Oberts al món des d'Altafulla (III)

D'acord amb el sondeig, entre el 2-17 de juliol, del CEO de la Generalitat: el 75% volen l'autogestió de la recaptació i distribució dels impostos de les persones físiques i jurídiques catalanes.
En un referèndum sobre la independència, el 42,9% votaria afirmativament; en contra, el 28,2 i no hi participaria el 23,3%. El principal argument independentista és de tipus fiscal (autogestió: 36,4%).
Pel que fa al model d'encaix de Catalunya dins / fora d'Espanya, els partidaris d'un Estat independent (25,5%) segueixen per sota dels autonomistes que la veuen com una Comunitat autònoma (31,85) i del federalistes (33%). El 5,6%, la considera una simple regió més espanyola.

Rafael Nadal a "10-J: esperant els líders" (La Vanguardia): consells per a Federalistes:
"La clau no és la independència sinó la llibertat del poble de Catalunya, que s'expressa en cada circumstància històrica com vol i que, òbviament, també inclou l'opció independentista. És probable que si un dia Catalunya pot exercir la seva llibertat votant sense restriccions molts sectors recuperin la confiança en el federalisme, entès com un pacte de voluntats lliures.
El debat sobre la llibertat de Catalunya no es pot deixar només en mans dels independentistes; federalistes, confederals, autonomistes i unionistes han d'intentar guanyar-lo tant com els secessionistes. Però res ni ningú pot posar límits al lliure debat.
El PSC ha de coliderar el debat amb valentia i ha de defensar amb claredat el seu projecte federal, aquí i a Madrid. Però ha de deixar clar que aspira a ser un partit central tant en una Catalunya federal com en una independent".

Des de 2007, s'han destruït 2,36 milions de feines. En absorbir-la íntegrament pels joves d'entre 16 i 34 anys ( 2,377 milions) s'escau una certa estabilitat social mercès a les transferències familiars de pares i germans. Entre els 45 i 64 anys, ha pujat l'ocupació malgrat la crisi 215 mil). Entre 35-44 anys: - 198 mil.
Dissortadament, el 42% dels aturats són de llarga durada, amb més d'un anys a les llistes d'atur.
Els famosos "ni-ni" són una xifra marginal i en descens: uns 307 mil i -28% en relació al 2002. Als països anglosaxons, fins a 3 milions de llars tenen tots els seus membres en atur; circumstància que es trasllada en l'exageració de la seva dimensió a Espanya.

Josep Ramoneda valorant ZP: " Crec que Zapatero no és un cínic, però no ha sabut transmetre al seu discurs la profunda tristesa que transmet el seu rostre; perquè es protegeix darrera una pell d'elefant que l'ha allunyat de la realitat".
Els seus èxits en la modernització d'Espanya en matèria de costums i llibertats i en la derrota d'ETA són indubtables. Però ha resultat que, a l'hora de la veritat, només ah comptat l'economia. I no va saber corregir l'herència que ara critica".

Manuel Vicent, a "La frase" (El País): "Las eleccions generals es guanyen amb una sola frase. (...) Cada candidat a la Casa Blanca es presenta sota l'empara de seu eslògan, que repeteix durant tota la campanya fins que acaba per perforar el cervell de l'elector: És l'economia, idiota, fou la consigna de Clinton, que féu moure les mans a l'hora d'escollir papereta. L'eix del mal, amb aquestes quatre paraules guanyà les eleccions George Bush després del cataclisme de les Torres Bessones. Yes, we can, repetia Obama en tots els mítings com un mantra. Al nostre país el Partit Socialista arribà al Govern el 1982 socialista amb aquesta breu expressió: Por el cambio. Després de tres majories absolutes Felip fou desbancat finalment quan l'exabrupte imperatiu "márchese, señor González" vessat com una gota malaia fou assimilat per l'opinió pública com una necessitat peremptòria, però el mateix dia de l'atemptat d'Atocha el propi Partit Popular fou abatut perquè Rubalcaba trobà la frase precisa que sintetitzà tota aquella tragèdia social, moral i política. España no se merece un Gobienrto que le mienta. Fou el cop a la barra que féu flotar junt a la lona Aznar i Rajoy. Ara, el Partit Popular, sense un programa explícit, en té prou en percudir sobre l'enclusa amb un martell aquest binomi sinistre: Zapatero y cinco millones de paradors. Elecciones anticipadas. Una cosa porta l'altra. Tota la diabòlica complexitat de la crisi econòmica ha restat reduïda a aquest elemental principi de causalitat que l'opinió pública també ha acabat per assimilar. El problema del Partit Socialista consisteix en que no sembla trobar una frase atractiva per a repescar els seus elrctors que l'han abandonat. El cervell de l'electoral no dóna per a més de dues idees a la vegada. Es tracta de trobar un vocable, una expressió, fins i tot un sol vocable, que n'expressi tota la desesperació de l'esquerra i l'obligui a refusar un cop més aquesta pastilla de sabó amb què Pilats es restà les mans. Si me odias, vótame.

Katrin H., neboda néta de Heinrich H. (segon de H. i cervell dels camps de concentració i extermini); mare amb un jeun israelià, autora de Los hermanos Himmler (historia de una familia alemana) editada per Libros del Silencio: "El seu pare, professor d'institut, de la burgesia culta alemanya els inculcà als tres fills que pertanyien a la classe més ben formada d'Europa i el educà en els valors de disciplina, obediència, nacionalisme, tradicionalisme, monarquisme, militarisme i humanisme. El seu humanisme era el de l'estudi dels clàssics grecollatins; traduïen els seus textos, boi tots bel·licistes i antidemòcrates: era un humanisme que valia només per a nosaltres - éssers superiors - i no per als altres, indignes, inferiors. En va sortir la generació més cruel de la història. Algú havia d'encapçalar la missió que pertocava ala nació alemanya! Se'n sentien els responsables, com als més ben preparats: aquella burgesia recuperava el seu lloc a la història, sostenint i seguint el taujà de Hitler.