Per orientar-se en tesis d'econonomia dels publicistes de capçalera (I)

(A) J.Oliver Alonso, catedràtic d'estructura econòmica de la UAB, al Periódico desmonta 4 mites molt populars de l'actual crisi econòmica:

1r) La crisi ve de l'exterior, generada per la cobdícia dels mercats financers. Ep! amb EEUU, Gran Bretanya i Irlanda formem part dels qui vam aprofitar l'àmplia liquiditat i els baixos interessos com a combustible d'una insòlita expansió financera fonamentada en els préstecs que van anar a parar a la bombolla de la construcció. La consequència n'és l'augment del deute de famílies i empreses de difícil retorn.

2n) Ens hem de plegar als mercats. De fet, el problema és el poc marge de maniobra per culpa dels deute acumulat a l'exterior que suma un bilió d'euros *. Abans de la crisi invertíem el 30% del PIB quan l'estalvi arribava al 20%. Ens el deixaven les frauen alemanyes o els fons de pensions europeus, asiàtics o americans,o ves a saber quins malèfics mercats, amb els estalvis que gent normal i corrent havíem estalviat. Com podem comprende els creditors volem que els tornem els préstecs, recuperant llur inversió.

3r) Com que no hem causat la crisi no cal preocupar-nos de qui en lidera la sortida. Ben al contrari: cal un repartiment equitatiu de l'ajustament, on qui més té més hi contribuexi. S'escau, doncs, pujar l'IRPF al 46%, i en el cas català al 48%. Però no podem suprimir l'impost de patrimoni i el de successions i donacions de les rendes més altes.

4t) La UE ens hauria d'ajudar sense condicions. Ep! que els ajuts vénen dels contribuents alemanys o centreeuropeus, que a més suporten major pressió fiscal que els receptors (Gràcia, Irlanda, Portugal) que han viscut per sobre de les seves possibilitats i ara no poden respondre amb les obligacions contretes. La indignació el nord diu "NO,amb el meus impostos!"; la nostra, la del sud. "NO, sense el meu consentiment!" (no imposada).
El xoc d'indignacions en pot esvair el somni europeu. ¿Sobreviurà l'euro a tanta indignació?

(B) G.de la Dehesa ens explica al País4 lliçons a partir de la crisi del deute sobirà:

1ª) Les crisis de deute privat poden provocar-ne del deute sobirà. A Portugal, el deute exterior privat era el 172% del PIB el 2009, ha acabat fent pujat el públic en 20 punts del PIB, fins el 83% el 2010. A més, ara, la crisi sobirana retroalimenta la privada, en pujar el nivell dels marges / spreads privats.
A Irlanda, la crisi dels bancs privats finançadors de la més gran bombolla imobiliària de l'àrea euro, en ser garantida i pagada per l'Estat, n'ha duplicat el deute sobirà, fins al 102% del PIB el 2010.
A Espanya, el deute extern privat era del 135% el 2009, però partia d'un deute sobirà de només el 39,8% el 2008 (una de les tres més baixes de l'eurozona). El 2010 ha arribat al 64%, però només pot arribar com a màxim al 69% del PIB, no massa allunyat del 60% considerat com a sostenible pel Tractat.

2ª) Els inversors han reconfirmat que un país no ha ni pot emetre deute en una moneda que no controla - com l'eurozona des de 1999 - perquè augmenta la probabilitat d'impagament. Així, els mercats financers assignen a Espanya el triple de possibilitat d'impagament que la Gran Bretanya que té dèficits i deute sobirà superiors.
A l'area de la lliura, sempre les vendes de deute sobirà sempre esdevidran dipòsits en lliures ( comprant deute privat o canviant-les), que tornaran el deute sobirà per la seva seguretat i poder de descompte al Banc d'Anglaterra. En cas de problemes de pagament del deute sobrà britànic sempre el seu Tresor lliuraria préstecs.
A l'eurozona, la venda de deute sobirà desplaça la liquiditat a un altre Estat membre. Per acabar d'adobar-ho, l'art.123 del Tractat prohibeix el spréstecs del BCE als Estats de l'eurozona. Per tant, els inversors més especulatius, que són minoria, persistint en llurs vendes de deute sobirà d'un estat poden abocar-lo a una crisi de solvència perquè no pot recórrer al seu banc central. Així, el maig de 2010, qui va rescabalar en última instància Grècia de l'impagament foren el EFSF de la UE i el FMI.
Cal avançar vers una unió fiscal i un prestamista de liquiditat d'última instància a tota l'àrea euro. Quan el deute sobirà pot acudir a un banc central o a la pujada d'impostos per a pagar-la té molt menys risc que el deute privat; fins i tot, risc, zero.

3ª) Els mercats financers passen de confiança absoluta a malfiança també absoluta. Manifesten situacions de ramat gregari en situacions d'incertesa que els empenyen d'extrem a extrem. Els marges / spreads de rendiment del deute de boi tots Estats en relació al bonus alemany eren mínims els primers anys de l'eurozona; ara, s'han multiplicat entre 10 i 50 cops.

4ª) Els mercats financers determinen els spreads pel nivells de deute exterior que pel de deute sobirà. Donen més rellevància al gruix de la posició externa neta deutora* de cada Estat de l'eurozona i al tamany del passius externs nets bancaris (1) que al deute intern, sia públic o privat. Per la qual cosa, a major proporció de deute sobirà en mans dels propis residents del país n'augmenta la sostenibilitat, la probabilitat de pagar-la; així, el país els pot imposar impostos sobre un percentatge de la seva tinència de deute, impossible en els no residents. Cal doncs una harmonització fiscal en aquest sentit.
Trascendència política d'aquesta fiscalitat sobre els títols del deute sobirà: a més en mans de residents major incentiu per a votar el partit disposat a garantir-ne el pagament gravant-los. A menys deute sobirà en mans de no residents, suport al qui estan disposats a no pagar-los...

* (1) Anton Costas replicant el president del BBVA: " Espanya, per bé que té un dels deutes públics més baixos, carrega, tan mateix, un deute exterior net molt elevat, a causa sobretot a l'enorme quantitat del deute extern de la banca espanyola emesa durant la fase de borratxera creditícia.
Això caldria que ho consideressin els banquers espqnyols, que com en aquesta setmana amb el president del BBVA, Francisco González, exigeixen imperativament al Govern dràstiques mesures d'austeritat per a guanyar la confiança dels mercats i que la banca pugui renovar els venciments del seu enorme deute. Els qui tenen raó d'estar indignats són els ciutadans, que es veuen obligats ara a carregar-se les alegries dels banquers"

(C) Joaquín Estefania ens descobreix les 3 menes de "desafiliats del sistema":

" A les crisis llargues i pregones s'escau una fractura creixent entre assalariats protegists per l'Estat del benestar i els que en són exclosos de sanitat, educació, pensions, subsidi d'atur -els anomenats per Robert Castel desafiliats del sistema. El darrer Informe de CES de 2010 ens desvela tres tendències dins d'aquesta nova categoria de marginació:

1ª) Boi la quarta part de la població espanyola presenta riscos de pobresa. Alhora s'han agreujat les desigualtats: l'abisme entre rendes altes i baixes es sextiplica quan la mitjana de la UE és del 4,69.

2ª) També una quarta part (un milió d'aturats) no rep assegurança d'atur ( del 80 del 2009 al 77,4 del 2010) i tot i el gran esforç de despesava esdevé insuficient com a cobertura social, assumint-ne el vessant assistencial.

3ª) Per subvenir dificultats econòmiques s'escauen els increments dels rescats anticipats de fons de pensions ( el 2010, en fou del 62%).

En definitiva, els desafiliats del sistema sort en tenen de les xarxes de protecció familiars i informals...

(D) Xavier Vidal-Folch se les ha amb els "Error y acierto de Catalunya" en Hisenda:

El Govern nacionalista català ha comès una errada grandiosa en matèria d'Hisenda. Als seus 150 primers dies ha sembrat una total confusió sobre el model fiscal que pretén. Ha defensat alhora tres horitzons contradictoris, mentre improvisava retalls poc coordinats i pitjor pactats.
En reclamar el Fons de Competitivitat (FFC) es fiava de l'Estatut i la Lofca: un federalisme fiscal matisat. En postulat, també un pacte fiscal "en la línia del concert basc", dissenyava un desig confederal, que és el que de fet representa el model foral. El seu vot camuflat al pseudoreferèndum autodeterminacionsita creava l'ensonyament d'una completa independència de la Hisenda pròpia.
Amb el pressupost d'enguany, el conseller Mas-Colell ha encertat en aclarir el rumb, al menys a curt termini. Catalunya segueix la via estatutària. Més per a aquest Mas: votà al CPFF amb el Govern el 27 d'abril l'escenari d'estabilitat autonòmica per a 2012-13-14: dèficit de l'1,3-1,1-1% sobre el PIB. Col·locà Catalunya en la direcció de la seriositat i de les exigències de la UE i dels creditors, els qui anomenem mercats.
Ara bé, tot una retallada global del -10% el deficit del pressupost de 2012 serà el doble del pactat (2,66%)
¿Tindria sentit de suavitzar la cadència de l'austeritat, ampliant un any el termini per a assolir el dèficit autonòmic de l'1,3%? Sí. Retallar en un sol exercici el desbalanç de 16 mil milions d'euros, per a deixar-lo a la meitat, des del 2,83% actual és un esforç herculi. Sobretot, si certs excessos a part, les CCAA dediquen el gruix de llur despesa - entre el 75-85% - a sanitat, educació i serveis socials. Però s'escau per la via de l'acord, no unilateralment.
Per a l'acord, el Govern central hauria d'evitar de centrifugar part del seu dèficit, abonar ja els 3.773 milions dels FFC, que sanejaria un 25% l'esforç d'estalvi de les CCAA. Per bé que no està obligat per Llei fins a més tard, lleialtat i tradició obliguen: sempre es féu així, mitjançant bestretes. Finalment, els dèficits centrals i autonòmics s'agreguen davant la UE i servirà de poc els jocs de malabars de retenir-ne jo la partida per tal que tu quedis malament a la foto.
En definitiva: caldrà atacar la qüestió de fons: si es vol mantenir una sanitat sense cops de destrals desnaturalitzadors, potser un copagament equitatiu esdevingui inevitable.