Després
del 20-N
El nou
ministre PPo de Cultura i esports, com a sociòleg electoral va
publicar aquestes conclusions prèvies al País: “La
porositat electoral entre l’esquerra i la dreta ha augmentat
significativament en aquesta elecció. El transvasament del vots del
PSOE al PP ha rondat aquest cop entorn el milió de sufragis; i més
del 500 mil nous votants dels nous votants de la UpyD eren votants
del PSOE el 2008. Aquest gir de vot s’ha produït en unes
condicions econòmques i socials extremadament tenses i associada amb
una abstenció que ha percutit molt més sobre els anteriors votants
del PSOE que sobre qualsevol altres. Per a
una àmplia franja de la seva base electoral no ha funcionat en
absolut la idea-força de la lluitadora campanya de Rubalcaba, la del
PSOE com a únic garant de l’Estat del benestar”.
Luis de
Guildos al traspàs d’Economia sobre Elena Salgado. “Siempre ha
sabido estar a la altura de las circunstancias y le ha tocado bailar
con el más feo”.
Fernando
Vallespín a “Apariencia y realidad”:
“Es literalment, el Govern de Rajoy,
el que “Dios manda”, un Govern de “sentido común” per a
temps difícils. Encaixa com un guant amb el que cabria esperar de ui
l’ha designat i, per tant, no podia sorprendre.
El pas de Rajoy a primera línia de la
política espanyola no es caracteritzarà per la sorpresa o el
caprici, com algunes decisions de ZP, op els súbdits rampells de
sobèrbia i narcisisme de l’Aznar de la majoria absoluta. No
tindrem sobresalts gestuals ni imprevistos. Farà el que deia, un
Govern “para trabajar”, no per a fer espectacle, ni per a
satisfer els requeriments de la vida del partit o els objectius de la
dreta ideològica. En definitiva, el somni de tot govern tecnocràtic,
no haver de fer política, limitar-se a l’administració de les
coses. Com si
Rajoy hagués guanyat les oposicions a president del Govern i ara
hagués de traslladar els seus coneixements tècnics a la direcció
de l’Estat.
L’austeritat que es predica pera la
vida econòmica es portarà també segurament a la política de
comunicació, que consistirà en no tenir-ne . Aquest serà el frame
(marc conceptual) on buscarà encaixar la corrua de decisions
difícils que ens esperen. Perquè les decisions que es presenten
coma necessàries, com a producte d’una mera aplicació de
coneixements científico-tècnics, no reclamen de ser justificats,
s’imposen per sí mateixos. (...)
En aquesta etapa se’ns obre un
horitzó de mortal avorriment a l’escenari públic. Sort que el
principal partit de l’oposició sí ens promet espectacle. Per ara
només per qüestions internes”.
Esclat
bombolla immobiliària: “El mercat del sòl ha desaparegut”. 2011
els pitjor any des de la crisi encetada 2008. Les compravendes han
baixat més del 80% en relació 2004. La mitjana del m2 ha passat
dels 285 e. de 2007 als 170 d’ara.
Els
bancs i caixes acumulen sòl als seus balanços per valor de 30 mil M
d’e. L’any 2011 el mercat del sòl n’ha mogut 683 M, quan
durant les vaques grasses era de 4.600 M; el 95% de les operacions
corresponen a dacions en pagament o a traspassos entre promotores
forçats pels bancs creditors.
Les
xifres del 47.190.493 habitants d’Espanya (2001: 40.499.791)
repartides per nacionalitats i regions:
Andalusia:
8.424.102 // Catalunya: 7.539.618 // Madrid: 6.489.680 // País
Valencià: 5.117.190 ànimes
Galiza:
2.795.422 // Castella i Lleó: 2.558.463 // Euzkadi: 2.184.606 //
Canàries: 2.126.769 // Castella la Manxa: 2.115.334 persones
Múrcia:
1.470. 060 // Aragó: 1.346.293 // Balears: 1.113.114 // Extremadura:
1.109.367 // Astúries: 1.081.487 censats
Navarra:
642.051 // Cantàbria: 593.121 // La Rioja: 322.955 // Ceuta: 82.376
// Melilla: 78.476.
Evolucions
dels deutes públic / colesterol, en % del PIB entre 2007 i tercer
trimestre de 2011:
AA
PP: del 36,2% a 66% (de 381.400,8 Me a 706.339,7 Me)
CCAA:
del 5,7 % a 12,6% (de 60.125,9 Me a 135.150,9 Me)
Ajuntaments:
del 2,8 a 3,4% / de 29.391 Me a 36.701,2 Me)
Distribució
per CCAA: Catalunya (19,7%: 39.268 Me),
País Valencià (19,9%: 20.469 Me), Madrid
(7,9%: 15.191 Me), Andalusia (9,5%: 13.738 Me), Galiza (12,4%: 6.971
Me), Castella la
Manxa (18,3%: 6.612 Me),
País Basc ( 7,9%: 5.355 Me), Castella i Lleó (8,8%: 5.090 Me), Ses
Illes ( 16,8%: 4.501),
Canàries (8,2%: 3.419 Me), Aragó (10,3%: 3.388 Me), Múrica (10%:
2.759 Me).
Navarra
(11,1%: 2.075 Me), Astúries (8,8%: 2.042 Me), Extremadura (11%:
2.011 Me), Cantàbria (9,7%: 1,3289 Me) i La Rioja (11,8%: 933).
Per
sobre de la mitjana del PIB (12,6%) d’endeutament les dues
Generalitat i el Consell Insular (Països Catalans; sempre amb
dèficit fiscal junt amb Madrid) + Castella la Manxa.
Jordi
Vaquer a “Gracias a los acampados”, un magnífic balanç global
optimista: Aquest
2011 ha estat extraordinàriament prolífic en moviments de protesta
i noves formes d’activisme, des de twitter fins les acampades.
Armats d’imaginació, de tecnologia, valor i tenacitat a tota
prova, ciutadans de països enormement dispars ha deixat una petjada
important tant al seu país com a l’escenari polític global. No
han sigut norma les grans revoltes de masses i hi hagué comptades
rebentades de pura ràbia i desesperació amb la notable excepció
d’aquest estiu a Londres. Més aviat hem comprovat que, per a
propiciar canvis polítics, els individus ben organitzats i que
connecten amb les cobejances de la majoria de la població (en
particular de la classe mitjana) no necessiten sumar milions, ni ser
milionaris, ni molt menys recórrer a la violència cega del
terrorisme.
Poc es podien imaginar el que estaven
començant les desenes de valents que, durant setmanes, desafiaren la
sinistre policia del règim de Ben Alí protestant per la mort de
Mohamed Bouazizi. Potser alguns han oblidat aquest nom, però el de
la plaça Tahrir no se’ns esborrarà fàcilment. El coratge dels
demòcrates egipcis captivà el món i obrí un canvi que semblava
impossible. Els van sortir admiradors i emuladors arreu del món
àrab: els de la plaça de la Perla, a Manama, la capital de Bahrein,
van pagar cara la seva gosadia sota un aferotge repressió; els de la
plaça de la Universitat de Sanà, a Iemen, van assolir de forçar la
partida de l’odiat dictador Saleh persistint ferms durant mesos
contra violents atacs.
Occident
experimentà també aquest 2011 protestes de nova mena, en part
inspirades per l’èxit dels àrabs. A la Mediterrània
s’alçaren acampades a la madrilenya porta del Sol i desenes
d’altres places espanyoles, però també a la plaça Sintagma
d’Atenes; o al bulevar Rotschild, de Tel Aviv; que s’extengueren
a latituds més fredes, com el pati de la catedral de Saint Paul a
Londres. El parc Zuccotti, de Manhattan, esdevingué l’emblema de
dotzenes de protestes que van ocupar les places de ciutats mitjanes i
grans per tot EEUU. La caiguda del règim no n’era l’objectiu, a
diferència de les àrabs, però alguns motius de l‘acció no
divergien tant, ja fos la frustració per la falta d’oportunitats
socio-econòmiques per als joves, o la fartada en l’ús del poder
polític per a defensar els interessos privats d’una minúscula
minoria de privilegiats.
La corrupció
ha posat també ha complicat els governs dels flamants BRIC, les
potències emergents. Les manifestacions massives a
l’esplanada de Ramlila maidan, a Delhi, en solidaritat amb la vaga
de fam d’Anna Hazare, el cèlebre activista anticorrupció, van
reviure la poderosa tradició índia de resistència civil i van
forçar un enduriment de les politiques de lluita contra l’abús de
poder en propi benefici. A l’altre BRIC democràtic, Brasil, Ficha
Limpa i altres campanyes anticorrupció van omplir els carrers de les
grans ciutats amb manifestants amb escombres, senyal de la voluntat
d’escombrar la lacra de la corrupció a la vida brasileira. La
pressió d’aquest activistes, combinada amb la dels mitjans de
comunicació, ja ha forçat la presidenta Dilma Rousseff a haver de
cessar, a desgrat, a fins a sis ministres. Sota
un mantell d’atonia política, a la societat xinesa bull un
descontentament amb la corrupció i la ineficàcia que esclata
periòdicament a escala local, com com s’escaigué enguany a
desenes de llocs, en particular la ciutat portuària septentrional de
Dalian. Fins i tot la Rússia de Putin ha tornat a viure,
després de les darreres eleccions, manifestacions com no les hagué
en més d’una dècada, i la plaça Bolotnaia de Moscou s’ha
convertit en l’últim emblema de la de determinació dels ciutadans
a acabar amb l’abús de poder.
El mapa que el 2011 configuren tots
aquest punts, de Brasilia a BCN, del Caire a Cincinnati, de Delhi a
Dalian, de Moscou a Manama, és el d’una renovació política
important les conseqüències de la qual anirem comprenent millor els
anys per venir. L?èxit d’aquest moviments no es mesura pel nombre
de participants, sinó per l’impacte que assoleixen mercès a la
seva determinació, organització, connexió amb la resta de la
societat i, crucialment, a la seva capacitat de seduir els mitjans de
comunicació. Les tendes plantades a places i parcs simbolitzen, llur
fràgil i precària situació i la tenacitat de restar-hi el temps
necessari.
En acabat l’any que ha estat el dels
nostres ciutadans-activistes, hem d’estar-los agraïts per un
fresca alenada de democràcia”
