Oberts al Món (XIII)

X.Vidal-Folch a “Nos engañan como a chinos”:

“ Contra la creença general, el capital de la banca no s’està erosionant sobretot per l’efecte al preu dels bonus públics que niuen als seus balanços.

L’equívoc arribà fa un mes amb l’informe del FMI sobre l’Estabilitat Financera Global: ”El contagi dels riscos sobirans al sector bancari ha suposat tensions de finançament a molts bancs que operen en l’eurozona ha deprimit la seva capitalització borsari”. D’aquí hem passat a conclusions d’estimball. El valor de la banca europea a Borsa ha perdut des del principi d’any 273 mil milions d’euros; 1,5 bilions des de desembre de 2007. I la penya començà a atribuir aquest desastre encerament al deute sobirà perifèric en turbulència.

Culpar el deute perifèric és errar el tret, i agreujar el problema del deute. Els culpables de la debilitat bancària europea són, sobretot, els romanents de les hipoteques brossa titolaritzades, altres deutes incobrables emmascarades, l’excés de crèdit immobiliari imprudent. A més dels efectes jibaritzadors convencionals d’un estancament econòmic: més morositat, més carestia dels dipòsits.

Per això és encara més escandalós que la UE, intoxicada per l’EBA amb seu a Londres, aprovi de retallar el valor dels bonus públics en mans bancàries fins que el seu preu de mercat i altrament no imposin de revisar els actius tòxics i delmar el seu preu fins el real. No sabem, per tant, quan puja la febre de la banca malalta i, doncs, si la medecina de 108 mil milions d’e. és suficient, exagerada o ni fu ni fa. Però no en dubtin: els aiatololàs dels mercats la consideren escassa.

Per major inri, el disbarat es dobla de discriminació, ja que a alguna banca com a l’espanyola, l’EBA li nega que computi com a capital les reserves genèriques anticícliques acumulades des de 2000, aquesta guardiola de cigala laboriosa i pacient imposada pel BE: a data d’avui, prop de 8.5000 milions.

I a més si la UE es queda curta en el repte moral. Si la banca acaba abeurant altre cop diner públic, no n’hi ha prou amb la congelació temporal de dividents i bonus: també sous. Deuria, en quan pogués, repartir un ‘divident públic’, al sector públic, com postula el democristià Jean-Claude Juncker, i acollir als seus representants als seus consells. Ho resumeix el lema del ministre conservador suec Anders Borg: “L’objectiu és salvar el sistema financer, no els accionistes”.

Andreu Missé / El País, Brusel·les a Alemanya* guanya (però en realitat hi perd):

“Ha assolit una major participació de la banca al repartiment de les pèrdues de Grècia, per bé que manquen serrells per aclarir; ha imposat el seu criteri sobre la recapitalització dels bancs de manera que el recurs del fons de rescat (FEEF) sigui únicament en última instància i. sobretot, ha evitat que el BCE li doni suport. A més, ara Europa descobreix atònita que les necessitats de recapitalització dels bancs alemanys siguin menors que els de Espanya, Itàlia, França, Portugal i evidentment Grècia.

Però en realitat la d’Alemanya és una victòria pírrica. Berlín acabarà pagant – amb la resta d’Europa – la devaluació del projecte europeu, cada cop més difuminat per la seva dependència creixent d’EEUU, Xina i el FMI.

La cadena d’errades començà la primavera de 2010, quan Berlín exigí la participació del FMI al rescat de Grècia contra l’opinió de dos pesos pesants de la Comissió Europea, Almunia i Rehn, i del president del BCE. L’obstinació per impedir que el BCE pogués actuar com a autèntic garant del deute europeu ha emmenat a al penúltim espectacle, que consisteix a anar a mendicar fons a la Xina per tal que inverteixi a les noves societats creades al pla de rescat, encara per constituir i de menor solvència que el FEEF. Xina imposarà les seves condicions, bàsicament polítiques, en àrees que afectaran a drets humans, canvi climàtic i relacions comercials”

(*) dos mots alemanys del tot inquietants: überwachung (supervisió permanent) + schadenfreude (delit pel sofriment del proisme)

Eleccions a la Mediterrània:

Jordi Vaquer a Inquietud tras las elecciones (de Tunísia):

“ És important de recordar que aquestes no són unes eleccions ordinàries, sinó que s’legeix una assemblea el paper principal de la qual serà redactar la nova Constitució del país i que hauria d’estar exercint un any pera donar pas a noves eleccions que elegeixin, amb les noves regles de joc, un Govern plenament legítim. Si En Nahda (partit islamista) juga en aquest període un paper preponderant, tindrà, l’avantatge de poder donar forma a aquesta Constitució, erosionant tal vegada els principis laics sobre els quals Habib Bourguiba fundà la república després de la independència de França el 1956. Alhora, tan mateix, sofrirà el desgast característic dels primers anys d’un Govern de transició, atrapat entre la impaciència dels ciutadans i els formidables obstacles a la reforma, desgast del que tot sovint costa de recuperar-se (així la UCD a Espanya). Si el procés constitucional manté el seu caràcter inclusiu i de consens i les institucions afavoreixen la independència, el procés democratitzador a Tunísia avançarà. La vulnerabilitat ve, tan mateix, de la poca maduresa dels contrapoders existents; fragmentació dels laics entre molts partits, descrèdit del poder judicial, motius de comunicació fràgils i mancats de personalitat.