Javier Maderuelo: "Para Hanah Arendt, la máxima ambición de Walter Benjamin hubiera sido producir un trabajo que solo se compusiera de citas. Lo que implica la aceptación tanto de la apropiación como de una secuencia de técnicas, como el montaje cinematográfico, el collage i, al postre, el actual "cortar y pegar" informático, que constituyen algunas de las formas de creación más características del siglo XX".
John Carlin. "Els qui desconeixen el refugi que ofereix la passió futbolera contra les penúries o l'avorriment de la vida no saben el que es perden".
Joan Subirats valora els inicis del Govern de CiU a la Generalitat:
"Aquestes primeres setmanes han perfilat alguns elemens que indiquen rumb: la declaració de principis sobre el tarannà business friendly del nou Govern, els canvis de rètols a les conselleries, la combinació d'especialització tècnica de bona part dels titulars de les conselleries amb la forta centralització que assumeixen sense paliatius el president i el seu equip més proper".
Dimarts, dia de la Candela, acte oficial de signatura dels Acords Socials i Económics (ASE) Govern-sindicats-empresaris:
Felipe González a "¿Como los Pactos de la Moncloa?"
"No son como los de la Moncloa, pero necesitamos estos acuerdos y algunos otros, tanto com aquellos, si no más.
Entonces nos jugábamos la supervivencia de la transición democrática. amenazada políticamente por la violencia del terror y las tentaciones involucionistas. Los Pactos estabilizaron la economía y nos permitieron combatir la inflación desbocada, aunque quedara mucho para ver el inicio de la recuperación. Pero, sobre todo, lo que se instaló entre los protagonistas políticos, sociales y económicos fue la necesidad del diálogo, la voluntad de acordar entre todos unas reglas de juego que se reflejaron más tarde en la primera Constitución, des de 1812, que nos permitió ordenar libre y pacíficamente la convivencia. Sus frutos trascendireon la frontera de lo económico y lo social.
Ahora necesitamos respuestas a nuestra demografia, a nuestra pérdida de productividat y de competitividad para insertarnos en la economía global. Necesitamos mejorar nuestro capital humano para ser capaces de añadir valor. Necesitamos una política energética coherente. Necesitamos una reforma y un reestructuración de nuestro sistema financiero. Necesitamos un justicia que funcione.
Y necesitamos que esas reformas tengan el apoyo decidido de grandes mayorías sociales. Así que bienvenidos los acuerdos, sin comparar con nada, sino con nuestras urgentes necesidades como país".
Joaquín Estefanía: "Existeix una diferència fundamental central (entre els Pactes de la Moncloa i l'ASE), molt subratllable: llavors s'escaigué un exhaustiu treball de l'oposició política per a millorar les propostes i els documents de la UCD. El text tècnic original dels pactes de la Moncloa el van redactar J.L.Leal, Manuel Lagares, Raimundo Poveda i Blas Calzada, però al seu contingut final van participar-hi amb centralitat economistes com Joaquín Legina (PSOE) i Ramon Tammanes (PCE) // i Ernest Lluch (Socialistes de Catalunya)//, o polítics com Fernando Morán (PSP) o López Rodó (AP, que no en subscrigué els acords polítcs), a més dels representants de la UCD. Avui, l'absència del PP al pacte sobre les pensions ha sigut clamorosa.
Segueixen mantenint tanta validesa avui com el 1977 els principis que van convocar els Acords de la Moncloa, que tantes vegades repetí el professor Fuentes Quintana: exigir de cada grup social l'assumpció de les seves responsabilitats davant la crisi, i que cap ideologia o grup polític disposa de respostes i forces suficients per a imposar-les a la resta de la societat i superar-ne tantes dificultats com s'hi manifesten".
Javier Pérez Royo a "Necesario pero poco atractivo":
"Les dificultats per a pactar són majors en aquest moment del que ho foren els Pactes de la Moncloa. Llavors era un pacte il·lusionanat, per a fer possible un procés constituient i sentar les bases d'un Estat social i democràtic de dret peer primera vegada en la història d'Espanya. La situació era molt angoixant, prò l'horitzó era prometedor. La situació d'avui és menys angoixant que la d'aleshores. España és una democràcia consolidada, està a la UE i a l'euro, és un país molt més ric i més cohesionat que llavors, però el futur és molt més incert i menys prometedor. El pacte es projecte més com un instrument de defensa del passat que com un instrument per a guanyar el futur. S'escau com un punt de resignació en les paraules de tots els qui fins ara participen al pacte".
Javier Pradera a "El regreso de la concertación": "Al discurs de clausura de la Convenció Autonòmica del PSOE, el president Zapatero anuncià el diumenge que l'acord és el símbol del renaixement de la tradició socialdemócrta de soncertació social temporalment eclipsada per culpa de la crisis económica. Es diria que el tres interlocutors han reflexionat sobre les conseqüències negatives - tant per a l'interès general com per a llurs interessos particulars institucionals - del fracàs de les temptatives anterior empreses per a assolir enteniments de caràcter social i econòmic. La vaga general de setembre contra la reforma laboral havia deixat un regust amarg tant al Govern com als sindicats. I la CEOE segurament hagué d'esperar el cessament del seu anterior president - perseguit per cobrador del Frac - per a sortir de la seva passivitat entotsolada"
Joaquín Estefanía a El complot de Matusalén: "La reforma de les pensions era una exigència demogràfica més que un diktat dels mercats, però sense ells no s'hauria apressat. Per primera vegada, aviat s'escauran més vells que joves; no cal més que passejar per les ciutats espanyoles per adonar-se'n que l'envelliment és un fenomen de masses, que accentuarà la jubilació imminent dels fills del baby boom de la postguerra. No envelleixen només les persones sinó també els pobles; els ciutadans europeus ens enfrontem a un doble fenomen: vivim més temps i tenim menys fills. El filòsof Claude Levy-Strauss digué: "En comparació amb la catàstrofe demogràfica, lacaiguda del comunisme serà una insignificància" (El complot de Matusalém, de Frank Schirrmacher. Ed.Taurus).
L'aportació dels sindicats i patronal a aquest nou pacte d'estat a Espanya, havent arrossegat uns partits polítics incapaços d'acord, mostra, altre cop, el seu paper central en la cohesió social dels darrers anys".
Joan Tapia, posant un 8 a ZP per l'èxit final al pacte de les pensions: "Es critica ZP per haver trigat en assumir la política de rigor. Però el 2008 - fins la crisi grega de 2009 - el FMI i l'OCDE apostaven pels estímuls fiscals. I si ZP hagués decretat la reforma el 2009, trencant amb els sindicats, potser tot plegat hauria anat menys malament, però ara no tindríem acord de pensions ni possibilitat d'un pacte ampli. Els qui diuen que el pacte social és obligat en haver d'adoptar mesures impopulars que no ho oblidin.
Pel que fa a la modernització de les caixes d'estalvi, en el cas de "la Caixa" Joan Tapia es decideix per un 9 a Isidre Fainé amb l'elogi a "L'aptitud financera de Catalunya" ( en el títol de Carles Pi i Sunyer ):
"El gran salt l'ha donat ara el propi Fainé i Joan Maria Nin, a l'empara de l'impuls reformisat (forçat com molts altres canvis) d'Elena Salgado.
La Caixa serà la mare de tres notables fills. El primer CaixaBank, que desenvoluparà tota l'activitat bancària i asseguradora de la Caixa i gestionarà la participació a bancs entrangers. La Caixa, en tindrà el 81% del capital, un control molt fort. El segon és la Fundació i l'Obra Social, que han de mantenir l'esperit fundacional i es nodrirà del 81% dels beneficis distribuïts de CaixaBank (n'ha rebut 500 milions d'e. anuals els anys 2010 i 2011). El tercer fill, amb el futur menys definit, és un altre holding que en rebrà tota la cartera de Criteria (tret de Repsol i Telefònica) i l'activitat immobiliària.
Catalunya passa a tenir el gran banc que mai no tingué. Amb un capital de 21 mil milions d'e. (25 si decedeix vendre el 5% de Telefònica i el 135 de Repsol), passarà a ser el dècim banc europeu per capital".
Plans de xoc de polítiques actives contra l'atur del Pacte Social:
- per a 100 mil joves i parats de llarga durada, bonificant fins el 100% de la cotització a la Seguretat Social en contractes a temps parcial.
- per a millorar la situació laboral dels treballadors entre 55 i 64 anys: incentivan el manteniment o impulsant-ne la recolocació.
Miguel Ángel Aguilar a "Zapatero se despide de ustedes":
"El caso es que nos encontramos ante el mejor Zapatero, capaz de sorprender en su habilidades tácticas y de ponerlas al servicio de los objetivos de España. El terrorismo etarra con la T-4 a las espaldas ha sido combatido hasta la extinción en que se encuentra. Los Presupuestos Generales del Estado, que parecían de aprobación imposible, lograron los votos necesarios. Se cernía sobre todos una huelga general en febrero y se ha concluído un acuerdo social con sindicatos y empresarios. La estabilidad parlamentaria se diría alcanzada, tras los acuerdos con PNV y Coalición Canaria. Otras reformas que se resistían, como la de las Cajas de Ahorro o el déficit de las Comunidades Autónomas, también encuentran su senda. Partíamos de una acumulación de recelos de los mercados sobre nuestra situación económica y los indicadores reflejan que estamos en acelerada recuperación de la confianza internacional, según han debido reconocer nuestros más severos críticos. Pero sorprende que por inexplicable que, superadas todas estas averías, la credibilidad de Zapatero siga inmutable, bajo mínimos. Da igual, de todas maneras, su determinación es invarioable, anclada en el convencimiento de estar haciendo lo que es necesario por encima de cualquier conveniencia personal o partidista".
Fernando Vallespín a "La rebelión de las masas": " El més interessant, tan mateix, és la gran diferència entre els moviments de masses als què estem assistint a la regió del sud i est de la Mediterrània i el paper que a Europa tenen les noves protestes al carrer. Mentre allí s'aixequen per conquerir el que no tenen - llibertat i més desenvolupamnt econòmic -, nosaltres ho fem per tal de perdre l'assolit. Per primer cop a la nostra història, les manifestacions tutelades pels sindicats, partits o d'altres moviments socials no aspiren a assolir nous objectius, sinó a mantenir els avenços socials ja conquerits. Són protestes defensives de l'statu quo; no, com d'habitud a la nostra història, reclamacions per obtenir millores. La idea de progrés s'ha esvaït i predomina l'afirmació i preservació de l'existent com l'únic possible.
Ben vist, és com si el nostre continent haguéssim accedit ja, efectivament, a la "fi de la història", som si haguéssim arribar la millor dels mons possibles i la funció pública no consistiria en altra cosa que en la seva defensa numantina. Res d'arriscar-s'hi.
El mal és que, per consideracions estratègiques, boi que sembla que ens fa por que altres no en tinguin prou amb el que tenen i reivindiquin allò en el que sempre havíem cregut. Que el que desitgem per a nosaltres, que tot segueixi igual, no impedieix el ferm suport als qui volen i necessiten un món millor".
Olivier Roy, autor de The Failure of Politica Islam a "On han anat a parar els islamistes?":
"La nova pecualiritat de la primera revolta popular pacífica capaç d'enderrocar una dictadura al món àrab ha consistit en que res no hi ha tingut a veure amb l'islamisme.
El jove venedor ambulant tunisià (Mohamed Buazzi) que desfermà la revolta en cremar-se en públic ens recorda els monjos budistes vietnamites de 1963 o a Jan Palach a la Xecoslovàquia de 1969, uns actes de naturalesa precisament oposada a la de les bombes suïcides que són la marca registrada de l'actual terrorisme islàmic.
S'ha tractat, altrament, d'una protesta individual, desesperada i absoluta, sense una paraula sobre el paradís o la salvació. En aquest cas el suïcidi era l'últim acte de llibertat dirigit a avergonyir el dictador i a instar al poble a reaccionar. Era una crida a la vida, no a la mort.
En les sucessives manifestacions als carrers, no s'invocà un Estat islamista, ni els manifestants es van posar sudaris blancs contra les baionetes, com al Teheran de 1978. Cap referència a la xaria ni a la llei islàmica. I, el més sorprenent, cap "Fora l'imperialisme d'EEUU!". L'odiat règim er percebut com a indígena, com el rescultat de la por i de la passivitat, i no com la titella del neocolonialisme francès o nordamericà, malgrat la referenda obtinguda de part de l'elit política francesa.
En lloc d'això, els manifestants demanaven llibertat, democràcia i eleccions lliures amb pluralitat de partits. (...)
Han desaparegut els islamistes?
No. Però, al menys a l'Àfrica del nord, molt s'han convertit en demòcrates. És veriat que grup marginals han seguit el sender d'una iihad global i nòmada, que vagareja pel Sahel a la caça d'hostatges, però no compten amb els suport real de la població. Per això han marxat al desert. tan mateix, aquest bandolers segueixen mereixent la consideració pels Governs occidentals com una amenaça estratègica a llarg termini.
Altres islamistes senzillament ha ndeixat la política i s'han tancat a casa per a seguir un piatós i conservador, per bé que apolític, estil de vida. Talment llurs mullers, s'han posat un burka a les seves vides.
Però el gruix dels antics islamistes han arribat a la mateixa conclusió que la generació que fundà l'AKP a Turquia: no s'escau una tercera via entre democràcia i dictadura. Només podem triar dictadura o democràcia.
Aquest reconeixement del fracàs de l'islam polític ha coincidit amb el tarannà d'aquesta nova generació de manifestants a Tunísia. La nova generació àrab no està motivada per la religió o la ideologia, sinó per l'aspiració a una transició pacífica vers un Govern decent, democràtic i "normal". Només volen ser com els altres.
La revolta tunisiana ajuda a aclarir una realitat respecte del món àrab: el terrorisme que hem contemplat aquest darrers anys, que és un milenarisme utòpic, no prové de les societats reals de l'Orient Pròxim. És molt més fàcil trobar radicals islàmics a Occident que en aquest països.
Això no vol dir que no restin grans desafiaments als quals encarar. De fet, en són molts: com trobar líders polítics que puguin estar a l`alçada de les expectatives populars; com evitar els esculls de l'anarquia; com reconstruir els vincles polític i socials deliberadament destruïts pels règims dictatorials i reconstruir una societat civil.
Aixó com Tunísia representa un moment decisiu per al món àrab també l'ha de representar en la política occidental respecte la regió. Els règim autoritaris n'eren el baluard contra l'eslamisme; en fou la raó oculta del seu suport a la cancelació d'eleccions a Algèria el 1990, que es fes la vista grossa en els tripijocs de les eleccions egípcies i que s'ignoressin el que els palentins van elegir a Gaza. A la llum de l'experiència tunisiana aquest plantejament ha de tornar a ser avaluat. En primer lloc, perquè aquest règims ja no constitueixen un baluard fiable. Podrien ensulsir-se en qualsevol moment. En segon lloc, ¿contra qui són un baluard si la nova generació és postislamista i prodemocràrtica? La realpolitik d'avui significa donar suport a la democratització d'Orient Pròxim.
Lluís Bassets a "Un incendio que se extiende":
"La llenya seca és, abans que tot, una demografia puixant i jove, però sense altre horitzó que no sigui l'atur i la misèria. S'hi afegixen unes economies exhaustes, incapaces d'atrapar els reptesde la modernitat i colpejades per la crisi financera, la caiguda del turisme i l'augment dels preus dels alimnets, a excepció dels països amb notables recursos energètics. Però l'impacte més notable sobre la població jove és la globalització tecnològica i cultural, que els incorpora aviat a la modernitat en les comunicacions i els allunya de l'islamisme polític. Són els nostres veïns, són com nosaltres".
Felipe González a "Davos y la política":
"Los analistas financieros, los felices rescatados por las arcas públicas, los que no advirtieron la que se nos venía encima, están crecidos. Vuelven a pronosticar y a recomendar a los políticos qué es lo que deben hacer. Es demasiado descaro para que la opinión pública no esté indignada, aunque hayan logrado que lo esté más con los responsables políticos.
En estos momentos estamos soportando de nuevo operaciones a futuro sobre granos, es decir sobre la alimentación. Una mala cosecha en Rusia, más los incendios, produce una supresión de exportaciones. Lo que afecta a la oferta mundial no es significativo por sí mismo, pero los movimientos especulativos tensionan al alza los precios en todas partes. En el norte de África, por mirar cerca de nosotros, nos encontramos con una nueva "revuelta del pan", aunque mezclada con el trasfondo de ansia de libertad de mucha gente.
Y nos sentimos inertes. Cualquier especulador puede comprar siete cosechas de arroz o de trigo, o de ... con un afianzamiento del 5% de su valor calculado. La presidencia francesa del G-20 intenta recuperar la idea de una tasa, bien sea mínima, a los movimientos de capital. Si el movimiento no es especulativo, la tasa será indolora. Si lo es, y se repite cada 24 o 48 horas, empezará a pesar en los especuladores. Es una buena idea que nos retrotae a la nonata tasa Tobin.
Pero, si como temo, no sale adelante, se podría cortar de raíz este movimiento que provoca hambre y desesperación en el mundo, exigiendo un afianzamiento del 60%. Menos trámites de acuerdos imposibles - hasta ahora - y poner cara a la especulación salvaje, aumentando en serio el riesgo para los actores".
Chico Buarque de Hollanda, cantautor i escriptor brasiler: " La prioritat de Lula era treure de la misèria el nombre més gran de gent possible. Això continua amb Dilma Rousseff. La situació social del Brasil era un vergonya, plagada de desigualtats amb tota la seva riquesa. Però els mèrits vénen també de les bases de la política econòmica que emprengué Fernando Enrique Cardoso. Fou la clau sense la qual no s'hauria pogut avançar. Tota aquesta transformació s'ha desplegat amb les regles del capitalisme per a crear riquesa que havia de distribuir-se. Alguns des de l'esquerra poden pensar que no fou prou humanitari, però ningú no pot negar que ha estat el més intel·ligent".
"La literatura i la cançó popular tenen el mateix valor".
"Al Barça s'escau una fluidesa, un perfeccionisme, una alegria".
John Carlin. "Els qui desconeixen el refugi que ofereix la passió futbolera contra les penúries o l'avorriment de la vida no saben el que es perden".
Joan Subirats valora els inicis del Govern de CiU a la Generalitat:
"Aquestes primeres setmanes han perfilat alguns elemens que indiquen rumb: la declaració de principis sobre el tarannà business friendly del nou Govern, els canvis de rètols a les conselleries, la combinació d'especialització tècnica de bona part dels titulars de les conselleries amb la forta centralització que assumeixen sense paliatius el president i el seu equip més proper".
Dimarts, dia de la Candela, acte oficial de signatura dels Acords Socials i Económics (ASE) Govern-sindicats-empresaris:
Felipe González a "¿Como los Pactos de la Moncloa?"
"No son como los de la Moncloa, pero necesitamos estos acuerdos y algunos otros, tanto com aquellos, si no más.
Entonces nos jugábamos la supervivencia de la transición democrática. amenazada políticamente por la violencia del terror y las tentaciones involucionistas. Los Pactos estabilizaron la economía y nos permitieron combatir la inflación desbocada, aunque quedara mucho para ver el inicio de la recuperación. Pero, sobre todo, lo que se instaló entre los protagonistas políticos, sociales y económicos fue la necesidad del diálogo, la voluntad de acordar entre todos unas reglas de juego que se reflejaron más tarde en la primera Constitución, des de 1812, que nos permitió ordenar libre y pacíficamente la convivencia. Sus frutos trascendireon la frontera de lo económico y lo social.
Ahora necesitamos respuestas a nuestra demografia, a nuestra pérdida de productividat y de competitividad para insertarnos en la economía global. Necesitamos mejorar nuestro capital humano para ser capaces de añadir valor. Necesitamos una política energética coherente. Necesitamos una reforma y un reestructuración de nuestro sistema financiero. Necesitamos un justicia que funcione.
Y necesitamos que esas reformas tengan el apoyo decidido de grandes mayorías sociales. Así que bienvenidos los acuerdos, sin comparar con nada, sino con nuestras urgentes necesidades como país".
Joaquín Estefanía: "Existeix una diferència fundamental central (entre els Pactes de la Moncloa i l'ASE), molt subratllable: llavors s'escaigué un exhaustiu treball de l'oposició política per a millorar les propostes i els documents de la UCD. El text tècnic original dels pactes de la Moncloa el van redactar J.L.Leal, Manuel Lagares, Raimundo Poveda i Blas Calzada, però al seu contingut final van participar-hi amb centralitat economistes com Joaquín Legina (PSOE) i Ramon Tammanes (PCE) // i Ernest Lluch (Socialistes de Catalunya)//, o polítics com Fernando Morán (PSP) o López Rodó (AP, que no en subscrigué els acords polítcs), a més dels representants de la UCD. Avui, l'absència del PP al pacte sobre les pensions ha sigut clamorosa.
Segueixen mantenint tanta validesa avui com el 1977 els principis que van convocar els Acords de la Moncloa, que tantes vegades repetí el professor Fuentes Quintana: exigir de cada grup social l'assumpció de les seves responsabilitats davant la crisi, i que cap ideologia o grup polític disposa de respostes i forces suficients per a imposar-les a la resta de la societat i superar-ne tantes dificultats com s'hi manifesten".
Javier Pérez Royo a "Necesario pero poco atractivo":
"Les dificultats per a pactar són majors en aquest moment del que ho foren els Pactes de la Moncloa. Llavors era un pacte il·lusionanat, per a fer possible un procés constituient i sentar les bases d'un Estat social i democràtic de dret peer primera vegada en la història d'Espanya. La situació era molt angoixant, prò l'horitzó era prometedor. La situació d'avui és menys angoixant que la d'aleshores. España és una democràcia consolidada, està a la UE i a l'euro, és un país molt més ric i més cohesionat que llavors, però el futur és molt més incert i menys prometedor. El pacte es projecte més com un instrument de defensa del passat que com un instrument per a guanyar el futur. S'escau com un punt de resignació en les paraules de tots els qui fins ara participen al pacte".
Javier Pradera a "El regreso de la concertación": "Al discurs de clausura de la Convenció Autonòmica del PSOE, el president Zapatero anuncià el diumenge que l'acord és el símbol del renaixement de la tradició socialdemócrta de soncertació social temporalment eclipsada per culpa de la crisis económica. Es diria que el tres interlocutors han reflexionat sobre les conseqüències negatives - tant per a l'interès general com per a llurs interessos particulars institucionals - del fracàs de les temptatives anterior empreses per a assolir enteniments de caràcter social i econòmic. La vaga general de setembre contra la reforma laboral havia deixat un regust amarg tant al Govern com als sindicats. I la CEOE segurament hagué d'esperar el cessament del seu anterior president - perseguit per cobrador del Frac - per a sortir de la seva passivitat entotsolada"
Joaquín Estefanía a El complot de Matusalén: "La reforma de les pensions era una exigència demogràfica més que un diktat dels mercats, però sense ells no s'hauria apressat. Per primera vegada, aviat s'escauran més vells que joves; no cal més que passejar per les ciutats espanyoles per adonar-se'n que l'envelliment és un fenomen de masses, que accentuarà la jubilació imminent dels fills del baby boom de la postguerra. No envelleixen només les persones sinó també els pobles; els ciutadans europeus ens enfrontem a un doble fenomen: vivim més temps i tenim menys fills. El filòsof Claude Levy-Strauss digué: "En comparació amb la catàstrofe demogràfica, lacaiguda del comunisme serà una insignificància" (El complot de Matusalém, de Frank Schirrmacher. Ed.Taurus).
L'aportació dels sindicats i patronal a aquest nou pacte d'estat a Espanya, havent arrossegat uns partits polítics incapaços d'acord, mostra, altre cop, el seu paper central en la cohesió social dels darrers anys".
Joan Tapia, posant un 8 a ZP per l'èxit final al pacte de les pensions: "Es critica ZP per haver trigat en assumir la política de rigor. Però el 2008 - fins la crisi grega de 2009 - el FMI i l'OCDE apostaven pels estímuls fiscals. I si ZP hagués decretat la reforma el 2009, trencant amb els sindicats, potser tot plegat hauria anat menys malament, però ara no tindríem acord de pensions ni possibilitat d'un pacte ampli. Els qui diuen que el pacte social és obligat en haver d'adoptar mesures impopulars que no ho oblidin.
Pel que fa a la modernització de les caixes d'estalvi, en el cas de "la Caixa" Joan Tapia es decideix per un 9 a Isidre Fainé amb l'elogi a "L'aptitud financera de Catalunya" ( en el títol de Carles Pi i Sunyer ):
"El gran salt l'ha donat ara el propi Fainé i Joan Maria Nin, a l'empara de l'impuls reformisat (forçat com molts altres canvis) d'Elena Salgado.
La Caixa serà la mare de tres notables fills. El primer CaixaBank, que desenvoluparà tota l'activitat bancària i asseguradora de la Caixa i gestionarà la participació a bancs entrangers. La Caixa, en tindrà el 81% del capital, un control molt fort. El segon és la Fundació i l'Obra Social, que han de mantenir l'esperit fundacional i es nodrirà del 81% dels beneficis distribuïts de CaixaBank (n'ha rebut 500 milions d'e. anuals els anys 2010 i 2011). El tercer fill, amb el futur menys definit, és un altre holding que en rebrà tota la cartera de Criteria (tret de Repsol i Telefònica) i l'activitat immobiliària.
Catalunya passa a tenir el gran banc que mai no tingué. Amb un capital de 21 mil milions d'e. (25 si decedeix vendre el 5% de Telefònica i el 135 de Repsol), passarà a ser el dècim banc europeu per capital".
Plans de xoc de polítiques actives contra l'atur del Pacte Social:
- per a 100 mil joves i parats de llarga durada, bonificant fins el 100% de la cotització a la Seguretat Social en contractes a temps parcial.
- per a millorar la situació laboral dels treballadors entre 55 i 64 anys: incentivan el manteniment o impulsant-ne la recolocació.
Miguel Ángel Aguilar a "Zapatero se despide de ustedes":
"El caso es que nos encontramos ante el mejor Zapatero, capaz de sorprender en su habilidades tácticas y de ponerlas al servicio de los objetivos de España. El terrorismo etarra con la T-4 a las espaldas ha sido combatido hasta la extinción en que se encuentra. Los Presupuestos Generales del Estado, que parecían de aprobación imposible, lograron los votos necesarios. Se cernía sobre todos una huelga general en febrero y se ha concluído un acuerdo social con sindicatos y empresarios. La estabilidad parlamentaria se diría alcanzada, tras los acuerdos con PNV y Coalición Canaria. Otras reformas que se resistían, como la de las Cajas de Ahorro o el déficit de las Comunidades Autónomas, también encuentran su senda. Partíamos de una acumulación de recelos de los mercados sobre nuestra situación económica y los indicadores reflejan que estamos en acelerada recuperación de la confianza internacional, según han debido reconocer nuestros más severos críticos. Pero sorprende que por inexplicable que, superadas todas estas averías, la credibilidad de Zapatero siga inmutable, bajo mínimos. Da igual, de todas maneras, su determinación es invarioable, anclada en el convencimiento de estar haciendo lo que es necesario por encima de cualquier conveniencia personal o partidista".
Fernando Vallespín a "La rebelión de las masas": " El més interessant, tan mateix, és la gran diferència entre els moviments de masses als què estem assistint a la regió del sud i est de la Mediterrània i el paper que a Europa tenen les noves protestes al carrer. Mentre allí s'aixequen per conquerir el que no tenen - llibertat i més desenvolupamnt econòmic -, nosaltres ho fem per tal de perdre l'assolit. Per primer cop a la nostra història, les manifestacions tutelades pels sindicats, partits o d'altres moviments socials no aspiren a assolir nous objectius, sinó a mantenir els avenços socials ja conquerits. Són protestes defensives de l'statu quo; no, com d'habitud a la nostra història, reclamacions per obtenir millores. La idea de progrés s'ha esvaït i predomina l'afirmació i preservació de l'existent com l'únic possible.
Ben vist, és com si el nostre continent haguéssim accedit ja, efectivament, a la "fi de la història", som si haguéssim arribar la millor dels mons possibles i la funció pública no consistiria en altra cosa que en la seva defensa numantina. Res d'arriscar-s'hi.
El mal és que, per consideracions estratègiques, boi que sembla que ens fa por que altres no en tinguin prou amb el que tenen i reivindiquin allò en el que sempre havíem cregut. Que el que desitgem per a nosaltres, que tot segueixi igual, no impedieix el ferm suport als qui volen i necessiten un món millor".
Olivier Roy, autor de The Failure of Politica Islam a "On han anat a parar els islamistes?":
"La nova pecualiritat de la primera revolta popular pacífica capaç d'enderrocar una dictadura al món àrab ha consistit en que res no hi ha tingut a veure amb l'islamisme.
El jove venedor ambulant tunisià (Mohamed Buazzi) que desfermà la revolta en cremar-se en públic ens recorda els monjos budistes vietnamites de 1963 o a Jan Palach a la Xecoslovàquia de 1969, uns actes de naturalesa precisament oposada a la de les bombes suïcides que són la marca registrada de l'actual terrorisme islàmic.
S'ha tractat, altrament, d'una protesta individual, desesperada i absoluta, sense una paraula sobre el paradís o la salvació. En aquest cas el suïcidi era l'últim acte de llibertat dirigit a avergonyir el dictador i a instar al poble a reaccionar. Era una crida a la vida, no a la mort.
En les sucessives manifestacions als carrers, no s'invocà un Estat islamista, ni els manifestants es van posar sudaris blancs contra les baionetes, com al Teheran de 1978. Cap referència a la xaria ni a la llei islàmica. I, el més sorprenent, cap "Fora l'imperialisme d'EEUU!". L'odiat règim er percebut com a indígena, com el rescultat de la por i de la passivitat, i no com la titella del neocolonialisme francès o nordamericà, malgrat la referenda obtinguda de part de l'elit política francesa.
En lloc d'això, els manifestants demanaven llibertat, democràcia i eleccions lliures amb pluralitat de partits. (...)
Han desaparegut els islamistes?
No. Però, al menys a l'Àfrica del nord, molt s'han convertit en demòcrates. És veriat que grup marginals han seguit el sender d'una iihad global i nòmada, que vagareja pel Sahel a la caça d'hostatges, però no compten amb els suport real de la població. Per això han marxat al desert. tan mateix, aquest bandolers segueixen mereixent la consideració pels Governs occidentals com una amenaça estratègica a llarg termini.
Altres islamistes senzillament ha ndeixat la política i s'han tancat a casa per a seguir un piatós i conservador, per bé que apolític, estil de vida. Talment llurs mullers, s'han posat un burka a les seves vides.
Però el gruix dels antics islamistes han arribat a la mateixa conclusió que la generació que fundà l'AKP a Turquia: no s'escau una tercera via entre democràcia i dictadura. Només podem triar dictadura o democràcia.
Aquest reconeixement del fracàs de l'islam polític ha coincidit amb el tarannà d'aquesta nova generació de manifestants a Tunísia. La nova generació àrab no està motivada per la religió o la ideologia, sinó per l'aspiració a una transició pacífica vers un Govern decent, democràtic i "normal". Només volen ser com els altres.
La revolta tunisiana ajuda a aclarir una realitat respecte del món àrab: el terrorisme que hem contemplat aquest darrers anys, que és un milenarisme utòpic, no prové de les societats reals de l'Orient Pròxim. És molt més fàcil trobar radicals islàmics a Occident que en aquest països.
Això no vol dir que no restin grans desafiaments als quals encarar. De fet, en són molts: com trobar líders polítics que puguin estar a l`alçada de les expectatives populars; com evitar els esculls de l'anarquia; com reconstruir els vincles polític i socials deliberadament destruïts pels règims dictatorials i reconstruir una societat civil.
Aixó com Tunísia representa un moment decisiu per al món àrab també l'ha de representar en la política occidental respecte la regió. Els règim autoritaris n'eren el baluard contra l'eslamisme; en fou la raó oculta del seu suport a la cancelació d'eleccions a Algèria el 1990, que es fes la vista grossa en els tripijocs de les eleccions egípcies i que s'ignoressin el que els palentins van elegir a Gaza. A la llum de l'experiència tunisiana aquest plantejament ha de tornar a ser avaluat. En primer lloc, perquè aquest règims ja no constitueixen un baluard fiable. Podrien ensulsir-se en qualsevol moment. En segon lloc, ¿contra qui són un baluard si la nova generació és postislamista i prodemocràrtica? La realpolitik d'avui significa donar suport a la democratització d'Orient Pròxim.
Lluís Bassets a "Un incendio que se extiende":
"La llenya seca és, abans que tot, una demografia puixant i jove, però sense altre horitzó que no sigui l'atur i la misèria. S'hi afegixen unes economies exhaustes, incapaces d'atrapar els reptesde la modernitat i colpejades per la crisi financera, la caiguda del turisme i l'augment dels preus dels alimnets, a excepció dels països amb notables recursos energètics. Però l'impacte més notable sobre la població jove és la globalització tecnològica i cultural, que els incorpora aviat a la modernitat en les comunicacions i els allunya de l'islamisme polític. Són els nostres veïns, són com nosaltres".
Felipe González a "Davos y la política":
"Los analistas financieros, los felices rescatados por las arcas públicas, los que no advirtieron la que se nos venía encima, están crecidos. Vuelven a pronosticar y a recomendar a los políticos qué es lo que deben hacer. Es demasiado descaro para que la opinión pública no esté indignada, aunque hayan logrado que lo esté más con los responsables políticos.
En estos momentos estamos soportando de nuevo operaciones a futuro sobre granos, es decir sobre la alimentación. Una mala cosecha en Rusia, más los incendios, produce una supresión de exportaciones. Lo que afecta a la oferta mundial no es significativo por sí mismo, pero los movimientos especulativos tensionan al alza los precios en todas partes. En el norte de África, por mirar cerca de nosotros, nos encontramos con una nueva "revuelta del pan", aunque mezclada con el trasfondo de ansia de libertad de mucha gente.
Y nos sentimos inertes. Cualquier especulador puede comprar siete cosechas de arroz o de trigo, o de ... con un afianzamiento del 5% de su valor calculado. La presidencia francesa del G-20 intenta recuperar la idea de una tasa, bien sea mínima, a los movimientos de capital. Si el movimiento no es especulativo, la tasa será indolora. Si lo es, y se repite cada 24 o 48 horas, empezará a pesar en los especuladores. Es una buena idea que nos retrotae a la nonata tasa Tobin.
Pero, si como temo, no sale adelante, se podría cortar de raíz este movimiento que provoca hambre y desesperación en el mundo, exigiendo un afianzamiento del 60%. Menos trámites de acuerdos imposibles - hasta ahora - y poner cara a la especulación salvaje, aumentando en serio el riesgo para los actores".
Chico Buarque de Hollanda, cantautor i escriptor brasiler: " La prioritat de Lula era treure de la misèria el nombre més gran de gent possible. Això continua amb Dilma Rousseff. La situació social del Brasil era un vergonya, plagada de desigualtats amb tota la seva riquesa. Però els mèrits vénen també de les bases de la política econòmica que emprengué Fernando Enrique Cardoso. Fou la clau sense la qual no s'hauria pogut avançar. Tota aquesta transformació s'ha desplegat amb les regles del capitalisme per a crear riquesa que havia de distribuir-se. Alguns des de l'esquerra poden pensar que no fou prou humanitari, però ningú no pot negar que ha estat el més intel·ligent".
"La literatura i la cançó popular tenen el mateix valor".
"Al Barça s'escau una fluidesa, un perfeccionisme, una alegria".
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.