Oberts al món des d'Altafulla (IV)

X.Vidal-Folch: "A Europa es desplega una guerra entre Governs i agències de desqualificació, els Governs intenten de governar però les agències manen, denuncia un manifest del liberal Verhofstadt i el socialista Giuliano Amato, subscrit per Enrique Barón, Michel Rocard i altres.
La cancellera Angela Merkel assegura que no permetrà que aquestes entitats ens arrabassin la capacitat de judici. El seu ministre d'Hisenda, Wolfang Schäuble, s'inflama: Cal acabar amb l'oligopoli de les agències. La CE s'indigna, sospita i amenaça, ara també per boca del seu president Durao Barroso. El Congrés d'EEUU dictaminà aquesta primavera que les agències (el trio Fitch, S&P, Moody's) foren les peces essencials de la maquinària de destrucció financera. O sia, còmplices necessaris en el desvalisament de la banca d'inversió i els seus clients: també, als seus clients i, en definitiva, als contribuents".


Eurostat confirma que Espanya és un dels països amb menys pressió fiscal de de la UE: el 2009, la recaptació significà només el 30,4% del PIB ( per al 39,1% de l'euro zona; u el 38,3 de la UE // Itàlia: 43,1; França: 41,6; Alemnaya: 39,7; Holanda: 38,2%; Gran Bretanya: 34,9%.
Des de 2007, entre l'efecte de la crisi als ingressos i les rebaixes fiscals, ha baixat 7 punts percentuals de PIB. L'IVA encara resta -2 punts per sota de la mitjana de la UE.
El principal problema rau en l'estructura de distribució de les fonts d'ingressos: les rendes dels sous i les cotitzacions socials sumen el 16,7 del PIB; les rendes del capital, només el 7,4 i la recaptació per consum el 7,2.


JoanTapia: "A l'empara de la reconversió de les caixes que poden captar capital i complir les exigències de solvència, la Caixa ha fet el gran salt en substituir Criteria per
CaixaBank, al qual ha traspassat tot el negoci financer.
Els responsables de l'operació són tres catalans: Isidre Fainé, Ricard Fornesa i Joan Maria Nin. CaixaBank (81% en mans de la Caixa) té més de 600 mil accionistes comptant els qui acaben de subscriure 1.500 milions de bons convertibles i un capital de primera categoria de l'11%.
Porta retard en ralació al Santander i el BBVA. Per aixó cerca una expansió associada a potències locals: amb un banc xinès, on ja té participació, a Àsia. Amb Carlos Slim a Amèrica Llatina. Amb l'austríac Erste a Europa de l'Est. Una caixa catalana a la Champions bancària. N'es ja el tercer banc espanyol i el desè europeu.

El catedràtic de cirurgia de la UAB A.Sitges-Serra disecciona 6 causes de pèrdua de credibilitat de la classe política:

1.- La síndrome de la primera fila: els privilegis otorgats als polítics no es corresponen amb la contrapartida de serveis a la comunitat ( vetllar per l'Estat del benestar; controlat l'especulació financera). Llistat de privilegis: primera fila reservada gratuïta a qualsevol recepció, tribuna esportiva o acte públic. Cotxes oficials, sous o dietes no proporcionals; saltar-se'n les llistes d'espera; targetes de crèdit.

2.- Marrons en direcció única: les responsabilitats no són assumides i es busquen bocs emissaris cap avall, entre els subordinats. Les bases que així assimilen guanyen mèrits dins els partits.

3.- El joc de la cadira, a l'inrevés: els comandaments intermitjos han d'assumir els marrons i per això es cremen ràpidament. Però una nova cadira els espera, expandint inexorablement la feina a les administracions públiques.

4.- Cinisme sense classe. Canvis de xaqueta, mentides o menyspreus d'adeversaris mentre tasten canapés. ¿Com és possible que el president Mas i el seu entorn mediàtic equiparessin els incidents del Parlament a la kale borroka?

5.- Mediocràcia: la nostra classe mitjana estudiosa o treballadora no accepta que tants polítics arribin als seus escons amb un curriculum amb el qual mai no podrien competir no ja a l'empresa privada, sinó als primers esgraons de la mateixa Administració. El resultat és un discurs polític buit, covard, culturalment pobre i tècnicament incompetent. ¡Si al menys no rebutgessin tot allò que ignoren, com va escriure Machado!

6.- Apropiació d'allò públic: els partits al poder empren les institucions amb objectius electorals i per això estenen llurs tentacles fins al moll de l'ós de la justícia, l'ensenyament o la sanitat.

A finals de l'any passat eren 687.523 els habitatges sense vendre a tot l'Estat. Es concentren en l'arc mediterrani: 19,35% al País Valencià; 16,33 a Andalusia; 15,03 a Catalunya. Castelló n'encapçala la sobreoferta perquè el 10,3% del seu parc immobiliari no s'ha venut. El 2013 s'albira la recuperació del mercat

El nou arquitecte en cap de BCN, V.Guallart valora els seus antecessors: "Bohigas ha estat el pare del nou urbanisme. Acebillo va desenvolupar un tasca important en infraestructures. I Oriol Clos ha estat coherent en l'espai públic i habitatge".
"BCN ja és una gran metròpoli, aquest tipus de ciutat discontínua que les persones habiten gràcies al transport d'alta velocitat i les tecnologies de la informació. Necessitem barris de baixa velocitat, on viure, treballar i descansar; integrats a una ciutat d'alta velocitat, hiperconnectada amb el territori: slow cities al sí d'smart cities"