Gabriel Cardona a "Las torres del honor (un capitán del ejército en la Transición y el golpe de Estado del 23-F)", publicat per ed.Destino amb el nº 187 de la col·lecció Imago mundo.
" La historia está salpicada de frases famosas, como si en cada momento estelar fueran precisas aquellas sentencias lapidarias que, en la enseñanza tradicional, se aprendían en latín: Alea jacta est; Quosque tandem, Catilina, abutere patrientia nostra?; Veni, vidi, vinci. Aunque también la historia de españa cuenta con una frase para cada momento histórico: "¡Tierra!" de Rodrigo de Triana; "Ni quito ni pongo rey, pero ayudo a mi señor", de Bertrand de Guesclin, o "Mas vale honra sin barcos que barcos sin honra", de Casto Méndez Núñez. La cota del 23-F quedó señalada por el "¡Se siente, coño!" del teniente Ramos Rueda, una ajustada expresión el momento cumbre en la vida de Tejero y sus compañeros de aventura" (pàg.271)
"Aquel infausto 23 de febrero de 1981 no hubo cadáveres en el edificio del Congreso, pero salió malparado el honor. Algunos creen que el honor està pasado de moda o es una manía de los militares. Pero es una de las cualidades esenciales que distinguen a la especie humana. Tan visible entre la mediocridad como las antiguas torres edificadas en aldeas de barracas, patrimonio de cuantos creen en la honestidad, la dignidad, la responsabilidad y la palabra.
No cumplieron con el honor los militares y los guardias civiles sublevados, los políticos tumbados en el suelo ni tantas otras personas que aquella noche se sumieron el silencio de los corderos. Como expresó el profesor Maurice Duverger en el País del 25 de febrero: "La calle parecía més bien tomada por los fascistas que por sus adversarios. Sin duda, los ministros y jefes políticos se encontraban secuestrados, pero los partidos políticos y los sindicatos deben disponer de aparatos dirigentes capaces de tomar decisiones en una eventualidad semejante". Esta pasividad fue recalcada igualment por Gregorio Morán. "El 23-F le saca las costuras a la transición. La ausencia de protagonismo de la sociedad, el lado negativo del sosiego público y el cercenamiento de las presiones sociales", y por Joaquín Navarro Esteban. "El 23-F reveló la absoluta pasividad del pueblo que había pasado de la ilusión colectiva a la postarción, el desinterés y la inhibición".
Quizá fue mejor así. Si los ciudadanos se hubieran lanzado a la calle, algún jefe militar hubiese podido considerar que se trataba de una revolción y podría haber animado a desencadenar el defintivo aluvión golpista. Sea com sea, aquella tarde, de todos los prisioneros del Congreso, sólo tres hombres se atrevieron a despreciar las ametralletas en defensa de aquella democracia que parecía a punto de morir. Tres hombres que no tenían un pasado democrático: Suárez, el antiguo falangista; Carrillo, el comunista histórico, y Gutiérrez Mellado, el general sin pólvora. Mientras unos amenazaban y otros se escondían, sólo ellos se mantuvieron firmes y erguidos, destacando como torres entre la mediocridad ajena" (pàg.319 i 329 finals)
Miguel Ángel Aguilar a "Democracia commemorativa":
"Alguns han calculat l'aventatge en les vendes que els podia proporcionar acusar el Rey i n'ha conreat aquest vessant. Però el capteniment del monarca estava marcat per escarments indelebles. El primer, incrustat en els seus propis antecedents familiars, perquè el seu avi Alfons XIII, que jugà pel cop del general Miguel Primo de Rivera, en perdé la corona el 1931 poc temps de caiguda la dictadura. El segon, en el seu mateix entorn generacional, perquè el seu cunyat, Constantí de Grècia, acabà a l'exili després de flirtejar amb el cop del coronels el 1967. Don Juan Carlos sabé sempre que, com a sobirà, el seu èxit era inseparable de l'èxit de transmetre la seva corona al seu hereu. El factor durada lligat a les sucessives generacions és indisociable a la monarquia, mentre queels polítics o els militars es mesuren per altres barems sense aquesta projecció succesòria. A aquelles alçades de 1981, el Rey havia recorregut una trajectòria de renúncies a poders excepcionals rebuts, sabia que la monarquia només perduraria aixeplugada per la Constitució de tots, i amb tota cura havia assolit que les FFAA deixessin de ser els Exèrcits de Franco i esdevinguessin en els Exèrcits d'Espanya i en suport de la seva política exterior.
"En altra ocasió caldrà d'analitzar l'actitud d'alguns generals com Alfonso Armada o Jaime Milans dels Bosch, proclamats monàrquics que colien una institució a la mesura de la seva cortedat i estaven disposats a sacrificar-se per a ser presdient del Govern o de la JUJEM. Al final, volien defensar-se al·legant la necessitat d'impedir la divisió de l'Exèrcit. però de l'Exèrcit ja s'havien separt els colpistes de manera irreversible. Com al 1936, quan assassinaren els seu companys al comandament"
Prudencio García, professor de l'Instituto Universitario Gutiérrez Mellado de la UNED a "El 23-F, la sociología y la ley":
" En l'anterior intentona colpista (Operación Galaxia, 17 de noviembre de 1978), avortada 20 días abans de la data prevista per al eferèndum constitucional del 6 de desembre, els seus autors foren condemnats per un tribunal militar a a les grotesques penes de 7 mesos (Tejero) i 6 mesos i un dia (Inestrillas). En aquell precís moment, futur 23-F restà configurat com a esdeveniment sociològicament imparable. Aquella manifestació de corporativisme antidemocràtic (judicial en aquest cas) es convertiria en un poderós factor motivador per a altres colpistes, i fins i tot per a elles mateixos, com així succeí.
Tan mateix, en l'interval entre ambdós intents (novembre de 1978 i febrer de 1981), havien esdevingut tres fets rellevants, que vingueren a modificar significativament l'autolimitació moral (codi ètic) i la limitació imperativa (llei d'obligat compliment) del militar espanyol.
El primer en fou la pròpia CE (27-XII-1978), peça fonamental de la nova limitació imperativa. El segon fou la promulgació de les noves Reials Ordenances de les FFAA (28-XII-1978), que, entre altres elements importants, introduí un valuós canvi qualitatiu en suprimir per primer cop per al militar espanyol el nefast principi d'obediència deguda a tota mena d'ordres fins i tot delictives, que n'eximia la responsabilitat a qui les complia. En la nova LOR del Codi de Justícia Militar (6-XI-1980) suprimí definitivament la vella eximent d'aquella obediència deguda, refusant-ne així el compliment d'ordres constitutives de delicte, en particular contra la CE.
"Per afegitura, el TS passava a ser l'òrgan superior competent, en lloc de l'antic Consejo Supremo de Justicia Militar.
"Com a resultat d'aquest transcendentals canvis, el judici als colpistes del 23-F s'escaigué en un marc objectivament molt diferent a l'anterior. A diferència de les raquítiques penes imposades aleshores, aquest cop les sentències per als màxims responsables asoliren la pena màxima llavors vigent (30 anys de presó). Així, el fet que els més alts caps insurrectes, inclòs no gens menys que un capità general (Milans) i el segon cap d'Estat major (Armada), a més del propi Tejero, en reberen la màxima pena establerta, significà la demostració que aquella molt jove democràcia espanyola, per bé que encara fràgil, inexperta i massa vulnerable als cops baixos, disposa ja, al menys, d'un aparell judicial capaç de castigat com cal als qui volguessin enderrocar-la, por molt alta que en fos la seva graduació militar. I que també disposava de la decisió necessària per a fer-ho així. Fou el pas decisiu vers el definitiu final del colpisme històric espanyol.
Aquell Ejèrcit de 1981, amb un fort nucli residual d'autoritarisme antidemocràtic, ha donat pas a aquest Exèrcit espanyol del segle XXI, lliure ja d'aquelles tares i obert al món, amb milers dels seus professionals, homes i dones, assumint responsabilitats internacionals en les difícils tasques de seguratat i pacificació. En certes dates commemoratives convé mirar per uns moments enrera sense ira i amb justificada satisfacció".
Javier Pradera a "23-F: el otro aniversario":
"Hoy se commemoran dos acontecimientos históricos vinculados no solo por la coincidencia de fecha, sino también por haber frustrado sendos proyectos desestabilizadores: el desmantelamiento del golpe militar de 1981 y la expropiación de Rumasa ordenada en 1983 por Miguel Boyer como ministro de economía de Felipe González. Pero la suerte actual de ambas amenazas - política la una y financiera la otra - ha sido bien diferente. Mientras las FFAA han asumido lealmente las funciones que le asignan el ordenamiento constitucional, los síntomas del seísmo que está a punto de sufrir la Nueva Rumasa del sempiterno J.M.Ruiz-Mateos nos conducen al túnel del tiempo.
Las FFAA que sembraron la inquietud entre los demócratas y la esperanza entre los involucionistas tras la muerte de Franco son ahora una respetada institución que participa en misiones humanitarias y de mantenimiento de la paz en zonas de conflicto. La evolución demográfica ha sido determinante para que la cuestión militar haya desaparecido de la agenda política. El 1981, el pasado común de los generales era haber combatido durante la Guerra Civil de 1936 en las filas del llamado Ejército de la Victoria. Por añadidura, los dos grandes protagonistas del golpe militar frustrado, el teniente general Jaime Milans del Bosch y el general AlfonsoArmada, se alistaron el 1941 - como capitàn y como teniente respectivamente- a la División Azul, esto es, la División 250 de la Wehrmacht formada por voluntarios españoles que prestaron juramento de fidelidad a Hitler y lucharon contra los aliados en el frente oriental.
La inteligencia y la prudencia de los ministros de Defensa Alberto Oliart, bajo la presidencia de Leopoldo Calvo-Sotelo, y Narcís Serra, durantto el mandato de Felipe González para afrontar la resaca del golpe y sentar las grandes líneas de la reforma militar, posibilitaron esta transformación generacional. Y el resuelto apoyo prestado a esas tareas por el Rey, sin cuya decisiva intervención durante la tarde-noche del 23-F el cuartelazo probablemente habria triunfado, resultó decisivo.
Pero la rememoración del 28º aniversario de la expropiación de Rumasa, el 33-F de 1983, no viene acompañada de conclusiones optimistas: por diligentes que hayan sido las instituciones del estado a la hora de cortar las irregularidades y las estafas fiancieras, los tiburones siempre vuelven a las aguas de sus depredaciones con el riñón bien cubierto gracias al dinero puesto a salvo de incautaciones judiciales en paraísos fiscales.
"Todo suena a ya conocido: la pirámide que se derrumbó el 23-F de 1983"
M.Á. Bastenir a "Conmoción árabe": "Tahrir ha sido un éxito en parte porque la revuelta sabía que el planeta no la perdía de vista".
Lluís Bassets a "Vencedores y vencidos": "Tenim guanyadors? N'hi ha i ja d'entrada. Turquia, clarament. El qui cerquin la mà que bressola en tot el procés de canvis històrics pot fixar-se en Ankara i en el pròsper futur de l'islamisme moderat de Recep Taiip Erdogan. També els haurà per força de la seva voluntat. Difícil pensar que Israel, obertament perjudicat ara, no pugni per treure profit de la crisi. Tehran ja ha mogut fitxa: dos bucs de guerra seus han entrat a la Mediterrània per Suez, per primer cop després des de 1979. Resta clar que li aprofita el canvi. Qui res no arrisca, com la major part dels països europeus, espanya, inclosa, segur que no guanyen res. Els rendiments de les crisis, també les revolucionàries, són per a qui se les treballa".
José Yoldi a la secció El último recurso: "Si Contador no intentà de dopar-se ni fou negligent en el seu comportament, la justícia ordinària, máxim quan hi regeix el principi in dubio pro reo, és adir, en el dubte, es falla a favor de l'acusat. L'absolució és una bona notícia per al ciclisme, perquè tal vegada Contador no sigui un sant, però ni s'ha provat que sigui un tarmpós ni que volgués ser-ne".
" La historia está salpicada de frases famosas, como si en cada momento estelar fueran precisas aquellas sentencias lapidarias que, en la enseñanza tradicional, se aprendían en latín: Alea jacta est; Quosque tandem, Catilina, abutere patrientia nostra?; Veni, vidi, vinci. Aunque también la historia de españa cuenta con una frase para cada momento histórico: "¡Tierra!" de Rodrigo de Triana; "Ni quito ni pongo rey, pero ayudo a mi señor", de Bertrand de Guesclin, o "Mas vale honra sin barcos que barcos sin honra", de Casto Méndez Núñez. La cota del 23-F quedó señalada por el "¡Se siente, coño!" del teniente Ramos Rueda, una ajustada expresión el momento cumbre en la vida de Tejero y sus compañeros de aventura" (pàg.271)
"Aquel infausto 23 de febrero de 1981 no hubo cadáveres en el edificio del Congreso, pero salió malparado el honor. Algunos creen que el honor està pasado de moda o es una manía de los militares. Pero es una de las cualidades esenciales que distinguen a la especie humana. Tan visible entre la mediocridad como las antiguas torres edificadas en aldeas de barracas, patrimonio de cuantos creen en la honestidad, la dignidad, la responsabilidad y la palabra.
No cumplieron con el honor los militares y los guardias civiles sublevados, los políticos tumbados en el suelo ni tantas otras personas que aquella noche se sumieron el silencio de los corderos. Como expresó el profesor Maurice Duverger en el País del 25 de febrero: "La calle parecía més bien tomada por los fascistas que por sus adversarios. Sin duda, los ministros y jefes políticos se encontraban secuestrados, pero los partidos políticos y los sindicatos deben disponer de aparatos dirigentes capaces de tomar decisiones en una eventualidad semejante". Esta pasividad fue recalcada igualment por Gregorio Morán. "El 23-F le saca las costuras a la transición. La ausencia de protagonismo de la sociedad, el lado negativo del sosiego público y el cercenamiento de las presiones sociales", y por Joaquín Navarro Esteban. "El 23-F reveló la absoluta pasividad del pueblo que había pasado de la ilusión colectiva a la postarción, el desinterés y la inhibición".
Quizá fue mejor así. Si los ciudadanos se hubieran lanzado a la calle, algún jefe militar hubiese podido considerar que se trataba de una revolción y podría haber animado a desencadenar el defintivo aluvión golpista. Sea com sea, aquella tarde, de todos los prisioneros del Congreso, sólo tres hombres se atrevieron a despreciar las ametralletas en defensa de aquella democracia que parecía a punto de morir. Tres hombres que no tenían un pasado democrático: Suárez, el antiguo falangista; Carrillo, el comunista histórico, y Gutiérrez Mellado, el general sin pólvora. Mientras unos amenazaban y otros se escondían, sólo ellos se mantuvieron firmes y erguidos, destacando como torres entre la mediocridad ajena" (pàg.319 i 329 finals)
Miguel Ángel Aguilar a "Democracia commemorativa":
"Alguns han calculat l'aventatge en les vendes que els podia proporcionar acusar el Rey i n'ha conreat aquest vessant. Però el capteniment del monarca estava marcat per escarments indelebles. El primer, incrustat en els seus propis antecedents familiars, perquè el seu avi Alfons XIII, que jugà pel cop del general Miguel Primo de Rivera, en perdé la corona el 1931 poc temps de caiguda la dictadura. El segon, en el seu mateix entorn generacional, perquè el seu cunyat, Constantí de Grècia, acabà a l'exili després de flirtejar amb el cop del coronels el 1967. Don Juan Carlos sabé sempre que, com a sobirà, el seu èxit era inseparable de l'èxit de transmetre la seva corona al seu hereu. El factor durada lligat a les sucessives generacions és indisociable a la monarquia, mentre queels polítics o els militars es mesuren per altres barems sense aquesta projecció succesòria. A aquelles alçades de 1981, el Rey havia recorregut una trajectòria de renúncies a poders excepcionals rebuts, sabia que la monarquia només perduraria aixeplugada per la Constitució de tots, i amb tota cura havia assolit que les FFAA deixessin de ser els Exèrcits de Franco i esdevinguessin en els Exèrcits d'Espanya i en suport de la seva política exterior.
"En altra ocasió caldrà d'analitzar l'actitud d'alguns generals com Alfonso Armada o Jaime Milans dels Bosch, proclamats monàrquics que colien una institució a la mesura de la seva cortedat i estaven disposats a sacrificar-se per a ser presdient del Govern o de la JUJEM. Al final, volien defensar-se al·legant la necessitat d'impedir la divisió de l'Exèrcit. però de l'Exèrcit ja s'havien separt els colpistes de manera irreversible. Com al 1936, quan assassinaren els seu companys al comandament"
Prudencio García, professor de l'Instituto Universitario Gutiérrez Mellado de la UNED a "El 23-F, la sociología y la ley":
" En l'anterior intentona colpista (Operación Galaxia, 17 de noviembre de 1978), avortada 20 días abans de la data prevista per al eferèndum constitucional del 6 de desembre, els seus autors foren condemnats per un tribunal militar a a les grotesques penes de 7 mesos (Tejero) i 6 mesos i un dia (Inestrillas). En aquell precís moment, futur 23-F restà configurat com a esdeveniment sociològicament imparable. Aquella manifestació de corporativisme antidemocràtic (judicial en aquest cas) es convertiria en un poderós factor motivador per a altres colpistes, i fins i tot per a elles mateixos, com així succeí.
Tan mateix, en l'interval entre ambdós intents (novembre de 1978 i febrer de 1981), havien esdevingut tres fets rellevants, que vingueren a modificar significativament l'autolimitació moral (codi ètic) i la limitació imperativa (llei d'obligat compliment) del militar espanyol.
El primer en fou la pròpia CE (27-XII-1978), peça fonamental de la nova limitació imperativa. El segon fou la promulgació de les noves Reials Ordenances de les FFAA (28-XII-1978), que, entre altres elements importants, introduí un valuós canvi qualitatiu en suprimir per primer cop per al militar espanyol el nefast principi d'obediència deguda a tota mena d'ordres fins i tot delictives, que n'eximia la responsabilitat a qui les complia. En la nova LOR del Codi de Justícia Militar (6-XI-1980) suprimí definitivament la vella eximent d'aquella obediència deguda, refusant-ne així el compliment d'ordres constitutives de delicte, en particular contra la CE.
"Per afegitura, el TS passava a ser l'òrgan superior competent, en lloc de l'antic Consejo Supremo de Justicia Militar.
"Com a resultat d'aquest transcendentals canvis, el judici als colpistes del 23-F s'escaigué en un marc objectivament molt diferent a l'anterior. A diferència de les raquítiques penes imposades aleshores, aquest cop les sentències per als màxims responsables asoliren la pena màxima llavors vigent (30 anys de presó). Així, el fet que els més alts caps insurrectes, inclòs no gens menys que un capità general (Milans) i el segon cap d'Estat major (Armada), a més del propi Tejero, en reberen la màxima pena establerta, significà la demostració que aquella molt jove democràcia espanyola, per bé que encara fràgil, inexperta i massa vulnerable als cops baixos, disposa ja, al menys, d'un aparell judicial capaç de castigat com cal als qui volguessin enderrocar-la, por molt alta que en fos la seva graduació militar. I que també disposava de la decisió necessària per a fer-ho així. Fou el pas decisiu vers el definitiu final del colpisme històric espanyol.
Aquell Ejèrcit de 1981, amb un fort nucli residual d'autoritarisme antidemocràtic, ha donat pas a aquest Exèrcit espanyol del segle XXI, lliure ja d'aquelles tares i obert al món, amb milers dels seus professionals, homes i dones, assumint responsabilitats internacionals en les difícils tasques de seguratat i pacificació. En certes dates commemoratives convé mirar per uns moments enrera sense ira i amb justificada satisfacció".
Javier Pradera a "23-F: el otro aniversario":
"Hoy se commemoran dos acontecimientos históricos vinculados no solo por la coincidencia de fecha, sino también por haber frustrado sendos proyectos desestabilizadores: el desmantelamiento del golpe militar de 1981 y la expropiación de Rumasa ordenada en 1983 por Miguel Boyer como ministro de economía de Felipe González. Pero la suerte actual de ambas amenazas - política la una y financiera la otra - ha sido bien diferente. Mientras las FFAA han asumido lealmente las funciones que le asignan el ordenamiento constitucional, los síntomas del seísmo que está a punto de sufrir la Nueva Rumasa del sempiterno J.M.Ruiz-Mateos nos conducen al túnel del tiempo.
Las FFAA que sembraron la inquietud entre los demócratas y la esperanza entre los involucionistas tras la muerte de Franco son ahora una respetada institución que participa en misiones humanitarias y de mantenimiento de la paz en zonas de conflicto. La evolución demográfica ha sido determinante para que la cuestión militar haya desaparecido de la agenda política. El 1981, el pasado común de los generales era haber combatido durante la Guerra Civil de 1936 en las filas del llamado Ejército de la Victoria. Por añadidura, los dos grandes protagonistas del golpe militar frustrado, el teniente general Jaime Milans del Bosch y el general AlfonsoArmada, se alistaron el 1941 - como capitàn y como teniente respectivamente- a la División Azul, esto es, la División 250 de la Wehrmacht formada por voluntarios españoles que prestaron juramento de fidelidad a Hitler y lucharon contra los aliados en el frente oriental.
La inteligencia y la prudencia de los ministros de Defensa Alberto Oliart, bajo la presidencia de Leopoldo Calvo-Sotelo, y Narcís Serra, durantto el mandato de Felipe González para afrontar la resaca del golpe y sentar las grandes líneas de la reforma militar, posibilitaron esta transformación generacional. Y el resuelto apoyo prestado a esas tareas por el Rey, sin cuya decisiva intervención durante la tarde-noche del 23-F el cuartelazo probablemente habria triunfado, resultó decisivo.
Pero la rememoración del 28º aniversario de la expropiación de Rumasa, el 33-F de 1983, no viene acompañada de conclusiones optimistas: por diligentes que hayan sido las instituciones del estado a la hora de cortar las irregularidades y las estafas fiancieras, los tiburones siempre vuelven a las aguas de sus depredaciones con el riñón bien cubierto gracias al dinero puesto a salvo de incautaciones judiciales en paraísos fiscales.
"Todo suena a ya conocido: la pirámide que se derrumbó el 23-F de 1983"
M.Á. Bastenir a "Conmoción árabe": "Tahrir ha sido un éxito en parte porque la revuelta sabía que el planeta no la perdía de vista".
Lluís Bassets a "Vencedores y vencidos": "Tenim guanyadors? N'hi ha i ja d'entrada. Turquia, clarament. El qui cerquin la mà que bressola en tot el procés de canvis històrics pot fixar-se en Ankara i en el pròsper futur de l'islamisme moderat de Recep Taiip Erdogan. També els haurà per força de la seva voluntat. Difícil pensar que Israel, obertament perjudicat ara, no pugni per treure profit de la crisi. Tehran ja ha mogut fitxa: dos bucs de guerra seus han entrat a la Mediterrània per Suez, per primer cop després des de 1979. Resta clar que li aprofita el canvi. Qui res no arrisca, com la major part dels països europeus, espanya, inclosa, segur que no guanyen res. Els rendiments de les crisis, també les revolucionàries, són per a qui se les treballa".
José Yoldi a la secció El último recurso: "Si Contador no intentà de dopar-se ni fou negligent en el seu comportament, la justícia ordinària, máxim quan hi regeix el principi in dubio pro reo, és adir, en el dubte, es falla a favor de l'acusat. L'absolució és una bona notícia per al ciclisme, perquè tal vegada Contador no sigui un sant, però ni s'ha provat que sigui un tarmpós ni que volgués ser-ne".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.