Oberts al món des d'Altafulla (VII)

W.Buffet, el tercer homes més ric del món demana al Congrés dels EEUU "Stop coddling the super-rich" ( Prou de mimar els bimilionaris), al NWT del 14 d'agost. Reconeix que el tributa el 17,4% dels seus ingressos del capital mentre que els seus treballaors el 36 dels seus ingesso laborals. Proposa pujar el gravamen a les bases imposables superiors al milió de dòlars (700 mil e.) inclouent-hi dividents i guanys del capital; i un tipus encara més superiors per als qui en depassin els 10 milions.

"My friends amb I have been coddlet long enough by a billinionaire friendly Congress. It's time for our gouvernement to get serious about shared sacrifice": "Els meus amics i jo hem estat mimats el suficient per un Congrés amable envers els bimilionaris. Ha arribat l'hora el nostre Goven es posi seriós sobre el sacrifici compartit".

Enric Juliana "Madrid no ha superat la prova de les tres T que el geògraf Richard Florida proposa com a premisa indispensable per a les ciutats dinàmiques, els nòduls més dinàmics dels món anàrquic i injust que ve. Les tres T: tecnologia, talent i tolerància. Madrid, una gran regió metropolitana que depassa amb escreix els límits de la comunitat autònoma que duu el seu nom, està ben dotada tecnològicament. És per exemple, el tercer ferroport del món (després de Tòquio i París) mercès a una xarxa radial d'alta velocitat que succiona energies d'arreu de la Península. Fruit del dinamisme metropolità i del fort ancoratge d'unes estructures estatals amb més de cinc segles d'història, a Madrid hi ha molt de talent acumulant. Tot i així falla la tolerància"

"De les ximpleries de José Mário dos Santos Mourinho responen ell i el seu poderós empresari que l'ha contractat. I no és sobrer recordar que Florentino P´rez és membre del Consell Empresarial per a la Competitivitat, encarregat de vetllar pel prestigi internacional de la marca Espanya.

" De la intolerància anticatòlica que dimecres es va exhibir a la Puerta del Sol n'haurien de respondre..."

Després de la RMI de 600 euros per a 34 mil famílies...no per transferència bancària sinó per taló domiciliat...

Jordi Gracia: "Costa molt més de disculpar el polític que arriba fresc i nou amb voluntat de fer neteja, de corregir defectes, d'esmenar el malbaratament de l'Estat del Benestar amb el pobres de necessitat, amb el més aixafats, amb els que prou feines tenen per a res, per bé que foren els qui posaren maó sobre maó o recolliren escombraries o van servir pizzes a preu fet"

Núria Carrera, presidenta dels treballadors socials i assistents: " Pot haver-hi frau com en qualsevol prestació. És una part molt petita. Però considerar que només defrauden els pobres...S'ha volgut criminalitzar la gent més fràgil apuntant al frau. Criminalitzar els pobres és una mala manera de fer política social. Hi ha hagut falta de professionalitat i rigor en el canvi de la forma de pagament: bona part del receptors de la RMI tonen domicili fix i la Generalitat ho sap. S'ha produït un gran caos, perquè els treballadors socials no en sabíem res. S'ha fet per la porta petita, a l'agost i molt mal gestionat"

Oriol Güell: " Reagan a EEUU i M.Tatcher al Regne Unit van encetar als anys vuitanta un era neoliberal els resultats de la qual poden veure's ara: un món més desigaul i uns governs que han de fer genuflexions davant els mateixos mercats que van originar la crisi. A Catalunya, tan mateix, aquesta doctrina no féu forat. Malgrat totes les crítiques que es puguin fer al seu llarg mandat - per formació, per virtut, concepció del pais o les raons que fossin - mai no buscà inspiració a WC o London sinó a Alemanya o Suècia.

Les coses semblen haver canviat amb el Govern d'Artur Mas, el que prdonà 150 milions en impostos a les grans fortunes (menys d'un miler) suprimint els impostos de successions mentre s'embarcava al més voluminós retall social en 35 anys de democràcia. Però les pulsions neoliberals del Govern impregnen moltes altres polítiques de la Generalitat, com ara la caòtica revisió de la RMI, de la que de depenen 110 mil persones i que costa 130 milions d'euros a l'any (20 menys que l'indult fiscal).

Mercès al conseller Francesc Xavier Mena sabem ara que tenim milers de Reines de la Beneficència* que viuen en abundància al Marroc mercès als 420 e. que els catalans els paguen amb els seus impostos. No hem de ser ingenus en aquest punt. El frau a la renda mínima - també en els ajuts a les empreses, una altra responsabilitat de Mena - existeix. Els experts l'estimen en el 2% i cal combatre'l amb totes les eines que un Govern disposi. Eines que, per cert, ja preveu la pròpia llei i que, segons els treballadors socials, ja s'aplica. Si Mena vol vetllar per al bon ús del diner públic, faria ver d'instar els seus funcionaris a a aplicar-les amb més rigor. Si a m´´es ho fan amb certa discreció, sense recórrer a les més abjectes estratègies polítiques i sense estigmatitzar ni acarnissar-se amb determinats col·lectius - que sempre en són esl més dèbils - molt millor. La cohesió social hi està en joc".

(*) Una mentida de gran efecte dissenyada pels assessor de campanya de Reagan, on una falsa veïna d'un barri deprimit de Xicago arribava a cobrar 150 mil dòlars a l'any mitjançant vuit entitats falses diferents, 12 targetes de la Seguretat Social i quatre pensions de viudetat de falsos marits. La Reina de la Beneficència inventada fou una de les estrelles de la campanya electoral de Reagan...

Luis Garicano, catedràtic de la London School of Economics a "Los eurobonos que vienen":

" És creïble el refús d'ahir (16 d'agost) de la cancellera Merkel i del president Sarkozy a l'amissió d'eurobons? Si pensem en el cost de les alternatives des de la perspectiva franco-alemanya, i en la creixent urgència de la situació a Europa, aquest refús és probablement més un gest que pròpiament una decisió. Permetre que d'alguna manera tots els països europeus emetin deute de forma solidària, beneficiant-se de la solidaritat conjunta de tots, sembla més a prop que mai. Considerem la perspectiva alemanya.

La darrera, i més perillosa, fase de la crisi financera que comença just ja quatre anys està centrada en les economies de la zona euro. L'origen de la crisi foren els els préstecs hipotecaris triple A al EUA que no n'eren tals; ara són els préstecs a països igualment segurs que tal vegada tampoc en són. En un cas i en l'altre, s'escauen moments en què la liquiditat, la sang del sistema financer amenaça de desaparèixer completament. Els mercats entren en un cercle viciós on entitats, o països que eren solvents amb un tipus d'interès relativament baixos no en són amb uns tipus més alts.

Aturar aquesta espiral destructiva fou la primera missió pública a ambdues fases de crisis. En la primera, els EUA recapitalitzà els seus bancs. En l'actual, els Governs incapaços de parar la por creixent a prestar a Itàlia i Espanya ( recordem, per exemple, que el Deutsche Bank liquidà sense miraments les seves posicions en deute italià), ha sigut el BCE el que ha actuat amb decisió.

Si la crisi fos simplement aquesta espiral de falta de liquiditat, amb l'actuació del BCE n'hi hauria prou. Baixen els tipus torna la calma i s'ha acabat. Dissortadament, tenim països excessivament endeutats, i amb poques perspectives de creixement econòmic. Però davant d'una falta de solvència, no pot esser el BCE qui n'asssumeixi el lideratge (és un institució monetària, no fiscal, i els deutes no es poden liquidar imprimint paperets: s'ha consumit en el present una producció futura i per tant no estarà disponible per després).

Per als països insolvents existeixen tres alternatives. Primer, la fallida: el país declara que no pot pagar els seus deutes i les renegocia de forma més o menys forçosa amb els seus creditors. Suposarà probablement la destrucció del sistema bancari del país que ha fet fallida i un risc molt elevat per a l'euro. Des de la perspectiva alemanya, qualsevol trencament dins l'euro posaria en perill la competitivitat de la seva indústria.

La segona alternativa és continuar amb els rescats, on els països del nord presten als del sud. Alternativa inviable per als casos d'Itàlia i Espanya (caldria un fons de boi 2 bilions d'euros, el doble del PIB espanyol i una quantitat capaç d'enfonsar la solvència de França i, després, si en perd la seva qualitat creditora, la d'Alemanya).

La tercera alternativa és permetre l'emissió d'eurobons. Els deutes són emesos per la UE, i no pels estats individuals.

Alemanya s'ha negat en rodó a les tres solucions. Però donat que la primera destruiria la seva indústria i la segona la seva solvència, comença a emergir un clamor per la tercera (els eurobons). Cert, Sarkpzy digué ahir, com el portaveu de Merkel el dilluns, que "no és el moment", però, això ens diu la nostra experiència personal, és boi un sí. A Alemanya els liberals s'hi oposen, però els verds i els socialdemòcrates ja hi estan a favor ,així com al confederació d'empreses exportadores.

Evidentment, si hem de demanar en préstec llur solvència a Alemanya, Holanda i Finlàndia, haurà de ser a canvi d'una garantia de control de les finances públiques dels deutors (¿ i no són les finances públiques la política sencera?) pels creditors. ¿Acceptarem canvis constitucionals de tal magnitud els ciutadans del nord i del sud? Només està clar que no tenim alternativa, és a dir, quan la crisi torni i estiguem entre l'espasa i la paret.

Vindran els eurobons, i la unió fiscal, probablement, però ens haurem d'agafar, i ben fort, perquè ens resten moltes maltempsades".