Oberts al Món (XII)

ETAren amaiera!

Javier Pérez Royo: “ L’esquerra abertzale juntament amb ETA han perdut la guerra davant d’Estat de dret. I de manera rotunda. Però està sabent-se situar en el sistema polític espanyol després de la derrota molt milllor que tots aquells que l’han derrotat”. “ Han assolit que ETA fes pública la declaració de fi de la lluita armada els dies immediatament previs als de proclamació de les candidatures per les Juntes Electorals de les tres províncies basques i de Navarra, que, com no podia ser d’altra manera han donat validesa a les candidatures d’Amaiur per a les eleccions generals del 20-N”. “El que ha sigut impensable des de la recuperació de la democràcia després de la mort del general Franco, el fet que un dirigent abertzale pogués ser lehandakari ha deixat de ser-ho”

Fernando Onega a Zapatero guanya, Rajoy administra: “Fou el seu somni, mai no dissimulat: passar a la història com el pacificador d’Euskadi. Fou la seva gran ambició política abans que li estellés l’economia entre els mans. I el destí final ha fet una mica de justícia. Le proporcionà la gran consolació: el 20 d’octubre just un mes abans que el poble espanyol el judiqui al tribunal de els urnes, ETA decidía “el cese definitivo de su actividad armada”. Hi havia empenyorat la seva honra, la seva intel·ligència i la seva visió d’Estat en una negociació en la qual molt pocs vam creure, sobretot després del fracàs. Avui pot dir que ha assolit el gran objectiu inicial del seu mandat. Els estic parlant, és clar, de José Luís Rodríguez Zapatero. I tracto d’ampliar la visió al gran executor de la seva política contra el terror, que és Alfredo Pérez Rubalcaba.

L’escenari que deixa la gran notícia sembla dissenyat per un equip d’estratègia: l’èxit per al govern que passà més temps sense atemptats, desmuntà més cops la cúpula de la banda i en destruí més l’organització, fins a deixar-la sense militants, sense diners i només amb el patrimoni dels presos; l’administració del futur, per al PP, si les urnes confirmen la seva victòria. ¿I per què dic que sembla dissenyat per un equip d’estratègia?Per els víctimes. Només la dreta està en condicions de liderar-les i asserenar-les. Per a elles, el PSOE, faci el que faci, sempre mereixerà tota desconfiança”.

Carles Castro, convilatà, analista electoral màxim, a “L’hora decisiva del nacionalisme (basc):

“ Van fer falta boi 60 assassinats més (des de l’escalada d’atemptats a partir del 2000) per tañl que el món etarra comprengués de la inutilitat de la seva estratègia i emprengués el camí fins la derrota final. I la resposta de la societat basca fou altre cop eloqüent: a les passades eleccions locals, la franquícia de Batasuna s’acostà a les 300 mil paperetes i assolí el 26% de lvot emès. Un nou rècord històric però també un nou avís que el mapa nacionalista basc podria reescriure’s en favor de l’independentisme radical. L’avantatge del PNB el maig passat es quedà només en quatre punts.

Ara, l’impacte emocional del definitiu final d’ETA podria catapultar els hereus de Batasuna a la pole position als comicis del 20-N. I els paral·lelismes amb Catalunya no suposaran un gran consol per al PNB. CiU mai no deixà de ser la primera força parlamentària i guadí, a més, d’una basa que difícilment brindarà l’esquerra independentista basca:l’autodestrucció d’ERC. Pressionat per una crescuda Batasuna a definir-se entre les seves dues ànimes (l’autonomista i la sobiranista), el PNB ja no té garantida l’hegemonia a força de presentar-se com un nacionalisme tan genuí com innocu per a l’statu quo”

Bernardo Atxaga, escriptor a Aviones y pájaros:

“ Hi hagué un sòl, una pista, una dictadura que propiciava una reacció política violenta*, i també un motor, un mecanisme que en deu o quinze anys d’atemptats i morts convertí la situació en irreversible; però el fet que al fil de 1970 sorgissin grups semblants a ETA a llocs culturalment més forts que el País Basc (UPG a Galícia i PSAN a Catalunya) o el que, en aquest mateix temps, grups com l’IRA provisional o la fracció de l’Exèrcit Roig, els Black Panters o, fins i tot, el californià Exèrcit Simbiòtic d’Alliberament (ASA), tinguessin una gran activitat, indica que existia el que el que, amb alguna frivolitat, podria anomenar-se “un moda revolucionària contagiosa”. Hi havia model als qui imitar. S’esquein ocells que donaven la idea (de “també” volar). Quan Patrícia Hearts passà de la seva condició de segrestada a la de membre de l’ASA, agafà el nom de Tània, homenatge a l’altra Tània, la companya del Che Guevara.

Cal fer-se la pregunta del perquè de la llarga vida d’ETA, de boi cinquanta anys. Cap dels altres grups armats durà tant. La resposta és difícil, però crec que també ha hagut models pel mig. Quan, fa uns deu anys, vaig escoltar donar crits a favor d’ETA en un concert que es celebrava al mateix poble on, hores abans, una bomba havia acabat amb la vida d’un electricista, vaig pensar que el rock and roll global i l’histrionisme antisistema de molts dels seus herois hi alguna cosa a veure, és a dir, amb els ocells de mal averany”

(*) Franco euskararen ilztailea (Franco assassí del basc)

M.A.Lujua, president de Confebask: “L’empresari basc es podrà dedicar a treballar ,que és el que ha de fer, sense preocupar-se de la seva seguretat i de la seva família”. Probablement el terrorisme reduí un 10% el PIB per càpita d’Euskadi (estudi de 2003)

Som europeus també!

J.I.Torreblanca a “Rebelión en la capitales”:

“Avui és més evident que mai que els líders europeus funcionen amb un esquema mental invers al que la situació exigeix: en lloc de solucionar els problemes nacionals pensant des de paràmetres europeus, intenten de solucionar els problemes europeus pensant des de paràmetres exclusivament nacionals *. No és estrany, doncs, que no ens surtin els comptes, ni que els ciutadans ni els mercats f temps que s’han adonat que no és la suma d’aquestes parts nacionals, capa cop més incapacitades i enfrontades entre elles, les que salvaran Europa”.

“No es tracta tant que anem cap a una Europa alemanya, que podria ser acceptable sota certes condicions, sinó cap a una Europa penitenciària on l’única mesura és l’austeritat i, al dir, d’alguns, la recessió l’únic horitzó econòmic per a aquells que restin assenyalats com a incomplidors”.

(*) Necessitem eurodebats nacionals (T.G.Ash): “Està absolutament clar per a donar suport a a les decisions sobre Europa no procedeixen del Parlament Europeu sinó del Parlaments nacionals (...) Per bé que els debats parlamentaris han nascut de l’escepticisme – en relació a l’euro a Alemanya, envers la UE a Gran Bretanya – ambdós han permès escoltar arguments enèrgics i ben expressats en defensa d’Europa. No hem de tenir por al debat obert”.

Fernando Vallespín a “Quién manda aquí?, després que “nuestro hiper-demócrata Zapatero se vanagloriara de la satisfacción que encontró entre los diputados alemanes la reforma constitucional con qeu nmos deleitaron los dos grandes partidos el último verano”

“ La crisi ens ha canviat el guió. Sempre pensàvem que els cessions de sobirania anirian cap a institucions centrals (millor, si en digués “pols federals”) de la UE, no cap els Estats més poderosos econòmicament.

“El nou poder es refugia en el màxim d’oscurantisme tecnocràtic. Si uns dels pressupostos de la democràcia és la “comprensió il·lustrada” (R.Dahl) per part dels ciutadans dels afers que es ventilen en l’espai de la política, em temo que en el cas de l’últim Consell d’Europa, en el que més afecta les nostres vides a partir d’ara, boi tots ens quedem a les tenebres. Ens haurem de fiar dels que ens diguin els experts.

Sempre ens quedarà el dubte, tan mateix, de saber fins a quin punt darrera d’aquestes suposades decisions tècniques s’amaguen també clars interessos nacionals d’alguna de les parts. O si no hi havia altres mitjans disponibles a l’acció política diferents dels que van posar sobre la taula, que es van concentrar en una nova definició de l’austeritat fiscal. Els ciutadans sentim que sobrem i que, de ser això així, no té massa sentit que ens reclamin després el nostre pronunciament sobre qui ha d’exercir-ne el lideratge.

Vist des de la campanya preelectoral espanyola la cosa té pebrots, ja que Europa està completament absent del debat. Ningú no ens ofereix un relat creïble que ens permeti acedir al sentit del nous sacrificis ni als complexos entrellats de les decisions que els fonamenten. Se’ns roba la possibilitat d’esperança que en algun moment assolim la condició d’agent acitiu en l UE, i no simples subalterns que segueixen ordres del qui en realitat manen. Fins dimecres passat (26 d’octubre de 2011) estàvem disposats a fer sense rèpliques el deures que ens imposaven. Ens embargava el sentit de culpa per les nostres irresponsabilitats passades, que, en efecte van esser moltes. Ara, ens sentim preterits, i no únicament ens enfurisma el no haver estat capaços d’anticipar els desajustaments de l’economia, també el no haver aspirat a un més gran protagonisme a Europa”.