Oberts al món des d'Altafulla (VI)

Tots els noms de la corrupció a la Hisenda de BCN dels anys 90's:
- els qui no van cobrar el que es devia a l'Estat:
J.Mª Huguet, exdelegat especial d'Hisenda a Catalunya - excompany de batxiller de Pepe Borrell, per la qual cosa hagué de dimitir la primavera de 1999 com a Presidenciable del PSOE. Condenmat a 13 anys de presó i 6,102 milions d'e. de multa per suborn passiu del grup Torras, prevaricació, falsedat i infidelitat en la custòdia de documents i omissió de perseguir delictes. Decomís dels 2 milions d'e, fruit dels suborns del grup Torras.
Manel Abella, inspector. 11 anys de presó i multa de 2,036 milions d'e. per suborn passiu del grup Torras, Nuñez y Navaro i Ibusa; prevaricació, falsedat i omissió de perseguir delictes. Decomís de 114.062 e.
Roger Bergua, inspector. 9 anys de presó i 1,53 milions d'e. de multa per suborn, omissió del deute de perseguir delictes i falsedat. Decomís de 88.503 e. per suborn passiu de Núñez y Navarro.
Álvaro Pernas, inspector. 12 anys de presó i multa de 732 mil e. per suborn, falsedat, omissió de perseguir delictes i insolvència punible. Decomís de 300 mil e. per suborn passiu del grup Kepro.
Decomís de 1.535.172 e. al matrimoni entre l'inspector J.J.Lucas Carrasco i la seva muller Mayra Mas, excedent de subinspecció per muntar MLM una societat de cobrament dels suborns instrumentats per Folchi. Ambós multats per negociacions prohibides a funcionaris públics: 66 mil i 34 mil e.
- els qui no pagaven al fisc:
J.Ll. Núñez i Clemente, empresa Núñez y Navarro (79 anys) , el seu fill de 51 anys i el directiu Salvador Sánchez Guiu. Cadascun a 6 anys de presó i multa de 2,036 milions d'e. - com l'inspector Abella - per suborn i falsedat.
El grup d'empreses haurà d'ingressar a Hisenda el defraudat: 1,5 milió d'e + 408 mil e + per definir.
2 anys als empresaris Gustavo Bueno i Fco.Colomar d'Ibusa per falsedat i prevaricació
- intermediaris:
l'advocat Juan José Folchi a 7 anys i 6 mesos de presó i multa de 6,045 milions d'e. per autor de suborn actiu , prevaricació i falsedat. Resta en règim obert per una condemna 9 anys.
Joan A. Sánchez Carreté, assessor fiscal. 2 anys de presó per falsedat i 6 mesos arrestat per cooperació en suborn passiu a Kepro.

Ángel Viñas, diplomàtic, catedràtic de la Complutense i historiador ens desvela les diferències de fons entre historiadors de l'Espanya contemporània:
"Existen autores que abrazan el cambio producido en el pasado. Hay otros a los que cuesta trabajo aceptarlo. (...) Las visiones teleológicas de la historia han caído en desuso pero los historiadores siempre priman los factores de "progreso" o los de "conservación", en una u otra medida del statu quo. Quienes no son historiadores prefieren refugiarse en cómodos mitos. (...)
"La ideología también cuenta. Todo historiador se decanta hacia una o otra posición. Casi nada de ello es un inconvenient per se con tal de que no se falsifique la evidencia ni se ignoren los avances en la investigación".

Pedro Castro Vázquez, 28 anys alcalde Getafe fou desplaçat pel cap de llista del PP Juan Soler-Espiauba; desvinculat, encara no censat, i que per Nadal fou designat candidat. Admet que podia ser enviat a qualsevol altra ciutat del sud de Madrid. La transformació sociològica de barris proletaris en residencials de classes mitjanes, la crisis i el desencís el van fer guanyar 3 mesos i mig d'aparèixer a Getafe de campanya electoral permanent. Quines coses que van passar arreu el 22 de maig!

Lluís Bassets ens fa adonar de la ironia del macrodeute d'EEUU: " No ha estat Obama qui ha creat el problema sinó el seu antecessor. G.Bush, que arribà a la Casa Blanca amb superàvit de 1,2 billons de dòlars i el deixà amb un deute d'uns 10 bilions de dòlars. La seva participació en la fabricació de l'actual pastís de 14,4 bilions de dòlars de deute és fabulosa: 1,8 bilions del forat es produeixen per les exaccions d'impostos als més rics; 1,5 per les guerres d'Irak i Afganistan, a més dels increments en defensa; i boi un bilió pels paquets d'estímuls a l'economia, salvació dels bancs i altres capítols vinculats a la crisi que el Tea Party després ha endossat a Obama mercès a la seva retòrica contra la despesa pública".
Troba que la causa profunda de la crisi de l'endeutament de les economies occidentals rau en la inacció i les dificultats per governar-lo: per fragmentació al cas de la UE i per polarització a EEUU.

L'acord per evitar la suspensió de pagaments federal el 2 d'agost representa assoliments i pèrdues per ambdós partits:
Per als demòcrates, resta exclosa una reforma dels ajust socials immediata. Van haver d'acceptar un retall immediat d'1 bilió de dòlars sense augments d'impostos, el gran triomf republicà.
Fins a gener de 2013, passades les presidencials, no serà votada l'extensió del deute. Mentre, un comitè bipartidista pot pujar impostos i retallar defensa.
Acords favorables als demòcrates; però els republicans van introduir-hi que també pot canviar els ajuts socials, afectant les pensions i els satisfà plenament que la despesa té un termini de 10 anys pera reduir-se en 3 bilions de dòlars.
Per això, el corresponsal del País a Washingtong, pot afirmar:
"Qualsevol que en sigui l'enfocament ideològic per a judicar-lo, els termes del compromís per a evitar la suspensió de pagaments està més a prop de la la filosofia del Tea Party que d'una administració demòcrata que ha advocat pels sacrificis compartits i per reduir els avantatges fiscals dels més rics. Això no és conseqüència d'una major convicció en els seus principis, sinó el resultat de la voluntat popular expressada a les parlamentàries de novembre de 2010. Quan va decidir de dividir les responsabilitats de Govern entre els dos partits i deixar la Càmara de Representants en mans d'un grup de radicals que van prometre netejar Washington, ja es podia anticipar el que acabaria succeint.

X.Vidal Folch compara les hisendes d'EEUU i de la UE: ells han dedicat a estabilitzar el seu mercat de deute de l'ordre de 14 vegades més. El seu pressupost federal supera el 20% del seu PIB; el de la UE, prou feines de l'1%. Del qual la despesa agrícola serà el 2012 un 39,3% - per a 35,7 el de cohesió; quan el sector primari representa el 4% i el 8% dels llocs de treballs de la UE.

Anton Costas a "Grècia somos todos":
"Y si no sabem veure així, llavors ens anirem alegres i confiats vers desastres majors. Ja succeí així al primer terç del segle passat, quan en acabar la Primera Guerra Mundial, França i Anglaterra imposaren a Alemanya la condició de carregar ella sola amb el cost de la guerra. I sembla com si estiguéssim encantats de tornar a equivocar-nos. Ara, amb Grècia"
"Són les mateixes elits financeres, causa original del problema, les qui defensen ara que la solució és l'austeritat i els retalls socials; perquè han sabut fer forat en presentar com a culpables la indolència i dependència de la despesa pública dels ciutadans del països sobreendeutats"

Carlos Mulas-Granados, director de la Fundación Ideas presenta " (4) Nuevas ideas para la economía del futuro":
" (I) El principal problema és que intentem aplicar polítiques fiscals apreses els anys noranta als problemes d'una dècada després. Llavors, alguns economistes van demostrar que els ajustos fiscals poden tenir efectes expansius si assolien de generar expectatives suficients per als sector privat. Els retalls a transferències i sous públics poden millorar les expectatives fiscals de les famílies i de les empreses i animar-ne el consum i la inversió.
Però aquell ja no és el món actual. Aquelles teories fiscals funcionaven en un context d'estabilitat financera i després d'una constant expansió del sector públic des de la postguerra que prou que podia asfixiar el sector privat. Ara, com a Espanya, el crèdit segueix sense fluir i els problemes són a famílies i empreses.

(II) El segon problema és el de la política monetària i la seva incapacitat per a evitar bombolles financers.
En la pràctica dels últims quinze anys, els BCs establien un objectiu d'IPC i en funció d'ell es fixaven els tipus d'interès i els diner en circulació. Però aquest sistema no ha evitat les periòdiques bombolles financeres.
Així la política monetària del BCs no s'acomoda bé a l'evolució dels preus dels actius d'inversió, com ara les accions de les empreses tecnològiques, els fons de pensions, les matèries primes, o molt d'ara, el deute sobirà. Per tant, ens cal interconnectar els preus dels actius amb les bombolles financeres; i també cal incorporar criteris anticíclics a la política financera. Per tant els requisits de reserva de capital exigits als bancs haurien de ser alts, per estalviar en temps de bonança, i relaxar-se quan l'activitat decaigui per tal d'escurçar les recessions donant crèdits a famílies empreses.

(III) El tercer desafiament consisteix en incorporar supòsits més realistes al nostre esquema central. A nivell micro, la ciència econòmica es fonamenta en la presumpció que els individus es comporten racionalment i maximalitzen llurs funcions d'utilitat. A nivell macro, entenem l'activitat econòmica com la multiplicació de la producció de béns i serveis, en un context de recursos escassos. I pel que fa a la seva assignació i distribució estem convençuts que el mercat n'és el més eficient, per bé que sabem que no és el més equitatiu.
Però la tossudesa de la realitat ens obliga al repte de superar aquest esquemes. Hem d'acomodar a la teoria micro els comportaments d'impactes destructius i els motius altruistes. Fins ara, les accions solidàries eren vistes com a irracionals, o pitjor encara, com a part d'un càlcul egoista per a obtenir la satisfacció moral d'ajudar els proisme.
Hem d'integrar la sostenibilitat en els nostres models macroeconòmics, per augmentar-ne la qualitat dels productes. El fer confluir economia i ecologia promet nova investigacions.

IV) El més complicat de tots, ha de fer desenvolupar teories que assumeixen que l'economia tendeix al desequilibri. Des que Hicks desplegà a mitjans del segle passat un esquema d'estàtica comparativa per explicar que l'economia es movia entorn de tres equilibris simultanis - al mercat de béns, al de diners i al de bonus - els avenços han estat importants, però no definitius. Les prediccions de les teories econòmiques han de considerar els contextos històrics i institucionals, els cicles electorals i les preferències ideològiques, com ja fan els politòlegs, per bé que amb menor sofisticació matemàtica. Cal reconèixer que no podem veure la mà invisble del mercat perquè de fet
no existeix. És la mà visible de l'Estat la que genera garanties regulatòries per tal que els mercats funcionin en competència, la que assigna recursos per a compensar les seves iniquitats, la que facilita certeses a mitjà termini, i és la que lidera les apostes estratègiques que cal en conjuntures de canvi de model productiu, com l'actual.
Les noves idees a les quatre àrees esmentades s'han d'adonar que l'economia no és una ciència com la física, a la manera de Hicks, sinó un art que empre instruments científics com ara la medecina: fer servir mesures, proves i dades; però l'èxit de les nostres prediccions i teràpies depèn de l'èxit d'incorporar l'entorn i la psicologia dels individus".

Dades contra mentides xenòfobes, de la Fundació de la Caixa:
- en són el 12,2% de la població espanyola i absorbeixen el 6,8% dels serveis socials, el 6,1 de les despeses educatives i 5,1 de la sanitat.
- per renovar permisos de treball han d'estar al corrent de pagaments a Hisenda i cotitzacions a la Seguretat Social.
- l'atur a BCN, entre 2006-10 pujà el 71%entre els "nacionals" i els 236% entre els "immigrats".
- a sant Adrià del Besos, objecte dels pamflets de PxC, només el 5,4% de les beques escolars i menjador foren per a immigrats, i l'11% de les places de guarderia: 37 sobre 684 i 9 sobre 80.