Taquicardia a l’Eurozona...

Les conseqüències a l’atur: 4.587.455 parats al juliol: 1.015.716 a Andalusia, 614.792 a Catalunya, 564.768 al País Valencià, 522.421 a Madrid, 289.785 a Canàries, 260.198 a Galiza, 245.464 a Castella-la Manxa 216.494 a Castella-Lleó.

A l’ensenyament públic: canvis a l’alumnat des primària + ESO + batxiller + FP contrastat amb plantilles docents (2010-2012): + 116.272 alumnes amb – 2.870 professors: Madrid ( + 14.266 amb – 1.279); Galiza ( + 5.272 amb – 1.137); Castella- la Manxa ( + 6.086 i – 803 professors); Catalunya ( + 32.766 alumnes però – 445 professors); País Basc (+5.453, - 289), Extremadura ( +339, – 204); Canàries ( +1.645, - 200), Andalusia ( + 18.790, - 103); País Valencià (+ 13.458, - 86). Pugen professors i alumnes a Cantàbria, Astúries, Castella-Lleó, La Rioja, Múrcia, Ceuta i Melilla. Repassem els retalls diferencials, en funció del Govern autonòmic que en té les competències: el bloc del PP fa pòdium en devallada de professorat: - 3,82 a Galiza, - 2,6 a Castella-la Manxa, - 2,53 a Madrid. Catalunya de CiU es situa en – 0,6 per darrera del País valencià (-0,1%) i evidentment de l’Andalusia del PSOE!.

Miquel Roca Junyent: “Hem de parlar amb duresa als alemanys i recordar-los la història: ens van fer passar dues guerres mundials que van destrossar Europa i la Mediterrània fou solidària amb ells. Que no ens donin lliços ara! Europa és la nostra gran oportunitat!”

Anton Costas a “Ni contigo ni sin tí...”: “Per què Alemanya impedeix al BCE actuar com un vertader banc central és un misteri. Especialment si considerem que el estudis sobre costos d’un trencament parcial o total de l’eurozona assenyalen que Alemanya en fora la gran perdedora. Sí això és així, ¿ com entendre la seva tossuderia, arrogància i fatxenderia? Podem plantejar dues hipòtesis. En la primera és que la seva conducta està moguda per interessos nacionals a curt termini. L’austeritat imposada als països sobreendeutats fóra una manera de donar temps per tal que els seus estalviadors i els seus bancs recuperin el que van prestar al sector públic i privat d’aquests països. A més, en refugiar-se els capitals en el deute alemany els permet els guanys d’un dumping financer, a cost zero o negatiu, en perjudici de la Hisenda i de les empreses dels països més dèbils. La segona, és que el seu capteniment està motivada per la seva visió de com avançar en la integració europea. Alemanya vol forçar França a acceptar la Unió Política com a pas previ a deixar fer al BCE les funcions de blanc central; però França s’hi resisteix a aquesta condició i defensa la Unió Bancària. El resultat incert d’aquesta nova guerra franco-prussiana és el risc de trencament de l’euro”

“Els 600 punts de sobrecost que ha anat pagant el Tresor espanyol per a finançar-se els darrers mesos es deuen, en part, al risc pròpiament espanyol, derivat dels nostres mals – sobreendeutament més privat que públic; dèbil competitivitat -, que probablement explica un sobrecost de 300 o 350 punts i la resta el risc de l’euro. Si s’eliminés, la prima de risc espanyola baixaria a nivells sostenibles i no hi hauria problemes per a seguir finançant-se als mercats privats de capitals”.

“El rescat, en alguna de les seves modalitats, fóra com si en lloc de llençar un flortador de suro, que t’ajuda a tornar al vaixell, te’n fessin arribar un d’acer, que t’enfonsa definitivament en la recessió, l’estancament, l’atur i la pobresa. En aquestes circumstàncies el dilema de l’euro s’expressaria en tota la seva força: Ni contigo ni sin tí tienen mis males remedio, contigo porque me matas, sin tí porque yo muero...”

J.M.Colomer a “Más impostos amb representación”: “El dilema polític de la UE fou resumit fa algun temps per Jean-Claude Juncker, president de l’Eurogrup i el membre més antic del Consell d’Europa: “Tots sabem el que cal fer – digué – però no sabem com ser reelegits quan ho hàgim fet” (...) El pitjor desajust és que polítics, com Juncker, que pren decisions a nivell de la UE, sinó a nivell estatal. Dubten a fer el que saben que cal fer en les institucions europees perquè no estan pendents de les expectatives i demandes de l’electoral europeu, sinó de les reaccions dels contribuents i votants dels seus districtes electorals”

“El Consell format pels caps executius estatals hauria de ser més directament representatiu i capaç de retre comptes a l’electorat europeu. Aquesta és, evidentment el tipus d’opció que escollí EEUU. Així les decisions de la UE, alhora que tindrien més capacitat d’emetre deute, recaptar impostos i proveir inversions públiques i d’estabilitat econòmica, per bé que haguessin començat les seves carreres polítiques a diguem, Alemanya, Finlàndia o Luxemburg, podrien obtenir un suport popular a països perifèrics, meridionals o orientals que es beneficiarien d’una major integració federal – de manera semblant al que també succeeix a EEUU-. En els termes de Juncker, llavors podrien saber com ser reelegits, per bé que per a càrrecs diferents, d’àmbit europeu”.