Segons Haffner, el nazisme posa molt menys de manifest la inflexible duresa d'una societat autoritària que la inconsistència i la mal·leabilitat d'una nació sense caràcter. En lloc d'incriminar com tothom avui en dia, el excessos i els prejudicis de la disciplina, descobreix amb horror una espècie de gelatina. Arriba fins i tot a escriure, el 1939, que el que caracteritza els alemanys "és l'absència total del que s'anomena tant en un poble com en un individu la raça: és a dir, un nucli dur, que les pressions i forcejos externs no assoleixen d'estremir, una forma de noble fermesa, una reserva d'orgull, de força de l'ànima, de seguretat, de dignitat oculta en allò més íntim de l'ésser i que precisament no pot mobilitzar-se sinó a l'hora de la veritat. (...) Quan Haffner parla de raça, no necessita precisar que no és en l'accepció cientifista moderna del terme, sinó en el sentit llegat a la civilització moderna per la moral aristocràtica. La raça en dóna testimoni en l'home que no cedeix a les escomeses de l'instint gregari, que no es deixa dictar una conducta basada únicament en el càlcul d'interessos i que aguanta incòlume perquè l'origen actua sobre ell no com un poder o un privilegi sinó com una obligació. Noblesa obliga"
"La raça haffneriana és una forma de manteniment de sí mateix, d'ipseïtat, en paraules de Paul Ricoeur - diferenciada de l'idem, que significa la pura força vital, la permanència del temperament. Desglossa, així, en antagòniques, les dues paraules llatines que designen "el mateix" - idem i ipse".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.