Lluís Bassets: "La recepta d'Obama, en cinc punts, val per a EEUU i val per a Europa: 1. Guanyar el futur immediat mitjançant la innovació, en biomedecina, en tecnologies de la informació i en energies netes. ¿No val per a Espanya, a l'igual que el seu mix energètic que inclou les centrals nuclears?
2.- Invertir en educació i sobretot en educadors, "constructors de la nació", segons els sudcoreans.
3.- Millorar les infraestructures: transports i telecomunicacions sobretot.
4.- Atacar dràsticament el dèficit públic, per a no quedar enterrats en una muntanya de deute".
5.- Reformar el Govern. Les duplicitats, el solapament de competències i l'absència de responsabilitats clares afecta tots els Governs, des del nivell més local fins el nivell local , el G-20, on no hi ha manera que cadascú assumeixi les seves responsabilitats, passant pel nivell europeu, on flata una crisi del deute sobirà per tal que els Governs comencin a fer els seus deures. Obama fou molt precís i subtil en la seva anàlisi: "Ja sabem que tenim països sense aquests problemes. Si el Govern central vol un tren, no importa quantes vivendes siguin destruïdes. Si no vols una història negativa a un diari també ho aconsegueixen".
Miquel Roca Junyent: "L'anticatalà torna a estar de moda. Com una constant en la història, aquest és un fenomen que apareix i desapareix en funció dels criteris i moments més diversos.
No podem deixar-nos arrossegar per aquest fenomen. No convé a ningú; ni als propis artífex de la campanya que, a llarga, acaben desdint-se de les seves pròpies acusacions. Però, sobretot, no li convé a Catalunya. Nosaltres, a la nostra. A lluitar per a sortir de la crisi; a defensar-ne la identitat tan treballosament recuperada. Mirar cap endavant, sense nostàlgies ni reivindicacions relacionades amb el passat. No interessa d'alimentar un debat que només satisfà a qui el provoca; no convé de crear una espiral absurda de llenguatge insultant, agre i sense sentit. Ara, no toca. Seugurament, no hauria de tocar mai"
BCN, amb 1milió 630 mil habitants estabilitza població des de 2006 i torna al nivell de 1991, després de devallar el 1996 i el 2001 cent mil habitants. Llavors, la població d'origen estranger suposava l'1,4% i ara el 18,1% (la meitat europeus). Llavors les llars d'una sola persona era la meitat de l'actual: el 30,6%, amb només un 13,4% amb quatre estadants censats.
Per districtes aquesta és la població en milers:
Eixample: 267,6 + sant Martí: 232,2 + Sants-Monjuïc: 184,3 + Horta-Guinardó: 171 + Nou Barris: 169 + sant Andreu: 147,4 + Sarrià-sant Gervasi: 145,5 + Gràcia: 123,2 + Ciutat Vella: 106,9 (amb el 42,5% de la població d'origen estranger) + Les Corts: 83,2 milers de persones censades.
Javier Rojo, president del Senat (PSE-PSOE): "Si alguna cosa falta a l'Estat de les autonomies és, d'un banda, una gran dosis de lleialtat, de cooperació i col·laboració, ta li com s'entén als Estat federals, i la conseqüent assumpció de responsabilitat de cadascú al seu àmbit, i de l'altra, la reforma i adequació d'algunes institucions estatals, el Senat el primer, a la realitat de l'Espanya autonòmica d'avui i del futur. N'assumeixo la crítica i exigeixo que le reforma arribi, el seu ajornament no es justifica. Molts dels problemes tindrien un marc institucional més participatiu, transparent, serè i democràtic per a ser resolts. Sense alarmismes, sense estridències que no porten més que a justificar el victimisme nacionalista".
Enric Company: "La Presidència de la Generalitat toran a ser en aquesta legislatura, com en els vells temps de Pujol, la poderosa oficina que ho decideix tot. El primer avís en fou la reubicació a Presidència de tres de gestió tan sensibles políticament com la contractació d'obres i serveis, la relació amb els mitjans de comunicació i l'elaboració de sondeigs d'opinió".
Jordi Vaquer, director del CIDOB: "Els règims totalitaris àrabs no són simples titelles, sinó que tenen importants bases de poder teixides a partir d'una combinació entre xarxes clientelars i de repressió on participen milers de persones. L'opressió, com a l'Espanya de Franco, no únicament va de l'Estat a la població, sinó que en molts casos ho fa un marit sobre la seva dona, entre veïns, la majoria contra les minories religioses, de orientació sexual o culturals. Fins i tot, l'opressió de l'Estat es tolera com a mal menor per a l'opressió personal (com a dona, com a cristià, com a xiïta, per exemple) que temerien de sofrir en un hipotètic règim polític alternatiu.
Les elits dels països àrabs han contribuït a construir aquests règims ineficients però duradors no per al profit de potències estrangeres, sinó per al propi, per a enriquir-se i acte seguit expatriar el capital a altres latituds més previsibles.
La caiguda de Ben Alí no la provocà la pèrdua de favor d'Occident, sinó la combinació entre els fracàs de les xarxes clientelars per l'excessiva avarícia de la cúpula, la pèrdua de la por que està en la base del sistema repressiu, l'abandonament d'actors claus ( com l'Exèrcit) i una guspira inicial que no prengué instantàniament, sinó després de setmanes de coratge i sofriments als carrers, a les comissaries i les famílies. Però fins aquest dia, no ho oblidem, la xarxa primordial que mantenia Ben Alí al poder estava a Tunis, no a Parós, Washington o Roma ( on no li faltaren evidentment, amics".
L'evolució del comptes de la Hisenda de l'Estat, en % del PIB (1995-2010): negatives entre 1995-2004. i 2008-2010. Positives el trienni 2005-2007 ( 0,18 // 0,51 // 1,15); sempre amb ZP / Solves.
El 2008, amb - 2,82 torna als nivells de 1997. Màxim negatiu el 2009: -9,41 % del PIB; el - 5,1 de 2010 retorna al - 5,59 de 1995. El quart pitjor dèficit fou el - 3,81 de 1996 i la tendència anà rebaixant-se: - 2,71 // - 2,57 el 1997 i 98; durant el 1999-2003 passà del -1,25 al -0,46; repuntà el 2004: - 1,27.
Segons l'última estimació del FMI, els retalls a la despesa permetran que el 2011, el dèficit sigui del 6,6 - per al Govern, la xifra objectiu és la del - 6% del PIB.
Elena Salgado: "La presión del mercado ya ha cedido algo, y tras las reformas lo va a seguir haciendo".
Jesús Caldera. "El pacto social recupera un modo de hacer política que ha sido muy beneficioso para nuestro pais. Cuando los cambios se producen tras una negociación constructiva todos ganamos. Esa es la fuerza del diálogo social que los socialistas siempre hemos defendido, que ha presidido los períodes de mejoras simultáneas en el ámbito de la eficiencia económica y la equidad social.
Con este acuerdo todos ganamos. El Gobierno se garantiza que las reformas serán efectivas y más rápidas porque se aplicarán en el día a día con la complicidad de empresarios y trabajadores; los agentes sociales ganan legitimidad social porque demuestran su compromiso con la transformación socioeconómica que precisa nuestro país y la sociedad gana en su conjunto porque el gran pacto social reducirá las incertidumbres que no venían acosando y supone un paso más hacia la recuperación económica.
Desde 1919, cuando nace el sistema de pensiones en España, 22 millones de pensionistas se han beneficiado de él. En los próximos 35 años nuestro sistema afrontará la necesidad de dar cobertura a otros 22 millones, con la diferencia de que van a vivir el doble y con una pensión mucho mejor. Esta reforma* garantiza que el sistema público de pensiones podrá responder a este desafío y seguirá proporcionando bienestar a los mayores de este país.
El año pasado terminó con dudas sobre la solvencia económica de nuestro país y con un clima poco constructivo de enfrentamiento social y político. Sin embargo, este año ha comenzado mucho mejor. Los últimos datos disponibles demuestran que el dèficit público está bajo control, el déficit exterior sigue cayendo, la producción industrial se está recuperando y algunos de los sectores que deberán protagonizar el nuevo modelo económico ya están despuntando. Esta senda positiva se verá reforzada por el pacto social alcanzado. y será la demostración de que la salida a la crisis srá aún más sólida si se hace reforzando nuestro modelo de binestar".
(*) Per a cobrar el 100% de la pensió caldrà haver cotizat 38,5 anys si volem jubilar-nos als 65 o 66 anys (des dels 26 o 27 i mig); en la nova edat general de jubilació progressiva* als 67 se'n reclamen una mica menys: 37 anys de cotització (des dels 30 d'edat). Fins ara, la jubilació als 65 anys reclamava 35 anys de cotització per a cobrar-la màxima.
El període càlcul de la pensió als 67 anys passa dels 15 per als 65 als 25 anys des d'ara.
Per als sindicats és tot un triomf que l'excedència per mater/paternitat i les beques del titulats arribin a considerar-se fins a un màxim de dos anys de cotització.
Per a les prejubilacions caldrà tenir 63 anys o 61 quan és causada per una crisi de l'empresa.
És el tercer sistema de pensions des de la Democràcia. El de maig de 1985 provocà una vaga general contra el govern de Felipe, que féu passà el període de càlcul dels abusius 2 als 8 anys que van ser pujats a 15, el juliol de 1997, en un pacte del PP amb CCOO i UGT.
Per als aturats sense cobertura finalment es garanteix un ajut vinculat a la formació de 400 euros!.
(*) No serà fins el 2027 que entrarà en vigor l'acord en les seves definitives exigències. I la progressió començarà per als jubilats el 2013: 65 anys i un mes computant 16 anys de cotització. El 2021 l'edat de jubilació haurà arribat al 66 anys amb un còmput de 24 anys. Els 25 definitius s'escauran des de 2023.
2.- Invertir en educació i sobretot en educadors, "constructors de la nació", segons els sudcoreans.
3.- Millorar les infraestructures: transports i telecomunicacions sobretot.
4.- Atacar dràsticament el dèficit públic, per a no quedar enterrats en una muntanya de deute".
5.- Reformar el Govern. Les duplicitats, el solapament de competències i l'absència de responsabilitats clares afecta tots els Governs, des del nivell més local fins el nivell local , el G-20, on no hi ha manera que cadascú assumeixi les seves responsabilitats, passant pel nivell europeu, on flata una crisi del deute sobirà per tal que els Governs comencin a fer els seus deures. Obama fou molt precís i subtil en la seva anàlisi: "Ja sabem que tenim països sense aquests problemes. Si el Govern central vol un tren, no importa quantes vivendes siguin destruïdes. Si no vols una història negativa a un diari també ho aconsegueixen".
Miquel Roca Junyent: "L'anticatalà torna a estar de moda. Com una constant en la història, aquest és un fenomen que apareix i desapareix en funció dels criteris i moments més diversos.
No podem deixar-nos arrossegar per aquest fenomen. No convé a ningú; ni als propis artífex de la campanya que, a llarga, acaben desdint-se de les seves pròpies acusacions. Però, sobretot, no li convé a Catalunya. Nosaltres, a la nostra. A lluitar per a sortir de la crisi; a defensar-ne la identitat tan treballosament recuperada. Mirar cap endavant, sense nostàlgies ni reivindicacions relacionades amb el passat. No interessa d'alimentar un debat que només satisfà a qui el provoca; no convé de crear una espiral absurda de llenguatge insultant, agre i sense sentit. Ara, no toca. Seugurament, no hauria de tocar mai"
BCN, amb 1milió 630 mil habitants estabilitza població des de 2006 i torna al nivell de 1991, després de devallar el 1996 i el 2001 cent mil habitants. Llavors, la població d'origen estranger suposava l'1,4% i ara el 18,1% (la meitat europeus). Llavors les llars d'una sola persona era la meitat de l'actual: el 30,6%, amb només un 13,4% amb quatre estadants censats.
Per districtes aquesta és la població en milers:
Eixample: 267,6 + sant Martí: 232,2 + Sants-Monjuïc: 184,3 + Horta-Guinardó: 171 + Nou Barris: 169 + sant Andreu: 147,4 + Sarrià-sant Gervasi: 145,5 + Gràcia: 123,2 + Ciutat Vella: 106,9 (amb el 42,5% de la població d'origen estranger) + Les Corts: 83,2 milers de persones censades.
Javier Rojo, president del Senat (PSE-PSOE): "Si alguna cosa falta a l'Estat de les autonomies és, d'un banda, una gran dosis de lleialtat, de cooperació i col·laboració, ta li com s'entén als Estat federals, i la conseqüent assumpció de responsabilitat de cadascú al seu àmbit, i de l'altra, la reforma i adequació d'algunes institucions estatals, el Senat el primer, a la realitat de l'Espanya autonòmica d'avui i del futur. N'assumeixo la crítica i exigeixo que le reforma arribi, el seu ajornament no es justifica. Molts dels problemes tindrien un marc institucional més participatiu, transparent, serè i democràtic per a ser resolts. Sense alarmismes, sense estridències que no porten més que a justificar el victimisme nacionalista".
Enric Company: "La Presidència de la Generalitat toran a ser en aquesta legislatura, com en els vells temps de Pujol, la poderosa oficina que ho decideix tot. El primer avís en fou la reubicació a Presidència de tres de gestió tan sensibles políticament com la contractació d'obres i serveis, la relació amb els mitjans de comunicació i l'elaboració de sondeigs d'opinió".
Jordi Vaquer, director del CIDOB: "Els règims totalitaris àrabs no són simples titelles, sinó que tenen importants bases de poder teixides a partir d'una combinació entre xarxes clientelars i de repressió on participen milers de persones. L'opressió, com a l'Espanya de Franco, no únicament va de l'Estat a la població, sinó que en molts casos ho fa un marit sobre la seva dona, entre veïns, la majoria contra les minories religioses, de orientació sexual o culturals. Fins i tot, l'opressió de l'Estat es tolera com a mal menor per a l'opressió personal (com a dona, com a cristià, com a xiïta, per exemple) que temerien de sofrir en un hipotètic règim polític alternatiu.
Les elits dels països àrabs han contribuït a construir aquests règims ineficients però duradors no per al profit de potències estrangeres, sinó per al propi, per a enriquir-se i acte seguit expatriar el capital a altres latituds més previsibles.
La caiguda de Ben Alí no la provocà la pèrdua de favor d'Occident, sinó la combinació entre els fracàs de les xarxes clientelars per l'excessiva avarícia de la cúpula, la pèrdua de la por que està en la base del sistema repressiu, l'abandonament d'actors claus ( com l'Exèrcit) i una guspira inicial que no prengué instantàniament, sinó després de setmanes de coratge i sofriments als carrers, a les comissaries i les famílies. Però fins aquest dia, no ho oblidem, la xarxa primordial que mantenia Ben Alí al poder estava a Tunis, no a Parós, Washington o Roma ( on no li faltaren evidentment, amics".
L'evolució del comptes de la Hisenda de l'Estat, en % del PIB (1995-2010): negatives entre 1995-2004. i 2008-2010. Positives el trienni 2005-2007 ( 0,18 // 0,51 // 1,15); sempre amb ZP / Solves.
El 2008, amb - 2,82 torna als nivells de 1997. Màxim negatiu el 2009: -9,41 % del PIB; el - 5,1 de 2010 retorna al - 5,59 de 1995. El quart pitjor dèficit fou el - 3,81 de 1996 i la tendència anà rebaixant-se: - 2,71 // - 2,57 el 1997 i 98; durant el 1999-2003 passà del -1,25 al -0,46; repuntà el 2004: - 1,27.
Segons l'última estimació del FMI, els retalls a la despesa permetran que el 2011, el dèficit sigui del 6,6 - per al Govern, la xifra objectiu és la del - 6% del PIB.
Elena Salgado: "La presión del mercado ya ha cedido algo, y tras las reformas lo va a seguir haciendo".
Jesús Caldera. "El pacto social recupera un modo de hacer política que ha sido muy beneficioso para nuestro pais. Cuando los cambios se producen tras una negociación constructiva todos ganamos. Esa es la fuerza del diálogo social que los socialistas siempre hemos defendido, que ha presidido los períodes de mejoras simultáneas en el ámbito de la eficiencia económica y la equidad social.
Con este acuerdo todos ganamos. El Gobierno se garantiza que las reformas serán efectivas y más rápidas porque se aplicarán en el día a día con la complicidad de empresarios y trabajadores; los agentes sociales ganan legitimidad social porque demuestran su compromiso con la transformación socioeconómica que precisa nuestro país y la sociedad gana en su conjunto porque el gran pacto social reducirá las incertidumbres que no venían acosando y supone un paso más hacia la recuperación económica.
Desde 1919, cuando nace el sistema de pensiones en España, 22 millones de pensionistas se han beneficiado de él. En los próximos 35 años nuestro sistema afrontará la necesidad de dar cobertura a otros 22 millones, con la diferencia de que van a vivir el doble y con una pensión mucho mejor. Esta reforma* garantiza que el sistema público de pensiones podrá responder a este desafío y seguirá proporcionando bienestar a los mayores de este país.
El año pasado terminó con dudas sobre la solvencia económica de nuestro país y con un clima poco constructivo de enfrentamiento social y político. Sin embargo, este año ha comenzado mucho mejor. Los últimos datos disponibles demuestran que el dèficit público está bajo control, el déficit exterior sigue cayendo, la producción industrial se está recuperando y algunos de los sectores que deberán protagonizar el nuevo modelo económico ya están despuntando. Esta senda positiva se verá reforzada por el pacto social alcanzado. y será la demostración de que la salida a la crisis srá aún más sólida si se hace reforzando nuestro modelo de binestar".
(*) Per a cobrar el 100% de la pensió caldrà haver cotizat 38,5 anys si volem jubilar-nos als 65 o 66 anys (des dels 26 o 27 i mig); en la nova edat general de jubilació progressiva* als 67 se'n reclamen una mica menys: 37 anys de cotització (des dels 30 d'edat). Fins ara, la jubilació als 65 anys reclamava 35 anys de cotització per a cobrar-la màxima.
El període càlcul de la pensió als 67 anys passa dels 15 per als 65 als 25 anys des d'ara.
Per als sindicats és tot un triomf que l'excedència per mater/paternitat i les beques del titulats arribin a considerar-se fins a un màxim de dos anys de cotització.
Per a les prejubilacions caldrà tenir 63 anys o 61 quan és causada per una crisi de l'empresa.
És el tercer sistema de pensions des de la Democràcia. El de maig de 1985 provocà una vaga general contra el govern de Felipe, que féu passà el període de càlcul dels abusius 2 als 8 anys que van ser pujats a 15, el juliol de 1997, en un pacte del PP amb CCOO i UGT.
Per als aturats sense cobertura finalment es garanteix un ajut vinculat a la formació de 400 euros!.
(*) No serà fins el 2027 que entrarà en vigor l'acord en les seves definitives exigències. I la progressió començarà per als jubilats el 2013: 65 anys i un mes computant 16 anys de cotització. El 2021 l'edat de jubilació haurà arribat al 66 anys amb un còmput de 24 anys. Els 25 definitius s'escauran des de 2023.
Cap comentari:
Publica un comentari a l'entrada
L'únic criteri per publicar els comentaris serà que siguin signats.