Enric Hernández, director del Periódico de Catalunya: “ A Hereu no li falten raons per estar satisfet, però seria pueril sucumbir a l’autocomplaença. A la segona part d’aquesta carrera d’obstacles afronta del repte d’erigir el seu lideratge sobre les cendres d’un PSC a la deriva i d’un PSOE en descomposició. Només si aferma la seva renovada veu, díscola amb el PSC i exigent amb CiU, podrà evitar que la del dissabte sigui l’última celebració de la seva vida política”.
Enric Company a “Hereu, un candidato contra los elementos”:
El principal inconvenient d’Hereu sembla radicar en els seves escasses dots per a esdevenir un líder mediàtic. Es sumen així tres factors negatius: debilitament de la fidelitat político-ideològica al vot socialista tradicional ( per canvis generacionals, pels canvis ideologòcis implicats per l’ascensor social), mediocre capacitat de lideratge i escàs o nul suport mediàtic”.
El pes de la indústria al conjunt de l’economia catalana: del 27,6% del valor afegit brut del 2000 al 16,9 el 2009. Del 28,4% de l’ocupació el 2000 al 19,5 el 2009.
Entre 2001-2007 – fase d’expansió – a Catalunya es va produir una creació neta de 649 mil llocs de treball, per 4 milions 209 mil a Espanya: només un 15,4% d’aportació catalana al conjunt; amb una general reducció moderada de la xifres a la indústria. El 81 % de les noves feines a Catalunya van crear-se als serveis i el 25% a la construcció, xifres un mica superiors a les mitjanes espanyoles.
En el període 2007-2010, un 42,6% de la pèrdua de llocs de treball a Catalunya, s’ha produït al sector industrial, per un 34,3 al conjunt d’Espanya; a la construcció fou del 42,9% per una mitjana estatal del 50,2%; als serveis, només un 11,85 català per un 20,25 espanyol de pèrdua de feines.
Enric Company a “Hereu, un candidato contra los elementos”:
El principal inconvenient d’Hereu sembla radicar en els seves escasses dots per a esdevenir un líder mediàtic. Es sumen així tres factors negatius: debilitament de la fidelitat político-ideològica al vot socialista tradicional ( per canvis generacionals, pels canvis ideologòcis implicats per l’ascensor social), mediocre capacitat de lideratge i escàs o nul suport mediàtic”.
El pes de la indústria al conjunt de l’economia catalana: del 27,6% del valor afegit brut del 2000 al 16,9 el 2009. Del 28,4% de l’ocupació el 2000 al 19,5 el 2009.
Entre 2001-2007 – fase d’expansió – a Catalunya es va produir una creació neta de 649 mil llocs de treball, per 4 milions 209 mil a Espanya: només un 15,4% d’aportació catalana al conjunt; amb una general reducció moderada de la xifres a la indústria. El 81 % de les noves feines a Catalunya van crear-se als serveis i el 25% a la construcció, xifres un mica superiors a les mitjanes espanyoles.
En el període 2007-2010, un 42,6% de la pèrdua de llocs de treball a Catalunya, s’ha produït al sector industrial, per un 34,3 al conjunt d’Espanya; a la construcció fou del 42,9% per una mitjana estatal del 50,2%; als serveis, només un 11,85 català per un 20,25 espanyol de pèrdua de feines.
Miguel Boyer a "Ni perezosos ni improductivos" en replica aquests tòpics sobre l'economia espanyola i amb dades macroeconòmiques exposa la nostra situació i perspectives:
" Per bé que són greus les dificultats econòmiques que estem suportant, per l'ensulsida de la construcció, la seva repercusió financera i la caiguda de la feina, la meva perspectiva és optimista. La solidesa de l'economia espanyola és molt millor de la que ens presenten els analistes superficials, els catastrofistes nats i especuladors que juguen al desastre. És unaudit que un premi Nobel com Robert Lucas - cap de l'escola antikeynesiana d'EEUU -, visiti Madrid i en una entrevista, afirmi que Espanya té un PIB per càpita un 20% menor que la mitjana de la UE, i que els espanyols treballem poques hores. El PIB per càpita espanyol està per sobre no només de la UE sinó fins i tot d'Itàlia. Un ocupat espanyol traballa un promig de 1.654 hores a l'any, pràcticament igual al promig americà i més que França (1.554), Regne Unit (1.647) i Alemanya (1.390).
Les idees preconcebudes dels estrangers ens van penjar la denigrant sigla de "PIGS" i la tendència castissa al pessimisme i a l'autoflagel·lacció, donen per suposat que el Goven espanyol no ha fet els deures i, que a més, els ciutadans som poc productius. Però la realitat fou que tinguérem superàvit dels comptes públics abans de la crisi, quan la mitjana de l'eurozona estava en negatiu. Entrem en la crisi amb menys deute públic (53%), comparat amb el 73% d'Alemanya, el 78% de França i el 116% d'Itàlia. Mercès a aquest menor deute, malgrat la injusta pujada de primes de risc, el cost que vam pagar el 2010 fou només el 2% del pIB, comparat amb el 2,4% d'Alemanya, el 2,6% de França i el 4,6% d'Itàlia.
El tòpic de la baixa productivitat dels treballadors espanyols és una generalització errònia de l'estancamnet que tingué al període 1996-2002, dominat per la immigració massiva i l'ocupació en l'immobiliari. Però el creixement del PIB per ocupat espanyol fou més ràpid que el d'Alemanya i el d'Itàlia entre 1982-1993 i, altre cop, entre 2004-2009. I, aquest 2009, la productivitat per ocupat espanyol estava entre el d'Alemanya i el d'Itàlia. El 2010, la productivitat per assalariat fou del 2,4% en el conjunt de l'economia i del 6,6% en la indústria.
Si no fos així, hauria estat impossible el notable creixement de les nostres exportacions, que fou un promig del 5,4% entre 1981-1990 (igual que el d'Alemanya), del 10% el 1991-2000 (Alemanya, el 6,4), i el 2,5% el 2001-2010, inferior al d'Alemanya (5,2%), però superior a la mitjana de l'eurozona (2,2%).
És cert que l'enfosament de la construcció és una llosa que ens fa lent i penós el camí, però quan el 2013 es recuperi el nivell de PIB del 2008, començarà un impuls nou i més sà, que demostrarà que el dinamisme de l'economia espanyola no descansava tant com es creia en el totxo, sinó en els serveis i la indústria".
Javier Pérez Royo: "La legalització de Sortu no suposa indefensió per a la societat espanyola. Tot el contrari. Permet posar l'esquerra abertzale davant la prova de foc de quina activitat desplega després de la legalització".
Javier Solana "La Europa de Carlos V y la nuestra":
"Actuar en el mundo es también nuestra obligación. Estos días asistimos a un movimiento espontáneo y vibrante de reivindicaciones legítima, políticas y económicas en los países a los que nos unen tantas cosas en el Mediterráneo.
No podemos desviar la mirada. No podemos ser ajenos a esos movimientos. Debemos acompañar a sus ciudadanos en el proceso de recuperación de sus derechos legítimos. Es mucho lo que está en juego. Son nuestros vecinos. Hemos trabado con ellos una relación euromediterránea desde hace años. No cabe ahora otro camino que profundizarla".
Frank Emmert, director del programa entre Indiana i El Caire a "La generación Y hace la revolución":
"És important de reconèixer que la revolució fou engedada i conduïda per estudiants moderats i amb un acceptable nivell d'educació residents a les principals ciutats. En contrast, l'atur i la pobresa són més severs entre la població rural i amb menys nivell d'educació.
Basant-me en nombroses converses amb els participants, puc assegurar que no han fet una revolució pel pa i el treball. Els pacífics manifestants són els egipcis de classe mitjana, que en són els de més educació i els de relativament més prosperitat econòmica. Sense negar el paper que pertoca a l'economia, ha sigut primordialment una rebel·lió contra el puny de ferro del Govern que durant molts any ha asfixiat el debat crític i aixafat sense pietat qaulsevol forma de disidència. A l'igual que les revoltes populars de Polònia, Xèquia i Hungria, que van significar la fi de la caiguda del teló d'acer, les revoltes de Tunísia i d'Egipte estan fent sonar els campanes del funeral de les fèrries dictadures d'Orient Pròxim. "Dignitat" i "respecte" han sigut i són les paraules clau d'aquest aixecament, molt més que les queixes contra la "pobresa" o "l'atur".
"Els estudiants que s'han manifestat no tenien líders. Tan mateix han constituït un Comité de Savis. Tenen la confiança dels manifestants i tenen cura de la negociació amb el Govern. Seria convenient que els oferíssim el nostre ajut i els garantíssim seguretat.
"Per últim, Occident ha d'acceptar que els egipcis eligeixin votar en les seves primeres eleccions lliures i netes, fins i tot si un futur Govern de coalició hagués d'incloure els Germans Musulmans. La democràcia és indivisible. Suposa el respecte a l'elecció del poble i a la seva capacitat de corregir una mal elecció pocs anys després a les següents eleccions".
Lluís Bassets a "La agenda de la libertad":
"Els joves de la plaça de Tahrir, els qui de debò han doblegat l'espinada a una dictadura crucial a la geopolítica d'Orinet Mitjà, han traçat una línia que orgnitza el món polític del futur: ja no valen les dretes i les esquerres del segle XX. Les ànsies de llibertat i prosperitat d'aquesta nova generació global i tecnològica deixen a un costat, i sota un mateix estigma, a Fidel Castro i al coronel Gadafi, als reietons de la Península Aràbiga i al darrer dictador europeu, el bielorrus Aleksandr Lukashenko; i naturalment, al més eficaços i autoritaris de tots, potser no els més corruptes personalment, com són els mandarins xinesos.
"Una nova agenda de la llibertat està ara al taller de les idees per a respondre al desafiament i posar al dia la política exterior de Washington. A diferència de l'anterior, la de George Bush, que també volia extendre la democràcia pel planeta, la d'Obama no serà militar, sinó pacífica. No cal canviar règims a punta de pistola, sinó exigir-los que responguin pacíficament als qui es manifesten pacíficament; demanar-los el reconeixement de les llibertats d'expressió i de reunió; donar suport moral als ciutadans que es mobilitzen; i estimular els règims per tal que responguin a les exigències de canvi.
"Els estats democràtics hauran de comprometre's per tal que l'àgora global sigui oberta i els ciutadans puguin connectar-s'hi. En el tracte amb les dictadures, caldrà situar en un primer pla aquesta exigència, que no afecta un sector industrial, el d'internet i les telecom, sinó el futur de la llibertat al món".
Francisco Basterra a "Mientras Europa dormita":
"Alguna cosa dins l'ànima clama per la llibertat", digué Obama, citant Martin Luther King, per a donar finalment, després de molts dubtes, la llum verda a la revolta a Egipte. Obama podria passar a la història com el president d'EEUU que apostà per la democràcia al món àrab, desfent el determinisme de la perversa fòrmula estabilitat igual a autocràcia, o com el que va perdre el gran Orient Mitjà per als interessos estratègics d'Occident. Els daus estan llançats. Els ciutadans egipcis ens han cridat: "No som els altres, som vosaltres". És una revolució generacional, que evoca la il·lusió del maig parisenc de 1968. Però amb un exèrcit com a llevadora de la democràcia. El país àrab més gran afronta l'immens repte de construir una cultura civil.
"Mentre assistim fascinats a aquesta febre de llibertat, Europa dormita. No sense dosi de mala consciència, per haver donat suport durant tant de temps als autòcrates, que suposadament contenien el fonamentalsime islàmic i que ens garantia el petroli. ¿A quin costat de la història hem caigut? EEUU s'ha avançar a una Europa despareguda, incapaç de projectar-se internacionalment com un tot".
" Per bé que són greus les dificultats econòmiques que estem suportant, per l'ensulsida de la construcció, la seva repercusió financera i la caiguda de la feina, la meva perspectiva és optimista. La solidesa de l'economia espanyola és molt millor de la que ens presenten els analistes superficials, els catastrofistes nats i especuladors que juguen al desastre. És unaudit que un premi Nobel com Robert Lucas - cap de l'escola antikeynesiana d'EEUU -, visiti Madrid i en una entrevista, afirmi que Espanya té un PIB per càpita un 20% menor que la mitjana de la UE, i que els espanyols treballem poques hores. El PIB per càpita espanyol està per sobre no només de la UE sinó fins i tot d'Itàlia. Un ocupat espanyol traballa un promig de 1.654 hores a l'any, pràcticament igual al promig americà i més que França (1.554), Regne Unit (1.647) i Alemanya (1.390).
Les idees preconcebudes dels estrangers ens van penjar la denigrant sigla de "PIGS" i la tendència castissa al pessimisme i a l'autoflagel·lacció, donen per suposat que el Goven espanyol no ha fet els deures i, que a més, els ciutadans som poc productius. Però la realitat fou que tinguérem superàvit dels comptes públics abans de la crisi, quan la mitjana de l'eurozona estava en negatiu. Entrem en la crisi amb menys deute públic (53%), comparat amb el 73% d'Alemanya, el 78% de França i el 116% d'Itàlia. Mercès a aquest menor deute, malgrat la injusta pujada de primes de risc, el cost que vam pagar el 2010 fou només el 2% del pIB, comparat amb el 2,4% d'Alemanya, el 2,6% de França i el 4,6% d'Itàlia.
El tòpic de la baixa productivitat dels treballadors espanyols és una generalització errònia de l'estancamnet que tingué al període 1996-2002, dominat per la immigració massiva i l'ocupació en l'immobiliari. Però el creixement del PIB per ocupat espanyol fou més ràpid que el d'Alemanya i el d'Itàlia entre 1982-1993 i, altre cop, entre 2004-2009. I, aquest 2009, la productivitat per ocupat espanyol estava entre el d'Alemanya i el d'Itàlia. El 2010, la productivitat per assalariat fou del 2,4% en el conjunt de l'economia i del 6,6% en la indústria.
Si no fos així, hauria estat impossible el notable creixement de les nostres exportacions, que fou un promig del 5,4% entre 1981-1990 (igual que el d'Alemanya), del 10% el 1991-2000 (Alemanya, el 6,4), i el 2,5% el 2001-2010, inferior al d'Alemanya (5,2%), però superior a la mitjana de l'eurozona (2,2%).
És cert que l'enfosament de la construcció és una llosa que ens fa lent i penós el camí, però quan el 2013 es recuperi el nivell de PIB del 2008, començarà un impuls nou i més sà, que demostrarà que el dinamisme de l'economia espanyola no descansava tant com es creia en el totxo, sinó en els serveis i la indústria".
Javier Pérez Royo: "La legalització de Sortu no suposa indefensió per a la societat espanyola. Tot el contrari. Permet posar l'esquerra abertzale davant la prova de foc de quina activitat desplega després de la legalització".
Javier Solana "La Europa de Carlos V y la nuestra":
"Actuar en el mundo es también nuestra obligación. Estos días asistimos a un movimiento espontáneo y vibrante de reivindicaciones legítima, políticas y económicas en los países a los que nos unen tantas cosas en el Mediterráneo.
No podemos desviar la mirada. No podemos ser ajenos a esos movimientos. Debemos acompañar a sus ciudadanos en el proceso de recuperación de sus derechos legítimos. Es mucho lo que está en juego. Son nuestros vecinos. Hemos trabado con ellos una relación euromediterránea desde hace años. No cabe ahora otro camino que profundizarla".
Frank Emmert, director del programa entre Indiana i El Caire a "La generación Y hace la revolución":
"És important de reconèixer que la revolució fou engedada i conduïda per estudiants moderats i amb un acceptable nivell d'educació residents a les principals ciutats. En contrast, l'atur i la pobresa són més severs entre la població rural i amb menys nivell d'educació.
Basant-me en nombroses converses amb els participants, puc assegurar que no han fet una revolució pel pa i el treball. Els pacífics manifestants són els egipcis de classe mitjana, que en són els de més educació i els de relativament més prosperitat econòmica. Sense negar el paper que pertoca a l'economia, ha sigut primordialment una rebel·lió contra el puny de ferro del Govern que durant molts any ha asfixiat el debat crític i aixafat sense pietat qaulsevol forma de disidència. A l'igual que les revoltes populars de Polònia, Xèquia i Hungria, que van significar la fi de la caiguda del teló d'acer, les revoltes de Tunísia i d'Egipte estan fent sonar els campanes del funeral de les fèrries dictadures d'Orient Pròxim. "Dignitat" i "respecte" han sigut i són les paraules clau d'aquest aixecament, molt més que les queixes contra la "pobresa" o "l'atur".
"Els estudiants que s'han manifestat no tenien líders. Tan mateix han constituït un Comité de Savis. Tenen la confiança dels manifestants i tenen cura de la negociació amb el Govern. Seria convenient que els oferíssim el nostre ajut i els garantíssim seguretat.
"Per últim, Occident ha d'acceptar que els egipcis eligeixin votar en les seves primeres eleccions lliures i netes, fins i tot si un futur Govern de coalició hagués d'incloure els Germans Musulmans. La democràcia és indivisible. Suposa el respecte a l'elecció del poble i a la seva capacitat de corregir una mal elecció pocs anys després a les següents eleccions".
Lluís Bassets a "La agenda de la libertad":
"Els joves de la plaça de Tahrir, els qui de debò han doblegat l'espinada a una dictadura crucial a la geopolítica d'Orinet Mitjà, han traçat una línia que orgnitza el món polític del futur: ja no valen les dretes i les esquerres del segle XX. Les ànsies de llibertat i prosperitat d'aquesta nova generació global i tecnològica deixen a un costat, i sota un mateix estigma, a Fidel Castro i al coronel Gadafi, als reietons de la Península Aràbiga i al darrer dictador europeu, el bielorrus Aleksandr Lukashenko; i naturalment, al més eficaços i autoritaris de tots, potser no els més corruptes personalment, com són els mandarins xinesos.
"Una nova agenda de la llibertat està ara al taller de les idees per a respondre al desafiament i posar al dia la política exterior de Washington. A diferència de l'anterior, la de George Bush, que també volia extendre la democràcia pel planeta, la d'Obama no serà militar, sinó pacífica. No cal canviar règims a punta de pistola, sinó exigir-los que responguin pacíficament als qui es manifesten pacíficament; demanar-los el reconeixement de les llibertats d'expressió i de reunió; donar suport moral als ciutadans que es mobilitzen; i estimular els règims per tal que responguin a les exigències de canvi.
"Els estats democràtics hauran de comprometre's per tal que l'àgora global sigui oberta i els ciutadans puguin connectar-s'hi. En el tracte amb les dictadures, caldrà situar en un primer pla aquesta exigència, que no afecta un sector industrial, el d'internet i les telecom, sinó el futur de la llibertat al món".
Francisco Basterra a "Mientras Europa dormita":
"Alguna cosa dins l'ànima clama per la llibertat", digué Obama, citant Martin Luther King, per a donar finalment, després de molts dubtes, la llum verda a la revolta a Egipte. Obama podria passar a la història com el president d'EEUU que apostà per la democràcia al món àrab, desfent el determinisme de la perversa fòrmula estabilitat igual a autocràcia, o com el que va perdre el gran Orient Mitjà per als interessos estratègics d'Occident. Els daus estan llançats. Els ciutadans egipcis ens han cridat: "No som els altres, som vosaltres". És una revolució generacional, que evoca la il·lusió del maig parisenc de 1968. Però amb un exèrcit com a llevadora de la democràcia. El país àrab més gran afronta l'immens repte de construir una cultura civil.
"Mentre assistim fascinats a aquesta febre de llibertat, Europa dormita. No sense dosi de mala consciència, per haver donat suport durant tant de temps als autòcrates, que suposadament contenien el fonamentalsime islàmic i que ens garantia el petroli. ¿A quin costat de la història hem caigut? EEUU s'ha avançar a una Europa despareguda, incapaç de projectar-se internacionalment com un tot".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.