Oberts al món (XVIII)(2)

Després del 20-N

El nou ministre PPo de Cultura i esports, com a sociòleg electoral va publicar aquestes conclusions prèvies al País: “La porositat electoral entre l’esquerra i la dreta ha augmentat significativament en aquesta elecció. El transvasament del vots del PSOE al PP ha rondat aquest cop entorn el milió de sufragis; i més del 500 mil nous votants dels nous votants de la UpyD eren votants del PSOE el 2008. Aquest gir de vot s’ha produït en unes condicions econòmques i socials extremadament tenses i associada amb una abstenció que ha percutit molt més sobre els anteriors votants del PSOE que sobre qualsevol altres. Per a una àmplia franja de la seva base electoral no ha funcionat en absolut la idea-força de la lluitadora campanya de Rubalcaba, la del PSOE com a únic garant de l’Estat del benestar”.

Luis de Guildos al traspàs d’Economia sobre Elena Salgado. “Siempre ha sabido estar a la altura de las circunstancias y le ha tocado bailar con el más feo”.

Fernando Vallespín a “Apariencia y realidad”:

“Es literalment, el Govern de Rajoy, el que “Dios manda”, un Govern de “sentido común” per a temps difícils. Encaixa com un guant amb el que cabria esperar de ui l’ha designat i, per tant, no podia sorprendre.

El pas de Rajoy a primera línia de la política espanyola no es caracteritzarà per la sorpresa o el caprici, com algunes decisions de ZP, op els súbdits rampells de sobèrbia i narcisisme de l’Aznar de la majoria absoluta. No tindrem sobresalts gestuals ni imprevistos. Farà el que deia, un Govern “para trabajar”, no per a fer espectacle, ni per a satisfer els requeriments de la vida del partit o els objectius de la dreta ideològica. En definitiva, el somni de tot govern tecnocràtic, no haver de fer política, limitar-se a l’administració de les coses. Com si Rajoy hagués guanyat les oposicions a president del Govern i ara hagués de traslladar els seus coneixements tècnics a la direcció de l’Estat.

L’austeritat que es predica pera la vida econòmica es portarà també segurament a la política de comunicació, que consistirà en no tenir-ne . Aquest serà el frame (marc conceptual) on buscarà encaixar la corrua de decisions difícils que ens esperen. Perquè les decisions que es presenten coma necessàries, com a producte d’una mera aplicació de coneixements científico-tècnics, no reclamen de ser justificats, s’imposen per sí mateixos. (...)

En aquesta etapa se’ns obre un horitzó de mortal avorriment a l’escenari públic. Sort que el principal partit de l’oposició sí ens promet espectacle. Per ara només per qüestions internes”.

Esclat bombolla immobiliària: “El mercat del sòl ha desaparegut”. 2011 els pitjor any des de la crisi encetada 2008. Les compravendes han baixat més del 80% en relació 2004. La mitjana del m2 ha passat dels 285 e. de 2007 als 170 d’ara.

Els bancs i caixes acumulen sòl als seus balanços per valor de 30 mil M d’e. L’any 2011 el mercat del sòl n’ha mogut 683 M, quan durant les vaques grasses era de 4.600 M; el 95% de les operacions corresponen a dacions en pagament o a traspassos entre promotores forçats pels bancs creditors.

Les xifres del 47.190.493 habitants d’Espanya (2001: 40.499.791) repartides per nacionalitats i regions:

Andalusia: 8.424.102 // Catalunya: 7.539.618 // Madrid: 6.489.680 // País Valencià: 5.117.190 ànimes

Galiza: 2.795.422 // Castella i Lleó: 2.558.463 // Euzkadi: 2.184.606 // Canàries: 2.126.769 // Castella la Manxa: 2.115.334 persones

Múrcia: 1.470. 060 // Aragó: 1.346.293 // Balears: 1.113.114 // Extremadura: 1.109.367 // Astúries: 1.081.487 censats

Navarra: 642.051 // Cantàbria: 593.121 // La Rioja: 322.955 // Ceuta: 82.376 // Melilla: 78.476.

Evolucions dels deutes públic / colesterol, en % del PIB entre 2007 i tercer trimestre de 2011:

AA PP: del 36,2% a 66% (de 381.400,8 Me a 706.339,7 Me)

CCAA: del 5,7 % a 12,6% (de 60.125,9 Me a 135.150,9 Me)

Ajuntaments: del 2,8 a 3,4% / de 29.391 Me a 36.701,2 Me)

Distribució per CCAA: Catalunya (19,7%: 39.268 Me), País Valencià (19,9%: 20.469 Me), Madrid (7,9%: 15.191 Me), Andalusia (9,5%: 13.738 Me), Galiza (12,4%: 6.971 Me), Castella la Manxa (18,3%: 6.612 Me), País Basc ( 7,9%: 5.355 Me), Castella i Lleó (8,8%: 5.090 Me), Ses Illes ( 16,8%: 4.501), Canàries (8,2%: 3.419 Me), Aragó (10,3%: 3.388 Me), Múrica (10%: 2.759 Me).

Navarra (11,1%: 2.075 Me), Astúries (8,8%: 2.042 Me), Extremadura (11%: 2.011 Me), Cantàbria (9,7%: 1,3289 Me) i La Rioja (11,8%: 933).

Per sobre de la mitjana del PIB (12,6%) d’endeutament les dues Generalitat i el Consell Insular (Països Catalans; sempre amb dèficit fiscal junt amb Madrid) + Castella la Manxa.

Jordi Vaquer a “Gracias a los acampados”, un magnífic balanç global optimista: Aquest 2011 ha estat extraordinàriament prolífic en moviments de protesta i noves formes d’activisme, des de twitter fins les acampades. Armats d’imaginació, de tecnologia, valor i tenacitat a tota prova, ciutadans de països enormement dispars ha deixat una petjada important tant al seu país com a l’escenari polític global. No han sigut norma les grans revoltes de masses i hi hagué comptades rebentades de pura ràbia i desesperació amb la notable excepció d’aquest estiu a Londres. Més aviat hem comprovat que, per a propiciar canvis polítics, els individus ben organitzats i que connecten amb les cobejances de la majoria de la població (en particular de la classe mitjana) no necessiten sumar milions, ni ser milionaris, ni molt menys recórrer a la violència cega del terrorisme.

Poc es podien imaginar el que estaven començant les desenes de valents que, durant setmanes, desafiaren la sinistre policia del règim de Ben Alí protestant per la mort de Mohamed Bouazizi. Potser alguns han oblidat aquest nom, però el de la plaça Tahrir no se’ns esborrarà fàcilment. El coratge dels demòcrates egipcis captivà el món i obrí un canvi que semblava impossible. Els van sortir admiradors i emuladors arreu del món àrab: els de la plaça de la Perla, a Manama, la capital de Bahrein, van pagar cara la seva gosadia sota un aferotge repressió; els de la plaça de la Universitat de Sanà, a Iemen, van assolir de forçar la partida de l’odiat dictador Saleh persistint ferms durant mesos contra violents atacs.

Occident experimentà també aquest 2011 protestes de nova mena, en part inspirades per l’èxit dels àrabs. A la Mediterrània s’alçaren acampades a la madrilenya porta del Sol i desenes d’altres places espanyoles, però també a la plaça Sintagma d’Atenes; o al bulevar Rotschild, de Tel Aviv; que s’extengueren a latituds més fredes, com el pati de la catedral de Saint Paul a Londres. El parc Zuccotti, de Manhattan, esdevingué l’emblema de dotzenes de protestes que van ocupar les places de ciutats mitjanes i grans per tot EEUU. La caiguda del règim no n’era l’objectiu, a diferència de les àrabs, però alguns motius de l‘acció no divergien tant, ja fos la frustració per la falta d’oportunitats socio-econòmiques per als joves, o la fartada en l’ús del poder polític per a defensar els interessos privats d’una minúscula minoria de privilegiats.

La corrupció ha posat també ha complicat els governs dels flamants BRIC, les potències emergents. Les manifestacions massives a l’esplanada de Ramlila maidan, a Delhi, en solidaritat amb la vaga de fam d’Anna Hazare, el cèlebre activista anticorrupció, van reviure la poderosa tradició índia de resistència civil i van forçar un enduriment de les politiques de lluita contra l’abús de poder en propi benefici. A l’altre BRIC democràtic, Brasil, Ficha Limpa i altres campanyes anticorrupció van omplir els carrers de les grans ciutats amb manifestants amb escombres, senyal de la voluntat d’escombrar la lacra de la corrupció a la vida brasileira. La pressió d’aquest activistes, combinada amb la dels mitjans de comunicació, ja ha forçat la presidenta Dilma Rousseff a haver de cessar, a desgrat, a fins a sis ministres. Sota un mantell d’atonia política, a la societat xinesa bull un descontentament amb la corrupció i la ineficàcia que esclata periòdicament a escala local, com com s’escaigué enguany a desenes de llocs, en particular la ciutat portuària septentrional de Dalian. Fins i tot la Rússia de Putin ha tornat a viure, després de les darreres eleccions, manifestacions com no les hagué en més d’una dècada, i la plaça Bolotnaia de Moscou s’ha convertit en l’últim emblema de la de determinació dels ciutadans a acabar amb l’abús de poder.

El mapa que el 2011 configuren tots aquest punts, de Brasilia a BCN, del Caire a Cincinnati, de Delhi a Dalian, de Moscou a Manama, és el d’una renovació política important les conseqüències de la qual anirem comprenent millor els anys per venir. L?èxit d’aquest moviments no es mesura pel nombre de participants, sinó per l’impacte que assoleixen mercès a la seva determinació, organització, connexió amb la resta de la societat i, crucialment, a la seva capacitat de seduir els mitjans de comunicació. Les tendes plantades a places i parcs simbolitzen, llur fràgil i precària situació i la tenacitat de restar-hi el temps necessari.

En acabat l’any que ha estat el dels nostres ciutadans-activistes, hem d’estar-los agraïts per un fresca alenada de democràcia”