citar: “ A l’oripell i a l’ostentació de la pompa cavalleresca, que muntada damunt d’una base econòmica frèvola prefereix l’elegància tronada a la sòbria senzillesa, el quàquer hi contraposa el confort clar i net de la llar burgesa”.
Estàndard de vida per a tots els seus ciutadans, objectius permanents de l’Estat del Benestar trenat entre cristians socials i socialdemòcrates a l’espai europeu :

Felipe González, rememora la nit que telefonà H.Khol i W.Brandt, perquè queia el mur de Berlín:

“ Sentí la emoción del momento y la sorpresa, como todos – incluidos los que afirman que lo habían previsto -. Antes de cerrar la noche llamé a Kohl y a Brandt, los dos amigos más representativos de aquella Alemania que había llegado a conocer a través de ellos. (…)
Ahora, como entonces, estas palabras son de solidaridad y respeto con el hombre (Kohl) que quería una Alemania europea, no una Europa alemana.”

El catedràtic de Contemporània de la UPBasc, J.L.de la Granja Sanz, argumenta el sentit del 25 d’octubre com a futura festa oficial d’Euzkadi:

“Aquest diumenge s’escau el trentè aniversari de l’aprovació en referèndum de l’Estatut de Gernika per la ciutadania basca. Després de negar-se a la celebrar-la pels Governs d’Ibarretxe en el darrer decenni, el Govern socialista de Patxi López ha decidit no només commemorar l’esmentada efemèride, sinó també convertir-la en el futur en la festa oficial del CA del PBasc. (…) Els partits constitucionalistes ho van proposar el 1997 al Parlament de Vitòria, però el PNB s’hi oposà.
Tan mateix, el 25 d’octubre representa una data rellevant en la història d’Euzkadi, no únicament per data del referèndum autonòmic de 1979, sinó també per que coincideix amb la de la famosa i controvertida Llei de 25 d’octubre de 1839, que confirmà els Furs vascs i navarresos “sense pejudici de la unitat constitucional de la Monarquía”. (…)
L’Estatut de Gernika suposà la restauració de les institucions forals, abolides per Cánovas el 1877, i la recuperació del Concert econòmic de Gipuzkoa i Biskaia, derogada per Franco el 1937.
L’etapa actual és l’única en la història d’Euzkadi on han confluït l’autonomia, la foralitat i el règim fiscal concertat. (…)
La realitat històrica és que Euzkadi com a entitat jurídico-política nasqué l’octubre de 1936, en plena Guerra Civil, amb el primer Estatut i el primer Govern basc de coalició PNB / Front Popular, que només tingué jurisdicció en la pràctica sobre Bizkaia durant nou mesos mal comptats.
Tret d’aquest efímer precedent, Euzkadi només ha existit institucionalment des de l’aprovació de l’Estatut de Gernika el 25 d’octubre de 1979, que és la seva autèntica acta fundacional. (…)
De tots els Estatuts refrendats a les urnes a l’Espanya de les autonomies, el de Gernika n’ha estat el que assolí més suport popular, superant fins i tot el català, que fou ratificat el mateix dia amb un abstenció similar al basc: el 40%.
Des d’aleshores Euzkadi ha desplegat un ampli autogovern, com mai no tingué en la seva història. » (El País, dijous 22 d’octubre)

Cap comentari:

Publica un comentari a l'entrada

L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.