El C.D. d'Altafulla goleja a sant Jaume dels Domenys per 1 a 4, assolint els 15 punts; amb segona tripleta de gols del punta Imanol.
Dissabte, a la 5 de la tarda, partit amb el santa Creu, rival directe per eludir-ne el descens. Tots a l'estadi Joan Pijuan.
La Jazzorquestra de l'Institut d'Altafulla conquereix la matinal d'aquest diumenge al Cicle de Joves intèrprets de l'Auditori Pau Casals del Vendrell.
Hi interpreten 12 composicions, al "temple de la música":
Capetown fringe d'A. Ibrahim (1934)
Manto blanco d'O.Ossa (1965)
La popular africana O txelo, amb gran desplegament de percussió a cura del bateria David López
Addio fratello crudele del cinematogràfic Enio Morricone (1928)
All Star de G.Camp (1967) i Pot ser del Canto del Loco (1994), amb Maria Vidal com a veu solista; Núria Ferré en fou a Corren dels Gossos (1993), amb solos de guitarra de David Arroyo i a Llença't dels amfitrions vendrellencs Lax'n busto (1986) amb
Núria Ortiz a la guitarra i Juan Muñoz Raja a la bateria (que tingué cura de la taula de mescles de sons durant tot el concert)
Someday my prince will come (Blancaneus) de F.Churchill;
Senyor blues d'Horace Silver (1928), amb una nova apoteosi de percussions i Alba Ortiz sempre al piano de l'auditori.
Watermelon man d'Henry Hancock (1940) i com a bis una nova oportunitat de versionar una popular africana, amb especial exhibició als bongos del rierenc Albert Pérez.
Una expedició de pares, del claustre de professors de l'institut i de les escoles d'Altafulla ens van aplegar al màxim espai musical de les comarques de TGN totes. Del Ple hi asssistíren la regidora d'ensenyamenti el nostre electe.
La trajectòria, objectius i components de la Jazzorquestra fixada a l'històric programa de mà és aquesta:
"Durant el curs 2008-2009 vàrem engegar amb molta il·lusió el projecte de la Jazzorquestra de l'IES Altafulla. És un projecte que, atenent la diversitat, treballa un repertori de temes clàssics i modern tot afavorint l'eix de la nostra proposta: la creació espontània, la improvisació, és a dir, el jazz.
El 1r trimestre del 2008 vàrem posar en marxa el projecte amb alumnes de 1r i 2n d'ESO: uns que estudiaven en escoles de música amb instruments propis (violí, un saxo alt, tres flautes travesseres, una arpa i una guitarra) i d'altres que no feien música fora de l'institut, però mostraven una forta voluntat d'entrar dins l'orquestra. Per fer-ho possible vàrem incorporar instruments de percussió diversa: un carilló, dos xilòfons, un metal·lòfon, una bateria, petita percussió i també un piano digital i un teclat ja que tenim tres pianistes que s'han alternat a l'hora de tocar. Tot plegat ens ha permès complementar força bé el treball orquestral.
El criteri de selecció de l'alumnat ha estat obert: d'entrada, hem ofert l'oportunitat de formar part de l'orquestra a tots els alumnes. Un requisit principal ha estat tenir ganes de fer música i un altre la possibilitat d'assajar els dimecres al migdia. Molts alumnes han mostrat interès per rentar-hi i això ha fet que tinguem llista d'espera.
Actualment la Jazzorquestra incorpora 30 alumnes de 1r, 2n, 3r i 4t d'ESO de l'Institut: 17 que estudien en diverses escoles de música (2 flautes travesseres, 1 clarinet, 4 violins, 2 violoncels, 2 guitarres, 4 teclats i 2 percussionistes) 2 que reben classes particulars de música a casa seva i, de la resta que no fan música fora del centre, 2 tenen dictamen i 2 han fet reforç a l'aula complementària.
Els assajos són cada dimecres laborable de 13 a 15 hores aprofitant que a les 13 hores acaben les classes.
Hem realitzat, com a mínim, un concert al final de cada trimestre, fet que ha implicat un treball dur i cinstant per part de tots els alumnes de l'orquestra i ha estat un eina motivadora per avançar.
Aquest treball constant ha creat uns vincles entre els alumnes, han fet "pinya" per assolir els objectius, i ha ajudat a integrar els alumnes poc valorats socialment i millorar-ne la seva autoestima".
La piràmide d'edats d'Altafulla manifesta que tenim un 13% (285 homes i 348 dones: 633 convilatans) de 65 anys en endavant. Dels quals 174 ( 66 homes i 108 dones) han arribat i superat els 85 anys.
La franja entre 50-64 anys d'altafullencs és de 1.003 habitants (20,7%), amb més homes (531) que dones (472).
Entre 40 i 49 anys en sumem 861 (17,5%) amb més dones (457) que homes (404)
Altafulla té dues meitats exactes de censats separats per la frontera dels 40 anys.
Entre 30-39 apleguem 753 altafullencs (15,2%) també més dones (384) que homes (369).
Els segments més esquifits de la piràmide en edats actives són entre 15-29 anys: 731 altafullencs (15%) boi empatats per gènere: 367 nois i 364 noies.
La franja d'altafullencs petits, de fins a 14 anys, boi que coincideix amb la de 40-49: 870 persones (18%), amb pocs més nens (433) que nenes (427).
En definitiva: 4.851 altafullencs, amb 53 dones més que d'homes.
Carles Boix, politòleg comparatista (sobiranista) de la Universitat de Princeton:
"No deixa de sorprendre'm que en presentar el pla d'ajust, el president de la Generalita thaig insistit en atribuir al govern anterior el deteriorament de les finances públiques actuals. És cert que el govern Montilla incomplí els acords del Consell de Política Fiscal i Financera. Llavors, el dèficit actual fóra de 4.800 d'e. i no, com és el cas, de 7.200 e. No obstant, el cert és que, en la seva major part, el dèficit de la Generalitat està directament lligat al sistema pressupostari de l'Estat en el seu conjunt i, molt especialment, la gravíssim dèficit fiscal que té Catalunya.
Les comunitats amb un balanç fiscal negatiu (Catalunya, País Valencià i Balears) tenen un deute públic alt. La resta de comunitat, amb balanços positius o lleugerament negatius (Madrid, Navarra, Múrica, País Basc), sofreixen un endeutament molt més petit. L'explicació de la correlació negativa és evident: l'Estat de les autonomies ha descentralitzat la gestió quotidiana de molt serveis però ha mantingut un sistema de solidaritat que deixa sense recursos suficients Catalunya, País Valencià i Balears. Així els seus governs s'ha d'endeutar per atendre les demandes fixes de serveis socials, sanitaris i educatius. Cal advertit que tenen un deute excessiu, tot i ser receptores netes de l'Estat, Castella-la Manxa, Galícia i Extremadura, prabablement per una despesa desbocada.
El dèficit fiscal constitueix (amb el tracte al català i la indefensió competencial) la raó fonamental del desacord entre Catalunya i Espanya i explica, en definitiva, el programa de transició nacional enunciat pel president Mas. Per això em preocupa i em dol que el govern presenti al situació pressupostària com a un simple problema de tresorerira causat per l'administració anterior.
La Generalitat ha d'emprar la gran mala notícia dels retalls per a dir la veritat i explicar a tota l'opinió pública que l'fegament del nostre país té un responsable directe: un sistema fiscal que atempta contra els interessos de Catalunya, que ens lliga de mans i peus, i que urgeix de fesfer d'una vegada per sempre".
Carles Castro a "La independencia imaginaria":
"Al marge que el suport a la independència creixi gradualment ( i amb major intensitat quan des de la resta d'Espanya arriben missatges d'hostilitat envers l'autogovern català), la seva veritable magnitud és un enigma que, per ara, sembla restar per sota de la majoria suficient per imposar-se. Sense oblidar que qualsevol exercici de càlcul ha de partir dels requisits que s'han vingut produint al món real: la qualificada com "majoria clara" fixada pel Trisbunal Suprem del Canadà davant les successives consultes independentistes celebrades al Quebec, i, de manera més precisa, el dos llistons (de participació i de suport electoral) que ha fixat l aUE per a validar la separació entre Montenegro i Sèrbia. És a dir, més de 50% de participació i més del 55% de vots afirmatius.
Si es situen aquest requisits en les successives eleccions catalanes i es computa com a vot sobiranista el sufragi que apleguen CiU, ERC i altres formacions nacionalistes (una hipòtesi avalada pels resultats de bona part de les consultes sobiranistes convocades en l'àmbit local català), el resultat barra el pas a la independència. En algun cas, per molt poc marge: 1992: 54,2% // 1984: 52,5% . Però 1995: 50,4% // 2010: 50% // 1988: 49,9% I sobretot: 2003: 47,45 // 1999: 46,4% // 2006: 45,6%; els anys de la victòria en xifres absolutes de Maragall o de formació dels Tripartits.
Aquests percenatges de vots s'han registrat a més en uns contextos de participació modesta, fins a l'extrem que el millor resultat per al sufragi potencialment sobiranista es produó en les eleccions més abstencionistes (més del 45%) el 1992. Per la qual cosa, és de suposar que el gruix de la resta d'electors no s'inclinaria per una opció soberansita si es decidissin a anar a votar (com succeeix a les eleccions generals, sempre més participatives).
Finalment, la via vers la independència podria entrebancar en un obstacle insalvable en un marc de participació mínima del 50% del cens: l'abstenció massiva de la resta d'electors. En aquesta hipòtesi, i comptant únicament amb els seus propis efectius, els potencials votants de la independència difícilment superaria el llistó del 30% ( el 1984 i 1995 el 32% i 30% el 2003).
El passat 28-N, les distintes formacions nacionalistes van sumar poc més del 29% dels electors (com el 1988, 1992).
Gabriel Elorriga, fill (PP/ FAES) en entrevista a Enric Juliana: "En el sistema federal alemán hay límites a la solidaridad territorial para evitar situaciones de avuso. Límites que ahora algunos länder quieren revisar. Cada vez que desde Catalunya se plantea esta cuestión, en España se toca a rebato: "¡Catalanes, insolidarios!"
La principal barrera per a l'emancipació dels joves és ara la feina, abans de la cris era el preu de la vivenda - però la seva caiguda no s'ha traduït en un millor accés ja que com a entrada cal aportar-ne el 30% de l'import total de la vivenda ( + de 55 mil e.).
Fa dos anys tenien feina el 70% dels menors de 34 anys; ara, el 57,4%, dels quals el 37,4% tenen contracte temporal. El 10% dels joves entre 22 i 30 anys han hagut de tornar a viure a la casa dels pares.
Rànking dels ajuts públics a la banca 2008-2010, en milers de milions, segons la Comissió Europea:
Regne Unit: 850,30 Irlanda: 723,31 Dinamarca: 599,66 Alemanya: 592,23
França: 351,10 Espanya: 334,27 Bèlgica: 328,59 Holanda: 323,60
En ajuts directes el 2009 en % del PIB:
Bèlgica: 9,57%: 32,29 Regne Unit: 7,65%: 119,91 Irlanda: 6,74: 11,03
Grècia: 5,13%: 12,18 Alemanya: 4,15% : 100,00 Dinamarca: 3,6%: 8,03
Holanda: 1,7% : 9,7 França: 1,4%: 26,75 Espanya: 0,7% : 7,32 milers de milions
Rànking d'actius problemàtics de bancs i caixes a Espanya:
Caja Madrid-CAM: 26.159 milions d'euros ( 41.280 de crèdit promotor) sobre els 328.099 d'actius totals (7,97%)
Santander: 17.637 ( 27.334) sobre 1.217.501 (1,45%)
Cajastur: 13.994 ( 23.286) sobre 135.000 (10,36%)
BBVA: 13.121 ( 16.600) sobre 552.738 (2,37%)
La Caixa: 10.388 ( 26.384) sobre 285.724 (3,63%)
Popular: 9.997 ( 17.840) sobre 141.848 ( 7%)
Banesto: 6.628 ( 10.354) sobre 117.368 (5,64%)
Sabadell: 6.597 ( 10.1709) sobre 97.099 ( 6,79%)
Catalunya Caixa: 8.922 (12.774) sobre 76.649 (11,64%)
Mare Nostrum: 5.320 (11.554) sobre 71.026 (7,5%)
Unnim: 3.596 (3.598) sobre 28.339 ( 12,69%)
Total Caixes: 95.746 (161.305) sobre 1.270.502 (7,53%)
Total Bancs: 54.748 (84.750) sobre 2.180.579 (2,5%)
Total sector financer: 150.494 (246.055) sobre 3.451.081 ( 4,36%)
150.494 milions d'actius problemàtics repartits en 67.940 e. en immobiliari i sòl per cancelacions de préstecs (45,14%) + 42.910 en morositat ( 28,51%) + 39.644 en risc imminent de morositat ( 26,34%). Vet ací el 61,16% dels crèdits promotors esdevenen problemàtics (59,35% a les caixes i el 64,6 als bancs).
J.L.Álvarez, sociòleg d'Esade a "La educación política de Chacón":
"Carme Chacon encarana el dilema fonamental de les carreres polítiques: la tensió entre, per un banda, la professionalitat i l'elitisme resultant ( la imatge d'estatus econòmicque pot prejectar...) i, per altre, l'amateurisme i el populisme que l'acostuma a acompanyar. Carme Chacon no peca d'amateurisme, però sí que corre el risc d'elitisme, la qual cosa fóra paradògica pel seu origen social".
"La política sempre s'exergeixen tres nivells. Quanta més coherèncai entre ells, més lideratge. Ideologia + Govern + habilitat tàctica".
Rafale Nadal. "Hereu té el projecte per a BCN, amb perfils ben definits en relació al turisme, amb l'ordenança cívica, amb les finances municipals, amb les polítiques socials i amb la seguretat. Hereu és posiblement l'alcalde que més s'ha preocupat dels ciutadans però ha sigut incapaç de donar a la seva gestió un sentit transcendent: no ha sabut articular un discurs.
Tura té el discurs i la imatge. Convertí la seva gestió a Interior en un al·legat a favor de l'ordre i la disciplina. Construí un discurs i es buscà un paper central en la defensa d'aquests valors, i aquí segueix.
Segurament junts farien un gran candidat. Però sembla tard per a sumar-los.
Anton Costas a "La medicina de Merkel es engañosa":
"La medecina econòmica que publicita Angela Merkel com solució per als països europeus amb majors dificultats té una elevada probabilitat de no funcionar. I, el que és més greu, pot crear un clima que faci que la unió monetària i l'euro siguin percebuts com una circunstància molt inconfortable per a molts països. Una circumstància que, a la llarga, por cronificar un desiquilibri a la italiana a Europa, amb un Nord ric i un Sud pobre.
Aquesta medecina es fonamenta en un argument moralment pervers. Suposa que l'oli de ricí de l'austeritat és la justa penitència a un pecat de luxúria creditícia i consumista comès pels Governs i ciutadans de països com Grècia, Irlanda, Portugal, Itàlia o Espanya, és a dir els PIIGS (acrònim que en anglès significa "porcs"). Per cert, països majoritàriament catòlics, tret que crec no és indiferent a la visió de la luterana Merkel.
Aquest enfocament és moralment pervers. Oculta que l'origen de la crisi financera no fou un malbaratament públic, sinó la falta de prudència i els desordres del sector privat financer de la UE, i, en particular, del sistema financer alemany. Sense reconèixer-ne aquesta responsabilitat privada, la medecina és enganyosa. Per això, la reforma del sistema financer per a evitar nous excessos i errades és, si més no, igual de prioritària que altres reformes més publicitades, com la de les pensions o la laboral.
Què proposen Merkel i, per pur mimetisme, Sarkozy? Que els ciutadans dels PIIGS paguin els deutes - inclosos els del sector privat financer i immobiliari -, disminueixin el dèficit mitjançant els retalls de despeses i practiquin reduccions dràstiques i massives dels sous nominals que facin que els preus de béns i serveis siguin més competitius.
Per què aquesta medecina, publicitada sota l'esquer de la "competitivitat", té moltes possibilitats de no curar i, pel contrari, pot agreujar la malaltia? Perquè és molt difícil que un país molt endeutat, amb elevat dèficit exterior i sense poder devaluar, pugui pagar els seus deutes, retallar-ne les despeses i guanyar ràpidament competitivitat mitjançant reduccions brutes de sous.
Aquesta medecina funciona raonablement bé quan l'austeritat i les reformes poden combinar amb la devaluació de la moneda. En tenim casos d'èxit d'aquesta fòrmula; sense anar més lluny, Espanya el 1977, 1982 i 1993,
Però els asseguro que els serà difícil de trobar casos en què l'austeritat, per sí sola, funcioni. Ni la pròpia Alemanya n'és. El seu èxit de postguerra combinà l'austeritat amb un immens ajut financer extern ( Pla Marshall) que no únicament els condonà els deutes de guerra, sinó que en finançà la reconstrucció i tirà de la demanda.
En sentit contrari, s'escauen nombrosos exemples de com l'austeritat practicada sense mesura porta al fracàs. Un exemple paradigmàtic fou el patró or posterior a la I Guerra Mundial, un mecanisme monetari que en imposar l'austeritat generalitzada i impedir-ne devaluar creà un clima tan hostil que acabà trancant el sistema.
¿Tenim alternativa, dins d'una Unió Econòmica i Monetària, per tal de sense devaluar guanyar competitivitat? La tenim. Però amb dues condicions. La primera, que existeixi dins la Unió un mecanisme de rescat d'última instància dels països amb problemes financers, sense que la mesura n'empijori la situació, com els exemples de Grècia i Irlanda han posat de manifest. La segona és que existeixi un consumidor d'última instància que tiri de la demanda i permeti als països que estan tractant de guanyar competitivitat amb sous venguin els seus productes.
En el cas d'EEUU, aquests consumidor d'última instància és el Govern federal, amb capacitat per endeutar-se, gastar i tirar de l'economia, com està fent el Govern d'Obama. A Europa no existeix aquest govern econòmic de la Unió. En la seva absència, només Alemanya està en condicions de fer aquest paper.
Però Angela Merkel no vol. La comprenc. Com a representant política es deu a l'interès dels qui la voten. No en som els europeus, sinó els ciutadans alemanys. Tenen dret a no voler carregar sobre les contribuents alemanys la càrrega de rescat d'altres països. Però al menys que no ens venguin medecina enganyosa, ni ens facin discursos morals tramposos. Senzillament, només hem de reconèxier que el seu poder per imposar-nos aquesta medecina els ve de la seva condició de gran prestamista. I res més.
Crec que fou l'excanceller alemany HLemut Kohl que digué que el problema d'Europa és que Alemanya és molt gran per actuar com un soci igual als altres, mes alhora massa petit per a exercir el lideratge econòmic que Europa necessita. Aquesta és la realitat. Veiem com podem conviure amb ella, a l'espera que la moneda europea comuna ens porti a un govern europeu comú, sense que la inconfortabilitat ens porti a mals majors".
Salvador Giner a "La rebel·lió nordafricana":
"L'explosió s'ha produït segons la llei de totes les rebel·lions populars, des de la que emmenà més tard a la revolució francesa fins la russa bolxevic i la xina maoista. Esclaten quan un corrent d'esperances i expectatives creixents - de prosperitat i millors oportunitats - s'estavellen contra una relaitat que les barra. Aquesta frustració és el més perillós per al corresponent tirà. No s'escau efecte contagi que valgui - per bé que sigui un facto que anima els desesperats - si no ve empès per la frustració d'una esperança realista".
Javier Valenzuela a "Y van dos...¿ quién será el próximo?":
"Adaptar l'anàlisi als canvis de la realitat reclama esforç, per això alguns encara segueixen fixats en la foto de l'islamisme polític. Mandrosos que no acaben d'adonar-se que no estem davant Teherà-1979, sinó a Berlín-1989. L'islamisme sembla en refluix i, en tot cas, aquesta no és la seva revolució.
Aquesta és la revolució dels joves i les classes mitjanes del món àrab, que han situat en el centre de la política internacional la lluita contra les dictadures i per la democràcia i els drets humans. A Tunísia i Egipte els islamistes els han seguit per odi als autòcrates que, amb la complacència d'Occident, tant els han matxacat, i aspirant a tenir un lloc als futurs Estats de dret.
Durant aquestes emocionants setmanes, Tahrir ha esdevingut el que foren la Bastella, Praga, Tiananmen. Ahir (11 de febrer) la plaça cairota celebrà la seva immensa victòria: Mubarak, el faraó convertit en mòmia, diguçé, a la fi, que se n'anava. El moviment desencadenat per la ciberjoventut egípcia n'havia fet de la seva sortida una qüestió essencial. I amb raó. Era delirant de pensar en una transició amb Mubarak al cap de l'Estat.
Ara veurem si Suleimán és Arias Navarro o Adolfo Suárez. Aquest és un capítol encara per escriure de la història. El segur és que el capítol de Tahrir tingué ahir (divendres 11) un final deliç, molt feliç. I en aquest moment quan els demòcrates d'arreu només podem compartir l'alegria d'Egipte, cal reconèixer que, amb dubtes i contradiccions, però molt més enllà que els seus col·legues europeus, Obama ha arriscat a favor del costat bo de la història.
Quan un exèrcit es nega a disparar contra el poble, la revolució està a punt de triomfar. Així s'ha esdevingut a Tunísia i Egipte. Després de la dimissió de Mubarak, ja són dos els autòcrates abatuts en aquesta primavera àrab que escombra tants prejudicis occidentals".
Jordi Vaquer a "Emperadores desnudos": "Els esdeveniments li han donat la raó a Nazih Ayubi, el politòleg egipci que traçà la distinció entre l'Estat fort i l'Estat ferotge, i en caracteritzà la majoria dels àrabs com de la segona mena.
Mentre homes i donen descobreixen el pdoer que tenen a les seves mans, la fragilitat del poder predatori i repressor que els afligeix a quedat al descobert. El canvi serà inevitable, i ni tans sols és segur que hi calguin revoltes de la dimensió de Tunísia i Egipte. La revolució que ja ha triomfat farà possible l'evolució en altres països, sempre que els seus governants tinguin una mica més de sentit de la realitat. La por a canviat de bàndol, deia un editorial del diari algerià El Watan, i el poder haurà d'aprendre a transigir, a negociar, a cedir si no vol descabdellar un final ignominós. Si la vanitat dels qui fins ahir es creien benignes pares de la seva nació els deixa una escletxa d'intel·ligència, alguns governants àrabs hauran matinat sabent que a ningú ja no enganya la seva absurda i soporífera propaganda oficial.
Iran, Algèria, l'Autoritat Nacional Palestina i el Líban: els exemples de com les coses es poden tòrcer són a bastament coneguts. Però els joves àrabs en els carrers han parlat amb massa rotunditat: ja és tard per a ser-ne pusil·lànime, per tornar enrera. La tan preuada estabilitat està trencada. Vénen temps de canvi, i la primavera que s'avençà a Tunísia arriba carregada d'incertesa, però també d'esperança".
Lluís Bassets. "Una novetat d'aquesta revolta és la sintonia entre la ciutadania de tots els països àrabs, en una mena de panarabisme aglutinat per l'abominació de les dictadures, no per l'antiimperialisme ni l'antisionisme. De confirmar-se la tendència, aquesta fóra la major senyal de la superació de l'islamisme polític per una solidaritat àrab amb recorregut vers la societat laica i plural".
Moisés Naím a "¿Cómo muere una dictadura?":
"Sempre l'actor determinant - i poc predicible - són els militars. Totes les tiranies depenen d'ells. A vegades els militars estan exclusivament al servei del tirà. En latres casos, canvien de parer i decideixen defensar la pàtria, i no el règim. Al final, l'únic que compta és si els militars estan disposats a disparar contra llurs compatriotes. Quan es neguen a fer-ho, neix la llibertat".
Dissabte, a la 5 de la tarda, partit amb el santa Creu, rival directe per eludir-ne el descens. Tots a l'estadi Joan Pijuan.
La Jazzorquestra de l'Institut d'Altafulla conquereix la matinal d'aquest diumenge al Cicle de Joves intèrprets de l'Auditori Pau Casals del Vendrell.
Hi interpreten 12 composicions, al "temple de la música":
Capetown fringe d'A. Ibrahim (1934)
Manto blanco d'O.Ossa (1965)
La popular africana O txelo, amb gran desplegament de percussió a cura del bateria David López
Addio fratello crudele del cinematogràfic Enio Morricone (1928)
All Star de G.Camp (1967) i Pot ser del Canto del Loco (1994), amb Maria Vidal com a veu solista; Núria Ferré en fou a Corren dels Gossos (1993), amb solos de guitarra de David Arroyo i a Llença't dels amfitrions vendrellencs Lax'n busto (1986) amb
Núria Ortiz a la guitarra i Juan Muñoz Raja a la bateria (que tingué cura de la taula de mescles de sons durant tot el concert)
Someday my prince will come (Blancaneus) de F.Churchill;
Senyor blues d'Horace Silver (1928), amb una nova apoteosi de percussions i Alba Ortiz sempre al piano de l'auditori.
Watermelon man d'Henry Hancock (1940) i com a bis una nova oportunitat de versionar una popular africana, amb especial exhibició als bongos del rierenc Albert Pérez.
Una expedició de pares, del claustre de professors de l'institut i de les escoles d'Altafulla ens van aplegar al màxim espai musical de les comarques de TGN totes. Del Ple hi asssistíren la regidora d'ensenyamenti el nostre electe.
La trajectòria, objectius i components de la Jazzorquestra fixada a l'històric programa de mà és aquesta:
"Durant el curs 2008-2009 vàrem engegar amb molta il·lusió el projecte de la Jazzorquestra de l'IES Altafulla. És un projecte que, atenent la diversitat, treballa un repertori de temes clàssics i modern tot afavorint l'eix de la nostra proposta: la creació espontània, la improvisació, és a dir, el jazz.
El 1r trimestre del 2008 vàrem posar en marxa el projecte amb alumnes de 1r i 2n d'ESO: uns que estudiaven en escoles de música amb instruments propis (violí, un saxo alt, tres flautes travesseres, una arpa i una guitarra) i d'altres que no feien música fora de l'institut, però mostraven una forta voluntat d'entrar dins l'orquestra. Per fer-ho possible vàrem incorporar instruments de percussió diversa: un carilló, dos xilòfons, un metal·lòfon, una bateria, petita percussió i també un piano digital i un teclat ja que tenim tres pianistes que s'han alternat a l'hora de tocar. Tot plegat ens ha permès complementar força bé el treball orquestral.
El criteri de selecció de l'alumnat ha estat obert: d'entrada, hem ofert l'oportunitat de formar part de l'orquestra a tots els alumnes. Un requisit principal ha estat tenir ganes de fer música i un altre la possibilitat d'assajar els dimecres al migdia. Molts alumnes han mostrat interès per rentar-hi i això ha fet que tinguem llista d'espera.
Actualment la Jazzorquestra incorpora 30 alumnes de 1r, 2n, 3r i 4t d'ESO de l'Institut: 17 que estudien en diverses escoles de música (2 flautes travesseres, 1 clarinet, 4 violins, 2 violoncels, 2 guitarres, 4 teclats i 2 percussionistes) 2 que reben classes particulars de música a casa seva i, de la resta que no fan música fora del centre, 2 tenen dictamen i 2 han fet reforç a l'aula complementària.
Els assajos són cada dimecres laborable de 13 a 15 hores aprofitant que a les 13 hores acaben les classes.
Hem realitzat, com a mínim, un concert al final de cada trimestre, fet que ha implicat un treball dur i cinstant per part de tots els alumnes de l'orquestra i ha estat un eina motivadora per avançar.
Aquest treball constant ha creat uns vincles entre els alumnes, han fet "pinya" per assolir els objectius, i ha ajudat a integrar els alumnes poc valorats socialment i millorar-ne la seva autoestima".
La piràmide d'edats d'Altafulla manifesta que tenim un 13% (285 homes i 348 dones: 633 convilatans) de 65 anys en endavant. Dels quals 174 ( 66 homes i 108 dones) han arribat i superat els 85 anys.
La franja entre 50-64 anys d'altafullencs és de 1.003 habitants (20,7%), amb més homes (531) que dones (472).
Entre 40 i 49 anys en sumem 861 (17,5%) amb més dones (457) que homes (404)
Altafulla té dues meitats exactes de censats separats per la frontera dels 40 anys.
Entre 30-39 apleguem 753 altafullencs (15,2%) també més dones (384) que homes (369).
Els segments més esquifits de la piràmide en edats actives són entre 15-29 anys: 731 altafullencs (15%) boi empatats per gènere: 367 nois i 364 noies.
La franja d'altafullencs petits, de fins a 14 anys, boi que coincideix amb la de 40-49: 870 persones (18%), amb pocs més nens (433) que nenes (427).
En definitiva: 4.851 altafullencs, amb 53 dones més que d'homes.
Carles Boix, politòleg comparatista (sobiranista) de la Universitat de Princeton:
"No deixa de sorprendre'm que en presentar el pla d'ajust, el president de la Generalita thaig insistit en atribuir al govern anterior el deteriorament de les finances públiques actuals. És cert que el govern Montilla incomplí els acords del Consell de Política Fiscal i Financera. Llavors, el dèficit actual fóra de 4.800 d'e. i no, com és el cas, de 7.200 e. No obstant, el cert és que, en la seva major part, el dèficit de la Generalitat està directament lligat al sistema pressupostari de l'Estat en el seu conjunt i, molt especialment, la gravíssim dèficit fiscal que té Catalunya.
Les comunitats amb un balanç fiscal negatiu (Catalunya, País Valencià i Balears) tenen un deute públic alt. La resta de comunitat, amb balanços positius o lleugerament negatius (Madrid, Navarra, Múrica, País Basc), sofreixen un endeutament molt més petit. L'explicació de la correlació negativa és evident: l'Estat de les autonomies ha descentralitzat la gestió quotidiana de molt serveis però ha mantingut un sistema de solidaritat que deixa sense recursos suficients Catalunya, País Valencià i Balears. Així els seus governs s'ha d'endeutar per atendre les demandes fixes de serveis socials, sanitaris i educatius. Cal advertit que tenen un deute excessiu, tot i ser receptores netes de l'Estat, Castella-la Manxa, Galícia i Extremadura, prabablement per una despesa desbocada.
El dèficit fiscal constitueix (amb el tracte al català i la indefensió competencial) la raó fonamental del desacord entre Catalunya i Espanya i explica, en definitiva, el programa de transició nacional enunciat pel president Mas. Per això em preocupa i em dol que el govern presenti al situació pressupostària com a un simple problema de tresorerira causat per l'administració anterior.
La Generalitat ha d'emprar la gran mala notícia dels retalls per a dir la veritat i explicar a tota l'opinió pública que l'fegament del nostre país té un responsable directe: un sistema fiscal que atempta contra els interessos de Catalunya, que ens lliga de mans i peus, i que urgeix de fesfer d'una vegada per sempre".
Carles Castro a "La independencia imaginaria":
"Al marge que el suport a la independència creixi gradualment ( i amb major intensitat quan des de la resta d'Espanya arriben missatges d'hostilitat envers l'autogovern català), la seva veritable magnitud és un enigma que, per ara, sembla restar per sota de la majoria suficient per imposar-se. Sense oblidar que qualsevol exercici de càlcul ha de partir dels requisits que s'han vingut produint al món real: la qualificada com "majoria clara" fixada pel Trisbunal Suprem del Canadà davant les successives consultes independentistes celebrades al Quebec, i, de manera més precisa, el dos llistons (de participació i de suport electoral) que ha fixat l aUE per a validar la separació entre Montenegro i Sèrbia. És a dir, més de 50% de participació i més del 55% de vots afirmatius.
Si es situen aquest requisits en les successives eleccions catalanes i es computa com a vot sobiranista el sufragi que apleguen CiU, ERC i altres formacions nacionalistes (una hipòtesi avalada pels resultats de bona part de les consultes sobiranistes convocades en l'àmbit local català), el resultat barra el pas a la independència. En algun cas, per molt poc marge: 1992: 54,2% // 1984: 52,5% . Però 1995: 50,4% // 2010: 50% // 1988: 49,9% I sobretot: 2003: 47,45 // 1999: 46,4% // 2006: 45,6%; els anys de la victòria en xifres absolutes de Maragall o de formació dels Tripartits.
Aquests percenatges de vots s'han registrat a més en uns contextos de participació modesta, fins a l'extrem que el millor resultat per al sufragi potencialment sobiranista es produó en les eleccions més abstencionistes (més del 45%) el 1992. Per la qual cosa, és de suposar que el gruix de la resta d'electors no s'inclinaria per una opció soberansita si es decidissin a anar a votar (com succeeix a les eleccions generals, sempre més participatives).
Finalment, la via vers la independència podria entrebancar en un obstacle insalvable en un marc de participació mínima del 50% del cens: l'abstenció massiva de la resta d'electors. En aquesta hipòtesi, i comptant únicament amb els seus propis efectius, els potencials votants de la independència difícilment superaria el llistó del 30% ( el 1984 i 1995 el 32% i 30% el 2003).
El passat 28-N, les distintes formacions nacionalistes van sumar poc més del 29% dels electors (com el 1988, 1992).
Gabriel Elorriga, fill (PP/ FAES) en entrevista a Enric Juliana: "En el sistema federal alemán hay límites a la solidaridad territorial para evitar situaciones de avuso. Límites que ahora algunos länder quieren revisar. Cada vez que desde Catalunya se plantea esta cuestión, en España se toca a rebato: "¡Catalanes, insolidarios!"
La principal barrera per a l'emancipació dels joves és ara la feina, abans de la cris era el preu de la vivenda - però la seva caiguda no s'ha traduït en un millor accés ja que com a entrada cal aportar-ne el 30% de l'import total de la vivenda ( + de 55 mil e.).
Fa dos anys tenien feina el 70% dels menors de 34 anys; ara, el 57,4%, dels quals el 37,4% tenen contracte temporal. El 10% dels joves entre 22 i 30 anys han hagut de tornar a viure a la casa dels pares.
Rànking dels ajuts públics a la banca 2008-2010, en milers de milions, segons la Comissió Europea:
Regne Unit: 850,30 Irlanda: 723,31 Dinamarca: 599,66 Alemanya: 592,23
França: 351,10 Espanya: 334,27 Bèlgica: 328,59 Holanda: 323,60
En ajuts directes el 2009 en % del PIB:
Bèlgica: 9,57%: 32,29 Regne Unit: 7,65%: 119,91 Irlanda: 6,74: 11,03
Grècia: 5,13%: 12,18 Alemanya: 4,15% : 100,00 Dinamarca: 3,6%: 8,03
Holanda: 1,7% : 9,7 França: 1,4%: 26,75 Espanya: 0,7% : 7,32 milers de milions
Rànking d'actius problemàtics de bancs i caixes a Espanya:
Caja Madrid-CAM: 26.159 milions d'euros ( 41.280 de crèdit promotor) sobre els 328.099 d'actius totals (7,97%)
Santander: 17.637 ( 27.334) sobre 1.217.501 (1,45%)
Cajastur: 13.994 ( 23.286) sobre 135.000 (10,36%)
BBVA: 13.121 ( 16.600) sobre 552.738 (2,37%)
La Caixa: 10.388 ( 26.384) sobre 285.724 (3,63%)
Popular: 9.997 ( 17.840) sobre 141.848 ( 7%)
Banesto: 6.628 ( 10.354) sobre 117.368 (5,64%)
Sabadell: 6.597 ( 10.1709) sobre 97.099 ( 6,79%)
Catalunya Caixa: 8.922 (12.774) sobre 76.649 (11,64%)
Mare Nostrum: 5.320 (11.554) sobre 71.026 (7,5%)
Unnim: 3.596 (3.598) sobre 28.339 ( 12,69%)
Total Caixes: 95.746 (161.305) sobre 1.270.502 (7,53%)
Total Bancs: 54.748 (84.750) sobre 2.180.579 (2,5%)
Total sector financer: 150.494 (246.055) sobre 3.451.081 ( 4,36%)
150.494 milions d'actius problemàtics repartits en 67.940 e. en immobiliari i sòl per cancelacions de préstecs (45,14%) + 42.910 en morositat ( 28,51%) + 39.644 en risc imminent de morositat ( 26,34%). Vet ací el 61,16% dels crèdits promotors esdevenen problemàtics (59,35% a les caixes i el 64,6 als bancs).
J.L.Álvarez, sociòleg d'Esade a "La educación política de Chacón":
"Carme Chacon encarana el dilema fonamental de les carreres polítiques: la tensió entre, per un banda, la professionalitat i l'elitisme resultant ( la imatge d'estatus econòmicque pot prejectar...) i, per altre, l'amateurisme i el populisme que l'acostuma a acompanyar. Carme Chacon no peca d'amateurisme, però sí que corre el risc d'elitisme, la qual cosa fóra paradògica pel seu origen social".
"La política sempre s'exergeixen tres nivells. Quanta més coherèncai entre ells, més lideratge. Ideologia + Govern + habilitat tàctica".
Rafale Nadal. "Hereu té el projecte per a BCN, amb perfils ben definits en relació al turisme, amb l'ordenança cívica, amb les finances municipals, amb les polítiques socials i amb la seguretat. Hereu és posiblement l'alcalde que més s'ha preocupat dels ciutadans però ha sigut incapaç de donar a la seva gestió un sentit transcendent: no ha sabut articular un discurs.
Tura té el discurs i la imatge. Convertí la seva gestió a Interior en un al·legat a favor de l'ordre i la disciplina. Construí un discurs i es buscà un paper central en la defensa d'aquests valors, i aquí segueix.
Segurament junts farien un gran candidat. Però sembla tard per a sumar-los.
Anton Costas a "La medicina de Merkel es engañosa":
"La medecina econòmica que publicita Angela Merkel com solució per als països europeus amb majors dificultats té una elevada probabilitat de no funcionar. I, el que és més greu, pot crear un clima que faci que la unió monetària i l'euro siguin percebuts com una circunstància molt inconfortable per a molts països. Una circumstància que, a la llarga, por cronificar un desiquilibri a la italiana a Europa, amb un Nord ric i un Sud pobre.
Aquesta medecina es fonamenta en un argument moralment pervers. Suposa que l'oli de ricí de l'austeritat és la justa penitència a un pecat de luxúria creditícia i consumista comès pels Governs i ciutadans de països com Grècia, Irlanda, Portugal, Itàlia o Espanya, és a dir els PIIGS (acrònim que en anglès significa "porcs"). Per cert, països majoritàriament catòlics, tret que crec no és indiferent a la visió de la luterana Merkel.
Aquest enfocament és moralment pervers. Oculta que l'origen de la crisi financera no fou un malbaratament públic, sinó la falta de prudència i els desordres del sector privat financer de la UE, i, en particular, del sistema financer alemany. Sense reconèixer-ne aquesta responsabilitat privada, la medecina és enganyosa. Per això, la reforma del sistema financer per a evitar nous excessos i errades és, si més no, igual de prioritària que altres reformes més publicitades, com la de les pensions o la laboral.
Què proposen Merkel i, per pur mimetisme, Sarkozy? Que els ciutadans dels PIIGS paguin els deutes - inclosos els del sector privat financer i immobiliari -, disminueixin el dèficit mitjançant els retalls de despeses i practiquin reduccions dràstiques i massives dels sous nominals que facin que els preus de béns i serveis siguin més competitius.
Per què aquesta medecina, publicitada sota l'esquer de la "competitivitat", té moltes possibilitats de no curar i, pel contrari, pot agreujar la malaltia? Perquè és molt difícil que un país molt endeutat, amb elevat dèficit exterior i sense poder devaluar, pugui pagar els seus deutes, retallar-ne les despeses i guanyar ràpidament competitivitat mitjançant reduccions brutes de sous.
Aquesta medecina funciona raonablement bé quan l'austeritat i les reformes poden combinar amb la devaluació de la moneda. En tenim casos d'èxit d'aquesta fòrmula; sense anar més lluny, Espanya el 1977, 1982 i 1993,
Però els asseguro que els serà difícil de trobar casos en què l'austeritat, per sí sola, funcioni. Ni la pròpia Alemanya n'és. El seu èxit de postguerra combinà l'austeritat amb un immens ajut financer extern ( Pla Marshall) que no únicament els condonà els deutes de guerra, sinó que en finançà la reconstrucció i tirà de la demanda.
En sentit contrari, s'escauen nombrosos exemples de com l'austeritat practicada sense mesura porta al fracàs. Un exemple paradigmàtic fou el patró or posterior a la I Guerra Mundial, un mecanisme monetari que en imposar l'austeritat generalitzada i impedir-ne devaluar creà un clima tan hostil que acabà trancant el sistema.
¿Tenim alternativa, dins d'una Unió Econòmica i Monetària, per tal de sense devaluar guanyar competitivitat? La tenim. Però amb dues condicions. La primera, que existeixi dins la Unió un mecanisme de rescat d'última instància dels països amb problemes financers, sense que la mesura n'empijori la situació, com els exemples de Grècia i Irlanda han posat de manifest. La segona és que existeixi un consumidor d'última instància que tiri de la demanda i permeti als països que estan tractant de guanyar competitivitat amb sous venguin els seus productes.
En el cas d'EEUU, aquests consumidor d'última instància és el Govern federal, amb capacitat per endeutar-se, gastar i tirar de l'economia, com està fent el Govern d'Obama. A Europa no existeix aquest govern econòmic de la Unió. En la seva absència, només Alemanya està en condicions de fer aquest paper.
Però Angela Merkel no vol. La comprenc. Com a representant política es deu a l'interès dels qui la voten. No en som els europeus, sinó els ciutadans alemanys. Tenen dret a no voler carregar sobre les contribuents alemanys la càrrega de rescat d'altres països. Però al menys que no ens venguin medecina enganyosa, ni ens facin discursos morals tramposos. Senzillament, només hem de reconèxier que el seu poder per imposar-nos aquesta medecina els ve de la seva condició de gran prestamista. I res més.
Crec que fou l'excanceller alemany HLemut Kohl que digué que el problema d'Europa és que Alemanya és molt gran per actuar com un soci igual als altres, mes alhora massa petit per a exercir el lideratge econòmic que Europa necessita. Aquesta és la realitat. Veiem com podem conviure amb ella, a l'espera que la moneda europea comuna ens porti a un govern europeu comú, sense que la inconfortabilitat ens porti a mals majors".
Salvador Giner a "La rebel·lió nordafricana":
"L'explosió s'ha produït segons la llei de totes les rebel·lions populars, des de la que emmenà més tard a la revolució francesa fins la russa bolxevic i la xina maoista. Esclaten quan un corrent d'esperances i expectatives creixents - de prosperitat i millors oportunitats - s'estavellen contra una relaitat que les barra. Aquesta frustració és el més perillós per al corresponent tirà. No s'escau efecte contagi que valgui - per bé que sigui un facto que anima els desesperats - si no ve empès per la frustració d'una esperança realista".
Javier Valenzuela a "Y van dos...¿ quién será el próximo?":
"Adaptar l'anàlisi als canvis de la realitat reclama esforç, per això alguns encara segueixen fixats en la foto de l'islamisme polític. Mandrosos que no acaben d'adonar-se que no estem davant Teherà-1979, sinó a Berlín-1989. L'islamisme sembla en refluix i, en tot cas, aquesta no és la seva revolució.
Aquesta és la revolució dels joves i les classes mitjanes del món àrab, que han situat en el centre de la política internacional la lluita contra les dictadures i per la democràcia i els drets humans. A Tunísia i Egipte els islamistes els han seguit per odi als autòcrates que, amb la complacència d'Occident, tant els han matxacat, i aspirant a tenir un lloc als futurs Estats de dret.
Durant aquestes emocionants setmanes, Tahrir ha esdevingut el que foren la Bastella, Praga, Tiananmen. Ahir (11 de febrer) la plaça cairota celebrà la seva immensa victòria: Mubarak, el faraó convertit en mòmia, diguçé, a la fi, que se n'anava. El moviment desencadenat per la ciberjoventut egípcia n'havia fet de la seva sortida una qüestió essencial. I amb raó. Era delirant de pensar en una transició amb Mubarak al cap de l'Estat.
Ara veurem si Suleimán és Arias Navarro o Adolfo Suárez. Aquest és un capítol encara per escriure de la història. El segur és que el capítol de Tahrir tingué ahir (divendres 11) un final deliç, molt feliç. I en aquest moment quan els demòcrates d'arreu només podem compartir l'alegria d'Egipte, cal reconèixer que, amb dubtes i contradiccions, però molt més enllà que els seus col·legues europeus, Obama ha arriscat a favor del costat bo de la història.
Quan un exèrcit es nega a disparar contra el poble, la revolució està a punt de triomfar. Així s'ha esdevingut a Tunísia i Egipte. Després de la dimissió de Mubarak, ja són dos els autòcrates abatuts en aquesta primavera àrab que escombra tants prejudicis occidentals".
Jordi Vaquer a "Emperadores desnudos": "Els esdeveniments li han donat la raó a Nazih Ayubi, el politòleg egipci que traçà la distinció entre l'Estat fort i l'Estat ferotge, i en caracteritzà la majoria dels àrabs com de la segona mena.
Mentre homes i donen descobreixen el pdoer que tenen a les seves mans, la fragilitat del poder predatori i repressor que els afligeix a quedat al descobert. El canvi serà inevitable, i ni tans sols és segur que hi calguin revoltes de la dimensió de Tunísia i Egipte. La revolució que ja ha triomfat farà possible l'evolució en altres països, sempre que els seus governants tinguin una mica més de sentit de la realitat. La por a canviat de bàndol, deia un editorial del diari algerià El Watan, i el poder haurà d'aprendre a transigir, a negociar, a cedir si no vol descabdellar un final ignominós. Si la vanitat dels qui fins ahir es creien benignes pares de la seva nació els deixa una escletxa d'intel·ligència, alguns governants àrabs hauran matinat sabent que a ningú ja no enganya la seva absurda i soporífera propaganda oficial.
Iran, Algèria, l'Autoritat Nacional Palestina i el Líban: els exemples de com les coses es poden tòrcer són a bastament coneguts. Però els joves àrabs en els carrers han parlat amb massa rotunditat: ja és tard per a ser-ne pusil·lànime, per tornar enrera. La tan preuada estabilitat està trencada. Vénen temps de canvi, i la primavera que s'avençà a Tunísia arriba carregada d'incertesa, però també d'esperança".
Lluís Bassets. "Una novetat d'aquesta revolta és la sintonia entre la ciutadania de tots els països àrabs, en una mena de panarabisme aglutinat per l'abominació de les dictadures, no per l'antiimperialisme ni l'antisionisme. De confirmar-se la tendència, aquesta fóra la major senyal de la superació de l'islamisme polític per una solidaritat àrab amb recorregut vers la societat laica i plural".
Moisés Naím a "¿Cómo muere una dictadura?":
"Sempre l'actor determinant - i poc predicible - són els militars. Totes les tiranies depenen d'ells. A vegades els militars estan exclusivament al servei del tirà. En latres casos, canvien de parer i decideixen defensar la pàtria, i no el règim. Al final, l'únic que compta és si els militars estan disposats a disparar contra llurs compatriotes. Quan es neguen a fer-ho, neix la llibertat".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.